Escrit per Agatha BlackEnviat el dia 04/08/2014 a les 15:04:00
Última modificació 04/08/2014 a les 15:04:00
Tots els capítols de La Crònica dels Tres Germans
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Quan els alumnes de Hogwarts es van llevar el dijous següent, van veure que tot estava nevat. Petits flocs de neu queien també del cel per sobre de les taules del Gran Saló, on tothom esmorzava, però es defeien uns tres metres abans de tocar el terra.
—Doncs ja era hora —va comentar el Frank—. Normalment a finals d'octubre ja tenim un pam de neu, i aquest cop fins a mig novembre res de res!
—Eh, creieu que la sergent Belacqua ens farà entrenar, amb aquest temps? —es va preguntar el James.
—Jo no la veig gaire disposada a deixar-nos descansar per nimietats com la neu —va comentar la Geena—. O és que tu ens cancel·laràs l'entrenament de demà?
—Ni de conya —va dir el James.
—Doncs això.
Després de l'actuació no gaire bona de l'equip de quidditch de Gryffindor en el partit contra Hufflepuff, el James els havia posat dos entrenaments setmanals. Sabia que en gran part la culpa era només del Frank, però va pensar que ningú no li anava malament entrenar, especialment quan el Frank estava castigat a fer el doble de voltes al camp i de flexions.
En aquell moment, van passar unes quantes encarregades de la Hogwatch a repartir el número de novembre de la revista. Com que estaven avisats, els Magatotis no es van espantar de descobrir que la portada estava protagonitzada per dues fotografies, una de l’Ephran Diggory i la Geena junts a la biblioteca, i l’altra del James i l’Anne Boot pel passadís, sota una lletres simpàticament grans que deien que “L’amor és a l’aire”. La veritat era que a totes dues semblava el que no era: la primera estava agafada des d’un angle en què semblava que la Geena i l’Ephran estiguessin molt més a la vora del que havien estat en realitat, mentre que el James recordava que l’altra foto els l’havien fet en un moment en què l’Anne havia relliscat pel passadís i el James l’havia agafat per la cintura perquè no caigués.
Aleshores va veure una figura vestida de negre i blau que es dirigia cap a ell amb passes enfurismades.
—Potter! —va cridar l’Anne amb la revista a la mà, i allò volia dir que estava molt enfadada, perquè eren suficientment amics com per dir-se pel nom de pila—. Es pot saber què representa, això?
El Frank, l’Alice i la Geena es van enretirar perquè veien a venir el que passaria a continuació. El James es va portar les mans al cap.
—Sabia que se m’oblidava de comentar-te alguna cosa...!
—Ho sabies!? —ves va escandalitzar l’Anne, i li va fúmer el típic clatellot amb el que duia a la mà en aquell moment, que com que va resultar ser la revista en realitat no li va fer gaire mal.
—Ens ho van comentar la setmana pass...
—Ja ho estàs desmentint a tothom! —va cridar la noia—. I això de la pàgina quatre què merdes representa? “Anne Boot i Alice Longbottom es van barallar com dues gosses en cel pel guapíssim capità de Gryffindor...” Com si no tingués res més a fer que pegar-me amb algú per un gilipolles com tu!
—Va ser el dia de les acromàntules, Anne —va intentar calmar-la l’Alice—. Ens van fer una foto amb les ferides i van començar a córrer rumors.
—Se-rà-pos-si-ble! —va dir l’Anne, pegant el James al ritme de les síl·labes.
—Ohhh... —van fer dues nenes de segon de Hufflepuff, que se’ls miraven des de la taula del costat—. Esteu tenint problemes?
—Amb la bona parella que feu...
—No ho deixareu, oi?
El James se les va quedar mirant amb cara d’incredulitat i l’Anne els va llançar la revista pel cap directament.
—No ho deixarem perquè no som res! No estem sortint, atontades!
Aleshores, de cop i volta, van notar que les veus començaven a disminuir i es convertien en xiuxiuejos, i que de cop tothom mirava cap a la taula de Gryffindor, però no on eren els Magatotis, sinó molt més enllà, on seien els de tercer. L’Anne i el James van mirar el seu voltant i van veure que la majoria de gent tenia la revista oberta per la mateixa pàgina, on hi havia un home i una dona adults enredats en un petó apassionat.
—Es pot saber de què va això? —va fer el Frank, amb la mirada clavada en aquella pàgina, també.
—Aquí s’han passat —va murmurar la Geena amb veu preocupada, i també va mirar cap on hi havia els de tercer.
—Què està passant? —va preguntar el James, i l’Alice li va passar la revista oberta per la pàgina en qüestió.
L’ambaixador alemany enxampat en una relació extramarital
Hans Münn, l’ambaixador alemany al Regne Unit, va ser enxampat per les càmeres de la revista Bruixa Indiscreta fa tres nits, quan sortia d’un restaurant molt ben acompanyat per una dona exuberant que no s’assembla en res a la seva dona. Pels qui no ho saben, Hans Münn està casat amb Qiu-Shi Huang, l’entrenadora de la selecció xinesa de quidditch, i són els pares de la nostra companya de tercer de Gryffindor Sloan Münn. Desconeixem si ella mateixa coneix les aventures del seu pare, que...
—Seran fills de... Com publiquen això a la revista de l’escola!? —va exclamar el James, entre sorprès i indignat, i es va girar just a temps de veure com l’Sloan s’aixecava de la cadira i arrencava a córrer en direcció a la sortida.
Però va resultar que no es dirigia a la sortida, sinó cap a la taula de Slytherin, i en particular cap a la Juliet Montague. S’hi va llançar a sobre i totes dues van caure rodolant a terra. Un moment després, l’Sloan era a sobre de la Montague i l’estava inflant a cops de puny.
Els murmuris s’havien acabat, i tothom cridava enfilat a la cadira o a la taula. Els d’Slytherin, que primer s’havien apartat de l’ensurt, aviat van intentar ajudar la seva companya i van engrapar l’Sloan, però no gaire després arribaven la Lily, l’Hugo i el Kilian, disposats repartir llenya.
—Deixeu-la estar! —cridava la Lily, clavant coces a tort i a dret.
A la taula de professors, on tots s’havien quedat parats, la primera en reaccionar va ser l’Agatha McGonagall, que va saltar per sobre la taula amb agilitat i amb uns quants tocs de vareta tots els alumnes d’Slytherin van quedar penjant enmig de l’aire. L’Sloan saltava, intentant arribar on era la Montague, però la professora la va agafar.
—Lily, pots acompanyar l’Sloan a l’infermeria i que Madam Pomfrey li doni alguna cosa per calmar-la, siusplau?
La Lily va agafar la seva amiga i la va mig acompanyar mig arrossegar fora del Gran Saló. L’Agatha McGonagall es va dirigir a la Montague:
—I tu i jo ara parlarem d’això d’afegir notícies a última hora sense autorització!
Va fer baixar els alumnes que levitaven i es va dirigir amb la Montague al vestíbul. Es van començar a sentir crits just abans que la directora fes que les portes es tanquessin amb un cop de vareta. Amb un altre, totes les revistes Hogwatch de la sala van sortir disparades per l’aire i es van col·locar ordenadament en un piló just al seu costat de la taula de professors.
—Les revistes d’aquest mes queden confiscades —va anunciar la McGonagall, per delícies d’uns quants i per a la desil·lusió d’uns altres.
* * *
La Lily estava tenint problemes per fer anar l’Sloan a la infermeria. No parava d’intentar tornar al vestíbul on sabia que hi havia la Montague. Mai no l’havia vista tan enfurismada... normalment semblava que tot li relliscava.
—Pel que veig d’aquesta notícia no te’n vas assabentar... —va murmurar la Lily, agafant-la amb força. Com era aquell encanteri per fer moure coses que pesaven molt? L’Sloan ho sabria... —. Sloan, com és aquell encanteri per moure objectes pesants?
—En sèrio, Lily, em demanes un encanteri per poder arrossegar-me? —va bramar la noia.
—Per provar... Ei, Sloan, prou! Para! No se’m dóna bé, això de ser la veu de la raó, així que no m’ho facis ser! Que paris!
I l’Sloan es va quedar de pedra quan la Lily li va clavar una bufetada.
—Molt bé, em sap greu —va dir la Lily—. Però en realitat l’únic que guanyaràs si la pegues davant de tothom és un bon càstig, i és que volen els d’Slytherin. Si vols que ens vengem, ho farem, però d’alguna manera intel·ligent. I amb el teu cap, segur que ens n’empescarem alguna de bona, d’acord?
L’Sloan es va deixar anar i es va quedar dempeus amb el cap cot.
—No sé si estic més enfadada amb el meu pare o amb ella —va murmurar al cap d’una estona.
Lily es va rascar el cap, pensant què respondre. Aquells temes delicats no estaven fets per a ella.
—Aquesta notícia no estava inclosa a l’índex de la setmana passada —va seguir murmurant l’Sloan—. Segur que ho ha posat a última hora perquè no me n’assabentés.
—No crec que ho sabés ni tan sols l’Agat... la de Defensa —va afegir la Lily—. Sembla que s’ha cabrejat molt. Vols anar a la infermeria?
L’Sloan va negar amb el cap.
—Però no vull anar a classe, tampoc. No vull que em vegi ningú.
I es va posar a plorar. La Lily no es podia creure que li passessin aquelles coses a ella. Tenia la sensibilitat d’una taladradora. Amb tota la incomoditat del món, li va fer un parell de copets a l’espatlla a l’Sloan.
—Ea, ea.
Aleshores se li va ocórrer que podien anar a la Sala de la Necessitat, on es reunien els divendres al vespre amb l’EM. Segur que no gaire gent en coneixia l’existència, i a aquella hora tothom devia ser a classe. Així que es va endur l’Sloan cap allà.
Va aparèixer el que seria la “Sala per estar trist amb tranquil·litat”, plena de coixins de color blau marí i una petita nevera plena a vessar de gelat de menta amb xocolata. La Lily va pensar que devia ser el preferit de l’Sloan, així que va agafar-ne un, va fer seure la seva amiga en uns coixins i li va posar una cullereta a la mà.
—Apa, ofega les penes en gelat.
L’Sloan va destapar el pot de gelat i va començar a endrapar, mentre es desfogava amb la Lily, que va pensar que, fet i fet, potser ja estava bé que es limités a escoltar.
—Xapx, tenia la xenxació que elx meux parex no extaven gaire bé. Úlstimament elx xentia barallar-xe. La meva mare li cridava molt. Hax xentit mai algú pcridant en xinèx efurixmat? Xempre extava convenxuda que el meu pare li fotia lex banyex, però ell xempre trobava excuxex. Jo em penxava que la mare extava una mica paranoica.
—Ja —va fer la Lily, a falta de res millor.
—Extic molt enfadada.
—Ja. No sabia que el teu pare era ambaixa...
—Com el següent que em preguntis —la va tallar l’Sloan— sigui per què no t’ho havia dit, et juro que et llanço el gelat pel cabell.
—Tranquil·la —va somriure la Lily—. Almenys sabia que la teva mare és entrenadora de quidditch.
—Hauriex d’anar a claxe. Jo tinc excuxa per extar-me calmant del meu atac d’hixteria, però tu no.
—Estaràs bé? —va fer la Lily, una mica indecisa.
—Xí. Em ve de guxt extar xola.
* * *
Els Magatotis van pujar al castell a les sis de les tarda cames ajudeu-me després de l’entrenament amb la Sergent Belacqua. S’havien pogut dutxar però el tram fins al vestíbul els estava deixant calats fins als ossos un altre cop.
—Doneu gràcies que ens deixa dutxar amb aigua calenta —va remugar el Frank—. En qualsevol moment ens talla el subministrament, també, per... com ho diu, ella? “Curtir-nos el caràcter”. La mare que la va parir...
En realitat la Sergent els queia bé, però les agulletes provocades per les flexions creaven ressentiment a qualsevol.
—L’altre dia vaig somiar que ens enfilàvem tots a la seva esquena i l’obligàvem a fer flexions a ella —va explicar l’Alice.
—Quin bon somni —va fer el James.
Quan van entrar al vestíbul, s’hi van trobar a l’Ephran Diggory, amb la motxilla preparada i ja del tot recuperat, esperant la Geena per anar a la biblioteca.
—Que no vens a sopar? —va preguntar-li el Frank a la Geena.
—Hi aniré una mica més tard, és que estava fent un treball de Periodime amb l’Ephran i com que ha estat a la Infermeria, doncs el portem bastant endarrerit. Ens veiem per la nit!
Va marxar amb l’Ephran cap a la biblioteca. Com que no sabia gaire bé com actuar, havia decidit que finalment faria el que li havia recomanat l’Alice i actuar amb naturalitat, com si no hagués passar res. Així que van arribar a la biblioteca i va començar el desplegament usual de llibres, pergamins, plomes i tinta. La Geena es va recollir els cabells amb un sospir.
—Estàs esgotada, no? —li va preguntar l’Ephran amb un somriure—. El Mike també fa la formació d’Aurors i els divendres es lleva fet una porqueria. Ja m’ha explicat que us la passeu fent flexions.
—Sí, entre això i els entrenaments de quidditch del James... Ens està castigant una mica per haver jugat tan malament contra vosaltres.
—Però si vau guanyar!
—Perquè et van noquejar —va dir la Geena—. Anàveu guanyant de molt.
—Em “van” noquejar? —va fer el Diggory, amb un somriure tort—. Em va noquejar el Longbottom, primer em va descol·locar les vèrtebres de l’esquena i després gairebé em mata d’un cop al cap.
—De vegades se li’n va una mica la mà...
—No li agrada que siguem amics, oi?
—És... força competitiu —va tòrcer la Geena.
—I no només amb el quidditch —va deixar anar l’Ephran.
—Què vols dir?
—Deixa-ho... Ah, ostres, que saps com està, la noia del teu equip de quidditch, la xinesa?
—Vols dir l’Sloan? És alemanya, de fet. Doncs no l’he vista més des de l’hora d’esmorzar... Pobra, s’han passat amb ella.
—Ja et dic, que s’han passat. Pel que m’han dit, es veu que això del seu pare va sortir ahir al número de Bruixa Indiscreta —va explicar el noi—. No sé com s’ho han fet per posar-se en contacte amb redactors d’allà, per aconseguir les fotografies i la informació...
—Ha! —va fer la Geena—. Jo sí. Estic segura que tenen la Rita Skeeter d’informadora. La mala pècora... segur que no li molesta gens fer intercanvis d’informació per poder-se ficar amb gent coneguda, tirant dels fills, com fa amb el James i el seu pare.
—Sí, surten molt al Periòdic Profètic, els Potter i els Weasley, m’hi he fixat. És molt injust —l’Ephran va callar un moment i es va quedar mirant la Geena amb deteniment—. Algú hi hauria de fer alguna cosa, no creus?
La Geena va alçar el cap del pergamí i se’l va quedar mirant.
—Què vols dir amb això?
L’Ephran es va encongir d’espatlles.
—Que pel que em vas dir tu tens l’oportunitat de posar-hi remei —va dir.
—Per què he de ser jo? Per què he de fer alguna cosa que no vull fer? No és culpa meva!
—No, però no fas res per evitar que passi —va dir l’Ephran, sabent que tocava terreny fangós—. Una cosa són les tonteries que poden dir sobre tu i jo, o sobre l’Anne i el Potter, fins i tot el que van dir el mes passat sobre la Longbottom, que va ser fort, però al cap i a la fi la majoria de la gent sabia que eren bestieses... I una altra cosa ben diferent és això que ha passat avui. Les aventures de l’ambaixador alemany a la revista de l’escola? Això només ho han posat per fer mal. I si comencen a passar informació a l’Skeeter aquesta sobre el James o... o la seva germana, la tarada, per fer mal a la seva família o al Ministeri?
La Geena es va fregar els ulls, sense saber ben bé què dir.
—No vull ser amb aquella gent. No em cau bé ningú. No crec que l’Sloan torni a participar-hi, després d’això d’avui.
—Doncs ja m’hi apunto jo —va deixar anar l’Ephran—. Si és la manera de fer que te n’encarreguis tu, faré el que calgui.
La Geena es va remoure a la cadira incòmode.
—Res d’això no va amb tu, Ephran... No et puc demanar que... que facis això només pel James, i per l’Alice, i pels de Gryffindor en general.
—No ho faig per tu —va dir l’Ephran, però després va somriure i va afegir—: Bé, no només per tu. Ho faig perquè crec que és el més just i correcte. Sóc un Hufflepuff, no ho puc evitar. I tu... posa’t al càrrec. Sigues valenta.
La Geena se’l va mirar i no va poder evitar somriure. Sabia que era un bon noi, però amb allò l’Ephran s’acabava de guanyar una porció de cel, pel que a ella respectava. L’Ephran li va tornar la mirada, i els seus ulls eren blaus i serens i sincers. I es van aguantar la mirada uns segons, i la Geena es va atansar a ell...
—Hem de marxar ja, doncs —va dir l’Ephran de sobte mirant el rellotge.
—Què?
—Són les set, gairebé, i avui és dijous, la reunió de la Hogwatch és a les vuit —va explicar—. Tu ja has fet prou del treball, l’acabaré jo aquest cap de setmana. Anem a sopar i després anem tots dos a la reunió. Fet?
* * *
L’Sloan estava gairebé desmaiada a la Sala de la Necessitat, rodejada de pots de gelat buits i tovallons. Els tovallons li havien deixat d’importar feia estona, i duia la camisa tota tacada de verd i marró, així com les mans i el voltant de la boca.
Va sentir que algú tentinejava la paret des de fora, però evidentment la Sala de la Necessitat no deixaria passar ningú quan havia demanat estar sola, o això li havia assegurat la Lily. Però la persona de fora no semblava rendir-se.
—Au va! —va dir una veu que li va resultar familiar—. Ara què passa? Va, coi, que vaig carregat... Encara se’m trencarà tot... maleïda Sala, obreeeee’t! La Sala de l’EM, coi!
Finalment l’Sloan va reconèixer la veu, va tenir la deferència d’eixugar-se les mans i la cara de gelat i es va alçar per anar a obrir. Quan ho va fer es va trobar amb el germà de Lily, carregat d’ampolles de batut de bescuit. Era bo, el batut de bescuit.
—Si em dónes una ampolla et deixo passar...
—Ah, Sloan! —va fer l’Albus, després de fer un bot enrere de l’ensurt—. Ja em semblava estrany que no em deixés passar...
L’Albus va desviar la mirada cap a la camisa de l’Sloan, la seva galta encara tacada de xocolata, i va fer un cop d’ull a l’interior de la sala, on hi va veure el desastre post-traumàtic de la noia.
—Com estàs? —li va preguntar.
—Psè —va fer la noia encongint-se d’espatlles.
—T’ho pregunto de debò —va insistir l’Albus, descarregant batuts de bescuit—. Has estat sola tot el dia?
—La Lily m’ha dut aquí al matí, ha estat una estona amb mi.
—Una conversa amb la Lily acostuma a ser semblant a tenir-ne una amb el calamar gegant. No obtens cap resposta amb sentit i si et descuides pots acabar calat fins al moll de l’os.
—No ha estat de gaire ajuda, no... —va admetre l’Sloan.
—Vols parlar-ne mentre prenem un batut? Els havia portat per la reunió de demà de l’EM, però crec que això potser és més important.
L’Sloan va agafar una ampolla que li allargava l’Albus i es van anar a asseure als coixins que tenia escampats per terra.
—Has rebut notícies dels teus pares?
L’Sloan va fer que no amb el cap.
—No en vull saber res. No penso tornar a casa per Nadal —va decidir—. Em puc quedar a l’escola, oi?
—Home, sí, però és Nadal —va dir l’Albus, no gaire convençut amb aquella solució—. No està bé, estar sol per aquestes dates. Si no has d’anar a casa teva, almenys vine a casa nostra. Ets bona amiga de la Lily, oi? Tenim lloc.
—No vull molestar.
—Tranquil·la, els Nadals a la família Weasley son tan concorreguts que no s’hi notarà pas, un de mes!
L’Sloan es va encongir d’espatlles. L’Albus se la va quedar mirant, i va dir, al cap d’una estona:
—Entenc que estiguis enfadada amb el teu pare, però... què hi ha de la teva mare? No creus que ho deu estar passant pitjor que tu?
—Dubtava d’ell feia molt —va dir l’Sloan—. Jo em pensava que estava boja i que era una desconfiada. De fet li havia dit alguna vegada.
—Doncs potser li agradaria rebre alguna carta de suport per part teva, no creus? Estic segur que voldrà passar el Nadal amb tu. I el fet que el teu pare hagi fet això... no vol dir que a tu no t’estimi.
—Els meus pares no són gaire... paternals —va explicar-li l’Sloan—. Tenen feines que els exigeixen molt, i sempre estan viatjant... la meva mare no dorm gaire sovint a casa, i al pare gairebé ni el veig, perquè fins i tot a l’estiu arriba a casa molt tard, i sempre es lleva abans que jo per anar a treballar. No és que m’hagi faltat mai de res, abans tenia una cangur, i em van comprar la meva pròpia elf domèstica, i s’asseguren que vagi a bones escoles i que tingui bones notes però... No som gaire de... parlar i això.
L’Albus va somriure.
—Ja t’entenc. No sembles gaire sentimentaloide.
—Hum —va fer l’Sloan.
—De totes maneres crec que si tu ho passes malament, la teva mare estarà pitjor. Digues-li alguna cosa.
L’Sloan s’ho va pensar una mica i finalment va assentir amb el cap.
—I pensa’t una mica això del Nadal. Li podries donar una oportunitat al teu pare d’explicar-se. Si després no et convenç, doncs ja seràs tu qui haurà de decidir si seguir mantenint una relació amb ell o no.
L’Sloan es va pentinar els cabells negres cap endarrere amb els dits i es va mirar l’Albus.
—No hauria hagut de deixar que me n’assabentés per les revistes de xafarderies.
—En això et dono la raó —va estar-hi d’acord l’Albus—. Però de vegades la gent... de vegades la gent comet equivocacions sense pretendre-ho. No l’estic disculpant, ni res per l’estil, però tu mateixa has dit que té una feina molt exigent, potser porta molt d’estrès a sobre, i si la teva mare tampoc no pot estar al seu costat... No ho sé, potser un dia les coses van malament, i se sent sol i trist, i beu més del compte... La gent reacciona de maneres molt diferents davant la por o l’angoixa. No tothom té la temple necessària per fer sempre el més sensat.
L’Sloan no va dir res durant una estona, només escoltava les paraules de l’Albus. D’alguna manera semblava que l’estava fent sentir millor que les... cinc, sis, set terrines gegants de gelat que s’havia pres.
—Se’t dóna bé això —va dir al final, mirant a l’infinit—. Seràs psicòleg, de gran?
—Encara no sé què vull fer —va somriure l’Albus—. Alguna cosa útil. I tu? Diu la Lily que ets molt intel·ligent.
—Hum. Em falta molta intel·ligència emocional.
—Doncs jo t’he vist força passional quan t’has llançat a sobre la Montague! —va riure l’Albus—. Pensava que la enviaves a la infermeria.
—No et pensis —va dir l’Sloan, ben fluixet, i va fer un glop de batut—. No ha estat tan passional com et creus, només volia que ho semblés. En realitat ha estat ben calculat .
I dit això es va treure un petit floc de cabells llargs i foscos de la butxaca de la túnica.
—Saps que sóc monitor, oi? —va dir l’Albus, que no tenia clar què era allò, però no podia ser res de bo.
—Doncs millor que no t’expliqui res més.
L’Sloan es va alçar i va forçar un somriure.
—Gràcies per la conversa, m’has ajudat força. Crec que ja he menjat prou gelat. Aniré a fer alguna cosa útil.
—Em sembla molt bé —va dir l’Albus, tornant-li el somriure—. Si necessites qualsevol cosa, ja saps on visc. Ens veiem demà a la nit, a la reunió de l’EM?
—És clar —va dir l’Sloan, i va marxar de la Sala.
Quan es va encaminar cap a la torre de Gryffindor va veure clar que estava molt millor. Li havia sentat bé el dia de solitud i gelat, però també la conversa amb el germà de la Lily. No entenia per què ella el trobava tan insípid. Va travessar el forat de la Senyora Grassa i una vegada a la sala comuna, va escanejar-la amb els seus ulls rasgats i decidits. Va veure l’Alice asseguda en una butaca amb el James i el Frank, i es va dirigir directament cap a ella, amb el floc de cabells a la mà. Els Magatotis van alçar el cap sorpresos de veure-la i ella li va allargar els cabells a l’Alice.
—L’altre dia us vaig sentir parlant de Poció de la Mutació —va dir sense immutar-se—. Això són cabells de la Montague que li he arrencat avui. Espero que li trobis un bon ús.
I l’Alice li va agafar els cabells que li allargava amb un somriure d’orella a orella.
* * *
Va ser molt semblant al somriure d’orella a orella que va posar l’Agatha McGonagall quan va veure que la Geena s’acostava amb l’Ephran a l’aula on es reunia la Hogwatch.
—M’apunto —va dir la Geena quan va arribar a la porta.
L’Agatha s’havia quedat esperant-los allà, i es va apartar per deixar passar la Juliet Montague, que anava amb el seu portafolis preparat per començar a donar ordres.
—Vaja, m’alegro que hagis pres la decisió més sensata —va respondre la professora—. Com ha estat això?
—M’he adonat que la gent que pot fer-hi alguna cosa... hauria de fer-hi alguna cosa —va dir la Geena, i darrere seu l’Ephran va somriure.
—Resposta correcta —va somriure la professora—. Doncs som-hi, que ja hi som tots...
Quan van entrar, la Geena va veure que, tot i que hi havia alguns nois, la multitud que duia la revista era clarament femenina. Pràcticament la meitat era d’Slytherin, però en un racó hi havia sis o set noies de Gryffindor, Hufflepuff i Ravenclaw, entre les que hi va descobrir algunes membres del club de fans. L’Ephran es va anar a asseure amb elles i li va fer un somriure d’ànim. La Juliet Montague era dempeus davant de tothom, repassant els seu portafolis i parlant amb veu d’espinguet.
—Com ja sabeu, la directora ha comès un descarat acte de censura amb el número de novembre de la Hogwatch —deia en aquell moment—, així que proposo afegir un article sobre la llibertat de premsa al proper número. Ara distribuiré els temes que farem cadascú...
—Que t’ho creus tu —la va tallar l’Agatha McGonagall, i li va treure el portafolis de les mans—. Estàs destituïda del càrrec de redactora en cap. Ves a seure amb els altres.
I davant la mirada sorpresa de tothom, la professora va posar el portafolis a les mans de la Geena.
—Es pot saber què vol dir això? —va exclamar la Montague, que no s’ho podia creure.
—Vol dir —va respondre-li la Geena amb un somriure de satisfacció— que a partir d’ara, tot passa per mi.
Agatha Black (Moderador/a FF) Enviat el 04/08/2014 a les 15:17:22 #24859 He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols Holaaaaa!
Wiiii, per fi un altre capi! Ja tenia ganes de penjar-lo però prefereixo esperar sempre una setmana per si hi ha gent que no li ha donat temps de llegir-lo... Apa, ja està!
I segon número de la Hogwatch. S'han passat tres pobles, i aquest cop no amb els Magatotis sinó amb un altra companya. Malo malo! Pe`ro ha aconseguit que la Geena entrés en raó, i gràcies al Diggory. espero que a ningú li segueixi caient malament el pobre noi! Hehehe Ja sabem més coses de l'Sloan, mica en mica. Pobreta, em fa peneta ficar-me amb ella, però és el que hi ha. I l'Albus ha estat ben maco.
Què més. Ah, el títol. Sense and Sensibility (Sentido y sensibilidad) ña primera novel·la de la Jane Austen, 1811. Ja vaig parlar d'una altra oba seva, Emma. Cap de les dues no és la meva preferida seva, però està bé, també. Com a curiostat, a la pel·li els protas són l'Emma Thompson (Trelawney) i l'Alan Rickman (Snape).
Res doncs, a llegiiiiiir! I a comentar molt
Petons i fins aviat!
Agatha Black
Laia Weasley Enviat el 07/08/2014 a les 15:55:30 #24873 Eiiis :))
La veritatt es que ja tinc ganes de venjaça a la Montague, quina pava mes odiosa... mira que ficarse amb la pobre Sloan... la pobre que de moment no ha fet mal a ningu, la veritat es que la noia te cops amagats, amb aio delsls cabells...
I l'Albuus, jajjaja m'ha agradat com a psicoleg, jejej potser es el que menys m'agrada dels tres germans, pero es bon nanoo....
I perfii la Geena el capdamunt del Hogwatchh :)) i tot graciess el bon de l'Eprhan :) Mua Eprhan! i aviam ara com evoluciona la revista, i si l'Sloan i torna... perque despres del que li han fet jo no hi tornava a ficar els peus... pero l'Sloan es molt Sloan i te sortides inesperades...
Petoooons :)
Agatha Black (Moderador/a FF) Enviat el 07/08/2014 a les 17:02:49 #24874 He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols Laia Weasley: Menys mal T.T encara no tenia cap comentari després de 4 dies d'haver penjat la fanfic... suposo que la gent està de vacances, però estava molt trista! Siiii, venjança per a la Montague al següent capi! A mi l'Albus abans no m'agradava gens, prò li he anat agafant carinyo, i realment és la persona més sensata i sentimental amb qui parlar de tota aquesta colla! I sí, gràcies a l'Ephran per fi la Geena dirigirà la Hogatch, que ja tocava! Res doncs, moltes gràcies pel comentari i per evitar que em deprimeixi! XD
marta_ginny (Moderador/a FF) Enviat el 08/08/2014 a les 16:41:23 #24876 He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols Sorry per comentar tan taaaaaaaaaaard! El vaig llegir des del mòbil quan vas penjar, però no vaig tornar fins ahir cap al tard i ara m'hi he pogut posar...
No hi ha cap dubte que quan l'Agatha vol una cosa, l'aconsegueix. Com s'han passat amb la pobra Sloan! I l'Albus, que mono... si no fos perquè tots sabem que tard o d'hora sortirà de l'armari, eels shipejaria (but then again, jo shipejo tot el que es mou). Tot i que no descarto que passi alguna ccosa abans que ho faci.
I els cabells de la Montague els té l'Alice. Que explota tot. Per favor, que explota tot!
L'Ephran Diggory no és mal noi. No ens cau malament per com és. Ens cau malament perquè FRANK I GEENA. I punt.
Espero Pride and Prejudice en algun títol!
I tinc una pregunta! Que parlem tant del futur dels Magatotis em fa pensar si el veurem en aquesta ff o en una de posterior. Perquè si és tan important que facin tot això, entenc que ho veurem passar...
Apa doncs, fins el pròxim, a veure quina venjança ens tens preparada per la serpota!
Agatha Black (Moderador/a FF) Enviat el 09/08/2014 a les 09:07:31 #24878 He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols marta_ginny: Wiiii, més comentaris, no m'heu abandonat! Hehehehehe!
Zi, pobreta Sloan. Pel que fa a l'Albus, em vaig estar pensant això que fos gai o no i crec que al final no ho serà. No ho sé. És que l'he anat veient créixer, i ara em sembla que no ho és pas. És veritat que volia posar alguna història gai pel mig, però no sé si serà l'Albus, finalment, i em decanto per dir que no. Shipeja qui vulguis! XD Crec que amb totes les bromes que li fan el James i la Lily és com... massa evident? Simplement és una persona molt emocional. Nah, no crec que ho acabi sent. Ja veuré com avança.
La revenja de l'Alice amb la Montague serà molt gran. A mi em cau bé, l'Ephran, és un bon Huffie. Però si, ja sé que frankgeena. I posaré Pride and Prejudice en algun títol, suposo, ja que és la meva preferida!
Pel que fa a la teva pregunta, veurem el futur dels Magatotis, és clar, però no en aquesta fanfic, sinó quan acabin Hogwarts seguint l'ordre que porto normalment, una fanfic per curs, així que a la propera fanfic no, l'altra. Però a la propera fanfic ja sabrem moltes coses del seu futur perquè... a veure com ho dic... faran com... una mena de... mmm... pràctiques, mentre facin setè.
Fins al proper, i gràcies per comentar!