NOTA: Han passat mil·lennis i ho sé. Disculpes i excuses estan incloses al comentari del final dels capítols. Ara només un incís: el capítol anterior va acabar amb el Tony fent introspecció dues setmanes enrere. Els relats d'aquest capítol en son part. És a dir, és un flashback dues setmanes abans.

Ea, que se vos faci lleu (que tardeu menys que jo en escriure’l xd). 

D'haver-se volgut agafar "...
Continuar llegint

Durant la segona setmana, l’eficiència millorava però estava basada en el nostre rendiment, i l’esgotament era com una llosa damunt de les nostres espatlles. El front seguia avançant i semblava que no s’acabaria mai. Estàvem a més de cent quilòmetres d’on havíem començat i el radi de destrucció era el doble.

Cada nit ens assèiem al costat del mapa de la Heather i un dia vam adonar-nos que la situació s’estava estabilitzant. Sens dubte, era gràcies a que altres patrulles estaven fent-se passar per muggles, tamb&eac"...
Continuar llegint

Plantar-me davant de l’Oficina de Falsa Informació després de passar uns quants dies fora va ser tota una experiència. Vull dir, que m’havia acostumat al paisatge obert que visitàvem dia sí i dia també, i de cop i volta tornar entre les parets de la Conselleria va ser asfixiant. Vaig entendre què volia dir l’Adrian quan deia que no suportava pensar que estava sota terra, que érem uns bojos per suportar tenir les oficines allà.

Vaig tenir sort de trobar-me la Lorelei Aiguaclara, que era qui s’encarregava de dirigir l’Oficina. Era sever"...
Continuar llegint

Hi havia estat pensant bastant, en això.

Era aquell neguit que no em deixava tranquil·la. Havia anat encaixant algunes de les peces de què era tot allò que em molestava. Anar amb túniques pels pobles muggles. Em feia sentir forastera. Haver d’aparetre amunt i avall entre el campament central a Southampire i on fos que fóssim llavors per les reunions. O les nostres, que si ens separàvem gaire, ens havíem d’esperar a retrobar-nos per parlar.

També hi havia el tema dels muggles. En realitat, jo també forma"...
Continuar llegint

―I, doncs, res de nou? ―vaig preguntar-li finalment, trencant el silenci que s’havia instal·lat entre nosaltres.

Era un silenci còmode, caracteritzat per la manera com ell arrufava les celles en llegir les cartes que el mussol li acabava de portar. Mentre feia un glop de la tassa vaig desitjar que no es mogués gaire, perquè m’agradava com li tocava el sol per darrere. Feia que els seus rinxols es veiessin més rossos del que eren.

―La mare, que ens vol al dinar ―va respondre.

Ah.