Són dos quarts de vuit del matí quan obro els ulls per culpa del sol que em toca directe a la cara. M’aixeco del llit amb dificultats. No espero que en David es desperti, està roncant com mai i això sembla una orquestra. Els nostres companys d’habitació no fan tant de soroll, mare meva! Em poso l’uniforme de Gryffindor, que em queda la mar de bé, ho he d’admetre, i baixo al Gran Saló per esmorzar. La panxa em fa un soroll de mil dimonis. Gasto moltes energies, últimament, s’ha de remeiar d’alguna manera.

La taula de Gryffindor està gairebé buida de gent quan"...
Continuar llegint

Desenes de plats de colors omplen tot el terra del meu voltant, ben plens dels menjars més deliciosos. Pasta amb totes les salses que he vist i no he vist mai, guisats fumejants i olorosos, amanides fresques i variades, cremes de diferents colors... Si algú em preguntés què és la felicitat, crec que tindria una pinta bastant semblant a aquesta. Agafo els coberts que tinc a l'abast i em començo a plantejar per on començo...

—Senyor Swift!

Oh, qui em crida? Miro al meu voltant i només veig el menjar, el terra i les parets.

—Senyor Swift!

Alço la mirada al sostre quan m'"...
Continuar llegint

Les coses no van com voldria, últimament, penso mentre observo com l’Ethel talla amb molt de compte la vaina rosada de vainilla de vent amb la qual estem treballant a classe de Botànica. Tant bon punt ho fa, deixa al descobert les llavors, una mena de faves platejades que brillen molt. 

—Aneu amb molt de compte que no caiguin —ens recorda l’Ethel, subjectant la vaina horitzontalment, que regalima el líquid transparent en el que neden les faves—. De pressa, que relliscaran.

Trec la vareta de seguida, i amb un wingardum leviosa, les cinc faves que con"...
Continuar llegint

Sota el recer dels altres, les persones sobreviuen

Les onades xoquen amb força contra els espadats de la costa i em paro un moment per observar l'espectacle. És un dia ventós, cosa que fa que encara siguin més al·lucinants. L'aigua arriba amb tot l'impuls, amb tota la capacitat destructora, però els murs naturals de pedra l'aturen i les gotes arriben uns quants metres més amunt en una batalla constant que no s'acaba. Em quedo una estona mirant-m'ho, com si estigués embruixada. M'agrada més la Irlanda de la costa que la "...
Continuar llegint

24: David Eloqüència Gallagher

El sofà de la sala comuna quasi cedeix quan m’hi llenço en planxa. Juraria que puc notar la mirada de l’Strike a la nuca: estic fent malbé material escolar o jo què sé. Com si fos culpa meva que aquests sofàs tinguin de l’edat de Matusalem i segurament son de mercadillo.

A més és divendres. Estic cansat.

El Joe reposa, quasi en la mateixa posició, en el sofà de davant. Es mira la seva agenda de cites, intentant distribuir les d’aquest cap de setmana perquè no se solapin.
Continuar llegint