Escrit per aila_llopin
Enviat el dia 06/08/2013 a les 14:19:15
Última modificació 18/09/2013 a les 20:25:34
Tots els capítols de ..::*Aquells anys*::..
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Escacs.

Hola a tots!!!

Sé que ja fa dies que no publico ni dono senyals de vida, però és que he marxat de vacances i he estat força aillada d e tot el que és connexió a internet.

Laia Weasley, sento no haver pogut contestar-te el comentari però és que l'he vist avui quan he arribat, així que aquest capítol te'l dedico :)

 

Espero que us agradi!!! ;D

*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*- *-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*

En Remus havia entrat a l’habitació que compartia des de feia sis anys amb les seus millors amics, la llum vermellosa del Sol ocultant-se entrava il·luminant les cortines de color vi que protegien els quatre llits.

• Enllunat, què et passa? – el va interrogar en James preocupat, sortint de la seva lectura i deixant a un costat el seu llibre “ Quidditch: 100 trucs per a professionals”.

El noi d’ulls mel va dirigir la seva vista cap a en James, els seus ulls estaven opacs, distant... entristits; el seu gest era fred i la seva actitud completament aliena a ell.

• Per Merlí! Em pots dir què t’ha passat després de sortir de les Tres Escombres? No t’hem vist més... diga’m què ha passat – va insistir amb impaciència el noi d’ulls avellanes cada vegada més preocupat.

En Remus es va estirar al seu llit, just davant de la d’en James, sense respondre al seu amic. El noi d’ulls avellanes es va dirigir al llit de l’home llop i s’hi va asseure mirant-lo i esperant una resposta.

• I bé? – va insistir.
• Alguna vega... t’has sentit com si... el món es girés en contra teu... i et preguntes i et preguntes... i no trobes respostes, no trobes solució... mai has sentit que estàs en una immens i etern problema, en un carrer on corres i corres i que mai acaba? – va preguntar lentament, amb la mirada perduda al sostre. En James el va mirar sorprès, però després el seu gest es va tornar comprensiu.
• Suposo que tots ens hem sentit així alguna vegada... pensem que estem en un immens problema que no té solució... però no et preocupis Enllunat, tot en aquesta vida té solució, res és completament dolent, sigui el que sigui sempre té una sortida, tot i que a tu et sembli que no la tingui – va contestar en James, sentint-se una mica estrany al donar consell a en Remus, ja que era ell qui s’encarregava de fer aquestes coses normalment.
• Això no s’aplica a mi – va contestar amb profunda amargor.
• Això s’aplica a tots Enllunat, no vulguis sentir-te especial – li va dir amb dèbil somriure.
• Parlo seriament James – el noi d’ulls mel es va incorporar al llit i va mirar al seu amic – com trobes solució a una maledicció eterna? – va preguntar amb profund patiment i frustració.

En James va sospirar profundament i ma mirar al seu amic, havia sigut molt difícil, feia ja tres anys, acceptar que un dels seus millors, i més estimats amics era un home llop, però encara havia sigut més dur acceptar al patiment que en Remus estava condemnat a patir i resignar-se a no poder fer res.

• Enllunat, hem parlat moltes vegades d’això i...
• Parlar i parlat i parlat... però això no canvia res de la meva situació, maleït sigui James, perquè a mi? Perquè aquell maleït llop va haver de mossegar-me justament a mi? Jo vull una vida normal, vull ser om tu, com en Sirius... com en Peter, com qualsevol persona dins d’aquesta escola... qualsevol per tal de no ser jo, ni ser la bèstia que porto dins – cada paraula que deia era odi, ràbia i dolor acumulat al seu interior, una bomba que feia temps que estava amenaçant d’explotar.

Al noi d’ulleres se li va assecar la boca sobtadament, se sentia tan impotant, tan inútil, i és que, què podria fer o dir per canviar l’actitud del seu amic que no hagués intentat ja?, que no faria per treure-li, ni que fos una mica, tot aquell dolor i tota aquella ràbia.

• Remus, no pots – va dir – lamentablement i afortunadament per nosaltres, no pots ser una altre persona. Remus, sé que no puc entendre pel que estàs passant, però amic meu, ets un home genial... ets fantàstic! Aquesta maledicció no t’ha impedit ser el millor dels amics, ni ser un noi brillant... Remus, ets una des les millors persones que he conegut a la meva vida, i en això no influeix el fet de que siguis... un home llop, és més, això encara et fa més valuós encara. – el noi d’ulls mel el va mirar amb gratitud.
• De no ser per vosaltres... no estic segur de que pogués aguantar tot això – va confessar.
• Per això estan els amics Enllunat, per les bones i per les dolentes – va recordar amb un somriure donant-li uns copets a l’espatlla – no ho oblidis mai.

El noi de cabells mel va inspirar profundament, mentre es fregava la cara en senyal d’agotament.

• Ei Enllunat, m’explicaràs, aleshores, què ha passat? – va insistir el noi.

En Remus va tornar a mirar a en James, i resignat va començar a explicar-li el que havia passat feia unes hores.

***Flaix Back***

En Remus i la Mariann havien arribat a les carrosses, on la noia havia decidit que parlarien, ja que allà tenien més tranquil·litat i privacitat, cosa que va aconseguir alterar, de manera alarmant, els nervis del noi, perquè mentre estiguessin envoltats de gent la noia no s’atreviria a muntar cap escena.

• Molt bé – va dir una mica nerviosa després de tancar la porta – què passa entre l’Aila i tu? – va preguntar mirant-lo fixament mentre s’asseia davant seu.
• Entre... entre l’Aila i... i jo? – va preguntar extremadament nerviós – Re... res, no passa res Mariann – creu-me – li va assegurar agafant les seves mans blanques entre les seves i mirant-la amb un profund penediment. La noia va alçar la cella i el va observar amb un gest sever, i després per sorpresa del noi va somriure estranyada.
• No estàveu barallats? – va preguntar com si fos una nena innocent. El noi va agafar aire, alleugerat repenjant-se al seient.
• Si.. clar, barallats – va respondre.
• I fins quan penseu seguir així? Quan tornareu a ser els d’abans?

En Remus va dirigir la seva mirada cap a la finestra, on el paisatge canviava amb rapidesa degut al moviment del carruatge portat per cavalls alats invisibles, va sospirar i sense dirigir la vista a la seva novia va respondre.

• Crec que... això no passarà mai... mai tornarem a ser els d’abans, mai – va sentenciar amb amargor.
• Vaja, això vol dir que la vostre baralla ha sigut forta, no? Em... encara no m’has dit perquè vau discutir – li va recordar la noia amb un estrany to de veu.
• Tonteries que s’han anat tornant cada vegada més i més grans – va dir intentar treure-li importància, cosa que no resultava gens fàcil, quan lentament s’estava morint pel menyspreu d’aquella rossa.
• Però deu haver sigut una cosa molt forta i seria perquè no hagueu aconseguit arreglar-lo – va insistir la Mariann.
• És millor deixar les coses com estan – la va tallar amb un to dèbil.
• Aleshores, penses empassar-te tot el dolor i fer com si res?
• Dolor? – va repetir amb un riure àcid – jo estic bé Mariann, a més a més, recorda amb qui estàs parlant, amb una persona que cada nit de lluna plena es converteix amb una bèstia amb ullals i urpes, qui millor que jo per guardar-se qualsevol dolor? – va afegir amb ironia.
• Sí? Ets capaç d’empassar-te aquest dolor?... aquest amor? – va preguntar amb veu trencada.

En Remus per primera vegada en tota la conversa va mirar fixament a la noia i amb sorpresa va notar que el seu rostre estava xop de dèbils i silencioses llàgrimes.

• Mariann... jo... – intentava explicar-se – ho sap, Remus, ho sap – es repetia una vega i una altre al seu cap.
• Ho sé Remus, me’n vaig adonar fa molt de temps – va confirmar la noia com si hagués llegit els seus pensaments.
• Però com... perquè no...
• Seria tonta si no me’n hagués adonat de com et mirava l’Aila, li agradaves Remus, i això ho sé des de fa molt temps, del que me’n vaig adonar després és de que el seu sentiment no estava mal infundat, tu la corresponies... però tot aquest temps m’he enganyat dient-me que tot i així estaves amb mi, i si ho feies era perquè era més fort el que senties per mi... és a dir, l’Aila és una noia grandiosa, ho sé, però quan ets la novia d’un noi com tu Remis, les amenaces de les noies ja no són novetat, és a dir, mig Hogwarts femení es mor per tu... per això no em vaig preocupar des d’un bon principi – les llàgrimes queien cada vegada amb més llibertat – però després m’he adonat de que l’Aila no és qualsevol noia de Hogwarts.

En Remus sentia que l’aire arribava amb dificultat als seus pulmons, sentia una forta pressió al pit que cada vegada augmentava més. Aquella pressió s’anomenava culpa.

• Mariann, ho sento, ho sento molt – es va disculpar penedit, mentre s’agenollava als peus de la noia – perdona’m, si-us-plau.
• Qualsevol noia de Hogwarts mataria per tenir-te Remus – va seguir, tot i les seves llàgrimes, amb fermesa – qualsevol mataria perquè la miressis amb la meitat d’amor que la mires a ella... Remus, quan us he vist avio, he pogut sentir el dolor a les vostres mirades, saps... jo no vull seguir formant part d’això, si és per mi... ja tens el camí lliure Remus, perquè jo no penso mentir-me més... em respecto massa com per fer això – li va dir la noia amb to dur, però els seus ulls negres i plens de llàgrimes revelaven la debilitat que sentia.
• No vull fer-te mal Mariann, mai he volgut fer-te mal – va assegurar amb la mà al cor – però és que això.. això és massa complicat.
• No necessites utilitzar-me com excusa Remus, ja no tens que bregar amb mi... ets lliure, lliure de fer el que vulguis, d’estar amb l’Aila sense cap culpa, jo... jo estaré bé... mentre tu estiguis bé – li va dir la noia, tot i que un deix de ràbia va aparèixer a la seva veu, intentant eixugar-se les llàgrimes de les seves galtes, però els seus intents van ser inútils ja que n’hi van tornar a caure.

Excusa, havia utilitzar la Mariann com excusa, aquella era la realitat que no havia volgut acceptar, s’havia amagat darrera l’escut d’aquella noia, i ell no era ningú per fer allò, no era ningú per fer-li tan mal a aquella noia que li havia entregat sentiments tan purs... miserable, així es sentia, total i completament miserable.

• Com voldria que les coses fossin diferents.
• Però no ho són – el va interrompre amb rotunditat – si l’Aila és la teva felicitat... doncs sigues feliç Remus, no tots tenim la sort de sentir una cosa tan gran i tan bonica per algú i ser correspostos.
• No puc Mariann, no puc, és molt complicat... no puc alimentar el que l’Aila sent per mi, perquè li estaria fent mal, i jo no vull fer mal a ningú – va deixar anar una mica desesperat, se sentia indigne d’estar en presència d’aquella noia, indigne de la seva mirada, de les seves llàgrimes, del gest tan noble que intentava fer.
• Us esteu matant negant-vos el que sentiu... perquè ho fas Remus?
• Perquè sóc perillós Mariann, sóc una bèstia, i a les bèsties no se les estima – va confessar per fi mentre es duia els mans al rostre amb exasperació.

La noia va sanglotar pels plors, però aviat va aconseguir aturar-ho i eixugar-se el rostre, tot i que els seus ulls encara eren cristal·lins i molls i les seves galtes i el seu nas estaven tenyits de vermell.

• Acabes de dir l’estupidesa més gran que he escoltat mai – va xiuxiuejar la noia.
• Tu no ho entens... ningú ho entens.
• No, tens raó... però l’únic que dic és que quan estimes i especialment quan estàs enamorat d’una persona la seva felicitat significa la teva, si aquella persona està bé, tu estàs bé... això és el que he fet jo avui amb tu – va dir amb veu trencada aixecant-se.

En Remus la va mirar avergonyit, trist, es va posar també dret, i amb timidesa la va abraçar, la noia el va respondre plorant al seu pit. Després d’uns instants la Marian es va obligar a apartar-se i es va fregar les llàgrimes bruscament i va mirar al noi als ulls.

• Bona sort Remus – li va dir la noia.

En Remus va entendre que aquelles paraules representaven una espècie de comiat, l’adéu d’aquell sentiment que ella s’havia permès sentir per ell.

• Igualment Mariann, ets la persona amb sentiments més nobles que he conegut – es va acomiadar amb un fil de veu, mentre la noia somreia dèbilment i obria la porta del carruatge sortint d’allà, deixant a un Remus dolgut, contrariat i miserable.

***Fi del Flaix Back***

En James va sospirar profundament quan en Remus va acabar el relat, i va passar una mà per la seva espatlla.

• Ha degut ser difícil.
• No saps quant.
• I què penses fer ara?  - en Remus el va mirar amb severitat.
• Què faré Forcat? Res, deixar les coses com estan... fer com... com si res hagués passat, oblidar Forcat, oblidar – va respondre tot i que els seus ulls, normalment càlids, desprenien fredor.

---------------

• Aquí el tenim – li va dir en Sirius a la Cristina amb ànim mentre li ensenyava el taulell.

La noia encara seguia concentrada en el que havia escoltat, en el que en Sirius havia dit. No s’atrevia a dir-li al noi que l’havia escoltat, no s’atrevia a dir-ho en veu alta si ell tampoc ho feia.

• Molt bé – va dir la noia mirant-lo de reüll – et... et sembla que ho fem més interessant? – va preguntar intentar recobrar el seu to de suficiència, tot i que se li deia difícil quan es moria de ganes d’abraçar-lo , per tot el que havia fet. El noi d’ulls blaus la va mirar amb complicitat.
• Clar que sí... estaria bé, si guanyo jo – es va quedar meditant un segons i després va dirigir una mirada cap a la Cristina, una com no ho havia fet mai, una que desprenia una mica de tendresa – tu em fas un petó – va concloure.

La noia que no es va sorprendre gens amb la seva petició, ja que ella mateixa havia planejat que passés alguna cosa així.

• No m’has robat molts petons ja, Black? – va preguntar.
• Crec que no m’has escoltat bé, TU em faràs el petó – va repetir mirant-la amb un somriure juganer. La noia el ma mirar durant uns segons pensativa i després el seu rostre es va il·luminar.
• I si guanyo jo, et fiques dins el llac – va dir somrient amb malícia senyalant el llac on es reflectia el sol, donant-li un color coure. El noi va bufar divertit.
• Això és tot? Un banyet?Despullat – va continuar la Cristina mantenint la seva actitud maliciosa, el noi va alçar una cella estranyat, però el seu somriure no es va esborrar.
• Molt original – va dir sarcàstic – però crec que et puc complaure estimada Andruh.
• Deixa de xerrar i comença a jugar Black, prepara’t per perdre – el va interrompre confiada mentre s’asseia davant les seves peces vermelles, les quals es movien adaptant les seves posicions. Ell va riure.
• Ja ho veurem això.

----------------

En Remus i en James havien decidit anar al camp de quidditch per escampar una mica la boira, però a la Sala Comú s’havien trobar la Lily que semblava força abatuda, però que els va decidir acompanyar, per suposat que no al cap de quidditch, sinó que a parlar amb en Hagrid, el semi-gegant que treballava com a guardabosc de Hogwarts.

• No podeu ser tan obvis – els advertia la pèl-roja abans d’arribar a la cabanya – perquè sinó no dirà absolutament res, ell ha de saber qui és aquest Ryddle – al pronunciar el seu cognom la noia va fer un gest de fàstic – és el líder d’aquest moviment obscur, així que si-us-plau, no fiqueu la pota.
• Pèl-roja, relaxa’t, estàs parlant amb professionals – va contestar en James somrient amb despreocupació mentre s’adelantava i picava a la porta de la caseta.

En Remus tenia la vista fixada al terra, no havia deixat anar cap paraula durant tot el camí, fins hi tot el parlar li feia mal al pit. El noi d’ulls avellanes va tornar a trucar a la porta.

• Crec que no hi és – va dir la pèl-roja.
• Ha d’estar-hi, en Hagrid sempre volta per aquí – en James va voltar la cabanya per arribar a la part de darrera que comunicava amb l’entrada del bosc prohibit, i per sorpresa seva, l’home estava allà amb una collita de carbasses gegants que tenia al jardí parlant acaloradament amb la Bellatrix.
• Ja t’he dit que no ho sé, nena – responia bruscament el noi de cabell abundant, que mesurava dues vegades en James.
• Ho ha de saber, ets el guardabosc, no? Tu entres i surts, i ells no et fan res, has de tenir comunicació amb ells... ha d’haver-hi alguna cosa que... – replicava amb soverbia la noia.
• T’ho adverteixo joveneta, no em facis perdre més el temps, ves-te’n ja a... a una de les classes... del que sigui que tinguis – la va tallar en Rubeus Hagrid una mica fart.

La noia va bufar amb indignació i va marxar pel cantó contrari d’on estava en James, pel qual no el va veure.

• Hagrid! – el va saludar en James amb entusiasme, decidit a treure-li, també, de què parlava amb la Bellatrix.
• Oh, ets tu! – li va dir mentre agafava diversos pots amb un estrany líquid verdós – com estàs James?
• Quina salutació tan cordial – es va queixar.
• No és per tu.. és que... aquella noia em porta boig! – va exclamar mentre caminava cap a l’entrada de la cabanya on l’esperaven la Lily i en Remus impacients.
• I què volia?
• Fa dies que ve per aquí per un suposat treball de DCAO, sobre les criatures del bosc i està empenyada en que li digui si pot encantar a un centaure, o fer que begui algun brebatge o poció, o alguna cosa perquè no posin resistència – parlava sense donar-li gaire importància – ja li he dit, per suposat, que això és impossible, ja que així aconseguiria encantar a un que li vingués a sobre, però els altres li saltarien sobre i que s’oblidés de les pocions, ells són éssers molt intel·ligents per caure en alguna cosa així.

En James va entendre instantàniament, que el que la Bellatrix volia era trobar la forma de treballar al bosc prohibit, com abans, sense que els centaures els molestessin, cosa que confirmava altre vegada la teoria de la Lily, la pròxima nit de lluna plena, alguna cosa passaria al bosc.

• Hola Hagrid!  - el va saludar amb un càlid somriure la noia quan el va veure arribar.
• Com estas Lily? Remus – va saludar. L’home llop es va limitar a aixecar el cap i dibuixar un somriure forçat.
• Molt bé, gràcies – va contestar la noia mirant a en James de reüll.
• Què portes aquí Hagrid? – va preguntar en James intentar no abordar-lo a preguntes sobre en Tom Ryddle directament, després del que havia passat amb la Bellatrix.
• Venia del bosc, això és una loció sanadora que m’ha preparat la professora Sprout per les Goltynne – els va dir amb un gest de pesar – les pobretes no s’han curat totalment des d’aquell horrible incendi... les seves ales no són les mateixes d’es d’aleshores.

Les Goltyenn eren una espècia de fades d’arbres, tenien una aparença molt bonica per caçar les preses i després es convertien en horribles ésser amb ullals esmolats.

• Encara no sabeu que el va iniciar? -  va preguntar la pèl-roja, saben la resposta.
• No, encara nom, i per servos sincer, crec que no ho sabran mai, ja han descartat l’opció de que fos provocat, ara diuen que va ser un accident, que una branca es va incendiar per culpa d’un tro, o alguna cosa així, però em conec aquest bosc, les mateixes criatures m’ho han explicat, aquest incendi l’han provocat alumnes de Hogwarts – en Hagrid semblava molt ofès – petits vàndals.

Els tres van intercanviar mirades inquietes, ja que sabien exactament qui havien sigut els causants d’aquell incendi des de feia mesos.

• Bé, però no us haurien de donar per vençuts, haurien de seguir intentant trobar qui va fer aquesta barbaritat.
• Opino el mateix, Lily, però enteneu que no és fàcil que tinguin en compte la meva opinió, tot i que no en Dumbledore... ell sempre té temps per escoltar-me i fer valer les meves opinions, és un gran mag. En James va somriure.
• Sí que ho és, sí.... parlant de grans mags, Hagrid - el seu to es va tornar seriós, el semi-gegant els havia fet entrar a casa seva, així que era el moment just per parlar amb privacitat – has sentit parlar d’en... Tom Ryddle?

La mirada d’en Hagrid es va enfosquir i les seves celles poblades es van alçar amb sorpresa.

• Té alguna cosa a veure la frase gran mag amb aquell? – va dir l’home amb to indignat, mentre s’asseia furiós – no el pots posar a la mateixa oració que a en Dumbledore, no, no, no.
• Els vas conèixer, Hagrid? – va preguntar la Lily asseient-se davant seu. L’home va canviar l’expressió per una nerviosa.
• No... de pur nom – va intentar mentir.
• Hagrid no diguis mentides – li va dir en James – sabem que va estar a Hogwarts quan estudiaves i que... es va graduar uns pocs anys abans que... que tu. – el guarda-bosc va bufar.
• Si no hagués sigut pel que va fer – va murmura, però els noi no el van aconseguir entendre – no hauríeu de preguntar per algú com ell.
• Sabem que no és una bona persona Hagrid – va continuar la Lily – però si-us-plau, ens podries dir què saps d’ell?
• Perquè ho hauria de fer? – va preguntar a la defensiva.
• Perquè ens ho deus, a en Sirius i a mi, per les vegades que t’hem encobert amb el tema del drac que gairebé obtens, si no fos per nosaltres aquella nit t’haurien enganxat quan aquells mags te’l donaven així que...  – en James el va mirar amb enuig.
• D’acord, d’acord... – va acceptar entre-dents – però que ningú s’assabenti d’això, des de fa uns anys està prohibit explicar-ho als alumnes.
• Ningú se n’assabentarà Hagrid – va assegurar en Remus, participant per primera vegada a la conversa.

Llegit 626 vegades

< Anterior capítol || Pròxim capítol >

Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)

• 	Laia Weasley	Enviat el 06/08/2013 a les 16:47:08
  	#24194

  
  

  Moltes Gracies Aila!

  La veritat es que em vaig llegir el capitol quan vaig tornar de campaments i x aixo vaig contestar una mica tard  xP

  Sobre el capitol:

  Aixo s'esta posant interessant entre el Sirius i la Cris, jeje a veure qui guanya, aposto a favor de la Cris ja que vull veure si en Sirius es tan valent de tirar-se despullat a l'aigua i sobretot veure la reaccio de la Cris :)

  En Remus em fa una mica de pena, i la Mariann suposo que tard o d'hora havia de passar... tot i que em fa una mica de llàstima, a veure si aviat s'arreglen les coses entre l'Aila i ell.

  A veure que els explica en Hagrid els nois sobre en Riddle....

  Buenooo a esperar el proxim capitol amb impàciencia

  Un petonàs enormee

  
  
  
  

• 	aila_llopin	Enviat el 07/08/2013 a les 21:05:32
  	#24195	He escrit 1 fanfics amb un total de 54 capítols

  
  

  Igualment a tu Laia.

  Sobre els capítols que aniràn venint ja veuràs com a cava la cosa entre en Sirius i la Cris, de manera molt interessant i divertida, ja ho veuràs, no queda gaire.

  En quan a en Remus estava cantant que tard o d'hora la cosa acabaria petant i bueno, ara hem pogut veure una miqueta més el cor del nostre estimat llopet.

  Ens veiem al pròxim capítol ;D

   

   

  Aila

  
  
  
  

• 	Cassandra Ross Anònim	Enviat el 02/09/2013 a les 12:59:38
  	#24248

  
  

   

  La conversa del Remus es molt trista. Pobre Remus, pobre Remus. Surt amb l'Aila, tros d'idiota! (Vale, ja m'he desfogat xD).

  L'Andruh i el Siriusin m'encanten. I l'aposta és molt interesant... no sé qui vull que guanyi xD

  Guau, el Hagrid, m'ha semblat una mica aspre amb la Lily. Sobretot si quan en parla amb el Harry ho fa amb devoció. Guai, els explicarà coses del Roddle :D Vaig a pel següent capítol.