Escrit per UnapersonaEnviat el dia 02/03/2016 a les 18:18:43
Última modificació 02/11/2017 a les 16:39:52
Tots els capítols de La Llum
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
- Mira qui tenim aquí! -va dir l’encaputxat-. He de dir que m’heu sorprès escapant-vos tant ràpidament… qui és la teva amiga, Dangelo?
- El seu nom no t’interessa, i més val que no li facis res -va replicar ell, amb actitud protectora.
El bruixot va fer una rialleta.
- Em sembla que no estàs en condicions de dir-me què puc fer i què no, oi? -va dir, amb veu melosa. I després va afegir més fermament:- Digues qui i què és, i ràpid! Crucio!
En Dangelo va fer un crit mentre un dolor atroç li travessava el cos.
- És una elfa… es diu Landiava -va dir ell, dient la primera combinació de paraules amb “so èlfic” que va poder trobar.
- Encantada de conèixer-te, Landiava. Espero que ens puguem fer molt amics -va afegir, irònicament.
La Miliel no va respondre. En Dangelo es va girar cap a ella i va veure que estava pàl·lida i espantada. En Dangelo la va mirar interrogativament, i ella va dir en el seu idioma, perquè l’encaputxat no l’entengués:
- Istan curuvar sina.
La seva veu sonava feble, com si estigués en estat de xoc.
- Què ha dit? -va preguntar el bruixot.
- Que segur que us fareu molt amics -va respondre ràpidament, però en realitat havia dit «Conec aquest bruixot».
- Bé, ara vindreu amb mi. Vosaltres -va dir el bruixot, dirigint-se als que l’acompanyaven-, doneu-los roba, en cap moment us he dit que s’haguessin de morir de fred… de moment.
Els dos bruixots que l’acompanyaven van fer aparèixer unes túniques de color gris i els les van posar.
- Ara, seguiu-me. Estarem més còmodes al meu despatx.
El van seguir per uns passadissos amples i rectes, il·luminats per algunes làmpades màgiques. En arribar al seu despatx, els dos bruixots de l’escorta es van quedar a fora i els altres tres van entrar. El bruixot va seure darrere un escriptori de fusta i els va assenyalar unes cadires perquè seguessin.
- Així doncs, finalment vas trobar l’objecte del qual et vaig parlar. Qui ho hagués pensat que era una pedra… una simple pedra! I què faré, jo, amb una pedra? Com a mínim m’esperava una vareta, una mena de vareta d’àlbar però més poderosa! Però no, és una pedra. Un diamant, sí, però un tros de roca, al cap i a la fi.
En Dangelo es va arronsar d’espatlles, aparentant indiferència, però interiorment estava content perquè el bruixot no sabia què era la Pedra.
- Però per si de cas -va continuar l’encaputxat-, me la quedaré jo. Potser se m’ha escapat alguna cosa. Podria ser que tingués algun codi secret amagat… potser a l’interior -va dir amb veu fluixa, com si pensés en veu alta-. Bé, vosaltres us haureu de quedar a viure aquí. Ningú que entri als meus dominis surt sense el meu permís.
- Nosaltres hem de tornar -va comentar en Dangelo, tranquil·lament-, amb el teu permís o sense.
El bruixot va riure.
- Realment ets agosarat, em faràs molt servei. Però com he dit abans, diria que no estàs en condicions de negociar. Has perdut els teus poders, Dangelo. I la teva amigueta, si en tenia, també.
- Ma rácalvë i curuvar? -va preguntar la Miliel, mirant en Dangelo amb una cella aixecada que amagava una gran còlera.
- Lá -va assentir en Dangelo.
Però encara no ho havia dit que la Miliel va saltar sobre l’encaputxat amb una agilitat sorprenent, les mans estirades cap endavant i una expressió ferotge dibuixada a la cara. Tot i que només tenia uns tretze anys, en Dangelo va agrair no tenir-la d’enemiga. Però el bruixot no es va deixar impressionar i amb un ràpid moviment de vareta i un crit de «Religo!» va deixar l’elfa lligada. Tot això havia passat en només uns segons, i en Dangelo no havia tingut temps de reaccionar, i es va trobar també lligat a la cadira amb unes cordes negres.
- Què us pensàveu, que em podríeu vèncer tant fàcilment? Una nena i un noi que ha perdut els seus poders… no s’he perquè us he perdonat la vida. A en Dangelo el necessito perquè em sembla que no m’ha dit tota la veritat. Però a tu, Landiava, tot i que no crec que aquest sigui el teu nom real, no et necessito per a res. Com a molt podries servir-me de cuinera, des que la Bertha va marxar que a la cuina falta algú.
- No. Abans la mort -va dir l’elfa, en anglès.
- Ostres, si saps parlar en anglès! Em sembla que em series útil… si volguessis ser-ho -va dir amb ironia-. Però per una vegada respectaré els teus desitjos. Obitus per subitum!
Un raig de llum verda va sortir de la punta de la vareta i va impactar de ple amb el cos de la Miliel, que va sortir projectada cap a la paret o va rebre un fort cop al cap. El seu cos va acabar caient al terra, sense vida.
- Miliel! -va cridar en Dangelo, des de la cadira.
El bruixot va riure per sota el nas i amb un «Diffindo» va trencar les cordes que lligaven en Dangelo. El noi va córrer cap al cadàver de la seva amiga i es va agenollar al seu costat, sacsejant-la mentre cridava el seu nom. Però ella no es movia. Finalment, en Dangelo va haver d’acceptar l’inevitable. Era morta. Una onada d’ira i energia va travessar-lo, i de sobte es va adonar que podia tornar a pensar amb claredat. Va aixecar-se i es va girar cap al bruixot, que se’l mirava des de les ombres de la caputxa.
- I bé? Em serviràs? -va dir ell.
- Mai -va respondre el noi.
I tot seguit va concentrar-se i, reunint totes les seves forces, va posar tota la seva voluntat en destruir aquell bruixot. El terra va començar a tremolar, mentre tota l’habitació s’escalfava a una gran velocitat.
- Què fas? -va dir el bruixot, abans de dir un encanteri per intentar salvar-se.
En Dangelo no va respondre, però va convocar un gran corrent d’aire que va treure la vareta de les mans del bruixot i la va portar a en Dangelo juntament amb la seva roba i la Pedra. Quan ho va tenir tot, va manar al vent que portés el cadàver de la Miliel sobre un coixí d’aire i va augmentar la temperatura de l’habitació fins que es va calar foc als mobles de fusta. Per si de cas, va crear una paret d’aire comprimit perquè ningú pogués sortir de l’habitació. I, acompanyat del cos de l’elfa, va sortir davant la mirada atònita dels dos bruixots que encara s’esperaven a fora.
Potter_granger Enviat el 03/03/2016 a les 17:02:09 #26715 He escrit 9 fanfics amb un total de 161 capítols NOOOOOOOOOOOOOOO!!! MILIEL! No, per què, per què ho has fet?? Era massa... massa adorable, massa kawaii. Unoi, ets molt cruel. Per una amiga que ha fet en Dangelo, vas i l'hi mates! I jo... LA MILIEL ERA EL MEU AMOR PLATÒNIC!! És massa adorable, de debò. Però això es posa emocionant. Molt emocionant.