L’Sloan i la Lily van sortir d’infermeria una estona després d’haver arribat. Madam Pomfrey havia pogut tornar-li a lloc les dues dents que se li havien trencat a la Lily fent esquí aquàtic sobre rails, tot i que li havia fet força mal. Tot i així, l’Sloan es va estranyar de veure-la tan moixa i amb el cap cot.

—Es pot saber què et passa? —li va demanar—. T’has fet molt més mal altres vegades...

—No és pel mal, ja m’han hagut de recol·locar ossos i altres coses que no vols ni saber vàries vegades.

—I doncs? —va arrufar el fron l’Sloan—. És per la McGonagall? T’ha posat ja el càstig?

—Psè —va fer la Lily, traient-li importància amb la mà—. He de treure la pols a tots els quadres de Hogwarts. M’hi estaré uns quants vespres, però res de l’altre món.

—I per què estàs tan trista, doncs?

La Lily se la va mirar de reüll amb ulls preocupats, pensant si explicar-li o no, mentre giraven un passadís per arribar fins al vestíbul. La majoria d’alumnes ja havien arribat, però n’hi havia que encara entraven per la porta principal amb els baguls i els abrics posats, desitjant-se any nou els uns als altres.

—Lily?

—No em passa res, estic bé —va dir al final.

L’Sloan se la va mirar fixament, dubtant que estigués sent sincera amb ella, però va preferir no insistir.

—M’han dit l’Hugo i el Kilian que anaven a fer una guerra una guerra de neu que havia organitzat l’Àlex Parra i els seus amics de quart —va explicar l’Sloan—. Anem a ajudar-los?

—Mmm... no, no em ve de gust —va respondre la Lily, per sorpresa de l’Sloan—. Crec que aniré a estirar-me una estona.

—A estirar-te una est...? Es pot saber què et passa?

—Res —va dir la Lily, començant a pujar les escales cap a la torre de Gryffindor—. Que estic cansada.

L’Sloan es va mirar la seva amiga, que pujava els esglaons com una ànima en pena, amb els seus cabells pèl rojos i extrallargs penjant-li lànguidament, en comptes de voleiar-li al pas dels seus usuals saltironets. Va decidir seguir-la cap a la torre, però sense estar gaire segura de què dir. Era evident que la Lily no volia parlar del que fos que li passava, però tampoc no la volia deixar sola. Li va venir al cap una cosa que la tenia una mica intrigada per algun estrany motiu, així que es va apressar a atrapar la seva amiga.

—Ei, Lils, espera’m, que vinc amb tu! Escolta, avui he vist una cosa al tren que m’ha estranyat força... Tu saps si el teu germà és amic de la gent d’Slytherin?

La Lily va posar cara d’estranyesa.

—Què va, si els odia a mort... Oh, et refereixes a l’Albus! —va entendre després—. Bé, és amic del Malfoy, però no l’he vist mai anar amb ningú altre... Per què m’ho preguntes?

—Hum, és que avui al tren quan tornava del bany m’he creuat amb ell, i de sobte ha aparegut una noia d’Slytherin i li ha parlat amb tota la barra del món, com si es coneguessin molt bé.

—Una noia? —es va estranyar la Lily—. Del nostre curs?

—No, és més gran, em sembla... pot ser que es digui Angèlica? És alta, amb els cabells llargs i negres i els ulls verds...

—Oh, et deus referir a l’Angela Parkinson —va dir la Lily al final—. Una que es creu molt guapa i que sempre mira a tothom amb ulls d’odi?

—Bé, sí, és molt... guapa —va admetre l’Sloan—. Sí, Angela, ha de ser aquesta.

—És la Germana Acadèmia de l’Alice Longbottom. Ploma de Fènix —va dir la Lily, quan van arribar al retrat de la Senyora Grassa que es va apartar per deixar-les passar—. No en tinc ni idea, si es coneixen amb l’Albus... Huh, espera. Em sembla que recordo un època en què l’Albus i el James no es podien ni veure... Era abans que jo vingués a Hogwarts, però crec recordar algunes picabaralles relacionades amb el fet que l’Albus fos amic del Malfoy i d’alguns altres d’Sly, i el James li deia de tot. Però des que jo he començat només el veig amb la Rose, l’Andrea, el Lorcan, el Charlie... i amb el Malfoy, sí, però normalment estan sols, ells dos; no s’hi ajunten ni els amics del Malfoy ni els de l’Al.

—Hum —va fer l’Sloan, rumiant allò.

Se li feia estrany imaginar-se un Albus rodejat d’Slytherins. I de tota manera la tal Parkinson aquella no semblava pas amiga seva; bàsicament havia anat a molestar-los i a ficar-se amb ells, no?

Va anar a asseure’s en un sofà a la vora del foc amb la Lily. No hi havia gaire gent a la Sala Comuna. Alguns eren als jardins, jugant o posant-se al dia amb els seus amics. Altres haurien degut anar a sopar, ja que en realitat era força tard.

—No tens gana? —li va demanar a la Lily, que va fer que no amb el cap, capficada un altre cop—. Au, va, fes el favor d’explicar-me què et passa.

La Lily se la va tornar a mirar, insegura.

—M’has de prometre que no ho diràs a ningú. No vull que els meus germans se n’assabentin, i molt menys els meus pares.

—T’ho prometo —va fer l’Sloan, intrigada—. Ha passat alguna cosa al tren, mentre jo no hi era? Abans semblaves la mar de bé... fins i tot quan t’has posat a esquiar...

—Sí, no ha estat la meva idea més brillant —va remugar la Lily.

—No, però no és propi de tu admetre-ho. Per què ho dius?

—És que... —va dir la Lily, removent-se al seu costat del sofà—. Saps quan el tren he frenat, i m’hi he fotut de lloros, i després he caigut de cul?

—Ahà.

—Doncs... resulta que les meves dents no són l’únic que s’ha trencat —va explicar la Lily, traient la vareta d’una butxaca interior del seu jersei—. La duia a la butxaca dels pantalons...

L’Sloan va contenir un crit i es va quedar mirant la vareta de la Lily amb els ulls com plats. No arribava a estar partida en dos, però estava clarament estellada d’un costat i en sortia una mena de pols verdosa i brillant.

—Però Lily...!

—No diguis res, siusplau! —li va demanar la noia, a punt de plorar—. Els meus pares em mataran si se n’assabenten!

L’Sloan va agafar la vareta de la Lily per mirar-se-la de prop.

—Pots arreglarla? —va preguntar la Lily.

L’Sloan es va mossegar el llavi, insegura, però va treure la seva vareta i, apuntant la de la Lily va formular un esperançat “Reparo”. Va semblar que la fusta tornava a lloc, i la Lily la va agafar de seguida, esperançada.

—A veure... Lumos!

La vareta es va encendre, però només durant una fracció de segons, abans de tornar-se a estellar pel mateix lloc, i una miqueta més de pols verda va caure sobre la falda de la Lily, que va deixar anar un somiqueig.

—I ara?

L’Sloan es va rascar el cap, preocupada. No era cap experta en varetes, però ja havia sospitat que amb un simple “Reparo” no n’hi hauria prou. Va tornar a prendre amb compte la vareta de la Lily i la va estudiar.

—Què és aquesta pols verda que surt de dins?

—La meva vareta té l’interior d’escama de drac en pols, suposo que deu ser això —va fer la Lily, encongint-se d’espatlles.

—Deu ser d’un Drac Verd Comú Gal·lès —va dir l’Sloan sense dubtar, i la Lily va pensar que es devia haver llegit el llibre de Criança i l’hauria memoritzat de dalt a baix sense voler—. Però no sabia que es podien fer varetes de les escames dels dracs. La meva també és de drac, però que jo sàpiga conté una fibra de cor, no pas escames.

—Ah, és perquè està fabricada pel senyor McPherson —va explicar la Lily, contenta de saber coses que la seva amiga no sabia—. Em va explicar el James que es veu que fa varetes de tot tipus d’animals màgics, no només de pèls d’unicorn, plomes de fènix i fibres de cor de drac, que es veu que són els més usuals. La d’ell per exemple té un pèl d’esfinx, em sembla.

—Ah, no ho sabia —va dir l’Sloan—. Em sembla molt interessant.

—Creus que es pot arreglar?

—No ho sé —va sospirar l’Sloan—. On té la botiga, aquest senyor McPherson? A Hogsmeade?

—No, què més voldira —va remugar la Lily—. És a la Ronda d’Allà, i ara no tornaré a Londres fins que no sigui Setmana Santa. Què puc fer?

—No ho sé, noia —va repetir l’Sloan, tornant-li la vareta—. Potser amb cel·lo màgic t’aguataria uns mesos? El que està clar és que els professors i els nostres companys de curs se n’adonaran, o sigui que això de portar-ho en secret no crec que et serveixi de gaire...

En aquell moment van entrar L’Hugo i el Kilian a la sala comuna, carregats de pastissets de carn fumejants.

—Com que no baixàveu a sopar, hem pensat que us en pujaríem! —va explicar el Kilian.

—Què hi feu aquí? —va voler saber l’Hugo—. Us heu perdut la guerra de neu!

Amb una mica de recança, però veient que de totes maneres se n’assabentarien en algun moment o altre, la Lily els va explicar el que li havia passat a la seva vareta, mentre menjaven pastissets.

—Uh... mala cosa! —va exclamar l’Hugo amb els ulls com plats—. Al meu pare li va passar quan era a Hogwarts, també!

—Ah sí? —es va interessar la Lily—. I què va fer?

—Es veu que la va dur durant tot el curs amb cel·lo màgic, però no servia de gaire. Pel que em va dir, li sortien els encanteris per la culata! Se’n va haver de comprar una de nova.

—Ah sí? —es va estranyar l’Sloan—. Pensava que només hi havia una vareta per a cada mag, i que era la vareta la que escollia el mag...

—Oh, és que la que se li va trencar no era la seva; era heretada d’algú de la família, em sembla.

—Heretada? —va exclamar la Lily—. Llavors em funcionaria bé la vareta d’algun familiar meu? Perquè una vegada em vaig equivocar i vaig agafar la teva, Hugo, i una mica més i calo foc a la sala comuna!

—Ja... —va recordar el noi—. Potser amb cosins no s’hi val. Potser han de ser familiar més propers...

—Bona sort demanant-li a l’Albus que et deixi la seva! —va riure el Kilian.

*   *   *

El James va entrar a sopar al Gran Saló sense gaires ganes. Acabava de parlar amb el Frank. Bé, acabava de parlar-li al Frank, perquè no era que el seu amic estigués gaire xerraire en aquells moments. Va veure que l’Alice i la Geena estaven ja assegudes al seu lloc usual, així que se’n va anar amb elles i es va servir un pastisset de carn.

—Ui, que no baixa el Frank? —va demanar la Geena, que estava radiant, tot i que una mica enrojolada.

—No... no es troba massa bé, diu que no vol sopar —va dir el James, incòmode, mentre es despentinava els cabells, i va intercanviar una mirada amb l’Alice.

—Vaja, és que s’ha fartat de llaminadures, al tren! —va dir la Geena amb to reprovador—. Bé, és igual, us esperaba tots per explicar-vos això de... de l’Ephran i tal, però què hi farem.

—Au, va, explica’ns això de l’Ephran Diggory, que te’n mors de ganes —va animar-la el James, sense evitar un somriure—. Com és que no ens n’has dit res, al tren? O us ha agafat així per les bones quan us heu vist?

—No exactament... —va reconèixer la Geena—. És que vam estar xerrant molt durant les vacances de Nadal... Em va enviar una postal, i jo li vaig escriure, per donar-li es gràcies, i aleshores ens vam posar a xerrar pel mirallet intercomunicador…

—Ah, que bé —va fer el James—. La veritat és que m’he quedat a quadres quan us he vist.

—Ja et dic —va assentir l’Alice amb la boca plena—. Em pensava que havies dit que no t’agradava, per això.

—Vaig dir que no sabia si m’agradava —va corregir-la ella—. És que quan ell em va dir que jo li agradava...

—Perdona, perdona? —la va tallar el James—. Jo aquesta part no la sabia!

—Ah, no? —es va sorprendre la Geena—. Pensava que t’ho hauria explicat l’Alice!

—Jo? —va fer l’Alice—. Per què li ho hauria hagut d’explicar? No és cosa meva.

La Geena se la va quedar mirant, sorpresa de com de poc tafanera era la seva amiga. Si hagués estat a l’inversa, ella segur que ho hagués estat comentant amb el James i el Frank al cap de cinc minuts!

—Bé, doncs només us volia fer saber que estem oficialment sortint i… bé, us volia demanar la vostra opinió sobre el tema.

—El Diggory? —va fer el James—. No és de la mena de gent amb qui me n’aniria de gresca, i encara li recrdo dos o tres comentaris ofensius en relació a nosaltres…

—D’això en fa molt de temps i saps que ens ho buscàvem —el va defensar la Geena.

—No havia acabat —va seguir ell—. No seria un gran amic meu, però és definitivament un bon noi. Se’l veu honest i sembla un Hufflepuff exemplar. Així que tens la meva benedicció si és el que volies sentir.

La Geena li va adreçar un somriure i es va mirar l’Alice, que va posar cara d’incomoditat.

—Saps que me la pela, no? —va dir, però quan la Geena se la va mirar malament va afegir—: Ja saps què vull dir. És a tu a qui t’ha d’agradar, no a nosaltres!

—Pots fer veure que t’interessa la meva vida per un moment, siusplau? —va demanar-li la Geena, sardònicament.

L’Alice va deixar anar els coberts i va fer un sospir, pensant com dir allò.

—Crec que podries estar amb algú millor.

La Geena va fruncir el front, mirant-se-la estranyada.

—Això ho dius perquè no el coneixes gaire bé, a l’Ephran.

—Pot ser —va dir l’Alice—. Però conec altres nois, i tu també.

La Geena li anava apreguntar a l’Alice a què venia tot allò, però va quedar interrompuda quan el seu xicot se’ls va acostar des de la taula del costat.

—Geena, vols anar a fer un volt abans d’anar a dormir?

—Oh, sí, és clar! —va fer la noia, mirant el rellotge—. Encara falten un parell d’hores fins que ens facin anar a les sales comunes… Anem. Ens veiem després, nois.

El James va veure com la Geena i el Diggory marxaven tots dos junts del Gran Saló xerrant i rient, i es va sentir taladrat per la mirada de l’Alice.

—Què passa?

—Com que què passa? —va demanar l’Alice—. “Tens la meva benedicció”?

—Què li havia de dir? —es va defensar el James—. Que el Diggory és mal noi? A veure, Alice, em sap molt greu que les coses entre el Frank i la Geena no siguin com a ell li agradaria, però què vols que hi faci, ella? A la Geena no li agrada, el Frank! No la pots obligar a sortir amb ell!

—Però que es passegi del bracet del Diggory davant dels seus nassos…!

—I què ha de fer, fer-se cèlibe i anar-se’n a protegir el Mur? —va exasperar-se el James—. Som en un internat! Durant dos anys no té més remei que fer-ho tot davant dels nassos del Frank! S’ha de quedar sola només per no ferir els sentiments del seu amic?

L’Alice va fer un sospir.

—Ho entenc. Però és que el Frank està destrossat!

—Ja ho sé —va assentir el James.

—No, no ho saps —va insistir ella—. No com jo. Ara mateix està fet una merda, ho sento. Siusplau, no el deixem sol.

—Creus que el deixaré sol? —va fer el James, una mica ofès.

—El que vull dir és que pot ser que el Frank s’aparti una mica de la Geena, ara —va explicar l’Alice—. No crec que vulgui presenciar els carinyets de la parella de l’any, o haver d’aguantar la Genna explicant el que ha fet amb el Diggory, i el que li ha dit, i la preciosa cançó que li ha dedicat…

—Què dius, dona! —va riure el James.

—Ja saps el que vull dir. A la Gee li encanta parlar d’aquestes coses, li entusiasma compartir la seva vida privada.

—Home, som els seus amics.

—Doncs potser el Frank no voldrà ser-ho! I ho entendré perfectament. Si es dóna el cas… La Geena té el Diggory i pot anar amb el seu grupet, però el Frank no té ningú més. Literalment. Pot ser molt popular entre les noies i tot el que vulguis, però al nostre curs som pocs: nosaltres, el grup de l’Anne i el Diggory i els d’Slytherin. I no té més germans a banda de mi.

—Jo crec que amb els de l’EM s’hi duu força bé, no? —va rumiar el James, despentinant-se el cabell, una mica incòmode.

—No és el mateix, James, ja ho saps —va dir ella—. Només et vull demanar que si es dóna el cas d’haver de triar alguns dies si pasar l’estona amb el Frank o amb la Gee, anem amb ell. O almenys que un vagi amb ell i l’altre amb ella. La G té més gent i no vull que el Frank, a més de sentir-se rebutjat per ella, se senti sol.

—Està bé, tens raó —va assentir el James, i tots dos es van quedar en silenci una estona, rumiant—. Va, anem a dur-li uns quants pastissets d’aquests al teu germà i a fer veure que no sabem què li passa.

L’Alice es va eixugar les mans amb un altre sospir i va assentir. Tots dos es van afanyar a embolicar tres o quatre pastissets amb tovallons i es van dirigir cap a la sala comuna. L’Alice no feia cara d’estar gens contenta.

—Serà un trimestre refotudament llarg...

*   *   *

L’Sloan va deixar la Lily, l’Hugo i el Kilian elucubrant sobre varetes a la Sala Comuna i se’n va anar cap a la mussolerissa. Estava enfadada amb els seus pares, però ja que no els havia vist des de feia setmanes (a la seva mare, feia mesos) va pensar que no estava de més avisar que seguia viva i que havia tornat bé a Hogwarts. Per si els interessava. Començava a dubtar-ho, però vaja, era millor no donar-los res perquè li poguessin tirar en cara.

Així que quan va arribar a la mussolerissa, va encendre’s un parell d’espelmes, perquè ja era negranit, tot i ser poc més de les vuit, i se les va endur cap un escriptori. Va prendre paper i ploma i es va posar a escriure. Es va adonar que a partir d’aquell moment havia de començar a escriure sempre les cartes per duplicat, per explicar el mateix. “Pare, ja he arribat a Hogwarts, tot bé”. “Mare, ja he arribat a Hogwarts, tot bé”. Quina manera de perdre el temps. S’asseguraria d’escriure únicament el just i necessari. Si els seus pares no s’interessaven per la seva vida, no tenia per què explicar-los els detalls, tampoc.

Quan ja havia acabat d’escriure les cartes i havia seleccionat dos mussols de l’escola per enviar-les, va sentir que la porta de la mussolerissa s’obria.

—Vaja, hola de nou, Münn —va dir una veu aguda.

L’Sloan es va girar en sentir la veu familiar. Ah, era la noia del tren, la d’Slytherin. Duia un petit paquet a les mans embolicat per enviar-lo.

—Hola, eh... —l’Sloan va fer un esforç,  però va desistir—. Perdona, sembla que m’he tornat a oblidar del teu nom.

—No et facis la interessant, Münn, estic segura que encara ho ets menys del que t’imagines.

—No, de veritat que sóc molt dolenta amb els noms —va dir l’Sloan honestament.

—Em dic Angela, però els de Gryffindor em podeu dir Parkinson.

—Ah, com la malaltia —va assentir l’Sloan, amb un punt de malícia, perquè aquella noia semblava ben bé estúpida—. Probablement no se’m torni a oblidar.

L’Angela Parkinson li va clavar els seus ulls verds metzinosos, però sense dir res més, va fer espetegar els dits i un mussol bru magestuós es va anar a posar al seu braç, on es va deixar lligar el paquetet amb paciència.

—Que sàpigues que si algú de nosaltres se sap el teu nom no és precisament perquè siguis popular, sinó més aviat per rareta —va tornar a arrencar la Parkinson mentre duia el seu mussol a l’ampit de la finestra—. L’amiga de l’ànima de la Lela Potter, i filla de pares que sembla que viuen de sortir a les revistes del cor. Quanta classe, Münn. Diuen que ets estranya, que gairebé no parles i que quan ho fas és per recitar llibres de memòria.

L’Sloan no va dir res però va prémer els punys. Aquella situació li recordava molt a la seva antiga escola. Sempre havia estat la noia seriosa que s’asseia al final de la classe, sola, sense riure ni fer bromes, amb la mirada desafiant. La noia estranya, la que s’havia barallat amb algú ja el primer dia de classe. La que no es feia amb ningú, perquè tothom tenia por de la nena rareta i callada. Fins que havia arribat la Lily Potter.

—I a sobre sembla que no saps controlar gaire el teu temperament, oi? —va seguir la Parkinson amb to burleta i un somriure tort—. Vaja esceneta que li vas muntar a la Juliet Montague al Gran Saló, no? Molt poc femenina, aquesta brutalitat teva. I ens han arribat alguns rumors que deu n’hi dó... és veritat això que he sentit, que li vas calar foc a una companya de l’escola alemanya?

—Es pot saber d’on ho has tret, això? —va demanar l’Sloan, empetitint els ulls.

—És veritat, o no? —va preguntar la Parkinson, divertint-se enormement ara que l’Sloan s’havia quedat de pedra—. Jo sé moltes coses.

—Veig que per trobar-me tan poc interessant, has invertit un munt d’estona, en investigar-me —va dir l’Sloan a poc a poc, amb veu greu.

—No et pensis —va respondre la noia, passant-se les mans pel seu cabell immaculat—. És fàcil trobar coses, si un sap on mirar. Tu, en canvi, sembles molt distreta mirant-te l’Albus Potter, oi? Has passat el Nadal a casa seva, pel que he sentit. Espiant-lo quan es canvia a l’habitació? Insinuant-te-li? No apuntes alt ni res... Creus que algú com tu té alguna oportunitat amb ell?

Allò va fer que a l’Sloan se li remogués l’estómac. Com sabia aquella tia on havia passat el Nadal? Com sabia res de la seva antiga escola? I pitjor encara, què sabia ella de com es mirava ningú? I què s’havia cregut, dient allò? Li van començar a tremolar els punys. I qui li havia demanat res sobre l’Albus i les seves opinions? Per què el coneixia, si es podia saber?

—Et creus que perquè ets amiga de la seva germana tarada, l’Albus es fixarà en tu?

L’Sloan va esclatar. I abans que ni tan sols ella mateixa se n’adonés, ja havia engrapat pel coll del vestit a la Parkinson i l’havia recolzat a l’ampit de la finestra. El cabell de l’Slytherin ara flotava cap al buit, i les seves cames patalejaven en l’aire al costat de l’Sloan. Als seus ulls ja no hi havia verí, només pànic, mentre intentava agafar-se a l’ampit de la finestra sense èxit, perquè sabia que era a una petita empenta de l’Sloan de patir una caiguda des d’una de les torres més altes del castell.

—Sincerament, Parkinson —va dir l’Sloan agafant-la amb força—, em sorprèn que sabent les coses que saps de mi et comportis així. Creus que la millor manera de tractar una persona que va calar foc a una companya és ficar-se amb ella quan totes dues sou a soles a la mussolerissa? M’estàs acusant de ser desequilibrada mental, i no se t’acut res més que ficar-te amb mi i fer-me enfadar?

—Deixa’m anar! DEIXA’M ANAR! —va bramar l’Angela Parkinson, acollonida.

L’Sloan la va aguantar uns segons més contra l’ampit de la finestra i, finalment, es va enretirar. La Parkinson es va apressar a incorporar-se amb la respiració agitada i la cara blanca com la cera.

—Us haurien de tancar a tots, als de la vostra residència de bestiotes! —va exclamar amb la mà al pit—. Esteu tots com una puta cabra! Entre la tarada de la Potter fent volar les coses pels aires, la mala pècora de la Longbottom fotent la gent al vàter, i tu... Esteu tots fets unes bones peces!

—I si ho saps, com és que vas pel món buscant-te-la? —va cridar-li l’Sloan, encara amb foc als ulls—. Dius que som tots iguals, no? Doncs si saps com som, potser que vigilis el que surt de la teva boqueta. Si ets prou valenta com per anar ficant-te amb la gent, també ho haries de ser per entomar-ne les conseqüències! Et penses que som com els de Hufflepuff, que s’ho prenen tot amb calma i després perdonen als qui els fan mal? Lamentablement per a tu, els Gryffindor no som tan bons.

I va marxar d’una revolada, abans la Parkinson no en digués alguna altra de grossa i l’acabés llançant finestra avall. Es va ficar en el primer lavabo que es va trobar i es va rentar la cara i el clatell. Encara li tremolaven una mica les mans. Va intentar respirar fons mentre pensava en la conversa que havia tingut amb la Parkinson. I amb la que havia tingut amb la Lily una estona abans. Havia dit que l’Albus havia estat amic d’aquesta gent, uns anys enrere? No s’ho podia creure. Per algun motiu que no comprenia ni ella, allò la molestava. Però semblava que la Lily no en sabia gran cosa.

—El James sí, que ho sabrà —va pensar en veu alta, i va sortir del bany per dirigir-se de nou a la sala comuna per parlar amb ell.

De fet, va pensar, sí que havia de parlar amb ell. Després del que havia vist que passava a cals Potter per Nadal, i tots els embolics amb els que ficaven el senyor Potter i els aurors... Potser els interessava saber que a Hogwarts hi havia alumnes que semblaven tan ben informats del que feien els Gryffindor. Dubtava molt que la Parkinson només hagués investigat sobre ella. També sabia coses de l’Albus i havia parlat dels Potter amb molta frescura. Podia ser que sabés tot allò sobre ells perquè estigués ficada en alguna cosa tèrbola...? Bé, ella probablement no, li feia gràcia, imaginar-se una noieta de catorze anys ficada en una Organització de les Forces del Mal, però... potser els seus pares?

Va arribar a la Sala Comuna, i hi va veure els seus amics de tercer, però els Magatotis no hi eren. Així que va decidir pujar a l’habitació del James, a veure si el trobava allà. Si no s’equivocava, li sonava que era la de dalt de tot. Quan va arribar, però, es va trobar la porta tancada i el Lorcan i el Charlie a fora, amb cara de fastiguejats asseguts a les escales. De l’habitació en sortia música metal que sonava a un volum eixordador.

—Què passa? —va preguntar l’Sloan, intrigada.

—Que la Geena surt amb el Diggory, això passa —va respondre el Lorcan amb un sospir—. Ens esperen uns dies macos, macos, a l’habitació. Qualsevol intenta raonar amb el Frank, ara.

L’Sloan, que no tenia ni la més remota idea de com podia estar relacionat el fet que la Geena sortís amb nosequí amb el fet que el Frank no raonés i que hi hagués música d’ultratomba sortint d’aquella habitació, només va preguntar:

—És per aquí, el James?

—Sí, és a dins —va dir el Charlie—, intentant que el Frank surti de sota la colxa i menji alguna cosa.

L’Sloan esva posar a picar la porta de l’habitació.

—Que em deixeu en pau! —va cridar la veu del Frank.

—Molt bé, jo és que vull parlar amb el James! —va dir l’Sloan, alçant la veu per sobre la músca.

A cap d’uns segons el James va sortir amb cara d’esgotat.

—T’he de comentar una cosa —va explicar la noia—. Acabo de tornar de la mussolerissa i m’hi he trobat a l’Angela Parkinson.

—Ah, un encant de noia, eh? —va riure el James.

—Ja ho pots dir —va assentir l’Sloan, i va veure que el Lorcan i el Charlie intercanviaven mirades.

—I... és que m’ha dit algunes coses que potser hauríeu de saber. Tu i... el teu pare, potser, no ho sé, potser estic paranoica, però...

—Tenim motius per pensar que la família Parkinson pot estar relacionada amb els Vlads o algunes altres organitzacions —va dir-li el James directament—. Explica’m què ha passat. Ho dic perquè fa dos anys ens van atacar a la nostra família molt lluny de casa, i només la Parkinson sabia on anàvem perquè li havia dit l’Albus.

—L’Albus!? —va exclamar l’Sloan—. Per què li diria res? Eren amics o alguna cosa així...?

—Amics? —va riure el Lorcan, assegut a l’escala—. Era la seva nòvia, quan fèiem segon!

La cara de l’Sloan es va tornar un poema.

—La Parkinson era la nòvia de l’Albus? —va dir sense acabar-s’ho de creure.

—L’Albus va passar una època una miqueta complicada —va intervenir el James—. Es veu que quan va arribar a Hogwarts el Barret va tenir intenció de posar-lo a Slytherin, tot i que ell li va demanar que l’enviessin a Gryffindor. Va patir uns quants... trasbalsos, durant el seu segon curs. El va mossegar un Vlad durant el primer atac a Hogwarts, va estar a Sant Mungo i va tornar una mica... canviat. Va pensar que potser el Barret tenia raó, i que potser el seu lloc era entre els Slytherin, així que va començar a anar amb ells. I durant uns mesos va estar sortint amb la Parkinson...

L’Sloan es va adonar que tenia la boca oberta i es va apressar a tacnar-la.

—Després, però, van resultar ser tots uns venuts —va seguir el James—. I la Parkinson, o la seva família al menys, ens va posar els Vlads als talons. Així que l’Albus es va adonar de la mena de gent amb qui havia anat i va trencar tots el llaços amb ells.

—Menys amb el Malfoy, malauradament —va afegir el Charlie.

—El Malfoy va ser l’únic que va comportar-se d’una manera digna i li va fer costat —va explicar el James—. Així que segueixen sent amics, però amb la resta ja no hi va pas.

—I quan... quan l’Albus anava amb els d’Slytherin... era com ells?

No sabia per què, però volia saber-ho. No volia imaginar-se un Albus que anés pel món menystenint els seus companys d’aquella manera, ficant-se amb ells, burlant-se’n... No volia imaginar-se’l, però... si era així, ho volia saber.

—Home... —va fer el James, visiblement incòmode—. Una mica imbècil sí que estava.

—Estava bastant imbècil —va ficar cullerada el Lorcan—. No se li podia dir res... Mira que sortir amb la Parkinson....

—No crec que pretengués ser cruel —va dir el James amb un somriure—. L’Albus és molt bon noi. És només que va començar a anar amb indesitjables... Això pot trastocar a qualsevol. Però escolta, que no estàvem parlant d’això. Què és el que t’ha dit la Parkinson?

—Sabia que he passat el Nadal a casa vostra —va explicar l’Sloan, de sobte de mal humor—. Sabia coses de mi que no he explicat a ningú d’aquí, coses que em van passar a l’altra escola. Ni tan sols fa el meu curs i semblava que em coneixia més que els meus amics! I també parlava de l’Albus i de la Lily...

—Huh —va fer el James, encuriosit—. En parlaré amb el meu pare, d’això. Creus que et podrien haver investigat? O potser al teu pare?

—No en tinc ni idea —va fer l’Sloan—. He pensat que potser ho havíeu de saber.

—Gràcies —va assentir el James—. De moment et recomano que miris d’evitar-la, a aquesta poca-solta.

—Faré el que pugui —va dir l’Sloan, i va tornar cap al Gran Saló, deixant darrere seu els nois i la música metal, i una mica trista i contrariada per alguna cosa que no acabava d’entendre.

Així que l’Angela Parkinson. L’estúpida, malcarada i probablement malèvola Angela Parkinson. Què recoi li deuria haver vist, l’Albus?

I aleshores va pensar en els cabells llargs i brillants de la noia, i en la seva cara de ceràmica, i els seus ulls grans i verds, i en el seu cos escultural. No calia ser un geni per saber el que li havia vist, és clar. I allò encara la va enfurismar més.

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 13/10/2014 a les 16:11:15
  	#25190	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  Holaaa!

  Un altre dilluns, un altre capítol! Aquest a estat inten, eh? Com ha dit l'Alice, comencem bé el curs, per tots costats: Els magatotis han de lidiar amb la nova situació respecte la Geena i el Frank, la Lily i els seus amics amb tot això de la vareta (Niiii Noooo Niiiii Noooo, la Lily necessita una verta nova!) i bé, la relació entre l'Albus i l'Sloan ara serà una miqueeeeeeeta diferent ara que l'Sloan ha conegut "L'EX"!

  Hahahahaha, ja es comença a liar la troca! Què passarà!? XD

  El títol! No sé si algú coneixerà aquesta obra, es diu Good Omens (Buenos presagios) i és una paròdia de The Omen, potser heu vist la pel·lícula. El llibre és de Neil Gaiman i Terry Pratchett (dos dels meus autors preferits) i la incloc dins d'aquesta llista de literatura perquè tot i ser un llibre d'humor, es va fer tan popular en el seu moment que ara és considerat un clàssic de la ciència ficció. Així que el faig entrar com a clàssic i punt! ^^Us el recomano ferventment! Un llibre de culte escrit per dos autors de culte! Meravellós. 

  Un dels protagonistesde Good Omens és en Crowley, que és un dimoni (que al llibre s'anomenen "Àngels Caiguts" i quan ens el presenten diuen d'ell que és "A Fallen Angel. He hadn't meant to Fall. He'd just hung around with the wrong people". (No pretenia Caure. Només es va ajuntar amb la gent equivocada). Aquí, per suposat, fa referència a l'Albus i la seva temporada amb "els dimonis"! XDDD

  Petonets! I comenteu moooooolt!

  Fins dilluns!

  
  
  
  

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 13/10/2014 a les 20:01:27
  	#25192	He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

  
  

  (Quan ens dius que comentem molt et refereixes a que comentem moltes persones diferents o a que cada una comenti molt? xD perquè jo avui estic animada a escriure, i no sé si et faig un favor o a l'inrevès, hehe :P)

  Doncs t'aniré comentant diferents cosetes que pensava mentre llegia. Primer de tot. Oooooooostres. M'has... m'has destarotat amb aquest capítol. Dir que m'ha encantat és poc. En sèrio que no vull semblar gens pilota, HO DIC MOLT LITERALMENT. No sé si sóc jo que estic sensible però aquest capítol en especial... M'agrada molt eh, com dir-ho? La seva... imatge visual: la negra nit i les espelmes a la mussolerissa, la pols verda de la vareta trencada...

  Em fa gràcia que la Lily primer només pensa en el germà James quan l'Sloan li pregunta per la relació amb els slys xD. M'encanta que hagi tornat a sortir l'assumpte de la raresa de les varetes del senyor McPherson, que ho vam veure abans del Torneig, és que, com a l'Sloan, em sembla interessantíssim. I, guau, l'Alice explica les coses super bé al James sobre el que pot passar ara amb el Frank... I, uf, quan els dos fils argumentals que anaven més o menys per separat des del principi es relacionen quan l'Sloan va a l'habitació on és el Frank buscant al James... M'he emocionat.

  M'encaaaaaanta la frase del títol ara que l'he entès. (Al principi m'he quedat a quadros xd en plan "whaaaaaat? espera, torna-la a llegir...") M'ha fet moltissima gràcia això de "niii nooo la Lily necessita una vareta nova" XDD Si el llibre que dius és una paròdia de The Omen, és millor que ens llegim aquest altre primer?
  
  
  
  

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 13/10/2014 a les 22:26:42
  	#25193	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  Arwen Black: Holaaa! Gràcies pel comentari. Això que em preguntes: Quan dic "comente molt", em refereixo a totes dues coses: que comenteu moltes coses en els vostres comentaris (comentaris llargs, per dir-ho d'alguna manera, què us ha agradat, què no, què en penseu del que fan els personatges, etc) i evidentment, que comentin molts usuaris. Però d'això segon no en teniu pas la responsabilitat els que ja comenteu! No podeu pas fer-hi res en el que fan els altres! Ara, que si mai em voleu contestar una resposta meva i seguir discutint sobre alguna cosa, jo encantada! ^^

  M'alegro molt que t'hagi agradat aquest capítol, a mi també m'ha agradat molt! Al principi, quan l'havia planejat, em semblava un capítol així més d'enllaç, com l'anterior, pe`ro a mida que l'anava escribint se m'anaven acudint coses i ha acabat sent ben interessant! 

  Hahaha, la Lily té tendència a oblidar-se de l'Albus quan algú li parla del "seu germà". Normalment la gent parla del James, no de l'Albus, pe`ro això aquest curs començarà a canviar una miqueta. Potser ja ho heu notat, pe`ro l'Al està començant de a deixar de "no ser ningú". Està madurant i s'està convertint en un personatge molt interessant. I la gent del seu voltant ho nota. Com l'Sloan, o la Parkinson mateixes. 

  A mi també m'encanten les varetes McPherson. En tinc unes quantes de pensades. Voleu saber una curiositat? La de l'Albus és una McPherson, però és de ploma de fènix, ben normal. Hi estava predesitnat!

  I pel que fa a la fusió dels dols fils argumentals del final... al principi havia pensat que l'Sloan li preguntés al James l'endemà en algun entrenament o a l'hora d'esmorzar, pe`ro després he pensat que seria divertit fer referència al que està fent el Frank. Me l'imagino allà amb el seu aire de rocker de mala lluna assegut al llit, amb la manta a sobre, desitjant la fi del món amb la música heavy metal a tota merda. ANTIGUOS ESPÍRITUS DEL MAL, YO OS CONVOCO! XD

  Ah, que bé que t'agradi la frase, és molt graciosa, sobretot per parlar d'un dimoni! Ai, aquestes males companyies! XD No, no t'has de llegir The Omen, perquè no és un llibre és una pel·li dels 70 molt popular i MOLT bona:

  http://www.imdb.com/title/tt0075005/

  Pots veure la pel·lícula i després llegir el llibre Good Omens. Jo ho vaig fer a l'inrevés. Em vaig llegir el llibre sense saber que era una paròdia (em va encantar de totes maneres) i després un dia per casualitat vaig veure la peli i em vaig quedar... "OMG ara ho entenc tot! XD". I em vaig tornar a llegir el llibre, és clar!

  Doncs apa, gràcies de nou pel comentari! Ens veieeeem! ^^

   

   

  
  
  
  

• 	marta_ginny (Moderador/a FF)	Enviat el 13/10/2014 a les 23:45:51
  	#25194	He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols

  
  

  Yaaaaaaaaaaay, la veritat és que avui no hi pensava, en el capítol, i ha estat tota una sorpresa! Beneït sigui el dia que se't va acudir de penjar en dilluns hahahaha

  Mola moltíssiiiiim! Que fort lo de la vareta. Imagina que la Lily va al despatx de la McGo per qualsevol cosa i un director d'algun quadre veu que té la vareta trencada i li diu "mira, el teu pare la va arreglar amb la vareta del Dumbledore" i ja la tenim liada, Lily la Profanatombes. L'estàs liant moltíssim perquè la Lily tingui la vareta, em pregunto per a què necessitaran les relíquies, i suposo que deu ser per aquesta ff, que si no ho fos el títol no tindria sentit. Tenim mooooltes coses en què pensar!

  El Frank. Que ploro. Em fa tanta tanta pena... I el James i l'Alice sembla que passaran molt de temps junts, i mi gusta. PERÒ EL FRAAAAAAAANK! Pietat pel pobre! Dóna-li alguna alegria, que no fa més que passar-ho malament... M'ha agradat molt veure com el defensava l'Alice sense dir més del que calia (almenys, mentre ha pogut). La reacció inicial de "saps que me la suda, oi?" ha estat molt bona. Encara que sabent que en realitat no és durillo. Pobreta, que ella també nota què sent el Frank. I canviant de tema... i el Paris, quan el deixarà, eh? Patada al Paris!

  I LA SLOAN I LA PARKINSON. Gosh, no em cansaré de shipejar la Sloan i l'Albus. Ja està bé que hi hagi problemes, així després, quan passi (perquè passarà, i punt.), serà encara més èpic. I ja saps que l'Albus m'agrada molt i el tenies una mica maltractat, el pobre, em sembla genial aquest canvi! En volem méeees! (Sí, jo, jo, i jo. En volem.)

  El títol molt encertat! No em sona gens l'obra, però pels autors ha de ser bona per força. Hi donaré un cop d'ull!

  Ah, i genial el detall de "el meu germà no es fa amb Slytherins! Ah, vols dir l'Albus".

  Fins el pròxim!

  
  
  
  

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 14/10/2014 a les 08:56:02
  	#25195	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  marta_ginny: Holiiiiii! Sí, ja fa temps que vaig decidir que el dilluns era el millor dia per penjar perquè a)els dilluns són una caca en general, i a la gent que li agradi la fanfic li farà il·lusió i b) tinc sempre el cap de setmana per acabar d'escriure els capis si no els tinc enllestits.

  A mi també m'ha agradat molt, aquest capi! Doncs de fet encara no tinc del tot pensat com la Lily pot adonar-se que el que necessita és la vareta del Dumbledore. Pot ser que et prengui la paraula. És que no sé si fer que descobreixi que és la relíquia, igual que van fer el Harry i companyia, o simplement buscar-la per arreglar la seva... Sincerament, no hi ha un motiu en especial perquè el que volia en un principi simplement era que sortissin els rondados, o sigui que necessitava la pedra. La capa ja la tenien, i se la va quedar l'Albus. I com eren tres germans... vaig pensar, what the hell, let's give the wand to that little shit XD Però, evidentment, el fet de tenir les Relíquies de la Mort els posarà a tots en un greu perill, perquè hi ha gent que sí que sap què són, i les voldran.

  El Frank... ja, ja ho sé, fa molta peneta, és molt desgraciat ara mateix. Sí, ja sé que li he de donar alguna alegria de tant en tant. Però el que s'ha d'entendre és que això són coses que passen. No sempre l'amor és correspost i tal com diu el James, què ha de fer, la G, pobra? Crec que tots, en algun moment o altre ens hem trobat en una situació semblant a la del Frank. Són coses que passen. Passa que ell és un noi bastant sensible i s'ho agafa a la seva manera. La patada al Paris passarà, tranquils, tranquils.

  Ah, que bé que l'escena aquesta entre l'Sloan i la Parkinson ha tingut bona acceptació. Em feia una mica de por que us comencés a caure una mica malament l'Sloan, perquè la veritat és que és una mica agressiva quan se la calenta, i no té la metxa gaire llarga (tot i que els seus companys encara no se n'han acabat d'adonar, d'això, però va arribar a calar-li foc a una companya! XD I ja vau veure el placatge que li va fer a la Montague, i ara a la Parkinson, que gairebé la llança de daltabaix). Veig que tu també ets de les que li agraden els problemes a les parelles (després dieu de mi!). Tem Albusloan! Hehehe.

  Si et vols llegir el llibre, jo el tinc, te'l deixo quan vulguis! Coneixes els autors? Que bé! ^^ A mi també em sembla molt graciós el títol.

  Fins la proper! I penja tu també capítol aviat! ^^

  
  
  
  

• 	harry_james_potter	Enviat el 15/10/2014 a les 00:24:44
  	#25199	He escrit 1 fanfics amb un total de 3 capítols

  
  

  Gran i esperat capítol, sempre amb fam per devorar-ne un de nou!
  Ja sé que no escric massa, em sap greu, però no m'agrada fer-me repetitiu en les paraules. Tot i així veig que hi ha una cosa que sí que crec que he de repetir. L'Albus ha de tindre un idil·li amb l'Scorpius! (sí, ja ´se que aquest és un postulat que no agrada, sobretot a tu, Agatha, però què hi farem, se m'ha posat entre cella i cella i no marxarà fàcilment i ràpida!).

  Com sempre, matant les hores mentre espero el capítol següent ;)

  
  
  
  

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 15/10/2014 a les 08:35:05
  	#25200	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  harry_james_pottter:

  Ostres, hola, sí que feia temps que no comentaves, sí! Pensava que ens havies abandonat! XD

  M'alegro molt que t'hagi agradat el capítol, i que esperis amb ànsia que en surti el següent. Tan de bo comentessis més sovint, però, que anima molt, i m'agrada conèixer la vostra opinió.

  Pel que fa a la parella Albus-Scorpius ja vaig comentar fa un temps que, tot i que en un principi havia imaginat l'Albus gai, però a mida que ha anat avançant la història ja no m'ho semba pas. M'agrada molt la relació que té amb el Malfoy, i seguiran sent amics, però no crec que vagi a més. No descarto alguna relació homosexual per alguna altra banda, però dubto molt que l'Albus hi estigui implicat, em sap greu.

  Gràcies per comentar igualment! Ens veiem aviat!

  
  
  
  

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 15/10/2014 a les 21:38:52
  	#25201	He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

  
  

  Ei ei! Llegint el comentari del harry_james_potter i la resposta de l'Agatha Black (sí, sóc una cotilla) (que noooooo, que ho faig per saber les opinions d'altres lectors però també per a esbrinar el màxim de coses possibles que desveli l'Agatha sobre el futur en la resposta xD) (que estoy muy loca, que aquest estiu quan em vaig rellegir la fanfic també em vaig llegir els comentaris, i ara encara em falta classificar les pistes que en vaig treure XD) Després d'aquest parèntesi etern, al que anava, que sempre s'ha parlat de la relació gai de l'Al com si ho fos ell, i va sortir la pregunta de si també ho seria l'Scorp i estarien junts, i crec que tu Agatha vas dir que potser... però el Lucius ja en tenia prou amb que el seu fill tingui d'amic un fill del Potter, només li faltaria que fos gai, però ara  que sabem que l'Albus no ho serà, noto com si la situació hagués canviat completament i molaria que l'Scorp tingués una etapa de almenys dubte sobre si és gai o no. No dic que ho sigui. O potser és bi. Simplement que l'Al sospiti NO de si a ell li agrada l'Scorpius, sinó de si ell li agrada A l'Scorpius.
  
  M'explico com el cul, espero que s'hagi entès, i perdó per ficar-me al mig  xD. Ara, tu fas el que vulguis, està clar, però aquesta és la meva opinió sobre dos dels personatges ^^ ahí lo dejo *me'n vaig fent la croqueta* *penso que lo de la croqueta ja és massa antic* *me'n vaig fent el baile del cangrejo*
  
  PD: gràcies per contestar-me a la pregunta sobre comentar molt o poc tan clarament, per fi ho he entès! ^^
  PD2: què guai que l'Albus estigui passant a ser un personatge més interessant! M'encanta!

  
  
  
  

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 15/10/2014 a les 22:12:52
  	#25202	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  Arwen Black: Fan del teu parèntesi!

  Hahaha, no recordava això que havia dit de l'Scorpius i el seu pare, però ara que ho llegeixo sona molt a mi, així que sí possiblement ho vaig dir i té sentit. Hm. És interessant, això que dius sobre l'Scorpius. L'Scorpius podria ser gai. S'ho podria plantejar, almenys. El que passa que... seria una història paral·lela. L'Scorp és un personatge molt secundari, i mai no és narrador, només el coneixem a través de punts de vista de l'Albus, llavors per fer aixo potser m'hauria de posar al cap de l'Scorp, no ho sé, no em convenç. A no ser que ho fes de del punt de vista de l'Albus, que ell sospités que li agrada a l'Scorpius. Així potser podria funcionar... No ho sé, m'ho hauré de rumiar, no ho veig clar.

  Gràcies per comentar de nou! Us convido a obrir debats, si voleu! ^^

   

   
  
  
  
  

• 	Laia Weasley	Enviat el 16/10/2014 a les 19:52:50
  	#25203

  
  

  Holaholaa!

  Aviaam... anem per pasos.. el final a la Lily la seva anada d'olla li ha sortit mes cara del que es pensava.... la veritat es que m'ha agradat el detall de la pols verda..  pero tot i aixi crec que se n'hauria de comprar una de nova rapidament... bueno, en el fons l'entenc a mi tambe em faria por sentir "l'empranyada" d'en Harry i la Ginny... pero tot i aixi si no vol pasar un mal curs com el ron en la seva epoca, jo li canviaria, i deixaria en PAU l'Albus...

  Que parlant de l'Albus, aviam que tal li sembla el descobriment de l'Sloan que s'hagi barrejant amb els Slytherins, en sus "epocas oscuras", buenobueno si havia avançat un pas amb l'Sloan, ara n'ha retrocedit 2... pero acabaran junts HO SE xD

  I bueno, aviam com es posen les coses amb els magatotis que, veient la situacio, sembla que passaran unes setmanes ben entretingudes, i suposo que com que la G no es tonta i acabara veient que alguna cosa no rutlla, fara alguna cosa...

  Geeniaal!

  Petoons

  
  
  
  

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 16/10/2014 a les 21:15:10
  	#25204	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  Laia Weasley:

  Ostres, quants comentaris, aquesta setmana que bé, que guai!

  Sí, comprar-ne una de nova serà el primer que intentarà, però com bé diu l'Sloan "només hi ha una vareta per a cada mag" a no ser que comptis les que guanyes. Sembla que també pots fer servir les de familiars propers, com fa el Ron, pe`ro per aquesta banda no aconseguirà gran cosa, perquè el James i l'Albus necessitaran les seves varetes. Així que necessita una vareta que hagi guanyat. Ta-dàaaa!

  l'Albus ara veurà la relació amb l'Sloan una mica estranya. Sí, ha retrocedit una mica però... de moment és a l'Sloan que li agrada l'Albus. L'Albus la cuida i tal i com que és amiga de la seva germana, la veu una mica germana i així... tot i que és evident que va una mica més enllà perquè està com MOLT pendent d'ella, oi? ^^No crec que se n'hagi adonat, per això, encara.

  I sip, les coses amb els Magatotis també seran una mica estranyes. I com bé dius la Geena mirarà de fer-hi alguna cosa... i s'endurà alguna sorpresa, hehehe!

   

  Gràcies per comentar! Wiiii!