I síi! Sé que sembla increïble, que vaig amb molt de retard i ho sento. Les excuses les tinc i us les puc explicar, però suposo que això no canviarà res. Si algú les vol, que m'ho digui. De veritat que ho sento moltíssim, les circumstàncies no hi han ajudat i em cau la cara de vergonya a l'enviar aquest capítol. Però us el devia des de fa (massa) temps, així que sense més dil·lacions, us deixo amb el segon capítol!

Capítol 2: Maletes, baguls... cap a Hogwarts!

Va obrir la porta del garatge i aquella dona es va fixar en ell. Al mirar-la millor es va adonar de que tenia uns ulls blaus profunds. I aquella fesomia... li sonava, l'havia vista en algun lloc, tot i que no era capaç de recordar on.
-Bon dia! Voldria alguna cosa?
La dona no va dir res, només es va quedar mirant-se'l. Ell va esbufegar. Els bruixots podien arribar a ser tan excèntrics...
-Perdoni, però si busca els meus pares, no hi són.
-No hi són? Perfecte, doncs. Au, anem entrant que tenim feina.
-Com? Disculpi, però...-va buscar les millors paraules per dir-ho-. És que jo a vostè no la conec de res. Vull dir... no pot esperar que la deixi entrar tan tranquil·lament a casa meva.
-Clar, clar, naturalment. Sóc l'Ariana Dumbledore, filla d'Aberforth i Susan Dumbledore.
La Consellera d'Afers Màgics en persona. Uau. Primera sorpresa del dia.
-Em deixarà entrar o ens quedarem el dia al carrer?
-No, perdoni, Senyora Consellera... entri, entri, si us plau.

Coi, ja tocava. Es notava la cama! Una sensació d'alleujament la va recórrer per dins. Tot era preciós, el món era fantàstic, els ocellets cantaven en un cel blau, i la vida...
-Emma!
Tallada de rotllo.
-Mama! Fes el favor de deixar-me motivar en pau, vols?
-Però Emma...
-Papa! Explica-li a la mama per què és normal córrer i saltar pel carrer fent balls esotèrics i cantant!
La senyora Frank va negar amb el cap per enèsima vegada. Què devia haver fet per tenir una filla com aquella...
L'Emma no en va fer cas i va continuar ballant. Per què no fer-ho? Al cap d'una setmaneta tornava a Hogwarts i veuria altre cop els seus amics, per fi. Ja faltava poc...

Va deixar totes les seves bosses sobre el llit. Després d'un dia esgotador a la Ronda d'Alla, per fi havia aconseguit tot el material necessari. Això li passava per deixar-ho sempre tot pel final... fos com fos, ara ja estava fet.
El seu germà va entrar a l'habitació amb una bola de pèl dormint entre els braços.
-Té, aquí la tens. Vigila, eh? Que l'he triat jo.
Ell va agafar el gat que semblava no adonar-se de res del que passava allà. Havia estat el regal del seu germà per començar aquell tercer curs a Hogwarts. Tres anys ja... semblava que no, però el temps passava molt de pressa.
Va mirar les bosses de sobre el llit. Per un moment va passar-li pel cap de començar a preparar el bagul, però al cap d'uns segons va desestimar la idea i va sortir a perseguir el seu germà per treure les escombres i anar a volar una estona pel pati. No hi havia pressa. Encara tenia una setmana...

Tot ordenat mil·límetre a mil·límetre. Res fora del seu lloc. Les piles de roba a la dreta, per gammes de colors. A l'esquerra, els llibres, els pergamins, les plomes i tot el necessari per al curs. Va revisar altre cop la seva llista. No, no s'havia deixat res. Perfecte.
Es va tirar les ulleres amunt amb aquell gest seu tan característic. La cara, de satisfacció al veure la feina ben feta.
Va començar a col·locar les piles de roba a dins del bagul, metòdicament. L'uniforme groc i negre va quedar a part, esperant-se pel moment en què s'hagués de canviar al tren. La marmita, els llibres (va deixar el d'Encanteris nivell 3 a sobre de tot per si de cas, mai se sabia quan podia ser necessari...) i el material per escriure. Va tornar a repassar la llista. Hi era tot. Li agradava que tot fos perfecte.
Només quan va tancar el bagul es va relaxar. A la paret del seu costat, una foto en moviment l'observava. S'hi podia veure un grup de quatre persones, dos nens i dues nenes d'uns onze anys. Havia estat el primer dia de Hogwarts. L'Emma havia demanat a un professor que passava per allà que els la fes amb la seva càmera inseparable, just després de sortir de la barca on la casualitat els havia ajuntat perquè un barret arrugat i amb aires de savi els separés després. Cada un per la seva banda.
Li agradava, aquella foto. No hi havia cap mena de color, als uniformes. Res de desigualtats, res de separació. En aquell moment eren tots iguals. Tan de bo tot hagués continuat així.
Va sacsejar el cap i va deixar de martiritzar-se pel que ja ho havia fet durant aquells dos anys. Es va aixecar i es va dirigir al mirall. Amb els seus ulls verds va observar que no tenia ni un sol pèl negre fora de lloc.
Perfecte. Com havia de ser.
Va tornar a pujar-se les ulleres i va baixar a sopar.

El noi va fer entrar l'Ariana Dumbledore i va passar darrere seu, sense entendre gaire bé què estava passant. Van anar cap a la cuina, on ell li va oferir alguna cosa per beure (no li agradava cridar el pobre Crow, l'elf domèstic), que la Consellera no va voler.
-Un color apropiat- va dir, assenyalant les parets verdes-. Ni una sola persona de la família que no hagi anat a Slytherin, no?
-No, ningú. Hi va haver una època que es va posar de moda que sortís una ovella negra de Gryffindor a les famílies. Sempre he pensat que hauria estat divertit. Però ja ho veu, sóc un avorrit.
La Consellera va somriure.
-Suposo que no haurà vingut aquí per parlar-me de les meves parets, no?
-Veig que no se n'hi escapa ni una- va dir, amb una certa sorna-. Seu, sisplau.
Ja era estrany que el convidés a seure a la seva pròpia casa.
-Nathaniel, no?
-M'agrada més Nathan, però pot dir-me com vulgui.
-Nathan, llavors. Tan se val. Només és un nom.
Una dona curiosa, si més no.
-Nathan, he vingut (puc tractar-te de tu?) per comunicar-te un canvi en el teu curs a Hogwarts. Això només afecta a un alumne de cada residència, i he pensat que tan tu com els teus amics estaríeu interessats a col·laborar-hi. M'equivoco?
El Nathan va pensar en els seus amics. De segur que els encantaria. I sabia d'uns ulls verds que somriurien a la idea de no estar tan separats.
-No s'equivoca. No s'equivoca gens.

Van arribar a casa cap a mitja tarda. Va decidir que per estrenar la cama sense guix, aniria a agafar l'escombra que la seva mare tenia amagada al garatge (Què es pensava, que no la trobaria? Ha!) i sortiria a volar una estona. Potser, fins i tot, la seva germana petita, que aquell any havia de començar a Hogwarts, s'hi afegiria. S'hi va acostar de puntetes. Tot anava bé, tot anava perfecte. No encendria el llum, la seva mare podria sospitar. Sabia de memòria el camí fins a l'escombra. Un pas a la dreta, cinc passos endavant, dos a l'esquerra i endavant: un, dos, trPAAAAAAM!
-EMMA!
Ouch. S'havia oblidat del cotxe. Per què tot li havia de passar a ella? Era tan sapastre com la seva mare.
Maleïts gens...
-Emma Frank! Vine cap aquí JA!
Es va parar un moment i va tancar els ulls. Un, dos i tres. Cara de cadellet abandonat activada. Segur que la seva mare no podria resistir-s'hi...
-Es pot saber què coi feies al garatge amb el llum tancat?
-Eeh... m'amagava.
-T'amagaves? De qui? De l'home del sac?
-Psèh... em serveix.
-Doncs a mi no. Fes alguna cosa útil i vés a preparar-te el bagul per la setmana que ve.
Es va girar en silenci.
-I, Emma....- va tornar a mirar enrere-. Recorda que la cara de cadellet l'has heretat de mi. Només et funciona amb el teu pare.
Maleïts gens...
Va agafar la roba de l'armari i, tal com estava posada, la va anar tirant al llit. La majoria, grana i daurada. L'orgull de residència per davant de tot.
I l'escombra, com sempre, ocupava un lloc presidencial.
Va maleir interiorment que els seus pares fossin muggles. Si no, amb un cop de vareta ja estaria tot arreglat.
Maleïts gens...

-... esquiva el contrari... llança... La bomba ha entrat als cèrcols! Senyores i senyors, tenim un guanyador clar! Quin partidàs!
-Això no és just. No pots fer tu de comentarista, ets massa imparcial i em desanimes.
Va mirar el seu germà petit i va accelerar l'escombra per fer-lo caure sobre l'herba humida del jardí.
Mentre ho feia, alguna cosa se li va estampar a la cara i el va llançar a terra. Va sentir les rialles del seu germà de fons. Què li hauria tirat, aquesta vegada?
Encara adolorit, es va aixecar i es va dirigir cap a aquell marrec que de tant riure ja plorava i pràcticament no podia ni parlar.
-Et juro... t'ho juro! Aquest... aquest cop no he estat jo, pe... però de veritat que tan de bo se m'hagués acudit fa un temps!
El noi es va girar. Era un mussol que portava una carta per a ell i que havia quedat mig inconscient a terra. El va reconèixer de seguida: era un dels múltiples mussols del Nathan. El va portar al seu pare, un expert veterinari màgic. Segur que en un tres i no res es refaria.
La carta era curta i tenia una idea molt clara. La Consellera d'Afers Màgics en persona l'havia anat a veure i havien de parlar, tots quatre. Quedarien al vagó 9K del Hogwarts Express el proper 1 de setembre.

Puntual, com sempre, es va llevar. Es va arreglar pulcrament, com només ella sabia fer-ho. La roba, ben combinada. Els cabells, tots al seu lloc. Tot perfecte. Les ulleres, amunt amb el gest ràpid de sempre.
Tota la família va pujar al cotxe per arribar a King's Cross. Fins i tot el germà gran, en un atac de nostàlgia, va decidir acompanyar-los.
El trajecte no era llarg, mitja hora. Van arribar quan encara faltaven vint minuts perquè el tren sortís, i no hi havia gaire multitud a l'Andana Nou i Tres Quarts. Com havia de ser, amb tranquil·litat, paciència i bona lletra.
Ella i el germà petit, que aquell any havia de començar segon, van pujar un moment a deixar els baguls i van tornar a baixar per acomiadar-se de la seva família.
Amb la carta del Nathan a la mà i els ulls plens d'il·lusió, va buscar el vagó 9K. Com era d'esperar, era la primera d'arribar. No passava res. Va asseure's al costat de la finestra i va mirar com l'Andana s'anava omplint de persones que xocaven les unes amb les altres, es trobaven, s'abraçaven i es deien com s'havien arribat a trobar a faltar. Però ni rastre dels que ella havia trobat a faltar durant tot aquell estiu, d'aquelles tres persones amb les quals havia passat els millors dos anys de la seva vida.
I no sabia que el millor encara havia d'arribar.
Per fi va reconèixer un cap castany clar entre tota aquella gent. El seu posat de senyoreta perfecta, Hufflepuff, fidel i treballadora com poques, va desaparèixer un moment. I es va adonar com els havia trobat a faltar a tots, realment.

En Nathan va arribar sol. Havia agafat el Nitrèpid Bus i, després d'una estona insuportable de mareig i ganes de vomitar, havia arribat a l'estació. Alguns altres nois havien baixat amb ell amb la mateixa cara blanca i s'havien anat dispersant entre aquella multitud. Va traspassar la paret que el portava a l'Andana i va admirar aquell tren que, des que havia entrat a Hogwarts, l'havia encisat.
Va afanyar-se a arribar al vagó on havien quedat. Sabia que seria el segon a arribar i era conscient de qui es trobaria allà. El cor se li va accelerar un moment, tot i que de seguida va poder auto-controlar-se. Va respirar fons i, sense fer cas dels nervis (aquella mena de cucs que menjaven estómacs), va obrir la porta del vagó.

Per variar, va decidir ser una mica responsable. Va pensar en la pobra Ethel, que tot just havia de començar a Hogwarts, i va marxar puntual de casa.
Havia de reconèixer que aquella vegada hauria perdut i no seria l'última d'arribar al tren. Quin cas. Segur que guanyaria aquell Ravenclaw de pacotilla...
Va entrar al vagó com una ona, menjant-se tot el que es trobava per davant. Aviat en Nathan li va fer un crit i es va haver d'aixecar. La Senyoreta Perfecta es va arreglar els cabells. Per Déu, com podia ser que anés sempre tan... sense defectes? Tot i així, l'Emma, amb els seus cabells rossos sempre esbullats i els ulls marrons que quedaven curts al costat d'aquelles maragdes, l'estimava. No per res era la seva millor amiga...

-SÍII! És un dia històric per a la humanitat! He guanyat! Aquest cop t'he guanyat! Emma, has de reconèixer que estàs posant seny. Si he arribat a les onze menys dos minuts i no m'has superat! Jo que em pensava que t'havia posat el llistó baix...
-Va, calla. Saps perfectament que això no quedarà així- va dir, traient-li la llengua-. Això de ser responsable és massa avorrit (No t'ofenguis, Madame Perfecta).
-Tranquil·la, m'agrada ser una avorrida.
-Nois, vau rebre tots la meva carta?
-Sí, és clar.
-Evidentment.
-Ídem- ella sempre tan correcta.
-Doncs agafeu-vos fort, que us n'he d'explicar una de grossa.

I au, ja estem. La grossa la deixo per la persona que li toqui escriure el següent capítol. Us prometo que això no tornarà a passar i em torno a disculpar. Espero que el que he escrit ho compensi ni que sigui una mica
Com ja heu vist, m'he dedicat a aprofundir en els personatges, posar-los residència, curs i nom a dos d'ells. A mi m'agrada força com estan quedant, i espero que a vosaltres també. Tot i així, encara queden molts detalls que podem anar perfilant entre tots, i dos noms que els deixo a l'aire (personalment m'agrada buscar noms, i per això no me'ls he volgut quedar tots, encara que ha estat difícil escriure sense posar el nom).
Després, dir també que ho he passat a la tercera persona perquè he pensat que un cop s'ajuntessin a Hogwarts escriure en primera persona no tenia massa sentit.
Espero no haver destrossat gaire el que va fer la Ginny_Weasley_Potter, i disculpant-me altre cop, deixo el 3r capítol a mans de...
Hermione_Mitchie!
Ànims, no et costarà gaire millorar-ho xD

marta_ginny

PS: PD d'aquí poc començaré a escriure la 3a part de la meva ff amb personatges renovats i començant de 0, així que si us ve de gust llegir-la podreu començar per allà. Jo tinc moltes ganes d'escriure-la i espero que vosaltres també de llegir-la. Petons!

• 	ginny_weasley_potter	Enviat el 13/12/2011 a les 17:47:25
  	#22955

  
  
  Oooh! M'encanta, de debò!:) I quina serà la 'cosa grossa'? Felicitats, t'ha quedat increible! :) x
  
  
  
  

• 	JoanaPotter	Enviat el 14/12/2011 a les 15:31:42
  	#22957

  
  
  Holaaaaaaa! M'encanta. Està molt i molt bé. Però comentaré per punts:
  1. Jo crec, amb lo que ha dit la consellera que els tornen a ajuntar a les residencies o algo per l'estil. Perquè el Nathan diu que és una cosa grosa i segons els pensaments del de les ulleres "...just després de sortir de la barca on la casualitat els havia ajuntat perquè un barret arrugat i amb aires de savi els separés després. Res de desigualtats, res de separació. En aquell moment eren tots iguals. Tan de bo tot hagués continuat així." Per tant aixó, per a mi, em dona a entendre que van separats per residencies i que no els agrada massa la cosa.
  2. Mencanta! A veure com la continua la Hermione Mitchie!
  
  
  Petons,
  JoanaPotter
  
  
  
  
  

• 	marta_ginny (Moderador/a FF)	Enviat el 14/12/2011 a les 16:11:29
  	#22958	He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols

  
  
  M'alegro que us hagi agradat :D i per cert, que el de les ulleres no és ELL. És una noia xD Per si no queda clar, tenim dos nois i dues noies que comencen 3r: els nois són Slytherin (Nathan) i Ravenclaw (el del germà petit, que fa tard); les noies són Gryffindor (Emma) i Hufflepuff (la Senyoreta Perfecta, la de les ulleres). Més clar? :) I pel que fa a la cosa grossa...Hermione_Mitchie, sorprèn-nos :)
  
  
  
  

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 16/12/2011 a les 20:35:08
  	#22959	He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

  
  
  M'encanta la idea, els quatre en residències diferents! :D M'ha agradat molt el capítol :)
  
  
  
  

• 	ivi_potter	Enviat el 16/12/2011 a les 22:15:07
  	#22960	He escrit 1 fanfics amb un total de 8 capítols

  
  
  HOLAA! M'ha agradat moltíssim! Seguiu aviat, petons!
  
  
  
  

• 	Hermione Mitchie	Enviat el 24/12/2011 a les 13:44:51
  	#22963	He escrit 3 fanfics amb un total de 13 capítols

  
  
  Ja estic fent el capitol, esper que estigui be
  
  
  
  

• 	hpkarina	Enviat el 09/02/2012 a les 00:51:27
  	#23007	He escrit 4 fanfics amb un total de 43 capítols

  
  
  Eiii, m'encanta, està genial la història! Seguiu-la aviat! Tinc ganes de saber com continua! :D