Harry i Hermione: la història que mai va ser, per fi escrita - Godric's Hollow, més feliç
Escrit per Joan Fiveller
Enviat el dia 01/04/2020 a les 20:38:51
Última modificació 03/04/2020 a les 23:16:51
Tots els capítols de Harry i Hermione: la història que mai va ser, per fi escrita
Pròxim capítol >


Godric's Hollow, més feliç

Dedicat a Antares Black, el meu segon lector. Última correcció: 3/4/20

N'Hermione va despertar de matinada d’un son lleuger. S’havia passat hores plorant, en silenci per a que en Harry no ho notés, i li semblava que mai tornaria a ser feliç de debò. Amb en Ron no només perdien un amic, un vell amic, havia estat pensant entre plors fins a quin punt ell havia impactat en les seves vides i què hauria passat si ella mai hagués entrat a aquell vagó el primer any per preguntar pel llimac del Neville. Havien crescut junts, i s’havien jugat la vida junts, demostrant, pel camí com de fort era el seu lligam.

Després de romandre uns minuts al llit melancòlica va dirigir-se cap a la cuina. Si realment havia de plorar per sempre la pèrdua d’en Ron, necessitaria energies, va pensar sarcàsticament. Observant la despensa es feia evident perquè hi havia tants conflictes entre ells, fins i tot deixant de banda la caça d’Horricreus. A l’armariet només hi jeien unes galetes de gingebre i una bosseta de sucre de les que acompanyen el cafè, preses per l’Hermione de la taula d’un client que no se’ls havia emportat, de tornada d’un dels seus escassos viatges a un supermercat.

Va dirigir-se cap enfora i va caminar fins la vorera del riu. «Accio peix!» va dir, amb un fil de veu, i una carpa va saltar del riu aterrant als seus peus. No tenia forces. Sentia com si portés l’Horricreu a sobre, encara que restava sobre el pit del dorment Harry. Li semblava que la única cosa que la alleujaria seria plorar, encara que només la faria menys desgraciada, mai feliç. Va observar les escames de la carpa, ben grises i brillants. Per un moment va pensar en la bellesa de la natura, i en tot allò bonic del món, tots els moments feliços de la seva vida. Semblava com si un mur separés aquella realitat de la que ara vivia, impedint-li res més que veure-la uns segons si s’hi enfilava, abans que els braços li fallessin i tornés a caure a la seva existència.

Amb en Ron no només perdien un amic. La cerca d’Horricreus havia començat com una aventura que es presentava dura, però amb una meta clara. El pas de les setmanes havia endurit l’aventura i posat de relleu la vulnerabilitat d’en Harry. La falta de menjar i de progrés els arrossegava més cap a barallar-se entre ells que cap a cercar els Horricreus. Però sense en Ron la situació la impulsava més a abandonar que a enfadar-se. El pessimisme amenaçava amb ofegar-los. Aquesta era la punta de llança del moviment antiVoldemort? ¿Un parell de joves que s’alimentaven del que la natura els donava, sense cap guia més que les pistes críptiques que els havia donat un vell professor? El destí del món màgic depenia de quant podrien seguir endavant sense menjar, sense pistes i sense amics? No podia evitar la sensació d’haver caigut en una trampa, i buscava algú de qui fer-ne el culpable. Pel seu secretisme, en Dumbledore era el cap de turc més convenient, però no s’atrevia a culpar-lo perquè era el tipus de raonament que exhibia la Rita Skeeter. En segon lloc, i pujant cada cop més, estava en Harry, que cada cop parlava menys, però els seus ulls desprenien una ràbia continguda que era aterridora.

Va caminar cap a la tenda amb la carpa a les mans. Encara que volgués, no podia marxar. O com a mínim no al món màgic. En Ron era de «sang neta» i podia tornar tranquil·lament a Hogwarts. En canvi, ella... Es va posar a plorar pensant que potser moriria sense que els seus pares sabessin que tenien una filla. Si se n’anava deixant en Harry sol, sabia que mai s’ho perdonaria. Es va visualitzar a ella mateixa, anys després, en un bar, plorant la memòria dels seus companys mentre s’emborratxava. Els estimava de debò i dubtava que algú l’acceptés tant com ells en el futur. No sabia ni com havien acceptat ser amics seus, i si no fos per ells estaria molt més sola. Va sanglotar ben fort pensant que no veuria al Ron mai més. Tantes abraçades, carícies, somriures que havia oblidat fer-li, i en la majoria dels seus records ella el renyava o el feia sentir malament.

Entrà a la tenda, encengué el foc i posà el peix. No sabia cuinar més enllà d’allò bàsic, i a més no tenia ni ceba, ni oli, ni sal, ni res. La veritat és que no hi havia escapatòria. Si marxava, els remordiments la matarien. Era millor continuar, encara que les possibilitats de reeixir fossin ínfimes. Aquell pensament li va aixecar l’ànim: li va insuflar una mica de serenitat. Ja no estava desesperada. Trista, sí, però no desesperada. Es va alegrar de no tenir oli ni sal, allò ocultava les seves escasses habilitats culinàries.

Va notar com en Harry passava pel seu costat i va evitar la seva mirada. No es podria reprimir retreure-li la seva actitud amb en Ron, i ell, que mai s’havia pres bé les seves crítiques, en faria un gra massa. La missió penjava d’un fil, en la situació actual, qualsevol turbulència podia fer estavellar la seva empresa. Pensant en això va engolir en silenci la seva meitat de la carpa, mentre en Harry feia el mateix.

A l’hora de recollir no va poder evitar anar amb la màxima lentitud possible. Volia donar una oportunitat a en Ron per tornar abans no fos tard. En Harry se’n va adonar, però va restar en silenci fins que va perdre l’esperança de veure la figura pèl-roja aparèixer entre les branques. S’agafaren de la mà i es desaparegueren, transportant-se a un pujol cobert de bruc i fuetejat pel vent. Pensava que ja ho havia entomat, però tot just arribar es va adonar que l'última possibilitat de que en Ron tornés s’havia esvait, va trencar a plorar, tant que el seu cos es sacsejava. Era com la nit anterior, com si se n’hagués anat de nou. En Harry va fer els encanteris protectors que ella solia fer.

Els següents dies van ser terribles. Cada nit ella plorava desconsoladament mentre en Harry dormia. La preocupava la insensibilitat d’en Harry. Hauria donat el que fos per a que un dia el seu plor l’hagués despertat i ell la hagués abraçat. Però no tenia relació amb que ell no ho notés: de dia provaven de descobrir on podia ser l’espasa de Gryffindor, però notava que en Harry passava de pensar en aquell tema a pensar en el Ron. No entenia perquè en Harry estava bloquejat, perquè no podia obrir-se i així podrien ajudar-se, i sobretot no entenia l’expressió de ràbia que a la seva mirada perduda apareixia, acompanyada per la constant inexpressivitat del seu rostre.

El silenci i les cavil·lacions íntimes havien substituït en Ron com a acompanyant. Només el retrat de Phineas Nigellus el trencava portant-los notícies sobre els companys de Hogwarts, molt esperades perquè eren la única cosa que els feia sentir-se com a casa. Van descobrir que el professor Snape s’enfrontava a un grup d’alumnes ferotgement insubmissos (probablement l’Exèrcit de Dumbledore refundat), que havia prohibit a na Ginny d’anar a Hogsmeade i que les reunions de més de tres alumnes o qualsevol associació extraoficial estaven fermament prohibides. n'Hermione es va imaginar a Hogwarts com a contramestre de l’ED, liderant la resistència, però tenint un plat calent i un llit assegurats. Tot això en el reialme de la fantasia, esclar, perquè el ministeri considerava il·legítims els seus poders encara que segurament ella sabia més del món màgic que el Cavaller de la mort que la capturés. Per altra banda, Phineas Nigellus provava d’endevinar on es trobaven intercalant alguna pregunta aparentment inòcua enmig de les seves narracions. Però n'Hermione era sempre alerta per posar aquell exdirector amb ínfules de detectiu al fons de la bosseta de comptes, encara que sempre que ho feia sabia que no els tornaria a parlar en dies. Li sorprenia que un Slytherin no trobés cap via més subtil per aconseguir el que volia.

El fred avançava, i això els feia témer una gelada negra, de manera que, enlloc de romandre al sud d’Anglaterra, van anar viatjant sense rumb fix per tot l’estat, afrontant els diferents accidents climatològics. L’aiguaneu del pendent d’una muntanya, l’aigua gelada d’uns grans aiguamolls que els va inundar la tenda pràcticament fins a la bandera o una nevada que la va enterrar pràcticament del tot quan van acampar a una minúscula illa en un llac d’Escòcia.

Ja havien vist decoracions de Nadal als carrers i arbres plens de llums dins les sales d’estar. Això va posar molt trista a n'Hermione, per un costat perquè trobava a faltar els seus pares, però també perquè trobava a faltar els Nadals a Hogwarts, envoltada dels seus dos amics, a la vora del foc de la sala comú de Gryffindor. Hauria donat el que fos per poder passar una sola nit ordinària a una d’aquelles sales d’estar: sopar bé sense témer pel rebost, passar la vesprada a la vora del foc, dormir a un llit calent al costat d'en Harry i en despertar, esmorzar amb ell. Aquella nit van tenir un sopar com Déu mana, puix n'Hermione havia entrat a un supermercat sota la capa invisible, pres alguns productes i deixat els diners corresponents a una caixa registradora que era oberta.

Havien sopat espaguetis a la bolonyesa i peres en almívar, i en Harry havia proposat que no es posessin l’Horricreu unes hores. La veritat és que entenia perquè en Harry insistia que el portessin sempre a sobre, si en perdien un la seva missió es retardava, però va agrair que se’l treguessin perquè portar-lo a sobre amenaçava amb fer caure la moral a nivells perillosos.

S’havia posat a llegir els Contes de Beedle el bard per si trobava cap pista d’en Dumbledore.

–Hermione... –va dir en Harry

–Hum?

S’havia topat de nou amb un símbol conegut. Era un símbol que no era una runa: un cercle circumscrit en un triangle equilàter, amb una línia recta que anava de la punta superior del triangle fins al costat oposat. Semblava una representació simbòlica de Déu: el triangle que mira. Però ho va descartar, puix la línia sobresortia del cercle i li donava un aspecte fred i fins i tot sinistre, res a veure amb les representacions habituals del déu cristià. Una idea se li va passar pel cap, i va voler contrastar-la amb en Harry.

–Hermione, he estat pensant i...

–Em dones un cop de mà? –va dir n'Hermione, tot ensenyant-li el llibre–. Mira aquest símbol.

–Ja saps que mai he estudiat Runes Antigues, Hermione

–Sí, ho sé, però això és pas una runa, i tampoc apareix al sil·labari. Sempre havia cregut que era un ull, però mirant-m’ho bé crec que no. Està dibuixat amb tinta, però, si t’hi fixes amb cura veuràs que no forma part del llibre; algú l’ha afegit. Pensa, l’has vist alguna vegada?

–No, no l’he... Espera un moment! –s’apropà una mica més al llibre–. No és el símbol que el pare de na Luna portava penjat al coll?

–Això mateix he pensat jo!

–Aleshores és la marca de Grindelwald

–Quèèè? –Se’l va quedar mirant amb la boca oberta.

–Al casament d’en Bill en Krum em va dir que el tal Grindelwald va intentar fer-se amb el poder i va matar a molta gent, entre ells el seu avi, i que quan estudiava a Durmstrang va gravar aquesta marca.

–Mai havia sentit que Grindelwald tingués una marca. No ho menciona cap llibre sobre ell que jo hagi llegit –va mirar la marca, pensarosa–. Això és molt estrany. Què fa un símbol de màgia negra a un llibre de rondalles infantils?

–Sí, i a més, Scrimgeour ho hauria d’haver notat. Com a ministre, hauria d’haver sigut un expert en màgia tenebrosa.

–Sí, clar. Potser va pensar que era un simple ull, com creia jo. A tots els altres contes hi ha dibuixets a sobre del títol.

n'Hermione no va dir res més, però la seva mirada seguia escrutant aquell misteriós símbol.

–Mira, jo... –digué en Harry

–Hum?

–He estat pensant i vull... Vull anar a Godric’s Hollow.

–Ja –va dir–. Sí, jo també ho he estat pensant. Crec que haurem d’anar-hi.

–Segur que m’has sentit bé?

–Esclar. Has dit que vols anar a Godric’s Hollow. Estic d’acord amb tu; penso que hauríem d’anar-hi. Saps, tampoc sé on més pot ser. Serà perillós, però com és ho penso, més em sembla que deu ser allà.

–Escolta...A què et refereixes exactament?

–A l’espasa, Harry! En Dumbledore debia imaginar-se que tornaries allà. Al capdavall, Godric’s Hollow és el poble natal de Godric Gryffindor, així que...

–De veritat? Gryfindor era de Godric’s Hollow?

–Digues, has ni tan sols obert Història de la màgia?

–Doncs... –en Harry va somriure, i n'Hermione va sentir una escalforeta per dins. S’alegrava de veure al seu amic content de nou–. Bo, crec que el vaig obrir algun cop quan el vaig comprar.

–Com que el poble porta son nom vaig pensar que ho hauries deduït. Espera, a Història de la màgia s’hi parla un poc...

n'Hermione va treure el llibre de la bosseta de comptes i el va fullejar fins trobar la pàgina que buscava, tot pensant en la mirada somniadora que se li havia quedat a en Harry. Ai, què no daria per a que les coses fossin sempre així!

–«Després de la firma de l’Estatut Internacional del Secret el 1789, els mags es van amagar per sempre. Segurament era natural que es formessin petits grups dins una comunitat major. Molts pobles i viles van atraure a diverses famílies de mags que es van ajudar i protegir mútuament. Tinworth, a Cornualles; Upper Flagley, a Yorkshire, i Ottery St Catchpole, a la costa sud d’Anglaterra, van ser destacades residències de grups de famílies de mags que vivien amb muggles –generalment, tolerants– als quals a vegades se’ls havia de fer l’encantament confundus. La més famosa d’aquestes llars semimàgiques sigui potser Godric’s Hollow, el poble del West Country on nasqué el gran mag Godric Gryffindor i on Bowman Wright, el ferrer màgic, va forjar la primera snitch daurada. El cementiri n’és ple de noms d’antiquísimes famílies de mags, i això explica que proliferin les històries d’aparicions que durant segles s’han relacionat amb la petita església del poble.»

»No us mencionen ni a tu ni a tons pares perquè la professora Bagshot no inclou als seus estudis res més enllà del final del segle XIX. Però, ho veus?: Godric’s Hollow, Godric Gryffindor... No creus que en Dumbledore devia suposar que ho relacionaries?

–Sí, sí, és clar. –va dir en Harry, de forma poc convincent

En Harry es va quedar uns segons en silenci, i va dir:

–Hermione, recordes el que va dir Muriel?

–Qui?

–Ja saps... la bestia de na Ginny; la que al casament et va dir que tenies els turmells massa prims.

–Ah, sí! –va dir n'Hermione, i es va entristir amb el record passatger d’en Ron

–Va dir que Bathilda Bagshot encara viu a Godric’s Hollow.

–Bathilda Bagshot. Suposo que... –va deixar anar un crit ofegat

En Harry va donar un bot i va treure la vareta màgica, tot mirant cap a l’entrada de la tenda. Alguna cosa en la seva reacció va fer que n'Hermione se sentís molt protegida i alhora sorpresa: en Harry mai havia demostrat tanta preocupació. La seva reacció sobtada també la va fer veure a en Harry com mai l’havia vist, i per un moment va desitjar aplaçar la seva explicació per a dedicar-se amb en Harry a tasques més grates.

–I si na Bathilda té l’espasa, Harry? I si en Dumbledore la hi va donar?

–Sí, pot ser! Anem a Godric’s Hollow, doncs?

–Sí, però hem de fer un pensament, Harry. –Per fi tenien una direcció! Podia notar l’entusiasme emplenant els seus pulmons– Primer hem d’entrenar per desaparèixer-nos junts sota la capa invisible; i també serà prudent practicar els encanteris desil·lusionadors, a menys que prefereixis emprar poció de la mutació, i en tal cas necessitarem cabell d’algú. Jo crec que això és el millor: com més disfressats anem millor...

Es van passar tota una setmana preparant les disfresses perquè n'Hermione estava convençuda que Voldemort hauria avançat el pelegrinatge d’en Harry al lloc on van morir sons pares. Van arrencar els cabells d’una parella de muggles de mitjana edat que feien les compres de Nadal i van practicar l’Aparició i la Desaparició Conjunta sota la capa invisible.

A última hora de la tarda van prendre la poció de la mutació. En Harry, amb l’aspecte d’un muggle de mitjana edat amb una calba incipient, i n'Hermione, amb l’aspecte de la seva menuda muller, es van tapar amb la capa invisible, i, ben agafats l’un a l’altre, es van desaparèixer.

Sota un cel blau marí que ja mostrava unes tímides estrelles, els flocs de neu que flotaven a sobre del camí nevat es van estremir. Sota la capa invisible en Harry i n'Hermione, encara agafats de la mà, van mirar al seu voltant. Als dos costats de la via nevada hi havia casetes amb decoracions de Nadal a les finestres, i més enllà, la càlida llum d’uns fanals indicava el centre del poble.

–Quanta neu! –va xiuxiuejar n’Hermione–. Com no se’ns va acudir? Amb totes les mesures que hem pres, ara deixarem petjades! Les haurem d’esborrar. Ves davant, ja ho faig jo.

–Traiem-nos la capa –digué en Harry, i en veure que l’espant apareixia a la cara de n'Hermione, va afegir–: Va, no siguis bleda. No tenim el nostre aspecte i no hi ha ningú pels voltants.

Feia més fred del que havien previst, tant que semblava que travessés sons abrics. Caminaren per davant de les cases. Aquell podria haver sigut el poble d’en Harry, i aquí hauria donat sons primers passos. Se li va dibuixar un somriure a la cara en imaginar en Harry de petit. De sobte, n’Hermione va ser més conscient que mai de fins a quin punt la vida d’en Harry s’havia vist canviada per la mort dels seus pares, i des de tant aviat que si haguessin sobreviscut potser seria algú completament diferent. Va pensar en els seus propis pares

El camí va virar cap a l’esquerra i van arribar a la petita plaça del poble. Al bell mig de la plaça, envoltat de llumetes de colors i una mica tapat per un arbre de Nadal que es mantenia en peu tot i les fuetades del vent, hi havia un monument als caiguts a la guerra. Hi havia algunes botigues, una oficina de correus, un pub i una petita església de vitralls resplendents.

La neu es trobava compactada en algunes zones, dura i relliscosa, n’Hermione suposava perquè era on hi passava més gent de dia. En Harry i ella veien passar els habitants del poble, il·luminats per uns instants pels fanals. Van sentir música pop que venia del pub en els segons que la porta s’estava obrint o tancant. Seria meravellós poder viure la vida sense preocupacions, prendre’s una cervesa, ballar amb en Harry, i sobretot deixar descansar la ment de tants ensurts. «Quan hàgim guanyat», es va dir, «tornarem a aquest pub». Se li va regirar l’estómac en pensar que potser no vencerien.

En apropar-se a l’església van sentir cantar nadales.

–Em sembla que és Nadal, Harry!

–Ah, sí? –no tenien ni idea de quin dia era, portaven setmanes sense veure un diari

–N’estic segura –va dir n’Hermione, mirant-lo als ulls–. Tons pares deuen ser... deuen ser allà, no? Mira, rere l’església hi ha el cementiri.

Va estar a punt d’anar cap al cementiri, però va notar que en Harry s’havia quedat rígid, amb un deix de por als seus verds ulls. Li va agafar la mà i va estirar d’ell per portar-lo fins al cementiri. Havien passat massa temps sols. Ara que en Ron no hi era, s’havien d’ajudar més que mai. Es va sentir una mica culpable perquè sabia com se sentiria en Ron si els veiés en aquella situació. Quan va arribar a la meitat de la plaça, es va parar sobtadament.

–Mira, Harry!

Assenyalava el monument als caiguts, que, en passar ells per son costat, s’havia transformat en una composició escultòrica: un home de cabell despentinat i amb ulleres, una dona amb una cara preciosa i una expressió amable, amb un bebè als seus braços. Els tres caps tenien una lleugera capa de neu, com si els haguessin afaitat la part superior del cap. N’Hermione mai havia vist un homenatge cap a en Harry, però entenia què significava per al món màgic: un miracle que els va salvar, i encara no saben com. En aquell moment per ella era un símbol de resistència. Si moria en la lluita, com a mínim seria una inspiració per als que quedessin.

–Anem –va dir en Harry, i van seguir cap a l’església.

A mesura que s’apropaven a l’església les nadales es sentien més clarament. A n’Hermione se li va estovar el cor en recordar les cantades de nadales al seu col·legi muggle. Es va recordar envoltada de companys dalt d’un escenari, amb els focus a sobre, cantant les nadales, cosa que a ella no la desagradava com a altres, encara que potser només ho feien veure. El millor era que, en acabar, anaven a trobar els pares i els seus la abraçaven amb molta emoció. Era un moment de felicitat que quan passava no apreciava i ara trobava molt a faltar.

N’Hermione va obrir amb compte la reixa que feia d’entrada al cementiri, no fos cas que grinyolés, i van entrar. Els costats del camí que portava a l’església eren plens de neu, van passar per sobre d’ella camp a través i evitant les finestres il·luminades van rodejar l’edifici. Rere l’església hi havia més làpides, fileres i fileres que treien el cap de la negra nit, només il·luminades des dels vitralls de l’església. En Harry va il·luminar sa vareta i es va apropar a una tomba propera:

–Guaita! És la tomba d’un Abbott! Podria ser un parent llunyà de na Hannah! –va exclamar

–Baixa la veu, home –va respondre na Hermione, una mica espantada. No superava cert sentiment de paranoia de que els descobrissin.

Van penetrar més en la massa de lloses, amb ocasionals ullades per assegurar-se que ningú els vigilava des de la penombra. Caminant caminada, n’Hermione trobà una tomba peculiar.

–Aquí, Harry!

–És la...?

–No, però guaita!

En Harry va ajupir-se i va veure, en el granit tacat de líquen, la inscripció «Kendra Dumbledore», i dessota de les dates de naixement i mort, «I sa filla Ariana». A més hi havia una cita:

On sigui el teu tresor també hi serà ton cor.

 

Això demostrava que la família Dumbledore sí havia viscut a Godric’s Hollow, i alguns membres hi havien mort. N’Hermione va imaginar que en Harry seguia pensant que en Dumbledore l’havia traït per no explicar-li res dels seus orígens compartits.

–Estàs segur que mai va mencionar...? –va dir ella

–No –va respondre en Harry, tallant–. Seguim mirant. –i se’n va anar, malcarat

N’Hermione no acabava d’entendre perquè a en Harry l’enfadava tant que no l’hagués parlat de detalls personals, li semblava normal, era prioritari preparar-lo per la caça d’Horricreus... Tot i que tampoc l’havia preparat bé per això. No entenia perquè en Dumbledore no va explicar-li a en Harry tot quan encara podia, enlloc de deixar pistes críptiques sense cap fil del que estirar.

S’havien separat, i, cadascú per la seva banda, intentaven trobar la tomba dels pares d’en Harry.

–Mira aquí! –va exclamar n’Hermione, amb certa emoció–. Ai, no, no! Disculpa! Pensava que hi posava «Potter». Vine un moment, Harry.

–Què passa? –va respondre, clarament molest

–Mira això!

A la làpida d’una tomba molt antiga, sota el nom del mort, hi havia la marca de Grindelwald.

–És la marca que apareix al llibre!

–Sí... pot ser...

N’Hermione va encendre sa vareta per veure millor el nom.

–Posa Ig... Ignotus, crec...

–Jo segueixo buscant als meus pares, d’acord? –va dir en Harry, una mica enfadat.

N’Hermione va examinar totes les tombes cercant un símbol com el del llibre. Molts dels cognoms li sonaven: eren els d’alguns dels companys de Hogwarts. Semblava que la fama de Godric’s Hollow com a vil·la de mags antiquíssima es feia palès.

I de cop els va trobar.

–Són aquí, Harry. Vine. –va dir, amb una veu calmada.

En Harry es va apropar a la làpida, d’un marbre blanc que destacava en la nit i facilitava molt la lectura.

James Potter, 27 de Març de 1960 – 31 d’Octubre de 1981

Lily Potter, 30 de Gener de 1960 – 31 d’Octubre de 1981

 

L’últim enemic que serà derrotat és la mort

–«L’últim enemic que serà derrotat és la mort...» –i de cop el pànic va envair el seu rostre–: Això no és un concepte propi de cavallers de la mort? Què hi fa aquí?

–No vol dir derrotar la mort com pretenen els cavallers, Harry –el va tranquil·litzar n’Hermione, dolçament, tot posant-li una mà a l’espatlla– Vol dir... ja saps, la vida al més enllà.

Aleshores, en Harry es quedà molt callat, mirant fixament la inscripció escrita sobre el marbre. I va plorar. Les llàgrimes van regalimar per ses galtes, i per sons llavis, sorruts. N’Hermione el va abraçar ben fort des del costat. I, a cau d’orella, li digué:

–Harry, no sé com et sents, però sóc aquí amb tu –i va vacil·lar un moment, no atrevint-se a dir les següents paraules, que li sonaven a mentida perquè no se les creia del tot–. I hi seré sempre.

Quan el va deixar anar, va fer aparèixer una corona d’el·lèbor. En Harry la va agafar i, ajupint-se, la va posar sobre la tomba de sons pares. En alçar-se va abraçar a n’Hermione, i ella el va agafar per la cintura. Així s’allunyaren en silenci per la neu, i es van dirigit cap a la fosca església esperant trobar la reixa d’entrada, que encara no es deixava veure.


Llegit 183 vegades


Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 02/04/2020 a les 13:29:42
    #27450He escrit 8 fanfics amb un total de 196 capítols

    Hola!

    He vingut a llegir el que havies publicitat al fòrum de "coneguem els nous".

    Primer de tot et felicitaré perquè redactes molt bé! M'ha agradat especialment la primera part del capítol, en què no hi ha diàleg i és tot narració. Està molt ben estructurat i m'agrada com intercales accions i pensaments. Veig que has decidit escriure la fanfic des del punt de vista de l'Hermione, cosa que està bé, perquè tornar a llegir aquestes escenes altra vegada des del punt de vista del Harry seria ben avorrit!

    Ara una mica de crítica que espero que consideris constructiva: el fet que en aquest capítol no hagis canviat gairebé res del cànon, és perquè vols posar-nos en situació abans de fer la teva història? O tens la intenció de seguir-ho fent així? És que t'he de dir que explicar la mateixa història fil per randa, encara que sigui des d'un altre punt de vista, potser es fa una mica pesat. El que enganxa de les històries no és només que estiguin ben escrites, sinó que hi hagi un argument que et captivi i que tinguis ganes de saber com continua. Si tot és exactament igual excepte per alguns pensaments amorosos de l'Hermione de tant en tant, crec que no aconseguiràs enganxar el lector. Et recomano que en el futur inventis escenes pròpies o que fins i tot portis la història cap un altre costat, perquè si no sembla que només estiguis canviant el que pensen/senten els personatges per acomplir una fantasia del que t'hagués agradat a tu que passés, no? No ho sé, ho deixo al teu parer, a veure què decideixes.

    Ah, i alguns petits apunts ortogràfics (tots tenim aquelles cosetes que tendim a fallar):

    - Compte amb la "a" davant de complement directe, que l'has escrita en diverses ocasions ("havien substituït a en Ron")

    - Tingues en compte el canvi i caiguda de preposició: no és "insistia en que" sinó "insistia que".

    - De vegades et falten apòstrofs a les eles (l'única, no "la única") --> Aquestes segur que són perquè no t'hi has fixat, va molt bé rellegir abans de penjar! ;)

    - "que" relatiu vs "què" pronom + "per què" vs "perquè": fíxa-t'hi quan els escriguis, que de vegades els confons. 

    Això és tot!

    Ah, no! Et volia preguntar: ets de les Illes Balears? És que primer he pensat que devies ser-ho per l'article "na" que fas servir, però he anat llegint i no he vist pas res més que em sonés del dialecte balear... El fas servir normalment, aquest article? És que si no és una marca dialectal, he de dir que queda força estrany i forçat en un text d'una novel·la jovenil actual. :D Si és part del teu dialecte, aleshores no he dit res, però aleshores m'encurioseix saber d'on ets! 

    Fins aviat!

    Agatha Black




  • AvatarAntares_BlackEnviat el 02/04/2020 a les 18:26:58
    #27451He escrit 9 fanfics amb un total de 43 capítols

    Hola!

    No calia que em dediquessis el capítol, però mercès de tota manera. Com et dic en el Coneguem els nous, hi ha altres usuaris més antics que jo, i tots som aquí perquè volem, no pas per obligació. M’intriga saber (si jo sóc el teu «segon lector») qui és el primer?

    M’ha agradat especialment la primera part. Quan ja comencen els diàlegs més extensos la cosa ja és més semblant al llibre així que es fa avorrit perquè ja ens ho coneixem. De fet, estic força d’acord amb el que t’ha anat dient la Gee (excepte que jo no crec que tinguis trets balears, però això ja ho diràs tu), especialment amb el fet de variar la història. Està molt bé que ens expliquis la història des del punt de vista d’un altre personatge i també que només tractis personatges del cànon (tot i que jo t’animo a explorar de crear-ne de nous i integrar-los a les històries. Potser més endavant t’hi atreviràs), però potser ens agradaria que donessis algun toc personal en els fets, perquè sinó sembla un exercici de classe de canvi de punt de vista.

    Anem pel capítol. No tinc massa a comentar, tret del que aportes al capítol original, que són els pensaments de la Hermione. M’han agradat alguns records, com el de les nadales a l’escola muggle. Tanmateix, bona part dels seus pensament giren a l’entorn de la situació que viuen: a la recerca d’horricreus sense gaire pistes, en plena guerra i repressió, sense en Ron... Aquesta és una situació que ja coneixem, però des de dins la Hermione. I, sobretot, vas mirant de presentar-nos una evolució dels sentiments de la Hermione fins que va desenvolupant sentiments romàntics cap a en Harry (o que ja els tenia i va lligant caps).

    Bé, ja has vist què en pensem, de la idea del Harmony (que, ei, això és una cosa de cadascú). Per tant, trobo que com a autor d’aquesta fic ara el teu objectiu és mantenir-nos enganxats a la història (tenint en compte que la coneixem i que per tant has de posar-hi imaginació amb algunes trames més) i mirar de convèncer-nos mínimament que un vincle romàntic entre en Harry i la Hermione podria existir.

     

    Ara citaré unes quantes coses:

    «entrat a aquell vagó el primer any per preguntar pel llimac del Neville» Llimac? Et refereixes al gripau?

    «En Ron era de «sang neta» i podia tornar tranquil·lament a Hogwarts» Jo si fos d’en Ron, no hi tornaria. De sang neta, molt bé, però un Weasley, un descastat. Ves que no l’enxampin!

    M’ha sorprès, aquest canvi sobtat («Entrà a la tenda, encengué el foc i posà el peix») de temps verbal. De cop i volta ens narres en passat simple? I tal com a canviat, tornem al perifràstic («tot just arribar es va adonar que»).

    «No sabia cuinar més enllà d’allò bàsic» Jo crec que la Hermione sí que sap cuinar! hahahaa Però això ja és una percepció personal. Però és que després ens dius que «Havien sopat espaguetis a la bolonyesa i peres en almívar» i això que no sap cuinar!

    «i dormir abraçada a en Harry i a la vora del foc» Això ho he llegit amb estranyesa hahahaa

    «n'Hermione havia entrat a un supermercat sota la capa invisible, pres alguns productes i deixat els diners corresponents a una caixa registradora que era oberta» Això m’ha fet gràcia! O sia, que la Hermione deixi els diners que val el que agafa està molt bé (així ens queda clar que no roba), el que vull dir és que que casual que hi hagués alguna caixa enregistradora oberta, no?

    «la bestia de na Ginny» això no ho he entès.

    «Rere l’església hi havia més làpides, fileres i fileres que treien el cap de la negra nit, només il·luminades des dels vitralls de l’església» Això tampoc no ho he entès. Si era de nit, com s’il·luminen? Amb la vareta hi entenc, però els vitralls per si mateixos no fan llum.

     

    ---------- -------------------------

    Coincideixo amb la Gee, que et diu que redactes bé! Però no puc faltar la meva tradició de corregir les faltes. No t’espantis, els apunts que deixo solen ser extensos.

    «N'Hermione va despertar» → «N'Hermione es va despertar». ‘Despertar’ és un verb reflexiu. Si no ho indiques, no estàs dient que la persona es desperta, sinó que desperta algú altre (algú altre que, si fos així, hauries d’indicar)

    «li semblava que mai tornaria a ser feliç de debò» → «li semblava que no tornaria mai a ser feliç de debò» o bé «li semblava que mai no tornaria a ser feliç de debò». En català existeix la doble negació. Amb un mai no en tens prou per negar una frase (atès que no funciona com a partícula negativa per si sola), hi has de posar un no. Si el mai va sol, significa ‘en algun moment’.

    «i què hauria passat si ella mai hagués entrat a aquell vagó (...)». si no hi poses el no, sembla que la Hermione no hi hagués entrar mai al vagó, i sabem sí que hi va entrar. Per tant, la suposició ha de ser negativa: «i què hauria passat si ella no hagués entrat mai a aquell vagó» o bé «i què hauria passat si ella mai no hagués entrat a aquell vagó»

    «s’havia esvait» → «s’havia esvaït»

    «Li sorprenia que un (...) → «La sorprenia que un (...)». Això va lligat amb el que et comentava l’Agatha amb la preposició davant de complement directe. ‘Ella’ és complement directe, per tant el pronom també ho ha de ser (la). Li és pronom de complement indirecte.

    «la sala comú de Gryffindor» → «la sala comuna de Gryffindor» Falta de concordança. Si el nom (sala) és femení, l’adjectiu que el complementa també. Si ho has vist molt així és perquè hi ha moltes interferències d’altres llengües, en les quals l’adjectiu ‘comú’ és invariable.

    «Despensa» → Rebost.

    «caixa registradora» → «caixa enregistradora»

    «Bo, crec que el vaig obrir (...)» → «, crec que el vaig obrir (...)»

    «Als dos costats de la via nevada» → «A tots dos costats de la via nevada»

    «(...) i va estirar d’ell per (...)» → «(...) i el va estirar per (...)»

    «(...) eren plens de neu, van passar per sobre d’ella (...)» → «(...) eren plens de neu, van passar-hi per sobre (...)». Els elements inanimats en català no acostumen a ser substituïts per ‘ell’ (per ‘ella’, tampoc). Prova d’ometre’ls o, si cal com en aquest cas, posa-hi un pronom feble.

    «la família Dumbledore sí havia viscut» → «la família Dumbledore sí que havia viscut»

    Algunes de les coses t’he comentat es van repetint; alerta. I moltes d’aquestes faltes és probable que les hagis vist a diversos llocs (fins i tot a la televisió, diaris o llibres), però això no vol dir pas que estiguin bé, sinó que la gent no escriu (ni parla) bé i no sembla importar-li a ningú. Per altra banda, es fiquen amb els trets geogràfics com si fossin coses dolentes i això fa mal...

    Les correccions que t’ha fet la Gee ja no te les comento.

    < p> 

    --------------------------------------

     

    Ah! Per aquí hi ha un munt de fics amb autors actius. Et convido a fer-hi una ullada. I, si les llegeixes, a comentar-ne els capítols!

     

    Jo ho deixo aquí. Ens anem llegint!

    Antares

    PD: Alguna cosa em diu que no t’has llegit els llibres en català (o almenys no fas fet les consultes en català).




  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 02/04/2020 a les 21:31:42
    #27454He escrit 10 fanfics amb un total de 162 capítols

    Veig que al final t'has decidit a escriure la ff sobre Harmony! Ja et vaig comentar la meva opinió sobre aquesta parella, però bé, serà un repte com a escriptor mantenir-nos atents per veure què passa. Una vegada vaig llegir una ff sobre Hermione-Sirius que va aconseguir que mantingués l'atenció fins al final, o sigui que no és pas impossible haha

    Aprofito per donar-te la benvinguda a l'apartat de fanfictions de la pàgina, també! Crec que és l'apartat amb el qual ens sentim més identificats tots plegats, ja que la gran majoria d'usuaris som escriptors i/o lectors de ff des de fa molt de temps, jo personalment és una cosa que porto com a bandera, que he començat escrivint fanfictions, ja que ha estat i sempre serà la meva escola :)

    Pel que fa al capítol, estic d'acord que redactes molt bé, el text flueix i es fa fàcil de seguir. També coincideixo amb la Gee i l'Antares que el principi és el que m'ha agradat més! Aquest anar d'un lloc a un altre sense esma, veure com els dies van passant, com pateixen tots dos per separat però no es conforten gaire l'un a l'altra... Crec que ho has sabut expressar molt bé! És clar, aquest capítol no ens dona gaire informació nova, ja que tots els que hem llegit el setè llibre (és a dir, tots els lectors potencials haha) ja sabem què passa i per aquí no enganxa gaire, si segueix passant el mateix que a Les Relíquies de la Mort ho trobo un pèl fluix. Suposo que ho has fet per començar amb una base del llibre i anar fent a partir d'aquí! De fet, em semblaria molt interessant que el fet que el Harry i l'Hermione s'enamoressin provoqués canvis en la història, en la trama. En aquest sentit, plantejat com a "What if" (que, de fet, és el que deixes entreveure amb la publicitat que n'has fet al fòrum de Coneguem als nous, que tinc pendent de respondre't!), sí que em sembla interessant! Sempre m'han agradat, els "What if". Un petit canvi en els fets que capgira el desenvolupament del setè llibre. A veure com ens sorprens!

    Sí que vull recalcar que paris atenció a les faltes, ja siguin d'ortografia, gramaticals, de puntuació... a tots se'ns en pot escapar alguna, però n'hi ha bastantes! Encara n'he trobat alguna més de les que t'han comentat (em sap greu, has anat a parar a un cau d'amants de la llengua!), però no cal fer-hi èmfasi, crec que amb el que t'han dit ja tens feina per anar treballant. És important que tinguem cura de la llengua, que és el nostre vehicle :) Però com t'he dit al principi, escriure ff és fantàstic perquè tothom hi té cabuda i és escola, t'ajuda a millorar com a escriptor en molts aspectes, ja que cadascú té les seves mancances particulars!

    De fet, una de les millors coses que pots fer que també ajuda a millorar i, a més a més, fa comunitat, és llegir les diferents fanfictions actives que hi ha ara mateix a la web, com ha dit l'Antares! Els comentaris que ens fem els uns als altres ajuden a créixer, i veure gent amb un estil diferent al teu, que sap fer coses que a tu et costen més (tot i que després a tu te'n surten que a ells els costen!) també és un gran aprenentatge.

    M'afegeixo a la curiositat pels articles que fas servir davant dels noms; escriure "en" és més comú, "na" i "n'" se solen reservar per als balears, però realment la resta del teu estil no ho sembla pas! I també al tema de si has llegit els llibres en català, pel nom de Godric's Hollow i Godric Gryffindor, especialment (i ara no sé si l'epitafi dels pares del Harry també, ho hauria de revisar). És una decisió conscient, fer servir els noms de l'original anglès? En cas que sí, com és que ho has decidit?

    Espero la teva resposta, i a veure com ho segueixes! Et dono la benvinguda novament a la secció de fanfictions i ens anem llegint.




  • Joan FivellerEnviat el 06/04/2020 a les 20:16:30
    #27465He escrit 1 fanfics amb un total de 2 capítols


    RESUM DE LES PREGUNTES QUE M'HAN FET ELS MH LECTORS

    Per què l'Antares_Black és el segon lector? El meu primer lector sóc jo mateix. Ho he posat perquè al llibre "Cómo hacer cómics" de l'Scott Adams es diu "escriu aquelles històries que tu vulguis llegir, perquè si tot falla sempre tindràs un lector".

    En Ron, tornar a Hogwarts? Sons germans allà hi són, i els pallusos del ministeri s'han cregut que està malalt.

    Què és "bestia"? És la germana de la teva àvia!

    Per què poses "Na"? Perquè sóc un barceloní que vol escriure en un català genuí i la parla de Barcelona està bastant allunyada d'això. També estic cansat del mateix dialecte sempre i m'agrada experimentar,i sona més afectuós que un "la".

    Tens els llibres en castellà? Sí

    La història té pocs canvis, hi haurà gresca o me'n vaig ja? Prometo gresca ;)

    Passes cap corrector ortogràfic? Les faltes que cometo no les detecta perquè escric paraules que existeixen, però no on toca. Hi haurà edicions!

    GRÀCIES per les correccions! Milloreu la història frase a frase!