Hola hola!
Volia escriure alguna escena del Billy per practicar una mica, que em toca molt aviat, i quan he obert la carpeta de la ff comunitària m'he trobat aquesta escena de la Maire que vaig modificar per última vegada el 10 de juliol... en aquell moment no pensava penjar-la, però he trobat que no estava tan malament i que, per ser de la Maire, era bastant graciosa, o sigui que mira, aquí la teniu!
És una mini-escena que vaig escriure en el moment en què vaig decidir que la Maire tenia un crush amb en Joe, i volia investigar una mica exactament com se sentiria ella i com ho portaria. Això va ser abans de crear el drama del Flynn, llavors ja vaig passar la meva atenció a un altre tema hahaha Primer no la volia penjar perquè l'altra que vaig escriure ja era Joe-Maire i no volia que fos repetitiu, però he pensat que potser podia ser-li útil a algú
i fa gràcia veure la Maire així, la veritat, menys drama hahaha
No li he passat a ningú dels altres personatges que surten (Edwin, Erin, Joe) perquè surten poquet i només és una escena curta que no té gaire importància, però si veieu qualsevol cosa que no funcioni, ho edito!
Espero que us agradi!
Persuasió o com no estudiar per un examen
Vaig fent glops de te distretament mentre resumeixo el llibre en un pergamí. Ja sé que el Gran Saló no és el millor lloc per estudiar, però sempre m'ha agradat tenir alguna cosa de fons. A casa, sempre em poso música. Aquí, no tinc gaires més opcions. L'únic que he de vigilar és de no tacar res, però tampoc no seria la primera vegada que els meus llibres de text fan olor de te i tenen una pàgina sospitosament marronosa.
Poso punt i final al resum dels mitjans de transport muggles i me'l miro amb satisfacció. Ningú més no és capaç de desxifrar els meus resums, plens de fletxes i símbols, però tenen tota la informació que necessito ordenada de la millor manera per poder-la memoritzar amb rapidesa. La mirada se'm desvia cap a un punt més enllà i torno a baixar-la amb rapidesa quan m'adono d'on mirava.
D'acord, tinc un problema. Ja faria deu minuts que hauria acabat aquest resum si no fos perquè la vista se me'n va cap a la taula de Gryffindor cada dos per tres, on en Joe Connors riu amb els seus amics populars. Segur que són la mar de divertits...
Sospiro perquè sé que he caigut en els seus encants de quatre potes i ja no hi puc fer res. És que a veure, qui em manava a mi ficar-me en aquests merders? Com si no veiés el tipus de gent amb qui es relaciona... els seus amics, la gent més guai del món, i totes les noies a qui fa cas (que no són ni de bon tros totes les que se li acosten), tan diferents de mi... Però bé, suposo que em tocarà mirar-m'ho tot més de lluny. No passa res, tot i que sé que em serà un estorb i voldria evitar fer el ridícul altre cop, com al camp de Quidditch, que no sabia parlar.
Em torno a concentrar en el resum i m'adono que tinc públic. L'Edwin se m'ha anat acostant a poc a poc pel banc, i està analitzant els meus apunts amb les celles arrufades.
—Si no fos perquè faig classe de Runes Antigues i ho reconeixeria, diria que estàs planejant algun tipus de ritual ancestral per cremar l'escola.
Em poso a riure i li senyalo un dibuixet de dues línies que es repeteix diverses vegades.
—És el resum per l'examen de Muggleologia, però no te n'allunyes tant! Mira, si t'hi fixes, cada vegada que parlo d'una persona poso la runa que representa l'ésser humà. També faig servir símbols de lògica, amb totes les fletxes, i després... aquesta runa d'aquí vol dir evolució, i la faig servir quan vull dir que una cosa es converteix en una altra. La coneixies?
M'agafa el pergamí per mirar-la bé i veig com ressegueix els traços amb la mirada. Mentrestant, aprofito per fer una llambregada a la taula de Gryffindor, on en Joe Connors conversa amb una noia de Hufflepuff acabada d'arribar mentre els seus amics s'han allunyat per deixar-los espai. Ells, també, sembla que riuen. Com és, que jo no tinc gràcia?
—Em deixes un tros de pergamí i la ploma? —li allargo i es torna a mirar la runa—. En quin ordre fas els traços?
Però bé que el vaig fer riure, en Joe, l'altre dia...
—Es comença pel mig, fixa't que aquest traç diagonal funciona com a base, i es construeix a partir d'aquí, primer a l'esquerra i després a la dreta, i es ramifica com les branques d'un arbre.
Assenteix amb el cap i es posa a la feina, i somric quan veig que ho agafa a la primera. És una de les persones més intel·ligents que he conegut mai, l'Edwin.
—Perfecte! A mi em va costar més, agafar-lo —li dic, tot i que no és veritat.
—Bestieses. A Beauxbatons fèieu Runes Antigues des de primer, oi? Segur que devíeu tenir un bon professor, es nota que en saps molt.
—Si vols algun dia et puc deixar els meus llibres perquè els fullegis, vaig demanar als meus pares que me'ls enviessin per repassar les runes que encara no hem fet.
—Oh, m'ho deixaries? —fa amb els ulls brillants.
—Sé que tu no els faràs malbé i ara mateix no els faig servir. Després de sopar, quan pugi a la Sala Comuna, te'ls puc baixar de l'habitació.
—Moltes gràcies, doncs!
Marxa sense dir res més i ja no em sorprenc, perquè sé que l'Edwin ja ho fa, això. És una persona que no em costa de tractar, tot i que tinc la sensació que els Ravenclaw que em troben "interessant" és com si em veiessin com una peça de museu. Les peces de museu interessants les vas a veure, les admires, però no te'n fas amiga, i quan es fa de nit i el museu tanca es queden soles.
Em permeto cedir a l'impuls de tornar a mirar a la taula de Gryffindor, una última vegada abans de seguir estudiant, i veig que en Joe s'aixeca, suposo que per marxar amb la Hufflepuff de les rialletes. Millor, si marxa, em tranquil·litza pensar que no em distrauré més, i també em tranquil·litza veure com mira la noia de Hufflepuff, perquè sé que, si en algun moment jo li cridés l'atenció, seria perquè soc la novetat, i seria una cosa vista i no vista, i jo això no ho vull, o sigui que m'acomodo en la meva lògica infal·lible que em diu que és impossible que passi res de res. Com un refredat, que molesta sense dominar la teva vida, ja em passarà.
Em disposo a estudiar quan noto que algú s'asseu davant meu i veig que és l'Erin. Li somric, perquè tot i que sembla que no podré estudiar de cap de les maneres, és impossible estar de mal humor amb l'Erin al voltant; i, de fet, soc jo, que he decidit venir a estudiar al Gran Saló.
—Maire, com estàs?
—Doncs bé, com sempre. Intentant memoritzar els mitjans de transport muggles.
—No sé com et pots concentrar, entre tant de xivarri...
—Quan està tot en silenci qualsevol cosa em distreu, en canvi, aquí, amb tot el moviment, se'm fa més fàcil. És una mica estrany...
—I ara, cadascú funciona d'una manera diferent! Si vols puc preguntar-te'ls, quan t'ho sàpigues, que això ho tinc controlat.
Vam funcionar tan bé treballant juntes pel treball de la professora Darling que m'alegra moltíssim que s'ofereixi.
—Oh, ho faries? Moltes gràcies! Ja saps que si necessites ajuda en res m'ho pots demanar, també...
Es queda un moment mirant-me i em somriu.
—De fet, venia a proposar-te una cosa. Ja saps que aviat anem a Hogsmeade... L'Agatha i la Chris insisteixen que volen anar al Cap del Senglar, i ens preguntàvem si t'hi volies afegir. Ja sé que l'última vegada que vas venir amb tota la colla no va acabar gaire bé, però...
A la mussolerissa fins a dalt de defecacions, així va acabar.
—Ai, Erin, moltes gràcies, però la veritat és que no comptava anar a Hogsmeade, volia quedar-me aquí a estudiar i practicar Quidditch.
—Però Maire, no et cal estudiar gens, i ja entrenes cada setmana, a Hogsmeade no s'hi pot anar gaire sovint!
La veritat és que m'agradava la idea que el castell quedés bastant buit i pogués respirar una mica jo sola... ja li he dit a la Noa, de fet, que no l'acompanyaria, aquest cop. M'imagino allà al mig, amb ells, com una més, i ho vull tant que em fa mal, però m'obligo a ser realista i sé que en algun moment faria el ridícul, i que s'adonarien que en realitat no em volen allà, i jo no vull que la gent vulgui estar amb mi per pena. Si és per pena, ja estic bé sola, que és el que em toca.
—T'ho agraeixo molt, de veritat, però és que ja he reservat el camp, i...
—Va, Maire, no et facis pregar, que ens ho passarem bé! Ai, mira... Joe! —diu, i estic a punt d'ennuegar-me amb el te quan m'adono que és just darrere meu, parlant amb en Drake—. Joe, ajuda'm a convèncer la Maire, que diu que no vol venir amb nosaltres a Hogsmeade aquest dissabte.
Vull desmaiar-me aquí mateix quan en Joe s'asseu al meu costat, massa a prop per la meva necessitat d'espai vital, però em quedo paralitzada al lloc amb cara de pòquer. D'acord, calma, aquí no passa res, si una cosa sé fer és mantenir una cara impassible per amagar què penso.
—Això sí que és una estupidesa. I quin millor pla podries tenir que gaudir de la nostra companyia? —diu amb un somriure. No el somriure de veritat, sinó el gros, el que no li arriba als ulls.
—Es veu que ha d'estudiar i entrenar Quidditch aquí, tota sola, com si no fos de les millors de la classe en els dos mesos que porta aquí.
—És que tenim exàmens... i partit...
—Que has d'entrenar, dius? Crec que vas bastant sobrada, també, en aquest sentit, que em vas fer córrer, l'altre dia, al camp de Quidditch... —noto la mirada interrogant de l'Erin a sobre, amb les celles alçades, tot i que no la miro perquè em fa por tornar-me del color de la remolatxa (el tomàquet fa estona que l'hem passat)—. Si alguna de vosaltres diu a la Benford que vaig fent compliments als jugadors dels altres equips ho negaré rotundament.
El miro de cua d'ull i, per un segon, soc capaç de distingir el somriure de veritat, el que li arriba als ulls, i m'adono que aquesta cosa que m'ha agafat no marxarà tan de pressa com em pensava.
—No li pots dir que no a en Joe, Maire, no després del que t'acaba de dir. No se sent gaire sovint, això! —fa l'Erin, amb un to de veu que delata que s'ho està passant la mar de bé amb aquesta sessió de tortura de què soc víctima.
—Això, això, Maire, si pots enviar bales a l'altra punta del camp amb els ulls tancats pots permetre't descansar un dia i venir a passar-t'ho bé amb nosaltres —diu, mirant-me fixament.
Ajuda.
—Suposo que per un dia puc fer una excepció... —dic, fent adéu a la quietud del castell—. Però a canvi em deixeu perquè pugui estudiar.
—Fet, fet! —diu en Joe, aixecant-se de pressa, i puc respirar una mica—. Marxem abans no canviïs d'opinió!
L'Erin també s'aixeca i mira en la direcció que ha marxat en Joe mentre jo faig un esforç per concentrar la mirada en el tros de pergamí que tinc davant, amb la mateixa expressió impassible que he estat capaç de mantenir però, evidentment, tota vermella.
—Que no t'espanti, en Joe. Té més capes del que sembla. Que vagi bé l'estudi!
—Gràcies...
I així, com si res, ja torno a estar sola. Respiro profundament unes quantes vegades, intentant regularitzar totes les funcions vitals.
Em sembla que em costarà una mica, estudiar per aquest examen.