Quan la Rowling va crear l’Institut Durmstrang, no es va preguntar si era una bona idea, ni encara menys es va molestar a justificar res del que defineix aquesta escola. Perquè aquesta és la qüestió: l’Institut Durmstrang no és res més que una llista d’idees encapçalades amb un títol que diu «vibes».
La llista d’idees encapçalades amb un títol que diu «vibes»
- La fundadora de l’Institut Durmstrang és búlgara. El segon director, just després d’ella, és alemany. L’últim director conegut de Durmstrang, Igor Karkaroff, és rus.
- El nom de l’escola ve d’una expressió alemanya «Sturm und Drang», de finals del segle XVIII, quan l’escola existeix (i és coneguda com a Durmstrang) des del segle XIII.
- Sota la vella confiable del «secretisme», només sabem que l’escola està situada a la zona nord de Suècia o Noruega. Que, repeteixo, no té res a veure amb la nacionalitat de cap dels personatges que hi estan relacionats.
- Segons les pel·lícules (i les utilitzo en el mateix cànon perquè l’escriptora hi estava involucrada), l’emblema de l’institut té una àliga de dos caps, que s’assembla al símbol de la Rússia dels Tsars, i el nom de l’Institut està escrit en l’alfabet llatí i ciríl·lic. (Un minut de silenci, si us plau, per l’escola russa Koldovstoretz, on els alumnes volen damunt d’arbres. Era una bona idea? Per què?)
A qui li importa l'educació?
Potser ho hauríem pogut veure a venir quan la Conselleria d’Afers Màgics no té Departament d’Educació, però segons la Rowling el Món Màgic té un sistema educatiu pèssim a nivell internacional. Irònic, quan pràcticament la trama de tots els llibres passa en una escola. (Vull dir, qualsevol diria que aquest hauria de ser un dels punts més treballats del tot el world-building, oi?) Ara, sorprenent? No. Estem parlant d’una escriptora britànica.
A nivell internacional, el sistema educatiu és un caos. Hi ha onze escoles prestigioses, però la majoria dels bruixots s’eduquen a casa. De les onze escoles, tres són a Europa. Hogwarts, Beauxbatons i Durmstrang.
A Hogwarts, hi van els alumnes del Regne Unit i Irlanda.
A Beauxbatons, hi van els alumnes de França, Espanya, Portugal, els Països Baixos, Luxemburg i Bèlgica.
A Durmstrang, hi van els alumnes de l’Europa central i l’Europa del nord (però també accepta alumnes internacionals).
Coherència? I don’t know her.
Spoiler:
Has sentit mai a parlar de relacions internacionals?
Quan la Rowling va decidir quins alumnes anaven a l’Institut Durmstrang, no es va preguntar si era una bona idea barrejar tantes nacionalitats, o de seguida s’hauria trobat amb dos per què era mala idea fer-ho: la llengua i la història.
La llengua: aquesta eina tan útil per comunicar-se amb la gent...
Si hi van alumnes des d’Alemanya a Rússia, des dels països escandinaus a Bulgària (per parlar de tres nacionalitats de les quals tenim constància que van a Durmstrang, i la de localització de l’escola), en quina llengua s’ensenyen les classes? Misteris de la vida, perquè ni formen part de la mateixa família lingüística. (Sent la Rowling, segurament en el seu cap feien les classes en anglès.)
Evidentment tot això es pot solucionar amb màgia i tal, però (una idea, eh?) personalment ho hagués trobat com un bon indici per fer una escola amb un abast geogràfic més curt. Perquè és un despropòsit que Durmstrang i Beauxbatons tinguin uns àmbits geogràfics tan grans quan Hogwarts els té tan petits. És una mostra del biaix ideològic de l’autora a l’hora de fer world-building (una cosa importantíssima de tenir en compte) i de la poca cura que hi va posar... Quan, repeteixo, una escola és l’escenari del 85% dels llibres.
La història: potser hi ha algun conte cautelar a aprendre per aquí...
Si una s’hagués posat a mirar la història recent d’Europa, potser hauria arrufat les celles davant de fer una escola on hi ha tantes nacionalitats diferents que acaben en bàndols oposats en la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda. I això que només estic mirant el segle XX, quan Durmstrang va ser fundada a l’Edat Mitjana. No em puc creure que es poguessin fer classes en condicions, la veritat.
I potser es pot al·legar que el món màgic està molt apartat del muggle, però tenim les pel·lícules de «Bèsties Fantàstiques» que diuen que l’Ernest Salamàndric va ser voluntari al front oriental durant la Primera Guerra Mundial amb dracs. (Perdó per mencionar-les, i de fet no les acabo de considerar cànon, però és un altre exemple clar de world-building on aparentment ningú no es va preguntar si era una bona idea, o perquè.)
Independentment d’això, els llibres ens mostren en comptades ocasions com el món muggle té advertències i és afectat pels esdeveniments màgics, així que és impossible de plantejar-se que al revés no va passar. Refuso de pensar que els bruixots van viure en una bombolla internacional perfecta i que l’Institut Durmstrang va ser funcional, com a mínim, entre 1914 i 1989. Si us plau!
Gellert Grindelwald, la causa de dos mesos de bogeria i altres desgràcies escriptorils
Pots parlar de Durmstrang sense parlar de Gellert Grindelwald? No, quan arribes al setè llibre saps que no pots, però durant més de quatre llibres la Rowling fa veure que sí, perquè el retcon que fa als últims llibres és per tenir la sensació que el primer i el setè llibre no estan ambientats al mateix món. (Oh, podria escriure assajos sobre això.)
Mira que d’oportunitats per parlar de Gellert Grindelwald al llarg de la saga no li’n mancaven. Tot i així, a part del primer llibre («Dumbledore és especialment conegut per haver derrotat el bruixot del mal Grindelwald el 1945»), no torna a ser mencionat fins al setè, on de cop i volta ell i les Relíquies de la Mort són importantíssimes. Remarco, importantíssimes. Ara, en sentim a parlar, de Grindelwald quan els alumnes de Durmstrang són a Hogwarts? No! En sentim a parlar, de Grindelwald, conegut com el mag tenebrós més poderós abans de Lord Voldemort, quan aprofundim en la vida d’en Tod Roddle durant el sisè llibre? Tampoc!
Però, arribem al setè llibre i voilà! En Gellert Grindelwald era molt important en la vida del Dumbledore, de la qual també he de dir que tot d’una en sabem deu mil cinc-cents detalls, i per les Relíquies de la Mort, que de cop u i voltasón importantíssimes per la trama tot i que pràcticament acaben d’aparèixer com un bolet. (I, com que Grindelwald surt mencionat, acabem sabent uns quants detalls més de Durmstrang...)
Recapitulant, utilitzo aquí en Grindelwald com a exemple i prova paradigmàtica que el world-building de la Rowling no estava pensat a fons, ni coherentment, ni plantejat a llarg termini... En una saga.
Així doncs, quina lliçó en podem treure, de tot plegat?
Que, com diuen, menys és més.
Per no ficar la pota, moltes vegades és millor mantenir un world-building minimalista, concís al que necessitem per la història. Hi ha més escoles, a Europa? Sí, d’acord. Dues, conegudes, són Beauxbatons i Durmstrang, però no necessitàvem saber el seu abast geogràfic. Beauxbatons sent estrictament francesa i Durmstrang «tria-la-nacionalitat-que-vulguis» (la de Karkaroff, la de Krum, la de Grindelwald) feien que funcionessin igual per la trama principal i, al funcionar en els mateixos paràmetres que Hogwarts, segurament hauria causat menys problemes. (Pel que fa a la nacionalitat dels personatges relacionats amb Durmstrang, mantenir-los tots d’una sola no hauria implicat cap canvi en la trama, tampoc.)
Admetre que alguna cosa no ha estat pensada no ho trobo pas un error, sinó una honestedat d’escriptor. Per què hauríem de saber els nostres mons fantàstics fins al mil·límetre? Seria impossible mantenir-ho coherent i realista. (I sempre hi haurà algú que sabrà més del tema i hi trobarà un error o que farà una fanfiction per omplir el buit amb més habilitat de la que se’ns acudiria als escriptors originals.)
Però sembla que és un concepte que la Rowling no coneix, i com a mostra tot el que ha creat de world-building més enllà dels llibres de Harry Potter que contradiu els llibres originals. Perquè, com amb la creació de Durmstrang, al voler ampliar el world-building del seu món màgic, no hi ha posat la cura (ni l’interès) necessari per fer-ho bé. No s’ha preguntat si era una bona idea, ni per què les coses funcionaven d’aquella manera. No s’ha plantejat, tampoc, simplement admetre que allò no ho tenia pensat.
I retornant-ho al tema inicial del world-building, per crear una escola de màgia és molt important pensar mínimament que sigui coherent, realista i funcional. Perquè qualsevol diria que quan es crea una escola de màgia, un voldria que els alumnes hi tinguin les condicions adequades per aprendre, oi?
(Mira Hogwarts de reüll i sospira.)
