Segona part: La nit de Halloween

       Va ser quan vaig presentar el meu nou amic a en Tei, que em vaig adonar de la seva veritable naturalesa.

       Sabia que el tornaria a trobar a les masmorres. Em vaig deixar portar pel meu elf guia pel soterrani i, abans d’arribar al passadís de la sala comuna, el vaig fer aturar i vaig tornar a conjurar la vareta per fer-la allargar. Vaig prendre contacte amb el paviment amb la vara guia, localitzant el dibuix que feien les juntures que aglomeraven els blocs humits i freds. Guiant-me per l’olor de resclosit, vaig conduir en Tei, que em va seguir ressaguer, pel passadís que menava a les cel·les més abandonades de les masmorres.

   —Aquests passadissos es fan cada cop més foscos, senyor —va comentar en Tei agafant-se suaument dels faldons de la túnica del meu uniforme, i la veu nasal li va trontollar a la mandíbula tremolosa.

       En Tei té por de la foscor. El vaig calmar:

   —Ja arribem.

       No havia estat conscient fins aleshores que aquella part del soterrani tenia tan poca llum, però sí que era cert que el crepitar de les torxes disminuïa fins a reduir-se a un tímid brogit. Els espais foscos són els únics llocs on jo hi veig més que els altres.

   —Ah, Tei, et presento l’Eteri Nobreath.

       Hi va haver un silenci que no esperava entre tots dos.

       Tots dos havien quedat ben sorpresos en veure’s l’un a l’altre. I no vaig saber per què fins que tots dos van trencar aquell silenci simultàniament:

   —Un elf domèstic!

   —Un fantasma!

       No havia tingut temps de forjar prou confiança amb en Nobreath com per haver-me permès de tocar-lo. Per això no m’havia adonat que, efectivament, no era tangible. Tampoc no n’havia percebut cap olor especial, ni el ritme de la seva respiració. I això ho explicava: l’Eteri Nobreath era un fantasma.

       Estava fascinat.

       A Hogwarts, era molt habitual trobar-hi fantasmes. Però no m’hauria passat pel cap que ell en pogués ser un...

***

       No podia deixar de pensar en el que remugava en Filch, el vigilant sinistre. «Quina pena que ja no s’apliquin els vells càstigs... penjar-los pels polzes a les masmorres». Diu que troba a faltar els gemecs i els xiscles dels alumnes, i la Rain em va dir que passa el temps lliure enllustrant les cadenes i les grillons i posant-los greix...

       Em pregunto si no exagera... però és que això fa molt per ell. És un home fosc i desgraciat. Té la veu rascada i apagada. Parla lentament amb la boca plena de saliva, i escop les paraules amb un rictus malsà. Fa una mena de pesta rància característica i detestable que et permet anticipar-te a la seva arribada. Arrossega els peus amb passos curts i respira amb dificultat...

       Com els que vaig sentir aleshores:

   —Senyor Sullivan, ja tornem a vagarejar pels passadissos a aquestes hores?

       És clar que a mi no em porta mai a les masmorres per castigar-me... Sinó que em porta a la seva oficina petita que fa tanta ferum de peix passat...

       Em va engrapar de la túnica per darrere i em va arrossegar pel passadissos, sense donar-me temps ni referències per orientar-me. Amb els seus passets curts i l’alè panteixant, em portava amunt i avall, fins que es va aturar de sobte. Els miols d’un gat em van sorprendre.

   —Senyora Norris, mixina —la veu del vell vigilant, que s’havia amorosit en parlar amb la seva gata, va descendir cap a terra i la gata va roncar de gust.

       En Filch em va deixar anar la túnica, i es va oblidar fàcilment que jo era allà.

   —Alumnes en aules, dius? Anem-hi, doncs...

       I, sense dir-me res, els passets es van allunyar de mi delectant-se només amb el fet de pensar que anava a castigar uns estudiants.

   —Senyor Filch? —vaig preguntar insegur, però no vaig obtenir cap resposta.

       M’havia deixat sol sense avisar-me, completament desorientat en mig d’un passadís. Quina sorpresa...! Així que vaig palpar el terra amb la vara llarga. Pof-pof —Estava cobert d’una catifa. Vaig arribar al terra de pedra —tic-tic—, i vaig posar les mans a la paret, a veure si podia reconèixer el tacte d’algun tapís o marc d'un quadre.

   —Luke?

   —Sí...?

   —Sóc l’Adaih —es va afanyar a presentar-se.

   —Oh, sort que ets aquí! —vaig exclamar alleugerit—. En Filch m’ha tornat a marejar. On he anat a parar?

   —Som al passadís del segon pis —va respondre, i em va tocar el canell—. Au, tornem a biblioteca, que la Rain ens hi espera estudiant.

   —D’acord.

       Vaig recórrer el seu avantbraç i em vaig agafar suaument just per sobre el seu colze amb els dits fent pinça. A un pas davant meu, l’Adaih em va guiar fins a la represa que donava a les escales mòbils del castell.

       Vaig notar com el seu braç ascendia lleument, esglaons amunt, i jo al darrere al mateix ritme.

   —Agafa’t fort, Luke, que les escales es mouen.

       Per fi vam arribar a la quarta planta i, després de travessar un passadís càlid ple dels roncs dels quadres que dormitaven a les parets. Abaixant la veu, l’Adaih em va dir que entràvem a la biblioteca i em va portar entre la remor de pàgines de llibres i anecdòtics murmuris de veus i plomes sobre pergamí.

   —Anem a la taula del fons —em va xiuxiuejar— amb la Rain.

   —Hola, Rain —la vaig saludar baixet, mentre l’Adaih m’acompanyava la mà fins al respatller de la cadira i jo hi seia.

       La ploma dels meus companys resseguia els seus pergamins enmig del silenci fingit de la biblioteca de Hogwarts. L’atmosfera rígida que creava Madame Pince, la bibliotecària, embolcallava tota la cambra. Jo repassava uns gràfics en relleu i havia encantat el meu punxó per tal que prengués apunts marcant el meu pergamí en braille. Hi ha muggles que són uns genis, a qui devem molt. Jo, la meva nota d’Història de la Màgia, per exemple.

   —Segur que ens hem d’aprendre l’arbre genealògic dels glòblins que van participar a la batalla? —vaig preguntar en tocar les atapeïdes ramificacions dels meus gràfics.

   —El professor Binns va dir que sortiria a l’examen... —va mormolar insegur l’Adaih des del meu davant.

   —Es pensa que tenim un pensiu al dormitori o què? —va convenir la Rain atabalada, que seia al meu costat, i feia remor de pàgines d’uns quants llibres—. Aquests fantasmes...

       Ella m’havia fet recordar els fantasmes. Les masmorres. L’Eteri Nobreath.

 Així que aquell dia vaig anar a trobar-lo novament. Suposo que perquè solia parlar d’en Tei, en Nobreath es va interessar per la meva relació amb ell.

   —Com és que sempre vas amb aquest elf domèstic?

   —En Tei és el meu elf guia. I el meu millor amic també.

       Em trobava tan exòtic com jo el trobava a ell. I em vaig deixar portar per aquesta falsa confiança.

   —M’ajuda a desplaçar-me, em descriu els espais...

   —Et diu de quin color són les coses? —va teoritzar.

   —És que això té poc significat, per a mi.

   —Per què?

   —Perquè els colors no els he vist mai —li vaig explicar—. Quan era molt petit veia ombres, i podia percebre la llum intensa amb certa dificultat. I recordo que estava obsessionat amb el foc de la llar de casa nostra. Em passava hores i hores hipnotitzat mirant-lo. Les flames ballaven amb cops de llum, i era de les poques coses que podia veure. De les poques coses que recordo d’haver-hi vist. Percebia cada cop menys les cares dels meus pares, fins al punt de només poder veure-les-els amb les orelles i amb els dits.

   »Suposo que està bé que m’hagi passat de tan jovenet, perquè encara tenia tota la vida per construir. Temps durs, dels que amb el temps i amb ajuda, et recompons. Sé que vaig ser molt carregós pels meus pares, però amb en Tei vaig poder aprendre a ser més autònom. M’acompanya, em guia.

   —Jo em pensava que feies servir aquesta vara per moure’t pel castell.

   —Sí, també. Quan vaig sol, la transfiguració de la pròpia vareta per fer-se més llarga és d’allò més útil. Però amb en Tei sempre és millor.

   —I per què? —va voler saber amb interès.

   —Anar amb un elf guia —li vaig dir amb passió— és el més semblant a caminar veient-hi. En Tei és els meus ulls. Els seus peus caminen al meu davant i les seves descripcions són els meus paisatges. És una cosa que no puc explicar...

   —I sempre t’acompanya a tot arreu?

   —No sempre: els espais foscos, com aquest passadís, li fan por.

   —Ves per on...

***

       El Halloween havia arribat amb un octubre fred i tempestuós. Aquell vespre estava fent els darrers retocs a la disfressa i, com que havia desendreçat bona part del meu armari, ara l’havia de plegar de nou. L’Adaih m’estava donant un cop de vareta en la importantíssima i arriscada tasca d’aparellar-me els mitjons.

   —Centaures galopants! —va exclamar l’Adaih —. Si tots els teus mitjons són negres!

   —Què vols? —li vaig respondre rient—. Que vagi vestit com un mamarratxo?

       Agraeixo que portem uniforme. Totes les meves túniques de carrer són semblants perquè procuro que tot conjunti en qualsevol combinació.

   —Tens raó —va concedir, i em va tornar l’acudit:—. Ningú no espera que t’assemblis a en Peeves!

       Rere la seva primera impressió de timidesa, l’Adaih compartia el meu sentit de l’humor.

       Per la festa de Halloween he de pensar una disfressa ben conjuntada. Quan hem de sortir, en Tei m’ajuda a triar la roba normalment, o pregunto als meus companys de dormitori si vaig bé. Però també m’agrada poder ser independent en el màxim de coses que pugui.

       La professora Coliflor em van ensenyar un conjur per saber de quin color és cada peça de roba. Es veu que el suc de la col mossegaire xinesa adopta un gust diferent segons el color amb el qual estigui en contacte. No era gens fàcil, extreure’n el suc sense acabar ben ple de mossegades, i sempre porto un flasconet del suc ja espremut a la butxaca.

       Havia de comprovar que el llençol que havia triat per la meva disfressa fos del color adequat, així que n’hi vaig tirar una gota i ho vaig tastar.

   —Mm! —vaig fer gratament sorprès, atès que no tots els colors tenen bon gust—. Coco. No n’hi ha cap dubte: és blanc.

       Li vaig ensenyar la disfressa a la Rain.

   —Molt bé! —va exclamar amb el to alegre—. Demà serà una nit dels morts màgica! Bona nit, Luke!

       La Rain em va posar una mà a l’espatlla perquè jo sabés que era davant meu i em va fer un petó a la galta. Els seus cabells espessos, perfumats amb notes dolces, em van fregar la cara i el coll i vaig saber que se’ls havia trenat a mitges com feia cada nit. Les seves passes lleugeres es van allunyar de mi repicant sobre el terra de fusta, de puntetes cap al seu llit.

   —Aniré al banquet de Halloween amb la disfressa —els vaig dir , mentre acabava d’endreçar roba i em ficava al llit—. Però no em quedaré al ball.

       Amb tanta gent, música i colònies... a les festes em sento molt desubicat i em costa molt conversar. Em sentiré més perdut que un demèntor en un cementiri...

   —... que en una classe del professor Binns, deus voler dir —va puntualitzar graciosament l’Adaih, presumiblement del del seu llit—. Quines classes més avorrides. Hi ha més alegria en un cementiri...

       Se’m va escapar una rialla.

   —Ei! Que jo pensava anar de demèntor! —va saltar la Rain, també enllitada, atès que se sentia que parlava a través de les mantes—. I ja ho veureu: faré més por que ningú demà!

   —Segur que ens xucles l’ànima i ens deixés sense alè, Rain!

***

       Em vaig passat el llençol per cap i vam anar cap a la festa. En Tei em va informar que a la porta, hi havia en Grubb:

   —No podeu entrar —va dir el fantasma, projectant la seva veu evolvent cap avall, cap a en Tei—. Custodio la porta del Gran Saló, amb gran honor i...

   —Ei, talleu el rotllo, Grubb! —vaig exclamar amb humor, a través del llençol.

       L’Edmund Grubb va expirar a l’entrada del Gran Saló, perquè va tastar unes baies que portaven verí.

   —De tota manera —va reprendre, amb unes notes afectades en el seu to normal, cosa que denotaven que no abandonava el seu to estirat i d’alerta—, aneu en compte amb el que mengeu, senyors...

   —El Gran Saló és ple de carabasses que floten màgicament al sostre borrasquer en comptes de les espelmes —em va explicar en Tei—. La llum és més tènue i més espectral. Les gàrgoles de pedra estan cobertes de teranyines falses i es posen a batre les ales membranoses de tant en tant. Les taules estan parades d’un banquet de llaminadures màgiques amb motius de la nit dels morts. Els estudiants porten disfresses terrorífiques.

       Vam caminar pel gran saló. Encara que hagués volgut no vaig ser capaç de localitzar el menjar. La vara guia m’indicava les taules, però alguna cosa feia que es resistís al fet que jo pogués tastar res. No hi vaig donar gaire importància aleshores, perquè no tenia gana. Vaig parar atenció que darrere nostre el Baró Sagnant, el fantasma en cap de la residència Slytherin, relatava en un murmuri ronc una història de por als estudiants. Mentrestant, la pluja torrencial batia contra els vidres dels finestrals.

   —Explica’m de què van disfressats —vaig demanar somrient.

   —Entre els estudiants, hi ha un gos de tres caps i una mandràgora. Quatre porten ullals de vampirs i dos més porten roba peluda d’home-llop. La senyoreta Rain va vestida de demèntor i conversa amb una mòmia. Ah, i aquell estudiant va vestit d’inferius... —el to d’en Tei denotava que la disfressa devia ser terrorífica de debò—. La professora McGonagall va de banshee; i el professor Flitwick, de botxí tot cobert de sang. El senyor Hagrid... porta una túnica negra amb puntes, però en Tei no sap veure de què va disfressat...

   —Vaig de funcionari del Departament de Regulació de Bèsties Màgiques de la Conselleria! —va exclamar una veu profunda—. No hi ha res que me faci més por! Hola Luke, sóc en Hagrid —i, dirigint-me els seus mots, em va aturar la seva mà enorme sobre el meu canell.

   —Hola Hagrid! —i li vaig donar la mà, però a mitja encaixada n’hi vaig perdre inexplicablement el contacte.

   —I Déu n’hi doret, la teva disfressa! —va exclamar, admirat—. Ja em diràs quina pòcima has fet servir perquè se vegi tan real!

       La Rain i l’Adaih també m’havien lloat la disfressa, però la veritat és que no m’hi havia fet res d’especial, com afirmava en Hagrid. No portava cap conjur, ni cap poció... almenys no pas de la meva mà. El blanc devia ser un color espaterrant, vaig pensar. Després d’això ja ningú més no em va fer cas. Els meus amics devien estar gaudint del ball, i ara que la música de les Wierd Sisters omplia el Gran Saló jo no hi tenia massa cabuda. Vaig deixar que en Tei també s’ho passés bé, i vaig sortir del Gran Saló cap al vestíbul, allunyant-me de la festa i del desconcert que l’acompanyava.

   —Senyor Sullivan! —vaig sentir el vell Filch rugir al meu darrere—. Els alumnes han de ser a la festa!

       El so dels seus passos curts i apressats se’m va atansar imminentment.

   —Ja torna a ser pels passadissos quan no toca!

       Em pensava que les seves grapes m’haurien enxampat i m’haurien arrossegat un altre cop cap al seu despatx perfumat de peix podrit, i m’hi hauria deixat tancat mentre engreixava els seus estimats grillons rovellats... Tanmateix, de cop i volta, el vigilant va deixar de cridar i de perseguir-me. Com si hagués canviat d’idea.

   —Sí, sí... S’ha ficat molt bé en el paper de la seva disfressa, tan realista... però ja l’atraparé, ja...

       I se’n va anar amb tanta tranquil·litat com la ràbia amb la qual m’havia apel·lat, amb el seu murmuri enrogallat. Em va deixar amb el so de la tempesta que sacsejava la gran portalada.

       Em vaig afanyar a localitzar la porta del soterrani a través del tacte de la paret. Baixar els esglaons, l’esquerda a la paret, per les cantonades i la flaire de la cuina... El trontoll de la nit tempestuosa es podia percebre fins i tot pel passadís de les masmorres. El crepitar de les torxes era inexistent. Es devien haver apagat.

       Vaig anar a trobar l’Eteri Nobreath a la seva cel·la.

   —Veig —va dir un xic insegur— que t’has disfressat. De què?

       Em vaig treure el llençol de la cara.

   —Doncs vaig de fantasma.

       Em pensava que era prou obvi...

   —De fantasma, eh? —va fer amb un to irònic que aleshores no vaig comprendre

   —I tu de què t’has disfressat? —vaig voler saber.

   —Jo? D’impostorus...

       Sabia què era un impostorus, però poc m’importava la pinta que feia. Al cap i a la fi, el que definia els impostorus era que cadascú el veia amb un aspecte diferent. Aleshores no em podia imaginar el to rocambolesc que allò podria adoptar en unes hores.

   —Molt original.

   —Sí —va respondre amb un to llòbrec—. Però el que no has entès encara és que cap dels dos no anem... ben bé... disfressats...

   —Què vols dir?

   —Desapareixes.

       No ho vaig entendre de seguida. Com si la meva ment no volgués considerar aquella paraula.

       Hi vaig pensar. Des que havia parlat amb en Hagrid, ningú no m’havia dirigit la paraula. I quan havia sortit del Gran Saló, en Filch havia semblat sobrevenir-se de sobte i m’havia deixat amb pau inexplicablement...

   —No pateixis —va seguir amb l’actitud distreta l’eco de la seva veu de vellut, que viatjava entre les parets de pedra del passadís d’una manera que em feia desorientar—. El castell és un lloc confortable per als fantasmes, perquè els habitants vius tracten els morts amb tolerància i fins i tot amb afecte.

   —Què dius, si jo sóc ben viu —vaig forçar-me a riure-me’n, incrèdul—. Ets tu que...

       Em vaig quedar aturat.

   —Ets tu... —va replicar ell a poc a poc— qui es troba al llindar... Però els teus amics segur que tampoc no faran escarafalls amb tu quan puguin veure el teu ectoplasma. Ni ho notaran, que ara ets mort...

       Què? Mort!?

       La vara guia em va caure a terra de l’impacte d’aquell pensament que em va crear la ment, i em costava molt de processar aquella informació. No podia pensar.

       No va tenir la gentilesa de deixar-me gaire temps de silenci per reflexionar-hi. Vaig sentir el riure de l’Eteri i, tot seguit el grinyol de la reixa de la masmorra, i el xoc estrepitós en tancar-se.

   —Ei!! —vaig exclamar, en adonar-me que m’hi havia tancat a dins.

       Ja no sabia on m’havia caigut la vara, però no vaig parar-me per ajupir-me a recollir-la. Sinó que vaig córrer cap al rastre sonor que havia deixar la reixa, que encara trontollava, i m’hi vaig llançar a sobre. Però no vaig notar res de res. Només les olors del rovell i de la humitat van persistir. La veu del fantasma continuava ressonant pel passadís de pedra allunyant-se de la cel·la i la vaig seguir desesperat.

   —Tei! —vaig cridar molt angoixat—. Ajuda!

       Volia resseguir la paret amb les mans, però no hi havia res al meu voltant que pogués tocar. Així que, espantat, perseguia la rialla d’en Nobreath a empentes i rodolons, sense cap referència d’espai fora del seu eco desgavellat i el tamborineig llunyà de la tempesta. I em vaig adonar que no eren pas els meus passos els que ressonaven a les parets del passadís, sinó els seus. Que no era pas jo qui obria les portes, sinó que en sentia l’escarritx davant meu perquè era ell qui les obria.

   —Tei! Tei!! —cridava més ansiós encara—. Vine! On ets?

       Però el meu elf guia no apareixia. No venia.

       Era perquè em trobava en un passadís fosc? O era perquè ell no podia sentir-me?

       Jo corria esparverat amb els braços estirats endavant a causa del costum, però era debades. Els cops de porta m’indicaven que havien quedat tancades, però jo ni tan sols hi topava. No podia tocar res del que hi havia.

   —Tei! Vine a ajudar-me! On ets!?

       Era com si... tot el que hi hauria d’haver al meu voltant hagués desaparegut. O més ben dit...: Com si jo hagués desaparegut...!

   —Rain! Adaih!

       Aleshores, hi vaig caure: l’Eteri Nobreath era un fantasma i jo havia tastat el seu menjar. Aquell pa nauseabund i podrit. Aquell mateix menjar que l’hi havien deixat a la cel·la quan hi va ingressar... Per ser als passadissos «quan no toca», tal com havia dit en Filch. Quan me’n vaig adonar, se’m va glaçar la sang a les venes.

       Jo m’havia convertit en un fantasma.

       Així, ell havia trobat en mi un substitut per acomplir la seva condemna.

       Tot indicava que, mentre ell havia tornat a la vida, jo havia ocupat el seu lloc en el món dels morts.

       Fins i tot el meu cor, que en aquella situació hauria hagut de bategar-me amb tanta força que m’hauria sortit disparat del pit, estava silenciós. No tenia cor; ja no tenia vida.

   —Tei! Tei...

       Els meus crits es van tornar tous i apagats,

   —Tei, amic meu... —somicava jo sense esperança.

       No hi va haver ni les cantonades del passadís, ni l’esquerda a la paret, ni els esglaons que havien de pujar...

       Em trobava levitant sense rumb.

       Jo no hi veig, i ara cap d’ells no em pot veure a mi. Sóc un fantasma. Si no puc tocar res, ni comprovar els ecos... només sentir. Estic perdut.

       A partir d’aleshores, d’aquella nit de Halloween ençà, la nit dels morts, les masmorres del castell de Hogwarts s’havien convertit en la meva pròpia tomba.

-------------------------------------------------

FI

------------------------------------------------

Antares Black