The Warlock Horror Picture ShowMercè Granger


03 — Com deia Queen: The show must go on


—L'obra queda cancel·lada —va dir l'Alambí després d'una llarga pausa dramàtica —. No... no podem permetre que torni a passar alguna cosa com aquell Nadal... em venen calfreds sols de recordar-ho.

—No sigui tan dramàtic. Podem canviar d'obra i representar el Teletubbies. La Regina queda que ni pintada com a Po —va murmurar la Candy.

—Zap que existeixen lez actriuz zubztitutez?

—Herbert... —va començar el Samuel, el professor d'història del teatre —. No passa res. Buscaré informació de com curar a la Regina. Tenim quasi un dia i mig abans que s'estreni. Podem agafar alguna altra alumna com a protagonista. Tranquil·litzat —va dir amb un somriure mentre li posava una mà a l'espatlla —Que algú se'n dugui a la Regina a la seva habitació. Els altres, teniu lliure fins a l'hora de dinar.

No va fer falta insistir en allò de lliure; els alumnes no van tardar a abandonar la sala. Així que cap no va sentir el crit que va fer el Samuel quan va agafar la botella de la qual havia begut la Regina.
 

 

L'habitació del Danny i el Sumi era el seu lloc preferit per a conspirar. No era un espai molt gran, tampoc especialment bell; més amb aquelles parets blanques que recordaven a un hospital. Els mobles havien estat restringits al mínim perquè no es mengessin l'espai: dues cadires, un escriptori, dos armaris i dos llits. Per això no varen esperar molt per a personalitzar-la. El Danny havia triat fotos de roquers o de gent que anava a fer un ritual satànic, la Sumi no veia la diferència. Ell, però, no distingia entre tots aquells dibuixos de personatges amb grans ulls i vestits de forma extravagant d’ella.

L'Ava va tombar-se al llit del Danny, sense demanar un permís que sobreentenia que li era donat després de mesos d'amistat. La Candy i la Sumi varen seure damunt l'altre llit. El Danny, privat del seu llit, va estar uns segons descol·lotat, fins que va recordar que darrere d'aquella muntanya de roba, s'amagava una cadira.


—Lo mínim que podríem fer és cercar l'antídot per tornar a la Po... perdó, a la Regina a la normalitat.

—Estic d'acord amb la Candy. I tinc una idea per a aconseguir-ho —va dir el Danny amb to misteriós.

—Merlí, aquestes paraules sempre han anticipat un desastre.

 


—A veure si ho he pillat bé... vols que fem una sessió d'espiritisme per intentar contactar amb el fantasma? —va preguntar l'Ava.

—Sé que dit així queda estrany...

—No, que va, és el típic pla de divendres a la nit. Eh, Danny, unes birres i després pillem una ouija i anem a parlar amb l'àvia? —va dir la Candy —. Que jo m'hi apunto.

—Zapz bé el que haz de fer, Danny?

—Clar! Que ho he vist fer a la meva tieta. Necessitem una ouija, espelmes, sang d'animal i menjar per donar als fantasmes.

—I funcionava? No és per dubtar de la teva tieta ni res... però estàs segur que això va bé? Si el fantasma ens volgués dir alguna cosa, doncs apareixeria com el Nick De-poc-sense-cap, es llevaria i en el seu coll duria l'antídot o jo que sé.

—Que és podia llevar el cap? —va dir l'Ava sorpresa. I mira que havia estat el fantasma de la seva residencia —. Per això el nom. Mai no ho havia entès.

—Ava, de veritat que necessito el nom del teu camell. Això que et fumes no pot ser normal.

La Sumi s'havia mantingut callada durant tot aquell temps, concentrada en apuntar totes les coses que necessitaven. El primer problema era d'on collons treien una ouija. El Danny va proposar anar a buscar al traster de l'escola "perquè en pla tenen de tot, guarden tot el d'obres anterior". "Sí, també m'han dit que guarden els cossos dels estudiants que s'obliden del guió" va afegir la Candy.

D'espelmes, la Sumi en tenia. "Zóc com el Dorameon" va assegurar. Sobre la sang... la Candy era vegetariana i estava en contra del maltracte animal. Però ei, a la cuina tenien suc de tomàtiga. Serviria. El menjar segurament era el més fàcil d'aconseguir: les sobres del sopar eren suficients.

Varen decidir que hi anirien passada mitjanit; quan el menjador fos buit. Tot i que anar a alguna de les seves habitacions també era una opció a tenir en compte, van trobar que millor estar a una banda més espaiosa i còmoda. "A més, això de deixar entrar al fantasma a la nostra habitació tan ràpid... primer que ens convidi a sopar, no?" va fer broma la Candy. També va apuntar que, amb la la decoració que havien preparat amb motiu de Halloween, estava segura que atrauria més als fantasmes. Qui es podia resistir als ratpenats i les calaveresque penjaven dels sostres?

 


—Definitivament... —va dir la Candy entre alè i alè — s'ho han muntat bé perquè els estudiants no vagin al traster... —es va deixar caure, recolzada a la paret de l'escala —. El pressupost no els arribava per comprar un ascensor?

—Per... les Kardashian —va animar-se l'Ava.

El Danny era l'únic que havia aconseguit arribar decentment a dalt de tot. La Candy va arribar la segona. En el moment quan va trepitjar el replà, va murmurar alguna cosa apuntar-se al gimnàs l'estiu que vé... però va afegir que s'ho deia cada any i al final passava olímpicament.

A la Sumi li va costar el seu arribar a dalt de tot. El seu aspecte ho denotava. Es diu que la gent es torna vermella quan s'esforça molt, i la Sumi ho complia al peu de la lletra. El cabell vermell. Els ulls vermells. La pell vermella.

Va ser en el temps mentre la Sumi usava els seus poders per a tornar al seu aspecte normal, que l'Ava per fi va arribar. Cal matisar que, en cas de no haver fet un descans tan llarg en el penúltim escaló, probablement hauria arribat abans.

Entrar en el traster no va ser difícil. Per ser un lloc on se suposava que els estudiants no podien anar, no havien estat gaire estrictes amb la seguretat: un alohomora fou suficient per obrir la porta. Tampoc hi havia molta llum, però per sort existia el lumos.

—Quanta merda hi ha per aquí —va dir la Candy mentre anava donant saltironets per inspeccionar l'entorn —Qui tingui claustrofòbia ho passarà putes aquí —Si el despatx de l'Alambí ja estava ple de trastos, allò era pitjor —Pareix el camarot dels germans Marx.

—Meva! —va dir el Danny en veure una jaqueta de cuiro tirada per allà. Va saltar per agafar-la, però l'Ava, amb una velocitat que ningú sabia que tenia, va agafar-la abans que ell.

—Jo l'he vista primer. Tots els anys de caçadora de Gryffindor m'havien de servir d'alguna cosa.

L'Ava i el Danny varen començar a discutir per la jaqueta. Mentrestant la Candy, va seguir inspeccionant la sala, rebuscant entre els objectes. La Sumi va posar els ulls en blanc.

—Com ez nota que no zou Ravenclaw. Accio ouija.

Primer no va passar res. Després varen veure com diverses teles, catifes i objectes d'attrezzo es començaven a moure. La ouija va sortir disparada en direcció a la Sumi. Va ser capaç de contenir l'impuls amb què venia, però per un moment, tots varen jurar que cauria desplomada. La Candy va felicilar-la amb una abraçada.

El Danny i l'Ava continuaven discutint per la jaqueta.

El que primer havia començat com tan sols una disputa amistosa, va avançar cap a una baralla de crits i insults. Allò va acabar quasi com una batalla campal. Ja no es conformaven amb crits; cada un estirava la jaqueta des d'un extrem. No va passar molt de temps fins que va succeir la tragèdia imaginable. El Danny va estirar més fort, fent-se així amb la jaqueta, però portant-se a l'Ava pel camí, qui caigué a terra creant un gran enrenou.

Tots varen callar a l'instant. Això els va permetre sentir passes que anaven cap allà, acompanyades d'unes veus que es preguntaven per l'enrenou. Les mirades que els amics es varen intercanviar eren clares: si ens troben aquí, estem fotuts. Afortunadament, la Candy i la Sumi varen saber reaccionar ràpidament: un encanteri mimetitzador els va fer els quatre invisibles. S'acabaven de confondre amb el fons quan la porta es va obrir.

—No hi ha ningú —va dir el Samuel —. Deuen haver estat imaginacions nostres.

La Sumi va deixar anar un esbufec. La Candy immediatament li va posar la mà a la boca per a callar-la, però no fou suficient. La Beckett va apartar al Samuel i va entrar a l'habitació. Amb aquells ulls penetrants que tant caracteritzaven va inspeccionar la sala.

—Com pots ser tan despistat? —El seu to va ser una mescla rara de compassió, com va fer notar amb el seu esbufec, i ràbia continguda —. Està tot desordenat...

—Això sempre està desordenat —El Samuel no entenia on estava la diferència.

—Però d'una manera diferent... Trobeu que pot ser part de...?

—Dels desastres que prometen les notes que hem rebut? —va seguir la Virginia —. Segurament. Deia que faria el possible per evitar la funció i si no ens portàvem bé, destruiria l'escola...

—La firma consisteix sols en una D —va intervenir la Beckett —. Pensava que era una broma d'algun estudiant avorrit, però ara... Ara tot té sentit. Els problemes amb el vestuari, els objectes d'atretzo que no arribaven... De moment ha sabotejat bé la funció.

—Ens hem quedat sense actriu principal... però tampoc no és per tant. Ja hem trobat reemplaçament, encara que a l'Alambí no estigui convençut, estic segur l'Elle que ho farà bé—va dir el Samuel mentre passava els braços per les espatlles de les seves companyes i les conduïa cap a la sortida —. Anem. Ens estan esperant.

Quan per fi els professors van marxar, els quatre amics van poder deixar anar tot l'aire acumulat. Varen donar gràcies que els docents haguessin estat tan concentrats en la conversa sobre el tal D; l'encanteri ja començava a dissipar-se i els seus contorns a instuïr-se.

Madre mía. Pinta muy feo. Però en pla molt molt lleig —El Danny va ser el primer a trencar el silenci.

—En res els guionistes de Pretty Little Liars enviaran una carta a l'acadèmia. Diuen que volen reclamar els drets d'autor —Les cares d'incomprensió varen ser l'única resposta que va tenir la Candy. Fills de mags... —. Era broma. Que proposeu?

—Enlleztir-ho tot per aquezta nit. Repazar encanteris de duel i... baixar a dinar, no puc penzar amb l'eztómac buit.

Varen sortir del trastet, però van deixar l'optimisme allà. La Candy va intentar contar tres acudits dolents. La Sumi va preguntar que tocava per dinar, seguidament, va oferir un monòleg sobre quins plats li ferien més ganes avui. La Candy va fer les habituals ganyotes quan mencionava alguna recepta amb carn. El Danny va dir algunes paraules aleatòries, la majoria malsonants.

Ja arrivaben quan ll'Ava va decidir intervenir en la conversa.

—Sincerament... trobo que us esteu passant de pessimistes. Val, hi ha hagut coses que fan pensar que algú vol engegar a rodar l'obra? Sí, però estic segura que només són una sèrie de casualitats que el tal D ha aprofitat per tenir el seu minut de glòria. Segur que només és un flipat ressentit perquè no li han donat el paper de Nigromant i...

Les darreres paraules de l'Ava es varen veure silenciades per un enrenou format de sobte. Quatre alumnes estaven corrent com si el diable els encalcés, mentre cridaven unes paraules molt clares:

—Ajuda! El teatre s'està cremant!