The Warlock Horror Picture ShowMercè Granger


02 — El director és especialista en guardar trastos, però no en ser simpàtic


—Però... allò que va dir el Danny, que era exactament?

—Ezpera... —va dir la Sumi mentre mirava al paper on havia apuntat les paraules que recordava de la profecia del Danny. No havia estat una operació gaire exitosa: hi havia espais en blanc i combinava l'alfabet anglès amb el japonès—. No-ze-qué marcarà el principi de la tragèdia.

—Joder, que optimista estava... —va opinar el Danny mentre es prenia el seu tercer cafè. Si tenir ressaca ja era horrible, el fet dhaver tingut un atac profètic no millorava la situació.

—Una tragèdia... sona que aquí mor fins a la iaia de l'apuntador. Ei, bon dia Ava —va saludar la Candy a la nova incorporació —. Vens de fer el càsting de The Walking Inferus?

—Puta. Que és això?

—El que recordo de la profezia. Estem intentant desxifrar-la.

—Segueixo al·lucinant. Domines el japonés, tia —L'Ava estava mirant el paper per sobre de l'espatlla de la Sumi —. A jo ja em costa parlar l'anglès.

—Ja ho hem notat reina. Cada cop que obres la boca.

—Vés-te'n a la merda, Candy.

"Demanar ajuda al fantasma". Si estiguéssim a Hogwarts, estaria clar... però aquí no hi ha cap fantasma pul·lulant. No els arribava el pressupost per tant.

—Però això de l'espectacle... sí que està clar —va sospirar el Danny. Els quatres es varen mirar, i així es varen entendre.

La representació de El cor pelut del Nigromant feia temps que estava en els llavis de tothom. Una representació especial per al dia de Halloween, quan s'obriria l'escola a tothom que hagués pagat els insignificants 80 galeons de l'entrada.

—Però els de primer quasi ni actuem —va fer la Candy—. Perfecte, és per això que el meu pare paga la matrícula. Per sortir en un moment fent com que espolso.

—Una fiesta —va ironitzar el Danny.

—Però no podem deixar que vagi malament. Zi no éz fa la funció... no zeria bó per la ezcola.

—Anem a parlar amb l'Alambí? Que el Danny li ha pegat un xungo i que pareix que la seva gran funció està en perill.

Quatre van assentir, però només tres es van aixecar. La Candy, el Danny i la Sumi va reparar en que l'Ava no els seguia. Quan es van girar per demanar-li explicacions, ella seguia menjant tan tranquil·lament.

—Deixeu-me berenar, no?

 


Diversos obstacles es varen interposar abans d'arribar al despatx: estudiant corrents perquè arribaven tard, altres que anaven a arreglar-se el descosit del vestit, un elf que va esopegar amb la Sumi i el Chris, l'admirador de l'Ava, que va oferir-li una rosa però ella el va enviar a la merda.

Si ningú els hagués dit que allò era el despatx de l'Alambí, ben bé podrien haver pensat que era el traster de l'escola. Tenia a un costat la maqueta del balcó de la interpretació de Romeu i Julieta de l'any passat; a sobre hi reposaven els cartells que havien fet per a Hogwarts School Musical. A l'altre costat, la capa de Mort de la Rondalla dels Tres Germans, mentre que unes llums els anunciaven que estaven a Trois Balais Rouge. Era impossible dir de quin color eren les parets, de tants trastos que hi havia apilats.

—No sabia que era familiar del Diógenes... —va murmurar la Candy en veure tot aquell merder—. Perdoni, puc fer una foto per mostrar-li a la meva madrastra em digui desordenada?

L'Alambí no la va escoltar. Estava molt ocupat escridassant a l'arrajaploma, perquè demanés 20 botelles més d'aigualmel. I després escriu a Madame Malkin que l'actriu diu que el vestit aquell ha encongit, sinò no s'explica que no li entri. També a Magikea, que una de les taules coixeja.

—Oh, perfecte, els estava esperant —Per fi havia reparat en ells. No ho entengueren. Sí en aquella escola no eren coneguts ni a l'hora de sopar —. Són de Magikea, oi?
 

—Som estudiants... —La Candy es preparava per dir una paraula no apta per tots els públics, per sort va ser a temps de rectificar.


—No em sonen les seves cares. No deveu ser dels estudiants més prometedors...


—Gràcies per la sinceritat. Em posaré aquesta frase a la meva agenda per motivar-me.

—Que volen? Estic MOLT ocupat.

—Veurà, senyor, he tingut una profecia. I deia... bé, el que recorden els meus amics... que la funció se'n pot anar a prendre per cul.

—I per què l'hauria de creure?

—Eh... ja he tingut altres visions abans. I he encertat.

—Com quan va profetitzar que una gran tragèdia ens passaria a l'hora de sopar. S'havia acabat la seva pizza preferida —va dir l'Ava, mentre es llimava les ungles. Ja s'havia adjudicat seient: el tron que havien utilitzat per a la representació de Joc de Varetes, l'obra que havien acusat de plagi a una famosa sèrie muggle —. Sempre havia dit que era una reina. Però no de Ponent —va afegir en veure on estava asseguda.

—Veu? I també... —El Danny va inspirar. No era fàcil dir allò en públic —sóc família de la Katrina Ímago. La famosa vident.

—L'estrella de Bruixa Indiscreta? La dels horòscops? La que assegura tenir 700 anys i haver tingut una relació poliamorosa amb el Dumbledore i el Grindelwald?

La cara del Danny es va tornar roja. Tothom té un familiar del qual se n'avergonyeix. El problema és quan aquest familiar és bastant donant en cridar l'atenció. Clar que també havia tingut un avantpassat que havia escrit un llibre molt interessant (aparentment) sobre horacles i somnis. Però, qui es fixa en un escriptor quan tens a tal personatge barallant-se cada dia amb la Skeeter?

—També... també diu que va fer de doble espia en la Segona Guerra Màgica. Anava a les reunions dels Cavallers de la Mort d'incògnit. Té proves. Em va mostrar la capa que feia servir.

La Candy es va mossegar la llengua per no matissar que capes com aquella les venien al Primagic com a disfressa de Halloween a quinze sickles.

—Alguna prova més? —va dir l'Alambí, visiblement indiferent.

Tot i que la Sumi va intenta explicar per damunt tot allò de la profecia, el director la va tallar sense miraments. No tenia temps per als dramatismes i afanys de protagonisme d'uns alumnes de primer. "Deixau-me en pau!" va cridar. I després d'una pausa dramàtica, els va enviar a fotre camp.

Hijo de puta.

—Gilipolles.

—Gràciez.

El Danny i la Candy havien xiuxiuejat els insults mentre sortien de l'habitació. La Sumi encara havia volgut mantenir les maneres. L'Ava s'estava adormint.

—Reina de Ponent, desperta —va dir la Candy mentre l'estirava del braç. L'Ava li va dedicar una mirada d'aquelles que maten —. Quina pena que sigui republicana.




Els ànims a l'habitació estaven baixos. Una punyalada els hauria fet menys mal que les paraules del director. Allò havia evaporat totes les ganes d'anar a parlar amb algun altre membre del claustre.

—Ho haurem d'arreglar nosaltres sols. No és que ara li tingui especial simpatia al director —el Danny va deixar anar una ganyota —, però ens pot perjudicar a nosaltres. Fer una bona funció és positiu per a l'escola. I els nostres companys d'últim curs no es mereixen que tot vagi malament per l'estúpid director. Segurament d'aquí a uns minuts em cagui en jo mateix per dir això... però crec que hem de fer tot el possible per arreglar-ho.

—Quin pal tu —va dir l'Ava, tombada sobre el llit—. Danny, no és que negui dels teus dons però... com estem segurs que simplementanaves molt borratxo i et va donar per dir coses sense sentit i després no te'n recordes? L'any passat em vaig emborratxar a una festa i segons els meus amics vaig anar a dir-li moltes coses a la meva ex, i jo no me'n recordo.

—Això ho vares oblidar tu mateixa per seguir pensant que tens dignitat, nena.

—La vaig perdre quan et vaig conèixer, Candy —La Candy li va enviar un petó—. Danny, no et ratllis. Segurament no serà res.

El Danny va somriure forçosament, no gaire convençut.
 

 


El somriure, però, no va durar massa.

Van substituir l'habitació pel teatre. Estaven citats a l'assaig del número musical inicial de l'obra, l'únic moment en què participarien. Tenien sort que els havien agafat de servents del Nigromant, i encara ballaven un poc. A un company li havia tocat el paper de canelobre.

Entrar al teatre just el dia abans de la representació t'assegurava un estrès immediat. L'Alambí, des de la seva cadira, fotia crits a la Beckett, la professora d'interpretació. La Regina, li cridava a la Virginia, la professora d'Estètica perquè el seu cafè latte de Starsickles no duia quatre glaçons de gel com havia exigit. Eventualment, es va cansar de cridar-li, i va decidir reconduir els seus crits a una elfina.

—En serio li canvien el puto cafè perquè no té quatre glaçons? —La Candy no s'ho podia creure—. Una vegada el Tony va anar a demanar el meu cafè al Starsickles i es va equivocar. La seva resposta? "Vaja, quina merda per tu".

—EI, DÓNA'M EL CAFÉ! —va cridar el Danny —Els cafès de Starsickles són cars!

—Zi, l'Ava el necezita.

—L'Ava sempre necessita un cafè. És part de la seva personalitat.

Com ja era tradició en aquella escola, els varen ignorar. La Regina es va adonar que per molt que cridés no es materialitzaria un glaçó més a la seva beguda i va anar a cercar una altra beguda a la tauleta.

—Quina ampolla és la del te negre amb vainilla?

—No... No ho sé —va murmurar l'elfina, visiblement espantada —Crec... crec que aquella botella. No ho sé segur, la nit anterior algú va entrar al rebost i va descol·locar totes les begudes.

Però la Regina feia temps que havia deixat d'escoltar. Havia agafat l'ampolla que l'elfina l'havia assenyalat i ja se l'estava bevent. De sobte, va deixar caure l'ampolla. El seu cos va començar-se a convulsionar-se, com si tingués espasmes.

—Però... que cony li passa? —va preguntar el Danny.

Els efectes de la beguda no els varen notar immediatament. Primer va ser a la punta dels dits i els peus, de manera molt subtil. Però ràpidament va avançar cap a les cames i els braços; i en un tancar i obrir d'ulls, la Regina era rosa i peluda de cap a peus.

L'Alambí es va aixecar tan ràpid de la seva cadira i va volar cap a on estava la noia. La preocuació per la seva estrella era palpable.

—Regina, estàs bé?

—Quan vaig caure per les ezcalez ningú em va venir a ajudar. Favoritzme on?

La Regina va obrir la boca, però només va dir sons intel·ligibles. L'Alambí va començar a murmurar alguna cosa sobre que allò era pitjor que la representació de la Font de la Bona Fortuna. Que no podia ser, que això significava que...

—No tenim actriu principal. L'obra queda cancel·lada.