The Weird Sisters: els inicisMercè Granger


03 — El pla C mai no és preferible


—I a Mahoutokoro, on vaig estar ensenyant duran tres anys, i on va estudiar la meva mare, les túniques van canviant de colors a mesura que avança el curs. Allà sí que saben, de costura i disseny. No com a Hogwarts, tot de color negre depriment. Els primers mesos, a Mahoutokoro, la túnica es de color rosa salmó, molt maco; però a final de curs ja és increïble! Tots els alumnes fan goig, de color dorat. Representa la nostra glòria en veure que s'acaba el curs. Sí, he utilitzat la primera persona del plural, nois. Els professors som els primers que frissem perquè arribi l'estiu i desempallegar-nos de vosaltres, marrecs —La vintena d'alumnes que omplien l'aula de Runes Antigues esclatà a riure a l'uníson. Tots menys el Thruston, visiblement enutjat pels desvaris de la professora, els quals no li deixaven seguir la classe amb regularitat —I per què us estava contant això? —La Sheda ("Res de professora Babling, alumnes! Primer, són tan sols un poc més gran que volsaltres. Segon, de veritat em voleu torturar anomenant-me Babling? A jo m'anomeneu Sheda! Bathsheda tampoc és acceptable.") va mirar la pissarra; allà trobà escrites les paraules que havia estat explicant —Ah, sí. Recordeu el meu consell: llegir atentament les runes, que els exàmens dels MAG poden ser ben punyeters; i per tan sols una lletra els significats canvien. Penseu: ehwaz, sense i, significa aliança; eiiiiihwaz —Marcà molt la i—significa defensa. Alguna pregunta?

Com no, el Thruston va alçar la mà.

—I si deixem de repassar coses que vàrem fer als GNOM i ens posem a fer feina de debò? Als MAG no estan per bromes, i alguns necessitem un Excel·lent. He estat fullejant llibres sobre les Runes Antigues i....

I... i ja hi tornava. Allà estava el cap de monitors, el senyor expedient perfecte, amb la corbata impecablement cordada i els cabells de color ocre perfectament pentinats. Continuava amb la seva tasca constant de recordar als alumnes com ell era infinitament més aplicat que els altres simples mortals, i, que, per tant, tenia moltes més possibilitats de triomfar al món laboral; i als professors, que, tot contant tan sols amb disset anys, segurament faria millor la classe que ells (i més si ells eren tan... direm peculiars com la professora de Runes Antigues).

—Ja vaig avisar que durant el primer mes rapissaríem el que vàrem veure en cursos anteriors —La Sheda va sospirar amb exasperació —. S'han de tenir ben clares les bases de les runes si de veritat es vol assolir un bon nivell.

—Però, i crec que parlo en nom de tots, les bases les tenim ja clares. Durant l'estiu, almenys jo, vaig estar traduint textos rúnics.

—Et creus que jo no tinc res millor a fer durant l'estiu que posar-me a empollar? —El Kirley va aprofitar per dir la seva. Perquè no es podia estar callat mentre que un Ravenclaw insolent intentava acabar amb l'única assignatura mínimament interessant de tot Hogwarts.

—I tu de veritat penses que tots els altres basem la nostra vida en la festa, lligar i l'alcohol, com tu, i no tenim cap més ambició a la vida?

El Kirley tenia ja la resposta a l'ofensa del Thruston a la punta de la llengua. Malauradament, no l'arribà a pronunciar. La Sheda s'afanyà a posar ordre a la classe i, de pas, va renyar les dues parts implicades. El Kirley va deixar-se caure en el seu seient, mentre recordava un dels motius per al qual necessitava al Myron al seu costat: sempre aconseguia calmar-lo amb la seva aura de Hufflepuff pacífic. El Thruston va posar els ulls en blanc, mes no mostrà cap senyal de vergonya respecte a la seva conducta; algú s'havia de queixar.

La darrera mitja hora de la classe va transcórrer amb relativa normalitat. Exceptuant determinats moments que els ulls foscos del Kirley relliscaren fins a topar-se amb els del Thruston, per intercanviar-se mirades d'odi mútues. No ocupava, el Thruston, els primers llocs de la seva llista de persones odiades de Hogwarts (aquells llocs estaven expressament reservats pel Flint i la seva colla), això no obstant, des del primer curs aquell aire de setciències no li havia acabat d'agradar. L'antipatia s'havia anat multiplicant per anys, fomentada per mirades assassines incitant silenci i correccions gratuïtes, per si, cap dia, per casualitat, al Kirley se li ocorria obrir la boca a classe per respondre una pregunta al professor i la fallava.

La classe finalitzà, i, el Kirley, probablement per primera vegada en la seva vida, no va afanyar-se en fugir a tota presa fora de l'aula. Romangué allà dret, quiet com una estàtua, a l'espera que el darrer alumne endarrerit abandonés la classe. Necessitava parlar amb la professora Sheda. Esperava que ella els pogués proporcionar l'anhelada sala d'assaig.

La setmana dedicada a la minuciosa recerca de sales amagades entre els passadissos no havia donat resultat. Els tres nois havien arribat a una conclusió: no existia, al sisè o a qualsevol altre pis, una aula secreta que poguessin utilitzar sense el consentiment de cap professor. Així que necessitaven el permís d'un docent per tal d'utilitzar la seva aula a hores mortes que no es feia classe, almenys temporalment; i la professora de Runes Antigues era, amb quasi tota seguretat, l'única professora de tot el castell a qui se li podria atribuïr justament l'adjectiu de simpàtica.

—El Kirley McCormack a la meva classe cinc minuts més tard d'haver acabat —Al Kirley li agradava molt la classe de Runes, tanmateix, a l'hora de triar entre passar-se uns minuts extres tancat a la classe o fugir escapat a la recerca dels seus amics, sempre sortia vencedora la segona opció —. Que vols, rei? Convidar-me a una copa? Sóc una mica gran per a tu —Els ulls ametllats de la professora s'estiraren encara més, combinant amb el somriure cordial que traçava la seva boca.

—Volia demanar-te un favor. L'aula, ara, ja no la utilitzaràs, veritat? És que... m'agradaria estudiar aquí. No em concentro a la biblioteca, i a la sala comuna, menys encara —Allò era una trola en tota regla. Però havia decidit que era millor no dir la veritat. Per què? Ni idea. Anomeneu-ho X, instint de supervivència o sentit del ridícul. Alguna cosa li deia que no era convenient escampar el rumor que ell i els seus amics anaven a formar una banda si, al final, resultava que tocaven penosament. El Flint i els seus amics tindrien material per burlar-se d'ells fins final de curs.

—Aprèn a mentir, estimat, o t'anirà molt malament en la vida. M'agradaria poder-te ajudar, no es que no em fii de tu... però deixar-te utilitzar la meva aula fora d'hores no lectives podria comportar-me una sèrie de problemes que prefereixo evitar-me —Va rodar els ulls. No era desconegut que alguns docents desaprovaven la falta de solemnitat de les seves classes —. A més, hauria d'avisar als altres professors. I imagino que no vols això. Ànims, nano, que fa una setmana que ha començat el curs i encara no t'han castigat. Vinga, ara tira cap a fora.

El Kirley va abandonar l'aula portant l'ànima als peus; el pla B no havia funcionat. Va mirar, descoratjat, com la professora tancava l'aula amb un encanteri que sols el mateix professor podia rompre. Mai no havia entès perquè protegien tant les aules de Hogwarts; és que tenien por que uns alumnes robessin un diccionari de Runes Antigues? O que trafiquessin amb boles de cristall? O amb artefactes muggles? O per ventura temien que es fessin amb els apunts del Bins sobre Mímir, líder d'un dels bàndols de la tercera guerra dels gegants?

La Sheda, seguida per tres diccionaris rúnics flotants, s'allunyà passadís enllà. A mig camí s'aturà, com si hagués recordat alguna cosa de sobte. Es girà, i per un moment el Kirley va creure que l'observava a ell. No trigà en adonar-se que, en realitat, observa l'estàtua que estava al seu darrere.

—Per cert, Heath, pots sortir ja del seu amagatall. No m'aconsegueixes enganyar, però he de reconèixer que és un bon encantament desil·lusionador. Sé que és difícil viure sense assistir a les meves classes, però hauràs de resistir, rei. És el teu càstig per trair-me i no haver agafat l'assignatura als MAG.

Havent dit la frase, la professora prosseguí el seu camí, i desaparegué ràpidament de la vista del Kirley. Aleshores fou quan el Heath desfé l'encanteri que l'havia permès mimetitzar-se amb la paret.

—No hi ha hagut sort, aleshores.

—Quan fa que ets aquí, espia?

—Quinze minuts o així. He passat de fer dues hores de pocions, ni punyeteres ganes d'aguantar l'Snape —El Heath va provocar-se una tos tan increïblement fingida com poc creïble —. Aquest temps és horrible pels refredats, saps? He pensat que m'aniria bé passar per l'infermeria. El problema es que potser m'he desviat una mica —El Heath va encongir les espatlles. Coses de la vida, com pujar i pujar fins arribar a la sisena planta on casualment el teu amic estava fent classe i a punt de dur a terme un pla per aconseguir un lloc per assajar —. No et preocupis, que m'he entretingut —Es va guardar a la butxaca de la túnica una ploma i retalls quadrats del Periòdic Profètic, dividits en caselles i omplerts de números (alguns ja impresos i altres que ell havia escrit). Sudokus. Una de les activades contra l'avorriment del Heath.

—I després et queixes quan la gent et diu que ets raret.

—Primer —Amb el seu dit va començar a enumerar —mai m'he queixat. Segons —Va treure un altre dit del puny tancant, marcant un dos —tan sols tu em dius això. Tercer —Va baixar els dos dits que havia alçat i només va treure el dit d'enmig.

—Puto goblin. I ara que fem? No penso demanar-li a un altre professor la seva aula. Ni de conya.

—El pla C.

—Odio el Pla C.

 

—Aquesta contrasenya es absurda.

El retrat del Percival Pratt va apartar-se sense murmurar paraula, destapant així una entrada secreta, que comunicava les escales amb el porxo on és guardaven les barques. Hi podien arribar caminant, al porxo, ara bé, això implicava atravessar tot el castell i els jardins, i per tant, un quart d'hora bo més caminant. I, siguem sincers, utilitzar un passadís secret enlloc d'anar pel camí legal, sempre mola més. Bastant més.

Les quatre boques pronunciaren quasi a l'uníson un Lumos (perquè la Julia estava convidada, encara que ella, de música, en sabés més aviat poc. Era la seva amiga, i necessitarien suport moral, sinceritat i el punt de vista femení). De la punta de les seves varetes alçades apareixeren boles de llum, que extingiren ràpidament la obscuritat del passadís. No pogueren fer res, per desgràcia, amb el fred i l'humitat d'aquell passadís, que augmentava a cada passa que feien. Aproximadament cada deu metre, hi havia un telaranyina, que tan sols feia més patent el fet que poques vegades s'utilitzava aquest passadís, perquè, qui té especial interés en anar al porxo de les banques? Ni els fundadors de Hogwarts s'havien preocupat de possar-hi antorxes, o alguna obertura perquè entrès la llum (o es ventiles una mica). I per això sabien perfectament que cap professor no se li ocurriria mai cercar-los al porxo de les barques, perquè, excepte cada u de septembre, per aquell lloc amb dificultats hi passava una ànima.

—Podrien comprar un ambientador, no? Quina pesta! —Va cridar el Kirley en entrat per fi en el porxo, mentre es tapava el nas amb la maniga de la seva camisa.

—Tampoc fa tanta mala olor. Casa meva sí que feia pesta quan va apareixer aquell maleit bundium, això sí que era insoportable. L'Ivy va dir que se'n aniria a viure a casa dels tiets si continuava aquella olor i el Dhani va demanar si haviem matat algú i enterrat el seu càdaver al jardí —Va contar el Myron, mentre ell tot tranquil s'acababa el seu entrepà de formatge —. Però no va ser tant horrible, els pares varen aconseguir secrecions del bitxo aquell que es varen vendre bé, a la tenda.

—Com pots estar menjant?! —El Kirley no havia parat gens d'atenció a l'entranyable anècdota familiar que acababa de narrar. L'impresionaba el fet que el Myron pogués empassar-se alguna cosa, mentre que ell tan sols tenia ganes de vomitar amb aquella pesta.

—Com no pots estar menjant?! Fa tres hores que hem dinat! I en falten dues per al sopar!

El Heath havia romàs aliè a la conversa, ocupat com estava insonoritzant tot l'espai, per tal de que, des de l'exterior, ningú no sentís res del que passava allà dins. Era un bon lloc per assatjar, sí, però no podien deixar que l'acústica els espatllés el pla.

—Ah, vos havia de dir una cosa. He agafat com a préstec això de l'aula de Mugglelogia. He pensat que a nosaltres ens seria més útil —El Myron va començar a rebuscar dins les butxaques de la seva túnica. Després de diversos embolcalls de caramels, plomes dolces mig començades, una ploma de veres i trossos de pergamí plens d'esbossos; per fi trobà el que cercava. Un objecte de la mida, aproximadament, d'un didal. L'apuntà amb la vareta —Engorgio.

L'objecte va créixer, fins a transformar-se en un magnífic reproductor de CDs. El Myron els va explicar que la professora de Mugglegolia l'havia encantat per tal que pogués reproduir CDs sense electricitat (abans havia tingut un gramòfon, que s'havia quedat antiquat i havia decidit que ja era hora de renovar).

—Això ens va de conya, Myron. Així podrem reproduir cançons muggles per tocar damunt d'ells. O podem treure cançons d'oda. És una idea collonuda —El Heath va felicitar al seu amic—. De reproductor de música màgica en podem comprar a Hogsmeade —Els reproductors màgics s'assemblaven a aquells petits reproductors de música muggles que venen a tendes per turistes, aquells que quan els hi donés corda s'escolta un trosset d'una cançó. Els màgics, però, estaven encantats amb la finalitat que, amb la menor mida possible, cabessin el màxim de cançons.

Tant el Kirley com el Heath tragueren les seves respectives guitarres, o, millor dit, la versió diminuta d'elles, que assoliren la seva mida natural tan ràpid com ho havia fet el reproductor de CDs.

El repertori ja l'havien decidit prèviament, basat tot ell en cançons conegudes pels tres i fàcils per començar. Donaren un cop d'ull a les partitures, per repassar i quedar-se tranquils. Aleshores afinaren les guitarres, cercaren posicions còmodes.

I ja estaven llestos per començar a tocar.

 

—Uhhhm...

—Eeeeeh...

—Però... tan malament no sonem, oi? —El Myron s'atreví a dir en veu alta la qüestió que els havia estat rondant pel cap després d'una desastrosa primera hora de cançons mediocrement tocades.

—Home, com a base no està malament. He sentit coses pitjors. Si practiqueu unes mil hores més... —La boca de la Julia es corbà per a intentar fer un somriure tranquil·litzador, encara que només aconseguí formar-ne un de poc creïble. Les cares dels tres nois s'entristiren, dessolats com estaven. Alçà els polzes de les dues mans, esperant que així les expressions dels seus amics s'alegressin una mica. No va fer efecte.

—No et tallis, eh, Julia? Pots ser més crítica amb nosaltres i enfonsar-nos una mica la moral, que ho superarem.

—Ja que insisteixes, Heath... tu i el Kirley sou absolutament inútils. No només en la música, en tot. El Myron és l'únic que se salva —I com accessori per complementar la befa, va treure la llengua als dos Gryffindor —. És broma. Vinga, nois, no us desanimeu. Estic segura que amb un poc de pràctica millorareu molt. I tampoc soneu tan malament. He sentit coses pitjors les nits de micròfon obert que fan a la taverna del meu poble.

—És que ara a Ors-de-Damont us creieu cantants?

La noia simplement va rodar els ulls, i va castigar al Kirley amb indiferència. Les bromes sobre el seu poble havien deixat de tenir gràcia feia molt, molt, molt de temps. Aproximadament en el mateix moment que havien deixat de tenir gràcia les bromes sobre la manca d'altura del Heath.

—I ara que fem, nois? Ho tornem a intentar amb algunes cançons més? Però, per favor, ràpid. No vull quedar-me més temps tancat aquí. La humitat està arruïnant els meus cabells! —El Kirley sempre tenia les seves prioritats clares.

—Més arruïnats que el teu cervell no poden quedar, no et preocupis.

 

—Ens hem de cercar un altre puto lloc on assajar! Mireu quins cabells, per favor! Se m'estan encrespant! —Va queixar-se el Kirley mentre sortia del túnel del Percival Pratt. Després d'una setmana d'intensos i fructífers assajos, el Kirley havia arribat a una conclusió: la humitat no li feia res de bo a la seva espessa, brillant i salvatge cabellera (també havien arribat a la conclusió que amb una hora i mitja d'assajos diaris milloraven molt considerablement, però això era secundari). I si es quedava sense els seus famosos cabells, el seu atractiu dismunia, i per tant, els seus pretendents també —Però, per l'altra banda, mirau, la tela de la camisa s'ajusta més i em destaca els músculs —Va inflar el pit d'orgull, com si això pogués fer que els seus inexistents músculs quedessin visibles per tothom.

—Sense comentaris.

Era el matí del dissabte, i, considerant que havien començat el dilluns a assajar, ja tocaven, decentment, tres cançons. Quedava molta feina per fer, però ja era un avanç respecte a la setmana anterior, quan no tenien ni una peça.

—Tampoc et posis tan gallet, eh, Heath? Que aquí el que tinc més múscul sóc jo —va indicar encertadament el Myron.

—Calla't, Myron! —cridaren els dos Gryffindor a l'uníson.

—També sóc el més alt, el que va agradar abans a una noia, l'únic ros del grup... —Els dos nois adoptaren una expressió emmurriada—. Bé, jo me'n vaig que he quedat amb la Julia. En realitat no he quedat del tot, però m'ha dit que es passaria el matí cuinant amb els elfs... i suposo que li aniria bé tenir algú que tastés els pastissos...

I el Myron desaparegué ràpidament escales avall. Quan es tractava de menjar, el noi era ràpid. Molt ràpid.

—Vés alerta que perdràs els músculs, de tant menjar! —li va cridar el Heath des de lluny —. Crec que me'n vaig a la biblioteca. Vull continuar amb les investigacions sobre l'animagia. L'any passat vaig avançar molt.

—A la biblioteca? Un dissabte? —La cara del Kirley, simplement, no tenia pèrdua. Els ulls molt oberts, i la boca totalment recta. La seva cara de no entendre res—. Recorda'm perquè som amics.

—Perquè no pots viure sense jo, estimat. Vens?

—Ni de conya. No penso trepitjar la biblioteca a no ser que m'asseguris que han canviat la senyora Pince per la Madonna. Me'n vaig a Hogsmeade. O als jardins. Que els de cinquè han començat el curs trepitjant fort, aniré a parlar una mica amb algun d'ells i a donar-li consells pels GNOM.

—Et desitjaria sort, però sé que no la necessites.

El Heath va riure i va tirar cap a la biblioteca, deixant al seu amic sol davant del retrat del Percival Pratt. El Kirley es pentinà els cabells ràpidament amb la mà, s'allisà la camisa, i s'encaminà direcció als jardins.



La biblioteca estava quasi deserta. Mitja dotzena Ravenclaws i un parell d'Slytherins ocupaven algunes taules, visiblement concentrats. Òbviament els deures de la segona setmana de classe requerien passar-se un dissabte tancat a la biblioteca per poder realitzar-los.

El Heath va anar amb pas decidit cap a la Secció Prohibida. Com era d'esperar, abans d'arribar-hi, l'interceptà Madame Pince. Allargà el braç, instigant-lo a donar-li el permís pertinent si volia prosseguir amb el seu camí. El Heath es ficà la mà a la butxaca, d'on va treure el permís. Intentà que els seus ulls mostressin seguretat, tot i que clarament sabia que...

—El seu permís està caducat, senyor Barbary. La professora Blake ja no imparteix classe a Hogwarts. Per tant, el seu permís ja no és vàlid.

—Si la professora Blake me'l va concedir, va ser per qualque cosa —refutà el Heath, incapaç de donar-se per vençut —, Madame Pince, fa set anys que estudio aquí, sap que sóc de fiar.

—Les normes són les normes. No puc deixar entrar ningú que no tingui el permís firmant per un docent que actualment estigui a Hogwarts —La bibliotecària li llançà una mirada assassina al Heath, advertint-lo que ja podia fotre el dos d'allà i no tornar a obrir la boca en tot el temps que es quedés a la biblioteca.

El Heath no veié cap alternativa a part de la resignació. Sabia com era Madame Pince: irritable, estricte i intransigent. Intentar discutir amb ella era inútil, i el noranta-cinc per cent de les vegades tenia com a conseqüència l'expulsió immediata de la biblioteca. Substituí la Secció Prohibida per la Secció sobre Dracs, i es conformà amb un llibre sobre dracs.

Agafà seient a la primera taula buida que va trobar, la qual estava situada bastant a prop de Madame Pince i l'entrada a la Secció Prohibida. Estava a punt d'endinsar-se dins l'apassionant mon dels dracs, quan una alumna l'obligà a clavar els ulls en ella en lloc del llibre.

El primer que va captar la seva atenció era que la noia en qüestió no li sonava. Gens ni mica. I això que pareixia dels cursos superiors. Podríem atribuir-ho al fet que no es fixava molt en les seves companyes (i tampoc és que aquella noia tingues cap tret especialment característic. Cabells castanys obscurs recollits en una trena llarga, corbata blava fermada al voltant del coll. L'únic destacable des de la llunyania era la seva altura, uns centímetres per damunt de la mitjana) però, això no enganya ningú. Els desset anys solen estar caracteritzats per les hormones, i, d'anar sempre amb el Kirley, alguna cosa agafés agafant d'ell. O sigui que, o la noia era nova, o durant cinc o sis anys no l'havia interessat fer vida social ni deixar-se veure fora del castell.

Ella es disposava a fer el mateix que el Heath havia intentat fer minuts abans: entrar a la Secció Prohibida. En un moment determinat, les mirades dels dos adolescents es creuaren, i ella li dedicà com un somriure confiat, d'aquell que diuen: "mira i aprèn". Es dirigí cap a Madame Pince, i li lliurà el permís. La bibliotecària examinà a fons el permís, per a, uns minuts després, determinar que era una falsificació:

—He de reconèixer que estar ben aconseguida, però no li serveix. A més podria ser una mica més subtil, senyoreta. O espera que em cregui que li concediran un permís a vostè, una alumna que tan sols ha estat dues setmanes a Hogwarts?

—Tot és possible —S'encongí d'espatlles, intentant evocar innocència, però de seguida, quan va ser fulminada per una mirada assassina, s'adonà que el seu comentari no havia estat gaire afortunat —. Per cert, quan pensen posar llibres de literatura no-maj a la biblioteca? La literatura màgica sol ser bastant mediocre.

La crítica tampoc fou rebuda amb gran entusiasme.

—Calli's i desaparegui de la meva vista si vol tornar a trepitjar la biblioteca en el que queda de mes.

I la noia, clarament intimidada pel mal caràcter de la bibliotecària, tocà el dos de davant seu. Agafà el primer llibre que va trobar i s'assegué a la cadira més propera. Ves per on, la que estava davant de la del Heath. El gest d'ella, que combinava perfectament la indignació pel tracte rebut amb la vergonya de no haver aconseguit el seu propòsit, va aconseguir que el Heath rigués dissimuladament sota del nas. No era la seva intenció ser cruel; però la situació havia estat còmica i no es podia negar.

En zero coma, la noia ja l'estava fulminant amb la mirada. Ja de més a prop, el Heath es fixà que els seus ulls eren castanys, i destacaven, ressaltats per un maquillatge fosc; aquesta era la seva estratègia per endurir uns trets facials bastant dolços i redons. Tot i així, no es podia dir que ho hagués conseguit amb gairé traça. Clar que el Heath tampoc no ho va apreciar. Va determinar que era bastant maca, tot i que la cara de pomes agres que li estava dedicant.

—Que et fa tanta gràcia? —Va amenaçar-lo la noia mentre treia de la seva cartera pergamí i una ploma. Parlava amb un accent clarament americà. D'on exactament? Ni idea. El Heath no els distingia.

—No res. Tan sols... ha estat una estratègia original per guanyar-te a Madame Pince —Va esbossar un mig somriure conciliador, esperant que la noia no s'ho prengués del tot malament. D'acord, aquella també era una estratègia original per fer-te amics, però era el que Heath. No era la simpatia personificada. L'amabilitat, que se la quedessin els Hufflepuff.

—Com la d'entregar un permís caducat? Guau, que treballador, em presento amb el permís de fa un any que segur que la bibliotecària no sen'adona. Jo almenys m'ho he intentat currar i n'he falsificat un. Que estava quasi perfecte.

Ell va respondre encongint les espatlles i posant els ulls en blanc. Ho havia d'admetre: no havia estat gaire acurat a l'hora d'intentar colar-se a la secció prohibida. Però havia de triar: o el permís caducat, o anar a parlar amb el Quirrell per aconseguir un nou permís. I per parlar amb el Quirrell, era requisit indispensable disposar d'una gran quantitat de temps i paciència. I ell no anava precisament sobrat d'aquestes coses.

—Ets americana?

—I tu definitivament ets Ravenclaw, oi? Se't veu espavilat

El Heath tan sols va assenyalar la corbata vermella i daurada.

—Això ho explica tot. Diuen que a Gryffindor se'n van els que tenen poques neurones.

—No creguis. L'estupidesa sol estar repartida, però el nombre més gran d'imbècils acaben caient, per norma general, a Slytherin.

—N'hi ha un a la meva classe que va demanar on estava Albània. Estava convençudíssim que era una regió del nord d'Irlanda. I es creu que té un vocabulari molt extens i exquisit... l'únic insult que sap és sang de fang. Però ja és molt que parli, amb les dents que té. Pareix un punyeter tigre dents de sabre.

—El Flint, veritat? —La noia va moure el cap afirmativament —. És un cas perdut, i un imbècil i gilipolles. Però rius amb ell. Anota les vegades que digui ximpleries a classe, i, el cap de setmana, beure un glop de Whisky de Foc per cada ximpleria que hagi dit —El Kirley i ell havien inventat aquell joc a finals de cinquè, perquè el jo mai mai s'havia quedat enrere.

—Acabaré bastant beguda, idò —No va poder evitar riure. Clarament, a ella tampoc li suscitava gaire simpatia, el Flint. Que millor que compartir enemics per a fer amics —. Pareix que no ets tan imbècil, al cap i a la fi. Em dic Leah. I abans que em demanis, perquè estar clar que els Gryffindor no sou tan espavilats com els Ravenclaw, sí, sóc americana, i sí, sóc nova. L'any passat anava a Ilvermorny.

Ilvermorny. O sigui que aquella era la noia nova de la qual havia estat parlant el Kirley. Interessant. Molt interessant. Sense dubte es duria una sorpresa, potser agradable, quan la conegues.

—Heathcote. Però em pots dir Heath.

Els dos intercanviaren mirades de complicitat, abans de retornar cadascun a les seves respectives lectures. Encara que el Heath no pogué avançar gaire amb el llibre. Tan sols havia llegit dues frases quan alguna cosa a la butxaca del Heath va vibrar. Era el galeó fals que utilitzava per comunicar-se amb el Kirley. Quan estaven separats, i un es veia amb problemes, l'utilitzava per demanar ajuda a l'altre. I l'altre anava corrents al lloc que la inscripció del cantó de la moneda indicava per tal de llevar-li les castanyes del foc. Aquesta vegada la inscripció era clara: exterior hivernacle 3.

 

No va ser difícil localitzar al Kirley i adonar-se perquè l'havia cridat.

Déu minuts abans, el Flint i el seu grupet havien sortit fora del castell a cercar divertiments. I per a divertiments, entenien molestar qualsevol que no els caigués bé o no trobessin digne de Hogwarts. La víctima elegida aquesta vegada havia estat el Donaghan Tremlett, el Ravenclaw tímid i fill de muggles de setè. La seva ingenuïtat i falta d'iniciativa el feien la víctima perfecta, ja, que, a més, era fill de muggles. Bé podria treure unes notes molt superiors a les del Flint i ser el doble d'intel·ligent que els tres Slytherin junts, que seguien sense considerar-lo digne de Hogwarts. I malauradament, ells eren superiors en número i força, i el Donaghan, pobret, de múscul, més aviat poc.

El noi es trobava tranquil, llegint un còmic muggle a l'ombra d'un hivernacle, aleshores, havien aparegut els Slytherins, i amb un Expelliarmus, li havien tret la vareta abans que ell pogués defensar-se. I el segon objecte confiscat havia estat el còmic. Ara el Flint se'l mirava, mentre reia i s'aguantava el ventre.

—Que és això? Un llibre muggle?

El Donaghan va intentar defensar-se, o, com a mínim, explicar la diferència entre còmic i llibre a aquells pallussos, i de pas, indicar que li pareixia sorprenent que sabessin que era un llibre. Però les paraules no sortien. No trobava el valor suficient perquè ho fessin. Estrenyia els punys, ja vermells per la ràbia. Mirà al seu voltant. No hi havia ningú suficientment a prop per veure'l i defensar-lo. Era el costat negatiu d'allunyar-se tant per llegir tranquil; que si venien Slytherins a fotre, no se sentirien els seus crits d'auxili. I tampoc volia cridar demanant ajuda, no tan aviat, no els volia donar aquesta satisfacció.

Tanmateix, el Ravenclaw estava de sort, aquell dia. No lluny d'allà, el Kirley estava parlant amb els bessons Weasley. Li queien bé, aquells nois, tan sols feien tercer i les seves bromes ja eren dignes d'admiració. Serien uns bons successors, sens dubte. Els dos pèl-rojos havien insistit a mostrar-li uns caramels per fer campana que havien estat ideant durant tot l'estiu. El George assegurava que encara els quedava perfeccionar-los una mica, però, quan acabessin, un sol caramel i la temperatura et pujaria uns graus, els suficients perquè t'enviessin a la infermeria. El Fred va concloure explicant que estaven de fer-ne uns que provoquessin vòmits. Aquests darrers tindrien doble funció: també podries el colar al berenar d'algun professor (o qualsevol alumne no digne de simpatia) i així perdre alguna classe, i de pas, es fa una bona acció. Perquè, siguem sincers, una hora lliure sempre anima al personal.

El Kirley es quedà un parell de caramels i els va prometre que els utilitzaria en cas de necessitat. Ja va imaginar la cara del Heath en explicar-li el que havia aconseguit, ja no s'hauria de provocar més la tos per escapar-se de pocions.

Els dos bessons se n'anaren, al·legant que havien de fer 'assumptes d'extrema importància' als banys i que implicaven tapes de vàters. Aleshores el Kirley donà la volta a l'hivernacle, i es trobà amb aquell espectacle. El Flint i dos amics seus tirant-se al terra de riure, mentre Snowyowl, el que tenia més llums d'aquell grup, feia levitar al Tremlett.

No li faltà temps al Kirley per indignar-se. Va córrer per arribar allà on eren el Slytherins. Durant la petita cursa, es ficà la mà a la butxaca i posar en funcionament en galeò fals per cridar al Heath. D'acord: el Flint i companyia eren quasi, quasi, micos (el Heath una vegada havia assegurat que ells eren l'eslavó perdut de l'evolució humana. O que demostraven la teoria de la involució), però els reforços mai no sobraven. Era millor ser dos contra quatre que un contra quatre.

Tot i així, com un bon Gryffindor, començà el duel tot sol, perquè no podia aguantar a aquells burros molestant un pobre noi. Jugava amb avantatge; cap dels Slytherins no s'havia adonat que el Kirley estava darrere seu. Va treure la seva vareta, i feu el primer que se li va ocórrer: llançar un Desmaio a l'Snowyowl.

No fou gaire encertat. L'Snowyowl es desmaià a l'instant, sí, però qui també besà el terra al moment fou el Donaghan. El Kirley no s'havia aturat a pensar que, si atordia al Snowyowl, això feria que l'encanteri de levitació s'aturés abruptament, i que, per tant, el Donaghan estampés el nas a terra. Però, eh, que almenys ara no estava a metre i mig sobre del terra.

Els Slytherins restants es giraren. El Flint li grunyí, mostrant les seves espantoses i enormes dents. El Kirley va preguntar-se mentalment si li havia robat els ullals a un vampir per usar-los com dents, perquè, si no, no s'ho explicava. Però no era moment de fixar-se en les espantoses dents del Flint ("Sap que existeixen els raspalls de dents?! Per Merlí, aquest coloret no és gens ni mica natural..."); era moment d'actuar. Comptant amb el factor sorpresa, el Kirley llaçà un Expelliarmus al Flint. Malauradament, ell l'esquivà. Li mancaria cervell, però reflexos, en tenia per regalar.

—Cada dia més lletjos, eh? —els saludà. Escolta, que no s'han de perdre les formes.

—Traïdor! Gryffindor!

I en acabar de cridar Gryffindor, el Flint contraatacà, llançant-li un malefici al Kirley. Aquest fou esquivat pel noi amb tota tranquil·litat. Tranquil·litat que quasi no tingué temps per gaudir, ja que segons després, l'Slytherin de la dreta del Flint aprofità per dedicar-li un malefici ell també. Aquest també el va poder evitar, però per poc.

—Relaskio!

El Kirley va apuntar cap a l'Slytherin de més a l'esquerra, que no fou prou ràpid per esquivar l'encanteri. Va caure a terra i es va colpejar la part posterior del crani amb la paret de l'hivernacle. "A fer nona, amiguet. Un menys. Ara tan sols en queden dos". Tanmateix, l'alegria durà poc.

—Mimble Wimble!

Un raig porpra li encertà de ple al pit. El Kirley notà com la seva llengua es travava, impedint-li parlar. Es va cagar amb tot, i sobretot en ell mateix, per haver-se distret uns preciosos segons. Ja no podia contraatacar; ara tan sols comptava amb la seva agilitat per esquivar encanteris. Es va ajupir, esquivant així un raig de color morat tan sols passà escassos centímetres per damunt dels seus cabells, i de pas, feu una repassada mental als avantpassats del Flint i els seus amics, parant especial atenció a la seva àvia troll.

—Pertrificus totalus!

L'Skytherin de la detra s'uní a l'Snowyowl, i caigué inert a terra. El Kirley somrigué: el Heath havia vist la seva cridada i havia aparegut. Ara eren dos contra un (perquè el Donaghan no donava senyals de vida. Cosa bastant comprensible, tenint en compte l'hòstia que s'havia pegat). O millor dit, un mut i un adolescent baixet contra el Flint.

El Flint no perdé temps i ja li envià un encantament al seu nou oponent acaba d'arribar. I quan just acabava de llançar el conjur, passaren bastants coses a la vegada.

Primer, el Heath esquivà, per pocs mil·límetres, el conjur. I mentre ell s'apartava, el Donaghan va recuperar el sentit. Obrí molt els ulls, sorprès per l'escena que estava veient. I potser encoratjar pels seus dos salvadors, agafà la vareta d'un dels Slytherins. Un raig taronja colpejà l'esquena del Flint, fent-lo perdre l'equilibri i caure de cul a terra.

Però el Donaghan no va ser l'únic que s'incorporà a l'escena. Un malhumorat professor de pocions i cap d'Slytherin es dirigia als hivernacles tranquil·lament quan es trobà aquell espectacle. Quatre estudiants de la seva casa estessos a terra, mentre dos dels seus Gryffindors preferits (noti's la ironia) els apuntaven amb la vareta.

—Cinquanta punts menys per Gryffindor! McComarck, Barbary, facin el favor d'acompanyar-me —Aleshores es fixà en el Ravenclaw. Ell també tenia la vareta alçada, i la seva encara soltava espurnes del darrer malefici llançat —. Vostè també, Tremlett.

 


I ja tenim nou capítol, bastant llarg, sí xd He de marxar aviat, així que deixo aquí el capítol i ja després faig el comentari. Adéu i bones festes!