SentinellaThe Weird Sisters
El nen que no va sobreviure, 1a part
El Severus va obrir els ulls i es va incorporar de sobte. Una suor freda
l’hi recorria tot el cos i els batecs del cor estaven accelerats. Va intentar
respirar fons i va buidar la ment de tot pensament; era un acte reflex
que feia sempre que estava espantat. Més tranquil, va observar
l’habitació on es trobava; la túnica estava al lloc on l’havia deixat la nit
anterior i els llibres que havia estat consultant seguien oberts per la
mateixa pàgina. Era fosc, però la lluna encara estava prou alta com per
entrar per la finestra i il·luminar part de l’habitació.
La seva mirada es va parar en la finestra, va notar una punxada a
l’estòmac, va tancar els ulls i, inevitablement, el record del qual fugia se
li va presentar més nítid que mai. Recordava el seu alumne de cinquè
recolzat a la finestra, més tard foscor i la lluita contra l’encanteri,
finalment ell sol davant de la finestra sense atrevir-se a confirmar les
seves sospites. Sentia que ho podia haver evitat, no sabia per què, però
tot allò el traumatitzava més que ser excavaller de la mort.
El Severus va intentar dormir; a primera hora del matí havia quedat amb
l’Albus per a preparar les noves estratègies de l’Orde, però ja no ho va
aconseguir així que es va llevar, es va vestir i es va preparar un te.
Va estar repassant llibres sobre forces del mal fins que els primers rajos
del sol van fer inútil la utilització de l’espelma. Aleshores va tancar el
llibre, va agafar els pergamins de les seves investigacions i ho va
guardar tot dins d’un bagul. Va baixar a la cuina, tot estava mal ordenat
i brut. Va apartar la vista d’aquella cuina, no tenia ganes ni de moure la
vareta per netejar-la, i sort que no ho va fer, perquè aviat es va adonar
que hi havia algú a fora i no portava túnica. Era un adolescent pèl-roig
amb ulleres i pantalons curts. Duia una cartera que li penjava per un
costat; semblava que buscava alguna cosa i es mirava estranyat la
casa. El Severus se’l va mirar igual d’estranyat. Aleshores va decidir
sortir a veure que passava: no passaven muggles sovint per davant de
la seva casa. Va procurar semblar el més muggle que va poder, encara
que la seva roba no va enganyar al pobre noi que se’l va mirar
espantat.
El podria ajudar en alguna cosa? – va preguntar el Severus amb una
ganyota de menyspreu a la cara, com si estigues parlant amb un
alumne de Hogwarts que l’hagués molestat a l’hora de dinar.
El noi va empassar saliva. No era el més normal del món que sortíssin
persones amb túnica negre d’una casa sense bustia i et miresin amb
cara de superioritat.
Si senyor, - va dir finalment. – Estic buscant al senyor Snape amb
residencia a l’avinguda dels alquimistes, número 6, – va acabar llegint la
direcció d’una carta que duia a la mà.
Per què el busca? – va preguntar el Severus previngut. Estava segur
que era inofensiu, però no acostumava a refiar-se del muggles ni de les
estrategies dels bruixots, i sobretot no es refiava dels adolescents.
Bé, veurà.. – va començar el noi sorprès de que no estigués clar el que
volia. – Porto una carta per a ell. Sóc carter, – va especificar pensant
que aquell home de túnica negre i cara de pocs amics no hi
tocava.
L’Snape se’l va mirar marcant els seus gestos que ara ja semblaven de
fàstic. Van passar uns moments en silenci.
Doni-me-la a mi, ja li faré arribar, - va dir finalment l’Snape.
El jove se’l va mirar amb desconfiança, però va allargar-li la carta, no
tenia ganes de barallar-se amb el que podria ser un boig perillós. A més
no trobava la casa ni la bústia, segurament la direcció estava
malament.
El Severus la va agafar i va tornar a dins de la casa. De sobte es va
parar abans d’entrar, es va girar i va aixecar la vareta apuntant cap a
l’esquena del noi que ja marxava.
“Obliterar” va xiuxiuejar. El noi va parar un moment desconcertat, però
més tard va seguir el seu camí segur de que ja havia entregat la carta al
senyor Snape en persona, convençut de que era un home del més
normal. Ja faltava poc per acabar aquell dia esgotador, sempre
s’aprofitaven d’ell perquè era nou, mira que fer-lo treballar el dia de
Nadal. Estranyat per la inusual calor, però feliç el carter va marxar a
entregar les últimes cartes del matí.
Un cop dins de la casa i segur l’Snape va mirar el sobre, no acostumava
a rebre correu muggle, i menys de la India. El va mirar atentament i amb
una lleu suspita del assumpte va obrir el sobre.
Sr. Snape,
El consulat britànic de la India sent comunicar-li la mort del seu pare,
Gaudium Phillipe Snape, el passat dia 16 de juny.
Essent vostè l’únic familiar amb edat legal per a rebre l’herencia, tots
els seus bens i pertenencies se li enviaran pertinentment el pròxim dia
20 de juliol. Podrà passar-les a recollir a partir de les 10 hores del matí a
l’aeroport de Haethrow.
En quant als assumptes legals, podrà arreglar els papers per reclamar
els drets de l’herencia a l’ofina del carrer Wrapes, nº 10, a Londres,
oberta de 9 a 21 hores.
Atentament,
John Frederik Goodman,
Vicepresident del consulat britanic a la India.
El Severus es va quedar paralitzat. No tenia noticies del seu pare des de
que la seva mare va morir i ell va fugir de casa. I ara tenia tota la seva
herencia. No es feia il·lusions perqué sabia que el seu pare no havia
estat mai ric, sempre havia sigut un vividor,i visquent a la India.....però
bé, hauria d’anar a buscar el que l’hagués deixat, si no ho feia encara
l’anirien a buscar o sospitarien. Ja havien fet arribar a un carter muggle i
no els ho posaria més fàcil.
El Severus va seure un moment per poder digerir totes les emocions i
records que li provocava aquella notícia, però va mirar el rellotge i es va
aixecar de cop. Arribava tard a la cita amb el Dumbledore; ja se n’havia
oblidat.
Va agafar la capa, es va posar dret un moment, va treure un paper
arrugat de la butxaca on hi havia inscrita una adreça i vigilant que ningú
el veiés per la finestra, va desaparetrer. Va aparetre en una havitació
fosca que no havia vist mai on un quadre d’un bruixot estrafolari el va
mirar despectivament i es va girar per seguir fregant el terra de dins de
la pintura. El Severus va començar a buscar una porta per sortir, però
abans de que pogués girar-se algú va aparetre
al seu costat i una porta es va obrir a la seva esquena.
Bon dia Severus! – va dir la veu cansada del Dumbledore des de la
porta. – Bon dia Remus! Heu tingut cap dificultat per trobar la nova
direcció de l’orde?
Bon dia Albus! – va contestar un demacrat Remus Llopin. – No, cap.
El Severus es va limitar a fer gestos amb el cap; no es sentia capaç de
pronunciar cap mena de mot. Seguidament el Dumbledore els va fer
passar una sala de te amb una gran llar de foc i unes butaques
infinitament cómodes i confortables.
El Severus va mirar al seu antic company d’escola. Havia vist al Llopin
amb aspecte malaltís infinitat de vegades, però sempre era després de
la lluna plena i ja feia disset dies de l’última. Tot i aixó el Llopin semblava
estar pitjor que mai.
El Dumbledore els va fer seure i amb un toc de vareta va fer apareixer
una taula i un plànol del que semblava una urbanització muggle. El
Severus es va recolçar en una de les butaques i tot el cansanci
d’aquella nit sense dormir se li va presentar, al mateix temps que una
escalforeta reconfortant el començava a envair.
Molt bé, com ja sabeu l’Orde del Fenix s’ha vist forçada a canviar de lloc
de reunió, ja que sense l’últim Black.., – en Dumbledore va fer una
pausa. El Llopin va estosegar i es va regirar incomode en la seva
butaca. – sense en Sirius, en Kreacher ha quedat lliure i ja ens va
demostrar que està de part d’en Voldemort, així que hem buscat un lloc
més segur.
A el Severus començava a costar-li mantenir els ulls oberts. El to de veu
d’en Dumbledore era com un somnífer que entrava per les orelles, com
una cançó de cuna o una lliçó del professor Bins.
Aquesta nova direcció està molt més protegida i compta amb un
guardasecret, –
seguia la tranquil·la veu del director de Hogwarts, - Però el que ara ens
ocupa és la seguretat d’en Harry. Està molt afectat i em fa por que faci
alguna imprudencia. He portat un mapa on podem situar les guardies al
carrer privet fins que poguem anar a buscar al Harry. Comencem per tu
Remus...
El Dumbledore va començar a parlar de la missió que duria a terme el
Llopin, però el Severus ja no l’escoltava, la veu del Dumbledore s’havia
convertit en un murmuri llunyà.
Ara es trobava en un passadís molt llarg amb una finestra al final. El
Severus es dirigia cap a la finestra on de sobte hi va apareixer el Blaise
Zabini. Sabia que no podia permetre que es tires, així que va començar
a correr, però alguna cosa impedia que es mogués.
Ho sento professor Snape, però és el meu destí, el meu destí..., -
repetia el Blaise amb
una veu d’ultratomba des de la finestra.
El Severus va continuar lluitan contra la força que el retenia, però per
molt que s’esforçava no aconseguia apropar-se a la finestra. Es va girar
per descobrir per quin motiu no podia moures i aleshores va descubrir
que el seu pare estava allí, agafant-lo per la capa, i mirant-lo amb
despreci.
Mai has fet res bé, - la veu del seu pare es sobreposava a les paraules
del Blaise. – Sempre m’has decepcionat, no pots ni evitar que un alumne
teu es suicidi.
El Severus es va girar al mateix temps que el Blaise es tirava per la
finestra. Aleshores unes llagrimes d’impotencia i rabia contra el seu
pare li van lliscar per les galtes.
NOOOO!! – va cridar.
Severus! – el seu pare el cridava, però ell havia caigut al terra, -
Severus!
El Severus va obrir els ulls per anar a trobar-se amb els del Dumbledore
que el miraven per sobre de les ulleres de mitja lluna. Havia caigut al
terra de devó i el Llopin que estava al costat se’l mirava sorprés i
gairebé espantat. El Severus es va incorporar i va tornar a seure a la
butaca. El Dumbledore va fer un gest amb el cap al Llopin, aquest es va
tranquil·litzar rapidament i va començar a buscar per les seves
butxaques fins que va semblar que trobava el que buscava.
Té, pren-ne, t’anirà bé, - va dir-li al Severus al mateix temps que l’oferia
un tros de xocolata.
Tot i seguir trasvalsat pel somni, el Severus es va mirar amb
desconfiança al Llopin, però fent un esforç per oblidar les seves
diferencies va acceptar la xocolata i fins i tot va aconseguir fer un gest
de gratitut. Més tard va alegrar-se d’haver-ho fet perquè la xocolata el
va tranquil·litzar moltíssim.
Severus, - va començar el Dumbledore, - potser et serà dur ara, però
hem de parlar de l’incident d’en Blaise Zabini.
El Severus es va quedar parat i els pocs colors que havia recuperat,
gràcies al xocolata, després del somni, van tornar a desapareixer de la
seva cara i una expressió de terror va apareixer a la seva cara. Quan es
va poder recuperar va aconseguir tragar saliva i assentir amb el
cap.
El primer que m’interesaria saber és si existeix algun indici que et faci
pensar que la familia
Zabini ha tingut, o té, relació amb les forces del mal, i més
concretament: amb en Voldemort i els seus caballers de la mort.
El Severus va intentar recordar tot el que sabia dels pares d’el Blaise
Zabini, feia molt de temps n’havia sentit a parlar. Segons la seva
informació el pare d’el Blaise era fill de muggles i treballava de guaridor
a Sant Mungo; i la mare era d’una família de bruixots i treballava a la
secció de justicia de la conselleria. Tots dos havian estat Slytherins,
però no es coneixia que mantinguessin cap relació directa o
indirectament amb el senyor de les forces del mal. Aquesta era tota la
informació que el Severus sabia i res feia sospitar d’ells, només que mai
els havia vist en persona; així que després de pensar en tot això el
Severus va negar amb el cap.
Sí, el que m’imaginava, - va dir el Dumbledore fent un sospir i posant-se
bé les ulleres, - jo tampoc trobo cap relació en tot això. Tot i així sembla
sospitos que sense motiu aparent aquest noi es tires per la finestra.
Exactament que va dir abans de fer-ho, Severus?
El Severus que havia fixat la seva mirada a sobre la moqueta, va aixecar
el cap lentament, per contestar. El Llopin se’l mirava amb una barreja
d’espectació i compassió a la cara. De sobte el Dumbledore va fer un
gest de sorpresa i es va quedar mirant la porta de la sala per on havien
entrat el Llopin i el Severus.
Ha arribat algú, - va dir el director.
Es va sentir un soroll i la porta es va obrir de cop. Un home bestit molt
estrafolari; amb un barret tapant-li mitja cara i una gabardina fins als
peus de color marró; va entrar rapidament i es va plantar davant del
Dumbledore.
Albus, el Potter ha desaparegut! S’ha escapat! – va exclamar amb la
respiració accelerada.