Enviat el dia 19/10/2024 a les 00:45:00
Última modificació 19/10/2024 a les 00:45:00
Tots els capítols de The Last Volunteer (feat. «’39»)
< Anterior capítol ||
Write your letters in the sand
For the day I take your hand
In the land that our grandchildren knew
*
«I mark the hours, every one,
nor have I yet outrun the sun.
My use and value, unto you,
are gauged by what you’ve to do.»
Harry Potter (1997-2011)
* * * *
Quan en Jason va arribar al pis de la Beatrix a través de la llar de foc, es va espolsar les restes de cendra amb un gest elegant i, tot seguit, les va saludar amb un posat formal. Semblava talment que tornessin a ser al Departament i ell tingués l’autoritat com a cap dels inefables. La Moira va seguir-li el fil, perquè aquest cop en realitat portaria ella la batuta. Sense gaire preàmbuls, perquè en Jason va refusar de prendre res, es van asseure tots tres a la sala d’estar mateix. Els dos cosins al sofà, la Moira a la butaca. Ella va agrair que no s’instal·lessin a la cuina; aquell s’havia convertit en el racó de les converses més confessionals amb la Beatrix i no volia destorbar aquesta impressió amb la presència d’en Jason. A més a més, aquell dia el cel tenia escletxes de blau entre els núvols i la llum del sol entrava alegrament per les finestres. La cuina, més mal il·luminada, hauria pogut resultar claustrofòbica.
―He pres una decisió ―va anunciar la Moira, seriosa; si aconseguia dur a terme tota la conversa sense emocions seria més fàcil―. No tornaré a la meva vida anterior... Em quedo aquí, en aquesta època. Així és com funcionava el «Projecte Chronos» ―va afegir―; si ens quedàvem fora del nostre temps, sense possibilitat de tornar, havíem de construir-nos una nova vida. ―Se li va fer un nus a la gola i va intentar esclarir-se-la.
La Beatrix l’estava mirant, atentament, amb una expressió compassiva a la cara. La Moira no treia els ulls de sobre d’en Jason mentre parlava, perquè la seva actitud la posava tensa. En Jason va intentar aprofitar la pausa per replicar, però la Beatrix el va frenar tocant-li el braç mentre la Moira deia:
―Encara no he acabat. ―La Moira va fer una inspiració profunda, per intentar calmar els nervis. Va adreçar-se a la Beatrix.― Sobre tots vosaltres... la família i la maledicció... La vaig causar jo, així que t’ajudaré a crear una cura. Sé... sé els ingredients de la poció, així que amb sort podrem trobar-hi un antídot. És... Molt em temo que és tot el que puc fer per ajudar-vos, per ajudar a la família. ―Va mirar en Jason.― Per tota la resta, vull viure la meva pròpia vida.
―Gràcies, Moira ―va dir la Beatrix amb els ulls brillants.
En Jason va assentir, donant la raó a la seva cosina, i va afegir casualment:
―Segons ho tinc entès, els reculatemps també els vas fer amb la poció, oi?
La Moira va somriure.
―Mmmh. Però ara estan destruïts, així que no s’hi pot fer res. Ateses les circumstàncies, ja saps, bèl·liques ―va alçar les celles, intentant evitar un calfred― crec que és el millor que podia passar. La cura és tot el que estic disposada a fer.
Però en Jason seguia sense afluixar.
―Ho entenc. Llavors, em pregunto... Sobre el nou món, el que vas visitar quan vas travessar el Vel? És un coneixement valuós.
La Moira va tancar els ulls un moment mentre va deixar anar un esbufec, agafada per sorpresa. Així com esperava que en Jason tornés a treure el tema dels reculatemps, no pensava que s’atreviria també a parlar de l’arc de pedra i tot el que ella havia viscut allà dins. Aquella immensitat blanca era una part de la seva vida que tenia ganes d’oblidar. Però sabia que no podia ignorar-ho, i en Jason utilitzant la paraula «coneixement» li havia tocat una fibra. Així que havia de fer una última cosa al respecte per poder-ho deixar enrere.
―Oh, bé... Com a voluntària del «Projecte Chronos», l’honoraré per última vegada ―va respondre, diplomàticament―. No sé si ho sabeu, però les regles estableixen que deixaré un testimoni de la meva experiència, per escrit sota encanteri, o seré entrevistada pel Cronista, i només el Cronista en persona ―va mira en Jason―, per deixar testimoni oral sota jurament. Sigui quina sigui la decisió del Cronista, em semblarà bé. ―Va fer una pausa, per assegurar-se que la seguien.― Llavors, el meu testimoni serà custodiat a la Biblioteca Arcana... ―va recordar les parets cobertes de cendra i va vacil·lar―, vull dir, l’arxiu original del «Projecte Chronos», tal i com correspon. S’entendrà que la informació és secreta, així que segons les regles només serà accessible per qui jo decideixi o haureu de...
―Aquest no és el protocol del Departament sobre el custodi de la documentació classificada.
La Moira va tenir ganes d’estrangular en Jason.
―No importa. És el protocol establert pel «Projecte Chronos» que, tenint en compte la seva naturalesa, té una vigència atemporal; és a dir, mai caduca. Tercer punt del segon apartat, Jason. Si consultes tots els documents podràs comprovar que és tot tal i com et dic. Com a voluntària del «Projecte Chronos» només estic disposada a funcionar amb aquest marc legal. De fet, com a voluntària del «Projecte Chronos», és l’únic marc legal que se m’hauria d’aplicar per les meves accions, ja que estan relacionades amb el projecte.
―Disculpa el to, però no és atrevit de tu voler seguir ara els protocols que, segons tinc entès, en el seu moment et vas saltar?
―Jason! Quin és el teu problema? ―va renyar-lo la Beatrix.
―Quin sentit té saltar-te les regles, si no saps quines són? ―la Moira va arronsar les espatlles―. No he dit pas que siguin unes bones regles, o que hi estigui d’acord. Només que són les que seguiré. O ho acceptes, o no deixo testimoni, Jason. I... Saps? Fer-ho no està en la meva llista de prioritats, així que...
―D’acord ―va dir a contracor, mirant de cua d’ull la seva cosina, que l’estava assassinant amb la mirada―. Quin dius que és el marc d’accés?
―Sota la meva autorització o haureu d’esperar fins cinc anys després de la meva mort natural. ―Va respirar profundament abans de continuar, perquè en Jason l’estava irritant.― Evidentment tota la resta de punts del reglament legislatiu del «Projecte Chronos» també s’apliquen i tota la pesca ―va afegir traient-hi importància―. Tenint en compte les circumstàncies, denego l’accés a tothom durant set anys des del moment en què signi el meu testimoni. Llavors, en tornem a parlar.
―Però, Moira... ―en Jason gairebé semblava horroritzat per aquests terminis.
―Només desitjo que la guerra s’acabi abans, Jason ―li va respondre innocentment, com si fos la única raó―. Així que, set anys, d’acord?
En Jason va prémer els llavis en una fina línia. Va mirar a la seva cosina buscant suport, però la Beatrix va alçar les celles i va romandre en silenci. Tenint en compte que havia estat assentint mentre la Moira parlava, ella ja sabia que hi estava d’acord.
―D’acord ―va admetre finalment―. Això és tot?
―Em temo que sí, Jason.
Ell va assentir. Va alçar-se del sofà i s’arreglà la túnica.
―Això és el que em vas demanar ―va adreçar-se a la Beatrix, tot donant-li una bosseta de roba que s’havia tret de la butxaca. Ella li ho va agrair. Va dirigir-se a la llar de foc i, abans de desaparèixer amb la pols migratòria va acomiadar-se.
―Ni una paraula, d’acord? ―va dir la Moira mirant la Beatrix abans que ella es disculpés.
―No, i ara... ―va fer espetegar la llengua; va somriure―. Gràcies, Moira. La cura... Espero que la trobem. Ja saps que és el somni de la meva vida.
La Moira va assentir.
―T’hauria de donar les gràcies a tu també, Bea. Perquè, en fi... Diria que és hora que recordi que les pocions són la meva especialitat.
La Beatrix va fer una riallada. Tot seguit, més seriosa, més formal, li va mostrar la bosseta de roba.
―Això és per tu.
―Què és? ―va dir la Moira, mig encuriosida, mig sorpresa, mentre l’agafava.
―La clau de la teva caixa de seguretat a Gringotts ―va respondre-li, mentre la Moira estava obrint la bosseta. La clau era petita i daurada―. Si ho recordo bé, el Departament pagava unes recompenses a les famílies per les vides dels voluntaris desapareguts, oi? ―Oh. Aquella era la seva? Li va venir un calfred. Tenint en compte que s’havia saltat les regles, ni s’havia plantejat que en pogués tenir una. Una mica incòmoda es va adonar allò era el preu de la seva vida.― L’avi Evan la va guardar tota per a tu, per si mai tornaves. Crec que ara en faràs un bon ús, oi?
La Moira es va sentir superada per les circumstàncies.
―Ell pensava realment que tornaria... Però l’arc... Si ho plantejàvem com viatges en el passat, no en el futur. Si amb l’Eloise vam anar al segle XV...
―Bé, com diu l’avi Hector, la precaució és fonamental per sobreviure i poder viure.
La Moira va fer una inspiració profunda. Era l’hora de fer la pregunta.
―L’Evan. On... on descansa?
―No hi ha un paper, amb la clau? En principi hi havia de ser ―va dir la Beatrix, amb un to lleugerament preocupat―. T’ho havia deixat per escrit...
La Moira va obrir la bosseta de nou, i allà ho va trobar: un pergamí petit, de cinc centímetres de llarg, que va desenrotllar amb dits tremolosos. Allà, en la cal·ligrafia de l’Evan, hi havia una petita endevinalla, com si fos un mapa del tresor: A prop d’un lloc segur on sempre serà el teu cor. Allà on, quan tornis, decidiràs viure. Allà, em trobaràs.
La Moira va tocar la clau que duia en una cadeneta penjada del coll. Sabia on havia d’anar. Feia massa temps que ho havia estat posposant.
*
En l’aparetretge, quan els peus de la Moira van tornar a tocar el terra i el món es va recol·locar a lloc, era enmig d’un bosquet. Enrere deixava la ciutat de Londres, tan fascinant i tan claustrofòbica, on no hi havia ningú ni res que la hi lligués. No tornaria mai més a ser una inefable, no tenia intenció de tornar a entrar al Departament o la Conselleria. Una perspectiva vertiginosa, havia d’admetre. Va fer una inspiració profunda i l’olor de la natura la va envair. Després d’uns segons de silenci, interromputs pel seu aparetratge, els ocells van tornar a xiular. El bosquet del seu voltant el coneixia molt bé, o ho havia fet en una altra època, quan hi solia jugar amb l’Eloise i se’l coneixien com la palma de la mà. Va recol·locar-se la bossa de viatge i va començar a caminar. Baixant turonet avall, deixant enrere el bosc, el paisatge ondulat de les Midlands s’estenia davant seu fins allà on li arribava la vista. Hi havia més cases i més carreteres muggles, però per tota la resta... Era a Derbyshire. Era a casa.
Al cap de pocs minuts va travessar el poble pel carrer principal, que ara estava asfaltat però les cases del voltant havien sofert pocs canvis. Després d’un revolt, va arribar a la plana i la casa de camp li va donar la benvinguda. La Moira va romandre una estona palplantada al mig del camí, admirant en el conjunt aquella casa en què havia pensat tants cops mentre tocava la clau penjada del coll. Ho va fer aquell cop, també, instintivament. Era exactament igual com l'havia vist per última vegada, feia uns mesos en la seva vida anterior; com si l’haguessin immortalitzat directament de la seva memòria, com si no li hagués passat el temps.
En apropar-s’hi, va notar la màgia que emanava. Després de la mort de l’Eloise, els seus pares havien decidit anar a viure amb un parent perquè la casa se’ls feia massa gran per ells dos, i la Moira vivia a Leeds. La casa havia quedat abandonada i, tal i com volien els pares de l’Eloise, havia acabat passant a mans de la Moira després de la mort de l’avi Mintumble. Tal i com havien parlat amb l’Eloise, la Moira l’havia posat a disposició del Departament, com una casa segura. Fos qui fos, fos quan fos, podia notar que l’havien fet servir, perquè els encanteris protectors originals havien estat reforçats.
Tot i així, quan la Moira va travessar la porta d’entrada al pati, amb vareta en mà per les precaucions, la màgia no hi va oposar cap resistència, perquè la va reconèixer com a legítima propietària. Va vibrar al seu voltant com si li donés la benvinguda, com si es modelés per donar-li pas, per deixar-la entrar. El jardí estava ben assilvestrat i ella es va preguntar què en pensaria l’Evan, amb una punxada al cor. Potser podia aprendre ella a cuidar-lo. Donar-li vida. La casa era petita, de dues plantes, amb quatre finestres a la façana principal, amb una porta al mig. La teulada de dues aigües era marró amb dues xemeneies, una a cada banda. Tot seguia igual, exactament igual que la última vegada que havia visitat la casa feia pocs mesos, així que quan va fer girar la clau, el seu cor li va fer pensar que hi trobaria vida, a dins. Potser l’Evan, perquè no l’havia vist a Leeds; o potser l’Eloise, perquè aquella era la casa de la seva infància.
Però no.
Quan va obrir la porta, la casa estava decebedorament buida. Tal i com esperava, en realitat. Com que els porticons estaven tancats, la única llum que il·luminava l’interior era la del sol que entrava per darrere seu. La Moira es va prendre la molèstia d’obrir els porticons d’un en un, amb les mans, com si fos un ritual. Com si necessités que la llum entrés a poc a poc, per poder assaborir la casa per fragments segons les clarianes il·luminades. Quan va haver acabat amb la planta baixa, va poder respirar tranquil·la. Per primer cop des que havia travessat l’arc, estava en un lloc que es conservava tal i com sempre havia sigut. L’únic canvi, es va adonar complaguda i commoguda, i que segurament devia ser decisió de l’Evan mateix, era que el seu quadre de noces decorava l’estança principal, sobre la llar de foc. L’Evan retrat la contemplava amb una mirada tan amorosa que s’havia anat apagant en el real, i que ara no veuria mai més...
Va apartar la vista i va pujar a la planta superior, perquè encara hi havia molta feina per fer i molts porticons per obrir. En el dormitori que havia sigut el seu, quan ella vivia en aquella casa, es va trobar una sorpresa damunt del llit. Un conjunt voluminós d’objectes, coberts per un llençol blanc. El cor li va bategar amb força, perquè sabia en l’essència dels seus ossos que allò era cosa de l’Evan. Qui, si no, hauria escollit aquella casa? Qui, si no, en tindria la clau? No havia vist senyals de cap intromissió forçada i ell sabia que ella aniria allà. El cor li va bategar amb tanta força que la Moira es pensà que li sortiria del pit. Les mans li tremolaven mentre treia el llençol blanc.
Dessota, hi havia quatre caixes de cartró lligades amb cordes. A poc a poc, volent gravar el moment en la seva ment, perquè sabia que seria important, va acostar-se a una de les caixes i la va obrir. Gairebé se li va aturar el cor, mentre notava com una llàgrima fugissera li baixava galta avall. Hi havia pergamins i pergamins plens de la lletra de l’Eloise. Aquella lletra que feia massa temps que havia deixat de veure en cartes. A qui ella seguia escrivint sabent que no obtindria mai resposta. Va llegir-ne un fragment qualsevol i es va adonar que era la seva documentació relacionada amb el «Projecte Chronos». Acabava de trobar una part de la seva amiga que es pensava que havia perdut, a causa d’aquell incendi a l’arxiu del Departament. L’Eloise era una inefable, l’Eloise era una voluntària, l’Eloise havia tingut una vida.
Va fer un càlcul i es va adonar que eren quatre caixes. Com quatre eren els calaixos buits del bagul de l’arxiu del Departament, aquell dia que havia anat a buscar-hi informació. Potser... potser... Va obrir la següent caixa i es trobà la seva pròpia documentació, inclosa la del procés de creació de la poció. Bé, això seria interessant de recuperar a l’hora de fer la cura, així que va descartar la caixa satisfeta. La següent que va obrir era la de l’Evan. Va contemplar aquells pergamins durant uns minuts, com si allò fos la única prova de vida que tenia d’ell. Com si hi volgués imprimir tots els records compartits mentre ell havia estat en les seves teories. I, finalment, va tocar l’hora de la veritat, la darrera caixa. Com el quart calaix buit del bagul, havia de contenir la documentació del Miller, oi? Les seves notes de les runes de l’arc de pedra... En obrir-la, però, hi va trobar desenes i desenes de llibretes, ben amuntegades. La majoria eren negres, però n’hi havia algunes de colors.
Va arrufar les celles.
Va obrir la llibreta que hi havia al capdamunt. La lletra pulcra de l’Evan decorava la pàgina. Estimada Moira... Va tancar la llibreta de cop.
Cartes.
Cartes.
Va contemplar la caixa en el seu conjunt. Va calcular quantes llibres hi podia haver allà dins. Desenes. Allò era una prova d’amor, es va adonar amb el cor trencat. Allò era tot el que li havia estat demanant, tot el que necessitava durant set anys. Ara ho tenia a les mans. Quan era massa tard. El va maleir en veu baixa, amb les llàgrimes baixant-li per les galtes sense aturador. Va agafar el llençol per intentar eixugar-se-les. Com podia ser que li hagués estat escrivint cartes durant anys? Com s’atrevia a demostrar-li que l’estimava quan ella ja se n’havia anat? La Moira sabia que si ho hagués fet llavors, aquell dia que havia acotxat l’Hector al seu llit, o encara abans, el primer dia que se li va passar pel cap la idea de tornar a travessar l’arc... No, si li ho hagués demostrat llavors, ella no se n’hauria anat.
Com podia ser que li hagués estat escrivint cartes durant anys? Era una perspectiva que encara la sobrepassava, perquè per ella havien passat setmanes. Tot just havien passat un parell de mesos... No, no era normal res de tot allò, i una part del seu cor, de la seva ment no ho podria assumir mai. No era com aparetre, els salts en el temps fan més mal. Va tancar la caixa amb cura, perquè aquella era una realitat que afrontaria en un altre moment. Ara hi havia altres coses per entomar: no, les runes d’en Miller estaven perdudes definitivament. Aquell era el seu present, ara, així que tocava que aquella fos la seva vida. No podia tornar enrere. Així que...
Ja has tornat, mama. Viu. Vés allà fora i viu.
Però, rediantre, en seria capaç?
*
Hi havia dies que era fàcil, ser en aquella època. En aquells dies, passejava pel poble i estudiava la vida dels muggles. Ara vivia com si fos pràcticament un d’ells, i segurament faria així fins que acabés la guerra. Per seguretat. Hi havia moltes coses per aprendre, hi havia moltes coses per descobrir, misteris per resoldre. La seva tecnologia era tan diferent, i el seu coneixement, tan estrafolari... La seva concepció del món també era tan única, que la Moira es preguntava si mai l’acabaria de copsar del tot. Tot i així, no pensava defallir en el seu intent. En aquells dies, també parlava amb la Beatrix a través del tontòfon o com s’anomenés aquella andròmina, que ben sorpresa s’havia adonat que n’hi havia instal·lada una a la casa de les Midlands. L’avi Evan, li havia explicat la Beatrix. Li agradava, el tontòfon i moltes vegades el preferia a altres mitjans de comunicació màgics perquè li donava el nivell de comunicació justa que ella li agradava; sentir la veu però no veure la cara, no fer veure que estava bé.
Hi havia dies que era difícil, ser en aquella època. En aquells dies, el món li queia a sobre i l’amenaçava de no deixar-la sortir del llit. O a vegades li sobrevenia quan ja n’havia sortit, com per exemple a la plaça del mercat, perquè de cop i volta s’adonava que hi estava buscant l’Eloise; o quan es quedava massa estona mirant les plantes de l’aparador de la floristeria, intentant recordar quines havia plantat l’Evan al jardí. Hi havia moments que la tristesa la sobrevenia tot d’una i s’havia d’asseure en un banc, perquè si s’aixecava aniria corrents cap al Departament i travessaria l’arc sense pensar-s’ho, perquè aquella no era la seva època i ella no havia de ser allà. Ella havia de ser als braços de l’Evan; les cartes del qual encara no havia llegit. Per Merlí, s’enfadaria, si li ho explicava? Hi havia dies que volia cridar i destrossar-ho tot. N’hi havia d’altres que simplement estava morta per dins. Quan va explicar la immensitat blanca al Cronista va ser un dia d’aquells darrers...
Hi havia altres dies, però, que podia notar l’aflicció respirant-li al clatell, que podia preveure que li vindria un daltabaix, i hi podia intentar posar remei. Sobrevenir la onada. Com aquell dia de principis de tardor, que es va abrigar contra el vent fred i va sortir de casa a pas decidit, amb la bossa de pell penjant de l’espatlla. (Sí, aquella bossa de pell. La que havia travessat amb ella el portal.) Ara ja tenia la seva pròpia roba, i solia vestir de negre, de dol ― pensava fer un any i un dia, com era el costum, però no sabia suficient per tot el dolor que hi havia dins del seu cor. Potser faria com la reina Victòria, i aquella seria la roba de la resta de la seva vida. Era un estil amb el que s’hi sentia còmoda; un recordatori constant de la mort, i ella en sabia molt, d’això.
Aquell dia, les seves cames la van dur sola pels carrers del poble, orientant-se de memòria per una ruta que no era el primer cop que feia. Travessà el poble a poc a poc, perquè no tenia pas pressa, i va saludar-se amb alguns dels veïns. Començava a fer tractes habituals, a establir noves relacions. Una perspectiva vertiginosa i intrigant. Va arribar als límits del poble, on s’erigia l’església, i pel camí que hi havia a la vora s’enfilà al cementiri, envoltat d’arbres. A dins, l’ambient era reposat, tranquil, atemporal. S’assemblava al de la cambra de l’arc de pedra, s’adonà la Moira amb un calfred; no havia sigut, allò, a la seva manera, la tomba de tanta gent? Va trobar la tomba que buscava vora un arbre robust, però es va aturar abans d’arribar-hi, així que va ser capaç de llegir el nom de la làpida des de la distància. Va respirar profundament, va tancar els ulls uns segons, va comptar fins a tres. Com si trenqués una barrera invisible, va fer la primera passa de nou.
La Moira va tocar la làpida de pedra amb la punta dels dits; era freda al tacte, però no tan freda com se sentia per dins. Sola, buida. Va passar la mà per damunt del marbre, d’una banda a l’altra, com si en volgués esborrar les paraules, canviar la forma de les lletres. Transformar el temps; futur, passat. Si fos tan fàcil... Va passar la mà per damunt de cadascuna de les lletres del relleu, com així les pogués assaborir. Va llegir l’epitafi, una vegada i una altra, com si així hagués de fer menys mal, però estava equivocada.
Evan Fawley (1855-1972)
Espòs de Moira Doyle Fawley, viatgera
Fins que el temps ens torni a ajuntar, ad astra per aspera
La Moira es va asseure a l’herba, vora la làpida, i es va posar la bossa de viatge a la falda. Va treure una de les llibretes que s’havia endut amb ella; era només una part de totes les que hi havia a casa, era la primera per ordre cronològic. La va sostenir davant seu amb mans tremoloses. Va respirar. No s’havia vist capaç de llegir-les a casa, potser seria capaç de fer-ho allà. Va obrir-la. La primera pàgina datava de juliol de 1896, Estimada Moira... La va tancar bruscament i, en el gest, es va adonar que hi havia una nota solta. Cal·ligrafia pulcra. Datava de 1972. «Cariad, tinc cent-nou anys, i en fa seixanta-vuit que t’enyoro. Molt em temo que no et veuré en aquesta vida, per cada alè que respiro tinc la sensació que és el darrer. Si mai no trobes el camí de tornada, tens aquí testimoni del meu amor.»
La Moira va riure durant una llarga estona. Fins que començaren a caure les llàgrimes i, llavors, romangué en silenci. Es va estirar a l’herba, al lloc on li tocaria ser. Va tancar els ulls mentre les paraules de l’Evan li ressonaven a les orelles com una carícia. Era el vent, que les pronunciava? Era ell, allà al seu costat, que les murmurava? Va intentar fer durar tanta estona com va poder aquell equilibri mental de no saber què era real, en quin temps es trobava, perquè sabia que quan tornés a obrir els ulls, tindria la resta de la seva vida per endavant.
Cass Ross Enviat el 19/10/2024 a les 01:38:59 #28309 He escrit 14 fanfics amb un total de 71 capítols OH MY MY!!! Estem al final de tot!! No m’ho puc creure. Abans de penjar aquests últims tres capítols m’he estat una bona estona davant de l’ordinador pensant «No pot ser, no pot ser, s’acaba!!» mentre escoltava «’39» non stop. Quan surti l’Spotify Wrapped, si em ressalta com a dia que he escoltat més intensament un cançó el d’avui, ja sabrem perquè és.
Primer parlem del capítol i després de la fanfiction en general... Fa una mica de ràbia que aquest capítol tingui només una part quan tots els altres n’han tingut dues LOL Havia planificat la història com un pròleg i tres capítols, després hi vaig colar un interludi al mig... Però, veient-ho ara, aquest capítol seria més aviat un epíleg, oi? Anyway, aquesta fanfiction és d’allò més complexa, com passa amb les històries tan llargues (no parlo d’experiència).
Aquest capítol no està tan revisat com els altres, i va patir retallades substancials mentre l’escrivia, perquè hi havia afegit moltes escenes que llavors vaig veure que en realitat sobraven o eren massa repetitives. (D’aquí que, en el fons, tingui només una part.) La primera escena està una mica massa passada per sobre i tal, que m’hi vaig quedar molt encallat i no sabia com solucionar-ho. En fi, donem les culpes al Jason i passem pàgina, eh? Que crec que tota la resta del capítol ja torna a estar una mica més als estàndards dels primers de la fanfiction.
Era molt important i molt especial per mi que la Moira anés tocant la clau al voltant del coll al llarg de tota la fanfiction (em pregunto si algú ho comentarà abans d’arribar aquí), i que és la clau de la casa de les Midlands. (La casa del moodboard, si voleu.) És, també, la casa segura que menciona l’Evan el 1939. Per això està tan ben protegida.
Quan estava molt al principi de la història, potser quan havia acabat de planificar-la o potser quan tot just estava començant el pròleg, una de les primeres coses que vaig escriure també va ser l’últim paràgraf de la fanfiction. Crec que a alguns de vosaltres us ho vaig explicar. No ha sobreviscut literal la redacció original (tot i que hagués molat com a concepte), però la idea persisteix, i per mi va ser molt important tenir tant clar i tant precís saber com s’acabava la història per poder-hi arribar.
M’agrada molt com s’acaba la història, talment seguint el fil de la cançó...
All your letters in the sand
Cannot heal me like your hand
For my life, still ahead, pity me
(Acabo d’escriure això mentre sonava a la cançó. Coses del destí.)
No sé què més comentar concretament del capítol, així que anem a un comentari general de la fanfiction. (Espero no deixar-m’hi res!) La història té 50k paraules, així que si a sobre us esteu llegint les meves verborrees de comentaris, gràcies LOL Anyway, espero que us hagi agradat la història, que ha sigut de gran embargadura en comparació amb el que estic acostumat.
Només vull reprendre un comentari de la Moira, al primer capítol crec que era, quan comenta que no recorda com acaba la novel·la de “La màquina del temps” de H. G. Wells i com això es relaciona amb la fanfiction... (Ja que, crec, la relació amb “El gos dels Baskerville” ja queda explicat dins la història.)
(Spoilers de “La màquina del temps” ― Si voleu evitar-los, salteu al pròxim paràgraf.) La trama de la novel·la és, també, un paral·lel de la vida de la Moira. El Viatger fa la màquina del temps i fa un viatge (com la Moira quan se’n va a l’Edat Mitjana) i torna, a explicar-ho als seus amics. Llavors, fa un segon viatge, però va a parar tant al futur que s’hi queda encallat i no torna. Els seus amics, mentrestant, al seu temps esperen el seu retorn durant anys. Sounds familiar? El viatge al futur de la Moira no és tan dramàtic, però la idea és semblant. I em semblava poètic, volia que intencionadament la Moira no recordés aquest detall quan ella encara pensava que tenia possibilitats de tornar.
I a més a més, se suposava que la Moira havia de desaparèixer per sempre; és a dir, havia de travessar el portal el 1896 i no tornar mai més. Ja havia parlat amb alguns de vosaltres de la “maledicció dels Fawley”, i sempre ho havia pensat com la família maleïda on la matriarca, que va causar la maledicció, va desaparèixer per sempre més, reforçant doncs, que cap dels descendents pugui trobar una solució. A la seva manera, és com si l’hagués matat. Així que, per primer cop a la història (i que no serveixi de precedent haha) he des-matat un personatge per fer una fanfiction. You’re welcome.
I, curiositat, és justament H.G. Wells, qui va encunyar la frase de “la guerra per acabar totes les guerres” referent a la Primer Guerra Mundial. És l’escriptor al qual fa referència l’Hector en el capítol de “In the year of 39”.
La maledicció dels Fawley, que vaig dir que en parlaria, està lleugerament inspirada per diverses coses. Per una banda, els flashbacks de l’estrès post-traumàtic, però fem que realment estiguis revivint aquell moment i si la cagues molt fort, canvies petites coses del teu temps. (Petites, petites! Que el temps s’autocorregeix i ara ja controla l’anomalia dels Fawley!!) Però poden ser canvis suficients que tu els notes. Per l’altra banda, en la sèrie “Travellers”, va de diversos viatjants en el temps, i sense entrar en espòilers, n’hi ha un que és molt vell i que ha viatjat tants cops en el temps que ha agafat una malaltia especial que el deixa congelat en el temps.
A més a més, també havia llegit sobre Txernòbil fa temps i altres desastres d’aquests, que a vegades quan hi ha una cosa així que afecta una persona embarassada (com seria la contaminació d’una explosió nuclear o, en el nostre cas, petar l’arc de pedra) el cos funciona que afecta més el fetus que la persona embarassada, com a mecanisme de protecció i també perquè el fetus és més vulnerable. És per això que a Txernòbil, o al Vietnam, o a Hiroshima i Nagasaki, i molts altres llocs, per desgràcia, de mares sanes van néixer criatures amb moltíssimes seqüeles. Una mica aquesta era la idea, que la Moria travessant l’arc embarassada era un factor fonamental, perquè la maledicció sinó només l’hagués afectat amb ella, i potser llavors l’hagués afectat diferent, però al final va quedar canalitzat sobretot en el nadó. O sigui que la inspiració de la maledicció venia una mica de tot plegat.
Sobre EL Departament, no sé si us n’heu adonat, però tota l’estona és només «el Departament», fet que està molt influenciat perquè la majoria de converses són entre inefables així com la veu narradora principal. La única vegada en tota la fanfiction en què el Departament es diu «Departament de Misteris» és de la boca de l’Hector que, exacte, no és inefable. No va ser molt intencionat, però al mateix temps tampoc va deixar de ser-ho, no sé com explicar-ho.
Ai, i si heu vist «Interestellar» (perquè conté espòilers de la pel·lícula), us passo aquest vídeo tan bonic amb la lletra de «’39»... https://www.youtube.c om/watch?v=pdwnpfCzSqs
Ha sigut l’experiència de la meva vida escriure aquesta història. He après moltíssim. Així que deixeu-me ser dramàtic una última vegada: “Now and then I reread the manuscrit / But the story isn't mine anymore”.
Ad aspera ad astra,
Cass
marta_ginny (Moderador/a FF) Enviat el 26/10/2024 a les 10:46:21 #28314 He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols Vinc directa aquí, que em vaig llegir els dos últims de cop i WOAH. Recordes quan al principi deia que em quedava amb el final més trist? Una cosa així era el segon més trist que se m'acudia, o sigui que suposo que haig d'estar contenta hahaha
Nah, fora bromes, evidentment que he d'estar contenta per haver llegit una història d'aquest calibre, com estic segura que ho estàs tu d'haver-ho escrit. És una història on tot està cuidat, especialment la trama, ja que fa anys que veiem que tens un nivell de detall en lligar fets i personatges al·lucinant, però crec que és la primera vegada que realment ho podem veure plasmat en una història (més enllà de quan ens ho comentes en spoiler nights o calendaris d'advent). I l'efecte aquí és brutal. Hi ha una satisfacció molt gran en llegir una narració en què tot, absolutament tot, està lligat, i és el cas. Una enhorabona enorme pel que has construït.
L'altre aspecte que trobo extraordinari, tot i que potser no ho he destacat tant en els comentaris perquè ja ens hi tens (mal)acostumats, és l'ambientació. Sempre has tingut una manera de situar una escena en el temps i l'espai que és fora de sèrie, i amb tantes situacions diferents que et trobes aquí, el treball és bèstia bèstia, especialment tenint en compte que no especificaves segle (al principi pensava '96? Quin? Fins que em vaig adonar que no ho necessitava, que amb un paràgraf ja feies evident on érem!). No sé com t'ho fas, però em trec el barret.
Això sí, em queden un parell de preguntes, que són més curiositat que una altra cosa! Totes dues, de fet, són sobre la sala de l'arc. La primera és el tema de les grades, que em té ben encuriosida. Comentaves que hi devia haver hagut algun tipus d'espectacle en el passat i m'han vingut moltes ganes de saber-ne més detalls. Tens un canon personal al respecte? Alguna història, fins i tot? I l'altra és sobre l'arc en si, que hem vist que anava evolucionant, però no hem acabat de veure al 100% per què. Hem vist que es trobava el Sirius, i que la funció de l'arc canviava... però en part pensava que investigarien exactament què hi havia passat. No passa res perquè no ho facin, ja que la història senzillament va per un altre lloc, però sí que m'ha quedat el dubte i he pensat que, com que sols tenir-ho tot i més pensat, potser hi pots afegir algun detall més haha Si no, cap problema!
I aparentment, encara hi havia una cosa del primer capítol que m'havia oblidat de comentar, i l'havia posat aquí en majúscules per aquest matí recordar-ho haha i és el motto de Ad astra per aspera! Realment és una anècdota, que és que últimament estic molt obsessionada amb aquesta frase perquè vaig trobar una cançó amb aquest títol que estem fet amb el grup de joves de la coral, i cada vegada que sortia el meu cap començava a cantar AD AAAAASTRAAA PER ASPERAAAAA hahaha o sigui que, òbviament, m'ha fet molta gràcia veure-la tant aquí, i és súper fitting.
I suposo que fins aquí... Després de tant de temps recollint-ne fragments i detalls per xats, em sento molt afortunada d'haver pogut llegir aquesta història! Es nota que te l'has estimat, que t'hi has bolcat, que hi has passat hores, no només escrivint, sinó en el dia a dia, ja que tinc la sensació que és d'aquelles històries que van amb tu i et fan companyia en tot moment. Admiració total per com l'has treballat, també, que jo perdo la paciència ràpid, i tu hi has anat fent xup-xup fins que has vist que estava a punt (perquè estava a punt, no sé què més volies retocar però no toquis ni una coma!).
I havent dit això, fes el favor de treure-li la part pottèrica i publicar-la, que això és molt més gros que una fanfiction.
ENHORABONA en majúscules. Ad astra!