Escrit per Cass RossEnviat el dia 21/09/2024 a les 13:42:51
Última modificació 21/09/2024 a les 13:42:51
Tots els capítols de The Last Volunteer (feat. «’39»)
< Anterior capítol ||
Tot s’havia esvaït i ella era un fantasma. Morta per dins, només respirava. La Moira havia pensat que visitar el Departament li donaria les eines i li faria recuperar la confiança que necessitava, però se sentia molt més perduda. No tenia absolutament res. Ni tant sols havia pogut trobar consol en veure una fotografia de l’Evan. I el portal...
―Per què no me’n vas dir res, de tot això, al teu pis? ―va preguntar amb ràbia a la Beatrix, mirant-la directament als ulls; la ràbia la feia sentir viva. Estaven tots tres altra vegada al despatx del cap dels inefables. Ella estava asseguda en una de les dues butaques vora la llar de foc, mentre la Beatrix ocupava l’altra i en Jason donava voltes al despatx darrere seu.
―No ho sé, jo... ―va empassar saliva―. Vaig pensar que les havies d’escriure tu mateixa, les runes. Perquè, de debò, no hi ha hagut mai runes inscrites al Vel des que vaig començar. I sobre l’arxiu... M’hauries cregut? ―va afegir.
La Moira li havia de donar la raó.
―Com és possible? ―va dirigir-se al Jason, girant-se per mirar-lo i ell es va aturar―. Com és possible que el Departament permetés que es cremés l’arxiu?
―Va ser un accident. No pots insinuar que fos intencionat ―va respondre ell a la defensiva. Va sospirar―. No sóc el Cronista, no en sé tots els detalls... Però va ser durant la guerra; una que vam tenir fa seixanta anys, que va acabar abans que nosaltres nasquéssim... Va passar de cop i volta un dia. Hi va haver una investigació al respecte però no es va aclarir res. Va ser una gran pèrdua, sí, però enmig de la guerra el Departament tenia altres prioritats.
Altres prioritats més importants que el Projecte Chronos? La Moira va deixar anar una rialla sarcàstica. Trobava difícil de creure-ho. Aquell projecte era tota la seva vida professional. Com podia ningú deixar-ho enrere? Va anar passant la mirada del Jason a la Beatrix. Estava enfadada. Se sentia enganyada. Decebuda. Confosa. Però... seixanta anys, havia dit? Llavors el projecte ja devia fer més de quaranta anys que estava clausurat. Era surrealista comptar per anys d’aquestes quantitats, més que la durada de la seva vida. No tenia pas la sensació que res d’allò fos real. Però... seixanta anys, quaranta anys... Si en set anys ja ho havien intentat amagar sota l’estora, fer-ho desaparèixer, qui quedaria que li importés, al cap de quaranta anys? L’Evan, li va dir una veueta, però no podia pensar en l’Evan i quaranta anys més en la mateixa frase; així que... ningú. I un arxiu que ningú cuida és un arxiu propens a degradar-se; l’Evan li ho havia explicat un dia. Però... un foc? S’ho hauria cregut si haguessin sigut arnes o fons, o fins i tot ratolins... Un incendi ho trobava massa irresponsabilitat per un edifici com la Biblioteca Arcana o el Departament, o fins i tot la maleïda Conselleria.
―Un foc? Com és possible que un arxiu es cremés? ―tornà a preguntar, les paraules plenes de ràbia.
―Va ser un accident ―va repetir en Jason; hi havia sinceritat i remordiment a la seva veu―. Tant de bo en sabés més coses i et pogués donar una resposta més idònia. Em sap greu.
La Moira va deixar anar un esbufec. Una disculpa no solucionava res. I... un accident? Una idea boja anava apareixent una vegada i una altra en la seva ment. Després de l’accident de l’Eloise, els perills de jugar amb el temps no havien fet més que amplificar-se. Cremar-ho tot, cremar qualsevol prova aquest projecte havia existit mai, volia dir cremar qualsevol rastre d’un esdeveniment infame. D’una investigació anant pel mal camí, d’un atreviment dut massa enllà. D’un error. Al mateix temps, cremar-ho tot volia dir aturar qualsevol intenció futura de tornar al projecte, d’utilitzar-lo. Com volia fer ella, recoi. Cremar-ho tot volia dir esborrar el rastre de desenes de persones que havien desaparegut participant-hi. El sistema de voluntaris. La seva gent. Va pestanyejar ràpid per endur-se les llàgrimes ben endins i va deixar anar la ràbia, tot alçant-se de la butaca.
―Això no soluciona res. Com rediantre va poder passar? ―Quedaria resposta la seva pregunta si la formulava una vegada més?― Qui era el Cronista, llavors? ―L’Evan no hauria permès que l’arxiu es cremés.― Teníeu un Cap dels Inefables, oi? Era un idiota inútil? ―Va fer una aspiració abrupta.― O va ser culpa del Conseller d’Afers Màgics? No em sorprendria pas, sempre volen ficar-se on no els toca. ―Va asseure’s altra vegada a la butaca, notant que se li anava tota la ràbia del cos.
―No ho sé pas, Moira. No ho crec. ―El to d’en Jason era una mica defensiu. Se sentia atacat? Ofès?
―Però tu encara tens les teves notes, oi, Moira? ―va intervenir la Beatrix―. Pots desxifrar-les. T’hi ajudarem ―va afegir, tot mirant en Jason, abans de dirigir-li a ella un somriure amable. La Moira es va sentir sobrepassada per la confiança que la Beatrix tenia en ella, que anava per damunt de les seves capacitats.
―És clar ―va respondre ràpidament en Jason. Va fer un somriure educat―. Tu també ens podries ajudar a nosaltres.
―Com? ―La Moira va alçar les celles, curiosa.
―Tot el que has fet... Tot el que has aconseguit... És un descobriment. Viatjar més enllà de les cinc hores pot ser realment possible, contradient la Llei del Professor Croaker! ―Com més parlava, més apassionadament ho feia; amb grans gestos i alçant la veu. Va començar a donar voltes al despatx altra vegada.― Podries compartir la teva experiència, explicar què has fet durant aquests cent anys, com ho vas viure... Ha sigut com travessar una porta i has anat de llavors fins ara o has viatjat a un altre lloc mentrestant?
Va parar de caminar i la va mirar fixament, esperant una resposta. Alguna cosa de la seva actitud li feia mala espina, així que la Moira va respondre amb cautela. Tenia curiositat de saber cap on volia anar.
―Vaig viatjar a un altre lloc mentrestant.
―Oh! Quin any? Quina època?
La Moira va recordar aquella immensitat blanca on estava atrapada fins que aquell home havia aparegut. Va fer una respiració profunda abans de respondre, intentant esborrar les imatges de la ment.
―Em sembla que era... un lloc més enllà del temps. No tinc la sensació d’haver viscut cent anys.
―Tampoc sembla que n’hagis envellit cap ni un ―va dir ell, repassant-la de dalt a baix―. Així, has anat a un món nou. Això és un gran descobriment. Estaves sola? No hi havia ningú més?
―Jason... ―Ell va ignorar l’advertiment de la seva cosina, però la Moira va agrair que la Beatrix hagués intentat intervenir.
―Estava sola ―va respondre sense poder-ho evitar. Seguia tenint curiositat per treure l’entrellat de tot plegat. Què volia en Jason? Un gran descobriment... La Moira no s’ho havia plantejat així.
―Sola? ―En Jason semblava confós, com si no fos la resposta que estigués esperant.― Un home va creuar el Vel el dia abans que tu apareguessis... No te’l vas trobar?
―Oh. ―Va recordar l’home esvaint-se davant dels seus ulls així que havia travessat el portal. Va empassar saliva.― Eh, sí, me’l vaig trobar. Va... va morir. Però em va permetre trobar el portal de nou. Estava perduda, abans.
―Estàs segur que va morir? ―La Moira va arrufar les celles, però va assentir amb cautela.― Fantàstic! ―Va girar-se cap a la Beatrix abans de recompondre’s. Va estossegar.― Era un home malvat. Ni tant sols havia de ser al Departament, en primer lloc ―va ser tota l’explicació que va fer, amb veu neutra―. Ell està mort i tu no, i estem molt agraïts per això. Tens cap idea com és possible?
La poció.
―Cap ni una ―va mentir la Moira amb agilitat. No pensava donar-li més informació. Com rediantre es podia alegrar tant de la mort d’algú? Ella no ho desitjava a ningú, ni tan sols al Conseller Spavin. Tampoc estava disposada a admetre els seus errors davant d’algú com en Jason.
―Ah, ja veig. En fi. Estem en guerra, però... D’acord que el Departament tampoc és la salvaguarda de la seguretat, ara mateix, però podríem treballar al voltant d’això. Et podríem donar tots els instruments que volguessis per investigar-ho, tot això de com anar a aquest món i no morir. Podríem viatjar realment en el temps, llavors.
Un calfred va recórrer la Moira de dalt a baix. Semblava una mala idea.
―O també li podríem donar les eines que necessiti perquè pugui tornar al seu temps, si és això el que vol ―va afegir la Beatrix, adreçant-se al seu cosí.
―Vull tornar al meu temps, a casa meva ―va dir la Moira, agraint que la Beatrix estigués de part seva.
―Però... Moira, pensa-hi una mica primer, si us plau ―va insistir en Jason, gairebé suplicant-ho―. Podria ser el descobriment del segle. Honoraria la memòria del Projecte Chronos.
La Moira el va voler assassinar amb la mirada. Com s’atrevia a mencionar-los? Va alçar-se de la butaca una altra vegada i va apartar-se’n, per acostar-se a ell mentre deia:
―I què faràs amb tot això, Jason? Vinga, digues-m’ho! Aniràs a la premsa? Ho anunciaràs a tot arreu?
―Per què no? És extraordinari, el que has aconseguit.
―Rediantre, Jason. Estem en guerra ―el va advertir la Beatrix, deixant enrere la seva butaca ella també.
―Evidentment, un cop la guerra s’hagi acabat ―va treure-hi importància ell.
―M’alegro que tinguis tanta confiança en que guanyarem aquest cop, estimat cosí. M’agradaria tenir-ne una mica, d’aquest positivisme.
―Per Merlí ―va exclamar la Moira. Les pors sobre aquesta guerra desconeguda la rosegaven per dins, la feien sentir atrapada com l’heura enfilant-se per una columna, congelant-la a lloc. Però que era una preocupació que anava més enllà de la guerra. Fins i tot en un món en pau, fins i tot en un món millor, era una mala idea. Sempre hi ha gent dolenta.
―Moira... ―anava a insistir ell, però ella el va interrompre.
―No. No. Som inefables perquè no parlem. Ens devem a la veritat, no a la glòria. Nosaltres creem, trobem les peces que falten, investiguem la realitat; i els nostres descobriments van a les notes a peu de pàgina de la història. No anem voluntàriament a les portades de la premsa... ―Va recordar el nom en blanc i negre de l’Eloise, la seva fotografia, i li va fallar la veu. Va intentar empassar-se les emocions.
―Potser és un bon moment de canviar-ho. Potser és hora que els nostres descobriments s’anunciïn públicament i siguin reconeguts, així com nosaltres també.
―Ens devem a la veritat, no a la glòria ―va repetir ella, frustrada. Ho havien oblidat? Ja no els ho ensenyaven? Si era el màxim jurament que tot inefable havia de fer quan entrava al Departament!―. Els nostres descobriments seran reconeguts quan sigui l’hora, però nosaltres no. Si vols l’atenció dels diaris, ves i fes-te Conseller d’Afers Màgics o membre del Wizengamot ―va fer una ganyota―. Ells t’adoraran!
―Sóc el cap dels...
―Això no hauria de significar res ―el va interrompre ella―. No hauries de tenir més poder que el Cronista, per exemple, o que qualsevol altre inefable. Hauria de ser un títol buit, un mer formalisme burocràtic per la merda de la Conselleria. Això i res més.
En Jason no va replicar. Semblava una criatura escarmentada. El silenci es va estendre per l’habitació.
―Ens devem a la veritat, no a la glòria ―va murmurar la Beatrix, amb un somriure als llavis―. Havia oblidat el jurament. No ho hauria d’haver fet. I tu tampoc ―va advertir al seu cosí.
―D’acord. Que no sigui amb el Vel. Però els reculatemps...
―Van ser tots destruïts, oi? ―La Moira va intentar actuar amb fredor, però li va fer mal al cor.
―Per desgràcia ―va assentir la Beatrix. Semblava que li dolia tant com a ella.
―Però, afortunadament, tu ets aquí ―va continuar en Jason, com si no s’adonés de res―. Podries...
―No. ―La Moira volia donar per acabada aquesta convers d’una vegada, però no podia deixar que ell tingués l’última paraula. Decebuda, tenia ben clar que no el volia tornar a veure quan deixés enrere aquell despatx. Com podia ser així? Com podia ser que tot el que li importés fos allò que ella podia fer per ell?― Vinga, utilitzem els reculatemps com a exemple. Digues-me, qui els va inventar? Jo. La gent els utilitza? Ho fan, en el meu temps. Ho deuen fer ara, encara, en el vostre temps, si tant t’importen. Saben que els he inventat jo? ―Ben explícitament, ella havia demanat de no ser mai acreditada com a tal.
―Diria que només la família ―va dir la Beatrix.
―Perfecte. Tot i així, encara són... eren utilitzats, oi? Vull dir, que la gent no sàpiga qui ho inventa no els atura pas de fer servir els nostres descobriments quan volen o els necessiten, oi? Així que... Per què hem de buscar el nostre reconeixement en la premsa? No és un reconeixement suficient de la nostra feina saber que allò que fem és útil per si mateix? Fins i tot quan nosaltres ja no hi som.
La Beatrix va deixar anar un sospir.
―Però els reculatemps... ―va insistir en Jason―. Van ser tots destruïts...
―No t’ajudaré a crear-ne més. Que no m’escoltes?
―Per Merlí, Jason. Calla d’una vegada.
En Jason les va mirar consternat, però la Moira va tornar a parlar abans que ell pogués obrir la boca.
―Ja que t’importen tant, els reculatemps, no oblidis que són la meva creació. ―La Moira no podia ni concebre què passaria si anaven a parar a les mans d’algú de tan poc fiar com en Jason.― De totes les meves creacions, és una de les poques de les quals me’n sento orgullosa. Tot i així, ara han desaparegut... I potser és el millor que podia passar.
―Em sembla, Jason ―va continuar la Beatrix―, que ja fa massa estona que estem aquí. Estic seguríssima que tens una paperassa importantíssima per signar, en la teva feina tan valuosa com a cap dels inefables. Així que moltes gràcies per tota la teva ajuda fins ara, i per concedir-nos el teu temps tant preuat, però ja és hora de retirar-nos. No creus, Moira?
* *
‘39
El Conseller d’Afers Màgics era un home atrafegat.
Així que va posar els peus al seu despatx, es va espolsar la cendra de la llar de foc amb gestos ràpids. Aconseguí deixar la seva túnica de colors llampants més neta del que estava, però no podia treure’s de sobre la tensió de la reunió de la que havia tornat. Mirà de cua d’ull la llar de foc però evidentment el Primer Ministre muggle no el seguiria a la Conselleria, encara que les conseqüències dels seus actes, sí. Maleïts muggles!
A causa de les bogeries del Grindelwald i l’amenaça que suposava per la societat màgica, la seva carrera ja penjava d’un fil. Per què s’hi havien d’afegir ara els muggles, en tot el merder? Que ningú no havia après res dels horrors de la Gran Guerra? Com l’havia anomenat, aquell escriptor muggle, «la guerra per acabar totes les guerres»? Rediantre, quina estafa! Ves a saber què en pensaria, d’aquí unes hores, el vell escriptor, quan el Chamberlain i el rei anunciessin que Anglaterra se’n tornava a la guerra; aquest cop contra el bigotut alemany.
Hores, sí, o potser dies, era tot el temps que tenia ell també. Aquesta era la qüestió. Sabia que el fil que aguantava l’espasa de Dàmocles damunt seu defalliria aviat. La carta del pacifisme dels muggles se li esvairia de les mans quan els alemanys no responguessin l’ultimàtum. Ja no tenia aliats. Les veus conspiradores feia mesos, anys, que remugaven dins de les parets de Whitehall i ningú ja no l’estimava. Se sentia com si fos els idus de març. No, prou d’actituds magnànimes, s’havia de centrar. Havia de prioritzar. Solucionar els assumptes urgents. Com podia salvar la cara amb una mica de dignitat?
El despatx, al seu voltant, romania igual que quan se n’havia anat. Com si no hagués canviat res. La ironia. La taula estava plena fins al capdamunt de paperassa. La va remenar per comprovar que les cartes urgents ja havien estat enviades. Millor. Es deixà caure a la seva cadira i passejà la vista per les fotografies que tenia en un racó. Que jove que era, en la fotografia del seu primer dia com a Conseller. No havia sabut veure venir tot el que l’esperava, però havia fet tot el que havia pogut per aconseguir el que defensava i això no li ho podria retreure ningú. Pensà en la maledicció xinesa que li havia comentat el Primer Ministre muggle¸ el vell Chamberlain, la primera vegada que s’havien conegut. Tant de bo visquis temps interessants. Havia rigut i havia acceptat el repte, perquè la seva vida ja era interessantíssima. Que ingenu. Només volia la placidesa de la joventut dels seus pares. Era demanar massa?
Va fer espetegar la llengua. Tempora mutantur, et nos mutamur in illis. Però anar repetint el lema de la família com un mantra no li calmava els nervis. Potser podia anar a casa i dormir una mica, abans de tornar al despatx, que gairebé era mitjanit. Però no, si el feien fora, volia ser-hi. Trobar-los cara a cara. Va esbufegar; volia, realment, un enfrontament? La violència que semblava que tothom buscava? Tempora mutantur, et nos mutamur in illis. Però, renoi, en quin moment el món havia canviat tant que ell s’havia quedat enrere, incapaç d’adaptar-s’hi ni entendre’l? Les fotografies, el testimoni de la seva vida, l’observaven i el jutjaven. Ell. L’esperança de la seva generació. El Conseller més jove de la història. L’orgull de la família... Bé, aquest últim punt era discutible.
La porta del seu despatx es va obrir i ell es va alçar d’una revolada, com una criatura enxampada fent entremaliadures. La seva secretària el mirà de fit a fit, amb cara serena, i anuncià:
—Senyor Conseller, el Cap dels Inefables sol·licita una visita. Ara mateix.
Ah, que ràpid que havien arribat les cartes. El Conseller va empassar saliva.
—Que passi —va respondre. Què més hi podia fer?
Quan la secretària es va apartar, va aparèixer una figura encorbada i vestida amb la túnica porpra típica dels inefables, una sola «M» solitària al pit i sense l’escut de la Conselleria. Les faccions anguloses de la seva cara coberta d’arrugues quedaven cobertes per una barba blanca ben llarga. Les ulleres de cul de got li feien els ulls més grans, que movia nerviosos per tota el despatx abans de passar-los breument per damunt seu. Mirava cap a ell però no el mirava mai a la cara. Feia temps que el Conseller no hi veia una mirada tan gèlida en aquells ulls i, nerviós, va començar a fregar-se les mans pel que vindria. Els inefables eren complicadíssims de manejar. L’home davant seu era vell, passava dels vuitanta anys, però tenia una energia continguda, mostrada en els gestos ràpids amb què havia entrat al despatx tot recolzant-se en un bastó que també tenia una «M» a l’empunyadura. La secretària va tancar la porta darrere seu i, durant uns segons, va regnar el silenci. Com que l’havien educat a casa per ser amable, el Conseller va redreçar la postura i va saludar.
—Bona vesprada.
El Cap dels Inefables el va mirar fixament i va negar amb el cap amb desaprovació, un rictus als llavis. Va treure un pergamí de la butxaca.
—He esperat moltes coses, d’aquesta Conselleria, i aquesta broma no era una d’elles. —La tranquil·litat i fragilitat de la seva veu contrastava amb el gest enèrgic amb què brandava la carta.
—No ho és pas, senyor. És una petició formal, ateses les circumstàncies. —El Conseller es cobrí una mà amb l’altre en un gest nerviós.
—No hi ha cap circumstància que justifiqui aquesta invasió de competències. —Aquest cop el seu to es va endurir, tal com el Conseller ja esperava. Els inefables estimaven massa la seva feina i el seu cau.
—La guerra, senyor.
—La guerra. Quina guerra? —Va mirar el seu voltant, com si esperés veure-hi algú fent màgia negra o soldats muggles a les trinxeres de la Gran Guerra.— Grindelwald encara no ha atacat territori britànic i el Departament sap com defensar-se. Estem preparats.
El Conseller va alçar les celles, en un gest instintiu. Sempre havia pensat que els inefables ho sabien tot, però no hi ha res com fer-se gran perquè vagin caient els mites. Grindelwald havia atacat territori britànic, però la seva coneguda rivalitat amb el professor Dumbledore donava un sentiment de seguretat a la població, que segurament en realitat només existia a Hogwarts. Si alguna cosa estava fent bé la seva Conselleria, el Conseller s’alegrava que fos el bon funcionament de la Oficina de Falsa Informació. Així que va obrir la boca per replicar, el Cap dels Inefables el va interrompre.
—Ah, els rumors són certs? Els muggles se’n van a la guerra? —Va tornar a negar amb el cap, amb desaprovació. Com si ell pogués influir les decisions del Primer Ministre Chamberlain. Com si ell tingués poder i interès d’influenciar la geopolítica muggle. El Cap dels Inefables va prémer els llavis en una línia prima abans de continuar.— El Departament ha sobreviscut molts desastres, així que la situació internacional no ens afectarà.
Com si una possible caiguda de la Conselleria no afectés mai el Departament. Inefables, sempre en el seu món particular. El Conseller va fer una inspiració profunda mentre baixava la mirada cap a la taula davant seu. Com podia admetre una derrota? Va empassar saliva.
—No és la única circumstància que s’ha de tenir en compte.
—Els assumptes de la Conselleria no són els assumptes del Departament —va asseverar el vell inefable, recolzant el pes del cos en l’empunyadura del bastó que sostenia amb les dues mans, la carta rebregada entremig dels dits. Li oferiria de seure però sabia que s’ofendria.— Nosaltres no participem en les trifulgues polítiques d’aquesta Conselleria. Ni de cap de les anteriors. Si aquesta intromissió de competències és part d’aquest politiqueig, és una situació gravíssima. —El to va anar pujant, així com la ràbia se li mostrà al rostre. Els nusos de les mans, blancs. Va fer una pausa.— Així que, senyor Conseller… et recordo que no tindràs mai la última paraula sobre com jo manejo el meu Departament.
En qualsevol altre departament, un comentari així podia ser causa d’obertura d’expedient per desafiar l’autoritat del Conseller d’Afers Màgics. Però els inefables no s’havien regit mai per les mateixes regles. Tot i així, no podia acotar el cap com una criatura escarmentada.
—El Departament de Misteris està sota l’autoritat última de la Conselleria —va formular el recordatori en veu neutra.
El Cap dels Inefables va alçar una cella
—Tu, més que ningú, hauries de saber que aquestes són paraules fútils escrites en un paper. Un mer formalisme.
—No ho és. Legislativament, no ho és. —Va intentar sostenir-li la mirada perquè no se li notés al to com de buida era l’amenaça.
La tensió era en l’ambient, fins que el Cap dels Inefables va apartar la mirada cap a la llar de foc, en brases, i canvià el pes d’una cama a l’altra. El Conseller va decidir suavitzar el to, canviar de tàctica
—La carta és una petició formal que li faig jo personalment. No tinc, ni he tingut mai, la intenció d’entremetre’m en els afers del Departament ni les seves competències i vostè ho sap. Però, davant del panorama actual, s’ha de tenir en compte el futur no només del Regne Unit sinó també de tot el món. Si no ho fa, em veuré obligat a intervenir.
—Prou! —El vell inefable va donar un cop de bastó contra el terra. Va avançar unes passes, amb la cara transfigurada per les emocions.— És així com penses portar la pau al món, Hector? Exigint-me que cremi el Departament? Que destrueixi la feina de milers d’inefables? Agafaràs tu mateix el misto, si no hi accedeixo?
Hector. És interessant el poder que té una sola paraula. Hec-tor, amb una entonació específica i ell deixava de ser el Conseller d’Afers Màgics que s’havia forjat la seva pròpia carrera política. Hec-Tor, com si fossin dos noms, i es convertia en un nen de deu anys, cap acotat, a qui el seu pare renyava per fer massa soroll mentre ell investigava. Perquè, en el fons, sempre seria això: el fill dels inefables que jugava a ser polític.
L’Hector Fawley va fer espetegar la llengua, frustrat. Va recolzar tot el pes del cos en els braços, els palmells de les mans damunt la taula del seu despatx.
—No tergiversi les meves paraules, pare. No és pas això, el que li demano.
—No, no. El que em demanes és pitjor. —El vell inefable va empassar saliva.— Em demanes que cremi la Biblioteca Arcana. Que destrueixi el «Projecte Chronos».
Les mans del seu pare tremolaven agafades al bastó. El mirava directament als ulls amb una intensitat que feia temps que no hi veia. Va pronunciar cada paraula com si fos una ganivetada. Per a qui? El Conseller Fawley va sospirar frustrat. Com si no sabés ell exactament què implicava allò que estava demanant. Com si, mentre veia com la seva Conselleria tenia els dies comptats, no hagués passat hores pensant en què podia fer pel futur i, una vegada i altra, tot en el que podia pensar era allò.
—Vull evitar una guerra del temps, pare. —La veu li va sorgir estranyament plàcida.— Les investigacions del «Projecte Chronos», o els reculatemps, de fet, en mans equivocades… —va empassar saliva— en mans d’algú com Grindelwald podria ser molt perillós. —Va esbufegar.— Estaríem derrotats abans de saber-ho.
—Sempre t’han agradat les paraules magnànimes, fill. —L’Evan Fawley mirava cap algun punt indeterminat de la prestatgeria de darrere el Conseller, amb aire pensiu. Mantenia el mateix to que abans havia fet servir ell.— El Departament és un lloc segur. Confio en els seus membres. Ningú de fora no hi ha entrat mai ni ho farà mai. —Se li va crispar l’expressió de la cara i la seva veu es va endurir; ara el mirava a ell, sense mirar-lo als ulls.— Però si això no és suficient pel senyor Conseller… Conec una casa segura. Hi ha maneres de protegir el «Projecte Chronos» per sempre.
Oh, rediantre. El Conseller va mirar el Cap dels Inefables i es va preguntar fins a quin punt la ignorància davant del perill que li plantejava era una tàctica, o si realment havia perdut la perspectiva sobre allò que importava. Com a fill, l’entenia. Com a polític, el frustrava. El fill observava el seu pare i entenia que hi havia un conflicte intern dins l’home davant seu, ple d’arrugues i cicatrius dels anys. Entenia, perquè a ell també li dolia, què suposava la bestiesa que proposava; destrossar la feina de la feina del seu pare, el rastre de molta gent… Ella. Però el polític sabia que no sempre s’han de prendre les decisions fàcils.
—Però… que no n’és conscient? Només que hi hagi una petita bretxa. Només que un reculatemps caigui en mans equivocades... —L’Hector va prémer els llavis en una fina línia.— No importa que ho preservi en el futur. S'ha de fer en el passat, també. Potser ja van robar la documentació ahir... En la meva humil opinió —va afegir, deixant de banda les divagacions filosòfiques que no havien sigut mai el seu fort—, la millor ruta és destruir-ho tot i assegurar-se que no hagi sigut utilitzat ja.
—Ets conscient, tu, del valor que té tota aquesta documentació? —Les faccions de la cara del seu pare havien deixat pas de la ràbia al dolor.— Del que suposa voler destruir una part de la història?
Història. Oh, la història. Refotuda història. Com si ell no volgués fer el millor per la maleïda història.
—No em vingui amb la collonada de la història. —Va tensar la mandíbula.— És per ella, oi?
Davant seu, l’Evan es va encongir durant uns segons. L’Hector va lamentar la duresa amb què havia parlat, però la frustració i la ràbia se’l menjaven per dins.
—Se’n va anar, pare.
—Tornarà. La teva mare tornarà. Va dir que ho faria i sempre compleix la seva paraula. —Era un mantra conegut, després de tants anys. L’entonació greu, segura, seguia sent la mateixa de sempre. Quan era un nen, hi havia cregut. Ara, d’adult, només el seu pare seguia agafant-se a les seves pròpies paraules com un nàufrag a un salvavides.
—Pare, si us plau. Que no ho veu? —Quants cops havien tingut, ja, aquesta conversa?— Han passat més de quaranta anys. Sóc molt més gran del que era ella quan ens va abandonar. Si us plau, pare. Deixi-la anar.
El seu pare el va mirar, negant el cap a poc a poc. L’expressió a la seva cara s’havia tornat indesxifrable.
—Diries el mateix si, Merlí no ho vulgui, li hagués passat a la Cynthia?
—Deixi la meva dona fora de la conversa! —va interrompre’l, assenyalant-lo amb el dit. Tensava la mandíbula amb tanta força que li feien mal les dents.
El Cap dels Inefables va caminar amb pas lent fins a la vora de la llar de foc. Va observar els trofeus que hi havia situats a la prestatgeria just a sobre durant una estona i en va tocar un amb la punta dels dits.
—Em pensava que t’havia educat més bé, fill. Amb més bon cor, amb compassió. —Va descartar el trofeu i va replegar les mans damunt del bastó altre cop.— Però ja veig que em vaig equivocar.
L’Hector va intentar sobreposar-se a l’insult. No seria pas un error seu com a fill, sinó de l’home davant seu com el pare absent que havia sigut.
—Doncs no cometi un altre error ara. Si us plau, com a Cap dels Inefables, faci el que li demano a la carta.
El seu pare va fer espetegar la llengua. L’Hector va quadrar-se d’espatlles, es va recordar qui era i, recollint les mans darrere l’esquena, va canalitzar l’actitud que tants èxits li havia donat en el passat. Que d’alguna manera havia arribat a Conseller d’Afers Màgic.
—Escolti’m. Ni que sigui només un cop a la seva vida —va insistir—. Sé que no és una decisió fàcil. No pretenc dir-li com ha de fer la seva feina, però espero haver après un parell de coses d’escoltar el meu pare durant tots aquests anys. I és que la precaució és fonamental per sobreviure i poder viure. —Sense moure’s de lloc, el Cap dels Inefables va girar el cap per observar la prestatgeria, mostrant-li el perfil de la seva cara al Conseller. Ell va empassar saliva.— Com a Conseller, sempre he intentat fer el millor pels inefables, per estima a la seva professió, però políticament tinc els dies comptats, o potser em queden hores. Independentment de qui em substitueixi, el futur serà incert i tenebrós. Vull evitar que la situació sigui catastròfica. Vull evitar… —va sospirar—. Faci-ho per mi o pel futur de la humanitat. Allò que tingui més valor per vostè. Però, si us plau, faci-ho.
L’Hector va sentir com el seu pare murmurava alguna cosa en veu baixa però no el va entendre. Mirava el sostre direcció la xemeneia de la llar de foc davant seu. Després va mirar les brases als seus peus. Va llençar la carta a les brases, que va agafar flama de seguida. En un gest brusc, el vell inefable va assentir un sol cop. Amb les espatlles encongides, va dirigir-se cap a la porta del despatx. A mig camí es va girar i el va observar de dalt a baix. L’Hector no s’havia mogut de darrere la taula del Conseller.
—Saps, fill? Hauries sigut un bon escriptor. Potser t’hi pots dedicar, ara que tindràs temps lliure.
El Conseller va mirar-lo confós, insegur de si prendre’s-ho com una pulla o un compliment. El Cap dels Inefables no esperava pas rèplica, perquè va tornar-se a girar. Quan va arribar a la porta, posà la mà al pom però no la va obrir. Potser pesava massa, es va preguntar ell, abans que el vell inefable es tornés a girar. Els seus llavis formaven una línia ben prima.
—La teva mare no et va abandonar. Ho va fer perquè t’estimava. —Aquest cop, les seves paraules semblaven més genuïnes i càlides que no pas el mantra que sempre l’havia sentit repetir.— Un dia tornarà i et penediràs de no haver-hi cregut
L’Hector va sospirar.
—Doncs que així sigui. Adéu, pare.
—Senyor Conseller. —Va fer un cop de cap abans d’obrir la porta i anar-se’n.
*
La pols damunt dels mobles explica històries. Quins llibres són els menys llegits de la prestatgeria. Quina banda dels llençols és menys utilitzada, la soledat d’un bony menys al llit, una tauleta de nit buida. La pols reflecteix el pas del temps, acumulant-se silenciosament però sense descans. Persistent. Si no hi fas res, t’hi pots quedar colgat. Per això, la gent menysprea la pols.
Al voltant de l’Evan, les prestatgeries estaven cobertes de pols. Quants anys feia que ningú no hi entrava? Semblava que fes segles i ell se sentia igual de vell. En aquella cambra de pedra hi regnava el silenci més absolut, però en el fons de la seva ment sentia els murmuris del Vel. La veu dels seus companys lamentant-se. Li tremolava el llavi inferior. Va abaixar la mirada cap a la paperera que tenia davant seu. Hi va deixar caure els pergamins que tenia a la mà. Va conjurar una flama a la punta de la vareta i la va abaixar amb el pols tremolant. Va recular a poc a poc mentre les flamerades creaven ombres estranyes amb les prestatgeries de l’arxiu. Una llàgrima solitària li va caure galta avall.
Quan va arribar al replà de les escales, es va aferrar al marc de la porta amb força. Tantes vegades que li havien trencat el cor, no pensava que podia continuar fent tant de mal. Va mirar amunt i avall les escales. Estava sol. Va mirar la cambra que deixava enrere, engolida per les flames. Va sospirar, va empassar saliva.
—Ho sento, Moira.
Cass Ross Enviat el 21/09/2024 a les 13:47:02 #28304 He escrit 14 fanfics amb un total de 68 capítols Per on comencem? Ah, sí... Aquest capítol era una sola escena que se’m va anar de les mans. Per això em costa considerar-lo realment un capítol i, molts cops, l’anomenava «interludi» en la meva planificació. En la trama original només tenia apuntat, en una sola escena, que la Moira anava al Departament i es trobava amb en Jason. (Era com hauria començat el pròxim capítol.) Però la cosa es va anar desenvolupant, perquè hi havia molta cosa a fer al Departament, així que... Aquí estem.
No em posaré molt amb el contingut del capítol... Perquè hi ha molta cosa per comentar, oi? Ganes de saber quines són les vostres impressions! (Hi ha alguns detalls que no m’acaben d’agradar com els vaig redactar, sobretot de les escenes de ’96, però em vaig prometre que deixaria d’editar la fanfiction un cop la comencés a penjar o seria la història interminable, així que es queda així...)
Tot i així, aquest és un dels meus capítols preferits, sobretot per les escenes de ’39... I tenia tantes, tantes ganes de penjar-lo! I ara, a l’hora de comentar, no sé per on començar. Va sortir del no-res, escriure el diàleg entre l’Evan i l’Hector, però al final anava tant bé per la història que vaig decidir incloure’l. (El vaig tenir escrit molt abans que la resta del capítol i quan necessitava motivació per reprendre i continuar escrivint la fanfiction, llegia aquesta escena per entrar en el mood.) Em va sortir de manera molt espontània i diria que és la meva escena preferida de tota la fanfiction. No només pel context històric, sinó per com puc aprofundir una mica en aquests dos personatges des d’una perspectiva diferent de la de la Moira.
Perquè sobre l’incendi de l’arxiu... Tenim la Moira que diu, «(...) Qui era el Cronista, llavors? ―L’Evan no hauria permès que l’arxiu es cremés.― Teníeu un Cap dels Inefables, oi? Era un idiota inútil?(...)» i llavors tenim la següent escena que... *mischievous grin* Trobo que és una cosa que hauria d’explorar més, això de diverses perspectives dins d’una mateixa història. Perquè també tenim la visió de la Moira sobre l’Evan i l’Hector, i la visió de l’Hector sobre els seus pares i és tant diferent que és fascinant.
Una altra cosa molt guai va ser escriure un personatge com l’Hector, perquè oh boy... «Història. Oh, la història. Refotuda història. Com si ell no volgués fer el millor per la maleïda història. // —No em vingui amb la collonada de la història.» A la foguera te’n vas, Hector. Era una mica el puchimbol, ho admeto, perquè qui, si no, m’hauria donat frases icòniques com aquesta: «Ell. L’esperança de la seva generació. El Conseller més jove de la història. L’orgull de la família... Bé, aquest últim punt era discutible.» Tot i així, m’ha agradat poder transmetre a través d’ell algunes coses molt meves, com aquesta: «Que ingenu. Només volia la placidesa de la joventut dels seus pares. Era demanar massa?» Com deia, un personatge fascinant.
M’encantaria saber quines són les vostres frases preferides d’aquest capítol.
Ah, i me n’oblidava. La cita! Perhaps nobody has changed the course of history as much as the historians. Al contrari de les altres cites, aquesta no he acabat de trobar bé les referències de qui era la persona que la va dir, només que era un periodista americà. Tot i així, la vaig trobar tant interessant que vaig decidir utilitzar-la. (Ara esperem que qui la va dir no fos una persona problemàtica...) Jo la interpreto com allò que sempre es diu que la història l’escriuen els vencedors; que la manera com es transmet la història a les pròximes generacions influeix moltíssim la visió que té la societat sobre el seu passat i el seu present, i per tant com s’actuarà en el futur. Una mica, podem veure com queda reflectida la frase a la fanfiction; en aquest mateix capítol, potser d’una manera una mica massa òbvia, l’Evan CREMA els registres històrics, que causarà una pèrdua d’informació que afecta el futur. De la mateixa manera, ja en el primer capítol («Never...»), veiem com el registre dels fets que van passar durant l’incident de l’Eloise no són totalment fidedignes, així causant una distorsió del coneixement dels mateixos en les generacions futures.
No sé si s’entén gaire el que vull dir, però no vull esplaiar-me molt (però podria lol). Espero que us hagi agradat el capítol.
Ens llegim,
Cass
PS. Espero que, en l'escena de l'Hector i l'Evan no hi hagués confusió sobre que eren ells, encara que havia començat referint-m'hi com el Conseller i el Cap dels Inefables, volia crear una mica d'intriga de primeres... Ja em direu si m'ha sortit bé!