Escrit per Cass RossEnviat el dia 21/09/2024 a les 13:42:35
Última modificació 21/09/2024 a les 13:42:35
Tots els capítols de The Last Volunteer (feat. «’39»)
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
In the year of '39,
Came a ship in from the blue
The volunteers came home that day,
And they bring good news
Of a world so newly born
Though their hearts so heavily weight
*
«Perhaps nobody has changed
the course of history
as much as the historians.»
Franklin P. Jones (1908-1980)
* * * *
Quan les portes de l’ascensor es van obrir, el sumptuós vestíbul de l’Atri va aparèixer davant seu. La Moira no va dubtar ni dos segons a deixar enrere aquella cabina telefònica convertida en ascensor i l’estranya veu que hi parlava per embolcallar-se en un entorn conegut. El terra de l’Atri era de fusta fosca envernissada; el sostre, blau ultramarí amb símbols daurats brillants que es movien i canviaven com les constel·lacions al cel nocturn. Sempre li havia recordat el Gran Menjador de Hogwarts. Les parets també eren de fusta fosca i brunyida; les llars de foc, revestides d’or, emetien un suau brunzit anunciant l’arribada i sortida dels bruixots. La Moira va respirar profundament i va deixar anar un sospir. Havia trobat a faltar ser en un lloc familiar, sí, però de cop i volta es va adonar que no tot durava per sempre. Aquella bonica estructura arquitectònica al mig de l’Atri que ella tan bé coneixia; una barreja entre recepció d’hotel i caseta de muntanya, que servia com a tauler de recepció, guarda-robes i mussolerissa... havia desaparegut. Havia de reconèixer que era una combinació curiosa però funcional: darrere el tauler de recepció guardaven les túniques de carrer dels bruixots per evitar que fossin tacades pels excrements dels mussols del correu entre departaments i, com que era el punt neuràlgic de l’edifici, també hi vivien les aus missatgeres quan no estaven de servei.
Ara aquell edifici rústic no hi era i, al seu lloc, s’hi erigia una enorme font circular amb un conjunt d’estàtues daurades, sobredimensionades. Les dues figures humanes eren un bruixot de llarga barba blanca amb el braç alçat enlaire, victoriós, i una bruixa amb una llarga melena i postura protectora, vareta en mà. En un nivell lleugerament inferior i mirant les dues figures en adoració hi havia un centaure, un elf domèstic i un goblin. La representació de cadascuna d’aquelles criatures màgiques va sorprendre a la Moira més que l’anterior. Per què… de debò, un goblin? Va tensar la mandíbula, notant com la sang li bullia a les venes. Els seus pares havien mort perquè un goblin acabés tenint una estàtua dins de la Conselleria?
―És captivadora, la font, oi? ―va preguntar la Beatrix, situada al seu costat.
―És... curiosa ―va respondre ella diplomàticament.
Va apartar la vista del goblin per mirar els peus de la font, on hi havia diverses monedes a l’aigua. En un cartellet al costat hi havia una inscripció explicant que les donacions a la font, que es deia de la Germandat Màgica, anirien a l’Hospital de Sant Mungo. L’aigua que borbollejava de la font sorgia de la vareta dels bruixots, de la punta de la fletxa del centaure, de les orelles de l’elf domèstic i de la punta del barret del goblin. Era un clapoteig constant i relaxant que s’afegia al brunzit de les llars de foc, el caminar dels bruixots… però no pas als esgarips dels mussols. Al seu voltant no hi veia cap bèstia voladora.
—Oh, és la primera vegada que la veus, oi? —Semblava que la Beatrix se n’acabava d’adonar.
La Moira va assentir i, després de dubtar uns segons, va preguntar:
—Quin any la van fer?
—Fa uns cinquanta anys, crec. Era necessari establir uns nous valors morals, una nova manera de dir «així és com hauria de ser el món màgic». —La Moira va arrufar les celles. A què es referia, exactament?
Abans que pogués dir res, la Beatrix va agafar la Moira del braç i es van infiltrar enmig de la munió de funcionaris que sortien de les llars de foc. Per un instant, havia oblidat que eren allà amb un objectiu. Per damunt dels caps, abans d’arribar a les portes daurades, la Moira va veure en un racó discret un taulell amb un cartell que deia «Seguretat» i un bruixot d’aire avorrit que estava llegint el Periòdic Profètic. Quina situació més deslluïda. A l’altra banda de la doble porta daurada hi havia un vestíbul més petit, amb vint ascensors que cobrien tots els pisos de la Conselleria. Decebedor. Les escales que havia fet servir durant tota la seva vida eren ben funcionals, amb encanteris per camuflar les distàncies quan havies de creuar molts pisos. Quina obsessió hi havia amb aquelles gàbies de metall forjat?
La cua de bruixots que s’havia fet davant de cada ascensor anava avançant a batzegades, com la sang palpitant cap al cor; tot i que el de la Moira anava més ràpid del que es movia la munió. Com que no tenien temps de fer una poció de la mutació, la Beatrix li havia fet un encanteri transfigurador. Si bé semblava que estava funcionant, perquè tots els bruixots que saludaven la Beatrix no li paraven massa atenció a ella, la Moira no se n’acabava de fiar. Les pocions sempre eren millors. Amb un nus a la gola, van entrar a l’ascensor quan va ser el seu torn. Tres bruixots més les van seguir, que van clavar llambregades a la túnica d’inefable de la Beatrix mentre ella era la primera a pitjar el botó. Tot i així, l’ascensor va pujar quatre pisos per deixar els tres bruixots abans de baixar fins a la novena planta. Un altre cop, una veu neutra i aguda anava anunciant els noms dels departaments i les seccions més importants. En alguns hi havia hagut canvis, mentre que en d’altres tot restava com sempre. El que funciona, s’ha de deixar tal com està; les escales no cantaven alegrament aquesta informació... Quan arribés a la planta del Departament, anunciaria totes les seccions amb la mateixa alegria? Quin despropòsit. Com si fos assumpte de ningú saber què es feia al Departament.
―Què eren? ―va preguntar, en canvi. Quan l’últim funcionari havia sortit de l’ascensor, darrere seu havia sortit volant una figureta de paper de color lila que tenia escrit en un costat «Conselleria d’Afers Màgics».
—És la comunicació interna. Fa uns anys van decidir jubilar els mussols. Feien un merder ben gros, oi? Amb les cagades i els esgarips…
La Moira va assentir distretament. Quan l’ascensor va arribar al Departament, la veu aguda l’anuncià a seques. Afortunadament. En obrir-se les portes reixades, el passadís davant seu era llarg i sobri amb les parets cobertes de teieres en flama. Al fons, hi havia una porta negra i llisa de dues batents. Tot seguia igual. Era pràcticament a casa. La Moira va inspirar profundament per calmar els nervis i va somriure, mentre ella i la Beatrix sortien de l’ascensor. La porta negra era una passa que l’acostava més al seu temps, a casa seva, però la tensió anava creixent dins seu. Malgrat que no havia canviat res, esperava el moment de la distorsió que la portaria al desengany. Com els telèfons davant del Palau de Westminster, com que el Pont de Hungerford no fos per a vianants, com els vint ascensors a l’Atri.
Quan va tenir la porta al davant, es va fregar les mans suades en la túnica.
―Anirà bé ―la va animar la Beatrix, situant-se al seu costat.
Tal i com ho havien parlat, primer la Moira intentaria obrir la porta, per saber si el Departament la reconeixia com a inefable o, per contra, la sala circular la intentaria expulsar així que hi posés els peus. En posar les mans damunt els batents llisos, va notar una tremolor a la punta dels dits que es va estendre per tot el palmell. La porta va cedir cap endins i la sala circular va aparèixer davant seu. Va riure nerviosa enmig de la buidor. Van entrar-hi totes dues i la porta es tancà sola darrere seu.
Aquella sala era el punt neuràlgic del Departament. Estava il·luminada tènuement amb una llum blava, que emetia una claror freda i vacil·lant que es reflectia en el marbre brillant del terra i les parets. Al seu voltant hi havia dotze portes idèntiques, llises i sense pany. Era el moment de la veritat. Quan hi havia un intrús, les parets giraven ràpidament per desorientar-lo i s’obria la porta d’entrada per fer-lo sortir. Aquell mecanisme s’havia establert quan es va construir la Conselleria damunt dels fonaments del Departament, per preservar íntegra l’essència de l’entorn experimental dels inefables. La Moira estudiava les portes d’una en una, a l’aguait, però van passar els segons i tot romania igual. Mentre la Beatrix obria la següent porta tot posant-hi el palmell de la mà a sobre, la Moira va sospirar alleugerida.
La següent sala també era circular, però aquí s’acabaven totes les similituds amb l’anterior. Les parets de marbre blanc estaven adornades amb columnes d’estil clàssic i una cúpula de vidre on es veia un cel blau clar. Era una sala relativament petita, amb dues portes i una estàtua al mig. La Beatrix es va dirigir a la porta esquerra i la Moira la va seguir, tot fixant-se que l’estàtua canviava de forma mentre ella caminava. Havia començat com una donzella amb una corona de flors, per convertir-se en un home assegut i, en l’últim cop d’ull, s’estava convertint en una bèstia peluda.
En travessar la porta, van entrar en un despatx. No estava buit. L’home assegut darrere la taula situada al centre de la sala va alçar-se enèrgicament i amb passa ampla es va acostar a elles.
―Moira, el meu cosí Jason ―la Beatrix va fer les presentacions―. Jason...
―Benvolguda, Moira ―va saludar-la ell efusivament.
La Moira va empassar saliva, segura d’haver perdut la veu. Després de l’aparença de la Beatrix, s’havia plantejat la possibilitat que en Jason... S’havia intentat mentalitzar, però no va ser fins que ell havia parlat que no es va convèncer que davant seu no hi tenia l’Evan. En Jason tenia els mateixos cabells negres i els ulls foscos, i lluïa un somriure ample a la cara. Fins i tot devien tenir la mateixa edat, o gairebé, però l’home davant seu tenia la pell més fosca i no duia ulleres que li emmarcaven els ulls. La seva túnica, grisa com la dels funcionaris de la Conselleria, li anava una talla massa gran. La Moira se n’havia adonat per la manera com la màniga li cobria part de la mà que l’home li oferia, però la va acceptar igualment.
―És un plaer tenir-te aquí i que hagis tornat del teu viatge. La família t’ha estat esperant amb ànsia. ―La va repassar de dalt a baix amb la mateixa expressió d’incredulitat que li havia vist a la Beatrix els primers dies de conèixer-la―. Em dic Jason Fawley ―afegí, amb un deix d’orgull.
―Encantada ―va respondre-li ella quan va trobar la veu.
Va desfer l’encaixada de mans i, incapaç de mirar-lo més a la cara, va fer un cop d’ull al seu entorn. La paret de darrere la taula del despatx era una prestatgeria plena de llibres i petites estàtues que van descol·locar la Moira. Eren premis i reconeixements? En la paret del costat de la porta, hi havia emmarcats diversos retalls de notícies i retrats. Veient que les fotografies es movien, la Moira n’apartà la vista de seguida: no volia saber què li depararia la seva vida al món màgic al tornar. A la paret del davant hi havia una llar de foc, vora de la qual hi havia un parell de butaques de vellut blau que feien joc amb la catifa dessota i la resta de cadires de l’estança. A la taula del mig, hi havia una planta que havia vist dies millors, un cendrer net i un rellotge de sorra funcionant del revés amb un disseny de calavera. Les parets de fusta tenien el mateix to fosc del terra, però estaven decorades amb sanefes florals daurades. Abans d’alçar la vista al sostre, la Moira sabia què hi trobaria: el sistema solar en un patró daurat.
―Oh, és el despatx d’en Miller ―va adonar-se’n, mentre un somriure se li escolava als llavis. En Miller era un entès en astronomia, però aquell no era ben bé el seu despatx. Hi havia més objectes, hi havia hagut canvis. Com quan algú s’instal·la a casa teva i deixa les seves coses damunt les teves, però se les emportarà quan se’n vagi.
―El despatx de tots els caps dels inefables ―digué en Jason, assentint.
La Moira arrufà les celles. Des de quan ser cap dels inefables era motiu d’orgull? Tots els caps dels inefables. Un comentari així de banal, amb un to orgullós i s’esvaïa la il·lusió que davant seu tenia simplement un substitut temporal d’en Miller, que ell entraria per la porta en qualsevol moment i la renyaria pel seu atreviment. Va prémer els llavis en una fina línia per impedir que li tremolessin. Al cap i a la fi, veure en Miller volia dir una passa més a prop de ser amb l’Evan i l’Hector. Ella era allà amb un objectiu, s’intentà recordar abans que la seva ment entrés en una espiral negativa.
―Com a actual cap dels inefables ―continuà ell―, estic a la teva disposició. Sé que les circumstàncies no són les més idònies ―se li va crispar lleugerament l’expressió però no va perdre el somriure―, però si puc fer qualsevol cosa per tu, si us plau, fes-m’ho saber.
―Vull consultar la Biblioteca Arcana.
―Evidentment, cap problema. Ja ho he organitzat perquè la tinguéssim buida. Així que, sense més dilacions, si em seguiu...
En sortir del despatx, a la sala circular, l’estàtua s’havia convertit en una au fènix que a la Moira li donà la sensació que no li treia els ulls de sobre en l’estona que tardaren a anar d’una porta a l’altra, deixant de banda la primera. La nova sala tenia la forma de la nau d’una església, amb uns vitralls enormes que il·luminaven amb tot de colors les fileres i fileres de prestatgeries que hi havia als laterals del passadís central.
―I doncs, per on vols començar? ―va dir en Jason amb un to massa alt per ser en una biblioteca. La seva veu ressonava―. Si necessites espai, podem retirar-nos i ja ens cridaràs.
La Moira el va mirar confosa, arrufant les celles.
―La secció del temps és allà ―assenyalà la Beatrix passadís enllà, per si necessitava aclariment―. Runes, per aquella banda, i...
―Oh, de fet, vull consultar la documentació dels arxius ―va interrompre la Moira―. La documentació original del «projecte Chronos». No consultar la biblioteca en sí.
No li va passar per alt la mirada que van intercanviar els seus interlocutors. Havia sonat massa prepotent?
―És clar, és clar ―digué en Jason, després d’empassar saliva.
Va començar a caminar pel passadís central. Seguint-lo de prop, la Moira es va adonar que movia les mans en un tic nerviós. La postura de les seves espatlles no era tan recta com abans i no mantenia el cap tan alt. Se li va encongir el cor. Tan alt com l’Evan, des de darrere no hi havia cap diferència, excepte el color de la túnica; l’Evan no portaria mai aquell gris de funcionari qualsevol de la Conselleria. Havia de pensar en altres coses.
Tornà a parar atenció al seu entorn. En les galeries situades en un nivell superior, hi havia taules d’estudi, que romanien buides. A la vora dreta de l’atri, a l’extrem de la nau central, hi havia una torre amb una escala de cargol. Al contrari de les altres tres, aquella no duia a una galeria superior. Al capdamunt de la porta hi havia un cartell amb runes que la Moira sabia que hi posava «Biblioteca Arcana». L’escala de cargol era bastant empinada, estreta i mal il·luminada. Anaven en fila, amb la Moira al mig. Hi havia una brisa marina. De fons, el so de les onades. Per les finestres, es veia un mar infinit amb un cel blau que convergien a l’horitzó. El cor de la Moira bategava amb més força, perquè tot allò li era familiar. Els canvis que hi havia hagut al Departament la fascinaven, la intrigaven i la desorientaven. Era com tornar a casa després d’haver-hi fet remodelacions. En Jason es va aturar en un replà, davant d’una discreta porta de fusta. Va girar-se cap a la Beatrix i la Moira, qui no sabé desxifrà l’aire tèrbol que li veié en els seus ulls.
―Hauries de saber que... ―va empassar saliva i, mirant un punt per sobre de l’espatlla de la Moira, semblava que havia canviat d’idea―. Serà millor que ho vegis per tu mateixa.
Va obrir la porta amb un cop de vareta i la va convidar a passar primer. Entrar a aquella sala va agafar la Moira per sorpresa. La màgia espacial era d’allò més curiosa; la capacitat de distorsionar els espais per encaixar-los d’una manera diferent. Fer esvair una paret de maons per entrar a la Ronda d’Allà. Al sostre del Gran Menjador de Hogwarts, la nit estrellada. La Sala de la Necessitat. Davant seu, una cambra que no hauria de ser allà. De la mateixa manera que el mar envoltava aquella torre. Aquella era la gràcia de la Biblioteca Arcana més que no les enormes prestatgeries de l’església de sota, sinó l’eclecticisme dels seus arxius per reproduir els entorns on s’havien creat. Reflectia, així mateix, l’ànima pròpia del Departament, en canvi constant.
Davant seu, aquella cambra s’assemblava a les sales d’estudi on ella solia fer pocions o on feien les reunions del projecte. Paret de pedra, sostre de volta. Prestatgeries plenes de caixes amb documentació. En el seu temps, esmunyint-se aquí havia anat recopilant durant mesos la informació sobre l’arc de pedra per tornar-hi a intentar el 1896. Excepte que, cent anys després, la fusta de les prestatgeries era negra; entre el rastre de pols, al terra hi havia cendra.
―Què... què va passar? ―va girar-se bruscament cap al Jason i la Beatrix, buscant explicacions.
Les seves cares eren greus.
―Hi va haver un incendi, fa anys. Abans que nasquéssim. Em sap greu dir-t’ho, però... Pràcticament tota la documentació del «Projecte Chronos» es va perdre.
Pràcticament. Aquesta paraula li va ressonar dins del cap mentre decidia ignorar la resta del discurs. Les orelles li xiulaven. Va avançar amb passes ràpides cap al fons de la sala, on hi havia un bagul. Amb un encanteri, el va obrir. Va sospirar. Semblava que no havia quedat afectat per l’incendi. El cor de la Moira bategà més fort, intentant-se donar esperança.
A dins, el bagul estava dividit en compartiments tancats amb un codi de sis lletres i el cognom de l’inefable corresponent al damunt, per ordre alfabètic. Va treure el primer nivell de compartiments i dessota n’hi havia un altre igual, fins a arribar-ne a set en total, per tots els gairebé noranta membres actius del «Projecte Chronos» al llarg de la seva existència. En aquell segon nivell, sota el seu cognom de soltera, entrà el seu codi. «Eloise.» Estava buit. Com podia ser?
Sabia que el següent que havia de comprovar era el d’en Miller, però es decantà primer pel de l’Evan, just al costat del seu. Va haver de provar tres combinacions diferents abans d’encertar-ne la correcta. L’havia canviat, s’adonà confosa. «Hector.» Buit. El va tornar a tancar bruscament i va contemplar com el nom del seu fill s’esvaïa en haver-lo fet servir. Va pestanyejar tan ràpid com va poder per impedir que les llàgrimes li caiguessin galtes avall. Va treure tres nivells de compartiments fins a arribar a la «M». Les mans li tremolaven. Els compartiments d’en Miller i l’Eloise estaven de costat. Amb cura, obrí el de l’Eloise primer. «Hellen», el segon nom de la Moira. Buit. Oh, no. Els pergamins de l’Eloise, la seva lletra tan pulcra. Ho havia perdut tot? Qualsevol rastre que li quedava d’ella?
En Miller. S’havia de centrar en el Miller. Era l’últim compartiment que li seria útil. Els pergamins originals amb les runes lligades i les seves explicacions. Era l’hora de la veritat. Va fer una inspiració profunda. «Tempus.» Va tancar els ulls abans d’obrir el compartiment i posar-hi la mà. Els seus dits van tocar les parets i el fons. Res més. Allò era una broma de mal gust. Agafant-se amb força a les vores del bagul amb les mans tremoloses, va notar una llàgrima traïdora rodolant-li galta avall. No podia plorar. Tot per la seva incompetència. Com havia pogut posar la poció al mateix lloc que els pergamins copiats? Per què havia fet aquella poció, en primer lloc? Quina estupidesa!
―Moira? Moira... Necessites un moment? ―La Beatrix se li havia acostat i li oferia un mocador.― Podem esperar a baix a la biblioteca. Pots estar tanta estona com...
Per damunt de la seva espatlla, la Moira va veure com en Jason era al replà de fora la cambra. S’adonà de la seva situació i se sentí ridícula. S’eixugà la llàgrima amb un gest enèrgic.
―No, no. Sortim d’aquí.
S’aixecà bruscament. Que la deixessin sola en aquella cambra amb els seus records i la seva desesperança? Mala peça al teler. Sense girar-se i ignorant la resta de la sala, va baixar les escales en espiral tan ràpid com va poder, sense comprovar si la seguien. No va recuperar la sensació de respirar bé fins a trobar-se altre cop a la biblioteca, amb els sostres alts i la llum de colors.
En sentir-los arribar, es va girar cap a ells:
―He de veure l’arc de pedra.
Les runes combinades seguien allà. Si es fixava en el traç, podria desxifrar quines eren. Si trobava la combinació correcta i el seu significat, podria obrir el camí cap a casa.
*
La Moira remenava la tassa de te que tenia a les mans amb gestos ràpids; les fulles removent-se al fons de la tassa. El dring de la cullereta posava un ritme als seus pensament que l’ajudava a no perdre’s en els nervis que la consumien per dins. Un vell costum que sempre li era útil. Si no deixava les fulles del te reposar tranquil·les al fons de la tassa, no hi havia cap predicció de futurologia per fer i el seu destí estava a les seves mans. Va fer espetegar la llengua, perquè aquesta assignatura era la última cosa en què volia pensar. Com que, al contrari de la Biblioteca Arcana, la visita a l’arc de pedra no estava prevista, la Beatrix i en Jason l’havien deixat al despatx del cap dels inefables mentre anaven a fer gestions per buidar la cambra perquè la Moira hi pogués anar sense ser vista. No anaven suficientment ràpids, pel seu gust. Era frustrant ser tant a prop i al mateix temps tan lluny. Va remenar amb més rapidesa.
El bagul, buit. Hauria d’haver revisat els altres compartiments, però de què hauria servit? Pensant-hi bé, els nivells que havia tret es notaven igual de buits que els compartiment que havia tafanejat. Les runes d’en Miller eren allò que la farien tornar a casa, però les notes originals s’havien esvaït. Com podia ser? Com podia ser que els compartiments estiguessin buits quan el foc no havia afectat el bagul? I si havia sigut intencionat? Qui, quan, com, per què, amb quina intenció? Les preguntes se li arremolinaven al cap i la feien sentir paranoica. No sabia si formular aquesta idea al Jason i la Beatrix seria una bestiesa, que prou consternats estaven que tot plegat estigués cremat. Per què la Beatrix no li ho havia dit al seu pis, en comptes de fer el viatge? Oh, és clar, perquè ella no l’hauria cregut.
Intentava recordar els encanteris de preservació de la Biblioteca Arcana, que els havia hagut d’estudiar per poder saltar-se’ls i consultar el «projecte Chronos». Estava seguríssima que hi havia encanteris antiincendis. I contra robatoris. I contra un milió de coses més. Tal i com tocava. Així que allò havia sigut intencionat. Però, qui tindria interès en aquesta documentació? Quan havia passat allò? Hi havia hagut conseqüències? Per què? Com havia pogut passar, tot allò? De qui era la incompetència? Oh, tots aquesta «caps dels inefables», dels que en Jason havia parlat tan orgullosament? Els Conseller d’Afers Màgics i la seva maleïda burocràcia?
—Moira, ja estem a punt.
Tant distreta com estava amb els seus pensaments, no s’havia adonat que ja no estava sola. Va sospirar. Es va aixecar de la butaca davant la llar de foc apagada i va deixar la tassa de te, plena, a la tauleta del seu costat, vora la planta, el cendrer i el rellotge. Va seguir-los fora del despatx i van travessar el Departament tot passant per sales conegudes. Van creuar-se amb un parell d’inefables, que van saludar a la Beatrix i en Jason però van ignorar a la Moira. Eren cares que ella no coneixia. No reconèixer-los, no conèixer-los de fet, va ser una petita punyalada al cor de la Moira. Com una distorsió en el temps, quan la que estava fora de lloc era ella, però havia de tirar endavant i així totes les peces tornarien a lloc.
La següent porta que van creuar portava a un sala que la Moira coneixia tant bé que li agradaria poder-la oblidar. La causa de tots els seus problemes. Si la quietud i la fredor que desprenia la sala ja li havia semblat exorbitant la primera vegada que havia creuat aquella porta en el seu temps, ara… En aquell temps hi havia una pesador en l’aire que no sabia com descriure; una càrrega com la que la Moira tenia la sensació de dur a sobre les espatlles. Va intentar respirar profundament, però no li va servir de gaire perquè va tenir la sensació que no hi havia aire. No només era això, no. Les veus de l’arc de pedra cridaven amb més força. Les podia sentir des de la distància. Una esgarrifança la va recórrer de dalt a baix.
En apartar la vista de l’arc, va adonar-se que en la paret de pedra al seu costat hi havia una sèrie de fotografies. S’hi va acostar amb passes vacil·lants. «Als voluntaris del Projecte C.», deia un cartellet a sobre. L’Alistair O’Connor, el primer de tots els voluntaris, en un experiment que encara no implicava aquella cambra. La Tabitha Jones, aquells ulls tan càlids, a qui se li havia acudit la idea de l’arc de pedra. La Florence Flitwitch, els encanteris de la qual havia aconseguit que tingués la seva resplendor brillant. L’Owen Adams. La Katherine Upwind. L’Alex Carstairs. En Peter Miller, qui acabaria sent el primer Cap dels Inefables, com afegia la plaqueta amb el seu nom. L’Eloise Mintumble, aquells rínxols, aquell somriure que tan trobava a faltar. Ella mateixa; que jove que era, quina mirada tan desafiadora havia clavat en el retrat. I al seu costat... L’Evan, igual de jove que ella, li retornava la mirada calmada i serena. Quan tot anava bé.
Se li va fer un nus a la gola i va apartar la vista. Notava el pes de la cambra damunt seu. El remolí d’emocions que la recorrien per dins entrava amb sintonia amb les veus del vel. El vel. L’arc. El seu objectiu. La Moira va baixar les escales tan ràpidament com va poder, com si pogués deixar enrere tot el que li feia mal. Centrar-se en les petites coses. El soroll estrident de les seves sabates contra el terra era música a les seves orelles. Era familiar. Cada vegada estava més a prop. Ho sabia. Ho sabia! Per sort, va saber frenar-se abans d’endinar-se a dins de l’arc de ple. Aquell no era pas el moment. Havia de fer les coses ben fetes i no estava gens preparada. Les veus van reaccionar a la seva actitud.
Nerviosa, va fer un cop d’ull al seu voltant i va estudiar el seu entorn amb atenció. La pedra del terra era molt més antiga del que la recordava. Des de l’estrada, va poder apreciar la forma de l’amfiteatre abandonat del qual sempre parlava l’Evan. Hi havia ruïnes, en aquella sala. L’arc de pedra en sí mateix, es va adonar amb una esgarrifança, a penes era la imatge i semblança del que havia travessat ella aquella nit. Semblava que una brisa se l’hagués d’endur. Va acostar-se mentre les veus la cridaven, com en els seus somnis i els seus malsons, i observar l’estructura de l’arc atentament, a pocs centímetres de la seva cara. Era llis. Absolutament i completament llis. Va donar una volta i dues, i encara tres i quatre al voltant de l’arc, però era igual de llis per totes bandes. Oh, no.
On eren les runes d’en Miller? Les runes que havia fet ell aquell fatídic dia; les runes que ella havia repassat gràcies als seus apunts la nit que havia tornat a creuar l’arc? Davant seu només hi havia la pedra nua.
No podia respirar. Les orelles li xiulaven. Necessitava alguna cosa a la que aferrar-se. Va mirar el seu voltant buscant aquesta àncora. La Beatrix estava pujant les grades cap a en Jason, que s’havia aturat al capdamunt de les escales. No es movia gens, el cap decantat de costat amb la mirada perduda. Encuriosida, la Moira els va observar atentament. En Jason va fer un gest brusc de cap, com si s’hagués despertat de cop, mentre la Beatrix li deia quin dia era. El mètode no era el mateix, perquè aquella interacció semblava perfeccionada per la pràctica i l’experiència, però el fons sí que era el mateix. La manera com ella li parlava a l’Hector quan tenia un dels seus atacs, quan li havia de recordar què era el passat i què no. Tant de bo pogués tenir l’Evan davant seu en aquell instant, no un retrat a la paret, però va recordar les paraules de la Beatrix i la manera com les havia dit. No aniràs pas al dia del teu casament, eh? Tots els teus errors, totes les teves males experiències, els teus pitjors records… Estàs atrapada a viure això una vegada i una altra.
—Res interessant, Moira? —va preguntar en Jason amb entusiasme, com si no hagués passat res.
Ella va haver de fer un parell de respiracions profundes abans de trobar la veu.
—On són les runes?
—Runes? Necessites pedres rúniques?
—No, no, les runes! —es va girar cap a l’arc de pedra, nu, assenyalant-lo—. Les runes d’en Miller. On són? Qui les va esborrar?
—No hi ha hagut mai runes, al Vel —va respondre confós, en Jason. Va mirar a la Beatrix, l’experta en aquella sala, que va ratificar amb un cop de cap i una mirada preocupada.
—No. No. Impossible —va fer una rialla nerviosa que amagava el plor.
Però la pedra davant seu seguia nua.