Escrit per Cass RossEnviat el dia 14/09/2024 a les 00:01:11
Última modificació 14/09/2024 a les 00:03:43
Tots els capítols de The Last Volunteer (feat. «’39»)
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Mentre els dies passaven, la tensió d’aquesta revelació es va anar diluint com un glaçó es fon en la calor i deixa un rastre d’aigua. Ara totes dues estaven en la mateixa pàgina sobre qui era l’altra i es tractaven diferent. Com a iguals. En qüestió de dies havien establert una nova rutina en què hi havia més estones compartides, quan la Beatrix tornava del Departament i la Moira ni preparava la poció ni estudiava runes. No va tardar gaire a adonar-se que a la Beatrix li agradava xerrar i en una altra vida hauria pogut ser mestra. Quan els electrodomèstics van quedar explicats i les preguntes de la Moira sobre els avenços tecnològics havien de ser respostes amb llibres, les divagacions de la Beatrix anaren cap a camps més teòrics, cap a l’interès compartit: el temps.
Tot havia començat amb una broma sobre la relativitat del temps i, entre explicació i explicació, la Moira no podia creure’s la quantitat de descobriments dels últims cent anys al respecte que la Beatrix li explicava. Trobava la credibilitat d’aquestes teories tan versemblant com la novel·la de Jules Verne sobre un viatge a la lluna i... En fi. Ara els muggles es creien els amos del temps. Quan era a casa, la Moira havia llegit encuriosida i amb una cella alçada la memòria amb títol magnànim d’un matemàtic que volia crear un temps estàndard universal, segura que ningú es posaria d’acord per establir un sistema de fusos horaris, que tot i així havia reeixit.
Però, de tot plegat, allò que atreia més a la Moira era la relativitat del temps. Era una idea que l’ajudava a dormir més bé a les nits: per moltes setmanes que passés en aquell temps, quan tornés a casa podien haver passat tot just unes hores. Ni tan sols se n’adonarien, que havia desaparegut. Es despertaria al seu llit, al costat de l’Evan, quan l’Hector cridés per la mama. No es permetia perdre’s gaire temps en les seves fantasies per no oblidar els objectius.
―... Així, en la seva teoria de l’espai-temps, Einstein ho entenia com un conjunt de dimensions: les tres dimensions de l’espai i el temps com la quarta dimensió. Una dimensió que, en comptes de ser física, serveix per mesurar els canvis que hi succeeixen i també hi influeix.
Satisfeta amb la seva explicació, la Beatrix va fer una pausa per escurar la gola i fer una glopada de te. Estaven assegudes davant per davant en la petita taula de la cuina. Lluny del so del trànsit, a prop de la tetera al foc, hi havia un caliu especial i una familiaritat que la Beatrix agraïa. Un cop estigué acostumada al funcionament dels electrodomèstics, aquella era l’estança que menys havia canviat al pas del temps: només l’estil dels armaris, en comparació al milió d’andròmines noves que oferia el menjador.
―Influir, com?
―Té a veure amb el moviment: com més ràpida et mous per l’espai, més lenta et mous pel temps; i viceversa. És el que fa que tot sigui rela...
La Beatrix es va aturar.
Literalment.
La mirada perduda, la boca oberta amb la paraula als llavis, ben quieta que semblava que gairebé no respirava. La Moira va esperar durant uns segons, però no hi va haver cap canvi. Va empassar saliva. La va cridar pel nom però la Beatrix no reaccionà. En passar la mà per davant dels seus ulls, la Beatrix tampoc no la veia. La Moira va empassar saliva. Enmig d’aquell silenci, no podia ignorar més la sensació de dejá-vu que la recorria dins. L’havia posseït una calma freda perquè no era la primera vegada que ho veia, allò.
Quants cops havia vist l’Hector jugar amb una pilota i quedar-se aturat d’aquella manera abans de fer-hi un xut? Quants cops havia passat en un àpat? Quants cops havien hagut de fingir davant dels veïns que tot anava bé, que tenien la situació sota control, quan a l’Hector li havia passat això al parc amb els seus fills? Quants cops s’havien intentat convèncer que fos el que fos eren coses que passaven als nens petits, i l’Hector ja maduraria, i en canvi l’Hector anava fent anys i la situació seguia igual? Quants comentaris estranys havia fet l’Hector, després d’un d’aquells atacs i ells volien creure que era només la seva imaginació o la seva memòria? Quants cops l’havien dut a Sant Mungo sense trobar-hi explicacions, que aquell nen estava perfectament sa, i quants cops s’havien plantejat si dur-lo als metges muggles? Quants cops s’havia quedat desperta la Moira, donant voltes al tema amb la culpa menjant-se-la per dins?
― ...tiu.
Amb un sobresalt, la Beatrix va acabar de dir la paraula i va callar. Els ulls esbatanats, va pestanyejar uns quants cops, va mirar la Moira, va arrufar les celles, va mirar el seu voltant. Va sospirar.
―Quin dia som?
―Tretze de juliol, em sembla. ―No era gaire entusiasta dels calendaris, últimament, però sí que havia comptat els dies que portava en aquell temps.― Mil nou-cents noranta sis.
―Et sembla? No, no, no. Necessito una data concreta. ―Va alçar-se de la cadira i va dirigir-se al frigorífic (aparentment sí que en tenia un), davant del petit calendari enganxat amb imants a la porta. Va llegir la data, va recuperar la compostura i va tornar a seure a taula, amb una cara més neutra.
Les dues dones van romandre una estona en silenci. La Moira no sabia què dir. Si el millor era continuar com si res, havia oblidat de què anava la conversa després de deu minuts. Se la veia una mica sobresaltada, a la Beatrix, i la Moira no sabia si havia de preguntar-li com estava o seria fer-ne un gra massa. Volia saber què havia passat. Necessitava les explicacions pel bé de l’Hector. Si hi havia un nom, una cura, una solució. Perquè l’Hector fos un nen feliç quan arribés a Hogwarts.
―Estàs bé?
―És la maledicció ―va dir la Beatrix com a tota resposta.
La, com si la Moira sabés de què li parlava. Havia tret el tema en alguna altra ocasió? No n’estava segura. Què havia de fer, davant de la gravetat d’aquestes paraules? Reconèixer ignorància? Pretendre que sabia de què li parlava? Davant del seu silenci, la Beatrix va arrufar les celles i va preguntar:
―No saps de què et parlo? ―L’entonació semblava una pregunta trampa.
La Moira va calcular quina seria la millor resposta. Va pensar en l’Hector.
―És una malaltia?
La Beatrix va deixar anar una rialla entre nerviosa i sarcàstica que descol·locà encara més la Moira.
—No, és el motiu pel qual treballo al Departament. A Sant Mungo no hi trobaràs respostes. És, com dir-ho, bastant inefable. —Semblava ser un acudit que només li va fer gràcia a ella.— És viatjar en el temps amb tots els inconvenients i cap avantatge. Si almenys només fos recordar coses… Com has vist, em quedo congelada al present mentre la meva ment viatja al passat, en qualsevol punt de la meva vida. I torno a viure aquells instants, fins que sense avís torno al present. No és com si recordés aquells instants, si almenys només fos recordar coses… sinó que realment estic en aquell moment, visc un tros de la meva vida i llavors torno. —Va apartar la mirada. La cara en un rictus seriós.
—I ho consideres una maledicció? Tornar enrere en el temps, al teu passat? I poder tornar a veure les persones que estimes, poder tornar a parlar amb elles, poder-les tocar? —La Moira va tensar la mandíbula abans que les emocions la superessin. Necessitava controlar-se.
—Coi, Moira. No aniràs pas al dia del teu casament, eh? ―La va mirar directament als ulls. Semblava enfadada.― Tots els teus errors, totes les teves males experiències, els teus pitjors records… Estàs atrapada a viure això una vegada i una altra. Un malson.
La Moira va apartar la mirada, però no va desistir de saber més. Havia de saber més. Ja la frenaria la Beatrix, si preguntava massa.
—I quan estàs al passat, a la teva ment, com funciona? No pots… canviar res?
―Això és el pitjor. ―La Beatrix va sospirar.― De poder, sí que pots. Estàs literalment en aquell moment. Has de viure la teva vida en aquells instants, des de minuts fins a hores o dies, i llavors bam! Sense previ avís tornes al teu present tan ràpid com te n’havies anat. Ara, funciona? Això ja és una altra cosa. Si canvies coses quan vas al passat, conscientment o inconscientment, a vegades tornes a un present lleugerament canviat però mai a l’extensió del que tu voldries. I el pitjor: totes les memòries de coses que aquest cop ja no han passat o totes les que hauries de tenir i no has viscut. ―Va fer una ganyota.― No et pensis que sigui útil. No pots anar salvant la vida de la gent. Hi ha punts històrics que són fixos i sempre acaben passant.
―El temps auto-corregint-se. ―Quin concepte tan estranyament familiar, oi?― Em sembla que el meu fill, l’Hector, també ho té, això...
—Pràcticament tota la família —va reconèixer la Beatrix mentre assentia.
—Quina és la causa? —va interrompre abans que entrés en més detalls mentre intentava no fer cas del que acabava de dir.
―De veritat que no...? ―La Beatrix va callar i va alçar una cella, desafiadora.― Esperava que m’ho diguessis tu.
Heus aquí, la culpa que la Moira reconeixia tan bé com una part d’ella mateixa. Ella era la causa. L’adrenalina que l’havia recorregut per dins. El pànic. La ràbia. La xeringa que feia tot just un parell de dies havia comprat. El líquid daurat. L’olor a cendra. Li havia semblat una bona idea, llavors; sobretot al principi, quan tenia l’Eloise al costat i semblava que funcionava.
Ho tornaria a fer, ara que en sabia les conseqüències?
*
La primera vegada que va veure la ciutat, la Moira tenia onze anys i havia arribat a l’estació de King’s Cross amb el tren de les Midlands, de la mà de l’avi Mintumble i la seva néta, l’Eloise. Era la primera vegada que deixava la casa de la plana, a Derbyshire, on havia anat a parar sota la cura dels Mintumble després de la mort dels seus pares en la rebel·lió goblin d’Orgós el Llardós. Per anar a Londres, com a família bruixa, els Mintumble haurien pogut aparetre a una seu governamental o utilitzar la llarg de foc, però l’avi Mintumble —que s’havia adjudicat la missió d’acompanyar aquelles dues nenes a buscar el material escolar— va creure necessari ensenyar-los com funcionava un tren. Al cap i a la fi, ell no havia tingut l’experiència d’utilitzar el Hogwarts Express i es va passar tot el trajecte parlant-los de la catifa voladora utilitzada per anar a l’escola amb tota l’atenció de les nenes i la confusió dels passatgers muggles.
La Moira havia sentit a parlar de Londres i, als onze anys, havia imaginat una ciutat en glòria i efervescència, perquè era la capital imperial on vivia la reialesa. I ho era, i tant que sí; però també es va trobar una ciutat lletja i bruta, amb enormes fumeroles de boira i plena de perills. Una ciutat superpoblada, amb corrues de gent que com formigues anaven a treballar a les fàbriques. Una ciutat que anava amb presses; els carruatges veloços, les barques al Tàmesi, les obres per un tren urbà subterrani. En els trenta anys posteriors, la ciutat no havia parat de créixer ni d’evolucionar davant dels seus ulls fins a convertir-se en la ciutat més gran del món, per a bé i per a mal. Els primers fanals electrificats, les estacions del metro, els edificis nous magnificents. Les vagues obreres. La majoria de la població seguia sotmesa en la pobresa, els carrers i el riu eren negres de carbó i merda mentre el fum de les fàbriques causava episodis de boira tòxica.
Quan aquella tarda d’estiu, cent anys després de l’última vegada que havia caminat per Londres, la Moira va posar els peus al carrer, va tenir la sensació que veia la ciutat per primera vegada. Davant d’aquella ciutat diferent que la seva Londres, la Moira trobava més fàcil imaginar que era una ciutat exòtica, mig fantàstica, lluny de la realitat coneguda. Els edificis eren més lletjos i senzills, sense l’elegància i la grandesa de l’època victoriana. Segurament hi tenia a veure que l’actual reina ―una altra reina, besnéta de l’anterior, quina sensació més estranya― havia perdut bona part dels territoris d’ultramar. La Beatrix li havia deixat un llibre sobre la història recent del Regne Unit, que la Moira havia anat fullejant amb interès, però també l’havia posat al corrent de la situació de la monarquia, després d’una notícia a la televisió sobre el divorci dels prínceps de Gal·les. Davant del panorama decadent de la monarquia, la Moira no entenia com era que encara no havia caigut.
Esperava treure’n l’entrellat en llegir el llibre d’història però, a jutjar per la roba dels altres vianants, un factor segurament era el canvi de moralitat d’aquella època. No semblava que anessin vestits de carrer sinó que haguessin sortit de casa amb la roba interior. Quin despropòsit. La Moira se sentia despullada amb el vestit de flors que la Beatrix li havia prestat del seu armari després de convèncer-la que era roba suficient. Quan n’havia ajustat la forma de la primor de la seva propietària a la seva figura voluminosa, la Moira hi havia afegit un parell de capes més a les faldilles. La Beatrix li havia dit que l’acompanyaria a comprar roba de la seva talla, però per sort encara no hi havien anat. La Moira ho veia innecessari, perquè ja s’espavilava amb la roba vella de la Beatrix. Comprar-se roba nova donava un sentit de permanència a la seva situació que no volia assumir. Tampoc se l’emportaria a casa quan tornés. Malgrat la sensació de nuesa, la Moira havia d’admetre que aquella roba era més còmoda i pràctica que la que ella coneixia. No recordava quan era l’última vegada que havia pogut moure’s tan àgilment pel carrer, potser quan era nena. També era més ràpid vestir-se, sense perdre un temps preciós posant-se deu mil capes de roba per estar mínimament acceptable en societat que es podien destinar a coses útils com llegir, investigar i fer pocions.
Quan es va aturar en un pas de vianants amb el semàfor vermell, la Moira va treure la llibreta i el bolígraf BIC que tenia a la bossa de viatge i va prendre notes de totes aquestes preguntes i teories. Les podria contrastar més endavant amb l’opinió de la Beatrix. Els carrers seguien igual de bruts però es podia veure el cel amb més claredat. El fum de les fàbriques semblava haver estat substituït pel dels cotxes. Tampoc hi havia tants vaixells pel riu... En què es basava, ara, l’economia? La ciutat era agradable, ara que es veia més bé el paisatge urbà; però al mateix temps, aquells cotxes ―com els havia anomenat la Beatrix― anaven tan ràpid i eren tan sorollosos! I a sobre lletjos, sense l’elegància dels carruatges tirats per cavalls o els automòbils motoritzats que venien d’Alemanya i França! La sorprenia que s’haguessin convertit en el principal mitjà de transport perquè, si bé semblaven eficients, eren perillosos. Abans que el semàfor es posés verd, va passar un autobús de dos pisos. La Moira se’l va quedar mirant bocabadada. Quan ella era nena, el conseller McPhail havia ordenat la creació del Nitrèpid Bus. Recordava, a la casa de la plana, les llargues converses de la família Mintumble al respecte, amb la majoria d’adults que no veien gens clar aquell invent muggle mentre l’Eloise i ella deien que hi volien pujar. «Què seria el següent, s’exclamava l’avi Mintumble davant de tots els perills que aquest vehicle suposava, tornar a instaurar el Torneig dels Tres Bruixots!?» La Moira va somriure en recordar els vells temps, la seva infància.
Submergida en els seus pensaments entre aquells carrers tan estranys, va arribar al Pont de Westminster. Abans de travessar-lo, va observar els edificis de l’altra riba amb atenció, com trossets de la història que no s’havien mogut. Com una part de la seva vida enmig d’un paisatge dessolat. Aquella era la Londres que ella coneixia, la que ella enyorava. La Londres per on havia passejat tants cops amb l’Evan. La Londres a la que tornaria. Després de travessar el pont, va passejar una bona estona pels voltants del Big Ben i per davant del Palau de Westminster. Fixar-se en els altres vianants la distreia abans que els pensaments i les emocions la desbordessin. Els homes mudats anaven amb uns esmòquings més curts que les levites que ella coneixia. Els vestits de les dones també eren més senzills que els que havia utilitzat ella per moure’s pel món muggle. Alguns portaven maletes, d’altres parlaven amb una mena de totxos negres amb antena. Amb qui parlaven, amb aquells objectes que no estaven connectats a enlloc? Era tot allò un signe de bogeria relacionat amb l’amoralitat d’aquells temps? La Moira va asseure en un banc, encuriosida, i els va observar durant una llarga estona. Eren telèfons? Però, quina necessitat hi havia de parlar amb gent que no era allà quan s’era al carrer? Entenia el concepte dels telèfons a casa, encara que no li trobava gaire sentit, però... Si estàs al carrer, vas as casa de la persona amb qui vols parlar, oi? També hi havia unes cabines amb telèfons, diferents dels totxos, on la gent entrava per fer-los servir. Eren molt boniques: vermelles i amb finestretes quadrades. Si tenien les cabines, per què portaven els totxos?
Al cap d’una estona, va seguir caminant per Whitehall direcció a Trafalgar Square. Els edificis d’aquell carrer eren els que ella coneixia de tota la seva vida, amb alguns de nous ―lletjos i uniformes― a la llunyania. Semblava que, en aquella època, tenien tots els carrers asfaltats i la Moira tenia ganes de retrobar-se amb els empedrats de la seva ciutat. A més, si bé l’asfalt era més silenciós, no servia de res quan aquells cotxes eren tan sorollosos. La combinació de present i futur era estranya i només la podia gaudir si no se la prenia com a real, sinó com una aventura del Viatger del Temps, que tornarà a casa i explicarà l’aventura als seus amics en un sopar. Havia de repescar la novel·la de H. G. Wells, perquè no recordava com s’acabava. Segurament bé, com també acabaria la seva aventura.
Va tancar els ulls una estona i va caminar durant uns metres així, a poc a poc. No xocaria contra res ni ningú perquè aquella zona se la coneixia com el palmell de la mà: un dels accessos al Departament era en aquell carrer. Era una sensació agradable i estranya. Hi havia una barreja d’accents i de llengües al seu voltant. La seva ciutat imperial seguia igual de cosmopolita. Entre la remor de gent al seu voltant, podia imaginar l’Evan. Havien caminat moltes vegades per aquells carrers, per aquella zona. A pocs metres hi havia l’entrada a la Ronda d’Alla a Charing Cross Road, un carrer que, agafats de la mà, l’Evan i ella havien vist com anaven construint. La Moira va inspirar profundament, intentant fer baixar el nus a la gola. Què donaria per tenir-lo al seu costat en aquell moment, en aquell món exòtic. O per tornar ella una estona al seu passat, mentre buscava la solució definitiva, amb aquella habilitat que la Beatrix tan fervorosament havia anomenat «maledicció».
L’olor de l’Evan li va venir ràpid a la memòria; aquella olor a metall, a tinta, a campaneta de fulla rodona. Era fàcil evocar el metall en aquella ciutat on es trobava; la tinta, havia estat escrivint durant estona; i la campaneta de fulla rodona… Era la primera flor que l’Evan havia cultivat a l’hort del darrere de casa i ara la Moira es penedia d’haver sigut tan dura amb ell. Com se n’havia burlat, que ell volia fer un hort i el primer que feia era plantar flors dignes d’un jardí? Ara les apreciaria més, aquelles boniques flors liles. Ara, quan tornés a casa, s’asseuria amb l’Evan mentre les conreava i potser hi aprendria una cosa o dues. Per passar-hi més temps. Per veure com se li il·luminaven els ulls, com li quedaven les ungles plenes de terra, com es fixava en el calendari i les llunes per saber quan havia de fer cada cosa. Com oblidaria mai aquella flor, que tant li recordava a Yorkshire, a les Midlands? A l’Evan, a casa?
Però en va obrir els ulls, al seu voltant no hi havia la figura alta de l’Evan, els seus cabells negres llisos, les seves ulleres sempre tortes. Ell no l’agafava de la mà, no la balancejava al ritme de les seves passes. Al contrari de tantes altres vegades, la Moira havia arribat a Trafalgar Square tota sola. El nus a la gola va donar pas a una buidor que va començar al fons de l’estómac i la va recórrer de baix a dalt. S’aturà i mirà al seu voltant, com si l’Evan simplement s’hagués perdut, en comptes d’ella ser tan lluny. Anys lluny. Li va passar pel costat un bruixot amb una túnica grisa de la Conselleria i a l’altra vorera veié una bruixa amb un barret massa familiar per veure’l en cap muggle. Cares serioses i mirades preocupades. I ella... No, no podia ser vista per cap bruixot. Si l’enxampaven, la condemnarien segons el protocol del «Projecte Chronos» per haver trencat unes quantes lleis, principalment la de viatjar en el temps. Que, casualment, era un crim que no prescrivia mai. Amb el cor bategant-li amb força i una sensació estranya ficada al cos, la Moira va tornar a caminar, trencant cap a la dreta amb pas ràpid. Havia de tornar a travessar el Tàmesi, cap al sud de Londres on vivia la Beatrix. No podia ser vista per ningú.
Quan va arribar al Pont de Hungerford es va adonar que no podia creuar-lo perquè només hi havia les vies del tren. Com podia ser que haguessin tret els passos a peu? Com podia funcionar aquella ciutat disfuncional? Travessar el Tàmesi sempre havia sigut complicat, però, a veure, que no era a Londres est! Va continuar caminant Tàmesi amunt, passant vora els Jardins de Victoria Embankment, fins a trobar el Pont de Waterloo. Excepte que allò —aquella horrible estructura de ciment estèril que la Moira no acabava d’entendre com podia ser funcional— no era el Pont de Waterloo. No era pas el seu Pont de Waterloo, de pilars robustos amb columnes i nou arcs de granit. El va estar mirant una llarga estona, dubtant què fer, però finalment va decidir creuar-lo. Seria una estupidesa continuar fins al Pont de Blackfriars, perquè era el doble de lluny i, si aquell tampoc li agradava, què faria? No quedaven gaire més ponts per sobre el Tàmesi i ja quedava poca estona perquè es pongués el sol.
Va travessar el pont a poc a poc, intentant calmar-se després d’haver posat distància amb Whitehall. Des d’allà hi havia una vista privilegiada de la ciutat que sempre l’havia encisat: els jardins de Victoria Embankment, Sommerset House, Whitehall Court, el Big Ben, el Palau de Westminster, l’estació de Blackfriars, les fàbriques obreres fumejant eternament, les catedrals i esglésies arreu —Saint Paul’s amb la cúpula, l’església del Temple amb els seus jardins, Saint Clement Danes amb el campanar tan punxegut i moltes, moltes altres més llunyanes. Però al seu voltant el paisatge de Londres no era el que ella coneixia. Més enllà del pont de Blackfriars, direcció l’Illa dels Gossos, en comptes d’haver-hi els West India Docks, hi havia uns edificis enormes, altíssims, que semblava que tocaven el cel. Una munió uniforme, plena de finestres que reflectien la llum solar, sense decoracions. Al seu voltant hi havia les esglésies i les catedrals conegudes, però les xemeneies de les fàbriques no fumejaven sinó que aquelles monstruositats altíssimes s’alçaven a banda i banda del riu. La ciutat que tenia davant seu no era la que havia vist construir durant trenta anys. Se sentia ridícula i diminuta, estrangera en un paisatge estrany. Va entendre la sensació que tenia ficada al cos des de Trafalgar Square: perquè, per molt que es volgués fixar en els detalls d’edificis concrets, si mirava el conjunt havia d’admetre que era al futur.
Si intentava centrar-se en la lògica i no en el pànic que la feia tremolar per dins, se sentia ridícula d’haver intentant pretendre res més. Era l’opció fàcil, arrelar-se a allò conegut per intentar sentir-se com a casa abans de tornar-hi. Ignorar la resta. Però, des d’un punt de vista lògic, era ridícul. Com podia intentar pretendre que la Londres cent anys al futur seria la mateixa que la Londres per on passejava ella agafada de la mà de l’Evan? Era com si volgués pretendre que la diminuta Londres on havia viatjat aquell dia de juliol buscant l’Eloise era la mateixa que la que ella havia vist construir de jove. No era pas així, com funcionava. Com era la frase que deia sempre l’Evan? Tempura mutantur... Els pensaments se sobreposaven uns als altres i no podia recordar el final. S’agafà a la barana del pont amb força, els nusos dels dits tornant-se-li blancs. Havia de controlar la respiració. Estava sola. Com havia pogut abandonar el seu fill, el petit Hector que només tenia sis anys? Com havia pogut deixar enrere l’Evan, després de tanta vida compartida?
No sabia res. En comptes de recordar el mantra de l’Evan, només repetia un cop i un altre la frase de Plató. No sabia res i això l’espantava. No sabia ben bé com tornar a casa. No sabia prou de runes per desxifrar els buits de les notes d’en Miller. No sabia ni si els llibres de runologia que llegia serviria per compensar-ho. No sabia com demanar ajuda a la Beatrix quan ella havia causat tant de dolor a la seva família. No sabia com accediria al Departament. No sabia què es trobaria en creuar el portal. No sabia com reaccionaria l’Evan o si l’Hector ja l’hauria oblidat. Només sabia que no sabia res.
Una llàgrima solitària li caigué galta avall i se l’eixugà amb un gest enèrgic. Havia de tornar a casa. Això ho tenia tan clar com que es deia Moira Fawley.
*
Quan la Moira va arribar a l’edifici on vivia la Beatrix, ja havia aconseguit calmar-se i recuperar els ànims. Va utilitzar les escales per arribar al seu pis, encara que la seva esquena se n’acabaria ressentint, perquè ni boja entrava en aquelles gàbies metàl·liques verticals anomenades ascensors que la Beatrix deia que eren tan eficients. Només veure les portes tancades se li acudien deu mil desgràcies que hi podien succeir. El contrast d’aquella nova ciutat damunt dels seus records l’havia remogut per dins, però va guardar la impressió al fons de la ment, on no molestés gaire. Havia d’espavilar-se i tornar a casa; llavors, totes aquestes experiències tindrien el seu lloc en la memòria d’una aventura passada. Però, per ara, pany i clau. Tot i així, havia de reconèixer que el futur era un món lleig i gris, però al mateix temps també estava ple de misteris i secrets. Potser podia continuar explorant el món muggle i així, quan tornés a casa, tindria tota la seva vida màgica per endavant...
Pany i clau. Així que va obrir la porta d’entrada, la Beatrix va aparèixer al rebedor.
―On eres? ―va preguntar amb veu angoixada.
La Moira va arrufar les celles. Se li havia fet tard fent una volta, però no n’hi havia per tant. Abans que pogués obrir la boca per replicar, la Beatrix la va apuntar amb la vareta.
―Em sembla que... Digues-me el segon nom del teu fill.
―Què? A què ve tot això? ―Si encara estava aguantant la porta oberta amb la mà!
―He de comprovar que ets tu. Au, vinga ―va afegir. Va vacil·lar i la Moira va adonar-se que, si fos necessari, la Beatrix no seria capaç d’atacar-la. Quina mosca l’havia picat?
―Louis ―va seguir-li el fil per desencallar la situació.
La Beatrix la va mirar de dalt i es va relaxar, tot abaixant la vareta. La Moira va tancar la porta darrere seu.
―Què vols dir que si sóc jo? És clar que sóc jo! Aquí em tens. A què ve tot això?
―Tu saps quanta estona has estat fora? ―va ignorar-la la Beatrix―. Fa més d’una hora que he arribat a casa! Saps quant m’he espantat, que no hi fossis? Et vaig dir que era millor que no anessis sola tanta estona! Per on has anat? És… és perillós! T’hauria pogut passar qualsevol cosa!
―Per la barba de Merlí, a què ve tot això? Sé com moure’m pel món encara que no el conegui. He anat amb compte. Sóc adulta! Sóc una inefable! Potser que paris de tractar-me així. ―Hi va haver un silenci expectant. La Beatrix va apartar la mirada.― Va tot bé? Ha passa alguna cosa al Departament?
—Res, estic estressada. Disculpa —va dir, mentre es girava i passava a la sala d’estar.
La Moira va alçar les celles. La Beatrix evitant donar respostes clares dos cops seguits? Sense oblidar que l’havia apuntat amb la vareta sense cap raó ni donar-li temps de defensar-se. Fos el que fos allò que no li volia explicar, sí que ho havia de saber. Si bé s’havia mostrat una mica reticent a que la Moira sortís al carrer, no explicava l’angoixa amb què l’havia rebut. La va seguir.
―Què és tan perillós? ―va insistir―. He estat curosa de no creuar-me amb cap bruixot. Ja sé que és millor que passi desapercebuda.
—És més que això, de fet. —La Beatrix la va mirar a la cara i va prémer els llavis. La Moira es va adonar com se li marcaven les arrugues del cansament, les ulleres sota els ulls; eren detalls que l’envellien, en aquella cara que havia anat perdent la jovialitat dels primers dies.— Des de fa setmanes hi ha una guerra. Una guerra màgica.
—Què? —va aconseguir articular la Moira quan es va adonar que la Beatrix esperava alguna reacció. No sabia què pensar o què esperar-ne. A veure, les revoltes dels gòblins eren pràcticament cícliques, encara que en les darreres dècades havien perdut intensitat. Ni en els pitjors temps s’havia arribat a una guerra. Què havia passat aquest cop?
―Màgia negra. El món màgic està lluitant contra un bruixot tenebrós i els seus seguidors ―va dir la Beatrix, tensant les espatlles. Es va dirigir a les finestres de la sala d’estar i les va anar tancant. El sol ja s’havia post i el corrent d’aire refrescava.
—Bruixots contra bruixots? —va preguntar la Moira amb un fil de veu. Allò era una guerra civil.
La Beatrix va assentir a poc a poc, mirant per la finestra.
―I això posa en perill la família, a causa de la maledicció... La màgia negra sempre ens vol per manipular el temps. I tu! ―es va girar cap a ella―. Si et trobessin a tu i a... a sigui el que sigui que has fet per viatjar cent anys... ―La Beatrix va fer un gest vague amb la mà; tenia la curiositat als ulls. La Moira no havia entrat en detalls com havia funcionat l’experiment i la Beatrix no havia preguntat; es respectaven mútuament com a inefables i totes dues sabien com de perillós era aquell coneixement―. Si ho descobreixen... hi haurà una guerra del temps.
Un calfred va recórrer la Moira de dalt a baix. Quin món més pervers era aquell? Com podia ser que haguessin passat de les terribles revoltes gòblins a allò encara pitjor? Com es podia corrompre el món d’aquella manera? D’acord que els Consellers d’Afers Màgics eren incompetents, però de debò que no hi havia hagut ningú a la Conselleria o als aurors o qui fos que no ho havia pogut evitar? Que havia deixat de funcionar, Azkaban? Havien dimitit tots els dementors? No, no era per intentar fer broma de la situació. Hi havia tantes preguntes que volia fer que se li barrejaven les paraules i no sabia què dir. Era conscient que, davant seu, la Beatrix estava pendent d’ella.
No podia seguir gaire més temps en aquell món boig. Havia de treure l’entrellat a les runes enllaçades d’en Miller i les seves anotacions per poder tornar a casa. Després ja s’encarregaria de tancar el portal dins l’arc de pedra o de destruir-lo. Que ningú no pogués viatjar mai més en el temps... Com si tot el «Projecte Chronos» no hagués servit de res i aquell viatge tampoc. No, sí que havia servit. Sabia més coses sobre què li passava a l’Hector i el podria ajudar quan tornés a casa. Havia après a valorar més la vida familiar, tot i que era trist haver hagut d’anar a parar cent anys al futur per fer-ho, oi? I...
―I els reculatemps? ―va preguntar alarmada.
―Destruïts ―va respondre la Beatrix amb una veu neutra. La Moira es va sentir dolguda i alleugerida al mateix temps—. La Cambra del Temps ha fet una bona feina protegint-los durant cent anys —va afegir, amb un deix d’orgull—, encara que no ha sigut fàcil. Però, bé, som inefables, al capdavall.
—He d’anar al Departament.
―Perdona? ―preguntà la Beatrix, incrèdula―. Estàs boja?
―No, mira, escolta. Sé que és una idea boja ―va concedir-li, però aquella idea li donava energia renovada. Va fer una inspiració profunda―. Teniu una guerra, oi? He de tornar a casa de seguida. Aquesta guerra, ja em perdonaràs, no és assumpte meu. I, tens raó, si em descobreixen, l’hem cagat. Així que és realment urgent que torni a casa. El problema… —va empassar saliva i va intentar empassar-se l’orgull també—, el problema és que no tinc tota la informació per travessar l’arc de pedra. Així que necessito visitar la biblioteca i, per tant, trobar una manera d’entrar al Departament. D’incògnit, és clar.
―La biblioteca? No tenim cap biblioteca, al Departament.
―Què... què vols dir? ―Un calfred la va recórrer de dalt a baix. Era com dir que Hogwarts no tenia classes de pocions.― A veure, no fotem. Un lloc on guardar informació de manera segura? Ple de llibres i pergamins? On teniu els registres de tot el que s’ha fet al Departament des dels orígens del món? ―Bé, no calia exagerar, però tampoc es podia oblidar que el Departament era allà quan van crear la Conselleria!
―Vols dir... els arxius?
―Els arxius generals de la Conselleria?
―No, no. Els nostres propis ―va ser ràpida a respondre la Beatrix―. Simplement que... suposo que en devien canviar el nom en algun moment i no hi he caigut.
―Aquests arxius tenen alguna connexió directa amb els de la Conselleria?
Va pensar en tota la burocratització instaurada després de l’accident de l’Eloise. Li havia fet mala espina, la intervenció de la Conselleria. No li sorprendria que haguessin fet un pas més. Si ara la Conselleria controlava els arxius del Departament, hi havia res realment secret i segur? Eren els inefables realment inefables?
La Beatrix va negar amb el cap.
―Qui els controla, aquests arxius? ―va insistir la Moira.
―El cronista, és clar. Sempre ha sigut un... ―La Beatrix es va interrompre.― De fet, un cosí meu ocupa el càrrec.
―Ah, perfecte. ―La Moira reconeixia el títol dins dels inefables. L’Evan era qui l’ostentava en el seu present. Es feia estrany sentir que algú altre ocupava aquesta posició.― Necessitaria accés als arxius tan ràpid com sigui possible. ―Que ningú no se n’assabentés formava part de la súplica implícita.
―Bé, veuràs... El meu cosí està de vacances. ―Va somriure. Les arrugues de preocupació del front se li van esvair.― La seva dona ha tingut un nen i li hem donat unes setmanes perquè la família s’adapti. Amb la guerra, també hem cregut que era la millor opció.
La Moira va fer una inspiració d’enuig que la Beatrix va prendre’s com una interrupció. Li havia dit ja diverses vegades que no volia saber res de la seva família, però la Beatrix se n’oblidava. Un cosí de la Beatrix podia estar emparentat amb ella també. La perspectiva d’un rebesnét li donava vertigen. Que l’Hector té sis anys! No era el seu temps, no era la seva família, es va repetir com un mantra.
―Preferiria no saber res de la família.
―Tens raó. Disculpa. ―Va empassar saliva.― El que deia... En Jason, el seu germà, dirigeix la Cambra del Temps. Pot moure els fils necessaris amb més influència que jo. M’hi posaré en contacte demà a primera hora.
La Moira va tensar la mandíbula: un altre cosí. Tres Fawley al Departament? No tenien per què ser-ho, oi? Podien ser de l’altra branca i no tenir res a veure amb que ella o l’Evan també fossin inefables. Oi? No volia saber-ne la resposta. Va intentar mantenir la ment calmada, però les preguntes s’anaven arremolinant les unes damunt de les altres. Per què no podia mantenir la boca tancada, la Beatrix? Com havia arribat a inefable, amb aquella xerrera? Per què, tot plegat, la feia sentir tan estranya?
―D’acord. Gràcies ―va dir, per omplir el silenci, per interrompre’l abans la Beatrix no digués res més.
―Escolta... ―La Beatrix va vacil·lar una mica abans de preguntar―, estàs segura que no vols que la família sàpiga que has tornat?
―Sí.
Cass Ross Enviat el 14/09/2024 a les 00:13:05 #28303 He escrit 14 fanfics amb un total de 68 capítols No sé molt com adreçar el comentari, però començaré explicant que hi ha moltes coses que han canviat des de la planificació original de la fanfiction però, curiosament, aquest és el capítol que ha canviat menys ― per no dir pràcticament gens. Els altres o s’han allargat, o s’han modificat, o han perdut escenes... Aquest? Es manté tal qual. Originàriament havia planificat un pròleg de quatre escenes (el capítol anterior, “Never”) i tres capítols de sis escenes cadascú (per un total de 22 escenes, com vaig dir en el comentari anterior). Ja veureu com no es compleix, excepte aquí.
Em va semblar molt fascinant intentar imaginar com la Moira, una persona finals del segle XIX veuria el món un any després... un món que jo no he viscut, perquè el 1996 encara no havia nascut. Així que vaig haver de fer recerca històrica a dos nivells (i fa mal de dir això, dels anys noranta), i he d’admetre que m’ho vaig passar molt bé, i potser m’he passat una mica per aquesta banda, però espero que no es faci molt avorrit. Una mica també s’entén perquè és com funciona la ment de la Moira, intentant encaixar el seu món en aquell món per no afrontar la realitat.
Els dos trossos on m’ho vaig passar millor, a nivell de recerca, és l’habitació de la Chloe (la filla de la Beatrix) i l’escena pels carrers de Londres!! Per aquesta escena, vaig trobar uns mapes històrics de la Biblioteca Nacional d’Escòcia que eren molt interessants i molt útils. L'adjunto a continuació, perquè l'hipervincle no funciona, i podeu sobreposar diversos mapes de diverses èpoques històriques, que us permet veure els canvis arquitectònics que ha patit la ciutat. És d’aquí que vaig poder fer alguns dels comentaris de la Moira fent veure que hi ha coneixement de causa HAHAHAHA
https://maps.nls.uk/geo/explore/#zoom=16.3&lat=51.51079&lon=-0.1 0451&layers=6&b=1&o=100
Sobre els llibres que menciono al llarg del capítol, no són escollits en va. El gos dels Baskerville ― per una banda, hi ha una “maledicció” a la família (com després sabem que la família Fawley en té una també) i per l’altra... Mira, lo del pobre Sir Arthur Conan Doyle (la coincidència amb el cognom de soltera de la Moira és pura coincidència, me’n vaig adonar massa tard i no em va venir de gust canviar-ho), que no volia ser recordat per Sherlock Holmes sinó per la seva carrera de metge; que va decidir matar el personatge i TOTHOM li va escriure cartes queixant-se (algunes fonts diuen que la Reina Victòria inclosa) fins al punt que va haver de ressuscitar el personatge és una cosa tan icònica que no podia passar per alt de mencionar. (Perquè ja no vaig poder fer comentaris a l’enfonsament del Titanic en el capítol anterior, així que havia de compensar la meva vena nerd històrica d’alguna manera.) (Perquè és l’energia que hauríem d’enviar als serveis de streaming que cancel·len sèries quan no s’ho mereixen.) I l’altra novel·la mencionada... La màquina del temps... Si sabeu el final, ESPÓILERS! Si no, ja en parlarem a l’últim capítol.
No vull entrar en detalls de comentar els fets del capítol, perquè no sé si hi ha alguna cosa que he de comentar i vull veure les vostres reaccions primer, així que em limito a contextualitzar coses, però afegeixo que la menció que faig al Theseus Fawley (el germà de la Beatrix, com hem vist) i la Chloe Fawley és perquè, com ja sabeu, tinc tot l’arbre genealògic d’aquesta família escrit... I aquests dos personatges sortirien a la Saga Winter i a Catching Fire (el FlintWood) si mai escrivís aquestes històries, que fa dos anys n’estava molt convençut i per això em feia gràcia posar-ho, però ara no ho tinc tant clar. Jo i el meu clusterfuck de fanfictions HAHAHAHA
Em va agradar els detalls de ciència, també, aquí fent veure que entenc realment la teoria de la relativitat. Einstein, ho he intentat.
Vinga, vinga! A veure què hi comenteu, que hi ha molta, molta cosa! La revelació que la Moira no pot tornar així com així, descobreix que està emparentada amb la Beatrix i ho porta malament, com funciona la maledicció, i... què passarà a continuació?
Ens llegim!
Cass