Escrit per Cass RossEnviat el dia 14/09/2024 a les 00:00:49
Última modificació 14/09/2024 a les 00:00:49
Tots els capítols de The Last Volunteer (feat. «’39»)
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Don't you hear my call?
Though you're many years away
Don't you hear me calling you?
*
«Love is the only thing we’re capable of perceiving
that transcends dimensions of time and space.»
Interstellar (2014)
* * * *
No hi havia cap altra manera de descriure-la: l’habitació era estranya. I això posava la posava dels nervis.
La Moira feia estona que mantenia els ulls tancats, estirada en aquell llit massa flonjo amb uns llençols massa llisos, però quan els va obrir tot seguia igual. Va respirar profundament i es va incorporar, asseient-se a la vora del llit. Es va massejar l’esquena adolorida. Continuava vestida amb la mateixa roba amb què havia travessat el portal i, malgrat que es notava bruta, va agrair-ho. En observar el seu voltant, lleugerament il·luminat, no estava segura ni de si era al planeta Terra. Alguns mobles li eren familiars però d’altres no. Els llençols i les cortines tenien estampats colorits. Les parets, pintades d’un rosa estrident, estaven cobertes per fotografies enormes i estàtiques de diverses persones, algunes acompanyades de lletres ben grosses el significat de les quals la Moira no acabava d’entendre.
Fascinada per aquelles fotografies, la Moira es va alçar i es va acostar a la paret del davant. Les persones estaven en postures molt més naturals que no pas les fotografies que ella estava acostumada a veure, i tenien color. Semblaven retalls de la realitat. Les va tocar, però no eren cap tipus de portal. Com de rica havia de ser la gent d’aquella casa, per permetre’s fotografies d’aquesta qualitat? Les havien fet amb les mateixes càmeres que coneixia ella? En fer una passa més, va xocar amb una taula d’estudi. Al damunt de la superfície hi havia la seva vareta i la seva clau, que la Moira va agafar ràpidament tot agraint tenir uns objectes coneguts a les mans. El pes de la clau penjant de la cadena al voltant del seu coll la va tranquil·litzar mentre recollir-se els cabells esbullats amb la vareta l’ajudava a convèncer-se que tenia la situació sota control.
La llum del sol d’horabaixa encara entrava pels finestrals de l’habitació, que tenien uns marcs estranys. En fer un cop d’ull al carrer, les cases a l’altra banda eren semblants a les que ella coneixia. Buida de vianants, a la vorera hi destacaven els fanals, que es veien molt antiquats i, arrenglerats la costat, unes estructures metàl·liques, de colors, amb vidres i rodes dessota. Els va observar durant una llarga estona, arrufant les celles. La familiaritat la sobtava, però no sabia on ubicar-los; era com mirar un objecte des d’una perspectiva nova. No va ser fins que en va veure passar un sense sostre i va poder veure el volant que s’adonà que s’assemblaven als automòbils. Ah, curiosíssims invents dels muggles, que semblaven tenir una competició per arribar com més lluny més ràpid. Clar, pobrets, no podien desaparetre.
Sí, era millor centrar-se en aquests detalls ínfims que no pas les implicacions que suposaven les fotografies i els automòbils, per no parlar de l’aspecte dels fanals i les cases. El pas del temps. No volia ni plantejar-se la pregunta sencera sobre on era. Va tornar a centrar l’atenció dins l’habitació, passejant la mirada distreta per tots els objectes que decoraven els prestatges. Buscava un calendari, però al mateix temps... No importava quin any era; estava bastant segura que allò era el futur, perquè l’altra opció era un món paral·lel, i per tant el viatge no havia succeït com s’esperava. Li va venir un calfred. Se suposava que havia de viatjar al passat, no al futur. O on fos. La qüestió era que havia de trobar les seves coses, sobretot la bossa de viatge, i tornar al seu temps tan ràpid com fos. Si ja s’estava ponent el sol, l’Evan devia fer hores que havia llegit la carta i estaria esperant explicacions. L’Hector la devia trobar a faltar.
Amb passes decidides va sortir de l’habitació. La següent sala era més gran que l’anterior, igual de familiar i estranya alhora. Era una barreja entre la sala d’estar i el menjador. Un llum d’aranya i una taula per a quatre persones, amb una planta al damunt. Una butaca i un sofà en un racó, amb una tauleta més petita. Damunt d’un moble, una caixa metàl·lica o un material semblant, amb una cara de vidre i dos pals al damunt, com les antenes d’un insecte. En una prestatgeria, hi havia un gramòfon sense trompa.
―Hola, benvinguda.
Sobtada, la Moira es va quedar palplantada on era, al mig de l’estança. La dona que havia parlat estava asseguda en una petita taula a la sala del costat, que estava enrajolada. Tenia una tassa de te a les mans i un somriure tímid a la cara.
―Vols un te?
La Moira va assentir mentre s’hi acostava. Aquella nova sala devia ser la cuina, encara que no s’assemblava gaire a les que ella havia conegut. Dues de les parets estaven cobertes per prestatges i calaixos, amb superfícies de marbre. En un racó hi havia un armari de cobertes metàl·liques. Se sentia un brunzit de fons, però era tan fàcil d’ignorar com el pèndol d’un rellotge d’armari. No tenia frigorífic? Amb un cop de vareta, la dona va levitar la tetera que reposava sobre la taula fins als fogons, que es van encendre instantàniament. Sota els fogons, hi havia un moble amb porta de vidre i estructura metàl·lica, amb safates i olles del mateix material. D’on coi sortia el foc? La lleu olor de gas no acabava de convèncer la Moira.
―Com estàs? Has estat còmoda, a l’habitació? ―va preguntar la desconeguda amablement―. Entenc que pot ser una mica desconcertant, tot, de cop.
La Moira la va mirar de dalt a baix mentre pensava un resposta. L’altra dona tenia els cabells ondulats, d’un castany fosc, pentinats cap enrere. Els duia deixats anar però estaven ben cuidats. Se’ls estilitzava amb un arrissador de cabells? Segurament, a jutjar pel volum. L’estil de la seva roba no li era gens familiar, així que devia ser muggle. Devien tenir més o menys la mateixa edat o potser l’altra era més gran, afegí fixant-se en les potes de gall i les arrugues al voltant de la boca. El cabell deixat anar era allò que la desconcertava més, perquè tothom sabia que només les adolescents se’ls deixaven anar i ella evidentment no ho era. Llavors, per què...? Estava casada? Era una conca?
Va abaixar la mirada cap a la taula, on hi havia un exemplar del Periòdic Profètic. El devia estar llegint mentre prenia el te. En haver vist el moviment de la seva mirada, l’altra va apartar el diari abans que la Moira es pogués fixar en la portada. Sense tenir temps de llegir-ne la data, tot el que havia captat del titular era la menció d’un tal Innominable. La taula tenia la superfície polida i reflectia la llum del llum penjant del sostre. La Moira va alçar la vista per mirar-lo. La desconeguda va fer un estossec.
Ah, cert. Havia oblidat respondre una pregunta.
―És una bombeta? Com la d’Edison? ―Apartant la vista del llum, la va mirar. La desconeguda va alçar les celles sorpresa.
―Sí. Bé, aquesta no la va crear l’Edison, però sí, la idea és seva.
―És curiosa, l’electricitat.
―Molt pràctica, també, per il·luminar les cases. Tot i que cada cop és més cara ―va fer espetegar la llengua.
La Moira va arrufar les celles. Les cases, així en general? Com que la seva cadira estava al costat de la porta a la sala d’estar, girant-se va poder veure el llum d’aranya damunt la taula del menjador. No havia parat atenció sobre si eren espelmes o llum de gas, però ara podia veure que en realitat eren bombetes. No s’havia fixat en com s’il·luminava l’habitació on s’havia despertat, però sí que no se sentia gaire olor a gas.
―Tota la casa? Interessant. ―Hi va haver una pausa. La dona davant seu va fer un glop de la seva tassa; el pols de la mà li tremolava lleugerament i no la mirava a la cara.― On sóc?
―Ai, perdona, em pensava que t’ho havia dit ―va disculpar-se, nerviosa―. Ets a casa meva. Et vaig trobar al Departament quan vas aparèixer i vaig pensar que era la millor opció. Almenys, de moment.
—És… és teva la habitació on m’he despertat? —Ho dubtava, però no semblava que hi hagués ningú més en aquella casa. Tot era molt silenciós, va observar la Moira al mateix temps que la tetera es va posar a xiular.
—Ah, no, no. És de la meva filla. —Va fer un somriure. Amb un cop de vareta, la desconeguda va fer aparèixer una nova tassa per la Moira i va moure la tetera per servir-la mentre reprenia el fil.― Ara està estudiant a Hogwarts. Quan acabi el curs, passarà un mes a casa son pare, o sigui que et pots quedar unes setmanes. Bé, vull dir, no sé quin objectiu tenies o... ―Va prémer els llavis i va callar.
O sigui que vivia sola. S’havia casat i s’havia divorciat, o havia tingut una filla fora del matrimoni? No sabia quina opció era millor, així que la Moira va fer una glopada al te.
―Està boníssim. Gràcies per acollir-me. Ja em disculparàs, però com et dius? ―Esperava que la pregunta no sonés massa dura. Havia d’admetre que era una mica humiliant preguntar, després d’estar-la jutjant sense saber-ne el nom. Pensà en la senyora Mintumble, que sempre li deia que havia de ser més agraïda, però a vegades una és com és.
―Ai, renoi. Estic començant amb mal peu, com a amfitriona. ―La veu li tremolava una mica. Va riure nerviosa.― Em dic Beatrix, però em pots dir Bea.
―Moira. Encantada de conèixer-te, Beatrix ―va saludar-la ella, més formalment. Va allargar la mà per damunt de la taula i la Beatrix la va encaixar―. Em sembla que he perdut una mica la noció del temps... quin dia som avui?
―Vint de juny ―va respondre concisa―. Un dia calorós d’estiu, eh?
La Moira va ignorar la distracció i, malgrat que la Beatrix havia fet un gest cap a la finestra, no li va treure els ulls de sobre. Mantenia l’expressió amable a la cara, però tenia les mans amagades a la falda i les espatlles tenses. Hauria preferit no haver de respondre aquesta pregunta. A la Moira li va venir una sensació de vertigen, el pànic acumulant-se en el fons de les entranyes. Què sabia la Beatrix, que ella no?
―Quin any?
La Beatrix va empassar saliva abans de respondre.
―Mira, sóc una inefable, d’acord? Vaig entrar al Departament quan tenia disset anys i hi he dedicat tota la meva vida. ―Va fer una pausa i la mirava intensament, estudiant-la. La Moira va intentar ser pacient i no interrompre, però no entenia per on anava tot i que hi havia alguna cosa que li feia mala espina, encara que no reconeixia què era.― He... he estat estudiant els projectes que es van dur a terme al Departament. Jo sé qui ets, sé quina va... és la teva feina. Vull dir, que ets inefable, és clar. Ets una llegenda, al Departament ―va admetre amb admiració i una rialla nerviosa―. No em coneixes. Així que... suposo que ja ho deus haver pillat, però estàs al futur. Diguem que... uns quants anys al futur. Moira, em sap greu ―va afegir, genuïnament. La Moira va tenir la sensació que li donava el condol.
No. Heus aquí la mala espina. Anys, anys, anys. No. Portava tot just unes hores fora de casa, ni tan sols un dia sencer. El sol tot just es ponia. Anys, anys, anys. Al futur. El seu temor a l’habitació era real. Què coi havia passat? Per Merlí. I si l’Hector ja anava a Hogwarts? I si l’Evan l’havia estat esperant tots aquests anys? No, no, no. Aquesta possibilitat no podia ser real. Pensà en tot el que l’havia dut fins allà, però ja no importava res més: ser al futur era un error i s’havia de solucionar. Podia tornar a creuar l’arc de pedra i tornar a casa, al seu temps, amb la seva família.
Tot i així, la curiositat podia amb ella. O la voluntat de fer-se mal.
―Quants anys?
―Moira... N’estàs segura? ―Li va clavar una mirada dura com a resposta i la Beatrix va sospirar. Va replegar les mans davant seu, damunt la taula i va abaixar breument la mirada―. Avui som vint de juny de mil nou-cents noranta sis.
Aquell èmfasi especial en el canvi de centena va recordar a la Moira una de les últimes converses profundes amb l’Evan. Potser era durant l’estiu de l’any anterior. En un d’aquells dies que el vespre s’allargava i, ben abrigada, era agradable assaborir els últims raig del sol al porxo del darrere de casa. Feia estona que havien enviat l’Hector a dormir i estaven gaudint d’aquell vespre sols. Havien estat observant les plantes de l’hort de l’Evan, que aquell any havia estat especialment bo pel cultiu. Ell estava entusiasmat planificant què més hi plantarien i la Moira, per fer-li mig la punyeta, va bromejar que si les cuidava tan bé aquelles plantes els sobreviurien a tots tres. L’Evan s’ho va prendre més seriosament i va reconèixer que tenia intenció que sí, que aquell hort passés a mans de l’Hector algun dia i així successivament. Que les plantes veurien el nou segle que s’acostava, i el següent, i el següent, i ho va dir tantes vegades com va poder; la Moira primer esperava pacientment que ho deixés estar, però quan es va adonar que no era així, va riure i el va fer callar amb un petó.
Incapaç de formular cap pensament coherent, la Moira se sentia com la planta. Va fer una rialla seca mentre notava una fiblada al cor. Havia de tornar a casa, per compartir un altre vespre d’estiu amb l’Evan al jardí del darrere. Aquells petits plaers de la vida, que deia ell.
O tot allò podia ser una broma de mal gust.
―Això no pot ser. ―Va inspirar bruscament.― No funciona així, el portal. No fa gràcia, aquesta broma.
La Beatrix va sospirar. Va agafar el Periòdic Profètic, que havia estat guardant a la falda, i el va plegar bé abans de fer-lo lliscar per damunt la taula fins davant la Moira. Sense deixar-lo anar, va assenyalar la data amb el dit. En aquell racó, amb la cal·ligrafia menuda que ella coneixia, hi havia escrit «20 de juny de 1996».
―Em sap molt greu que sigui jo qui t’ho diu, Moira. Però de veritat que has estat desapareguda durant cent anys.
―No. No.
La Moira es va aixecar bruscament de la cadira, que va trontollar fins caure al terra. Era impossible viatjar al futur. Un error. El futur no existeix. Sort que es podia arreglar. Havia de mantenir el cap fred, per Merlí, que era una Ravenclaw; i tornar a casa. Va intentar fer una respiració profunda però tenia la sensació que s’ofegava. La Beatrix també s’havia alçat de la taula però mantenia la seva distància, amb una expressió preocupada.
―Puc torna a casa. He de tornar a casa. Sé com tornar. Torno i ja està. La intenció era anar i tornar. No he descobert res, però... Torno i ja està. Tenia una bossa amb mi, oi?
―Oh, sí! ―La Beatrix semblava alleugerida de poder-hi fer res.― La vaig guardar al rebedor, ara te la porto.
La Moira va seguir la Beatrix al menjador, mentre ella treia una bossa d’un armari en una sala adjunta on hi havia la porta al carrer. La Moira la hi va treure de les mans de seguida, en un sentiment possessiu pel contingut que hi havia. El tacte del cuir era reconfortant, tot i que havia envellit respecte l’última vegada que l’havia vist. Hauria preferit obrir la bossa tota sola, sense la mirada curiosa de la Beatrix al clatell, però també ho volia fer en aquell mateix instant, així que la va obrir damunt la taula del menjador. En posar-hi la mà, les puntes dels dits se li van humitejar en tocar els apunts d’en Miller. Un calfred li va recórrer l’espinada. Va treure’ls ràpidament, gairebé convertits en una pasta de paper compacta. La cal·ligrafia era reconeixible en els marges, però bona part del contingut s’havia perdut o distorsionat. Oh, no. Com que no eren els documents originals d’en Miller sinó una còpia, un reparo tornaria aquells documents blancs impol·luts, però no recordaria la tinta. Els encanteris per copiar el contingut que ella mateixa havia fet servir ho impedirien.
―Merda, merda, merda.
Va buidar la bossa de tots els seus continguts. Les seves pròpies notes també havien quedat molles, així com el fons de la bossa. Incrèdula, va treure el flascó de poció buit i sense tap. El va mirar estupefacta durant uns segons i, descartant-lo per damunt la taula, va remenar la bossa un altre cop. Respira, respira, va intentar pensar mentre tenia la sensació que s’ofegava. El tap solitari va aparèixer entre els seus dits. Criminal, culpable. Traïció. La poció vessada havia destruït els pergamins, però com que el cuir de la bossa era impermeable, ella no se n’havia adonat. Com se li havia acudit posar les dues coses al mateix lloc?
―Puc ajudar en res?
Respira, Moira. Es va recordar que era una inefable primer i tota la resta després. Va deixar el tap de vidre damunt la taula, que va dringuejar. Va jugar amb la clau penjada del coll i el seu tacte fred la va tranquil·litzar.
―Necessito pergamí i ploma ―va dir a poc a poc, girant-se cap a la Beatrix. Va notar el pànic en la seva veu―. Tardaré més del que em pensava a tornar a casa.
Però no era impossible.
*
―Evan! ―va cridar la Moira per enèsima vegada, amb veu escanyada. El nom va anar fent eco fins a perdre’s en la remor de fons.
La Moira va aturar-se. No tenia sentit continuar caminant. Al seu voltant, la blancor més absoluta. L’impossible, el no-res materialitzat. No sabia quanta estona havia estat caminant; tant podia ser un minut com una eternitat. No hi havia límits. Feia fresca, però estava suant. Se sentia plena d’energia, però estava cansada. Cansada de ser allà, de no saber com tornar a casa. Feia estona que s’havia deixat de preguntar què era aquell lloc. Ja no li importava.
Volia tornar a casa, però s’havia perdut. En travessar l’arc de pedra, s’havia desmaiat. En aixecar-se, enmig de la boirina blanca, havia perdut qualsevol referent d’on era. Havia estat buscant el portal durant estona. Li feia por d’admetre la possibilitat que s’hagués tancat. Era un pensament que es guardava al fons de la ment i no deixava que es formulés complet. Havia de trobar la sortida. Tot allò havia sigut un error. Tenir la bossa de viatge la feia sentir més segura i s’agafava a la clau penjada del coll com si fos la seva àncora. Trobaria la sortida.
—Evan! —va tornar a cridar.
Al seu voltant, les veus li responien, però cap no era la que ella volia sentir. Algunes repetien, d’altres contestaven. Cap d’elles tenia la cadència càlida i musical de la de l’Evan, la sonoritat de les seves vocals, la força de les seves erres. Les veus que li responien a estones li eren familiars, d’altres forasteres; tant li donaven la benvinguda com la volien fer fora d’allà. No tenia sentit intentar seguir-les, perquè no la duien enlloc. Tampoc anaven cap a ella. A estones sentia la veu del seu pare cantar, greu i vibrant com els trons de tempesta. Altres vegades era l’Eloise; les rialles quan jugaven de petites, els murmuris de les seves confidències, la tristesa dels cors trencats del primer amor. La veu dels companys de classe, dels voluntaris del Departament, dels veïns del poble. La veu, en definitiva, dels qui havien mort. Volia, doncs, sentir realment la veu de l’Evan?
—Evan! —No, no volia, però tampoc podia estar-se’n. Volia tornar a casa. L’eco li va retornar el nom del seu marit amb burla, amb lamentacions, amb flirteig—. Prou!
Les veus van callar, creant un silenci inquietant. Tot seguit, es van unir en un llarg xiscle que va fer tremolar la Moira de dalt a baix. Semblava l’últim lament d’una banshee. Se li van posar els pèls de punta. Hi havia alguna cosa fora de lloc. Se sentia forastera; com una peça que no encaixava. Era real, tot allò? El cor li deia que sí; la ment, que no. Un aire fred ho va recórrer tot, com el de la cambra de l’arc abans de travessar-lo. La boirina blanca al seu voltant anava perfilant un camí concret.
―Mama! Mama! ―En la distància, davant seu, la silueta d’una criatura.
―Hector! ―exclamà ella. Amb la motivació renovada, arrencà a córrer cap a ell―. Hector!
Al contrari d’altres cops, ara sí que tenia la sensació que avançava. La criatura s’anava definint davant seu: els cabells llisos, les galtes rodones, la roba baldera. No semblava humana ben bé, sinó un fantasma. La seva mà estava estesa cap a ella, però abans que tingués l’Hector a l’abast tot es va torçar. La mà es tornà òssia, els arbres es desfullaren, la boira s’esvaí...
I la Moira va caure en el buit amb un crit glaçat a la gola.
Al mateix temps, es va despertar en un llit massa flonjo, amb uns llençols massa llisos, embolcallada en la foscor. El cor li anava a cent per hora; tenia la respiració agitada. Un malson, un malson. El lament de la banshee li ressonava a les orelles o era el seu propi crit? Es va girar cap a la seva esquerra, per despertar l’Evan i trobar-hi una mica de consol, però la seva mà va tocar la paret. Sola, en un llit individual. Ni tan sols en el seu llit, ni en el seu temps. Totalment sola. Li tremolaven els llavis i notava els ulls humits. Va pestanyejar tan ràpid com va poder per evitar les llàgrimes galtes avall. Havia de fer alguna cosa.
Va sortir del llit i va donar voltes per l’habitació. Va descórrer les cortines. Passes nervioses amunt i avall. Les ombres al seu voltant es distorsionaven segons els automòbils que passaven sorollosament pel carrer i els fanals elèctrics, d’una llum potent i constant. Normalment li agradaven els espais petits i tancats, però ara s’hi sentia atrapada com un animal en un zoològic. Va pensar en la boirina blanca, els espais infinits de l’altra banda... En la seva immensitat, havia sigut igual d’asfixiant. Per calmar-se es va agafar pels colzes, com si es volgués abraçar a si mateixa. S’acabava de despertar d’un malson, però tot allò havia sigut real. Era el purgatori? Com havia estat a punt de morir i havia tornat? Morir. L’Hector no s’havia desintegrat, però aquell home que sí ho havia fet havia sigut la raó per la qual havia pogut tornar ella. Havia passat de viu a mort davant dels seus ulls. Va pensar en l’Eloise i la poció.
No, aquella nit no dormiria. Va asseure’s a la cadira davant del petit escriptori i va encendre el llum de tauleta. L’electricitat va fer-ho de seguida. Intens. Automàtic. Pràctic. Va jugar amb l’interruptor un parell de cops, parant atenció al fenomen com si pogués atrapar el llum funcionant a deshora, fins que va recordar la Beatrix recordant-li de no fer-ho per evitar fondre bombetes. La majoria dels objectes damunt la taula eren de la Chloe, la filla de la Beatrix: un pot metàl·lic amb diversos llapis, un munt de llibres i revistes apilats en una punta amb un mirall rodó al damunt mentre a l’altra hi havia el llum; i en els prestatges situats per sobre la taula hi havia unes quantes fotografies emmarcades —la majoria màgiques, es movien— i un reproductor de música totalment diferent dels que ella havia vist mai. La Moira va agrair que la Beatrix li hagués anat explicant per a què funcionava cadascun dels objectes estrafolaris d’arreu de la casa i al carrer.
Enmig d’aquell caos, la Moira havia fet un racó per la seva llibreta d’anelles i el seu bolígraf BIC. Quan la Beatrix els hi havia donat, la Moira els havia rebutjat sense pensar-s’ho dos cops, però la Beatrix no para d’insistir que eren més eficients que les plomes i els pergamins. Després de pràctica i error ―les primeres pàgines n’eren la prova―, la Moira havia de reconèixer que tenia raó; estava meravellada i avergonyida a parts iguals, així que no ho reconeixeria en veu alta. Havia dividit la llibreta en dos apartats: un per fer una transcripció dels apunts d’en Miller i les seves notes; l’altre per anar apuntant les coses noves que aprenia en aquell nou món. Més valia treure profit de la situació, oi?
Va mirar les notes d’en Miller, però totes les runes lligades li semblaren la mateixa. Estava massa cansada per posar-se a estudiar-les. Va tancar la llibreta bruscament. El cap li bullia de preguntes. Estaven passant en el present els mateixos dies que ella vivia en aquell futur? Què havia pensat l’Evan en llegir la carta? Ella ja hauria d’haver tornat, rediantre. Cada dia que no resolia les runes o que la nova poció no estava feta era un dia perdut. No importava la quantitat de detalls que volia aprendre del seu entorn, la situació no canviava. Què li explicava l’Evan a l’Hector, quan l’Hector demanava per la mama i la mama no venia? Oh, Hector. L’Hector que somriu amb els forats de les dents caigudes, l’Hector que vol que li expliqui les rondalles del Bard Gallard abans d’anar a dormir, l’Hector que té tantes ganes d’anar a Hogwarts com els nens grans. L’Hector, per qui la Moira s’havia ficat en tot aquest merder per començar. Va amagar la cara entre les mans. Volia perdre el món de vista. Aquell món. Volia tornar a casa, en aquell mateix instant. Tornar-los a veure. No tenia ni una sola fotografia d’ells. Per què endur-se’n una penyora si tornaria en un instant? Il·lusa, més que il·lusa.
Després d’un parell de respiracions profundes, va poder pensar més racionalment. No podia estudiar les notes d’en Miller ara, que era una feina que s’havia de fer ben feta. Transcriure-les, desxifrar-les i descobrir què havia fallat. Sobretot. Com havia anat a parar al futur, quan no està escrit, en comptes del passat? No. Alguna cosa havia fallat i, sense oblidar els motius que l’havien dut aquí però sí prioritzant-los, havia de saber què era. El contingut dels documents del Miller els havia transcrit de manera literal amb un encanteri. Oi? Havia estat buscant durant mesos per assegurar-se que no en faltava cap. Oi? Les runes ja estaven escrites i ella només les havia recalcat i activat. Oi? Havia estat practicant durant mesos, oi? Començava a dubtar de tot el que sabia i tot el que havia fet per arribar a aquell moment. Havia sigut massa temerària un altre cop? Ara ho havia de pensar tot bé.
Pensar. Com podia pensar en res més que no fos casa seva? El que donaria per veure una altra vegada aquell maleït jardí del pati del darrere, l’Evan treballant-hi, l’Hector jugant amb l’aigua i ella a l’ombra amb un llibre a les mans. Aquell jardí que tenia la sensació que l’havia apartat de l’Evan però ara ho deixaria tot per tornar a aquella escena. Hi havia tantes coses que hauria volgut dir-los que no sabia ni per on començar. T’estimo. Et trobo a faltar. Tant, tant, tant.
Una carta.
Una carta sempre ajudava, anava bé per ordenar les idees, feia les coses més fàcils. Era un mètode que havien adoptat els voluntaris al Departament. Cartes per als desapareguts; totes les paraules que no havien tingut temps de dir-los en vida. Cartes al llarg dels anys, explicant-los què s’havien perdut, recuperant els records compartits… Petits testimonis que els voluntaris havien existit i que les persones que els estimaven també, si ells tornaven quan era massa tard. Com ara ella, l’última voluntària. No, no. El seu cas era diferent que el «Projecte Chronos», per una miríada de raons que no sabia com entendre-les, però una carta ajudaria. Va obrir la llibreta, aquest cop per una pàgina aleatòria i va destapar el bolígraf BIC per escriure «Estima...», però es va aturar abans de completar la paraula. Les cartes s’escrivien als que no tornaven. No podia escriure una carta per l’Evan, seria admetre que no el tornaria a veure, seria admetre derrota. Tampoc per l’Hector, era massa petit per la gravetat de la situació. Va tocar la clau penjada del coll amb aire distret, abans de començar a escriure:
«Estimada Eloise,
No sé per on començar. Potser amb disculpar-me. Fa molt de temps que no t’escric i he estat enfeinada. No t’he confessat abans quines eren les meves intencions perquè temia que el destí trobés alguna manera d’aturar-me. Potser ho hauria d’haver fet. Intentar aprendre dels teus errors és tan difícil, però pensava que aquest cop ho havia planificat tot més. Estava preparada, però tot i així s’ha torçat tot. M’hauria de sentir orgullosa d’haver aconseguit una nova fita, viatjar al futur, però estic tan espantada. Tot és tan estrany. Des dels instruments amb què escric aquesta carta, a la llum que m’il·lumina o el carrer dessota la finestra.
Com pot ser que el futur existeixi? Que sigui un lloc real? Com hi trobaré, aquí, les respostes que buscava? Esperava tornar a l’època del «Projecte Chronos» o a l’origen de tot plegat, sigui allà on sigui. Aquell dia al mercat? Al Departament, davant del Vel? La meva poció? Sense la meva poció et vaig matar, Eloise. I no hi ha dia que no m’ho perdoni. Però com pot ser que aquesta mateixa poció perjudiqui el meu fill? Ell no la va beure.
Aquest no és l’únic problema: no puc tornar. He perdut les notes d’en Miller i les meves. I la dosi de poció per tornar; però aquesta és la part fàcil. Quan la Beatrix amablement m’aconsegueixi els ingredients que necessito m’hi podré posar. No vol que entri al món màgic, i mira que m’agradaria parlar amb l’herbolari jo mateixa, però l’entenc. No vull que ningú sàpiga com fer-la, que només ha causat destrucció i dolor, així que estic prenent mesures. Només li he demanat els ingredients màgics, jo mateixa parlaré amb l’herbolari muggle per la resta i intentaré fer-la quan ella no hi sigui.
He d’admetre que aquesta part serà la més fàcil. No passa gaire temps per casa, massa enfeinada amb el Departament. Sembla que hi passa alguna, però diria que no està relacionat amb mi perquè ningú m’ha demanat explicacions. Intento mantenir-me’n al marge, per poder tornar al meu temps sense problemes. Però la curiositat hi és, ho admeto, i a estones és l’única cosa que em fa sentir viva. Això, quan no penso en ells. Rediantre, com he pogut ser tan insensata, Eloise? No sé ni com escriure les pròximes paraules, no sé com posar damunt del paper com em sento. Em tremola la mà, Eloise.
Tornaré a casa. Això és tot el que importa.»
*
El repic contra el vidre va fer que la Moira alcés el cap de la novel·la que estava llegint, asseguda en una butaca de la sala d’estar. Va observar l’au grisa a l’altra banda de la finestra, aquells ulls grossos de mussol, durant una bona estona. Com s’atrevia a destorbar-li una lectura tan interessant com El gos dels Baskerville? Que ella mateixa havia enviat una carta a l’autor quan Sherlock Holmes havia caigut per les cascades de Reichenbach feia tres anys! Així que havia estat ben grata la sorpresa de veure, tafanejant la llibreria de la Beatrix, que Arthur Conan Doyle havia recuperat el seny i la ploma. Tots aquells llibres que ella no coneixia ja els llegiria quan tornés a casa, però en una pausa d’estudiar runes, per esbargir-se i saciar la curiositat, havia agafat el primer llibre després de Reichenbach per saber com havia sobreviscut a en Moriarty. Però no hi havia trobat la resposta, sinó que s’havia vist atrapada per saber qui havia matat a Sir Baskerville i l’estranya maledicció que planava sobre la família.
En mirar l’au, la Moira va tenir la sensació que el mussol l’estava jutjant a ella tant com ella l’estava jutjant a ell, així que va obrir-li la finestra de seguida, perquè se n’anés quan abans millor. La bestiola li va deixar una carta a la mà i va emprendre el vol tot fent un esgarip d’enuig. El segell tenia una textura agradable al tacte i, en fixar-s’hi, la Moira va llegir de biaix el nom del remitent: «Theseus Fawley». Va mirar durant una llarga estona aquelles paraules com si de cop i volta no sabés llegir. Un curt-circuit. No, no, no. Era una galleda d’aigua freda, un bany de realitat. Al mateix temps que pensava que no ho hauria de fer, va girar el sobre per veure el nom de la destinatària: «Beatrix Fawley». Va deixar la carta damunt de la televisió com si cremés i se’n va allunyar tan ràpid com va poder, fins a acabar asseguda a la butaca amb el llibre a les mans. Se sentia la remor dels cotxes del carrer a través de la finestra oberta. No podia treure els ulls de damunt de la televisió.
Havia de pensar en totes les possibilitats. Podrien no estar emparentats, oi? Ells podien ser d’origen muggle, que tothom sap que els bruixots fills de muggle provenen d’un llufa i això explicaria el cognom i que també fossin bruixots. Almenys la Beatrix, perquè no sabia qui era en Theseus? El marit, un altre parent? Aquesta havia de ser l’explicació, la única acceptable, perquè l’alternativa... No, l’Evan era l’únic dels seus germans que havia sobreviscut fins a l’edat adulta i ara no recordava si el seu sogre en tenia, de germans. Sempre havia sigut l’Evan i els seus pares. La millor explicació era la primera. Algun parent llufa llunyà, que tota família sempre en té un. Explicaria perquè aquella casa estava sempre plena de tota aquella tecnologia muggle estrambòtica. La gent sempre es manté unida a les seves arrels, oi?
Va obrir el llibre, però no podia llegir-ne cap frase. El cap li anava a mil per hora. Va pensar en la Beatrix, en què faria amb ella quan tornés del Departament. A nivell personal, se sentia enganyada però com a inefable, com a participant del «Projecte Chronos», encara que no li agradés, havia de reconèixer que entenia perquè ho havia fet. De fet, era part del protocol, si és que encara el seguien. Quan va mirar el rellotge, va adonar-se que la Beatrix no tardaria gaire estona a tornar de la feina. L’havia d’afrontar sobre la carta, però al mateix temps l’aterria fer-ho. Potser era millor deixar que la conversa fluís sola, però no sabia com. Veient que no llegiria, va dirigir-se cap a l’habitació, on tenia les notes sobre runes. Potser podia avançar una mica abans la Beatrix no arribés.
―Hola, Moira ―va saludar la Beatrix.
La Moira es va sobresaltar, mentre la Beatrix, impertorbable, tancava la porta del carrer darrere seu. Com podia haver estat tan distreta per no sentir com s’obria just quan passava pel davant?
―Hola.
La va repassar de dalt a baix. Potser sí que el to fosc dels seus cabells era el mateix que l’Evan; els rínxols, com els d’ella mateixa; el gest de petar-se els nusos quan estava nerviosa de... No. No. Deixa’t de tonteries, Moira.
―Com és que vas amb la roba d’uniforme? ―va afegir, entre preocupada i encuriosida, intentant pensar en una altra cosa. Després de tants anys de funcionament del «Projecte Chronos», per la Moira l’uniforme equivalia a les cerimònies, com les d’abans d’un experiment, o als funerals, que pràcticament era el mateix.
—Oh, res important —va respondre la Beatrix, mirant-se la túnica com si tot just s’adonés que encara la tenia posada; tot seguit se la va treure—. Forma part del nou protocol.
L'uniforme dels inefables era porpra. Una túnica tallada elegantment que arribava fins als turmells. Els botons i els motius decoratius, de color negre. Per dins, estava recobert de butxaques i les mànigues, amples, tenien un reforç màgic que permetia que també es fessin servir com a butxaques. Molt pràctic per dur-hi un pergamí i una ploma en cas de necessitat. Que era sempre. Tots els departaments tenien el seu uniforme i la Moira s’enorgullia que el Departament tenia el més bonic de tots. A més, i semblava que cent anys després seguia igual, era dels únics que en comptes de les sigles de la Conselleria, damunt del pit hi havia una solitària i elegant M.
—Ah, protocols —va remugar la Moira, tot assentint.
Havia d’admetre que tenia curiositat per saber a què es referia exactament, però al mateix temps sabia que no li convenia preguntar. Aquell no era el seu temps, ni el seu Departament; segurament no hi podria posar mai més els peus a cara descoberta. El protocol del «Projecte Chronos» establia que els crims relacionats amb el temps no prescrivien mai. La Moira se’n sabia la lletra petita de memòria, perquè en Miller sempre l’amenaçava que l’hi aplicaria. No tenia ganes de trobar-se davant d’un tribunal, així que va afegir «com entrar al Departament d’esquitllentes» en la seva llista mental de coses pendents.
―Aquí tens moly i acònit. Necessites alguna cosa més? ―Amb un somriure cansat a la cara, la Beatrix li va entregar una bosseta amb les dues herbes. La Moira li podia veure a la mirada com volia saber com les faria servir, però no preguntava. Entrenament d’inefable.
―No, gràcies. ―La Beatrix va assentir.
Ara que ja havia recopilat la majoria dels ingredients que necessitava, a la Moira només li faltaria una última visita l’herborista muggle per l’espígol i el dictam i estaria a punt per començar. Notà el neguit recórrer-la de dalt a baix. Amb sort, quan acabés de resoldre les runes, no seria massa tard. No haurien passat massa dies esperant-la a casa.
―Ha anat bé el matí?
―Sí, he avançat una mica. He estat llegint. Ha arribat una carta. ―La Moira va prémer els llavis en una fina línia, després d’adonar-se que havia parlat de més abans de pensar com afrontava el tema.― L’he deixat damunt la televisió.
La Moira va observar com la Beatrix s’hi dirigia i agafava la carta, atenta a la seva actitud. Va tenir la sensació que anava a càmera lenta. La Beatrix va somriure en llegir el nom del remitent i va obrir la carta amb un gest hàbil, tot llegint-ne el contingut en uns pocs segons. O era una carta curta o no l’havia llegida atentament. Impacient, amb els nervis menjant-se-la per dins, la Moira va preguntar abans que l’altra digués res:
—De naixement o per casament? —La Beatrix va arrufar les celles sense entendre res. La Moira es va maleir que havia anat massa directa al punt sense oferir context—. Fawley. Et dius Beatrix Fawley. —Perfecte, ara semblava una acusació.
La reacció de la Beatrix va ser una mica còmica i, en un altre context, la Moira ho hauria apreciat com a tal. Va obrir els ulls per la sorpresa, semblava un mussol perdut, mentre empal·lidia una mica. Va mirar el sobre de la carta, que el tenia als dits, i va veure com el cognom estava escrit tant per davant com per darrere. Va obrir la boca i la va tornar a tancar sense dir res, abans de finalment dir:
—Naixement. La carta, uh, és del meu germà.
La Moira va empassar aire abruptament. La va assaltar un dubte: i si saber de l’existència d’aquests dos Fawley afectava d’alguna manera el seu present quan tornés o el futur que es desenvolupés? Si estaven emparentats amb ella, i era un condicional molt gros, una mera probabilitat científica, ho veia més fàcil imaginar-se’ls descendents d’un fill que no havia tingut, un que tindria quan tornés, que no pas el nen de sis anys que coneixia. Però la idea era vertiginosa igualment. Una mera probabilitat científica, va repetir-se.
Davant del silenci tens, la Beatrix va afegir:
―Sóc la teva besnéta.
Ah, fantàstic.
La Moira va notar com empal·lidia i va assentir bruscament. Una mera probabilitat científica que s’havia tornat en realitat. Per què no aconseguia resoldre els misteris pels quals havia anat a parar allà, en comptes de resoldre’n de nous que ni tan sols es volia plantejar? Va pensar en l’Evan. En el dia que el tornaria a veure i li demanaria perdó per desaparèixer sense avisar. El tornaria a agafar de la mà i envellirien junts, tal i com havia de ser, i veurien créixer la família, la seva família. La va sobresaltar una sensació de vertigen. Potser, un dia, apareixeria una criatura que seria la seva besnéta, la dona adulta que ara tenia al davant? Tornar i saber-ho, no ho podia destarotar tot? El pànic la va envair.
—Em sap greu no haver-t’ho dit abans. Pensava que seria un xoc massa gran i… No sabia com dir-t’ho —va sospirar la Beatrix, palplantada al mig del menjador, tot trencant el silenci tens. Les mans li tremolaven, però la mirava fixament—. És… és un… M’alegro molt que hagis tornat. Ah, vaig dir que ets un llegenda pel Departament i ho ets, però a la família… T’hem estat esperant tot aquest temps. ―Va sospirar, va somriure.― I és irònic, no? He estat esperant tota la meva vida per aquest moment i ara no sé què dir-te. La veritat és que la situació no és el millor moment. L’avi…
―No ―va interrompre-la la Moira amb contundència. No és la meva família, va pensar però era massa cruel dir això en veu alta―. No vull saber res de la família. Només vull tornar al meu temps i viure la meva vida. No vull saber res del meu futur quan torni a casa.
La situació era molt més complexa i perillosa que això. La Moira esperava que, mantenint-se en la ignorància, tot seria més fàcil. Quan tornés, volia viure una vida sense saber què li deparava el futur, malgrat que la visita que estava fent. Sense tenir la sensació que el seu destí ja estava escrit. Si es mantenia en la ignorància, potser així no hi hauria conseqüències perquè ella no hi hauria interferit. Al contrari del que havia passat al segle XIV, quan ella i l’Eloise havien parlat amb tota la gent del mercat. Vint-i-sis víctimes mortals, l’Eloise inclosa. Tot això d’haver creuat unes paraules. No podia fer el mateix un altre cop. Potser aquest cop la poció no duria conseqüències, no destarotaria el temps durant una setmana, no mataria ningú, però impediria les conseqüències en el futur? Potser faria que la Beatrix no nasqués mai? I si afectava l’existència de l’Evan i l’Hector? No s’ho perdonaria mai. Havia de redoblar esforços amb els papers d’en Miller, ara que ja podria començar la poció aviat.
Però no era només això. Saber que hi havia una família Fawley en aquell present, saber com estaven tots emparentats amb ella i les vides dels seus membres, volia dir acceptar que havien passat cent anys. Podia acceptar cent anys en un marc teòric ple de noves novel·les, descobriments científics, avenços tecnològics i fets històrics; però no podia acceptar cent anys en el marc de la vida d’una persona... I tot el que implicava. Potser l’Hector tenia cent sis anys, però no era realista esperar que l’Evan en tingués cent quaranta-u. Era una possibilitat, sí, però la trobava massa cruel. Cent anys sense ella? T’hem estat esperant tot aquest temps. Cent anys esperant-la?
No. No podia explicar-li tot això a la Beatrix. No ho entendria. Era massa personal.
Davant la interrupció, la Beatrix va prémer els llavis en una fina línia i va assentir.
―D’acord.