Escrit per Cass RossEnviat el dia 07/09/2024 a les 15:09:40
Última modificació 07/09/2024 a les 15:09:40
Tots els capítols de The Last Volunteer (feat. «’39»)
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
L’Evan agafava el Periòdic Profètic amb les dues mans, com si tenir un objecte sòlid entre les dits l’aferrés al present, però el diari semblava estar tan desorientat com ell. Segons afirmava la lletra diminuta impresa a la cantonada era un dijous, però el sol ja s’estava ponent quan l’Evan hauria jurat que feia tot just poques hores que havia sortit. Això se sumava al dimarts anterior, que després dels fets del Departament a ell se li havia fet un dia interminable però segons deien ho havia notat tothom i alguns afirmaven, fins i tot, que literalment aquell dia havia durat més d’un dia. Incapaç d’entendre què estava passant, els titulars de la premsa eren cada cop més sensacionalistes, com si competissin per saber qui la podia dir més grossa. Mentrestant, els inefables estaven ben enfeinats intentant esbrinar quins altres esdeveniments estranys hi havia hagut després de l’últim experiment.
De moment, s’havien calculat vint-i-cinc víctimes mortals directes... Vint-i-sis, es va corregir mentalment l’Evan amb pesar, mentre la mirada es desviava més enllà del llit d’hospital que ocupava la Moira a un que estava buit. No ho hauria d’haver estat, però l’Eloise a penes l’havia ocupat unes hores abans de morir. Va sospirar amb pesar. Ningú sabia què havia passat, on havien anat a parar quan havien travessat l’arc i tothom esperava que la Moira els ho expliqués quan es despertés (si, s’atrevien a formular els sanadors, però l’Evan no els volia ni escoltar). Semblava que centenars d’anys li havien caigut a sobre a l’Eloise i no ho havia pogut sobreviure. No oblidaria mai la seva pell arrugada com una pansa, els seus ulls perduts en aquella cara irreconeixible, els cabells blancs i prim solts perquè les agulles amb què sempre se’ls recollia s’havien perdut pel camí. No era això el que volia dir l’Eloise quan deia que tenia ganes de fer-se vella i veure si era tan elegant com la seva àvia; tampoc era això allò a què es referia la Moira quan deia que envellirien tots junts. Almenys la Moira no ho havia hagut de veure. La Moira que, per sort i inexplicablement, estava fresca com una rosa.
Mirant com la Moira seguia respirant suaument, l’Evan encara no es podia creure que l’Eloise no ho faria mai més; que no l’havien pogut salvar quan la màgia pot arribar tant lluny, però tant la mort com el temps són cruels i s’ho emporten tots. Quan pensava en ella, s’intentava aferrar a la noia que recordava de la seva joventut, no la dona en què s’havia convertit. L’Eloise, la més joves dels tres; per què havia sigut ella la primera a anar-se’n? L’Evan no sabia avenir-se a la idea que, quan la Moira es despertés, li ho hauria d’explicar; però sabia que era millor que ho sabés d’ell, que no pas d’algun comentari a sota veu dels sanadors o d’un titular de premsa sensacionalista sobre les víctimes d’aquella setmana. Va sospirar feixugament; aquelles no haurien de ser les úniques notícies que li digués. Per què s’havia de barrejar tot d’aquella manera?
Va tornar a centrar la seva atenció en el Periòdic Profètic, com si li hagués de resoldre els dubtes. L’article principal era sobre les altres vint-i-cinc víctimes mortals: noms, cognoms, fotografies i històries vitals a primera pàgina. Però... es podia considerar víctimes mortals a algú que no havia mort sinó que, simplement, havia deixat d’existir? Desapareguts, els començava a anomenar la premsa i els amics dels afectats, però entre els inefables havien trobat un terme més precís: no-nascuts. Els últims indicis apuntaven a que no només havien desaparegut ells, sinó també tots els seus familiars i el rastre de la seva ascendència. Havia de tenir algun tipus de relació amb l’accident de l’Eloise, però... quin? Tothom esperava que la Moira tingués les respostes, però l’Evan només esperava que ella es despertés.
Després de l’adrenalina dels últims dies, mentre l’anava vetllant, l’Evan només pensava en una vida més tranquil·la. S’imaginava que es retirarien tots dos d’inefables, una feina tan exigent i tan destructiva, i se centrarien en els petits plaers de la vida. Concrear un hort, com el que tenien els seus avis. Relacionar-se amb els veïns sense tant de misteri pel mig. Criar una família, com portaven anys intentant-ho i, segons deien els metges, ara podia ser una realitat. Com li ho diria, a la Moira? L’Evan va sospirar. Igualment, no sabia quant de temps duraria un pla així, si el provaven, perquè sabia que la Moira no renunciaria mai a ser una inefable; a seguir investigant, descobrint i explorant mentre tingués un misteri al davant. I si ella no ho feia, ell tampoc.
Això, és clar, pressuposava que hi hauria un Departament al qual tornar. Així com les desaparicions dels altres voluntaris havien passat desapercebudes, la de l’Eloise havia arribat als titulars de tota la premsa del país i de part de l’estranger. Segurament el seu funeral seria igual de seguit i comentat quan, finalment, decidissin enterrar-la. A això s’hi sumava els fets estranys d’aquella setmana; el dimarts llarg, el dijous curt i a veure què més els venia per davant. La Conselleria estava prenent mesures per tapar-ho tot, com sempre es tapaven els escàndols, però hi havia algunes veus dins i fora de les parets de Whitehall, Londres, que havien relacionat tots els incidents i assenyalaven al Departament reclamant responsabilitats.
Però què podien preguntar realment, quan a la Conselleria no sabien què feien els inefables? L’Evan es lamentava que el silenci atiava els rumors més denigrants, però estaven en una situació d’impàs: si els inefables no havien donat explicacions durant segles, no ho podien començar a fer ara. Encara menys ara, defensava en Miller, quan tenien «culpables» escrit en totes les seves accions. Els inefables havien de continuar com sempre: lamentant els voluntaris perduts, redreçant els experiments i tirant endavant, perquè res quedés en va. L’Evan no sabia si es veia capaç de continuar, ara que havia vist unes conseqüències tan catastròfiques de tant a prop, ara que l’Eloise no hi era i la possibilitat de també perdre la Moira havia sigut tan real que a estones li havia d’agafar la mà per assegurar-se que realment ella era allà amb ell. Ara que hi havia un nou futur davant seu.
L’Evan va tornar a fantasiejar amb la idea de la casa de camp, l’hort conreat i una criatura corrent pel pati del darrere. Va fer espetegar la llengua: la Moira no acceptaria durant gaire temps una vida tan senzilla, tan buida de misteris. A més, deixar el Departament enrere, ara que estava tocat de mort, el feia sentir com si fossin rates que fugen abans que el vaixell s’enfonsi. Tornaria a repetir-se la situació tensa dels anys trenta, quan el Conseller Lestrange va decidir que s’havia de tancar el Departament i expulsar els inefables? Aquest cop, el Departament estava en una posició molt més vulnerable que llavors i l’Evan creia que aquest cop, si el Conseller Spavin volia tancar el Departament, tenia els arguments a favor seu. Vint-i-sis víctimes a la llum del dia. Aquella setmana de dies estranys. I els inefables, tan allunyats dels altres treballadors de la Conselleria, no tenien els mateixos suports que llavors. A més, el sempitern Spavin segurament no seria tan fàcil de tombar com l’odiós Lestrange perquè, des que el va atacar un centaure, els rumors deien que vivia en una paranoia constant i bevia felix felicis des de llavors. L’Evan va sospirar, perquè no desitjava la mort de ningú, però era per consellers tan poc estimats com Radolphus Lestrange que els inefables es devien al Departament primer i a la Conselleria després.
Alertat per un gemec, l’Evan va mirar la Moira, que estava pestanyejant i removent-se una mica. En els últims dies, havia recuperat la consciència a estones, però no semblava que s’assabentés del tot de què passava al seu voltant. Aquesta vegada, però, semblava molt més desperta. L’Evan va acostar la seva cadira encara més a la vora del seu llit i li va prémer amb força la mà. El Periòdic Profètic va caure a terra amb un cop sec.
―Hola, blodyn tatws.
La Moira va obrir la boca, però va tardar una estona a fer cap so.
―Ei. ―La veu era rogallosa i cansada.
―Estàs a l’hospital de Sant Mungo ―va dir-li ell, repetint-li allò que li havia dit cada cop que ella semblava estar mig conscient. No li agradava trobar-se en llocs desconeguts―. Quan estiguis més bé anirem a casa, eh?
Després de reclinar-se en el llit, la Moira el va mirar fixament, estudiant cada tros del rostre amb aquells ulls blaus com un cel d’estiu. Semblava que volgués desxifrar-hi alguna cosa. L’Evan va empassar saliva feixugament i va valorar les seves opcions. Volia assaborir que estava davant seu, desperta, i trencar-li aquesta pau li semblava cruel, però no dir res, encara pitjor. Per on començava? Les bones o les males notícies? Distret, la vista li va vagarejar cap al llit buit del costat, abans que la redrecés ràpidament a la Moira. Ella se’n va adonar i va imitar el gest; va fer una respiració profunda i va tornar-lo a mirar.
―No hi és, oi? Se... se n’ha anat ―va murmurar.
―Em sap molt de greu, cariad.
La Moira va assentir un sol cop, amb una cara calculadorament inexpressiva però una mirada tèrbola. Va obrir la boca per dir alguna cosa, però tot seguit la va tancar i va apartar la mirada, ben quieta. Ell la va abraçar, sense aconseguir cap reacció per part d’ella. La resiliència que havia admirat molts cops de la Moira s’havia convertit ara en una fortalesa de gel. Insegur de com reconfortar-la, l’Evan va desfer l’abraçada, li va fer un bes a la galta que ella gairebé rebutjà i restà assegut observant-la, la mà d’ella entre les d’ell.
―Moira...
―Ella era allà, oi? ―va fer un cop de cap sec en direcció al llit del costat, amb veu neutra, sense treure-li els ulls de sobre. L’Evan va assentir a poc a poc.
―Els sanadors van intentar fer tot el que van poder, però va ser impossible salvar-la.
La tristesa va començar a esquerdar l’armadura impenetrable de la Moira; el llavi li va tremolar i els seus ulls es van convertir en dos pous profunds. Va fer una respiració tremolosa i va abaixar la mirada, mentre creuava els braços davant seu.
―Hi ha una altra cosa que t’he d’explicar... ―va sospirar; era millor que ho sentís d’ell. Va intentar somriure―. En les proves que han anat fent els sanadors...
―No ―va dir ella, en pànic.
―Què...?
―Estic embarassada... oi? ―la veu se li va escanyar.
L’Evan la va mirar, insegur de com continuar. Va notar com li pujava per dins una ràbia insospitada, que sobrepassava el cansament de tots aquells dies, tota la tensió viscuda.
―Ho sabies? Vas travessar l’arc i ho sabies? No me’n vas dir res i ho sabies?
―No. ―La Moira li va evitar la mirada.― No. Només que en travessar... És com si ho pogués notar... De la mateixa manera que... que l’Eloise era amb mi... Jo... ―Va sospirar, mentre les llàgrimes li rodolaven galtes avall.― Sempre havia pensat que ella en seria la padrina.
Aquell cop va ser ella qui va buscar l’abraçada que abans havia rebutjat, aferrant-s’hi ben fort com si li anés la vida.
* *
‘96
—Estàs al teu llit, a casa. La mama i el papa estan a prop, i t’estimen molt, molt i sempre ho faran —va dir la Moira amb tro tranquil·litzador i un somriure cansat. Davant seu, l’Hector jeia al llit, cobrint-se amb els llençols fins per sota el nas, fent destacar aquells ulls tant blaus com els seus que la miraven atentament—. Deixaré una espelma encesa, que farà marxar tots els monstres fins que surti el sol. —Li va fer un petó a la punta del nas mentre l’Hector va fer una rialla i va tancar els ulls. Va arreglar els llençols al voltant del seu fill i, després de fer-li un petó al front, es va aixecar del llit.
La Moira va romandre una estona al marc de la porta, incapaç de sortir de l’habitació; va respirar profundament i va sortir al passadís, després d’ajustar la porta suaument darrere seu. A l’altra punta del passadís ombrívol hi havia la seva habitació. L’Evan també s’havia despertat, quan la Moira havia anat a atendre el plor de l’Hector, i ara estava llegint un llibre de botànica a la llum de l’espelma de la seva tauleta de nit amb les ulleres tortes penjant-li del nas. Quan ella va entrar a la cambra, ell va tancar el llibre i es va recol·locar les ulleres.
—Com està?
—Bé. Estarà bé —va respondre mentre es dirigia a la seva banda del llit—. Hem de solucionar la seva por de somniar.
L’Evan va assentir en un gest resolut, va sospirar i va treure’s les ulleres.
—Tot i així, ha sigut un bon dia, avui, oi?
La Moira es va cobrir amb els llençols i va sospirar. Feia molt de temps que l’Evan no li demanava com estava ella, perquè la preocupació de tots dos girava al voltant de l’Hector i la seva salut. Però sí, resulta que l’Hector havia tingut un bon dia avui i se suposava que tot estava bé, oi? No importava gens que ella havia sigut un dia molt, molt llarg a la feina. Les noves mesures al Departament i tota la paperassa que comportava; que li anaven rebutjant una vegada i un altra totes les propostes d’experiments que volia dur a terme i com de frustrant era la situació. Com l’ambient entre els inefables s’estava canviant, perdent la unió d’abans per la uniformització de tot plegat, i aquí la única a qui li preocupava era a ella, oi? El mirava i, en comptes de sentir-se compresa com ho solia fer, ja no sabia què dir-li o demanar-li perquè l’entengués. Com podia ser? Per on s’havia escolat tot el que tenien? Ho sabia i va intentar aturar els seus pensaments abans que la culpabilitat se la mengés.
—Sí —va respondre amb un somriure breu. L’Hector sí que havia tingut un bon dia, sense cap atac, i això també era important.
Poca estona després de que l’Evan apagués la seva espelma, la Moira el va sentir roncar mentre ella continuava estirada ben quieta i amb els ulls ben oberts. La ment no li parava de donar voltes, a tots els errors de la seva vida i la seva feina. L’Eloise en un carrer de la Londres medieval. Un mercat. Els informes amb la nova descripció de la cambra de l’arc de pedra. Tota la documentació rebutjada sobre propostes d’experiments. Un reculatemps. La recerca feta d’estranquis. Una idea que no podia esborrar de la ment. La distància amb l’Evan. Les preocupacions per l’Hector. Els errors. La culpabilitat. Els problemes. Quan les llàgrimes van començar a caure-li galtes avall, se les va eixugar de seguida. No podia permetre’s ser dèbil. Li havia costat molt de temps reconstruir-se després de l’accident de l’Eloise i no es podia enfonsar altra vegada. Però tampoc podia passar pàgina. L’Evan roncava al seu costat i, malgrat que estirant la mà el podia tocar, no s’havia sentit mai tant lluny d’ell.
Havia d’arreglar la seva vida. Trobar una resposta. Ara o mai.
La seva família patia per culpa seva.
Es va alçar del llit a poc a poc, amb cura per no despertar l’Evan, que sempre havia tingut el somni lleuger. Ho havia deixat tot preparat des de feia setmanes i això la feia sentir igual de culpable que no fer res. Va treure la carta de sota el matalàs i la va deixar damunt la seva tauleta de nit. Seria un viatge curt i segurament no seria necessària, així que la trauria abans que l’Evan la llegís quan es despertés al matí. Tornaria abans que es despertessin, però deixar-la enrere la feia estar més tranquil·la. Hi explicava els seus motius, li recordava que l’estimava i que tornaria, com la vella promesa que es feien durant el «Projecte Chronos»: fins que el temps ens torni a ajuntar.
Després de canviar-se de roba, va sortir de l’habitació de puntetes, agraint que la porta no grinyolés. A l’altra banda del passadís, va romandre una estona davant la porta de l’Hector amb el pom a la mà. Temia que si obria la porta no podria continuar amb el seu objectiu, però al mateix tempos no podia anar-se’n sense veure’l. Va aguantar la respiració i va fer girar el pom. A la llum de l’espelma, la cara adormida de l’Hector era plàcida; amb la boca oberta, se li veien els primers forats de les dents caigudes, ara que feia pocs mesos que havia fet sis anys. Quan ja no podia aguantar més l’aire, va obligar-se a fer una passa enrere i ajustar la porta de nou abans de respirar. Va sortir de la casa agraint no haver-se creuat pel camí els elfs domèstics i, al mig del carrer, dins la nit, va desaparetre.
La Moira va tornar a aparèixer en la que s’havia convertit la seva segona casa: els passadissos desèrtics del Departament. En els últims anys, el procés d’uniformització del Departament amb el funcionament de la resta de la Conselleria havia dut a que el sistema de guàrdies propi del sistema de voluntaris s’abolís i, per tant, la Moira va poder moure’s pel Departament sense intromissions. Va travessar els passadissos del Departament fins arribar al seu armariet, d’on agafà una bossa de viatge que feia setmanes que tenia preparada, amb tota la documentació necessària, la poció i altre material bàsic de supervivència. Finalment, que li va semblar una eternitat després però tot just havien passat uns pocs minuts des que havia arribat, es va plantar davant del seu objectiu.
Va posar la mà sobre la porta de pedra, però sabedora que amb una simple empenta s’obriria, no es va moure. Va respirar profundament, va murmurar alohomora mentre amb la mà dominant sostenia la vareta i la porta es va obrir. Des del capdamunt de les escales, va mirar avall per observar la cambra. Era la primera vegada que la veia des del dia de l’accident, feia set anys. Havia estat llegint tots informes al respecte, però veure-ho amb els seus propis ulls la va impressionar. Hi havia un aire indescriptible en l’ambient que no quedava ben reflectit per escrit. Una quietud estranya, una fredor rutilant. Va dubtar si, en intentar-ho, podria baixar les escales o es quedaria congelada així que posés el peu al primer esglaó. Semblava que el temps s’hagués quedat aturat. Al centre de l’estrada, l’espai enmig de l’arc es movia suaument. Va empassar saliva i va baixar les escales, deixant la porta oberta darrere seu.
Agraïa poder ser a la cambra tota sola, sense haver-se de preocupar de ningú més. Feia anys que volia entrar-hi, però les ordres de la Conselleria havien sigut claríssimes. El «Projecte Chronos» quedava clausurat de manera immediata, amagat sota l’estora com si no l’haguessin ni començat mai, i aquella cambra estranya que havia posat el món potes enlaire quedava tancada fins a nou avís. De moment, havien imposat una quarantena de vint anys, suficient perquè hi hagués un relleu generacional entre els inefables. Com que devien saber que no era suficient per saciar les ànsies de seguir investigant el temps i la possibilitat de viatjar-lo ―i la Moira era prova d’això―, havien prohibit qualsevol nou projecte al respecte. Aquesta havia sigut la paraula clau: «nou».
Per sort, no l’havien expulsada, a ella. Sabia que es devia a la influència de l’Evan i, sobretot, d’en Miller. No pas perquè en Miller de cop i volta la tingués en gran estima, perquè encara no li perdonava que li hagués desafiat ordres directes amb conseqüències tan greus, sinó perquè la necessitava. Després que tot sortís a la llum i la premsa hi fiqués tanta cullerada com va poder, la reputació dels inefables havia caigut en desgràcia i no havien arribat suficients nous membres per reemplaçar la plantilla existent. Així, no es podien permetre perdre els que ja hi havien. Malgrat les aversions que els tenien, la Conselleria necessitava que els inefables seguissin explorant camins desconeguts tan com ells només podien fer la feina sota la seva protecció i finançament. Tot i així, tot havia canviat de tal manera que ja no era el mateix.
El control que exercia la Conselleria sobre els projectes que es duien a terme era inaudits, amb uns nivells de burocratització mai vistos. Els nous projectes havien de ser aprovats directament pel Conseller, el vell Spavin. La Moira considerava un greuge que una mòmia com aquella, que havia nascut a meitats del segle XVIII, tenia poder de decisió sobre què es feia i es deixava de fer al Departament. Per primera vegada a la història, havien hagut d’anomenar un Cap del Departament; el consens havia sigut clar: en Miller. Fins i tot la Moira hi havia estat d’acord, que així també el veia menys, i a ell ja li semblava bé, perquè estava a punt de jubilar-se i agraïa una vida més tranquil·la. Les primeres mesures que havia implementat en Miller era l’abolició del sistema de voluntaris i que els experiments ja no podien ser tan perillosos com el «Projecte Chronos». És clar que, com que el llistó de perill estava molt amunt, segui havent alguns accidents pel camí, però ja no hi havia ni més morts ni més desapareguts. Gràcies a Merlí.
En arribar a l’estrada, la Moira va sentir les veus. Murmuraven, xiuxiuejaven, suplicaven. La seva cadència variava, però no s’entenia què deien. Eren allà, allà mateix, a la punta dels dits. A l’altra banda de l’arc. La barrera que hi havia dins de l’arc, blanquinosa i translúcida en un altre temps, era ara sòlida i més espessa, més fosca. «Una cortina», «un llençol», «un vel»; així ho descrivien els informes que la Moira havia anat llegint d’esquitllentes al llarg dels últims mesos, perquè ningú no tenia dret a accedir a aquests registres mai més. Ella ho descriuria com un misteri, i anava repetint la paraula dins del seu cap fins que perdia el significat. Mentrestant, va donar la volta a l’arc de pedra, tot romania igual i seguia sense haver-hi ningú més.
Les veus de l’arc la cridaven de la mateixa manera que aquell misteri la mantenia desperta a les nits. No hi havia dubte que ella havia causat el canvi en l’arc de pedra aquell dia. No sabia pas com, però tenia les seves hipòtesis, que s’havien de verificar. Només així podria donar sentit a la seva vida. Per no tenir la sensació que vivia a través d’un vel, com si mai no hagués deixat enrere aquella cambra. Per omplir aquell buit intern, calmar aquell neguit.
Ho havia de fer per l’Eloise, que va morir abans que ella se’n pogués acomiadar, abans de demanar-li perdó per causar-li tant dolor, per cada dia que es passava preguntant-se com podia ser que el destí hagués permet que ella hagués sobreviscut i l’Eloise no. Què havia fet ella, per merèixer-se aquest càstig. Per l’Evan, que ja no era el mateix que havia sigut anys enrere —com si ella no hagués canviat ni una unça—, per haver-se convertit ells dos en peces d’un engranatge que no acabava d’encaixar malgrat l’amor que es tenien, perquè ell es refugiava en papers i teories i burocràcia i conjuntures, i feia anys que no feia cap proposta innovadora com les que solia fer, per tots els caps de setmana que ja no divagaven sobre la vida sinó que ell els dedicava al petit hort al pati del darrere de la casa de Leeds. Per l’Hector, que als sis anys ja començava a mostrar els signes de la màgia, que la Moira estava seguríssima que un dia es menjaria el món, que malgrat tot darrere aquells ulls tan blaus com un cel d’estiu s’hi amagava un misteri per desxifrar…
Tot allò ho havia causat ella i l’única manera d’esmenar-ho era endinsar-se en el misteri. Veure-li les entranyes, descobrir-ne les peces per desmuntar-lo i reconstruir-lo. Allò era la que l’obsessionava durant les nits d’insomni, l’única cosa que l’arrelava a la vida. Un cop ho hagués entès tot, la vida seria més senzilla. Podria passar pàgina del «Projecte Chronos», respirar tranquil·la i mirar cap al futur amb més optimisme. Seria allà present per l’Evan i l’Hector; la seva vida familiar seria més fàcil. Podria pensar en l’Eloise sense que el dolor i la culpa l’esquincessin per dins. Seria un instant i arreglaria el patiment dels últims anys, dins seu i de tots aquells a qui estimava. Esperava que l’Evan l’entengués, quan ella tornés. O amb la carta. Va mirar l’arc de pedra de dalt a baix i va respirar profundament.
Aquella nit, tornaria a travessar-lo.
Aquest cop, però, ho havia planificat tot per poder tornar. No seria tan insensata i imprudent com havia sigut llavors. Va comprovar l’hora amb el rellotge de butxaca que li havia agafat a l’Evan; no era el seu preferit, així que tornaria abans que el trobés a faltar. Faltaven pocs minuts perquè fessin set anys exactes de l’última vegada. Va obrir la bossa de viatge que duia creuada a l’esquena i va treure-hi els apunts d’en Miller sobre les runes antigues inscrites en l’arc de pedra. Per sort, encara romanien intactes i no les havia d’escriure ella mateixa, que aquesta matèria no havia sigut mai el seu fort a Hogwarts. Tot i així, havia practicat suficient per tenir confiança en poder-les activar correctament. Va mirar l’arc de pedra atentament. Semblava que havia envellit; estava decadent i ruïnós, però encara es mantenia dempeus. No sabia quines variables podia comportar això, però havia assumit que no ho podia controlar tot i estava disposada a córrer el risc. Aquesta vegada, anava sola i estava preparada.
Va activar les runes lligades una per una, estudiant amb atenció els pergamins abans de fer cada pas. Va observar el resultat final, satisfeta. La cortina fosca es movia amb una mica més d’intensitat; hi havia un aire gèlid a la sala. Esperava que fos un bon indici. Abans de començar l’última fase del pla, va haver de fer un parell d’inspiracions profundes per calmar els nervis; li tremolaven les mans. Estava aterrida, però era l’única opció. Va posar-se una mà al pit, agafant entre els dits la clau que li penjava del coll, per reconfortar-se. Per l’Eloise, per l’Evan, per l’Hector; sobretot per l’Hector, el més innocent de tots plegats. Va remenar dins la bossa de viatge un altre cop i en va treure un flascó de poció. La poció. Aquella poció que estava fent el dia de l’accident de l’Eloise, la que ella s’havia pres per travessar l’arc... i l’Eloise, no. En aquell flascó de líquid hi havia trobat la única explicació sobre perquè l’Eloise havia envellit d’aquella manera i ella no. No sabia com però contrarestava les conseqüències dels viatges temporals. No era el flascó de l’eterna joventut, però sí que era un antídot o un estabilitzador. Ho havia comprovat tot creant els reculatemps: el líquid que brillava dins del rellotge de sorra amb tots els cercles i una advertència escrita. Però aquests petits objectes metàl·lics eren una experiència totalment diferent que viatjar realment en el temps.
No et portaven al segle XIV. No et retornaven la teva millor amiga. Tot i que, ben vist, tampoc mataven vint-i-sis persones.
Segons els seus càlculs, aquella vegada no mataria ningú travessant el portal. Creia que era el fet que l’Eloise no hagués travessat la poció que havia provocat les conseqüències. Tot i que no n’estava segura, ella havia sigut la responsable de tot plegat, i aquesta culpabilitat se la menjava per dins en les nits d’insomni, barrejada amb la culpa. Havien clausurat el «Projecte Chronos» per culpa seva i això no feia justícia al sacrifici de tots els seus companys. Si bé ho havia acabat demostrant amb els reculatemps, una part d’ella necessitava demostrar que amb l’arc de pedra tampoc havien estat tan lluny d’aconseguir-ho. Assumia els riscos una última vegada, perquè després ho entendria tot i, quan tornés a casa, podria reprendre la seva vida familiar com sempre hauria d’haver sigut. Va obrir el flascó de poció i es va beure la meitat de la dosi d’un sol glop. Va mirar un moment la sala al seu voltant; les grades buides d’un amfiteatre abandonat, on faria ella una actuació sense espectadors.
―Fins que el temps ens torni a ajuntar.
I va avançar cap a la foscor.
* *
‘96
El repic de les sabates de taló ressonaven contra el terra de la cambra. Les puntes dels dits li feien mal. La Beatrix havia fet una mala elecció de calçat aquell dia, o ja era l’anterior? No sabia quina hora era, però segurament ja passava de mitjanit. Normalment era bona intuint l’hora quan estava immersa en una rutina, però era impossible amb el canvi sobtat de plans i el protocol d’emergència activat. Es va asseure a la primera fila de grades, davant l’estrada, i es va treure les sabates per fer-se un massatge als peus. Es va maleir per no ser bona amb els encanteris sanadors i per no portar cap poció a sobre, així que es va limitar a tornar-se a posar les sabates quan va haver acabat. Encara que ho voldria fer, ni boja aniria descalça per la feina, especialment en un entorn tan dantesc i quan estava sola. Que no n’hauria d’estar, de sola, perquè les guàrdies no es feien individuals però en Monkstanley s’estava agafant més temps del que tocava per portar un parell de tes de la cafeteria. Per molt que mirés insistentment les portes d’entrada de la cambra, encara no havia aparegut.
De fet, la Beatrix l’entenia. No tothom trobava estar en aquella cambra una experiència tan interessant i satisfactòria com ella. Però justament aquell dia no li feia gràcia, a ella, estar sola enmig de l’escenari d’un crim sense ningú de suport. Crim? Es va replantejar la paraula i, encara que li semblava massa magnànima, no n’hi havia cap altra per descriure-ho. I si hi havia un segon atac de l’Innominable? I si li venia un atac, a ella? Va sospirar. Havia d’intentar aprendre a pensar en els problemes d’un en un, no un sobre l’altre. Un atac només era preocupant si venia quan l’estiguessin atacant. Per tota la resta, tenia la situació sota control. O això volia creure.
La posava dels nervis que l’Innominable i els seus seguidors haguessin entrat al Departament, a la Conselleria, amb total impunitat. Una esperaria que les defenses estiguessin a prova de les forces del mal, després de la fuga d’Azkaban del gener, per no parlar de totes les experiències de les últimes guerres, però potser era demanar massa. El conseller Fudge, en la competència habitual dels que ocupen aquest càrrec, només havia tardat mesos a reconèixer el que durant pràcticament un any eren rumors: l’Innominable havia tornat i estaven en guerra. Això posava tantes coses en perspectiva... L’intent d’infiltració al Departament l’agost anterior; l’estranya mort d’en Broderick Bode feia mig any... Estava escrit que, si entraven a la Conselleria, anirien contra el Departament. I tot per una maleïda profecia de feia més de quinze anys.
En guerra, una altra vegada. Encara que portava temps pensant en aquesta possibilitat, la Beatrix encara no ho podia acceptar com una realitat. La Chloe era massa petita per recordar l’anterior guerra i la Beatrix havia desitjat que no es trobés en una situació així mai més. Per sort, la seva filla estava segura a Hogwarts sota la protecció del director Dumbledore, qui havia aconseguit que arrestessin la majoria dels Cavallers de la Mort presents a la Conselleria durant la batalla. Així, ara ella es podia centrar en la situació delicada en què es trobava el Departament: la meitat de les seves seccions havien quedat fetes miques i s’havien perdut anys d’investigació com si res. Va sospirar. No volia tornar a haver de mirar per damunt de l’espatlla, de desconfiar de qualsevol persona amb qui et creuaves, la tensió electrificant en l’ambient. Amb cadascuna d’aquestes guerres, a la seva família sempre li havia tocat el rebre. No volia veure com tornava a passar, però havia de fer el cor fort i tirar endavant. Si trobava una cura per la maledicció, tot seria diferent, oi?
Intentant distreure’s de les preocupacions, la Beatrix va observar la cambra al seu voltant. Era gran i majestuosa, de sostre alt; les grades buides al seu voltant envoltaven l’estrada amb l’arc de pedra al mig. Ruïnós. Atemporal. Gegantesc. Malgrat tot, era un lloc constant i inalterable, com si fos tret d’una llegenda. Era un entorn familiar i proper que li aportava estabilitat a la seva vida i la feia sentir segura. Era el seu lloc. Quan estava trista o molt feliç, s’acostava a l’arc de pedra i parlava amb les veus que sempre murmuraven o cridaven. S’imaginava que era la veu de la seva mare, que la va sentir tan poc en vida, o les rialles del seu germà, que no en va arribar a fer cap. Per la Beatrix era fàcil imaginar-se el què hauria pogut ser, quan estava maleïda a reviure sempre el passat. Aquella connexió amb la cambra en el seu present la feia sentir atreta cap a l’arc de pedra com si sentís el cant d’una sirena. Hi havia d’haver una raó. Per això, s’hi havia especialitzat, en fer-se inefable.
La Beatrix va aixecar-se de la grada. Havia d’estar alerta i concentrada, no perdre’s en les seves divagacions. Va mirar cap a la porta al capdamunt de les escales, però seguia sense haver-hi rastre d’en Monkstanley. No sabia si preocupar-se’n, però no podia abandonar la cambra i encara menys després de ser un escenari de batalla. Va fer una volta al voltant de la cambra tot caminant pel primer nivell de grades; tenia calculats els minuts que tardava a pas constant però lent i així podia mantenir un registre del pas del temps mentre controlava l’entorn. El repic dels talons li feia pensar en el so rítmic del pèndol d’un rellotge d’armari. Caminar la solia relaxar, però aquell dia els seus pensaments seguien en ebullició, tornant un cop i altre al que havia passat feia unes hores.
Quan havia arribat al Departament, aquell matí, havia passat per la sala de l’espai i s’havia trobat els enormes globus planetaris destrossats pel terra. La sala de profecies estava coberta de vidres, entre les prestatgeries i les boles de vidres; tardarien dies a fer un còmput dels danys. Encara no havia visitat la cambra del temps, perquè era competència d’en Jason, però li havien dit que tots els reculatemps emmagatzemats havien estat destruïts. No s’ho podia creure. La insígnia de l’orgull de la família feta miques. A la Beatrix li dolia, saber-ho, però al mateix temps també desitjava que això volgués dir que, en aquesta guerra, els deixarien en pau. Amb la besàvia desapareguda, el besavi mort i l’avi que s’enduria el secret a la tomba, ja no se’n podien fer més, de reculatemps. Però no era només per aquests petits objectes metàl·lics, que els volien. La maledicció. La Beatrix va sospirar. S’havia de preparar perquè no era tan il·lusa de pensar que, perquè no treballava en la mateixa secció del Departament que la resta de la seva família, no anirien contra ella. Potser, amb sort, en Theseus i la Chloe sí que se’n salvarien. Ells no estaven maleïts.
Les veus del Vel van començar a parlar més alt, fins a cridar i xisclar ultratjades. La Beatrix va arrufar les celles i es va col·locar en posició defensiva, amb la vareta enlaire. Va agrair haver tingut la bona vista de no fer la patrulla per l’estrada sinó per les grades, que tenia més marge de maniobra, però va maleí tenir la porta de la cambra fora del seu camp de visió, incapaç de veure si venien reforços o atacants. La cortina del Vel va començar a ondular-se, cada vegada amb més força i l’energia negra de l’interior es va anar condensant per moments. La Beatrix va intentar no perdre el control de la seva respiració abans que el pànic la traís. I si era en Sírius Black, que contra tots els pronòstics no havia mort i tornava? Era una possibilitat, oi? Sent aliat de l’Innominable segur que en sabia, de màgia negra. Seria capaç ella, d’enfrontar-se a un assassí? Havia de saber actuar ràpid, per estabornir-lo i poder enviar un avís.
Algú va sortir del Vel. Les veus van callar. La Beatrix va començar el moviment de vareta, però es va aturar a temps. No era en Black.
Era una dona. Tenia els cabells recollits i despentinats. La seva túnica blava semblava d’una altre època, amb un estil antiquat. Amb una mà s’aferrava amb força a una bossa de viatge, mentre l’altra se la va dur al pit. Respirava agitada, com un peix fora de l’aigua, com si estigués ferida. Va avançar unes passes en l’estrada, deixant enrere la foscor de l’arc, i va mirar al seu voltant, desorientada.
―Revela’t! ―va cridar la Beatrix, anunciant la seva posició.
Les seves mirades es van creuar.
A la Beatrix gairebé li va caure la vareta de la mà. No podia ser.
Malgrat els metres de distància, en veure-li la cara, la va reconèixer de seguida. Era impossible no fer-ho, si semblava l’encarnació d’un retrat que ella saludava uns quants cops per setmana. La Beatrix va obrir i tancar la boca uns quants cops, incapaç de formular cap paraula. Una part d’ella estava en xoc. No podia ser, pensà incrèdula mentre mirava de fit a fit la forastera. Havia estat esperant aquest moment durant tota la seva vida, de la mateixa manera que alguns esperen la tornada del rei Artús per salvar Bretanya. I ara era una realitat. Les veus de l’arc de pedra van tornar a murmurar i gemegar. La nouvinguda es va desplomar, caient de genolls contra el terra de l’estrada. La Beatrix va córrer a socórrer-la i la va ajudar a incorporar-se. Quan la va mirar als ull, aquell blau tan familiar li va traspassar l’ànima.
―Gràcies ―va dir l’altra amb veu rogallosa.
Incapaç de trobar cap resposta, la Beatrix es va limitar a assentir. Va mirar cap a la porta d’entrada i va agrair que en Monkstanley s’hagués perdut pel camí. Recordà la declaració pública del conseller Fudge, els Cavallers de la Mort, la batalla succeïda en aquella mateixa cambra. No, no la podien veure allà. Era massa perillós. Tot era massa perillós. Com podia estar segura que ella era qui semblava ser? Va pensar en els vells mètodes utilitzats en la última guerra, però què li podia preguntar sense espantar-la? Anava barrinant a marxes forçades, però totes les preguntes que se li acudien eren massa íntimes, massa delatores.
―Em sembla que em desmaiaré ―murmurà la forastera. Tot seguit, s’agafà al braç de la Beatrix amb força i amb un deix de pànic a la veu va afegir―. No em portis a Sant Mungo.
Llavors, la Beatrix ho va tenir clar. La pregunta més fàcil i òbvia.
―Com et dius?
Davant la resposta esperada, la Beatrix va assentir. La portaria a casa seva.
Cass Ross Enviat el 07/09/2024 a les 15:27:46 #28295 He escrit 14 fanfics amb un total de 68 capítols IT’S BEEN A LONG TIME COMING!!! (Se’n va a cridar fins a quedar-se sense veu.)
Aquesta fanfiction és el meu baby i no em puc creure que l’estigui penjant!! Porto dos anys i mig treballant-hi, pensant en el dia que la penjaria i ARA HO ESTIC FENT AH!!! No sembla real, no sembla real. No havia treballat amb tanta consistència ni passió per una història i la sensació d’haver-la acabat i poder-la penjar és TAN GUAI. Tinc moltes, moltes, moltes ganes de saber què en penseu, perquè jo tinc molt la sensació que és un fanservice per a mi mateix hahahaha
Aquesta fanfiction li tocava participar en el concurs de la cançó que vam fer el 2022. En el sorteig, em van tocar les cançons de la Gee i des del principi sabria que faria ’39, perquè... L’HEU ESCOLTAT?? La vaig planificar amb la intenció de participar al concurs, però de seguida vaig veure que no seria possible, quan la primera escena (el capítol anterior) m’ocupava 5k paraules... i el màxim del concurs eren 20k. Ups! (L’avantatge és que no n’havia de mantenir el títol, perquè al final no ha acabat tenint relació amb la història... però igualment hi he volgut fer un guinyo, sobretot tenint en compte la naturalesa del concurs.)
Com que m’agradava tan la idea i la cançó, a la qual volia fer justícia, vaig decidir no participar en el concurs però sí que vaig posar-me el límit de mantenir la fanfiction dins les 22 escenes que havia planificat... Al final, també m’he desviat una mica d’això (ja m’hi esplaiaré quan toqui), però com que he eliminat escenes pel camí, tot es manté dins de 22 escenes, crec. Una proesa! (Al mateix temps, em sap greu, perquè hi ha alguna cosa poc explorada a causa d’això, però algun límit em volia posar! O sabia que no acabaria mai la fanfiction.)
He editat molts, molts cops la fanfiction, però ara que la penjo deixaré de fer-ho. Hi ha alguna escena que no m’agrada gaire com ha quedat, però què hi farem! Necessitaria un beta reader, però com que no pot ser, la penjo i que la jutgeu vosaltres, perquè sinó no la penjaria mai. A més, no puc estar editant-la per la resta de l’eternitat, perquè alguns dels canvis que voldria fer serien massa grans i allargarien més la fanfiction i NO CAL.
El Departament de Misteris és un dels elements del món màgic d’HP que sempre m’ha fascinat més; escriure aquest capítol, sobretot la primera escena, va ser una de les coses més guais que he escrit mai. Haver de posar-ho tot per paraules, quan abans només en tenia idees vagues va ser més complicat del que em pensava. Els inefables tenen un tipus de feina que connecta molt amb mi, sobretot amb la meva faceta més Ravenclaw, i potser per això no sorprèn que la majoria (si no és que tots) els personatges que surten en aquesta fanfiction van anar a aquesta residència durant els seus anys de Hogwarts.
No sé molt com parlar dels personatges sense fer espoilers, així que potser m’esperaré una mica més a parlar d’ells. A veure, també, quines són les vostres impressions en aquest capítol. Només vull comentar dues coses al respecte: la protagonista de la fanfiction és la Moira Fawley, i em va semblar molt fascinant la idea de començar la fanfiction des d’un punt de vista extern i on ella no és introduïda fins molt més endavant. Tot això serà cabdal pel desenvolupament de la trama. No havia treballat mai tan constantment tota l’estona amb els mateixos personatges, i notar com anaven creixent mentre els escrivia, com podia anar aprofundint en ells és una de les millors experiències de la ff. Són els meus babies.
En aquest capítol hi ha tres salts temporals (time travel, hello!), que ja veureu que estan marcats degudament. (Amb un guinyo al títol de la cançó, és clar.) Així és com funcionarà la fanfiction: cada salt temporal quedarà marcat al principi de la primera escena en el nou temps, i cada escena posterior estarà en aquell mateix temps fins que hi hagi un nou salt temporal (si és que hi és). Aquest capítol també ha tingut el narrador centrat en tres personatges diferents (l’Evan, la Moira i la Beatrix) cosa que va ser molt fascinant per mi per poder-me ficar en les ments d’aquests personatges. Per la resta de la fanfiction predominarà un narrador, però potser ens trobarem algun altre pel camí (qui sap! hehe); espero que aquests canvis de focus no siguin difícils de seguir ni us desconcertin com a lectors.
Tota la recerca històrica que vaig haver de fer, sobretot en el canon de HP sobre finals del segle XIX (l’accident de l’Eloise, els noms dels consellers...) va ser molt entretingut, així com també refrescar HP6 per l’escena de la Beatrix (mmmh, no sé si parlar-ne molt fort, però era necessari). Tota la recerca històrica que hi ha a la resta de la fanfiction, tinc tantes ganes de parlar-ne quan sigui el moment oportú! Aquesta ff m’ha servit per convalidar els estudis ^^ I, parlant de consellers, ja havia escrit aquest capítol quan l’Antares va penjar la seva fanfiction on feia sortir el conseller Spavin!! Va ser tan interessant veure una altra versió del mateix personatge, perquè en Llagot en té una opinió ben diferent que la Moira i l’Evan. Com que ho fem poc, això de tocar personatges canon, quan passa em sembla molt divertit.
La cançó de «’39» ha sigut la meva inspiració principal (una de les meves cançons preferides ever; gràcies pel descobriment, Gee), però admeto que no pas la única a l’hora de construir la fanfiction. No sé si algú ho acabarà pillant en els pròxims capítols, però també hi ha alguns detalls que venen de la pel·lícula «Interestellar» (2014) i la sèrie de ciència ficció «Travelers» (2016-2018). No caldrà que en sapigueu res de les dues per seguir la fanfiction, però només ho dic perquè si algú pensa «Mmmh, això em sona...» i ha consumit la sèrie o la peli, admeto que no tot són pensaments originals en aquest cap meu HAHAHAHAHA. En parlaré més a fons a l’últim capítol, per evitar espoilers.
Ah, i a abans que me n’oblidi: a que és maco el moodboard??? (M'ha costat horrors aconseguir que la pàgina me'l pengés, em donava error, així que doneu-li una mica d'amor, eh?) Espero que el tema cites del primer capítol s'entengui. La majoria de capítols estaran partits en dues parts, perquè són molt llargs, i cada capítol té dues cites (que fa referència a les dues parts del mateix capítol). Les posaré al principi de tot, la primera cita sempre serà els versos de la cançó relacionats amb el capítol i la segona cita serà d'una altra font. Espero que es distingeixi i quedi ben clar. En aquest cas, Gus Grissom era un astronauta de la NASA que va perdre la vida en l'accident de la nau Apolo I (el 1967).
Em sembla que això és tot, de moment, i sinó ja respondré algun comentari. Fins el pròxim capítol!
Cass