Escrit per Cass RossEnviat el dia 07/09/2024 a les 15:05:35
Última modificació 07/09/2024 a les 16:52:30
Tots els capítols de The Last Volunteer (feat. «’39»)
Pròxim capítol >
And the night followed day
And the story tellers say
That the score brave souls inside
For many a lonely day
Sailed across the milky seas
Never looked back, never feared, never cried
*
«If we die, we want people to accept it.
We’re in a risky business, and we hope that
if anything happens to us
it will not delay the program.
The conquest of space is worth the risk of life.»
Virgil I. “Gus” Grissom (1965)
* * * *
‘89
L’Evan va somriure al mirar al seu voltant. Quan arribés l’hora, tots els inefables prendrien posició al voltant de l’arc de pedra al mig de l’estrada. Tots junts. El sentiment de germanor li recordava els seus temps d’aprenent i l’època de Hogwarts, quan tot era possible. Però el somriure no li va durar gaire estona als llavis. Cada cop que els inefables es reunien era més difícil mantenir aquella innocència. Era impossible ignorar els buits dels que marxaven per no tornar i com els altres havien d’anar-se separant cada vegada més per completar el cercle. Hi havia rumors i comentaris al respecte, però gairebé ningú no es queixava obertament. Tothom era allà de forma voluntària i sabia quin era el preu a pagar pels descobriments que tenien a la punta dels dits. Era qüestió de trobar aquell element que demostrés que tot era possible i que això també volia dir esbrinar una de les premisses més simples que s’havien plantejat mai al Departament: si els bruixots podien teletransportar-se en l’espai, per què no també en el temps?
—Em sents, Fawley? —va preguntar una veu jovial. En girar el cap a la seva esquerra, l’Eloise el mirava amb les celles alçades i un somriure als llavis—. Saps, Fawley? A vegades m’agradaria agafar els microscopis aquests que tenen els muggles i disseccionar el teu cervell per llegir-ne els pensaments. —Va arronsar-se d’espatlles.— Sempre sembla que estiguis en una altra banda, perdut en el teu món. No sé com t’aguanta la Moira.
Quan la va conèixer per primera vegada, a Hogwarts, l’Evan va quedar ben desconcertat amb l’Eloise. Tenia idees estrambòtiques i les expressava amb la mateixa tranquil·litat que qui comenta el temps. Amb una expressió agradable i propera deixava anar tot el que li passava pel cap. Entre els inefables era ben estimada perquè, amb un somriure a la cara, l’Eloise expressava les opinions del Departament, fossin bones o dolentes, i ningú no li ho retreia. Anava bé, de tant en tant, poder sentir el que pensaves.
—I a tu encara no sé com et deixen voltar lliure, amb aquestes idees, Mintumble —li va respondre l’Evan amb el mateix to amistós. Fingia desaprovació però el somriure el delatava.
—Ah, però mira que lluny que m’ha portat! —L’Eloise va assenyalar amb un cop de cap l’arc de pedra que hi havia a pocs metres.
L’Evan va sospirar perquè per uns segons havia oblidat on era. Avui era un dia especial, al Departament; com ho eren tots els dies en què una nova teoria es posava en pràctica: escadusser i calculat. Les missions al Departament no eren una tasca solitària, sinó un treball en equip. Cadascú tenia un camp d’expertesa diferent i, d’aquesta manera, es complementaven els seus punts de vista per elaborar una teoria conjunta. Tot seguit, quan s’havien fet les comprovacions oportunes, hi havia un inefable que la posava en pràctica mentre els altres ho supervisaven. Aquest cop, l’Eloise s’havia presentat voluntària per testar la teoria liderada per en Miller.
―On és la Moira? ―L’Eloise la buscava entre els altres inefables.
—Supervisant la poció —va respondre ell, amb cara de circumstàncies—. Encara creu que és a temps que te la prenguis.
—Ai, Moira! Sempre ho ha de fer tot com ella vol. Creus que si li diem que no massa cops seguits es posarà malalta? —L’Eloise mantenia una expressió alegre però la veu va sonar massa tensa i la broma no va tenir l’efecte desitjat. Va sospirar i va tancar els ulls un instant.— Aquest cop anirà bé. Estadísticament ha d’anar bé.
—Mintumble, digues-me que no estàs basant la missió en una estadística.
—És clar que no, Fawley. Per qui m’has pres? He revisat personalment els plans d’en Miller, de dalt a baix i de dreta a esquerra. Teòricament són infal·libles. In-fal-li-bles. —Va assentir amb el cap, anunciant exageradament la paraula en un gest orgullós.— Saps? Els professors a Hogwarts estarien orgullosos de nosaltres. Hauríem pogut treure-hi matrícula d’honor. Una copa d’aquelles, un premi anual.
—Au, vinga, tu no vols cap d’aquestes coses.
L’Eloise no va fer cap rèplica. Va desviar la mirada i va observar l’arc de pedra amb expressió pensativa. Un silenci expectant es va situar entre ells dos. Fer el pas de posar en pràctica la teoria no es feia en va, sinó que pràcticament s’havia convertit en una cerimònia. Un ritual que cada vegada era més difícil de fer perquè cada cop hi havia menys gent. L’Evan temia que algun dia des de dalt els enviarien una carta exigint-los que s’aturessin, però a la Conselleria ningú sabia exactament què feien els inefables ni tampoc semblava que hi tinguessin massa interès. Al cap i a la fi, ningú no aixecava un dit davant d’una plantilla que anava disminuint mentre els sous compensatoris per a les famílies dels desapareguts anaven augmentant. Mentrestant, els inefables continuarien fent la seva feina, perquè es devien a la veritat, no a la glòria.
—Promet-me que la cuidaràs, Evan —va dir l’Eloise amb un fil de veu—. Que no permetràs que faci cap bestiesa si jo no…
—Però tornaràs, Eloise. Dius que la idea d’en Miller...
—Ja ho sé, ja ho sé —va tallar-lo ella—. Però si no torno... Cuida-la, si us plau. No permetis que es culpi de no tenir la poció a temps. —El va agafar del braç amb força.— M’alegro molt d’haver-te conegut durant tots aquests anys. Ets un bon amic, Evan. Gràcies per tot.
L’Evan va empassar saliva. Aquesta era la part més difícil de les missions: gestionar el dilema entre assumir riscos com a inefable i perdre els teus companys de feina, els teus amics. Els objectius compartits reforçaven els lligams i el sentit d’equip, mentre el jurament de secretisme els apartava dels empleats dels altres departaments de la Conselleria. Eren inefables primer i tota la resta després. Devien més lleialtat al Departament que no pas a la Conselleria ni qui la dirigís, perquè només els inefables s’entenien entre ells. Perdre els voluntaris de les missions anteriors havia sigut perdre una part del projecte, una peça de l’equip, però també perdre un amic. La curiositat, la motivació i la responsabilitat dels inefables, que els empenyia a tirar endavant, era també una manera d’honorar els desapareguts; d’assegurar-se que els seus sacrificis no haurien sigut en va.
—Eloise, no parlis així, com si no haguessis de tornar.
—Bé, si torno… quan torni —es va corregir en veure la cara de l’Evan—, em menjaré aquestes paraules amb patates.
L’Eloise va fer un somriure que semblava que l’havia d’animar a ell més que no pas al revés però, alertada pel moviment i el soroll, va desviar la mirada cap al centre de la sala. L’Evan va imitar el gest i se li va fer un nus a la gola. En Miller estava caminant lentament al voltant de l’arc i, amb la vareta alçada, anava activant les runes gravades al marc de pedra. Cada cop que feia l’encanteri, pronunciat en veu alta i clara, la boira blanca que hi havia dins l’arc emetia una llum cada cop més enlluernadora. En unes altres paraules, ja estava en l’última fase dels preparatius.
—Serà millor que la vagis a buscar —va murmurar l’Eloise.
L’Evan va assentir. En girar-se, un somriure se li va escolar als llavis. Era el que sempre feia, oi? Va pujar la graderia que envoltava l’estrada, que estava situada uns sis metres per sota el nivell de les entrades a la cambra. S’assemblava a les sales de Justícia del Wizengamot, tot i que hi havia un aire atemporal en l’ambient que a l’Evan li recordava més aviat a un amfiteatre. Aquelles grades havien acollit espectadors en uns altres temps, o això deien les llegendes que corrien pel Departament.
Al capdamunt de les grades, va travessar la porta cap a una sala allargada, amb llum màgica sorgint del sostre. Les parets estaven plenes de prestatgeries amb llibres muggles i màgics, documents classificats, calderons, ingredients i alguns experiments a mitges, dels quals emanaven fums de tots colors. En un racó hi havia una llarga taula on se celebraven les reunions; quan no hi havia ningú, estava plena de pergamins i teories a mitges. Del sostre penjaven rellotges de diversos dissenys i el so rítmic dels seus engranatges semblava música.
A la seva esquerra, hi havia unes quantes cambres individuals que servien de laboratori per fer-hi experiments sense posar en risc els altres inefables. Una de les portes estava entreoberta i una olor a lavanda s’hi escolava amb el suau xup-xup d’una poció en ebullició. L’Evan es va recolzar al marc de la porta i va observar la Moira com treballava. Els seus cabells ondulats, rebels, s’intentaven escapar de les agulles amb què els intentava mantenir a lloc. Arrufava el nas, concentrada, mentre amb cura agafava una ploma de fènix de damunt la taula i l’afegia a la poció; a mesura que anava entrant en contacte amb el líquid, la ploma es desintegrava deixant anar un rastre de cendra i olor a pólvora.
—Blodyn tatws —va saludar-la ell afectuosament en gal·lès tot donant un copet suau a la porta de fusta.
La Moira, que havia agafat la vareta per remenar la poció, es va aturar a mig gest i el va mirar, amb un somriure als llavis que va fer que se li tanquessin els ulls.
—Hola, amor! Estic acabant d’aprofitar el temps.
—Ja és hora —va dir ell suaument, però sense parafernàlies.
El somriure es va esvair de cop dels llavis de la Moira, que va inspirar bruscament. Va agafar la vareta amb força i va remenar uns quants cops sense que se li notés la crispació en els gestos, una habilitat adquirida després de tants anys fent pocions. Va mantenir la mirada fixa en el contingut del calderó. No va ser fins després de comprovar durant un minut el foc que va alçar la vista de nou.
—Necessito més temps. Poc menys de mitja hora i la poció serà viable —va anunciar. Un deix de ràbia se li escolà a la veu.
Incapaç de trobar una resposta, l’Evan va tensar la mandíbula. Aquest estira-i-arronsa entre ells dos feia setmanes que durava, des que l’Eloise s’havia presentat voluntària. Com que seguint les regles del Departament ningú ho podia disputar, la Moira no la podia substituir i almenys volia protegir-la encara més de la única manera que ho podia fer: amb una poció. Perquè les pocions eren el seu camp d’expertesa. Però els preparatius i els temps de cocció eren traïdors de calcular quan vols fer una poció que no surt als llibres, i els passos d’experimentació i revisió encara més. Havia demanat més temps, que aplacessin la missió fins que ella tingués la poció enllestida, però en Miller —ultratjat perquè la Moira volia interferir en els seus preparatius quan ni formava part del grup que havia plantejat la teoria— no en volia ni sentir a parlar.
L’Evan comprenia la postura d’en Miller, però entenia encara més la de la Moira. No li agradava gens haver de fer veure que ell era la veu de la raó i intentar-la convèncer de desistir quan a ell tampoc li feia gaire gràcia que la voluntària fos l’Eloise. Sabia que la perspectiva era encara més terrorífica per ella, pràcticament una filla adoptiva dels Mintumble, i admirava la perseverança amb què intentava trobar una solució. Era, de fet, allò que sempre li havia agradat més de la Moira, des dels temps de Hogwarts. Tot i així, també li dolia el mal que s’estava fent pel camí, quan ningú més li donava suport en la insistència davant d’en Miller. Quan, en comptes de passar els últims dies amb l’Eloise, com feien sempre amb l’inefable voluntari abans d’una missió, passava més temps entre calderes, ingredients i flames.
Així que no, no tenia res més a dir-hi. Des del marc de la port estant, l’Evan va obrir els braços. La Moira va sospirar, va aixecar-se de la cadira i va trobar el seu lloc en l’abraçada.
—Només necessito mitja hora. M’agradaria que en Miller ho entengués —murmurà. L’Evan la va abraçar més fort i li va plantar un petó a l’arrel dels seus cabells castanys, on se li veien les primeres pigues del front.
—Ja ho sé, cariad.
L’Evan va tancar els ulls, gaudint d’aquells instants abans que la Moira desfés l’abraçada. Ella li va fer un petó ràpid i, després de donar un cop d’ull a la poció, va sortir del petit laboratori. El va agafar de la mà amb força i ell li va acariciar el dors amb el polze per confortar-la. En mirar-la de reüll, tenia les celles arrufades i els llavis premuts en una línia fina. Van arribar al capdamunt de les grades de la cambra amb l’arc de pedra en complet silenci. Allà, la Moira li va fer estrènyer la mà i el va deixar anar. L’Evan va inspirar profundament, però no va protestar.
Des que havien començat la relació, quan tots dos eren aprenents d’inefable, hi havia hagut un cert recel, sobretot entre els més vells, que temien que tenir la parella allà dins posaria en entredit les missions que es poguessin dur a terme; el «Projecte Chronos» tot just començava, llavors. No eren els primers inefables que sortien, però sí els primers que s’havien pres el compromís seriosament i havien arribat a casar-se. Ja feia anys, de tot això, i l’Evan i la Moira havien aconseguit demostrar que una cosa era la seva relació i l’altra, la feina. Evidentment era difícil que la feina no comprometés la relació i la possibilitat que un dels dos es presentés com a voluntari era un tema que no havien discutit mai a fons. Almenys, no en el marc del «Projecte Chronos». Amb tot, la Moira creia que, per què se la prenguessin seriosament, havia d’actuar més ella sola que no pas amb l’Evan, així que feien pocs projectes junts. Malgrat que ell entenia la posició, aquest marcar distàncies li seguia dolent.
Quan la Moira el va deixar anar de la mà, l’Evan la va tornar a mirar. Ella no treia els ulls de l’arc de pedra il·luminant la cambra. Els inefables estaven reunits en petits grups al voltant de l’arc de pedra, fent-la petar abans que fos l’hora. Es podien distingir les figures de l’Eloise i en Miller, que eren els que estaven més a prop de l’arc. Després de vacil·lar uns segons, la Moira va començar a baixar les escales de les grades i l’Evan la va seguir sense treure-li els ulls de sobre. Així que va arribar a l’estrada, la Moira va abraçar l’Eloise efusivament i es van posar a murmurar efusivament.
—Fawley, em dius l’hora? —li va preguntar en Miller amb to autoritari.
L’Evan va mirar l’hora al seu rellotge de butxaca abans de respondre.
—Falten tres minuts per un quart de dues. —En Miller va assentir, després de comprovar amb el seu propi rellotge que estiguessin sincronitzats.
—Tothom a les seves posicions!
La Moira havia deixat d’abraçar l’Eloise però encara la tenia agafada de la mà. En sentir l’avís, es va dirigir cap al Miller, però ell li va deixar clar amb un cop de cap que no en volia ni sentir a parlar. Mentre l’Eloise la cridava pel nom, l’Evan va avançar una passa per agafar la Moira del braç i fer-la recular cap a la seva posició. A l’altra banda, l’Eloise li va somriure agraïda i va deixar anar la Moira després de dir-li unes últimes paraules. Al mig de l’estrada, vora l’arc, hi van romandre l’Eloise i en Miller, mentre els altres inefables estaven en un cercle al seu voltant.
L’arc de pedra no se sostenia contra cap paret sinó que romania dempeus al mig de la cambra, immutable des de feia segles, tan antic com les grades que hi havia al voltant. Era de mig punt i, des de l’estrada estant, semblava molt més alt que no pas des del capdamunt de les grades. Hi havia un destorb en l’ambient que feia que si algú estava a una banda de l’arc, a penes es veia qui hi havia a l’altra banda; semblava que estigués cobert d’una capa blanquinosa com el fum de les fàbriques enterboleix l’aire de Londres. Ara que les runes inscrites en l’arc estaven activades, l’espai d’enmig emetia una llum blanca, somorta i constant.
En Miller va observar els inefables al seu voltant amb un aire greu. A punt d’arribar a la setantena, havia començat a deixar-se una llarga barba blanca que gairebé li arribava al pit i, mentre el seu cap s’estava quedant cada cop més buit de cabells, les celles seguien tan poblades com sempre. Duia una túnica porpra senzilla i austera, amb els motius decoratius en negre; sense cap rastre dels símbols de la Conselleria, una solitària «M» estava bordada damunt del cor. Era l’uniforme dels inefables, que tothom duia en les situacions solemnes com aquella, excepte en Miller, que la feia servir d’ús diari i el desgast del temps es notava en la tela.
―El món que ens envolta és la bellesa personificada, plena de meravelles, complexitats i misteris. Cadascuna de les cambres d'aquest Departament encapsula tan sols una porció humil del sublim. Aquí, davant nostre, tenim l'oportunitat d'obrir una escletxa a una de les meravelles més grans de la història: el temps mateix. Sempre, sempre les nostres vides aniran endavant, però com a humans no podem evitar anar enrere, en la nostra imaginació, en la nostra memòria. Així com els bruixots podem transportar-nos en l'espai en fer una giravolta, per què no podem viatjar al passat en travessar un llindar? Som conscients, més que mai, que és una tasca àrdua i audaç; plena de perills, perquè el temps lliga els teixits de la nostra realitat. Som conscients, també, del preu que hem pagat; però ens devem a la veritat, no a la glòria. I si alguna cosa és possible, serem nosaltres qui ho descobrirem...
Solemne i autoritari, en Miller parlava amb convicció, mirant-los a la cara un a un. Semblava que les distàncies que hi havia entre ells s’esvaïssin i estiguessin en sintonia, però al mateix temps era impossible no pensar en els companys que ja no hi eren. Era un equilibri delicat de mantenir, però en Miller sabia com manejar-lo. Al contrari dels altres Departament, els inefables no mantenien una jerarquia, però la seva experiència l’estava convertint en un puntal de referència.
―Sense més dilacions... ―en Miller va agafar l’Eloise de les mans―. Ad astra per aspera. Bon viatge, Eloise Mintumble.
Ella va assentir mentre les veus dels altres inefables s’unien en sintonia per acomiadar-la, amb un «ad astra per aspera» que va ressonar en la immensitat de la cambra. L’Evan va empassar saliva, intentant desfer el nus de la gola, i va agafar més fort la mà de la Moira, al seu costat, que l’havia remogut inquieta. L’Eloise va vocalitzar unes paraules en direcció a la Moira i, a continuació, va dir en veu alta:
―Fins que el temps ens torni a ajuntar, ad astra per aspera.
El somriure li va tremolar als llavis. Va acomiadar-se amb un gest de la mà, va recol·locar-se la bossa que duia penjada a través, va avançar en direcció a l’arc de pedra i, entre un pas i el següent, es va esvair a través de llindar. La boirina dins l’arc de pedra i totes les runes que hi havia gravades en el marc van brillar amb intensitat durant una bona estona fins que la boirina va tornar a emetre una llum somorta.
Quan l’Evan va inspirar profundament, es va donar que s’havia oblidat de respirar. Va agafar amb força la mà de la Moira, que estava tremolant al seu costat. Ella va desfer-se de la mà de l’inefable que tenia a l’altre banda i es va repenjar en ell mentre l’Evan l’acollia en una abraçada. Els altres inefables van desfer el cercle i alguns els dirigien mirades poc dissimulades; ells eren, al cap i a la fi, els més propers a l’Eloise. L’anada havia sigut ràpida, sempre era així, i ara quedava el tros més difícil de tots: esperar que tornés.
No hi havia cap manual escrit sobre els procediments del Departament, perquè tot allò escrit roman però també es distorsiona. Les regles i els costums que els inefables seguien s’exercien i es reforçaven constantment en cadascuna de les cerimònies experimentals que havien dut a terme al llarg dels anys. Amb la seva bossa de viatge, l’Eloise estava preparada per passar tants dies com necessités abans de tornar. Les pròximes vint-i-quatre hores eren el marge de maniobra que tenia l’Eloise per tornar, durant el qual estarien tots els inefables de guàrdia, fent rondes per dormir en unes sales habilitades allà el Departament mateix si era necessari. Si no tornava, durant les pròximes setmanes, continuarien els torns assegurant-se que, almenys, hi hauria sempre un terç dels inefables presents. Més enllà... Restava l’esperança que algun dia apareixeria, o que trobarien alguna senyal que ella havia deixat en el passat, com també esperaven l’Owen, la Florence i tots els altres.
L’Evan i en Miller es va quedar a l’estrada observant l’arc de pedra de prop, pendents de qualsevol alteració o anomalia. Mentrestant, els altres inefables es van instal·lar a les grades per tenir una perspectiva més àmplia de tota la cambra i alguns van anar a fer guàrdia a altres seccions del Departament. Van haver de convèncer la Moira perquè s’assegués al primer nivell de les grades, amb cara de circumstàncies i sense treure els ulls de sobre l’arc.
Així, va ser ella la primera a reaccionar quan l’arc va brillar amb més intensitat. Va pujar a l’estrada amb presses, agafant-se les faldilles amb força per evitar entrebancar-se al mateix temps que l’Evan i en Miller assumien posicions defensives, amb les varetes enlaire.
―Doyle, quieta! ―exclamà en Miller dirigint-se a la Moira i ella s’aturà davant l’autoritat del crit.
Un objecte va rodolar pel terra i l’Evan va fer petar la llengua en adonar-se que era el seu rellotge de butxaca, ara a uns metres de distància d’on era ell. Havia tret la vareta amb massa rapidesa i poca cura de la butxaca. A l’arc, enmig de la brillantor, podien distingir com la boira blanquinosa començava a ondular-se; com un llac destorbat per una pedra, com roba estesa al vent. El cor de l’Evan bategava amb força.
―Eloise! Eloise, ets tu? ―va dir la Moira, fent una passa cap a l’arc.
L’Evan la va haver d’agafar del braç abans que el travessés. Ella se sobresaltà al contacte i el mirà, consternada, però no es va moure de lloc.
―Sembla que vol tornar ―va dir la Moira amb duresa tot mirant l’Evan als ulls abans de tornar a centrar la seva atenció en l’arc―. Eloise!
―Tothom a les posicions! Mintumble, ens sents? ―va preguntar en Miller al mateix temps, amb la vareta alçada.
Van passar uns segons de silenci ben tensos. La boira blanquinosa, però, no havia parat de moure’s. En Miller es va acostar a l’arc, amb la seva atenció posada en les runes. L’expressió de la seva cara era indesxifrable.
―Està encallada i vol tornar ―va insistir la Moira, amb la veu més aguda.
La boira es va moure amb més intensitat. Amb un punt d’imaginació, l’Evan es va adonar que podia veure-hi una mà per aquí, un braç per allà. La forma d’algú que volia travessar. Va empassar saliva.
―Fawley, l’hora? ―L’Evan va mirar en Miller confós. De debò? La seva mirada no admetia rèplica.
―Per Merlí! ―va exclamar la Moira angoixada―. Hem de travessar l’arc i salvar-la, no fer estudis!
L’Evan va palpar la butxaca on guardava el rellotge, però la trobà buida. Va recordar que li havia caigut rodolant i allà el va trobar, a uns metres de distància. Per agafar-lo, s’havia girat d’esquena a l’arc i va sentir un suau pop! al mateix temps que en Miller cridava «Doyle!». El rellotge de butxaca gairebé se li torna a escolar dels dits per la rapidesa amb què es va girar. Des d’aquella punta de l’estrada on era ell podia veure clarament en Miller, estupefacte, observant el lloc on havia sigut la Moira feia uns segons. L’Evan va mirar l’arc de pedra, impertorbable però en moviment, i va tenir la sensació que li queia el món als peus.
―És un aparetratge. Un aparetratge ―va dir en Miller, sens dubte sabent per on havien anat els pensaments de l’Evan, tot i que semblava que també s’intentava auto-convèncer-se―. On...? En fi, Fawley, l’hora?
―Uh? Ah, quaranta-dos minuts ―va anunciar l’Evan, obligant-se a apartar els ulls de l’arc.
A continuació, tot va passar de la mateixa manera quan veus a càmera lenta com et cau on objecte a terra, però passa massa ràpid perquè el puguis agafar a temps. En un suau pop!, la Moira va tornar a aparèixer damunt l’estrada, però en comptes de fer-ho allà on era abans, a prop de l’Evan i en Miller, va aparèixer a l’altra punta, davant de l’altra faceta de l’arc de pedra. Tenia les mànigues de la túnica arremangades per damunt dels colzes. Va alçar una mà, on tenia una xeringa als dits, va comprovar que el líquid estigués en condicions, se’l va injectar en vena, va dir t’estimo mirant cap on era l’Evan, va travessar l’arc i va desaparèixer.
L’arc de pedra es va tornar a il·luminar amb força. L’Evan va arribar una fracció de segon massa tard allà on era ella abans. La seva veu cridant el nom de la Moira li ressonava a les orelles. Enlluernat, no es podia moure. En Miller l’estava immobilitzant i, quan va deixar de fer-ho, l’Evan va caure de genolls a terra perquè res el sostenia. El temps s’havia aturat. El cor li bategava amb força i tenia la gola seca. No podia ser real. Un somni. Es va girar cap als altres inefables, que s’havien acostat a l’estrada, buscant amb la mirada a... Però si la Moira havia travessat l’arc era perquè l’Eloise era a l’altra banda.
Per què? Oh, Moira, Moira, Moira.
Què faria, quan sortís d’allà? Ai, Moira, Moira, Moira.
Va notar una mà a l’espatlla, que era en Miller, i el següent pensament racional que va registrar era que estava assegut al primer nivell de les grades i algú li havia posat una tassa de te a les mans. Per què, Moira? En Miller gesticulava des de l’estrada estant, sense cap més inefable a la vora. Per les poques paraules que sentia entremig del xiulet que li feien les orelles, no volia que ningú s’acostés a l’arc. L’Evan va fer un glop de te i es va escaldar la llengua.
Els segons passaven amb la lentitud d’esperar que una poció arrenqui el bull quan la mires. L’Evan no podia treure els ulls de damunt de l’arc de pedra. La Moira tornaria en qualsevol moment. Havia de tornar en qualsevol moment. Avui havia d’anar bé, oi? Avui l’Eloise hauria d’haver pogut travessar i tornar. Havien de tornar. Torna, torna, torneu. La vida fora del Departament deixaria de tenir sentit sense ningú amb qui poder-ne parlar i que l’entengués. No es pensava moure d’aquella cambra; tampoc tenia enlloc més on anar que no fos una casa buida. Notava les mirades dels altres inefables a sobre; alguns s’estaven una estona amb ell i intentaven començar una conversa, però l’Evan estava esmaperdut i els mirava sense dir res. S’havia de concentrar en respirar, aire endins i aire enfora i aire endins i aire enfora, i faria això per la resta de la seva vida. Recordar-se de viure i esperar que ella tornés. Perquè la Moira tornaria. Havia de tornar. Fins que el temps ens torni a ajuntar
Llavors, l’Eloise i la Moira van tornar. I, per Merlí, què hauria costat que el relat s’acabés així?
Quan, anys més tard, l’Evan va fer la crònica oficial dels esdeveniments més importants que succeït en el marc del «Projecte Chronos», del que va passar a continuació diria que no se’n recordava i en faria un relat vague. La seva actitud catatònica després que la Moira travessés l’arc sumat a les conseqüències dels fets que van passar tot seguit faria que tothom al Departament entengués la posició de l’Evan i ningú en va fer un relat alternatiu més complet. Tampoc faria falta. Perquè aquesta era la qüestió: cap dels presents no oblidaria mai què va passar. I durant una generació sencera, tothom arreu del món màgic se’n recordaria d’aquell dia, d’aquella setmana, i no en parlaria mai més.
Però hi hauria conseqüències. I algunes durarien anys.
L’arc de pedra es va il·luminar per última vegada en una llum blanca resplendent, gairebé encegadora. Van aparèixer dues figures a través de l’arc, agafades de les mans; durant uns segons, les seves siluetes van projectar una ombra en la llum. En el segon que van tardar a fer una passa més, que algú pogués obrir la boca i dir res, tot es va torçar. L’Eloise i la Moira, ara ja es veien clarament, es van posar a xisclar i es van desplomar contra el terra. Al mateix temps, sense perdre intensitat, la llum de l’arc de pedra es va anar enfosquint. Amb un calfred recorrent-li l’espinada, l’Evan va pensar en màgia negra, però tenia altres prioritats.
—Moira! —va cridar, però no es va sentir per damunt dels crits de tothom i d’una estranya remor desconeguda.
—Contacteu amb Sant Mungo! —va cridar algú altre—. Necessitem sanadors!
Quan l’Evan va arribar a l’estrada, la Moira havia perdut el coneixement i restava immòbil. Ell la va agafar en braços i va comprovar que tenia pols. Estava suada i, en posar-li la mà al front, bullia. Però estava viva, i els sanadors estaven de camí. Per primer cop en molta estona, l’Evan va respirar tranquil i es va posar a plorar, amagant la cara entre els cabells de la Moira, impregnats de l’olor a lavanda. A pocs metres de distància, alguna cosa anava malament amb l’Eloise. Quan hi va parar atenció, pel que veia a través dels forats entre els inefables que l’envoltaven, ella es convulsionava i seguia xisclant. Oh, no. Així que van arribar, els sanadors de Sant Mungo es van endur les dues viatgeres però l’Evan no les va poder seguir. En quedar-se enrere, amb els altres inefables, va mirar un instant cap a l’arc de pedra abans de desaparetre. I es va quedar corprès.
La boira que abans era blanquinosa, ara era grisenca. Més densa, més opaca, gairebé corpòria. Es movia com si fos una cortina que algú acabava de tocar. I parlava. O ho semblava. L’Evan s’hi va acostar una mica més, temorós. Semblava que hi havia algú a l’altra banda, però no es veia res. Se sentien murmuris de diverses veus sense que s’entengués què deien.
L’Evan va tremolar. De cop, va ser conscient que la cambra s’havia refredat. Semblava que l’arc de pedra hagués envellit, decadent, sense vida. Al seu voltant, una quietud asfixiant, gairebé antinatural.
Semblava que estigués en presència de la mort.