L’Escola de Màgia de l’Àrtic - ᑕᓪᓕᒪᑦ iglu significa 'casa'
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 07/04/2024 a les 23:09:22
Última modificació 07/04/2024 a les 23:11:36
Tots els capítols de L’Escola de Màgia de l’Àrtic
< Anterior capítol ||


ᑕᓪᓕᒪᑦ iglu significa 'casa'

 

Capítol 5

ᑕᓪᓕᒪᑦ

iglú vol dir ‘ca sa’

 

       En Lársa i en Nanuq (que portava l’Atiqtaq a l’amauti) conversaven pel passadís comparant la medicina àrtica amb la que en Lársa havia estudiat a Arts Curatives en el seu pas per l’Institut Dumstrang.

   —Xxxt! —els va renyar la Kallik, que estava escoltant d’amagat la conversa de la directora i l’animàgic i ells s’hi van afegir.

       L’Ataksak Kunuk s’havia posat dreta en senyal de total desaprovació.

   —Però no puc permetre que cap dels meus alumnes baixi allà baix!

   —Cap d’aquests dos joves ja no és alumne de l’Iglú —puntualitzava impassible l’Atka Tiriganiaq— i són majors d’edat. Digueu-me, si no, per què heu fet tornar el noi. Per què ha tornat ella?

       L’Ataksak sabia que la Constance s’havia posat en contacte amb ella perquè alguna cosa li deia que la solució per la seva germana es trobava a l’Iglú i no la podia fallar.

   —Però em pensava que entrar a l’Adlivum ho faríeu vós...

   —Només ho pot fer aquell que hi va baixar l’última vegada. Vós ho sabeu tan bé com jo.

       Una posició complicada, la de l’Ataksak Kunuk, perquè fos com fos ella no podia passar per sobre de l’autoritat del xaman. Notava que la situació l’empenyia a flexibilitzar el seu comandament de l’Escola, però també sabia que no podia impedir que en Caleb acomplís aquell destí.

   —Hi aniré —va dir en Caleb.

   —Jo t’hi acompanyaré—va fer la Constance— fins on pugui.

       El xaman va sortir del despatx sota la seva forma animal, i els que escoltaven a fora van veure la directora genuïnament preocupada.

   —Constance, Caleb... ho fareu bé, però aneu amb molt de compte —va agafar l’Atiqtaq i abans de d’anar-se’n es va dirigir a en Nanuq: —Els vostres pares han anat a l’Hospital de danys i afeccions màgics de Magna Ognum a parlar amb els senyors Kupaik.

   —Els vostres pares? Però no és la teva filla?

   —Què? Però què dius? —va dir en Nanuq tot confós— L’Atiqtaq no és pas la meva filla! És la meva germana!

       En Caleb semblava desconcertat.

   —Ja t’ho vaig dir: els nostres pares són fora, per això l’àvia Ataksak i jo en tenim cura.

   —Però et diu ataata!

   —És clar, està enyorada! I ataata també es diu als familiars més grans. Jo sóc el seu germà gran! Així que eren a l’hospital màgic d’Ognum...

       Allò va deixar en Caleb processant...

   —Deixeu-vos d’històries —la Kallik posava els ulls en blanc— i anem passant!

   —Que podria venir jo també? —va dir en Lársa, i en Nanuq feia cara de circumstàncies—. A Dumstrang feia l’itinerari de Freya, que no només s’especialitza en alquímia i en arts curatives, sinó també en nigromància. Conec la màgia funerària i em sé defensar.

   —P-però tu ets un alumne...

   —Ai, Nanuq, ara no et facis el professor responsable! —va saltar la Kallik—. Que vingui, si vol, jo crec que està més que preparat.

       Tots sabien què implicava baixar a l’inframon, i tots ho assumien.

   —Caleb, Constance —va dir en Nanuq agafant amb força el seu fil—: venim amb vosaltres.

       I tots cinc van fer cap a la Sala Sedna.

       Mentrestant, l’Ataksak Kunuk resava amb la seva qulliq perquè tot anés bé.

***

     &n bsp; En Caleb va apartar la pell de foca amb total facilitat, com si fos una vulgar moqueta, i va revelar un forat fosc i profund per on van entrar.

   —Lumos —va xiuxiuejar la Constance i la seva vareta de fusta va il·luminar un túnel llarg i fosc.

   —qau —la Kallik també va encendre el seu caramell.

       Avançaven amb cautela pel túnel i a cada pas la temperatura era cada cop més baixa, i notaven com la seva consciència es desconnectava del seu cos Al fons, una llum encegadora i un gos immens que dormia custodiant l’entrada.

   —Expecto patronum —de la vareta d’en Lársa va sortir una força protectora espectral i blavosa en forma de ren    —Aquest guardià ens protegirà sigui el que sigui que hi hagi a l’altra banda d’aquesta llum.

       El fred era exagerat: les robes màgiques s’engruixien i se’ls estaven tallant els llavis. La llum esplendorosa es va fer tan insuportable que es van haver de posar les iggaait. Només se sentia la respiració pesada i ronca del gos gegant.

   —No m’agrada gens aquest silenci —va murmurar la Kallik, i el seu comentari va fer adonar a en Caleb que només ell podia sentir la música que sonava. Els seus amics l’acompanyarien fins a l’entrada de llum, però sabia que només ell podria entrar-hi.

       Tot era com l’altra vegada, però la Constance estava segura que feien el que tocava, i va desitjar bona sort a en Caleb amb la mirada. Aquest es va acostar al gos i li va xiuxiuejar alguna cosa a cau d’orella: el gos li va donar permís per entrar. De sobte, sabia tot el que havia de fer.

***

     &n bsp; Mentre esperaven alerta que tornés en Caleb, en Nanuq i en Lársa es movien per no agafar fred i s’exposaven conjectures sobre què passaria després.

       La Constance es va treure les seves iggaak de la butxaca de la túnica i les va donar a la Kallik, que era l’única que semblava dubtar d’en Caleb, i aquesta se les va posar sense dir res. L’última vegada també hi havia una llum fulminant i la Vivienne i en Caleb se les havien hagut de posar per entrar a l’erm blanc. A través de les iggaak de la Constance, que eren les mateixes que les de la Vivienne, la Kallik va poder veure amb els seus propis ulls que en Caleb no hauria pogut evitar el que va passar i que no n’era culpable. Llavors una llàgrima li va lliscar galta avall. Es va treure les iggaak abans d’acabar de veure el record descobrint-se els ulls plorosos.

   —Sempre he sabut que en Caleb no va ser el causant del que va passar —va dir sanglotant—, però suposo que necessitava culpar-ne algú. Em vaig sentir tan sola quan us en vau anar. No m’imagino el que ha estat per tu, haver de deixar l’Iglú i anar a estudiar a Ilvermorny sense la Vivienne...

       Per tota resposta, la Constance va conjurar el seu patronus, un narval blavís que nedava en l’aire, una evidència més del seu viu lligam amb l’Escola de l’Àrtic, i les dues amigues es van fondre en una abraçada.

***

     &n bsp; En Caleb havia entrat a l’erm glaçat, les ànimes respiraven al seu voltant i tot i era borrós. Però per algun motiu sabia on havia d’anar. I, a diferència de l’altra vegada, l’horror era més fàcil de suportar: s’havia fet espiritualment més fort. Les seves iggaak el van guiar a través de la boira i Pinga, guia de les ànimes, li oferia la seva protecció. Va veure una cosa petita que semblava inerta: la visió espectral del cos de la Vivienne quan era una nena, i es va afanyar a recollir aquella essència en un flascó.

***

   —Té —va dir en Caleb, i va col·locar el flascó amb molt de compte a l’amauti d’en Nanuq—. Aquí estarà segur i confio que el protegiràs —La Constance va alçar les celles en senyal d’aprovació.

       En Nanuq no va dir res però es va lligar els cordons de l’amauti amb fermesa. La Kallik es va eixugar els ulls; no volia que en Caleb veiés que havia plorat. Els patronus es van posar en estat d’alerta i en Lársa va fer notar que era hora de tocar el dos. I, sense abaixar les varetes de fusta ni de gel, i amb el fil ben a punt, els cinc amics es van dirigir al forat per on havien baixat a l’abisme.

       En Nanuq es va penjar el fil dels dits polze i xic de cada mà i va imitar la forma d’una escala de gat. L’escala es va materialitzar i en Caleb i ell van pujar a la superfície. La Kallik, però, es va entrebancar amb un dels esglaons i, quan en Nanuq va ficar la mà al forat per evitar que caigués, la forma del fil es va desfer i l’escala va desaparèixer. Una mena de monstres com cadàvers desfigurats van emergir del túnel de llum i els van anar al darrere com si fossin mòmies. Per sort, en Caleb i en Nanuq van estirar la Kallik cap amunt. Al seu torn, en Lársa i la Constance van fer servir les seves varetes de fusta per pujar:

   —Ascendio!

       Quan tots cinc van ser a la superfície, es van posar a córrer cap a la sortida. Els monstres els anaven al darrere i, a més, la Sala Sedna era un sinuós laberint de parets i sostre d’aigua, on era molt difícil orientar-se. Per aturar-los, les forces de l’inframon els van començar a llençar llamps i agulles, i van fer aparèixer una enorme roca que els barrava la sortida de la sala. En Nanuq va col·locar els dits al fil amb celeritat per conjurar una porta, però un cop traçada, no va tenir força per obrir-la. Ni l’alohomora de la Constance ni la bombarda d’en Lársa no van aconseguir apartar la roca. La Kallik sabia que no valia la pena intentar-ho amb el seu caramell de gel. Calia que fos la mateixa roca que s’apartés de l’entrada, convèncer-la, i, a jutjar per la seva mida, només amb la força màgica del cant gutural d’un sol inuk no n’hi hauria prou per moure-la. Calien dos cantants, però a banda de la Kallik, qui de d’ells ho podria fer? En Nanuq no se’n recordava gens de la tècnica gutural, en feia quan era petit i no l’havia tornat a assajar des d’aleshores. Encara que se’n recordés, la Constance tenia, com en Lársa, la seva vareta de fusta ocupada llançant-los maleficis:

   —Reduccio!

   —Animo linqui! —Els raigs de llum i els atacs dels monstres anaven com bojos.

   —Protego!

   —quaq! —cridava la Kallik i les kakiniit de fletxes dels ulls se li il·luminaven quan projectava trossos de glaç esmolats des del seu caramell.

       Només quedava...

       En Caleb li va agafar el cangueli: si no eren capaços de moure aquella roca que els barrava el pas, es quedarien atrapats per sempre a les profunditats de l’extracte de l’inframon de la Sala Sedna.

       De sobte, la Kallik va deixar anar el seu caramell, que va caure tou sobre les pells de terra, i es va encarar a en Caleb. El va agafar bruscament pels dos braços, els hi va separar en gest invasiu i va forçar que els colzes d’un reposessin sobre el palmells de l’altre.

   —D’acord, Caleb —va dir mirant-lo directament als ulls amb determinació i advertiment—. Ara cantaràs amb mi.

       Els va agafar a tots per sorpresa. Semblava que fulminés en Caleb amb la mirada.

   —Jo... no sé cap cançó--

—I tant que en saps —va exclamar en to de reny, però hi havia deix de tendresa en la seva veu—. Convocarem les roques, entesos?

       En Caleb s’havia posat tens, però no tenia opció. Per un instant, la Constance i en Lársa, que mantenien a ratlla els monstres amb els seus sortilegis, van tombar el cap amb desconcert però sense desconcentrar-se. Ningú no va gosar intervenir-hi.

   —Jo dirigiré i tu només m’hauràs de seguir —va continuar i va semblar que deixava anar la tensió que li tenia als braços—. Recorda que no em pots treure els ulls de sobre.

       Que la mirés als ulls... coneixien en Caleb i sabien que allò no seria fàcil...

   —Afanyeu-vos —va dir en Lársa en to d’urgència—. Els sortilegis no els podran retenir gaire més...!

       En Caleb es va obligar a mirar els ulls de la Kallik i tots dos es van concentrar. Ella va començar amb uns roncs profunds i, després d’estar segur de comptar bé el tempo, en Caleb va entrar per seguir-la a contratemps. Les respiracions d’un contestaven amb els roncs de l’altre a un ritme canviant marcat per la Kallik. Tots dos balancejaven els braços endavant i enrere, ja no forçadament sinó per inèrcia del compàs. Els sons eren continus i va arribar un moment que en Nanuq, que s’ho mirava amb estupefacció, no sabia ni de quina boca sortien.

       No havien vist mai en Caleb i la Kallik tan a prop, no només físicament, sinó mentalment. Emocionalment. Es podia percebre en els seus ulls. En Nanuq tenia la sensació d’estar presenciant un acte íntim, però no podia apartar-ne la vista. Llavors els peus d’en Caleb i de la Kallik es van començar a elevar gairebé imperceptiblement del terra. La suluk havia estès les seves hifes fins allà, atreta per la màgia creixent que movien els cantants. Quan una petita rialla es començava a manifestar a les seves comissures, el sostre i les parets van trontollar i una allau de pedres va irrompre a la Sala des del sostre aquàtic. Van rodolar fins als peus dels monstres que els perseguien i els feien entrebancar.

   —Correeeu! —va cridar en Nanuq per alertar la Constance i en Lársa perquè sortissin de la cambra, aprofitant la distracció que les pedres—. Ara!

       L’enorme roca de l’entrada es va apartar amb pesantor, la Constance va agafar en Lársa del canell i van sortir per la porta. Sense deixar d’accelerar el ritme de la cançó gutural de les roques, la Kallik i en Caleb van sortir i, un cop van ser a fora amb els altres, la roca grossa va tapar l’entrada de nou.

       Estaven salvats.

       La Kallik va anar disminuint el ritme i en Caleb també s’alentia mimètic a la seva líder de cant, fins que van callar. Van panteixar per l’esforç i, sense deixar-se anar dels braços ni de mirar els ulls, van esclatar en rialles. Junts havíem fet màgia comunicativa i els havien salvat a tots. En Caleb es va descobrir en un espai espiritual còmode i una connexió amb la Kallik que no havia sentit mai.

       El contingut del flascó ara era cosa de l’Atka Tiriganiaq.

       Ell era el xaman, però per algun motiu en Caleb havia pogut entrar a l’Adlivum.

   —Feia molts anys que guardava les iggaak, per quan arribés el candidat adequat —va dir l’Atka Tiriganiaq—. Saps per què et vaig triar a tu?

       En Caleb no estava segur si allò havia estat una pregunta o una afirmació, però no va dir res. L’Atka Tiriganiaq va continuar mirant en Caleb.

   —No és casualitat que també poguessis sentir la cançó de les ànimes del Més Enllà. Algun dia, quan te’n sentis preparat, hauràs de venir amb mi. Mentrestant, bona sort i kajusigit.

***

     &n bsp; En Caleb va recordar la sensació que havia tingut mentre cantava amb la Kallik. El cant gutural és una cosa immensa: que es concentra en la part més profunda de la pròpia veu i explota cap a l’exterior. I de sobte un és capaç de notar-ho tot, per insignificant que sembli. Potser no hi havia cap mal en què un noi adult aprofundís en aquella seductora branca de la màgia.

       kajusigit, li havia dit l’Atka Tiriganiaq: endavant! I potser començava a entendre cap on anava.

       Engreixava els esquís del trineu per poder viatjar encara que no hi hagués neu, quan es va adonar amb disgust que el llistó per seure estava estellat. La Kallik deia adéu als alumnes i les famílies que s’havien allotjat a l’Iglú i que un cop acabat el curs tornaven a casa seva, quan va advertir el desperfecte.

   —Doncs projecta un encanteri.

   —Ja saps que no sóc bo amb la màgia projectada. Les paraules no són el meu fort...

   —No siguis estúpid! —li va etzibar ella arrufant les celles—. Saps quin és el teu problema? Que et penses que parlar amb els animals és diferent que parlar amb les persones. I és curiós perquè a la majoria de persones ens passa al revés que a tu. Però és el mateix. És que no recordes què diu el poema de Nalungiaq? «no hi havia cap diferència.»

   —»Tots parlaven la mateixa llengua» —va concloure en Caleb badant els ulls sorprès.

       Ella va alçar les celles en senyal d’assentiment, i per primer cop li va somriure.

   —Quan t’adonis que les paraules a través del gel són les mateixes que les que dius quan parles, quan cantes o fins i tot quan mires els teus gossos, veuràs que et sortiran tots els encanteris.

       En Caleb deixar caure un rajolí d’aigua de la cantimplora i, a l’últim, el vaig congelar. Ella el mirava pacient mentre hi posava gotetes d’oli del flascó que duia al cinturó. Va apuntar el caramell oliós cap al trineu.

   —sanajuq —i el llistó de fusta flotant es va arreglar tot sol.

   —Oh, felicitats! —va exclamar genuïnament entusiasmada, però es va afanyar a retornar a la seva expressió habitual de desinterès.

   —Gràcies.

—De res, però no t’hi acostumis! —va dir mentre se n’anava.

       En Nanuq ajudava en Caleb a carregar les coses al trineu. Es va fixar que els gossos estaven lligats amb cordes màgiques invisibles, quan en Caleb va dir:

   —Vaig veure la llebre, saps?

       En Nanuq el va mirar amb cara de no entendre de què li parlava.

   —A la paret del passadís. Hi ha una llebre! No només un ós; també hi ha una llebre. La vaig veure! En Miniq tenia raó! I també hi vaig veure un llop en un qaiaq i un èider amb una saxífraga porpra al bec!

       En Nanuq va somriure satisfet.

   —Ho veus? Qualsevol cosa pot ser tot allò que t’imaginis.

   —Sí —va assentir en Caleb fent anar el fil—, i ha tot un món ple de possibilitats.

       Només ens hem de permetre veure-les. «Gràcies, Miniq, per ensenyar-m’ho», li havia volgut dit. Ara li sabia greu haver estat tan antipàtic amb ell.

       La darrera tongada d’alumnes havia pujat al trineu. Allò no estava tan malament. Gairebé s’havia acostumat a al xivarri constant dels nens, als comentaris enginyosos, i a les seves preguntes impertinents...

       Havia cantat en parella una cançó gutural, havia projectat màgia per arreglar el trineu i era capaç de transfigurar imaginativament. Fins i tot havia entrat a l’Adlivum i havia contribuït, juntament amb els seus amics, al restabliment dels poders màgics d’una persona. L’Atka Tiriganiaq i la Constance ja se n’havien anat cap a l’Hospital Magna Ognum. A més, el Siku, el gos rebel, liderava l’equip del trineu.

       Tot plegat el feia sentir ple de possibilitats. Potser no estava preparat per assumir el paper d’aprenent de xaman (i de fet no sabia si mai ho estaria), però sí que s’havia demostrat que tenia sensibilitat màgica i que podria reprendre’n aprenentatge. «silatujunga», es va dir a si mateix. De sobte, fins i tot tenia ganes de treure’s els exàmens de màgia.

   —Caleb! —va cridar en Nanuq abans que arrenqués el vehicle—. Et quedaràs?

       Aquest el va mirar als ulls i no calia resposta.

       S'havia equivocat. En Nanuq no era pas un gos d'equip. En Nanuq era el qilaqqaun, el darrer bloc de gel que tapa el forat de dalt de tot d’un iglú.

       I és que iglu —ara ho sabia— vol dir casa.

 


Llegit 158 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarUnapersonaEnviat el 09/04/2024 a les 08:46:25
    #28222He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols

    Uau, quina història! Primer comento el capítol i després la fic en general.

    • El Nanuq no té filla? És la seva germana? Ens tenia ben enganyats!
    • El motiu per baixar a l'inframón m'ha deixat una mica confós. O, més que el motiu, la raó per la qual ho decideixen fer ara. No sé si m'he perdut alguna explicació en un capítol anterior, però.
    • L'escena amb la Kallik i la Constance m'ha agradat molt. Utilitzar la memòria de llum de les ulleres, que ja havies establert abans, és una bona manera de resoldre-ho (tot i que m'hauria encantat veure l'escena que veu la Kallik més descrita en primera persona)
    • L'escena de combat amb les criatures de l'inframón és molt tensa (molt bé!), tot i que no he pogut evitar riure amb el "quaq" de la Kallik 🦆 Les il·luminacions dels tatuatges quan canalitzat el poder és molt guai, per cert!
    • I llavors comença la millor part de tota la història. El duet de la Kallik i el Caleb és preciós, no només per la descripció i per la manera com funciona la màgia (aquesta unió de ments i emocions), sinó també pel que sabem de la història entre els dos personatges. I el mateix et dic amb la resta de la seqüència des d'aquest punt fins el final. És un final fantàstic, lliga molt bé els fils que s'havien de lligar, i no hi ha res que surti del no-res. Molt, molt bé!
    • Ah, i els canvis d'escena/punt de vista ràpids que hi ha a l'inframón m'han agradat molt! És un recurs que m'agrada molt per augmentar la tensió, o sigui que m'ha agradat molt veure'l.

    I ara, sobre la fic en general. Es nota que has utilitzat un estil diferent del que has fet en altres fics que he llegit teves. Hi ha acció, diàleg, i en general les descripcions són dinàmiques i tot i ser llargues tenen una raó de ser dins l'escena (i, evidentment, com totes les teves descripcions estan molt ben escrites, amb paraules boniques i imatges ben vívides). Les parts més actives també estan molt ben escrites. La seqüència a l'inframón és on hi ha més acció, i en cap moment he estat confós sobre la posició dels personatges i el desenvolupament de l'acció. O sigui que molt bé també!

    Els personatges estan molt ben perfilats també. Que ja m'ho esperava, sabent com de detallista ets amb el teu procés de creació de personatges, però tinc la sensació que si em posessis una escena narrada per un dels personatges principals sense dir-me qui és, podria identificar el narrador. Potser no podria, però és la sensació que tinc i això és el que compta, perquè vol dir que tenen personalitats ben distingides!

    I finalment, tot el tema de worldbuilding ja l'hem comentat o sigui que no m'allargo gaire, però només volia recalcar que trobo que està molt ben treballat. La part d'història està molt ben integrada amb la història real del món, realment podria haver passat perquè encaixa (com a mínim des del punt de vista d'algú que no és gens expert en la història de l'àrtic haha). I la part de l'escola en si, on has tingut llibertat absoluta, és fantàstica també. És una escola amb molta personalitat, uns estils de màgia molt originals, i tot plegat encaixa molt i no hi ha cap element que em sembli fora de lloc (per molt graciós que em sembli utilitzar caramells com a vareta, té molt sentit!).

    Però, evidentment, ningú ni res és perfecte i aquesta fic no n'és cap excepció. A banda del tema del capítol 2 que ja he comentat allà (perquè realment és només un problema d'aquell capítol), el que més m'ha grinyolat és que hi ha moltes escenes en les quals el narrador ens explica una cosa que està passant però no la veiem com passa. Per exemple, quan el Nanuq i el Caleb es troben, el Caleb diu que estaven enfadats (i el Nanuq també), però no veiem pas aquest enfadament. O quan la Kallit es posa les ulleres i ens diu què ha vist, realment nosaltres no ho veiem. Ens ho podem imaginar, però el fet de no veure-ho des del seu punt de vista (i veure només la seva reacció) fa que l'impacte emocional sigui menor.

    Crec que hauries pogut retallar el segon capítol utilitzar aquest marge per seguir la famosa frase de show don't tell i explicar-nos més totes aquestes escenes. Perquè en realitat, molt del contingut del segon capítol després també s'explica. Per exemple, les escoles residencials, l'aula de cant gutural i l'aula Sedna són tots temes que s'introdueixen en aquell capítol però després tornen a sortir igualment.

    De tota manera, crec que la causa de tot això és la manca de temps que has tingut. Crec que li hauria fet bé a aquesta fic deixar-la reposar uns dies i després fer una altra revisió. Però bé, el termini era el que era, i aprecio també el fet que t'hi hagis adaptat amb una pròrroga molt curta.

    I fins aquí el meu comentari! La història m'ha agradat, està ben escrita, i crec que escriure acció se't dona millor del que et penses perquè el final està molt ben fet. No m'allargo més perquè ara sí que faig tard a la feina, però ens anem llegint!