L’Escola de Màgia de l’Àrtic - ᑎᓴᒪᑦ Les coses no sempre són el que semblen (Caleb)
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 07/04/2024 a les 23:01:00
Última modificació 07/04/2024 a les 23:01:00
Tots els capítols de L’Escola de Màgia de l’Àrtic
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


ᑎᓴᒪᑦ Les coses no sempre són el que semblen (Caleb)

 

Capítol 4: Caleb

ᑎᓴᒪᑦ

Les coses no sempre són el que semblen

 

     & nbsp; Ja feia mesos que era a l’Escola i m’estava acostumant a aquella vida. Havia passat un hivern molt agradable. La nit permanent i el fred no podien emmascarar que m’hi trobava bé, a l’Iglú. Tenia un munt de feina amunt i avall amb els gossos portant alumnes a certs llocs pels seus estudis, famílies que anaven i venien, i provisions de menjar que entraven.

       Quan estava pels volts de l’Escola sovint em sorprenia de veure de cua d’ull una guineu. Era molt ràpida, però estava segur que la veia. Era la mateixa guineu que ens observava el dia que vaig fer el camí cap a l‘Iglú; no en tenia cap dubte. L’havia vista mudar el pelatge a una manta blanca que es camuflava entre la neu; un pelatge càlid, espès i voluminós que ara tornava a perdre amb l’arribada de la calor. El seu esguard atent se m’havia fet gairebé familiar, però allò no significava que ja no m’inquietés. Un dia n’havia de parlar amb en Nanuq.

       Tornàvem a veure la cara del sol, els dies s’allargaven, i jo ja anava coneixent els gossos de l’Escola. La Noir, de raça canadenca, era una gossa àgil i, contràriament a la impressió que m’havia causat el seu aspecte d’ulls grocs, era afectuosa i servicial: sempre atenta per si em calia ajuda. El seppala siberià pèl-roig es deia Tuluriaq i, més de ser un dels gossos d’equip que més gaudia els entrenaments, era el més juganer; feia bona parella de joc amb la Sneg, la jove samoiede que semblava un borralló.

       La meva relació amb el Siku, el husky d’ulls glacials, anava fent progressos. L’havia de raspallar tres cops a la setmana per controlar-ne la caiguda del pèl (és clar que comparat amb la cura del pèl diària que requeria la Tåge, allò no era res), i aprofitàvem per anar-nos coneixent. Estava segur que si aconseguia que confiés cada cop més en mi, el podria convertir en un bon gos líder.

       Amb l’arribada de les estacions càlides i la fosa de la neu humida, l’Iglú es mantenia en peu, permanentment glaçat. Qualsevol hauria pogut notar la força màgica persistent que bategava en el qaamiutaq, la plataforma de neu que envolta l’iglú, que contrastava amb la modesta floració àrtica.

       No sempre vivim en iglús, és clar, només els caçadors en construeixen en època de caça a l'hivern. La major part del temps, els màgics inuit viuen en qarmat, cases de terra amb estructura d’ossos de balena, i a l’estiu en una tupiq, tenda. En els seus orígens, però, l'Escola era un refugi, un per tots aquells màgics que es van atrevir a desafiar les imposicions i venir a ensenyar i a aprendre màgia. Aquest origen és una part fonamental de l'Escola de Màgia de l'Àrtic, i és per això que avui dia encara conserva aquesta forma d’iglú, fins i tot quan pugen les temperatures.

       Només hi havia una sala on encara no m’havia atrevit a posar els peus en tot el temps que duia a l’Escola com a cuidador... La Sala Sedna. Era dels meus espais preferits de l’Escola en la meva època d’estudiant i ara em portava records agredolços...

       Hi anava sempre que podia, aprofitant quan no hi havia classe: em podia amagar pel túnel i sabia que no em trobaria ningú. La calma evolvent del túnel de Sedna m'obligava a tirar el cap enrere i a deixar-me hipnotitzar pels sons vibrants i per l'oneig lent i pesant de l'aigua, que es projectava sobre la meva cara. Sentia l’aigua fluir, sentia els animals vibrar en les seves converses i pensaments. Era com ser a dins d'una enorme flauta, el so greu de la qual ressonava dins la meva ment. Era com si, només allà dins, el cel fos tot d'aigua salada. Les foques i les morses, segons la llegenda nascudes dels dits tallats de Sedna, i altres mamífers marins com els manatins o les balenes, tots nedaven lliurement dins de l’arc aquàtic, i espècies ben curioses d’algues i plantes submarines es gronxaven dins dels corrents com una dansa ondulant. Els narvals treien el seu ullal màgic a través de les parets corbades i, en sortir de l'aigua gotejaven sobre el terra cobert de pells de foques.

       No era l’únic que se sentia atret per la Sala Sedna; les bessones Kupaik també en van notar la crida, i la Vivienne també en podia sentir la melodia.

       Vaig sacsejar el cap perquè el record no m’afectés massa i vaig anar a dinar. Quan vaig entrar al nirivik, tothom conversava asseguts en taules baixes parades amb cartrons gruixuts. Hi havia varietat de carn, especialment crua, congelada, seca o fermentada (també n’hi havia de bullida), que omplien les taules de colors vermellosos, morats, negres i rosats. També hi havia peix i fruita, moltes baies que començàvem a tenir ara que arribaven les estacions càlides. Els professors i els alumnes més grans o més experimentats seien barrejats amb els més novells per ensenyar-los com encantar els estris per tallar la carn o servir les postres. Cada tutor disposava del seu ulu, el ganivet de fulla corba per les tasques domèstiques.

       Vaig passejar la vista pel nirivik per decidir on podia seure. La Kallik em va dedicar una mirada desafiadora que em deia clarament: «ni t'atreveixis a seure amb nosaltres». També vaig localitzar el professor Morozov, que triava baies de camarina negra amb els seus dits tatuats en tot el diàmetre amb línies rectes i ondulades. Aquelles kakiniit li conferien encara més habilitats amb el fil, la màgia transfigurativa que tant dominava. En Nanuq seia amb l’Atiqtaq. Tallava amb l'ulu encenalls de tuktu quaq, caribú cru i congelat, i una pedra que havia encantat els picava tota sola per estovar-los i així ella els podia mastegar sense problemes. En certa manera em recordava a mi amb la meva mare. Ella va créixer a Umingmaktuuq (Umingmaktok), a la regió de Qitirmiut (Kitikmeot), fins que se la van endur a les escoles internes. Així que sóc la primera generació de tenir la sort de no anar a cap internat dels qallunaat. Però ella encara conserva un ulu de la família i quan era petit també solia tallar el menjar per mi. Encara ara ho fa quan ens veiem i, tot i que sap que jo sóc perfectament capaç de fer-ho per mi mateix, ho vol fer ella. És la seva manera de dir-me que m'estima.

       No m'agraden els nens, però he de dir que en Nanuq i l’Atiqtaq feien una estampa ben tendra, i no els vaig voler molestar.

       La directora, que aquell dia duia una tiara platejada al cap, em va dedicar una mirada afable i em va assenyalar el noi del vestit blau que menjava un plat de balena bullida i altres coses que no sabria anomenar. Ja havia preguntat sobre ell i havia esbrinat que feia un any que estudiava a l'Escola, i havia confirmat que era sámi. Es deia Lársa.

       Em vaig asseure el seu costat i li vaig oferir un tros de maktaaq, pell i greix marró de narval congelats. Ell me’l va negar i va sentir la necessitat de justificar-se:

   —Gràcies, però no estic acostumat a menjar carn crua ni congelada —em va dir amb un inuktitut lent i senzill però correcte—. Vaig demanar la dieta no-inuit.

       No tots els estudiants han estat educats en una dieta tradicional i l'Escola ho té en compte. De la mateixa manera que ens va perjudicar molt el canvi d'alimentació imposat pels qallunaat, perquè amb el menjar no obteníem els nutrients que ens calia ni pel desenvolupament de la nostra màgia ni per la nostra salut, l'Escola sap que no pot obligar tots els alumnes a canviar un hàbit com aquest.

   —El curs passat vaig tastar una mica de muktuk, però el prefereixo bullit.

       Quan em va dir que era de Sápmi, els seus ulls grisos em van mirar expectants, com si esperés que jo digués alguna cosa. Jo no sabia què havia de dir; normalment no ho sé.

   —Perdona, és que estic tan acostumat que en preguntin si sóc de Suècia, de Noruega de Finlàndia o de Rússia... Això sempre es converteix en una pregunta complicada per a mi, perquè no em sento específicament de cap d'aquests països.

       Parlava a poc a poc, parant atenció a cada paraula per no cometre errors gramaticals.

   —Això és perquè no ets de cap d’aquests països —vaig contestar, sorprenent-me a mi mateix de saber què dir en una conversa amb una altra persona—, sinó de Sápmi.

       Va semblar molt alleugerir i alhora sorprès, com si mai no li haguessin dit una cosa així. Em va parlar de l'actual frontera entre Noruega i Suècia, que passava directament pels ramats de la seva família. I ells passen d’un cantó a l’altre seguint les migracions del ramat.

   —Jo vaig néixer el gener, així que em vaig convertir legalment en un ciutadà suec, però el meu Centre Xamànic es troba oficialment al costat noruec —va concloure arronsant les espatlles.

       No sabia si allò era per riure o per plorar de com n’era d’absurd, però ell tenia sentit de l’humor. El seu somriure amable em va fer sentir tímid però al mateix temps alleujat perquè semblava que havia passat la prova social i el vaig correspondre. A més, tenia una manera de parlar pausada i les seves intervencions estaven mesurades en glopades curtes d’informació que separava amb llargs silencis, cosa que feia que la conversa se’m fes amena i no em saturés.

       Vaig sucar els dauets de maktaaq a la salsa de soja i hi vaig clavar queixalada. El greix se’m desfeia a la boca però vaig trigar a mastegar la carn rosa per la seva textura gomosa, i mentrestant en Lársa va tornar a parlar.

   —La teva feina amb els gossos em recorda la de la meva família —em va explicar nostàlgic, i això em va fer agafar interès—. Els gossos també són el nostre mitjà de transport, justament amb els rens.

       M’encuriosia la seva vareta de fusta perquè era un objecte màgic exòtic per mi, i vaig preguntar per la seva educació màgica anterior i què l’havia dut a l’Escola de l’Àrtic.

   —Després de l'escolarització màgica a casa i al Centre Xamànic, vaig fer els primers cursos oficials de màgia a una petita escola de Noruega. Després vaig seguir els meus estudis a l'Institut Dumstrang.

       La seva mirada grisa em va estudiar expectant, i jo no vaig poder amagar una ganyota estranya que segurament ell ja s'esperava. Era una escola que no tenia gaire bona fama entre alguns màgics; alguns deien que s’hi ensenyava màgia tabú. L’estranya ferida que tenia a la cara potser es devia això. Si es tractava de la marca d’un malefici rebut, ni tan sols en Nanuq no la hi podria guarir.

   —Tinc entès que Dumstrang té un programa de màgia marcial molt exhaustiu —vaig dir amb molta cautela, perquè no volia ser descortès i tendeixo a ficar la pota.

   —Sí... —va respondre aquest cop sense mirar-me, concentrat a servir l’ulu —, però alguns itineraris són més marcials que d'altres, i tot és a criteri de l’estudiant.

       Malgrat la seva dificultat amb l'idioma, parlava amb molta maduresa, i el seu aspecte juvenil sembla una cosa que no encaixés. Suposo que haver passat per tres escoles tan diferents en tan poc temps i tan lluny de casa espavila qualsevol. A més de convertir-te en un autèntic poliglota.

       Després d'això ens vam estar una bona estona en silenci. El silenci no m'ha molestat mai, de fet, no sóc gaire bo donant conversa. Ell semblava estar còmode menjant al seu ritme el caribú cuit i la balena bullida sense dir res i pensatiu. Fins que va tornar a parlar:

   —Crec que Dumstrang no es mereix del tot la mala fama que té —em va explicar a poc a poc mesurant les paraules—. Jo hi vaig anar perquè vaig voler, i hi he après coses que no hauria pogut aprendre en cap altra escola de màgia. I per això hi estic agraït. Però per una persona indígena com jo és una experiència... complicada.

       Desconec què s'ensenya exactament a Dumstrang, però devia valdre la pena perquè una persona indígena decidís presentar-se a l'examen d'accés amb un clar objectiu, i ell no semblava mala persona. Però el comprenc: es devia sentir com una foca en un qaiaq.

   —Quan jo era alumne aquí, durant un temps hi havia tres estudiants de Nenètisia que venien de K-kokolv-- —la paraula no em va sortir i les ganes de comunicar em van empènyer a trobar una alternativa per dir-ho:— venien de l’escola de màgia de Rússia.

   —Aquí es coneix com a Koldovstoretz, oi?

       Vaig assentir amb el cap.

       Val a dir que es van espavilar prou bé per no saber ni un borrall d’inuktitut. Però ells eren tres i eren germans i em penso que els acompanyava un oncle seu. En Lársa, en canvi, havia vingut tot sol i, per l’any que duia a l’Iglú, aprenia la llengua molt ràpidament. Segurament tenia ganes d’aprofundir en la màgia àrtica, molt més semblant a la que devia conèixer de casa seva i no pas la que s’havia trobat a les escoles on havia anat fins aleshores. Vaig sentir una profunda admiració per aquella persona que ja a la seva edat era capaç de fer molt més del que jo sabria fer mai. També li començava a tenir simpatia, i crec que era correspost. Li vaig oferir un bocí de pitsik, truita alpina assecada al vent, i això sí que m'ho va acceptar de bon grat perquè a Sápmi també mengen peix fumat o assecat.

       A la tarda m’agradava quedar-me pels passadissos de relleus de gel, mentre els alumnes eren a classe, a escoltar una mica de la classe de cant gutural, i en aquella ocasió em vaig quedar absort mirant la demostració d’una estudiant que duia una kakiniq simple a la barbeta amb una companya més novella que assajaven a la Sala Kaila.

       La noia del tatuatge a la barbeta feia el paper de dirigent i l'altra nena la seguia a contratemps, com en un cànon. Una combinació de roncs tancats a la gorja i de sospirs aspirats se succeïen a un ritme que s'accelerava amb agitació i frenava amb calma repetidament. El balanceig alternat dels braços de les cantants endavant i enrere inspirava la successió de sons d'una i de l'altra i això feia que no hi hagués cap moment en silenci. Era gairebé impossible identificar qui cantava què. Estaven molt concentrades.

       I jo em quedava suspès contemplant aquell estat de trànsit.

       Es miraven directament els ulls com si tinguessin una conversa íntima: calia que notessin la força de la màgia fluir dins seu, entre elles i en l'aire. La tensió anava augmentant progressivament amb certa commoció. I quan les ganes de riure els pujaven a les galtes volia dir que s'anaven acostant al màxim i havien d'aguantar per tal que la màgia cresqués i cresqués fins a fer l'efecte esperat. Quan van arribar al clímax, van esclafir a riure, i vam veure com la màgia feia el seu efecte. Una au podia alterar el seu vol, una flor parar de dansar a la brisa, la foca interrompre el seu bany, el vent bufar en una altra direcció, el caribú aturar la marxa: com a resposta a la crida. En aquella ocasió, les cantants van fer que un núvol de tempesta que hi havia al sostre de la sala s’apartés.

       Quan va acabar la cançó, vaig continuar el meu camí pels passadissos de relleus, fins que vaig topar amb un nen. Portava els dits bruts de terra (suposo que venia de la Sala Nuna i encara no s’havia rentat les mans), però igualment feia anar el fil. A tothora devia tenir el fil en dansa. Aleshores va deixar d’embolicar-s’hi els dits: va mirar amunt cap a la paret i va assenyalar amb un dit ple de fang una de les figures tallades al gel corbat de l’iglú.

   —Mira, una llebre! —va cridar entusiasmat.

       Era el mateix vailet descarat que m’havia dit que semblava irremeiablement un vell de cinquanta anys. I ara em deia que hi havia una llebre àrtica als dibuixos de les parets de l’Iglú. En aquell passadís sempre hi havia hagut un ós polar.

   —Però es pot saber què t’empatolles, nen? Això és un ós, no pas una llebre.

   —Sí, mira la llebre —assenyalava amb el ditet—. Això són les orelles, i això les potes. Li veus la cua? Aquí, aquí!

       Sort que les parets estaven encantades i no les podia tacar... I jo, per més que mirava el que m’assenyalava el nen, no veia cap llebre al dibuix. O tenia ganes de jugar o m’estava prenent el pèl; amb els nens no ho saps mai. En aquell moment, en Nanuq va passar pel passadís. Si us plau, salva’m d’aquest marrec...

   —Miniq! Què hi fas aquí, encara? —li va dir amb una rialla indulgent—. Au corre, renta’t aquestes potes i vés a la Sala Nujalik! Que avui tenim històries d’animals terrestres.

       La cara del nen es va il·luminar i se n’hi va anar tot cofoi.

   —Aquest nen diu que hi ha una llebre en aquest dibuix.

       En Nanuq es va mirar la paret. Vaig posar els ulls en blanc, esperant que em digués que aquell nano no hi tocava, però en lloc d’això va dir:

   —En Miniq té tota la raó —va fer un somriure tendre—. Ai, quina gràcia! No m’hi havia fixat. Mira’n les orelletes!

   —Aquí sempre hi ha hagut un ós polar, Nanuq —vaig dir sec. És que no m’ho podia creure!

   —Però és que no té perquè ser sempre un ós polar, tal com solies veure’l tu. Pot ser tot allò que t’imaginis en mirar-lo!

       Ja ho provava, però si hi havia un dibuix d’un ós a la paret, ara no canviaria de sobte.

   —El que et passa és que sempre parteixes d’idees preconcebudes. Et creus tot allò que un cop et vas dir i ara ja no mires les coses. No et qüestiones allò que creies per fer-te’n un nou judici —va dir molt sàviament—. Les coses poden canviar i no sempre són el que semblen. Has de pensar d’una altra manera. Ser més flexible. T’has de permetre imaginar altres possibilitats.

       Allò em va deixar un xic desconcertat i també em va fer sentir estúpid.

   —De fet, en això consisteix la transfiguració. A interpretar totes les possibilitats, a identificar totes les formes que pot tenir una cosa. En Miniq diu que hi ha vist una llebre, però tu només hi veus un ós. Perquè és un ós, sí, però també és una llebre. Si no hi fos, en Miniq no l’hauria vista.

       I era justament per això que l’Escola de l’Àrtic insistia tant als nens més petits sobre la màgia transfigurativa i hi dedicava tant de temps. En d’altres cultures màgiques, la transfiguració és una matèria d’alt nivell, considerada de les més complicades, però aquí es basa en la imaginació.

   —Per què no proves de mirar la figura una estona més com si fos el primer cop que la veus?

       En Nanuq va anar cap a la seva classe. Suposo que quan un es fa gran tendeix a perdre aquesta capacitat d’imaginar... I jo em sentia completament perdut en aquell tema...

       Aleshores unes pedretes van venir rodolant pel passadís i es van apilar soles en una forma humanoide. La figura de pedra em va transmetre un missatge de la directora: em volia veure al seu despatx. No m’imaginava què em devia voler dir.

       Quan vaig arribar a l’arcada i la veu de l’Ataksak Kunuk em va donar permís per entrar, em vaig endur una sorpresa en veure qui s’entrevistava amb la directora: una noia d’uns divuit anys d’expressió ferma que em va conèixer només de mirar-me. Els anys havien passat, però tot i la maduresa que havia adquirit jo també la vaig reconèixer: era la Constance.

   —Hola, Caleb —va dir mentre es posava dreta i anava cap a mi.

       Es va aturar davant meu, em va mirar als ulls i em va abraçar. Aquella abraçada em deia que sabia tot el que havia passat i que ella, tot i que la preocupava la seva germana, sabia que jo també ho havia passat malament i que no m’havia de sentir culpable per res. Que ella em feia costat.

       No sé com ni per què però em va transmetre allò només amb aquell contacte.

       La Constance havia pogut estudiar màgia quan als onze anys va anar a Ilvermorny, l’escola americana de màgia. Però la Vivienne, no. Tot just havia acabat la seva educació i, ara que per fi havia fet la majoria d’edat i havia perdut l’empremta, havia recuperat les seves iggaak. Els seus pares les havien amagades perquè temien que pogués tornar a l’Iglú, lloc que associaven amb el perill. Ara havia tornat amb la intenció de recuperar l’ànim màgic que la seva germana havia perdut.

   —Constance, Caleb —va dir la directora en posat greu—, hi ha algú que us vol veure.

       A l’entrada de la cambra, hi havia la guineu àrtica que havia rondat pels terrenys de l’Escola durant els darrers mesos. Ara que la primavera s’anava acabant i aviat entraríem a l’estiu, el seu pèl era més prim i esclarissat i d’un negre grisós.

       La guineu va començar a créixer fins a posar-se sobre les potes del darrere, que s’havien convertit en cames, i la cua se li va escurçar fins a desaparèixer del tot. Finalment se li va encongir el morro fins a modelar el rostre d’un inuk. Vaig reconèixer el meu mentor a l’instant: les celles llargues i la barba esclarissada, que temps enrere ja havia vist blanques, tornaven a ser de color com si hagués rejovenit. Però, de fet, responia al canvi estacional tal com feia com a guineu. La seva mirada ambrada i salvatge era la mateixa que tenia tant la seva forma animal com la seva forma humana.

       L’Atka Tiriganiaq ens va observar amb una lluïssor d’intenció.

 

 


Llegit 136 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarUnapersonaEnviat el 09/04/2024 a les 08:02:15
    #28221He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols

    M'afanyo que vull llegir l'últim capítol però d'aquí poc he d'anar a treballar haha

    • M'agrada anar veient els tatuatges que cada persona té. És una característica que sembla molt pròpia d'aquesta cultura i útil per fer descripcions.
    • Aquest sami és dels meus. M'agrada veure que hi ha opció de tenir una dieta normal, lliure de coses podrides haha
    • "sorprenent-me a mi mateix de saber què dir en una conversa amb una altra persona" -> no sé quina de les 16 personalitats té en Caleb, però té una I com una catedral xD
    • L'expressió d'estar com una foca en un qaiaq m'ha fet molta gràcia
    • El Miniq em segueix caient molt bé, i la resposta del Nunuq a la situació de l'os-llebre m'ha agradat molt! Totalment d'acord, és una bona lliçó.
    • Que bé, que la Constance no estigui ressentida cap al Caleb. M'imagino que devia ser tot un tràngol per ella, però el fet que no el culpi (o que almenys el perdoni) diu molt d'ella.
    • La guineu no és una guineu! Bé, sí que ho és, però no és només una guineu! Em fa mala espina aquesta aparició. Què ha passat, que hagi de venir l'Atka amagat en la forma d'una guineu? I per què porta tant de temps transformat? Quantes preguntes!

    Doncs segueixo, a veure si hi ha respostes!