Escrit per Antares_BlackEnviat el dia 07/04/2024 a les 22:50:02
Última modificació 31/05/2024 a les 14:02:26
Tots els capítols de L’Escola de Màgia de l’Àrtic
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Capítol 3: Caleb
ᐱᖓᓱᑦ
Senyals que un màgic ha de saber interpretar
&nb sp; «Si fos de debò un ós polar, ja t'hauria devorat!», em vaig dir al cap d’uns segons. Però en lloc d'acabar amb la meva vida, les ungles retràctils de l'animal van recular, va disminuir d'alçada i el seu pèl es va començar a encongir i a perdre volum. La transformació va resultar en un inuk vestit amb un annuraaq llarg de pell de foca.
L'individu es va separar de mi i, sense deixar-me anar del tot, vaig veure una cara coneguda que emergia del pèl blanc esgrogueït, i la pell negra de l'ós polar es va aclarir per donar pas a la pell humana.
Era un animàgic.
—tunngasugit —em va donar la benvinguda.
Havien passat deu anys, però no havia oblidat la cara d'en Nanuq, el meu company de classe, de dormitori i d'aventures. Era el meu millor amic i ens havíem hagut de separar.
M'havia saludat en inuktitut. Sentir els sons de l'inuktitut m'entendria el cor, em feia sentir com a casa. A mi els meus pares em van parlar en anglès, és la meva llengua materna, però l'inuktitut significa molt per mi: és la llengua de la meva terra i dels meus avantpassats. Simbolitza el lligam amb la meva cultura i a la meva Nunangat, la terra on vivim els inuit, un lligam que alguns qallunaat van voler trencar quan van enviar els meus avis a una escola residencial. Els meus pares també hi van anar des de petits i ja no van ser capaços de transmetre'm la llengua i em van donar l'anglès. Així va ser com la meva família va perdre els costums tradicionals i llur màgia, i amb aquests la llengua inuktitut. I, com la meva, moltes altres famílies van patir el mateix.
Vaig començar a aprendre l'inuktitut a l'escola no-maj local, on s'ensenya gràcies al sector màgic del govern de Nunavut, però no la vaig començar a entendre i a estimar del tot fins que no la vaig sentir a través de la màgia. Tot i que no la domino com un nadiu, es podria dir que és la llengua que vaig parlar en una altra vida; la llengua de la màgia.
Em vaig treure les iggaak, que es van separar del meu rostre dòcilment. Em va mirar als ulls i va somriure. Li vaig tornar la salutació i em va abraçar novament, ara en la seva forma humana.
—Veig que has perdut la pràctica, company —em va dir alegre i va assenyalar el garbuix que m'havia fet amb el cordó de la caputxa—. Mira que córrer per aquí sense cap arma ni cap sortilegi defensiu preparat! I si arribo a ser un ós de debò!?
La veritat és que tenia tota la raó: havia estat molt imprudent per part meva. Em podria haver topat amb un ós autèntic, o amb un caribú. Una cosa era que em seguís una guineu pel camí i l’altre trobar-me un depredador. Certament no voldria tampoc ser presa de les perllongades ungles letals de cap mahaha, depredador de viatgers ingenus i desprevinguts com jo.
—I si hagués portat una arma? Llavors t'hauria ferit!
En Nanuq va considerar aquella possibilitat, però la devia desestimar de seguida perquè va arquejar els ulls divertit. Vestia amb el seu annuraaq màgic de pell natural, que s’adapta a la temperatura ambient perquè no passeu ni fred ni calor estigueu on estigueu, i jo em sentia ben poc màgic al seu costat, amb el meu abric sintètic i incapaç de conjurar una forma simple amb el fil. Ell també portava un cinturó del que penjaven tot de petaques d'oli (un no sap mai quan li caldrà carregar un caramell de gel), terrines amb greixos per emergències (el greix de foca és essencial per les cremades als ulls pel reflex del sol a la neu) i bossetes de pólvores; tot un món d’ingredients màgics imprescindibles a l'àrtic. Veure’l va ser transportar-me al meu temps a l’Escola de l’Àrtic, quan érem companys de classe i ens vam fer amics.
Va mirar la Tåge líder i sense cap por li va passar els dits pel llom per saludar-la, i va pujar amb mi al trineu que surava separat de la neu.
—Perdona si t'he espantat, Caleb —va dir arquejant amablement els ulls—. És que és molt més segur sortir dels terrenys de l’Escola sota la meva forma animal i més en aquesta foscor.
La nit polar estava a punt de caure’ns a sobre.
—He tingut un ensurt de mort!
Ell tenia aquella rialleta avergonyida que feia quan sorgien temes emotius.
—Ja ho entenc... però és que quan estic transformat em dominen els instints i... la veritat és que t'he trobat a faltar i necessitava abraçar-te.
Allò em va deixar una mica parat. Estava preocupat per com seria el retrobament després de tots aquells anys. En Nanuq tenia dos anys menys que jo quan vam començar a estudiar (ell forma part de la família que porta l’Escola, hereu dels fundadors), i vam continuar fent la majoria de les assignatures junts. Fins que la terra es va empassar la petita Vivienne, els monstres li van robar la màgia i els pares van decidir treure'm de l'Escola perquè van considerar que podria ser perillosa per mi.
No parlo mai gaire, però el silenci d’en Nanuq en aquests deu anys m'havia sabut molt greu i no em vaig estar de manifestar-ho.
—I com és que no m’has enviat cap pedra, ni cap mussol, cap peix coet! durant tot aquest temps? —em va sortir dir. És clar que ell també em podia fer el mateix retret...
En Nanuq va desviar la vista cap a la cua torçada de la Noatak. Acostumava a mirar als ulls, una cosa que m'incomoda molt que la gent faci, però quan s'havia de parlar de coses serioses o emocionals no era capaç de fer-ho.
—És que... em pensava que estaves enfadat amb mi.
Aquella confessió va ser, per estrany que sembli, com un alleujament. Així que tots dos estàvem atrapats en la mateixa idea preconcebuda i equivocada: que l’altre no ens volia veure. En Nanuq no m’havia culpat mai del que havia passat, però jo no estava del tot segur que no en dubtés, perquè jo també he dubtat de mi moltes vegades. Em va alleujar saber que de debò havia confiat en mi, però també em va recar el temps que havíem passat separats.
Vaig arrencar novament el trineu i el Nuvuja havia de frenar els seus companys amb decisió (especialment la Tåge que tornava a tenir ganes de córrer): aniríem més a poc a poc perquè un cop travessat el límit marcat per l'inuksuk entraríem als terrenys de l'Escola. Va ser un pes que tots dos ens vam treure de sobre i, un cop havíem trencat aquell gel, semblàvem els amics de sempre, i ens vam començar a explicar com ens anava la vida.
M’alegrava de veure que res no s’havia trencat entre nosaltres.
—Ara sóc professor de teoria de la màgia —em va explicar satisfet—. Potser per això m'he tornat més exagerat a l'hora d'omplir el cinturó.
Li esqueia molt. Sempre havia estat molt bo en olis màgics i, si me l'havia d'imaginar explicant relats als nens petits sobre la màgia àrtica, m'adonava que era la seva feina ideal. Tot i que en Nanuq sempre havia tingut un do per la màgia transfigurativa, segur que gaudia tocant tots els temes que volia (teoria màgica i relats era justament l’assignatura que permetia anar d’una cosa a l’altra) en una classe plena de nap-bufs.
—Tu hauries pogut ser professor d'esports! Mm... Si haguessis acabat els estudis, és clar...
Tenia setze anys quan me'n vaig anar de l'Escola, només em faltaven els exàmens finals d'algunes assignatures; i la construcció d'un iglú en equip, que és la darrera prova abans de graduar-se. No és per dir-ho, però era veritat que era molt bo en esports màgics: era el millor en salt màgic i formava part del club de qajaq de l’Escola. Em pregunto què se'n devia fer, de la meva capa de foc, la peça roba màgica que ens protegeix de l'aigua gelada...
—Encara continuo entrenant-me en algunes disciplines físiques, i no diria que no a una cursa de qajait —vaig dir recordant els vells temps—. Però no sé si em mantinc prou en forma com per fer el tomb de qajaq tal com el feia.
—Segur que sí!
El tomb de qajaq consistia a fer un gir de tres-cents seixanta graus dins del qajaq, i sortir a la superfície sense quedar moll. Solia ser dels millors i m’agradava molt.
—Mira, si em demostres que continues sent millor que jo en una cursa de qajaak, et refrescaré la memòria pel que fa al fil —em va proposar més per mi que per ell, i va afegir en to burleta: —. Et serà molt útil per una possible propera trobada amb un ós.
Era una proposta plenament a favor meu. De fet, no crec que s’hagués esforçat per avançar-me a la cursa, i segur que igualment m’ajudaria amb el fil. Però no estava prou segur de mi mateix per animar-me a recordar la màgia.
—És que ja no tinc capa...
—No pateixis, segur que a l’Iglú trobarem una capa de foc per tu —em va animar amb un copet amistós a l’esquena—. I unes kamiik tampoc no t’anirien malament —va afegir en to amè assenyalant les meves botes no-maj—. Si amb una mica de neu pols ja estàs tot xop, què faràs quan es desfaci el gel i tot es faci humit! D’on has tret aquest calçat tan estrambòtic i tan poc pràctic?
Les kamiit eren les botes màgiques de pell recobertes d’olis que, a més de càlides, les fan totalment impermeables. Una altra meravella de la màgia.
—D’acord —vaig acceptar, més per tornar a fer coses amb ell que perquè fos un desafiament seriós—. Però no val saltar del qajaq, convertir-se en ós i posar-se a nedar, eh!
En Nanuq va riure.
—Ai si et veu el professor Morozov fent-te un embolic amb el fil...!
—Ostres, encara hi és?
—Mala herba no mor mai, home! —va exclamar endinyant-me divertit un copet de colze—. És broma, és broma! Ja veuràs que un cop el coneixes bé, no és tan dolent. Ara jo també sóc professor.
Crec que part de la meva incompetència a l’hora de conjurar les figures al fil o animar les figures fetes de terracota o de pedra sabonosa era a causa del professor Morozov. Era una eminència en transfiguració, un geni del fil, però crec que no aconseguia transmetre gaire bé la seva sapiència als estudiants. El fil sempre posava a prova la meva escassa capacitat per formar-me imatges i la poca traça que hi pogués tenir ja havia quedat enrere. On realment era un paquet, però, era a astronomia; sempre he estat més de mirar-me els peus... Encara que, ben mirat, cap dels dos no érem gaire bons en les assignatures kaila, les matèries del cel, que a més de l’astronomia incloïa la nefologia (i això que en Nanuq és avesat a estar sempre als núvols!), part de meteorologia. La màgia projectada tampoc no és una de les meves habilitats, perquè no sóc gaire bo amb les paraules. Com els esports màgics, la màgia mental sí que era un dels meus forts, perquè sovint desconnecto del món físic i tinc facilitat per concentrar-me. Tots dos ens en sortíem molt bé amb els temes de mineralogia i glaciologia de les assignatures nuna, els estudis de la terra. Nanisivik, la meva comunitat natal, és rica en mineria i això em donava cert avantatge a l’hora de reconèixer algunes de les pedres màgiques que entraven al temari. Però encara que tingués acabats els estudis, no m'agraden els nens a diferència d’en Nanuq i no crec que ensenyar fos precisament la meva professió somiada.
—Encara et podries graduar. Si fessis repàs del temari, segur que et podries treure els exàmens.
Em vaig limitar a alçar les espatlles. De fet, no sabia si em quedaria més d’un any a l’Iglú, que era el mínim de permanència que demanava el meu contracte. Tot dependria de com m’anessin les coses aquí. També necessitava saber que ja no hi quedava ningú que me’n fes responsable.
Els meus gossos es van aturar en veure els gossos de l'Escola i els van dedicar uns udols a tall de salutació. Els altres, però, els van estudiar per determinar si eren benvinguts o forasters. Vam baixar del trineu i ens vam posar a caminar cap a l'iglú. A la llunyania, la guineu àrtica encara ens seguia; d'alguna manera havia aconseguit travessar la barrera màgica de l'inuksuk.
Ja començava a sentir gatzara de nens corrent per allà, quan vaig tornar a veure l’Iglú després de tants anys. Per fora es veia xaparro i bufó, i brillava en la foscor freda com un fanalet semiesfèric que emergia del terra gelat. L'Escola era un multiiglú, és a dir que comptava amb diverses habitacions, però des de fora només es veia la modesta cúpula principal de blocs de gel opac, i tres semiesferes filles contigües més petites que encerclaven la part posterior de l'edifici fonamental. L’Iglú es veia petit des de fora, però ja se sap que al món màgic les coses no són sempre el que semblen, i sabia que era molt més gran per dins.
Abans de deslligar els gossos, em vaig permetre un moment per mirar al meu voltant. La majoria d’alumnes practicaven esports màgics a l’aire lliure, tot i el fred que feia, especialment el salt màgic a ritme del tambor de membrana que tocava el professor. Sense córrer per prendre embranzida, s’elevaven del terra tres o quatre metres, es mantenien un parell de segons en l’aire i baixaven a poc a poc. D’altres, conjuraven formes en l’aire amb el fil, ja fos individualment o en grup.
Em va cridar l’atenció un alumne que acabava de carregar gota a gota un caramell de gel. Duia un vestit blau, amb bandes i sanefes al coll i a les mànigues en vermells i verds amb detalls grocs. Gairebé li arribava als genolls i s'estrenyia a la cintura formant una mena de faldilla sobre els pantalons estrets de sota. Les sabates de pell de ren es cargolaven a la punta com les sabates dels follets, i a l’empenya tenien una borla vermella i blava. El barret que hi feia joc, que estava dividit en quatre vèrtex simètrics que miraven amunt com els d'una estrella, també era blau amb una banda vermella a la base que li tapava les orelles. Els seus cabells castany-ros com l'arena sobresortien del barret, li queien llisos al front i li emmarcaven la cara ample de pòmuls prominents. Una ferida estranya li solcava el pont del nas curt i arremangat fins arribar a la galta. A sota del serrell que li esverava al vent glacial, uns ulls ametllats d'un blau grisenc com la boira o com una nuvolada de tempesta observaven pensívols al seu voltant.
No era inuk, però tampoc no era un qallunaaq. I, per descomptat, devia ser màgic.
A grans trets, hauria dit que no passava dels setze anys, però la seva mirada era plena d'enteniment, com si els seus ulls haguessin vist més coses del que aquella edat li permetria, així que per un moment em vaig preguntar si era un professor o un alumne. Devia ser d'algun altre poble del cercle polar: els colors de la seva roba em deien que era sámi. I probablement un d'aquests alumnes que combinen escoles, perquè una altra cosa que em va cridar l'atenció és que duia una funda de cuir penjada del cinturó groc, gravada amb una estranya escriptura angulosa que jo no sabia llegir. A dins hi havia una vareta de fusta com les que fan servir els màgics qallunaat.
Pells de foca ben estirades s'assecaven clavades al terra. Unes quantes truites alpines crues, partides longitudinalment i en semi-rodanxes, s'estaven assecant al vent penjades en una estructura feta amb fusta flotant, i desprenien una llaminera olor de peix sec. Aviat estarien a punt per consumir en un àpat.
Una nena petita jugava a encantar flocs de neu amb el fil. Portava un vestit d'una sola peça amb camals i mànigues de pèl d’ós polar, i un barret blanc d’èider que devia ser molt suau. Em va semblar massa petita per estudiar a l’Escola, no devia tenir ni divuit mesos, i tot i la seva curta edat feia una màgia molt neta.
Quan va veure en Nanuq, se li va il·luminar la cara i va tentinejar de dret cap a ell. Aquest es va ajupir per abraçar-la amb tendresa i es va tornar a incorporar. Ella va alçar els bracets i tot seguit es va elevar de terra, va fer una volta en l’aire sense arribar-se a posar de cap per avall i es va ficar sencera dins de l’amauti. Finalment, ell va estirar els cordills de sota la bossa per evitar que la criatura rellisqués avall i els va assegurar amb un nus pla per davant de la cintura.
Un cop carregada la nena a l’esquena, en Nanuq va tombar el cap per mirar-la. Va prémer suaument el nas i el llavi superior contra la pell de la seva galta i va aspirar. La nena li va tornar afectuosament el kunik, el petó inuit, i li va dir ataata.
—Caleb, mira, aquesta és l’Atiqtaq —es va dirigir a la nena baixet:—. Au, saluda en Caleb.
La nena, que tenia els mateixos ulls que el meu amic, em va mirar tímida però somrient. No tenia ni idea de com parlar a un nen... Però era la filla d’en Nanuq (li havia dit ataata, ‘papa’) i la vaig saludar.
—Mm... molt de gust... suposo...
En Nanuq va riure per sota el nas, però va acaronar la nena afectuosament i no va dir res.
No havia canviat el seu caràcter juvenil i bromista, però el veia com més madur, més independent. I fixa-t’hi, em vaig dir, amb una filla i tot.
Els vaig deixar tranquils i vaig anar a la banda on s’estaven els gossos. Hi havia com una vintena d’animals, tots de races adequades pel tir i adaptades a les temperatures baixes. Molt més acostumats a estar-se a la intempèrie que qualsevol de la meva antiga companyia no-maj; és clar que jo ja havia educat el Nuvuja, la Tåge i els germans Kobuk i Noatak a dormir a fora. Els gossos de l’Escola estaven lligats amb cadenes màgiques invisibles, una cosa que també hauria d’aprendre a controlar. Em vaig fixar en un gos canadenc negre com el sutge, amb uns ulls ambrats que li donaven un aspecte diabòlic; un samoiede adolescent d’un blanc immaculat que el feia semblar un borralló de neu flonjo i esponjós que em treia simpàtic la llengua; i un gos de pelatge blanc i rogenc amb uns magnífics ullals que semblava ser un seppala de la Sibèria. Però el que més destacava, no tant per aspecte sinó per presència, era un husky siberià blanc i negre, amb una màscara que li vorejava amb contrast els ulls blaus pàl·lids i salvatges. Em va cridar l’atenció perquè es comportava com el líder del grup i em mirava estudiós amb el posat desafiant, com si em preguntés què hi havia vingut a fer, jo, allà. De seguida vaig saber que amb ell tindria feina a entendre’m. I aquests reptes eren de les coses que més m’agradaven de la meva feina.
El Kobuk i la Noatak devien estar rebentats perquè no tenien cap ganes de jugar; es van estirar a qualsevol lloc per descansar i recuperar forces per estar frescos per una propera sortida. Malgrat la seva joventut, el caràcter soliu (tot i que sociable amb les persones) del gos groenlandès s’imposava en la Tåge, que també estava més rendida que cap altra cosa. A diferència dels seus congèneres canadencs, el Nuvuja era independent i solitari i no gaire afectuós. Així que, en comptes de demanar més joc o de posar-se a estudiar amb la mirada seriosa els seus nous companys, va jeure en un lloc apartat i va aclucar els ulls foscos i entelats per gaudir del descans. I jo vaig anar cap a l’iglú amb la mirada de la guineu a clavada a l’esquena.
—Au, cap dins —va dir la veu d’en Nanuq des de darrere meu—, que ja t’hi esperen.
Em vaig ajupir per entrar a l’iglú i, després de travessar el túnel breu de l'entrada, vam arribar a la petita i sòbria cambra principal, que feia la funció de distribuïdor. Els blocs de gel de la cúpula baixa eren llisos i per les interseccions de les unions es traslluïa la llum natural de fora, tot i que estaven ben tancades i resguardaven perfectament del vent exterior. A les parets de gel, hi havia quatre petites obertures arquejades que anaven a les estances, a les aules de classe, i a les diverses dependències de l’iglú.
En Nanuq, que encara duia la nena a l’esquena (ella no parava d’observar-me) em va indicar que entrés per una de les boques i em va conduir per uns passadissos curts i sinuosos, que tenien les parets i el sostre corbats plens de dibuixos i figures al gel, cap a una altra sala. També era petita amb el sostre baix i semiesfèric, però molt més càlida i decorada. Les plataformes de neu dura de les vores estaven cobertes de pells de caribú i d'ós polar, contrastant en colors marrons i ocres. Si bé el fred emmascarava moltes olors, aquell efluvi de mesc i de gelatina, a causa de les pells, els olis, els greixos i les pólvores aromàtiques, omplia l'aire de l’iglú. La sequedat del gel suavitzava aquelles sentors de manera que, lluny de picar-me al nas, em feien retornar a moments del passat.
Una dona vella amb tatuatges a la cara seia de genolls en un racó de la plataforma davant d'una qulliq, la llàntia d'oli de foca que tenia forma de mitja lluna. Duia els cabells partits en dues seccions amb la clenxa al mig, i li queien trenats a la caputxa de l’amauti, com la que portava en Nanuq. Les flames calmades i silencioses, discretes i onejants com si fossin d'aigua, il·luminaven feblement les arrugues que li solcaven el front tatuat amb una marca màgica en forma de ve baixa, el vèrtex de la qual arribava a l’entrecella. Les marques màgiques de les galtes eren dos arcs llargs i simètrics que sortien dels laterals del nas i per sota els pòmuls arribaven a les orelles. Les kakiniit del seu mentó consistien en tres línies que li travessaven la barbeta de dalt a baix. Estava molt concentrada, amb els ulls entornats observant absent les flametes sense espurnes ni fums visibles. A mi em feia pensar en els oqalugtuat que deien que «en la nit dels temps, l’aigua cremava», com si en un origen l’aigua i el foc haguessin estat el mateix. Per un moment jo també em vaig quedar absort mirant com aquelles flametes d’aigua es reflectien a la reserva d'oli de la mitja lluna.
La vella inuk va alçar el cap i els seus ulls arquejats van somriure en veure’m. Amb una expressió de grata sorpresa, es va posar dreta, revelant la seva baixa estatura i la cua llarga de l’amauti, i va anar de dret cap a mi.
—Oh! —va exclamar afablement amb la veu enrogallada—. Ja em va dir que arribaries avui! T’esperà vem.
Em va agafar les mans amb sentiment, i em va estrènyer els dits com si les kakiniit que duia em poguessin transmetre la seva màgia espiritual, i vaig notar l'oli que li cobria la pell colrada.
—Els núvols m'han dit que ha fet bon temps en la teva travessia —Les seves mans càlides em van fer adonar que, des que m'havia tret els guants per manipular el fil, els dits se m'havien començat a entumir pel fred.
Tots tres (mm... quatre, la menuda també) vam seure junts a la plataforma al voltant de la qulliq i a poc a poc vaig anar entrant en calor. La roba màgica d’en Nanuq i de l’Atiqtaq havien perdut el gruix per adaptar-se a l’ambient de l’interior. A sobre de la llàntia, una bossa impermeable de pell de foca era plena de neu per fondre, aniu, que s'anava desfent amb la temperatura.
L’Ataksak Kunuk, que era la directora de l'Escola, m'havia fet classe d'algunes assignatures de màgia sila, una de les formes de màgia inuit més difícils de dominar completament. sila és un concepte en inuktitut que no puc traduir prou fidelment. Està relacionat amb la capacitat mental i espiritual, així com amb els fenòmens de l'exterior. Ens ensenyava a llegir les pedres, els núvols, els senyals en el gel i en les entranyes dels animals, perquè silap inua, el regulador cosmològic de l’univers, ens parla a través de tots aquests senyals. Senyals que un màgic, silatujuq (literalment, «ple de sila»), ha de saber interpretar.
&nbs p; Sila és la màgia que hi ha al món.
En Nanuq es va retirar al cap de poc; devia voler estar amb la seva filla.
—Ens veiem després —va dir en Nanuq, i la nena em feia adéu amb la mà des de dins de l’ama uti.
Jo em vaig quedar una estona amb la directora. Volia comentar amb mi l’organització de l’Escola i jo volia que em digués els viatges que hauria de fer amb alumnes que feien sortides per alguna assignatura concreta, amb familiars d’alumnes que venien de visita, o amb la caça i la fruita que entrava a l’Escola.
Ja era més de mitja tarda i vaig sortir de l’iglú per preparar la carn de foca barbuda pels gossos. Seria la seva darrera menjada del dia i també tenia ganes de veure com els anava amb els altres gossos; l’endemà mateix havíem de començar els entrenaments. A fora, era negra nit i la llum d’una aurora boral verda i lilosa era l’única cosa que il·luminava la nit polar. I tindríem aquella nit eterna durant els propers mesos hivernals.
A continuació vaig anar a deixar les meves coses a la que seria la meva habitació. Em rugia l’estómac, però, ni que fos per ser el primer dia, no volia anar al menjador: el nirivik devia estar ple de nens... Així que vaig passar per la cuina. La igavik era una cambra petita, però que disposava de tot el que calia per preparar coses bones, i la flaire d’igunaq, la carn de morsa que es fermentava en les cistelles de pell de foca, era seductora. Però tampoc no volia interferir en la fermentació i em vaig conformar a tallar-me uns quants encenalls de balena seca del rebost, que amb aquell to negre lilós feien una pinta deliciosa.
En Nanuq m’havia dit que trobaria la Kallik a la seva aula. Ella era cinc anys més petita que jo, però havíem estudiat junts i es veia que, com en Nanuq, ella també s’havia fet professora. A mig camí, un nen molt menut que feia anar el fil es va aturar davant meu al mig del pas del passadís, i em va estar observant descaradament una bona estona.
—Hola —va dir per fi, i em va assenyalar amb el dit—, qui ets?
—Doncs sóc... el nou cuidador dels gossos. Em dic Caleb.
—Jo sóc en Miniq —em va dir amb el coll ben estirat—. Tinc set anys. Tu quants en tens?
—Mm... En tinc vint-i-sis...
En Miniq va obrir les dues mans per comptar, va arrufar les celles i va tornar a estirar el coll cap amunt.
—Doncs sembles de cinquanta!
Mmm... doncs gràcies...
—Apa, adéu! —i tal com havia aparegut, se’n va anar tombant el passadís. I després encara em pregunten que per què no m’agraden els nens... Vaig sacsejar el cap i vaig continuar el meu camí.
L'Aula de màgia projectada era una sala de contrastos. El terra estava cobert per un mantell càlid i pelut de pells d'animal, però el sostre semiesfèric com el d'una cova brillava tot ple de caramells de gel que queien afilats i apuntaven cap avall amenaçadors. Quan vaig entrar a l'aula, una figura fosca vestida amb una parka curta i un cinyell de bandolera ple de flascons d'olis i una bossa de pólvores s'esperava al fons de tot. En detectar la meva presència, la figura va alçar els braços abruptament: al seu gest, els caramells del sostre que tenia just a sobre van créixer de cop cap avall i es van aturar a un dit del meu cap, davant meu i entre els meus ulls.
Un dels caramells m'havia tocat el pont del nas. Em vaig quedar glaçat.
La figura va fer un pas cap a la llum, que li va revelar l'expressió cauta i desafiant. Tenia la mirada aguda i penetrant, reforçada per les marques màgiques tatuades a les cues dels ulls, formant un patró de punts i de ratlletes discontínues que acabaven en fletxa. Aquelles kakiniit aguditzaven la seva vista i milloraven la seva punteria natural.
—Kallik...-- —vaig mirar d'articular però ella em va tallar abruptament.
—Mira, Caleb, no vinguis a tocar-me el voraviu, entesos? —em va deixar anar en to dominant.
Evidentment, la Kallik no m'havia perdonat, i valia més no temptar la sort.
Havia crescut des dels meus anys a l'Escola. Ja no era aquella nena d'onze anys amb qui jugàvem i competíem en esports màgics, però sens dubte era la mateixa inuk que m’havia fet culpable de la pèrdua dels poders de la Vivienne. Encara que allò no havia estat màgia projectada, segur que el seu control de projecció havia millorat considerablement, tant que s'havia fet professora de l'Escola en aquest camp. Potser m’hauria hagut de tocar a mi, perdre els poders màgics...
La càlida rebuda d'en Nanuq i de la directora Ataksak Kunuk m'havia fet oblidar que podien tenir un greuge contra mi. La Kallik era companya de les bessones Kupaik, tenia tres anys més que elles i d’alguna manera se sentia responsable de la seva seguretat. No havia perdonat les conseqüències de la meva curiositat. No la culpo. Jo vaig tenir la idea de tornar a anar cap a la Sala Sedna, lloc de l'Escola que encara no havia gosat tornar a trepitjar, i va assumir que el que va passar va ser responsabilitat meva, perquè jo era el gran i perquè la Constance no hauria fet mai mal a la seva germana.
Ella no entén, però, que tant jo com la Vivienne vam notar una cosa molt forta a sota que ens cridava. No puc entendre que la Kallik o en Nanuq no sentissin aquella melodia misteriosa i aquella mena d’alès inquiets. I, curiosament a diferència de la seva germana, crec que la Constance tampoc no ho sentia.
No puc explicar el que vaig veure allà baix. La sensació que el meu jo abandonava el meu propi cos és difícil d’explicar, però la visió del que habita a l’abisme ho sobrepassa tot. De fet, havia intentat oblidar-la i no ho havia aconseguit.
La Kallik era com un gos de gir: tenia ganes de virar el trineu quan en tenia l’oportunitat i tenia prou força per fer-ho. I, si bé tenia moltes ganes de liderar el rumb, tots sabíem que era molt més sensat no permetre-li-ho. Així que, no sense saber-me greu, me’n vaig anar.
En Nanuq em va trobar pels passadissos i va fer cara d’espant. Ja no duia la nena a l’esquena com un marsupial.
—Què t'ha passat?
Un rajolí de sang em va regalimar pel nas. Me'l vaig eixugar amb la màniga; el caramell de la Kallik m'havia fet un tall superficial al pont del nas. No va caldre que li expliqués què havia passat, perquè ja s’ho imaginava.
—Vine —va dir en Nanuq—, que t'hi posaré greix cicatritzant.
En Nanuq em va acompanyar a la zona Pinga, a una sala que fèiem servir d’infermeria. Disposava de taules llargues amb morters, qullit plenes d’oli i cotó, bols de pedra sabonosa i uluit, els ganivets amb la fulla corbada com una mitja lluna que serveixen per les tasques domèstiques. Abans d’arribar a les estances de llits, va posar un tros de pell de foca a la paret com si fos una cortina i va taral·lejar alguna cosa. En apartar-la, va accedir màgicament a l'armariet del material. Hi havia un munt d’ampolletes d’olis, de carmanyoles amb greixos, tintures minerals i molses medicinals. Va obrir un dels potets de conserva etiquetat en el sil·labari i en un bol d’esteatita va barrejar una cullerada del que hi havia al pot amb unes pólvores blaves. Em va aplicar una gota d'aquella substància oliosa mentre entonava baixet una petita cançó.
—mamittuq —va dir amb un somriure després de cantar. Era com dir-me que la ferida ja estava curada.
No tots els màgics tenen coneixements medicinals. És una assignatura optativa de nivell avançat a l’Iglú, però els alumnes només hi adquireixen un saber bàsic pel guariment de ferides superficials o de malalties lleus, com el que sap fer en Nanuq. La medicina màgica és una de les sapiències i responsabilitats dels angakkuit, els xamans, la sensibilitat màgica dels quals és superior a la de la resta de màgics i fins i tot els permet tenir contacte amb el Més Enllà i els seus misteris.
Els gossos d'equip són la potència del grup: ajuden els gossos de gir a salvaguardar l'equilibri del trineu en els revolts pronunciats i contribueixen a mantenir la velocitat del conjunt. No els interessa liderar, però estiren fort tota l'estona. En Nanuq, pensava, era com un gos d'equip: si bé no tots els grups n'han de menester cap, resisteixen la travessia com si fos la seva plena responsabilitat i sense esperar res a canvi.
S’havia fet tard, havia estat un dia llarg i l’endemà m’esperava un primer dia de feina important, i en Nanuq em va acompanyar al dormitori. Els dormitoris estaven més coberts de pells que la resta de l’Iglú, també hi havia tapissos a les parets amb motius de gegants i gent menuda a banda dels habituals relleus de gel. Tenien un aspecte més càlid i portaven un encanteri que permetia pujar la temperatura a més de setze graus sota zero, fins a un màxim de tres graus positius sense desfer la fermesa de l’iglú. Era com la cambra que compartíem quan érem estudiants, només que un xic més reduït del que havia quedat en la meva memòria, perquè quan ets petit tot resulta més gran.
En un racó, la llàntia d’oli estava apagada. En Nanuq va asseure davant de la qulliq i en va omplir la reserva d’oli. A continuació, va afegir cotó àrtic a la vora i va projectar-hi màgia:
—ikuma.
I la flama que no crepita es va escampar per la línia de cotó. No desprenia fum perceptible i, en canvi, era càlida com una enorme foguera.
Vaig veure que en Nanuq preparava dos llits a les plataformes.
—No et vull molestar —vaig afanyar-me a dir—. Tu deus voler dormir amb la teva família.
—Amb la meva família? —va preguntar estranyat—. No, i ara! Si aquests mesos els pares tampoc no seran aquí. Han anat a la seu del Govern Màgic del Canadà a fer no-sé-què.
—Em referia a l’Atiqtaq...
—No pateixis —va somriure—. Dorm amb la directora Ataksak. A l’àvia li fa il·lusió estar-se amb ella aquests dies.
Allò em va deixar un xic confós. Però bé, ja m’agradava dormir amb en Nanuq. Tal com quan érem estudiants. Per una banda semblava que no hagués canviat res, per l’altra havia canviat tot.
Unapersona Enviat el 09/04/2024 a les 07:39:37 #28220 He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols Ja torno a ser aquí! Comentari ràpid, que vull seguir llegint; a veure si puc llegir la resta de capítols seguits.
- M'alegro que l'abraçada de l'os fos bona, doncs. I és en Nanuq! El volia conèixer i m'ha caigut molt bé (i la seva filla és tan mona!). M'agrada molt al seva relació també. Amics tot i els problemes que havien tingut, tot i que m'hauria agradat veure més la tensió que el Caleb els dos mencionen (però no es veu en escena).
- "és que quan estic transformat em dominen els instints": ui, doncs potser sí que hauria pogut ser perillosa, l'abraçada! S'ha de vigilar, amb aquests instints.
- El Nanuq i el Caleb parlen idiomes diferents? En ocasions utilitzen grafies diferents per la mateixa paraula (com qaiaq i qajaak).
- I aquesta guineu... molt sospitosa. Encara no he decidit si em fa mala espina o no.
- Parlant de coses que fan mala espina, carn podrida! Com que li sembla seductora? Em mantinc ferm en la meva opinió que sembla fastigosa xD
- El Miniq m'ha caigut bé. No sé si sortirà més o no, però és una representació perfecta d'un nen de 7 anys haha
- I ai, la Kallik... entenc per què el considera culpable, però després d'haver estat al cap d'en Caleb durant tanta estona fa una mica de pena que no l'hagi perdonat. Espero que es reconciliïn en algun moment!
Segueixo!
Antares_Black Enviat el 02/06/2024 a les 15:30:44 #28232 He escrit 12 fanfics amb un total de 58 capítols «M'alegro que l'abraçada de l'os fos bona, doncs. I és en Nanuq! El volia conèixer i m'ha caigut molt bé (i la seva filla és tan mona!)»
Que bé que t’hagin caigut bé! A mi també m’agraden molt!
«M'agrada molt al seva relació també. Amics tot i els problemes que havien tingut, tot i que m'hauria agradat veure més la tensió que el Caleb els dos mencionen (però no es veu en escena)»
Com també comentarem en els comentaris de l’últim capítol, la tensió és momentània. Perquè tots dos creuen que l’altre està enfadat i alhora estan dolguts per no haver tingut contacte en tots aquests anys. Però en el moment que s’adonen que això era una percepció falsa, el gel es trenca i tornen a ser els amics de sempre (malgrat el dolor que arrossegaven del passat).
«"és que quan estic transformat em dominen els instints": ui, doncs potser sí que hauria pogut ser perillosa, l'abraçada! S'ha de vigilar, amb aquests instints.»
En Nanuq és tot amor!
«El Nanuq i el Caleb parlen idiomes diferents? En ocasions utilitzen grafies diferents per la mateixa paraula (com qaiaq i qajaak).»
No, no parlen idiomes diferents. Tots dos parlen en inuktitut entre ells, encara que la llengua materna d’en Caleb és l’anglès. La primera paraula l’escric en inuktitut directament per mostrar el sobresalt del protagonista en sentir la llengua després d’estar sol. Però tot el diàleg és en inuktitut. El que dius de qaiaq i qajaak,: no és que facin servir grafies diferents per la mateixa paraula. És la mateixa paraula: ‘caiac’. qajaq n’és el singular; qajaak el dual; i qajait el plural.
«I aquesta guineu... molt sospitosa. Encara no he decidit si em fa mala espina o no.»
Encara no ho has decidit! xD
«Parlant de coses que fan mala espina, carn podrida! Com que li sembla seductora? Em mantinc ferm en la meva opinió que sembla fastigosa xD»
Tu també prens coses "podrides". Llet podrida, ordi podrit, raïm podrit... El formatge, el vi, la cervesa, el iogurt, el vinagre... el pa! També mengem coses congelades, com la fruita o els granissats, o com el gelat sense anar més lluny. I coses crues, com la fruita, les verdures o els cereals. Coses assecades o fumades també són habituals de veure. I aquí hi ha gent que li agrada la carn crua també; sé de gent que menja bistec cru o carn picada crua. El peix cru també agrada: el salmó o plats de fora que també agraden aquí com el sushi. Entenc què volies expressar i he de dir que a mi tampoc em tempta gaire la carn fermentada (crua tampoc). El que vull dir és que a mi també em va xocar la seva dieta, però això fins que t’adones que nosaltres també fem coses semblants i ens semblen ben normals. Sé de molta gent que no menja cargols o cresta o peus de porc, quan són plats ben habituals. A més, tot això s’havia d’escriure des del punt de vista d’en Caleb, i per ell un bon plat de caribú cru i congelat, de greix de balena, encenalls secs de narval, de truita alpina assecada al vent o de carn de morsa fermentada són bocato di centauro! hahahaa I ara prou de parlar de menjar que encara vomitarem.
«El Miniq m'ha caigut bé. No sé si sortirà més o no, però és una representació perfecta d'un nen de 7 anys haha»
Xiiiiiií! Plugeta!
«I ai, la Kallik... entenc per què el considera culpable, però després d'haver estat al cap d'en Caleb durant tanta estona fa una mica de pena que no l'hagi perdonat. Espero que es reconciliïn en algun moment!»
Doncs jo també ho vull ^^
Antares
Cass Ross Enviat el 16/06/2024 a les 22:16:46 #28242 He escrit 15 fanfics amb un total de 72 capítols OMG Un animàgic!!! Aquesta no me l’esperava, que bona.
És molt bonic com exposes el lligam del personatge amb la seva llengua (encara que sigui una situació molt injusta que l’arribés a perdre); saps transmetre bé com d’important és per a ell, haver-la après, sobretot en relació a la màgia, a l’Escola de Màgia de l’Àrtic.
No acabo d’entendre què vols dir quan dius que el personatge “arquejava els ulls”. Primer havia entès que volies dir arquejar una cella, però no n’estic segur. Ja m’ho aclariràs.
M’alegro molt que en Nanuq i en Caleb hagin pogut arreglar el malentès, tot i que sap greu que hagin estat tant de temps sense parlar-se a causa d’això. M’agrada molt com a través de la conversa i la narració que hi acompanya, ens vas explicant més detalls de la màgia i de l’escola. Aquí sí que ho has fet més lleuger, integrat a la història, i no sembla tan enciclopèdic.
Yay! Finalment hem arribat a l’escola amb el Caleb! M’agrada molt la descripció que fas de l’iglú, i sobretot la que fas de (qui descobrirem més tard que és) Lársa i també de la Ataksak Kunuk.
HAHAHAHAHAHAHA “En Miniq va obrir les dues mans per comptar, va arrufar les celles i va tornar a estirar el coll cap amunt.” Les criatures poden ser molt cruels. Trobo que has sabut transmetre molt més bé amb ell que no pas amb l’Atiqtaq el comportament d’una criatura. T’ha quedat que ni clavat, amb en Miniq. Però, bé, pensant, l’Atiqtaq pot tenir un caràcter més tímid i ja està.
Ai, ai, sembla que encara hi ha mala sang amb la Kallik...
Antares_Black Enviat el 24/06/2024 a les 04:12:57 #28260 He escrit 12 fanfics amb un total de 58 capítols Cass:
«OMG Un animàgic!!! Aquesta no me l’esperava, que bona.»
Era una possibilitat molt possible, però que no heu contemplat! ;)
«És molt bonic com exposes el lligam del personatge amb la seva llengua (encara que sigui una situació molt injusta que l’arribés a perdre); saps transmetre bé com d’important és per a ell, haver-la après, sobretot en relació a la màgia, a l’Escola de Màgia de l’Àrtic.»
M’alegro que t’hagi agradat aquest punt. Ha estat interessant mostrar l’amor que en Caleb té per l’inuktutut fins i tot quan no és la seva llengua materna. Se l’estima i no pot deixar d’estimar la seva, l’anglès (si no s’estimés l’anglès, no podria estimar i valorar de debò l’inuktutut). Al fòrum, he parlat d’una escena eliminada també sobre la llengua entre dos nens que parlen en danès. Potser he enfocat la màgia massa lligada a la llengua i la màgia pot ser no-verbal, però el que volia indicar és que la màgia cultural pot tenir la seva font en la llengua, perquè la llengua també és una font de màgia i és part del a cultura.
«No acabo d’entendre què vols dir quan dius que el personatge “arquejava els ulls”. Primer havia entès que volies dir arquejar una cella, però no n’estic segur. Ja m’ho aclariràs.»
Sí! Vull dir que quan somriu els ulls se li encongeixen i agafen forma d’arc. ^^
«M’alegro molt que en Nanuq i en Caleb hagin pogut arreglar el malentès, tot i que sap greu que hagin estat tant de temps sense parlar-se a causa d’això.»
Sí, és trist. Els malentesos generen silenci i el silenci crea malentesos i malauradament hi ha personen que passen tant de temps en aquest silenci que no s’atreveixen a fer el pas i s’acaba trencant la seva relació. Tots dos creien que l’altre estava enfadats. Si no haguen pogut trobar-se, haurien estat malaurats tota la vida. Jo també m’alegro que hagin pogut recuperar la relació i que la seva amistat hagi sobreviscut al silenci i la distància.
«M’agrada molt com a través de la conversa i la narració que hi acompanya, ens vas explicant més detalls de la màgia i de l’escola. Aquí sí que ho has fet més lleuger, integrat a la història, i no sembla tan enciclopèdic.»
Que bé! Vaig decidir tallar moltes coses també que al final no han tingut raó de ser en la història (he deixat cosetes com els qajait o el salt màgic), però em sento satisfet d’haver gestionat l’espai millor aquí i que s’hi hagi mantingut el diàleg.
«Yay! Finalment hem arribat a l’escola amb el Caleb! M’agrada molt la descripció que fas de l’iglú, i sobretot la que fas de (qui descobrirem més tard que és) Lársa i també de la Ataksak Kunuk.»
L’escola, sí! M’hauria agradat poder aprofundir més en els terrenys exteriors, però aquí s’havia d’anar per feina! Aquí no tenim set llibres per explicar una escola! xD
«HAHAHAHAHAHAHA “En Miniq va obrir les dues mans per comptar, va arrufar les celles i va tornar a estirar el coll cap amunt.” Les criatures poden ser molt cruels. Trobo que has sabut transmetre molt més bé amb ell que no pas amb l’Atiqtaq el comportament d’una criatura. T’ha quedat que ni clavat, amb en Miniq. Però, bé, pensant, l’Atiqtaq pot tenir un caràcter més tímid i ja està.»
En Miniq estava concebut per ser molt més petit! Per això parla així! Ara cada cop els nens parlen pitjor i semblen més petits del que són, però en Miniq podria haver tingut perfectament dos o tres anys. Però com que els nens entren a l’escola a partir dels set anys (o més grans), no li podia donar menys edat. I crec que hauria d’haver seguit la idea inicial de donar-li el paper que ha acabat tenint l’Atiqtaq, però llavors la nena hauria parlat més del compte i el que es descobreix a l’últim capítol (no vull fer espòilers, per si algú llegeix els comentaris abans de seguir llegint) s’hauria fet palès abans d’hora. És per això que l’Atiqtaq no està tan ben definida. Es va afegir en el lloc que hauria d’haver ocupat el que ha acabat sent en Miniq i semblava que al final ella ni tan sols tenia cabuda. Claríssimament, l’Atiqtaq podria haver tingut més personalitat i em sap greu. La teva percepció és real i aquesta n’és l’explicació. Si reescrivís la història, potser en Miniq seria el familiar d’en Nanuq (hauria de veure com fer que no xerrés massa) i que els seus coneixements de transfiguració es deguessin a l’habilitat familiar que hauria mamat des de petit xD De fet, en Miniq en és un as de la màgia transfigurativa i això no ha acabat sortint del tot. Tenia idees molt originals de com fer servir el fil. Allò que fan els nens, de donar un ús que no tenen les coses i treure’n molt més de potencial.
M’ha agradat fer sortir nens des del punt de vista d’un narrador protagonista que no els suporta, i en contrast parlar dels gossos des del punt de vista d’algú que els adora. Ha estat un exercici difícil i interessant.
Ja tinc ganes de posar al fòrum l’explicació de tots els noms d’aquesta fic.
«Ai, ai, sembla que encara hi ha mala sang amb la Kallik...»
Sí... Sembla que la Kallik encara no ha paït el passat i guarda certa rancor per en Caleb. Però tu segueix llegint ;)
Segueixo!
Antares