Escrit per Antares_BlackEnviat el dia 07/04/2024 a les 22:40:33
Última modificació 07/04/2024 a les 22:43:19
Tots els capítols de L’Escola de Màgia de l’Àrtic
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
Capítol 2: Nanuq
ᒪᕐᕉᒃ
inunnguqsainiq
La màgia és una cosa que forma part de tots nosaltres, de la nostra identitat. El misteri del món que és a tot arreu i viatja pertot arreu. Però, quan un oblida qui és, la màgia cau en un son profund. Com desvetllar-la?
Aquesta és la meva funció com a actual professor de teoria de la màgia i relats: explicar l’origen d’aquesta màgia i les històries secretes del passat. Despertar aquest misteri que dorm. La funció de l’Escola de Màgia de l’Àrtic és molt semblant: rescatar la cadena de transmissió intergeneracional de la màgia que els qallunaat van trencar.
La màgia àrtica forma part de la tradició familiar: s’aprèn a casa. Els qallunaat venien d’Europa i no coneixien la màgia. Van obligar la meva gent a convertir-se en religiosos, en el sentit occidental del terme. Alguns inuit afirmen que la religió no existia abans de l'arribada dels missioners. I és que la nostra relació amb la natura màgica és part del nostre dia a dia, i no pas un fenomen basat en la fe tal com consideren els qallunaat. Havien d'eliminar la nostra màgia si volien que seguíssim les seves paraules. I ho van a intentar el 1867 emportant-se els nostres nens en internats, lluny de les seves famílies i de les seves comunitats, per tal que no poguéssim ensenyar-los a fer-la servir.
La màgia, però, no es pot eliminar perquè és una part intrínseca del món.
Per aquells nens, la vida en aquelles escoles era estranya i solitària. La disciplina era severa i la vida quotidiana era militarment reglada. La nostra llengua i cultura van ser denigrades i reprimides.
Havíem de fer alguna cosa. Per això la meva família va començar a acollir nens per ensenyar-los màgia a casa seva, a l’est de l’illa de Victòria, a la regió de Qitirmiut (Kitikmeot) de l’actual Nunavut.
A partir de mitjan segle XX, els qallunaat van obrir nous col·legis interns i molts més nens inuit van ser separats de les seves famílies. El govern del Canadà va reubicar diverses poblacions inuit, i moltes viles van quedar buides. Aquest desplaçament ens apartava de la nostra vida habitual, lligada i dependent de la terra i del mar, del pas de les estacions i dels recursos naturals. I la meva família ja no podia mantenir les ensenyances de màgia a casa, perquè no hi estaven segurs: érem perseguits. Però no podia abandonar els seus aprenents, així que va prendre la decisió d’emigrar cap a l'est i més enllà del nord.
Aquest passat de la meva família va marcar el precedent del que en un futur es convertiria en l’Escola de l’Àrtic. Una història que sempre m’explica l’àvia, que avui és la directora de l’Escola; una història que de vegades fins i tot tinc la sensació d’haver viscut; perquè ho he vist. Jo he vist el camí que van recórrer cap a l’est a través de les meves iggaak, que, d’entre d’altres propietats màgiques, tenen memòria de llum. Quan un se les posa pot veure allò que van veure els seus portadors anteriors, com si la llum del passat tornés a traspassar les estretes obertures de les ulleres. Les meves són herència dels meus avantpassats que van travessar el gel per trobar un lloc segur on continuar ensenyant el que sabien.
I van anar a parar ni més ni menys que a les costes occidentals de Kalaallit Nunaat. Els qallunaat l'havien anomenat Groenlàndia, 'terra verda', perquè quan van arribar van veure una terra verda. El que no sabien és que de verdes només ho són les costes a l’estiu i que l’interior de la gran illa està cobert per una blanca capa de gel.
La nostra noció de comunitat és molt més àmplia que la que ens volien imposar, així com la nostra flexibilitat en l’estructura familiar. És per això que els viatgers nunavummiut i els kalaallit van compartir espai per passar aquell hivern ferotge i es van convertir en una única i diversa comunitat que viatjava cap al nord. De fet, jo descendeixo d’aquesta família que es va formar en l’adversitat del perseguidor no-maj.
A mesura que es van anar endinsant a l'interior cada cop més al nord, es van topar amb els tuniit, els temibles gegants que poblaven les terres de l’interior. Els meus alumnes ja en coneixen la història: cinc cops més grans que nosaltres, violents guerrers que en temps antics se'ns havien volgut cruspir. La llegenda dels gegants és de les que més diverteixen els nens i a mi m’encanta explicar-la, perquè l’astúcia del petit és la que deixa el ganàpia amb un pam de nas. Dos gegants es barallaven per clavar queixalada a un inuk, perquè no era prou gros per alimentar-los a tots dos. Amb cada patacada i amb cada caiguda dels gegants, la terra s'anava modelant, formant valls profundes i muntanyes amb congostos pronunciats. Un panorama ben diferent de l'extensa i plana tundra. Quan els gegants van caure a terra esgotats, l'inuk va aprofitar per escapar-se. Al cap de milers d'anys, aquestes valls i muntanyes continuaven al seu lloc, com un recordatori de l’èpica lluita dels gegants.
Quan els nens em pregunten si els gegants són dolents, sempre els dic que la gana ens pot trair i fer-nos fer coses que no volem. Quan les famílies fundadores van arribar a l’interior de Groenlàndia no els van fer cap mal. De fet, els gegants van ajudar a construir un iglú on poder continuar duent a terme les classes. Avui continuen vetllant per nosaltres, i protegeixen els encontorns dels terrenys de l’Escola.
Tot seguit es van crear les aules de la màgia, una per cada tipus: L’Aula de màgia sila alberga les entrades secretes cap a les altres aules i, com que és una sala tranquil·la amb llànties d’oli de foca (qullit) pels exercicis de màgia mental, mentre no hi ha classe els alumnes s'hi poden quedar estudiant. L’Aula de màgia projectada és una cova de caramells de gel que pengen del sostre com estalactites, i que surten de terra com estalagmites; i disposa d’un magatzem variat d’olis de càrrega. Finalment, l’Aula de màgia transfigurativa, un espai canviant per l’entrenament de la imaginació, amb escultures de pedra i de terracota, així com fils, cordills i cordes de tota mena.
L'hostilitat de la glacera permanent de l'interior els donava molt d'avantatge sobre els perseguidors, que no haurien estat capaços de sobreviure en aquelles extremes condicions. L’iglú era molt més que un refugi de neu, era una fortalesa de resistència i una comunitat familiar on no oblidar qui som ni d'on venim. Encara ara constitueix un refugi per tots aquells nens sensibles a la màgia que volen aprendre a fer-la servir, i pels seus pares. Aquests nens que estan plens de màgia s’anomenen silatutu t.
Tanmateix, viure a l'interior envoltat de grans masses de gel lluny de les costes suposava un greu problema de subsistència per l'escassetat de recursos. No podien reconèixer l'estiu quan arribava perquè, tot i que els dies llargs i les nits lluminoses de Malina (la dona-sol) arribaven, la capa perenne de gel era impertorbable. Necessitaven una manera d’accedir a la vida marina i també als recursos de la terra de les estacions càlides, o aquestes noves generacions de màgics moririen per malnutrició.
Les flames de les llànties d'oli invocaven els esperits i estimulaven la imaginació dels màgics presents que van començar a entortolligar diversos cordills de pell a les seves cintures, com si cadascun d'ells fos un dit part d’una enorme mà. La Sala Kaila, nom del creador i també regent dels astres i del bon i mal temps, era un espai màgic per l’observació del cel. La Sala Nuna era pels estudis minerals; Nujalik, regent de la caça a la terra, vetllaria per l’aprenentatge dels éssers terrestres a la Sala Nujalik. Tots extractes del món natural que constituïen aliment i espai d’estudi.
I per acabar l’aula que van anomenar «Sala Sedna».
La dansa i el fil van invocar Sedna, senyora de la mar i de les seves criatures marines, i un colossal túnel submarí, sinuós i laberíntic es va obrir pas en la fosca per ampliar el multiiglú. Encara avui una força invisible manté l'aigua marina flotant màgicament per sobre nostre, al llarg d'una cavitat ample que forma un semicercle. Aquell espai va convertir-se en un accés per als mamífers marins, els peixos i la vegetació marina que vivia a les aigües àrtiques que es trobaven lluny de l’iglú. L’equivalent marí de Nujalik.
La tràgica història de Sedna és la que més costa de fer comprendre als nens, i és la que més sedueix els màgics experimentats. Segons la llegenda, Anguta i Isarrataitsoq volien casar la seva filla Sedna, però aquesta rebutjava tots els seus pretendents perquè cap home no la satisfeia. Tot i així, els pares continuaven insistint amb el matrimoni i, cansada de la pressió dels seus pares, Sedna es va prometre amb un gos per fer-los enrabiar. Sabien que la descendència que sortia d'aquestes unions era estranya i destinada a convertir-se en enemics, i per això els seus pares no ho podien consentir.
Amb la intenció de desterrar la seva filla al mar abans que aquesta, el gos o els seus futurs fills els poguessin devorar a ell i a Isarrataitsoq, Anguta va fer veure que acceptava la unió de Sedna amb el gos i li va dir que l'acompanyaria amb el qaiaq a l'altra banda de la banquisa en desglaç perquè es pogués reunir amb el seu promès. No obstant això, el pare va llençar a traïció la seva filla a l'aigua gelada. Mentre el pare intentava submergir-la per sempre més, Sedna lluitava amb totes les seves forces per agafar-se al qaiaq. Fins que Anguta va agafar el seu ganivet llarg i li va tallar els dits. En veure's les mans sense dits i submergint-se en les profunditats, va transfigurar les seves extremitats superiors en aletes per poder nedar, així com les seves cames en una cua de peix. Els seus dits mutilats es van anar transformant en els animals marins que cacem per alimentar-nos i per elaborar els preparats màgics. I és per això que Sedna és la mare de les criatures marines i la senyora de la mar. Es diu que és ella la que manté les foques, morses, balenes, peixos i narvals sota el seu control agafats en els seus llargs cabells i per això cal que el xaman li raspalli els cabells (atès que ella no té dits) per tal que els alliberi i els puguem caçar.
A poc a poc, Sedna es va anar enfonsant a l'inframon, convertint-se en la governant dels monstres de les profunditats.
Anguta el pare de Sedna, custodia les ànimes dels difunts a l'erm glaçat que és l'inframon, l’Adlivun, aquells que hi ha sota nostre. Allà les ànimes es purifiquen durant un any fins que Pinga, la deessa de la fertilitat i la medicina, les guia fins a la Terra de la Lluna, on trobaran el descans i la pau eterns. El que no es podien imaginar els meus avantpassats era que invocar la màgia de Sedna per crear la sala dels animals marins portaria associada la bruixeria funerària de l'inframon. De manera que sota de la Sala Sedna es va formar una altra cambra: una extracció màgica de l'autèntic l'Adlivun.
Quan se'n van adonar, ja era massa tard per tornar enrere.
Així que van decidir cobrir el sòl de la sala Sedna amb pells de foca, formant un mosaic de llustroses pells grises i tacades. Per més seguretat, van encantar una agulla d'ullal de narval, enfilada amb fil torçal de bigotis de morsa i tendons de balena, perquè cosís les pells al terra segellant-ne l’entrada.
Entre la Sala Sedna i la Sala Nujalik, i a mig camí de la Sala Kaila, es trobava la zona Pinga: un espai de confort i cures, i també d’allotjament pels alumnes i les seves famílies. Més endavant, es va habilitar també una biblioteca, que disposava de papers parlants, i es van anar afegint classes generals per altres matèries, com llengua, números o ciències socials, així com per les arts plàstiques i les activitats extraescolars.
Per reforçar la seguretat contra els no-maj, cada any el multiiglú canviava de lloc màgicament i s’ubicava en algun lloc atzarós de l’inlandsis. L'Escola prenia fama en la clandestinitat que s'imposava en la comunitat màgica.
Els membres de la família fundadora van fabricar més iggait màgiques, que es van convertir en el lligam amb l’Escola i una invitació per nous estudiants. Gràcies a la seva memòria de llum, podien veure marcades les rutes cap als inuksuit escampats per tot l’àrtic. Un instrument que els màgics llegarien als seus fills. Aquells que, pel que fos, no havien pogut llegar les seves iggaak als seus descendents, havien de trobar sense presses un candidat amb prou màgia a qui transmetre-les. Quan el trobessin, es convertirien en el seu mentor, per guiar-lo en el món de la màgia i acompanyar-lo, juntament amb la seva família, cap a l’Iglú. Perquè un dels principis bàsics de l’Escola és que els nens no s’han de separar mai de les seves famílies.
El 1999 les reivindicacions de la comunitat màgica inuit van donar fruit amb la formació de Nunavut, un nou territori autònom del Canadà, separat de l’anterior Territoris del Nord-oest. A partir d’aleshores, l’Escola de l’Àrtic es formalitza oficialment com a escola de màgia, i els exàmens finals contribueixen al currículum oficial de la Comunitat Màgica Internacional. Alguns consideren erròniament que és una branca d’Ilvermorny sota la jurisdicció del MACUSA, però el cert és que és una escola independent i contribuent al sector màgic del Govern de Nunavut i als grups màgics clandestins de les autoritats de Groenlàndia.
Malgrat que encara és una escola força desconeguda fora dels territoris de l’àrtic, és un referent de màgia àrtica per als pobles nadius del cercle boreal. Per aquest motiu encara avui acull, si bé amb poca freqüència, alumnes de zones àrtiques de fora del continent americà i de fora de Groenlàndia, i també estudiants que combinen la seva educació a les seves escoles locals i a l’Escola de l’Àrtic.
Amb el tancament de l’escola interna dels qallunaat de Kanesatake (Kupaik/el Quebec), l’any 2000 celebràvem la fi de cent trenta-tres anys d’escoles residencials. Però la ferida que han deixat en nosaltres és molt profunda i la tasca de retornar al món de la màgia continua sent molt important, així com la de saber perdonar però no oblidar, perquè no torni a passar.
I encara avui, i per molts anys, l’Escola de Màgia de l’Àrtic segueix dedicada a l’educació, és a dir a inunnguqsainiq, que literalment vol dir «formar una persona completa».
***
Evidentment, els meus avantpassats confiaven en la durabilitat de la pell de foca i en la seva capacitat d'aïllament, així com en tots els sortilegis i càntics per segellar el mal que dormia sota el sòl de la Sala Sedna. I no els hauria passat mai pel cap que algun dia uns estudiants curiosos poguessin, ni que fos sense voler, trencar aquell segell i alliberar el que fos que s'amagués a sota.
I he de confessar avergonyit que jo mateix vaig formar part d’aquest grup d’estudiants imprudents.
En Caleb i jo teníem ganes d’explorar l’iglú. Durant tots els nostres cursos, des que jo tenia set anys, havíem mirat sala per sala. Només ens faltava la Sala Sedna. Sabia que ell s’hi passava hores contemplant-ne l’aigua i els animals que hi nedaven, i m’havia assegurat que amagava algun misteri. Inexplicablement, ell ho notava.
Jo coneixia la història de la fundació de l’Escola; me l’han explicada a casa moltes vegades. Però la part fosca de la Sala Sedna encara no la sabia. Potser si ho hagués sabut, hauria evitat que els meus companys es posessin en perill. Cridava molt l’atenció i la veritat és que jo també tenia ganes d’esbrinar què hi havia exactament en aquella sala. La Kallik, una companya nostra que aleshores tenia onze anys, va seguir la Constance i la Vivienne Kupaik fins a la sala marina.
—Qui canta aquesta cançó? —va preguntar la Vivienne.
—Sembla que ve d’aquí sota... —deia en Caleb.
La Constance parava l’orella cap on anava la seva germana.
—Quina cançó? —vaig preguntar—. Jo no sento res.
—Perquè no se sent res! —deia la Kallik—, us ho esteu inventant!
En Caleb tenia l’expressió absent:
—Jo també la sento...
—Au, va, no els segueixis la veta, Caleb!
No estic segur que la Constance pogués sentir la misteriosa melodia que deien (segurament només seguia la seva germana), però la Vivienne i en Caleb segur que podien. No els havia vist mai aquella mirada...
Aquell dia, en Caleb i les bessones Kupaik van tornar a anar a la Sala Sedna sense nosaltres dos. La Kallik va irrompre aquella nit al meu dormitori per avisar-me que les bessones havien desaparegut i vaig veure que en Caleb tampoc no dormia al seu llit. Els vam trobar al passadís i els vam seguir fins al serpentejant túnel marí.
Les pells de foca estaven aixecades i un profund forat negre s’enfonsava cap a les les profunditats. Tots tres havien baixat cap a la foscor...
Tres hi havien baixat, però només dos n’havien tornat de sencers.
La petita Vivienne tenia la mirada com buida, i la Constance i en Caleb no van ser capaços d’explicar el que hi havien vist i el que havia passat. Però la Vivienne havia perdut la capacitat de fer màgia.
Els senyors Kupaik i altres pares van treure els seus fills de l’Escola perquè van pensar que ja no era un lloc segur. Els pares d’en Caleb també ho van fer. La Constance plorava i cridava que tornéssim a la Sala Sedna «per recuperar la seva germana». Les bessones tenien vuit anys i amb prou feines si començaven el seu primer curs a l’Iglú, i ja no hi seguirien. En Caleb tenia la mirada absent, segurament trastornat pel que havia passat allà sota.
La Kallik va insistir molt als seus pares perquè la deixessin quedar a l’Escola i els va convèncer. Creia que en Caleb havia arrossegat la petita Vivienne a l’abisme i que, un cop expulsat de l’Escola, ja no hi havia perill. La meva família és part de l’Escola des de generacions, així que jo també vaig continuar amb els meus estudis.
Els monstres de l’Adlivum havien arrencat els poders de la Vivienne i les bessones van haver de deixar l’Escola. No les he tornades a veure des d’aleshores, però sempre recordaré les seves expressions d’horror als ulls de les bessones i del meu amic.
I ara, després de deu anys, en Caleb tornaria! L’àvia m’havia dit que li havien donat feina a l’Iglú. Algú altre s’hauria preguntat per què tornava precisament aleshores, però a mi m’era igual: només tenia ganes de tornar-lo a veure.
Mentre sortia dels terrenys de l'Escola per donar la benvinguda al meu amic enyorat, pensava jo en tot aquell mal record que, tot i haver calat en els nostres cors, era un desafortunat accident que havia quedat en el passat. O que creia que havia quedat en el passat.
Unapersona Enviat el 08/04/2024 a les 16:51:40 #28219 He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols Segon capítol! Em temo que aquí m'he de posar el barret de crític en alguns punts.
- Abans de res, però, de què vas canviant-nos la perspectiva després del cliffhanger de l'os? xD És broma, evidentment, fer aquests talls i fer patir els lectors és part de la feina de l'escriptor i, en aquest cas, una bona manera d'assegurar-te que seguim llegint (i en el fons m'agrada aquest patiment haha). Com jugues amb els nostres sentiments!
- M'agrada que dones més propietats màgiques de l'iggaak, i especialment aquesta propietat concreta! Les memòries de llum són un tipus de màgia que m'agrada molt, similar als records ancestrals/hereditaris que a vegades hi ha en altres mons de fantasia. Poder connectar amb el passat a través de records d'altres persones em sembla molt bonic. Una mica com un pensiu, de fet (però només una mica, és bastant diferent).
- Dit això... crec que tota l'exposició era innecessària. Potser la informació no ho és (ja ho veurem, segons com segueixi la història), però la manera de transmetre-la és molt... bé, molt enciclopèdica. Sí que ho vas connectant de tant en tant amb la història del personatge que ho narra, però és com un enorme parèntesi que, després d'un parell de paràgrafs, tenia la sensació d'estar llegint simplement un article sobre el lore de la comunitat màgica àrtica, més que una història narrativa.
- Això no treu que m'hagi semblat molt interessant, clar. Ja he comentat el tema de l'iggaak (que m'encanta! :D) però com t'he anat comentat aquests mesos m'agrada molt tot el que has creat per aquesta escola, i la manera com diferencies la seva "filosofia de vida" de la d'altres escoles com Hogwarts. És una escola amb personalitat única, i això està molt bé. És simplement la manera com es transmet tot plegat (per exemple, les diferents sales m'han semblat molt interessants, però l'única que recordo ara és la Sedna perquè apareix al flashback).
- I parlant del flashback, cliffhanger sobre cliffhanger! Ja tenia el cor encongit per l'abraçada de l'os, i a més ara m'he de preocupar de la Vivienne i la seva pèrdua de la màgia! És una escena fosca, i potser hi ha gat amagat (o narval amagat)? Podria ser simplement el que ja expliques abans, però tinc curiositat per veure si s'ampliarà el tema més endavant.
- "van treure els seus fills de l’Escola perquè van pensar que ja no era un lloc segur." Ah, sí, les escoles de màgia, els llocs més segurs del món. Típic xD
- El capítol, però, està molt ben tancat! "O
que creia que havia quedat en el passat" em fa pensar que sí
que serà aquest, el tema de la fic (o com a mínim hi
estarà molt relacionat).
Em fa ràbia no poder llegir tota la història de cop com vaig fer amb la Marta, però és tard, o sigui que demà segueixo. Espero que l'os no aprofiti aquestes hores de pausa per acabar d'estrènyer el pobre Caleb!
Antares_Black Enviat el 02/06/2024 a les 15:28:59 #28231 He escrit 12 fanfics amb un total de 58 capítols Et contesto els comentaris!
«Em temo que aquí m'he de posar el barret de crític en alguns punts.»
Si us plau!
«de què vas canviant-nos la perspectiva després del cliffhanger de l'os? xD»
hahaha Deu ser l’instint sàdic de l’escriptor. «(i en el fons m'agrada aquest patiment haha). Com jugues amb els nostres sentiments!» Sorry! ;)
«propietats màgiques de l'iggaak (...) Les memòries de llum són un tipus de màgia que m'agrada molt, similar als records ancestrals/hereditaris que a vegades hi ha en altres mons de fantasia.»
El que són una herència en si (que no sempre de sang) són les iggait, però el que es veu de llum és qualsevol record visual d’una vivència del portador d’aquell moment (és a dir el que va veure el que les duia en un moment del passat, i no un record del portador actual que es projecti). Crec que ja ho has entès però per si de cas ho volia aclarir.
Explica’m això dels records ancestrals/hereditaris dels mons de fantasia.
«Poder connectar amb el passat a través de records d'altres persones em sembla molt bonic. Una mica com un pensiu, de fet (però només una mica, és bastant diferent).»
Sí que recorda el pensiu, però hi ha unes diferències essencials amb unes iggaak. En el pensiu un decideix quin record extreure’s o revisitar. Però els records que retenen les iggaak, no els decideix el seu portador, sinó les mateixes ulleres, i acostumen a ser moments decisius per algun motiu, fets importants (per això sí que es podria intuir quins han quedat a la seva memòria). Una altra diferència és que amb el pensiu es revisita el record, es reviu com a tal, encara que des d’un punt de vista extern. En canvi, amb unes iggaak el portador només el veu "projectada" la visió, i com si ho hagués vist en primera persona.
Veig les semblances amb el pensiu! Però, com a curiositat, el concepte de ‘memòria de llum’ va néixer més de pensar en la memòria carnal de les papallones daurades. En aquest cas, la papallona reconeix la persona a través del contacte amb la pell; en el cas de les iggaak trien el record a "projectar" segons qui les porta i en quin moment.
«Dit això... crec que tota l'exposició era innecessària. Potser la informació no ho és (ja ho veurem, segons com segueixi la història), però la manera de transmetre-la és molt... bé, molt enciclopèdica.»
Te’n dono la raó al cent per cent. És totalment cert que aquest capítol trontolla precisament pel fet de ser tan enciclopèdic. Això té una explicació, que ara donaré, encara que no ho justifica i que podria haver estat millor. Per un cantó, la informació hi havia de ser, perquè volia partir del fet que el text es pogués explicar per si mateix, que no calguessin explicacions externes sobre la formació de l’escola o del concepte intencional del seu naixement, o d’altres temes que surten a la fic. Per tant, la informació hi havia de ser. Per altra banda, si el to és enciclopèdic és perquè vaig patir ―com era d’esperar― pel nombre de paraules, i vaig haver de retallar moltíssim el capítol fins que només en van quedar les ratlles informatives i sense amanir.
Una altra falla que té aquest capítol, ho reconec, és que trenca molt amb la història principal. De fet, la idea havia de ser introduir la informació intercalada amb història, per no trencar-ne el fil (la Marta i tu sí que us n’heu sortit bé). En esbossos anteriors, aquest capítol contenia classes impartides per en Nanuq, i els nens preguntaven coses i tenia una dinàmica més fluïda. A més, hi havia moltes pinzellades dels pensament d’en Nanuq sobre en Caleb i d’aquesta manera no hi havia un tall tan gran amb el canvi de punt de vista. Cada capítol havia d’estar narrat des del punt de vist d’un dels dos personatges, però finalment en Caleb va agafar el protagonisme de manera que el quart capítol, que havia de ser per en Nanuq, va acabar sent des d’en Caleb. Coses del procés...
Segurament, al cap d’un temps, faria una revisió (com estic fent amb totes les fics) del text i sobretot caldria reescriure aquest capítol de cap i de nou.
«Sí que ho vas connectant de tant en tant amb la història del personatge que ho narra, però és com un enorme parèntesi que, després d'un parell de paràgrafs, tenia la sensació d'estar llegint simplement un article sobre el lore de la comunitat màgica àrtica, més que una història narrativa.»
El que hem comentat: que el canvi de personatge trenca el fil narratiu i el to enciclopèdic allunya de l’acció dins la història.
«com t'he anat comentat aquests mesos m'agrada molt tot el que has creat per aquesta escola, i la manera com diferencies la seva "filosofia de vida" de la d'altres escoles com Hogwarts. És una escola amb personalitat única, i això està molt bé.»
Això és el que més m’ha agradat de crear l’escola de màgia de l’àrtic. No deixa de ser una cosa petita, però hi he dedicat molt per transmetre un missatge concret (encara que en un projecte més gran, el resultat també hauria pogut ser molt més gran). Ha estat una bona pràctica i m’ha ajudat a experimentar tant en la creació i organització d’un lore (la creació és una cosa, l’organització sí que ha estat un repte que m’ha fet millorar), com en la narrativa. Que els capítols com a unitats vagin a alguna banda! I trobo que ha estat un bon aprenentatge. Sé que tot això seria més propi d’escriure al final, però m’ha sortit així aquí. I m’alegro que ho hagis valorat!
«El capítol, però, està molt ben tancat!»
Com dic, he procurat que els capítols es dirigissin cap algun lloc. Que concloguin (encara que a nivell general continuï la història). D’això, n’hem parlat molt: «plantejament, nus i desenllaç»; si no aprenc a dominar per fi les beceroles de la narració, malament rai! M’alegro que en aquesta fic s’hagi pogut apreciar el canvi!
«les diferents sales m'han semblat molt interessants, però l'única que recordo ara és la Sedna perquè apareix al flashback»
La Sala Sedna s’emportarà el protagonisme de la història, així que ja està molt bé que aquesta t’hagi quedat ben clara. La pots identificar al moodboard de la portada de la fic?ç
«Ja tenia el cor encongit per l'abraçada de l'os, i a més ara m'he de preocupar de la Vivienne i la seva pèrdua de la màgia!»
D’això es tracta!
«És una escena fosca, i potser hi ha gat amagat (o narval amagat)?»
Fan del narval amagat!
«Ah, sí, les escoles de màgia, els llocs més segurs del món. Típic xD»
Naturalment!
«Em fa ràbia no poder llegir tota la història de cop com vaig fer amb la Marta, però és tard, o sigui que demà segueixo. Espero que l'os no aprofiti aquestes hores de pausa per acabar d'estrènyer el pobre Caleb!»
Això em va fer gràcia! La pregunta essencial de La Història Interminable: ‘què passa dins d’un llibre mentre no l’està llegint ningú?’. Jo li deia a la meva professora de castellà: «he leído Tres Sombreros de Copa nueve veces y ¡siempre termina igual!». Avui el tinc llegit més cops i sí, continua acabant igual... O aquesta gent que mira La vita è bella sense arribar al final, que la deixa en un punt concret per quedar-se’n amb el final feliç. Però, ei!, aquí s’ha de llegir fins al final!
Continuo responent
Antares
Cass Ross Enviat el 16/06/2024 a les 22:15:01 #28241 He escrit 15 fanfics amb un total de 72 capítols «La màgia és una cosa que forma part de tots nosaltres, de la nostra identitat. El misteri del món que és a tot arreu i viatja pertot arreu. Però, quan un oblida qui és, la màgia cau en un son profund. Com desvetllar-la?» Oh, m’agrada moltíssim. Em fa pensar en l’Eric Earl, hello there my beloved boy.
Em sap greu, però ara t’hauré de fer una de les crítiques grosses que estic trobant mentre llegeixo. Ja ho vaig notar en el capítol anterior, però aquí és molt més flagrant. Trobo que l’explicació del world-building l’estàs fent d’una manera molt enciclopèdica.
Com en aquest capítol, que has fet una descripció dels orígens de l’escola i les diferents parts de l’escola que, per una banda, no acabo d’entendre a tomb de què ve, i per l’altra, no acabo d’entendre la relació amb l’escena del final.
A més a més, fa que el narrador no tingui cap tipus de personalitat; perquè les dades venen molt fredes i concises d’una manera que no sona natural a com ho explicaria una persona, sinó a entrada de diccionari. Ho hauries pogut explicar més com una rondalla («Quan era petit, va passar això», en comptes de «L’any 1867...»; o «Com la meva àvia m’explicava, abans solia ser així», que potser s’hauria lligat més també amb les tradicions de transmissió oral pròpies de les comunitats indígenes. Per posar alguns exemples.)
No pretenc dir-te com has d’escriure la teva història (i espero que les meves paraules no s’interpretin així, però si és el cas, ho sento!), i admeto que entenc molt les ganes de posar tantes coses que has investigat i has pensat del món i l’escola com puguis en el text, però sap greu perquè trobo que l’execució no ha sigut gaire bona i s’hauria hagut de polir, perquè t’allunyen de la lectura, perquè hi falta personalitat i ànima.
Tot i així, vull dir que em sembla molt, molt interessant tot el que expliques de l’escola i les diferents aules de la màgia.
Ostres, sembla ben esgarrifós tot aquest incident que devia passar sota l’escola. A veure si traiem l’entrellat per entendre què el va dur a fer-ho. Tot i així, em sap greu que tinc la sensació de no conèixer els personatges implicats, ni tant sols realment les relacions entre tots ells (eren tots amics? simplement companys de classe? des de quan feia que es coneixien?), i potser no m’hagi colpit tant emocionalment com ho hauria pogut fer.
M’agrada que al final ho reconnectis amb la història del primer capítol!! A veure què passa quan els dos amics es retrobin, a no ser que el Caleb l’hagi matat l’os! Ah, no ens posem macabres, Cass.
Antares_Black Enviat el 24/06/2024 a les 04:11:57 #28259 He escrit 12 fanfics amb un total de 58 capítols Cass:
«Em fa pensar en l’Eric Earl, hello there my beloved boy.»
Suposo que t’hi fa pensar perquè ell també té la màgia adormida perquè té la identitat adormida. Com bé dius «l'Eric no pot fer bona màgia perquè no s'accepta a si mateix. I per això podríem dir que ara té la màgia "adormida"».
«Trobo que l’explicació del world-building l’estàs fent d’una manera molt enciclopèdica.»
Ja he contestat això molts cops.
«Com en aquest capítol, que has fet una descripció dels orígens de l’escola i les diferents parts de l’escola que, per una banda, no acabo d’entendre a tomb de què ve, i per l’altra, no acabo d’entendre la relació amb l’escena del final.»
En aquest capítol es descriu l’origen i la fundació de l’escola, i sí és una parada respecte al primer capítol, també el narra un altre personatge. La relació amb l’escena final: és una vivència del narrador lligada a una de les aules de l’escola, un incident que succeeix per l’origen d’aquesta sala i és el que marca el misteri pel desenvolupament de la història.
«A més a més, fa que el narrador no tingui cap tipus de personalitat; perquè les dades venen molt fredes i concises d’una manera que no sona natural a com ho explicaria una persona, sinó a entrada de diccionari.»
Com ja he explicat en resposta al comentari de sobre, la idea era explicar-ho en una classe de teoria de la màgia i relats d’en Nanuq, amb els nens. Al final va quedar com va quedar i admeto que deshumanitza el personatge (que en els capítols que vénen sí que té personalitat i és de tot menys fred).
«Ho hauries pogut explicar més com una rondalla («Quan era petit, va passar això», en comptes de «L’any 1867...»; o «Com la meva àvia m’explicava, abans solia ser així», que potser s’hauria lligat més també amb les tradicions de transmissió oral pròpies de les comunitats indígenes. Per posar alguns exemples.)»
M’agrada que diguis d’explicar-ho com una rondalla. Però és que una mica és el que es va fer (encara que per les retallades al final ja cosa va quedar molt comprimida). Constantment parla en primera persona: nosaltres, la meva família, la meva àvia, jo ho he vist...
«Aquesta és la meva funció com a actual professor de teoria de la màgia i relats»
«Van obligar la meva gent a»
«I és que la nostra relació amb la natura màgica és part del nostre dia a dia,»
«(...) la nostra màgia (...) els nostres nens (...) que no poguéssim»
«Havíem de fer alguna cosa. Per això la meva família va començar a»
«la nostra vida habitual (...) I la meva família (...) érem perseguits (...)»
«Aquest passat de la meva família va marcar el precedent del que en un futur es convertiria en l’Escola de l’Àrtic. Una història que sempre m’explica l’àvia, que avui és la directora de l’Escola; una història que de vegades fins i tot tinc la sensació d’haver viscut; perquè ho he vist. Jo he vist el camí que van recórrer cap a l’est a través de de les meves iggaak (...) Les meves són herència dels meus avantpassats que (...)»
Hi ha una petita introducció general i a poc a poc es va portant la història cada cop més a prop, fins que ens parla de l’incident (que ell va viure i que desencadena la trama de la història curta). No he llegit recentment el text d’Ilvermorny, però també estava explicat així, per posar un exemple, i no recordo que a ningú li semblés malament el to "enciclopèdic" ni que trobessin que faltés personalitat i ànima al text. En el meu text, només és aquest capítol (potser per això desentona més) i així és com estava pensat Admeto que el resultat final coixeja molt pel que havia estat (les explicacions dins d’una classe, per exemple), però no crec que hagi estat res taaan taaan dolent. Una història comprimida i amb algunes dades explicades; accepto aquestes crítiques, i tant. També hi ha un component de gustos. Però crec que us esteu aferrant molt a això i no us deixa veure la història que he escrit.
«No pretenc dir-te com has d’escriure la teva història (i espero que les meves paraules no s’interpretin així, però si és el cas, ho sento!), i admeto que entenc molt les ganes de posar tantes coses que has investigat i has pensat del món i l’escola com puguis en el text»
He entès què volies dir, i agraeixo que indiquis altres maneres de redactar-ho; per això fem els comentaris! Però no crec que el que hagi fallat és el voler posar coses d’investigació; més aviat volia que s’entengués el que havia ideat. De fet, hi ha moltes més coses d’investigació que han quedat al tinter (que ni tan sols vaig incloure en el primer esborrany) i la majoria de les quals ni explicaré al fòrum (perquè només hi parlo del que surt a la fic). Això no és una classe d’història i no he pretès mai fer això. Però jo vaig idear una història i la vaig estructurar d’aquesta manera. Ha rebut el impactes de la tisora per dir-ho així i per això es veu aquesta compressió, però des del principi estava pensat que estructuraria aquest capítol com la fundació de l’escola, amb la informació que caldria per tirar en davant el conflicte. Ja m’ha quedat clar que és una estructura que no ha agradat, i sé que no és només per la manera de redactar-ho.
«Tot i així, em sap greu que tinc la sensació de no conèixer els personatges implicats, ni tant sols realment les relacions entre tots ells (eren tots amics? simplement companys de classe? des de quan feia que es coneixien?), i potser no m’hagi colpit tant emocionalment com ho hauria pogut fer.»
Totalment! I no, no havies de conèixer els personatges, encara! Només és en Nanuq explicant al lector què sent, però el lector no té ni idea de qui és tota aquesta gent. És normal i estava pensat així! Se sap que va passar alguna cosa, de la qual el protagonista (en Caleb) va ser acusat i expulsat, però no sabem per què! No ho sabem perquè la història encara no ha començat a caminar.
Això sí, hi ha moltes coses que es poden pensar. En Nanuq es refereix a en Caleb com «el meu amic» (i també com «el meu amic enyorat»), ens diuen que volien explorar junts l’escola i que ara que torna «tenia ganes de tornar-lo a veure». Que feien el mateix curs i també sabem l’edat que tenia en Nanuq quan va començar l’escola («Durant tots els nostres cursos, des que jo tenia set anys, havíem mirat sala per sala»). Si fins i tot es diu l’edat que tenia la Kallik («La Kallik, una companya nostra que aleshores tenia onze anys»), que era companya seva i més gran, i que va considerar que en Caleb era culpable. Sabem segur que eren companys, que es coneixien, que eren estudiants de l’escola, que entre els quals hi ha dues germanes bessones i que eren petites (segurament les més petites), i hi ha un diàleg ple de pistes sobre el caràcter de cadascú. En Caleb torna a l’escola per treballar-hi deu anys després de l’inciddent, que ens ho diu la ressenya i ens ho diu el capítol («I ara, després de deu anys, en Caleb tornaria! L’àvia m’havia dit que li havien donat feina a l’Iglú»). És que fins i tot es planteja el dubte de per què tornava precisament aleshores i que en Nanuq «creia que [aquell incident] havia quedat en el passat»). Sento que ni amb tot això no t’haguessis pogut fer ni un petita idea dels personatges.
Són peces soltes que el lector ha d’anar encaixant. No es tracta d’això? Ho voleu tot mastegat?
En resum, crec que aquest capítol no s’ha entès. Potser és culpa meva, que no he triat l’estructura adequada per la història. Però, com he dit, potser aquest pensament no t’ha deixat veure tot el que passa en aquest capítol!
Segueixo!
Antares