L’Escola de Màgia de l’Àrtic - ᒪᕐᕉᒃ inunnguqsainiq (Nanuq)
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 07/04/2024 a les 22:40:33
Última modificació 07/04/2024 a les 22:43:19
Tots els capítols de L’Escola de Màgia de l’Àrtic
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


ᒪᕐᕉᒃ inunnguqsainiq (Nanuq)

 

Capítol 2: Nanuq

ᒪᕐᕉᒃ

inunnguqsainiq

 

       La màgia és una cosa que forma part de tots nosaltres, de la nostra identitat. El misteri del món que és a tot arreu i viatja pertot arreu. Però, quan un oblida qui és, la màgia cau en un son profund. Com desvetllar-la?

       Aquesta és la meva funció com a actual professor de teoria de la màgia i relats: explicar l’origen d’aquesta màgia i les històries secretes del passat. Despertar aquest misteri que dorm. La funció de l’Escola de Màgia de l’Àrtic és molt semblant: rescatar la cadena de transmissió intergeneracional de la màgia que els qallunaat van trencar.

       La màgia àrtica forma part de la tradició familiar: s’aprèn a casa. Els qallunaat venien d’Europa i no coneixien la màgia. Van obligar la meva gent a convertir-se en religiosos, en el sentit occidental del terme. Alguns inuit afirmen que la religió no existia abans de l'arribada dels missioners. I és que la nostra relació amb la natura màgica és part del nostre dia a dia, i no pas un fenomen basat en la fe tal com consideren els qallunaat. Havien d'eliminar la nostra màgia si volien que seguíssim les seves paraules. I ho van a intentar el 1867 emportant-se els nostres nens en internats, lluny de les seves famílies i de les seves comunitats, per tal que no poguéssim ensenyar-los a fer-la servir.

       La màgia, però, no es pot eliminar perquè és una part intrínseca del món.

       Per aquells nens, la vida en aquelles escoles era estranya i solitària. La disciplina era severa i la vida quotidiana era militarment reglada. La nostra llengua i cultura van ser denigrades i reprimides.

       Havíem de fer alguna cosa. Per això la meva família va començar a acollir nens per ensenyar-los màgia a casa seva, a l’est de l’illa de Victòria, a la regió de Qitirmiut (Kitikmeot) de l’actual Nunavut.

       A partir de mitjan segle XX, els qallunaat van obrir nous col·legis interns i molts més nens inuit van ser separats de les seves famílies. El govern del Canadà va reubicar diverses poblacions inuit, i moltes viles van quedar buides. Aquest desplaçament ens apartava de la nostra vida habitual, lligada i dependent de la terra i del mar, del pas de les estacions i dels recursos naturals. I la meva família ja no podia mantenir les ensenyances de màgia a casa, perquè no hi estaven segurs: érem perseguits. Però no podia abandonar els seus aprenents, així que va prendre la decisió d’emigrar cap a l'est i més enllà del nord.

       Aquest passat de la meva família va marcar el precedent del que en un futur es convertiria en l’Escola de l’Àrtic. Una història que sempre m’explica l’àvia, que avui és la directora de l’Escola; una història que de vegades fins i tot tinc la sensació d’haver viscut; perquè ho he vist. Jo he vist el camí que van recórrer cap a l’est a través de les meves iggaak, que, d’entre d’altres propietats màgiques, tenen memòria de llum. Quan un se les posa pot veure allò que van veure els seus portadors anteriors, com si la llum del passat tornés a traspassar les estretes obertures de les ulleres. Les meves són herència dels meus avantpassats que van travessar el gel per trobar un lloc segur on continuar ensenyant el que sabien.

       I van anar a parar ni més ni menys que a les costes occidentals de Kalaallit Nunaat. Els qallunaat l'havien anomenat Groenlàndia, 'terra verda', perquè quan van arribar van veure una terra verda. El que no sabien és que de verdes només ho són les costes a l’estiu i que l’interior de la gran illa està cobert per una blanca capa de gel.

       La nostra noció de comunitat és molt més àmplia que la que ens volien imposar, així com la nostra flexibilitat en l’estructura familiar. És per això que els viatgers nunavummiut i els kalaallit van compartir espai per passar aquell hivern ferotge i es van convertir en una única i diversa comunitat que viatjava cap al nord. De fet, jo descendeixo d’aquesta família que es va formar en l’adversitat del perseguidor no-maj.

       A mesura que es van anar endinsant a l'interior cada cop més al nord, es van topar amb els tuniit, els temibles gegants que poblaven les terres de l’interior. Els meus alumnes ja en coneixen la història: cinc cops més grans que nosaltres, violents guerrers que en temps antics se'ns havien volgut cruspir. La llegenda dels gegants és de les que més diverteixen els nens i a mi m’encanta explicar-la, perquè l’astúcia del petit és la que deixa el ganàpia amb un pam de nas. Dos gegants es barallaven per clavar queixalada a un inuk, perquè no era prou gros per alimentar-los a tots dos. Amb cada patacada i amb cada caiguda dels gegants, la terra s'anava modelant, formant valls profundes i muntanyes amb congostos pronunciats. Un panorama ben diferent de l'extensa i plana tundra. Quan els gegants van caure a terra esgotats, l'inuk va aprofitar per escapar-se. Al cap de milers d'anys, aquestes valls i muntanyes continuaven al seu lloc, com un recordatori de l’èpica lluita dels gegants.

       Quan els nens em pregunten si els gegants són dolents, sempre els dic que la gana ens pot trair i fer-nos fer coses que no volem. Quan les famílies fundadores van arribar a l’interior de Groenlàndia no els van fer cap mal. De fet, els gegants van ajudar a construir un iglú on poder continuar duent a terme les classes. Avui continuen vetllant per nosaltres, i protegeixen els encontorns dels terrenys de l’Escola.

       Tot seguit es van crear les aules de la màgia, una per cada tipus: L’Aula de màgia sila alberga les entrades secretes cap a les altres aules i, com que és una sala tranquil·la amb llànties d’oli de foca (qullit) pels exercicis de màgia mental, mentre no hi ha classe els alumnes s'hi poden quedar estudiant. L’Aula de màgia projectada és una cova de caramells de gel que pengen del sostre com estalactites, i que surten de terra com estalagmites; i disposa d’un magatzem variat d’olis de càrrega. Finalment, l’Aula de màgia transfigurativa, un espai canviant per l’entrenament de la imaginació, amb escultures de pedra i de terracota, així com fils, cordills i cordes de tota mena.

       L'hostilitat de la glacera permanent de l'interior els donava molt d'avantatge sobre els perseguidors, que no haurien estat capaços de sobreviure en aquelles extremes condicions. L’iglú era molt més que un refugi de neu, era una fortalesa de resistència i una comunitat familiar on no oblidar qui som ni d'on venim. Encara ara constitueix un refugi per tots aquells nens sensibles a la màgia que volen aprendre a fer-la servir, i pels seus pares. Aquests nens que estan plens de màgia s’anomenen silatutu t.

       Tanmateix, viure a l'interior envoltat de grans masses de gel lluny de les costes suposava un greu problema de subsistència per l'escassetat de recursos. No podien reconèixer l'estiu quan arribava perquè, tot i que els dies llargs i les nits lluminoses de Malina (la dona-sol) arribaven, la capa perenne de gel era impertorbable. Necessitaven una manera d’accedir a la vida marina i també als recursos de la terra de les estacions càlides, o aquestes noves generacions de màgics moririen per malnutrició.

       Les flames de les llànties d'oli invocaven els esperits i estimulaven la imaginació dels màgics presents que van començar a entortolligar diversos cordills de pell a les seves cintures, com si cadascun d'ells fos un dit part d’una enorme mà. La Sala Kaila, nom del creador i també regent dels astres i del bon i mal temps, era un espai màgic per l’observació del cel. La Sala Nuna era pels estudis minerals; Nujalik, regent de la caça a la terra, vetllaria per l’aprenentatge dels éssers terrestres a la Sala Nujalik. Tots extractes del món natural que constituïen aliment i espai d’estudi.

       I per acabar l’aula que van anomenar «Sala Sedna».

       La dansa i el fil van invocar Sedna, senyora de la mar i de les seves criatures marines, i un colossal túnel submarí, sinuós i laberíntic es va obrir pas en la fosca per ampliar el multiiglú. Encara avui una força invisible manté l'aigua marina flotant màgicament per sobre nostre, al llarg d'una cavitat ample que forma un semicercle. Aquell espai va convertir-se en un accés per als mamífers marins, els peixos i la vegetació marina que vivia a les aigües àrtiques que es trobaven lluny de l’iglú. L’equivalent marí de Nujalik.

       La tràgica història de Sedna és la que més costa de fer comprendre als nens, i és la que més sedueix els màgics experimentats. Segons la llegenda, Anguta i Isarrataitsoq volien casar la seva filla Sedna, però aquesta rebutjava tots els seus pretendents perquè cap home no la satisfeia. Tot i així, els pares continuaven insistint amb el matrimoni i, cansada de la pressió dels seus pares, Sedna es va prometre amb un gos per fer-los enrabiar. Sabien que la descendència que sortia d'aquestes unions era estranya i destinada a convertir-se en enemics, i per això els seus pares no ho podien consentir.

       Amb la intenció de desterrar la seva filla al mar abans que aquesta, el gos o els seus futurs fills els poguessin devorar a ell i a Isarrataitsoq, Anguta va fer veure que acceptava la unió de Sedna amb el gos i li va dir que l'acompanyaria amb el qaiaq a l'altra banda de la banquisa en desglaç perquè es pogués reunir amb el seu promès. No obstant això, el pare va llençar a traïció la seva filla a l'aigua gelada. Mentre el pare intentava submergir-la per sempre més, Sedna lluitava amb totes les seves forces per agafar-se al qaiaq. Fins que Anguta va agafar el seu ganivet llarg i li va tallar els dits. En veure's les mans sense dits i submergint-se en les profunditats, va transfigurar les seves extremitats superiors en aletes per poder nedar, així com les seves cames en una cua de peix. Els seus dits mutilats es van anar transformant en els animals marins que cacem per alimentar-nos i per elaborar els preparats màgics. I és per això que Sedna és la mare de les criatures marines i la senyora de la mar. Es diu que és ella la que manté les foques, morses, balenes, peixos i narvals sota el seu control agafats en els seus llargs cabells i per això cal que el xaman li raspalli els cabells (atès que ella no té dits) per tal que els alliberi i els puguem caçar.

       A poc a poc, Sedna es va anar enfonsant a l'inframon, convertint-se en la governant dels monstres de les profunditats.

       Anguta el pare de Sedna, custodia les ànimes dels difunts a l'erm glaçat que és l'inframon, l’Adlivun, aquells que hi ha sota nostre. Allà les ànimes es purifiquen durant un any fins que Pinga, la deessa de la fertilitat i la medicina, les guia fins a la Terra de la Lluna, on trobaran el descans i la pau eterns. El que no es podien imaginar els meus avantpassats era que invocar la màgia de Sedna per crear la sala dels animals marins portaria associada la bruixeria funerària de l'inframon. De manera que sota de la Sala Sedna es va formar una altra cambra: una extracció màgica de l'autèntic l'Adlivun.

       Quan se'n van adonar, ja era massa tard per tornar enrere.

       Així que van decidir cobrir el sòl de la sala Sedna amb pells de foca, formant un mosaic de llustroses pells grises i tacades. Per més seguretat, van encantar una agulla d'ullal de narval, enfilada amb fil torçal de bigotis de morsa i tendons de balena, perquè cosís les pells al terra segellant-ne l’entrada.

       Entre la Sala Sedna i la Sala Nujalik, i a mig camí de la Sala Kaila, es trobava la zona Pinga: un espai de confort i cures, i també d’allotjament pels alumnes i les seves famílies. Més endavant, es va habilitar també una biblioteca, que disposava de papers parlants, i es van anar afegint classes generals per altres matèries, com llengua, números o ciències socials, així com per les arts plàstiques i les activitats extraescolars.

       Per reforçar la seguretat contra els no-maj, cada any el multiiglú canviava de lloc màgicament i s’ubicava en algun lloc atzarós de l’inlandsis. L'Escola prenia fama en la clandestinitat que s'imposava en la comunitat màgica.

       Els membres de la família fundadora van fabricar més iggait màgiques, que es van convertir en el lligam amb l’Escola i una invitació per nous estudiants. Gràcies a la seva memòria de llum, podien veure marcades les rutes cap als inuksuit escampats per tot l’àrtic. Un instrument que els màgics llegarien als seus fills. Aquells que, pel que fos, no havien pogut llegar les seves iggaak als seus descendents, havien de trobar sense presses un candidat amb prou màgia a qui transmetre-les. Quan el trobessin, es convertirien en el seu mentor, per guiar-lo en el món de la màgia i acompanyar-lo, juntament amb la seva família, cap a l’Iglú. Perquè un dels principis bàsics de l’Escola és que els nens no s’han de separar mai de les seves famílies.

       El 1999 les reivindicacions de la comunitat màgica inuit van donar fruit amb la formació de Nunavut, un nou territori autònom del Canadà, separat de l’anterior Territoris del Nord-oest. A partir d’aleshores, l’Escola de l’Àrtic es formalitza oficialment com a escola de màgia, i els exàmens finals contribueixen al currículum oficial de la Comunitat Màgica Internacional. Alguns consideren erròniament que és una branca d’Ilvermorny sota la jurisdicció del MACUSA, però el cert és que és una escola independent i contribuent al sector màgic del Govern de Nunavut i als grups màgics clandestins de les autoritats de Groenlàndia.

       Malgrat que encara és una escola força desconeguda fora dels territoris de l’àrtic, és un referent de màgia àrtica per als pobles nadius del cercle boreal. Per aquest motiu encara avui acull, si bé amb poca freqüència, alumnes de zones àrtiques de fora del continent americà i de fora de Groenlàndia, i també estudiants que combinen la seva educació a les seves escoles locals i a l’Escola de l’Àrtic.

       Amb el tancament de l’escola interna dels qallunaat de Kanesatake (Kupaik/el Quebec), l’any 2000 celebràvem la fi de cent trenta-tres anys d’escoles residencials. Però la ferida que han deixat en nosaltres és molt profunda i la tasca de retornar al món de la màgia continua sent molt important, així com la de saber perdonar però no oblidar, perquè no torni a passar.

       I encara avui, i per molts anys, l’Escola de Màgia de l’Àrtic segueix dedicada a l’educació, és a dir a inunnguqsainiq, que literalment vol dir «formar una persona completa».

***

       Evidentment, els meus avantpassats confiaven en la durabilitat de la pell de foca i en la seva capacitat d'aïllament, així com en tots els sortilegis i càntics per segellar el mal que dormia sota el sòl de la Sala Sedna. I no els hauria passat mai pel cap que algun dia uns estudiants curiosos poguessin, ni que fos sense voler, trencar aquell segell i alliberar el que fos que s'amagués a sota.

       I he de confessar avergonyit que jo mateix vaig formar part d’aquest grup d’estudiants imprudents.

       En Caleb i jo teníem ganes d’explorar l’iglú. Durant tots els nostres cursos, des que jo tenia set anys, havíem mirat sala per sala. Només ens faltava la Sala Sedna. Sabia que ell s’hi passava hores contemplant-ne l’aigua i els animals que hi nedaven, i m’havia assegurat que amagava algun misteri. Inexplicablement, ell ho notava.

       Jo coneixia la història de la fundació de l’Escola; me l’han explicada a casa moltes vegades. Però la part fosca de la Sala Sedna encara no la sabia. Potser si ho hagués sabut, hauria evitat que els meus companys es posessin en perill. Cridava molt l’atenció i la veritat és que jo també tenia ganes d’esbrinar què hi havia exactament en aquella sala. La Kallik, una companya nostra que aleshores tenia onze anys, va seguir la Constance i la Vivienne Kupaik fins a la sala marina.

   —Qui canta aquesta cançó? —va preguntar la Vivienne.

   —Sembla que ve d’aquí sota... —deia en Caleb.

       La Constance parava l’orella cap on anava la seva germana.

   —Quina cançó? —vaig preguntar—. Jo no sento res.

   —Perquè no se sent res! —deia la Kallik—, us ho esteu inventant!

       En Caleb tenia l’expressió absent:

   —Jo també la sento...

   —Au, va, no els segueixis la veta, Caleb!

       No estic segur que la Constance pogués sentir la misteriosa melodia que deien (segurament només seguia la seva germana), però la Vivienne i en Caleb segur que podien. No els havia vist mai aquella mirada...

       Aquell dia, en Caleb i les bessones Kupaik van tornar a anar a la Sala Sedna sense nosaltres dos. La Kallik va irrompre aquella nit al meu dormitori per avisar-me que les bessones havien desaparegut i vaig veure que en Caleb tampoc no dormia al seu llit. Els vam trobar al passadís i els vam seguir fins al serpentejant túnel marí.

       Les pells de foca estaven aixecades i un profund forat negre s’enfonsava cap a les les profunditats. Tots tres havien baixat cap a la foscor...

       Tres hi havien baixat, però només dos n’havien tornat de sencers.

       La petita Vivienne tenia la mirada com buida, i la Constance i en Caleb no van ser capaços d’explicar el que hi havien vist i el que havia passat. Però la Vivienne havia perdut la capacitat de fer màgia.

       Els senyors Kupaik i altres pares van treure els seus fills de l’Escola perquè van pensar que ja no era un lloc segur. Els pares d’en Caleb també ho van fer. La Constance plorava i cridava que tornéssim a la Sala Sedna «per recuperar la seva germana». Les bessones tenien vuit anys i amb prou feines si començaven el seu primer curs a l’Iglú, i ja no hi seguirien. En Caleb tenia la mirada absent, segurament trastornat pel que havia passat allà sota.

       La Kallik va insistir molt als seus pares perquè la deixessin quedar a l’Escola i els va convèncer. Creia que en Caleb havia arrossegat la petita Vivienne a l’abisme i que, un cop expulsat de l’Escola, ja no hi havia perill. La meva família és part de l’Escola des de generacions, així que jo també vaig continuar amb els meus estudis.

       Els monstres de l’Adlivum havien arrencat els poders de la Vivienne i les bessones van haver de deixar l’Escola. No les he tornades a veure des d’aleshores, però sempre recordaré les seves expressions d’horror als ulls de les bessones i del meu amic.

       I ara, després de deu anys, en Caleb tornaria! L’àvia m’havia dit que li havien donat feina a l’Iglú. Algú altre s’hauria preguntat per què tornava precisament aleshores, però a mi m’era igual: només tenia ganes de tornar-lo a veure.

       Mentre sortia dels terrenys de l'Escola per donar la benvinguda al meu amic enyorat, pensava jo en tot aquell mal record que, tot i haver calat en els nostres cors, era un desafortunat accident que havia quedat en el passat. O que creia que havia quedat en el passat.

 


Llegit 256 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarUnapersonaEnviat el 08/04/2024 a les 16:51:40
    #28219He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols

    Segon capítol! Em temo que aquí m'he de posar el barret de crític en alguns punts.

    • Abans de res, però, de què vas canviant-nos la perspectiva després del cliffhanger de l'os? xD És broma, evidentment, fer aquests talls i fer patir els lectors és part de la feina de l'escriptor i, en aquest cas, una bona manera d'assegurar-te que seguim llegint (i en el fons m'agrada aquest patiment haha). Com jugues amb els nostres sentiments!
    • M'agrada que dones més propietats màgiques de l'iggaak, i especialment aquesta propietat concreta! Les memòries de llum són un tipus de màgia que m'agrada molt, similar als records ancestrals/hereditaris que a vegades hi ha en altres mons de fantasia. Poder connectar amb el passat a través de records d'altres persones em sembla molt bonic. Una mica com un pensiu, de fet (però només una mica, és bastant diferent).
    • Dit això... crec que tota l'exposició era innecessària. Potser la informació no ho és (ja ho veurem, segons com segueixi la història), però la manera de transmetre-la és molt... bé, molt enciclopèdica. Sí que ho vas connectant de tant en tant amb la història del personatge que ho narra, però és com un enorme parèntesi que, després d'un parell de paràgrafs, tenia la sensació d'estar llegint simplement un article sobre el lore de la comunitat màgica àrtica, més que una història narrativa.
    • Això no treu que m'hagi semblat molt interessant, clar. Ja he comentat el tema de l'iggaak (que m'encanta! :D) però com t'he anat comentat aquests mesos m'agrada molt tot el que has creat per aquesta escola, i la manera com diferencies la seva "filosofia de vida" de la d'altres escoles com Hogwarts. És una escola amb personalitat única, i això està molt bé. És simplement la manera com es transmet tot plegat (per exemple, les diferents sales m'han semblat molt interessants, però l'única que recordo ara és la Sedna perquè apareix al flashback).
    • I parlant del flashback, cliffhanger sobre cliffhanger! Ja tenia el cor encongit per l'abraçada de l'os, i a més ara m'he de preocupar de la Vivienne i la seva pèrdua de la màgia! És una escena fosca, i potser hi ha gat amagat (o narval amagat)? Podria ser simplement el que ja expliques abans, però tinc curiositat per veure si s'ampliarà el tema més endavant.
    • "van treure els seus fills de l’Escola perquè van pensar que ja no era un lloc segur." Ah, sí, les escoles de màgia, els llocs més segurs del món. Típic xD
    • El capítol, però, està molt ben tancat! "O que creia que havia quedat en el passat" em fa pensar que sí que serà aquest, el tema de la fic (o com a mínim hi estarà molt relacionat).

    Em fa ràbia no poder llegir tota la història de cop com vaig fer amb la Marta, però és tard, o sigui que demà segueixo. Espero que l'os no aprofiti aquestes hores de pausa per acabar d'estrènyer el pobre Caleb!




 

2002- harrypottercat.cat Pàgina web no oficial i no té cap relació amb Warner Bros ni J. K. Rowling. Avís legal
Totes les imatges relacionades amb la pel·lícula són propietat de Warner Bros. Harry Potter, els llibres i la resta de personatges han estat creats per J. K. Rowling.
HARRY POTTER, characters, names and related indicia are trademarks of and © Warner Bros. Entertainment Inc. 2005, Harry Potter Publishing Rights © J.K.R. 2004