L’Escola de Màgia de l’Àrtic - ᐊᑕᐅᓯᖅ Un inuksuk sempre em diu: «Benvingut» (Caleb
AvatarEscrit per Antares_Black
Enviat el dia 07/04/2024 a les 22:35:49
Última modificació 08/04/2024 a les 16:59:38
Tots els capítols de L’Escola de Màgia de l’Àrtic
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


ᐊᑕᐅᓯᖅ Un inuksuk sempre em diu: «Benvingut» (Caleb

Capítol 1: Caleb

ᐊᑕᐅᓯᖅ

Un inuksuk sempre em diu &laq uo;benvingut»

 

       Des que vaig deixar la meva Escola de Màgia de l'Àrtic, he recordat sempre les paraules del mestre de teoria de la màgia i d'oqalugtuat (els nostres antics relats que narren les fetes d'un passat remot) sobre l'origen dels quatre tipus de màgia.

      «La màgia és a tot arreu», pensava mentre el meu trineu avançava sotraguejant per l'ampli terreny blanc cap a Ikpiarjuk (Arctic Bay). Ja havia deixat enrere les Muntanyes Baffin, però de moment aquesta màgia que cercava encara no s'havia manifestat.

      Havia sortit de Mittimatalik (Pond Inlet) a vint-i-cinc graus sota zero, em dirigia cap a l'oest i, si bé la temperatura havia guanyat algun grau, l'impacte del vent per la marxa dels gossos propiciava la sensació de fred. Però això només em feia espavilar l'ànim. A les acaballes de novembre, els dies s'havien escurçat tant que el sol es mantenia tímid sota l'horitzó, amagat durant tot el dia. Però fins i tot sense alba, havia d'encongir els ulls perquè la llum freda de l'atmosfera es reflectia a la neu, a la que conferia un lleu tint blavós. Encara tenia una hora més de crepuscle fins que aquella llum fantasmagòrica s’apagués del tot cap a les tres de la tarda i deixés pas a la nit polar.

      No m'havia endut gaire cosa. Només algunes provisions pel viatge (que no havia de ser gaire llarg), roba per les estacions que venien, alguns estris màgics, i joguines, raspalls, cordes i altres materials per la criança dels gossos de tir de l'Escola, que era l’objecte de la meva partida.

      Feia deu anys que havia deixat de ser estudiant de l’Escola de Màgia de l'Àrtic. També una dècada que no hi tornava. I no hauria cregut mai que hi tornaria després de tot el que va passar.

      Després de l'escola, vaig estar molts anys fent una feina que no m'agradava, tancat en una oficina no-maj i sense poder practicar gaire la màgia, i feia poc que em dedicava a la cura de gossos de tir en una petita companyia de múixing i canicross de Mittimatalik. No participava a les competicions com a múixer; la meva feina era cuidar, educar i entrenar els gossos corredors. Els animals són el meu elixir i, com més em permetessin sortir a córrer amb ells lluny del bullici de la societat, millor.

      Això és el que feia fins que el govern màgic de Nunavut em va notificar que a l'Escola els calia un cuidador per als seus gossos. Confesso que em va venir molt de nou i em feia por que tornar-hi no fos la decisió encertada, però lliurant-me completament a la intuïció vaig acceptar.

      M'havia pogut endur quatre gossos amb mi. No m'agrada haver-ho de dir així, però els havia hagut de comprar, atès que eren gossos que treballaven per la companyia. Com jo, de fet, però es veu que a mi no m'han de comprar...

      M'hauria agradat tant poder endur-me la Dagmar, una husky siberiana preciosa de potes corpulentes i excel·lents reflexos. Era capaç de lluitar contra les forces laterals per aconseguir fer virar el trineu en les corbes: un gos de gir increïble. El seu pelatge pèl-roig formava una màscara al voltant dels seus ulls i s'estenia per les orelles i la l'esquena; la resta del cos era d'un blanc lluminós. No sé si mai la tornaré a trobar... No me la vaig emportar perquè feia poc més d'un mes havia tingut cadellets, i les cries han de mamar durant les vuit primeres setmanes de vida. Han de romandre amb la mare i els germans, que són els que els han d'ensenyar les bases del comportament. De manera que separar-los abans d'hora els podria comportar problemes de conducta, i jo no em podia pas fer càrrec de la mare i de tota la cadellada en aquest viatge.

      Però tampoc no em queixo: conec cadascun d'aquests quatre gossos des que van néixer i sé que hi puc confiar.

      Estava molt content de poder tornar a lligar els gossos al trineu amb cordes individuals, i no pas per parelles formant dues columnes tal com es fa en les curses. No és que no m'agradés la manera del múixing, la cursa de trineus (al cap i a la fi cada gos té la seva funció), però volia continuar educant els gossos que m'acompanyaven a les maneres que es trobarien ben aviat a l’Iglú. Corrien formant una mena de ventall esvelt i desigual que s'obria des del trineu. A l'extrem esquerre veia el dors recte i negre com el fum del Kobuk; i el pelatge gruixut i platejat de la Noatak, a l’extrem dret. Cadascun decantava la seva cua blanca i enrotllada cap a cantons oposats. Els joves i robustos malamuts d'Alaska corrien com a gossos de gir, prou a l'alçada de la feina que feia la Dagmar.

      Amb un cable més curt, havia col·locat el Nuvuja, un gos jove però el de més edat dels quatre, al centre esquerre. Era un gos canadenc de presència pesant i poc mòbil; gros i rodó, de pèl blanc i fi amb matisos grisencs. Era com un dens i enorme núvol d'aquells que es mouen lents o veloços a mercè de l'empenta del vent. Acostumava a col·locar-lo al més a prop del trineu possible, en el paper de gos roda, per tal que frenés l'afany desmesurat dels seus companys. Calia que fos un gos prou fort com per mantenir el pes del vehicle, especialment en les corbes tancades per evitar que surti disparat amb la força del gir. I el Nuvuja, ferm i consistent, complia perfectament totes aquestes característiques. A més, també era molt calmat i no se sobresaltava amb els constants moviments bruscs del trineu just darrere seu.

      El vent aixecava la neu pols de la capa superficial del terra fins a l'alçada dels ulls, cosa habitual a la tardor, i em dificultava la visibilitat. Encara podia agrair que la boira no se sumés a la borrufa. Però sentia l’adrenalina del viatge en trineu que em mantenia eufòric, i els meus gossos m’ajudaven a controlar els nervis.

      Apartada de la nostra ruta, una guineu àrtica semblava seguir-nos des de la perifèria. Ja havia mudat bona part del pelatge cap al blanc i voluminós d'hivern, però encara tenia matisos de pèl fosc de les estacions càlides anteriors. Les guineus àrtiques no són perilloses per les persones (i no crec que volgués fer mal als gossos mentre anessin amb mi), però ja feia una bona estona que no ens treia la mirada del damunt. Una mirada estudiosa, d'interès; gairebé racional. No entenia ben bé per què, però tenia alguna cosa que m'inquietava. Però no em podia distreure i m'havia de forçar per continuar mirant endavant i dirigir els gossos.

      Com a líder, si és que es podia dir així a falta d'un altre gos més experimentat, al centre dret havia lligat amb un cable més llarg el jovencell de la colla. No estava prou segur del meu domini de la màgia per deixar-la córrer lliure sense una corda física. La Tåge era una gossa vigorosa de raça groenlandesa que no arribava a l'any, de pelatge desordenadament tacat de marró, blanc i negre.

      Els gossos líder són apreciats pel múixing, de manera que endur-me'n un se'm va fer complicat

      Amb en Nuvuja va ser fàcil perquè la Federació Cinològica Internacional no admet gossos canadencs i no podia participar en la majoria de les competicions. A més, després de tantes hores treballant plegats havíem viscut molts moments junts i era massa important per mi per separar-me'n. A la Tåge, però, li agradava córrer i explorar, així que la seva energia jove empenyia tot l'equip endavant i pensava que ja tindria temps per aprendre’n. I ben bé semblava que el Kobuk i la Noatak fossin els que s'encarreguessin de tot.

      Sé que els inuit no-maj condueixen amb un fuet de pell de foca trenada, no pas per pegar els gossos, sinó perquè amb l'espetec sàpiguen les ordres que han de seguir o què és el que estan fent malament. Nosaltres, en canvi, cantem en la seva llengua. Jo no sé gaires cançons guturals, només algunes per als gossos de les que em van ensenyar durant els primers cursos a l'Escola. El cant gutural és una assignatura troncal només pels alumnes de menys d'onze anys, i després es torna opcional. I és que quan em vaig fer més gran em feia vergonya apuntar-me a l'optativa de cant gutural, perquè, tot i que avui dia qualsevol estudiant pot triar-ne l'assignatura, tradicionalment és una art màgica reservada a les dones i als nens petits. I ara me'n penedeixo. Tot i així, sempre he tingut traça amb els animals, i de fet molt més que amb les persones. Sento que ells m'entenen millor i no em fa por mirar-los als ulls.

      Aleshores la vaig començar a notar: la màgia sota els esquís del trineu. Alguna cosa s’havia ficat sota nostre i ens feia levitar a un pam de la neu. Les potes dels gossos continuaven corrent però ara flotant en l’aire, i el trineu lliscava més lleuger, silenciós i sense sotracs. Al principi els va sorprendre aquell rampell màgic que els separava del terra, però la sensació era agradable i eren capaços de percebre que per mi era un bon senyal.

      Era la suluk.

      La suluk és una entitat diminuta, microscòpica, que viu a sota terra i sobre la superfície de la neu quan n'hi ha. Li agrada instal·lar-se en tot allò que tingui una energia màgica atraient, especialment els esquís d'un trineu ben engreixat o el pèl i els coixinets de les potes dels animals, en aquest cas els gossos de tir. Viu en societat i forma grups com si fos un sol ésser. La seva mida microscòpica fa que sigui pràcticament invisible, així que cap màgic no l’ha vista mai i ningú no sap quin aspecte té en realitat. Per això se l'anomena suluk, ploma, com una representació poètica de la seva incògnita forma veritable. Tot i així, se sap que es ramifica sota el sòl (i en la capa de neu de terra, si n'hi ha) en filaments invisibles, com hifes que formen un mateix miceli. No se sap on acaba un individu i on en comença un altre, per això es parla d'aquesta criatura màgica com un tot, en singular.

      Encara que flotem, no podem volar com a tal és clar. A la tundra les coses van arran de terra, fora de les muntanyes de les costes. Aquí només volen les aus, i la levitació i el salt màgic estan limitats en alçada i temps de suspensió. Volar sense el permís i la invitació d'Anningan (l'home-lluna) és màgia tabú, i jo ja estic ben escarmentat pel que fa a trencar allirutiit.

      Tot que la suluk només pot separar-nos lleument de terra, ja n'hi ha prou perquè els màgics no deixem rastre a la neu ni fem soroll en lliscar pel gel dur.

      La sensibilitat màgica de la suluk també ens podia conduir per viatjar màgicament d'un punt a un altre, atès que poden travessar els punts de connexió espacials del teixit del món. Quan una guineu àrtica salta de cap a terra, o bé va a la caça d'algun rosegador o bé vol seguir les ramificacions de la suluk. Però nosaltres seguiríem un altre camí. I semblava que la nostra perseguidora particular també, perquè no havia mostrat cap interès per caçar res ni per desenterrar menjar. En comptes de remenar el terra, no ens treia l'ull de sobre.

      El meu trineu era pràcticament no-maj, i ni tan sols li havia engreixat els esquís amb la mescla màgica habitual de pólvores d'ullal de narval i greix de morsa. Els no-maj engreixen els seus trineus merament perquè llisquin millor, però no saben que afegir-hi un pessic de pólvores de narval ajuda a atreure la suluk. Així que alguna cosa màgica deuen haver captat en nosaltres... Ja ens hi devem acostar.

      Em vaig posar les ulleres de sol màgiques, que, en comptes de vidres, duen unes estretes escletxes horitzontals tallades a l'alçada dels ulls. Les iggaak redueixen l'entrada de llum i protegeixen de la claror quan es reflecteix violentament a la neu. Són les ulleres de sol més antigues del món, però aquestes concretament tenen funcions màgiques importants i per això me les posava llavors. S'adaptaven perfectament al meu rostre de manera que aguantarien, sense suports ni nusos, qualsevol sotrac o tempesta.

      Tan sols era un nen quan aquell home misteriós d'ulls grocs i salvatges va detectar la màgia en mi. L'inuk es deia Atka Tiriganiaq. Va ser ell qui em va regalar les iggaak, un artefacte màgic que era més que un regal: simbolitza l'admissió a l'Escola Màgica de l’Àrtic i la manera d'arribar-hi.

      Les iggaak, quan toquen la cara d'un jove amb poders, adopten la seva forma anatòmica, de manera que li van just a la mida. En canvi, si consideren que el candidat no té prou aptituds màgiques per estudiar a l'Escola, no canvien de forma. En mi es van assentar sobre el pont del nas i es van corbar sobre les meves estretes temples infantils, i vaig sentir una agradable escalfor al voltant dels ulls i sobre els pòmuls. Aleshores l'inuk va somriure amb satisfacció, com si per fi arribés un moment que havia estat esperant, i els pèls que s'emblanquien a les puntes altes de les seves celles fosques i de la barba esclarissada es van eriçar.

   —silatujutit —m'havia dit amb emoció i posat enigmàtic.

      Aquesta paraula pronunciada per un perfecte desconegut em va provocar una sensació estranya:

      Ets un màgic.

      En aquell moment, jo encara no sabia que la màgia bategava al món, que és pertot arreu, i que, si bé és cert que hi ha qui hi és més sensible, tots som portadors de màgia d'una manera o altra. En el nostre passat recent, però, molts de nosaltres vam haver de reprimir aquesta màgia i no havíem tingut l'oportunitat d'aprendre a fer-la servir. No sabíem com educar els nostres poders i ens van fer creure que no els teníem.

      Era cert que jo sempre havia estat diferent. No tenia amics en els altres nens, però d'alguna manera inexplicable sentia un lligam amb els animals amb els quals em podia comunicar. També era capaç de sentir l'aigua quan corria al meu voltant. A l'àrtic, el permagel no permet construir els fonaments de les cases sota terra perquè la dilatació del gel els podria fer malbé, així que les estructures es construeixen elevades separades del terra. Les canonades d'aigua també passen per la superfície al darrere de les cases, formant un passatge nou de tubs que s'entrellacen al llarg del carreró entre els habitatges d'un i altre carrer. I aquest era el meu amagatall habitual per estar sol o amb els gossos del veïnat i d'altres animals. Notava l'aigua com corria al meu voltant, podia canviar-ne el curs només pensant-hi (però sovint no ho podia controlar del tot i fins i tot una vegada vaig fer petar sense voler un dels tubs i vaig armar un bon rebombori), i tenia més converses amb els animals que amb qualsevol persona humana. Per mi era normal, però també sabia que els altres nens no ho podien fer. I d'alguna manera l'Atka Tiriganiaq va saber veure en mi vestigis d'aquella màgia perduda, i em va prometre que a l'Escola de l'Àrtic m'ensenyarien a treure'n el màxim profit.

      Les iggaak bategaven misteriosament tot guiant-me pels revolts de neu.

      Sobretot a la tardor i a l'hivern, l'àrtic és com un desert de gel: no té camins ni senyals. El cel s'omple d'estels enganyosos i els esperits canten confusament entre les cortines verdes i espectrals de les aurores boreals. Però hi ha una cosa que sí que ens ajuda a guiar-los en la vasta tundra àrtica: els inuksuit. Les pedres amigues, apilades en determinades formes, ens parlen, ens porten missatges secrets i llunyans, i ens guien en el nostre camí. La tundra té grans extensions planes i és fàcil de veure-les a quilòmetres de distància. Marquen el camí o indiquen una característica del lloc. Les pedres són sensibles a la màgia i es deixen encantar; i esperen pacients el moment de revelar el seu missatge. És la comunicació màgica més habitual en aquestes latituds. Alguns inuksuit són piles baixes i senzilles, d'altres són alts i suggerents monuments de pedra en equilibri que imiten formes humanes...

      Però tots ens diuen que hi ha un màgic a prop que ens vol dir alguna cosa.

      Un nombre indeterminat d'inuksuit estan escampats per diverses zones de l'àrtic, a través dels quals es pot arribar a l'Escola de Màgia de l'Àrtic. Quan tenia nou anys i vaig anar a l'Escola per primera vegada, m'hi van acompanyar els meus pares i l'Atka Tiriganiaq ens guiava. Vam anar a trobar-ne un de situat aquí a Ikpiarjuk, a uns vint quilòmetres (o trenta de camí real) de la meva comunitat natal, Nanisivik. Ara vivia i treballava a Mittimatalik, també situada al nord de l'illa de Baffin però molt més a l'est, i havia hagut de fer un camí més llarg cap al senyal que coneixia.

      El Kobuk, el Nuvuja, la Tåge i la Noatak van anar reduint la velocitat a poc a poc, responent a les meves indicacions, fins a frenar del tot el trineu. En aquell punt, les iggaak bategaven amb més insistència, i part de la suluk que ens mantenia flotant ens devia deixar anar atreta per una altra força perquè vam baixar uns dits. Vaig haver de cridar l'atenció de la Tåge perquè no se n'anés gaire lluny i li vaig escurçar una mica la corda. Estava convençut que ella també sentia l'energia absorbent que ara havia atret la suluk: Havíem trobat el senyal.

      Ens els primers anys de l'Escola, fins i tot abans encara de formalitzar-se oficialment com a tal entre les escoles de màgia del món, l'Escola de l'Àrtic es trobava ni menys que endins de l’inlandsis, el gel continental de Groenlàndia. Les seves condicions extremes ajudaven a esquivar els no-majs (perquè una persona només podria sobreviure-hi amb l'ajuda de la màgia), i per seguretat canviava contínuament de localització. Avui dia, l'Escola es troba sota el govern del Canadà amb la cooperació dels sectors màgics clandestins de les autoritats groenlandeses i, tot i que continua sent una prioritat no cridar l'atenció dels no-majs, ja no cal adoptar mesures tan radicals. La seva ubicació encara varia cada any, però en tot el territori del cercle polar àrtic.

      I és impossible de trobar, excepte... per aquells que hi han estat convidats.

      D'aquí la importància de les iggaak: a través de les quals jo podia veure el camí marcat que em guiaria fins a l'inuksuk més proper.

      Vaig baixar del trineu per sondejar el terreny: a uns metres d'on érem nosaltres, vaig albirar les pedres que s'amuntegaven en forma humanoide.

      En veure l'inuksuk, va semblar que la meva angoixa per la possible rebuda que tindria a l'Escola afluixava. Era molt probable que els gossos no n'haguessin vist mai cap, però segur que també notaven aquella emoció positiva i la tranquil·litat de saber que anàvem per bon camí.

      I és que un inuksuk ens diu que no estem sols. Un inuksuk sempre em diu «benvingut».

   —Ja som aquí, nois.

      La Tåge tenia udols d'aprovació per mi, els ulls castany fosc del Kobuk em va mirar entusiasmat i la Noatak m'ensenyava la llengua rosada. Vaig tornar a pujar al trineu. Lluny, però al nostre encalç, em va semblar que la guineu també havia esperat aquell moment i es dirigia de dret cap al monument de pedra, però a poc a poc i sense treure'ns els ulls expectants de sobre, com si temptegés el terreny per veure què faríem.

      Però aleshores, prop de l'inuksuk, vaig albirar un ós polar adult.

      El cor em va fer un bot.

      Com un reflex del meu estat d'ànim, vaig notar que els gossos estiraven el trineu en l'impuls d'anar a atacar l'animal. El Nuvuja era l'únic que es mantenia impassible i romania ferm com un bloc de ferro clavat al terra, i jo també havia de mantenir el cap fred. Abans que es posessin a udolar (cosa que hauria cridat l'atenció de la bèstia sense donar-me cap marge de temps per reaccionar), vaig entonar una cançó màgica gutural per calmar-los. No en sabia cap per un ós. No podia demanar ajuda, ni tenia temps de formar caramells de gel amb l'aigua de la cantimplora per projectar-hi a través algun encanteri en la distància.

      Vaig mirar amb urgència els ulls foscos i calmats del Nuvuja cercant consell. Ell em va tornar la mirada, pacient i expectant, fent-se el desentès com si em digués: ets tu, el màgic. Tenia raó: havia de fer algun sortilegi, com distreure l'ós conjurant en l'aire alguna il·lusió. «D'acord, company». Així que, mentre cantava, em vaig arrencar el cordó de la caputxa, que era el fil que tenia més a mà, em vaig treure els guants frenèticament i, mentre em col·locava el cordó al palmell de les mans penjant de l’índex i del dit xic en posició inicial, la respiració entretallada em va fer interrompre el cant. Els meus dits tremolosos i encarcarats no es recordaven ni de com manejar el fil.

      Però era inútil. Perquè quan un pot veure un ós polar a ull nu, és que l'animal ja és massa prop...

      L'ós em va veure: es va acostar a mi corrent, se'm va tirar a sobre i em va envoltar amb els braços. La por em va tenallar: allò era l’abraçada de l’ós!

 


Llegit 170 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarUnapersonaEnviat el 08/04/2024 a les 16:22:10
    #28218He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols

    Hola hola! No he deixat comentari al pròleg perquè no hi tenia gaire per comentar i tenia ganes de començar la història de veritat (ja saps què en penso, d'això de posar informació enciclopèdica com a part de la història!). La traducció del poema, però, m'ha agradat molt. Tant el significat com la manera com l'has traduït és molt bonic!

    Ara sí, comencem amb el capítol. Et faré els comentaris per punts, que tinc ganes de llegir, no de redactar xD

    • Hem parlat del tema de posar paraules desconegudes, i en general m'agrada com ho resols aquí. A vegades s'entén per context, a vegades poses una explicació. Sí que m'ha fet sensació de pausa quan poses el significat entre parèntesis just després de la paraula (especialment si la frase continua), com al primer paràgraf, cosa que m'ha trencat una mica la immersió. Però bé, no és un tema fàcil de resoldre si vols mantenir totes les paraules (i fer-ho li dona un toc guai).
    • Em fa gràcia que el Caleb és a l'àrtic a -25 graus i l'únic comentari que té al respecte és "em feia espavilar l'ànim". A mi l'ànim no se m'espavilaria, se'm congelaria haha
    • I en general la resta de la descripció inicial m'agrada molt. Ens poses en escena de seguida, amb la neu, el sol, el fred, els sotracs del trineu... et pots imaginar clarament la situació.
    • "Com jo, de fet, però es veu que a mi no m'han de comprar...": a veure, si és la seva feina li donen diners, suposo... que és el que fas quan compres! Tot és qüestió de perspectiva xD
    • I tinc ganes de veure la Dagmar, després de tanta descripció! Espero que surti més endavant. M'agrada molt també que es passa tanta estona parlant dels gossos. Es nota que se'ls estima molt, i m'agrada que cada gos té la seva personalitat pròpia.
    • Per curiositat, d'on ve la diferència en com es lliguen els gossos (en línia o en ventall)? És simplement per tradició, o hi ha una raó pràctica?
    • Guineu àrtica! :D Decebedor que no es capbussi a la neu, però m'ha fet molta gràcia que hagis donat una explicació màgica a aquest comportament.
    • Comentes molts temes màgics, però la suluk és el meu preferit! No sé si es basa en mitologia inuit o és creació pròpia, però la trobo fascinant i molt bonica, tan petita però a la vegada invisiblement enorme. M'ha fet pensar en el Pare Noel, però si només et fa flotar una mica no crec que sigui el seu mètode per volar, no?
    • M'ha agradat veure molt les iggaak també, amb la utilitat màgica que els has donat (per cert, no sé si ho recordes, però a Avatar utilitzen iggaak per protegir-se els ulls durant l'episodi de l'eclipsi!).
    • I ui, aquest final... es veu que no totes les abraçades són bones. O potser sí? Si les persones poden ser animals, potser és un vell amic que li fa una abraçada sorpresa!

    Au, segueixo. Ens llegim!




  • AvatarAntares_BlackEnviat el 10/04/2024 a les 21:37:17
    #28223He escrit 12 fanfics amb un total de 57 capítols

    Et contesto el missatge!

    «ja saps què en penso, d'això de posar informació enciclopèdica com a part de la història!»

    Entenc que m’ho diguis pel segon capítol (t’ho contestaré allà), però crec que aquí no està tan malament posar-ho així perquè és un pròleg. De tota manera, no ho he posat tan tan d'enciclopedista; les explicacions de sota intentaven ser estètiques i citar els versos als que es refereixen. Però en el segon capítol ja és una altra cosa. I sí que vull saber què n’opines!

     

    «La traducció del poema, però, m'ha agradat molt. Tant el significat com la manera com l'has traduït és molt bonic!»

    M’alegro que t’agradés :)

     

    «Hem parlat del tema de posar paraules desconegudes, i en general m'agrada com ho resols aquí»

    No volia que es veiés massa atapeït de significats, però alhora volia posar paraules en inuktitut (també llocs geogràfics) i que el text fos autosuficient. Els parèntesis de significat només els he fet servir pels llocs geogràfics, però estic d’acord amb tu que potser interrompen la narració... És una cosa que em vaig demanar si ho havia de fer o no i no vaig acabar d’estar conforme amb la decisió final de deixar-los... Però si no poso els parèntesi, deixaries el nom en inuktitut o l’oficial?

     

    «Em fa gràcia que el Caleb és a l'àrtic a -25 graus i l'únic comentari que té al respecte és "em feia espavilar l'ànim". A mi l'ànim no se m'espavilaria, se'm congelaria haha»

    Crec que perquè no ets un inuit! xD -25ºC és una temperatura normal a finals de novembre en aquella zona. De fet, quan un està acostumat a aquestes temperatures, només amb un xic de sol n’hi ha prou per notar escalforeta; és amb una mica de vent que augmenta la sensació de fred. Per això dic que ho nota especialment quan el trineu és en marxa. Crec que, mentre la calor aixafa molt, el fred (mentre no s’arribi a una hipotèrmia, i no és el cas) espavila. Ficant-me a la pell d’una persona que viu a l’àrtic, com en Caleb, vaig pensar que estaria acostumat a això i que ho comentaria amb tota naturalitat.

     

    «"Com jo, de fet, però es veu que a mi no m'han de comprar...": a veure, si és la seva feina li donen diners, suposo... que és el que fas quan compres! Tot és qüestió de perspectiva xD»

    Una cosa és el sou, que et paguin per la teva feina, i l’altra és que no te’n puguis anar de la feina lliurement. Si has de pagar és que compres la propietat de la persona, no la seva feina. Això seria esclavitud. En condicions normals al nostre país, no s’ha de pagar (fora de les indemnitzacions en determinats casos) per deixar una feina. Encara que sí que hi ha feines molt concretes que SÍ que et compren quan et volen a l’empresa d’un altre. Els esportistes, ehem, ehem. Però també és el tema, per exemple, d’algunes adopcions... ehem de comprar nens ehem ehem. L’opinió pública és que sembla una barbaritat, però la realitat és que passa.

    Això que dius que és qüestió de perspectiva també és veritat. I aquí el que ens interessa és el punt de vista del protagonista, una persona que li agraden molt els gossos i que els considera iguals. Em va semblar que ell ho consideraria una injustícia i que aprofitaria per denunciar-ho.

     

    «I tinc ganes de veure la Dagmar, després de tanta descripció! Espero que surti més endavant.»

    Em sap greu decebre’t...

     

    «M'agrada molt també que es passa tanta estona parlant dels gossos. Es nota que se'ls estima molt, i m'agrada que cada gos té la seva personalitat pròpia.»

    M’hauria agradat que els gossos tinguessin més protagonisme en la resolució final, però el fet que passi a l’interior de l’iglú (on els gossos no entren) ho limita molt. Una personalitat pròpia és el mínim que els podia donar.

     

    «Per curiositat, d'on ve la diferència en com es lliguen els gossos (en línia o en ventall)? És simplement per tradició, o hi ha una raó pràctica?»

    En principi és per tradició, però jo crec que sí que hi ha una raó pràctica de fons. I és que en una cursa de gossos el més important és la velocitat i no sortir-se la ruta. En canvi en el transport els gossos (entesos com a part de la família i alhora animals salvatges) han de poder córrer individualment, amb més llibertat de moviment. És veritat que han de corre com un de sol, com una quadriga de cavalls, però no cal que vagin enganxats per parelles; això els limita molt els moviments.

    Per comparar, pensa en un cavall i en un carro de cavalls. Quan es cavalca, el cavall, tot i seguir la guia del genet, va "lliure" només porta regnes. En canvi en un carro, els cavalls o els rucs porten arnesos per mantenir-los en línia amb la càrrega i aclucalls per evitar que se surtin del camí, s’espantin o es distreguin.

     

    «Guineu àrtica! :D Decebedor que no es capbussi a la neu, però m'ha fet molta gràcia que hagis donat una explicació màgica a aquest comportament.»

    Hahaha Ja veuràs perquè no ho fa! De tota manera al capítol ja es diu que no està caçant ni cerca trobar la suluk, així que és per això que no se la veu fent-ho. Ara, no em podia permetre de no donar aquesta explicació màgica de les capbussades!

     

    «Comentes molts temes màgics, però la suluk és el meu preferit! No sé si es basa en mitologia inuit o és creació pròpia, però la trobo fascinant i molt bonica, tan petita però a la vegada invisiblement enorme.»

    A veure, això ja t’ho vaig explicar quan et vaig presentar l’escola, i també pensava explicar-ho als comentaris (a continuació poso comentari amb les explicacions; em sap greu ser tan lent!), però no em fa res repetir-ho! La suluk és una invenció meva, no és cap criatura inuit ni està basada directament en res de la seva cultura (només que li he posat un nom en inuktitut per integrar-la millor en l’ambient). M’he inspirat en un miceli, tal com dic al text. Volia concebre una criatura que no fos ben bé animal ni vegetal (es podria dir que és com un fong? no ho sé) i va sortir això. Em va agradar definir-la a partir de la seva atracció per la màgia.

     

    «M'ha fet pensar en el Pare Noel, però si només et fa flotar una mica no crec que sigui el seu mètode per volar, no?»

    Això també ho explico. I en el text ja es comenta un cas el el qual sí que es permet volar: «Volar sense el permís i la invitació d'Anningan (l'home-lluna) és màgia tabú», és a dir que sí l’home-lluna et dóna permís per volar (per exemple si et convida a casa seu) sí que pots volar. Justament em vaig inventar això per donar una explicació al trineu volador del Pare Noel! Així que entenem que el seu trineu vola perquè té permís de l’home lluna.

     

    «M'ha agradat veure molt les iggaak també, amb la utilitat màgica que els has donat (per cert, no sé si ho recordes, però a Avatar utilitzen iggaak per protegir-se els ulls durant l'episodi de l'eclipsi!).»

    No recordava gens això d’Avatar! Tot i que no m’estranyaria perquè se suposa que la tribú de l’aigua està basa en els pobles de l’àrtic, especialment en els inuit, oi?

    Edito: Ho he anat a mirar! Surt al minut set del capítol del Dia del sol negre, 2a part (capítol 52 o bé el capítol 11 del Llibre del Foc)!! Sí que se les posen! No ho recordava ara, però he refrescat la memòria. I curiosament no porten cordills per aguantar-se, s’aguanten soles com les del meu món màgic! Que bonic que m’hagis recordat aquest capítol, he tornat a plorar amb les paraules d’en Zuko al seu pare. I al final: «El teu oncle t’ha influït molt, oi?» «Sí, i tant.»

     

    «I ui, aquest final... es veu que no totes les abraçades són bones. O potser sí? Si les persones poden ser animals, potser és un vell amic que li fa una abraçada sorpresa!»

    Txaaaan! S’ha de continuar llegint per saber-ho! ;)

     

    Deixo el comentari de les explicació tipus glossari, i recordeu que s’amplien al fòrum, que aquí no m’hi cap tot!

     

    M’alegro que et vagi agradant! De mica en mica vaig responent missatges i llegint les fics!

    Antares




  • AvatarAntares_BlackEnviat el 10/04/2024 a les 21:39:04
    #28224He escrit 12 fanfics amb un total de 57 capítols

    Si no voleu tallar la lectura, podeu continuar i ja tornareu després per llegir el comentari.

    De fet, us recomano continuar amb la lectura i, en tot cas, llegir només els conceptes amb els quals tingueu dubtes, i després ja tornareu aquí.

     

    Us deixo un glossari resumit del capítol (ampliat al fil del fòrum):

     

    o qalugtuat o uqalugtuat: Segons Knud Rasmussen (us en parlo al fòrum), serien els antics mites d’un passat tan remot que aleshores els inuit encara vivien a l’altra banda de la badia de Hudson, molt possiblement a la zona de l’estret de Bering. Són comuns a tots els inuit i es coneixen des d’Alaska fins a l’est de Groenlàndia. En el meu món màgic àrtic, la màgia s’explica molt lligada als relats, per això s’ensenyen a teoria de la màgia.

    Ikpiarjuk: És el nom inuit d’Arctic Bay (Badia àrtica, en anglès). És un poble inuit situat a la part nord de la península de Borden, a l'illa de Baffin. Habitualment, es tradueix Ikpiarjuk per ‘la butxaca’.

    Muntanyes Baffin: Serralada que discorre al llarg de la costa nord-est de l'illa Baffin i l'illa Bylot, a Nunavut.

    Mittimatalik: És el nom inuit de Pond Inlet («entrada de Pond», per l'astrònom anglès John Pond). És una comunitat petita del nord de l’illa de Baffin. Algunes fonts diuen que en inuktitut significa ‘el lloc on està enterrat Mittima’ o ‘on es troba Mittima’ ; d’’altres diuen que vol dir ‘el lloc on es troba l'aterratge’. La temperatura que surt a la fic és normal per l’època.

    Nit polar: Es diu quan la nit dura més de vint-i-quatre hores. Això és perquè el sol no arriba a sortir, és a dir que no sobrepassa l’horitzó. Per la situació del protagonista, en temps i latitud (Arctic Bay es troba a uns 73º nord), encara hi ha llum crepuscular, és a dir que encara que el sol no surti per sobre de l’horitzó hi ha unes hores de certa llum a l’atmosfera.

    No-maj: Com a nom i com a adjectiu, no-màgic. Vaig pensar que seria coherent que els seus protagonistes fessin servir el terme no-maj, pel fet que el relat se situa, en la major part del text, a Amèrica (encara que personalment prefereixo muggle).

    Múixing (mushing): Forma de transport, i actualment també d’esport, amb gossos de tir. Múixer és el que condueix el trineu guiant els gossos. No cal que especifiqui el rol de cada gos perquè ja queda explicat en el text. Però si en teniu dubtes, sempre ho podeu preguntar.

    Canicross: ‘Córrer camps a través amb gossos’. És una disciplina esportiva que consisteix a córrer amb un gos, l’arnés del qual va lligat amb una corda a la cintura del corredor amb un cinturó.

    Dagmar, Kobuk, Noatak, Nuvuja, Tåge: Si voleu saber com he triat el nom dels gossos, així com el dels altres personatges, ho posaré al fil de noms i al de la fic.

    Federació Cinològica Internacional (FCI): És l'organisme (muggle i real) que s'encarrega de regir i de fomentar la cinologia/canofilia a tot el món, així com les normes de criança de gossos.

    suluk: Criatura màgica que m’he inventat. En inuktitut, suluk és la ploma llarga de la cua o de l’ala. Tot això de no poder volar a la tundra és cosa meva. El trineu volador del Pare Nadal s’eleva per la suluk i vola perquè se suposa que té permís de l’home-lluna. (vegeu Anningan)

    Tundra: bioma terrestre caracteritzat per les baixes temperatures i el subsòl gelat que només permet el creixement d'una vegetació herbàcia o arbustiva (no hi ha arbres). La tundra té una feble biomassa i menys biodiversitat que altres biomes, però això no vol dir que no hi hagi vegetació.

    Salt màgic: Esport màgic que he basat en una sèrie de jocs esportius inuit real però amb resultats encara més impressionants. Us ho explico millor al fòrum.

    Anningan/Igaluk: És l’home-lluna o déu de la lluna (tot i que el tema d’anomenar-los divinitats és controvertit), que a l’inici de la llegenda és un home normal i corrent però que va pujar al cel i es va convertir en la totpoderosa lluna. Segons el meu cànon, el trineu volador del Pare Nadal. S’eleva per la suluk i vola perquè se suposa que té permís de l’home-lluna.

    all irutiq/allirutiit: Tabú/tabús. Indica una cosa que es fa servir per prohibir de fer alguna cosa. Seria el que anomeno ‘màgia tabú’; la màgia negra estaria dins d’aquesta branca.

    Engreixar els esquís: És cert que els pobles de l’àrtic engreixen els esquís dels trineus perquè llisquin millor. I de fet posen olis i greixos a tot arreu (en parlaré al fil). Però les mescles que comento me les he inventades. També m’he inventat que, gràcies a la suluk, poden anar en trineu encara que no hi hagi neu.

    iggaak/iggait: dual/plural. És el nom inuktitut per les ulleres de sol tradicionals dels inuit. La descripció física que n’he donat (tret dels cordons per lligar-les, que sí que en solen tenir) és certa. El que sí que m’he inventat són les seves propietats mà giques.

    inuk/inuuk/< /strong>inuit: Inuk és persona en inuktitut, i és tal com s’anomenen a si mateixos. Faré servir inuk com a sinònim de persona (mentre es tracti d’un nadiu inuit) i inuit per parlar de persones en plural o del poble. Inuuk n’és el dual (dues persones).

    Atka Tiriganiaq: És l’inuk que dóna les iggaak al protagonista. És a dir que el tria perquè assisteixi a l’Escola de Màgia de l’Àrtic. Més endavant a la fic se’n descobreixen més coses. Del nom d’aquest personatge, en parlaré al fil perquè podria suposar un esp&og rave;iler.

    silatujutit: Literalment, ‘ets ple de sila’. El concepte de sila (paraula que faré servir per parlar de la màgia) s’explicarà millor en els propers capítols. Sila-tu-jutit és literalment: tu ets---ple (de)---màgia.

    Permagel: es defineix com les capes de sòl (roca o terra) que romanen per sota del punt de congelació de l'aigua (0 °C a 1atm) durant com a mínim dos anys seguits.

    Aurora boreal: És l’aurora polar de l’hemisferi nord. Una aurora polar és una llum natural que apareix al cel nocturn de les regions properes als pols. Aquestes colors lluminosos tan curiosos es produeixen per l'impacte de les partícules amb càrrega elèctrica que fluctuen des de l'atmosfera exterior del Sol (aquest flux de partícules es diu vent solar) contra el camp magnètic de la Terra.

    inuksuk/inu ksuuk/inuksuit: (singular/dual/ plural) És una marca o fita de les regions de l’àrtic des d’Alaska fins a Groenlàndia. Al text ja dic què són i per què serveixen, només que els muggles les apilen manualment i no teletransporten. En inuktitut significa literalment ‘semblant a una persona’ o ‘substitut d’una persona’, construït per inuk (persona/ésser humà) i l’afix -suk (‘semblant a’, ‘substitut de’ o ‘en lloc de’) per la forma i funció que tenen.

    Pedres amigues: Això és una referència cinematogràfica a Labyrinth (1986), al personatge d’en Ludo, que també pot cridar les pedres: «Oh, pedres, amigues».

    «m'hi van acompanyar els meus pares i l'Atka Tiriganiaq ens guiava»: I és que en el méu lore aquell que lliura les iggaak té la responsabilitat de mostrar el camí cap a l’escola al seu escollit. Un dels principis de l’escola és no separar els nens de les seves famílies, així que es poden allotjar a l’Iglú.

    Nanisivik: és una colònia industrial abandonada situada al nord de l’Illa de Baffin (és veritat que es troba a uns 20km d’Arctic Bay) que va construir el 1975 per donar suport a les operacions de mineria i processament de minerals de plom-zinc. En inuktitut nanisivik significa 'el lloc on la gent troba coses’.

    Inlandsis: Una glacera continental. El terme està adaptat del danès indlandsis, que literalment significa 'gel interior'.

    «l'escola es troba sota el govern del Canadà amb la cooperació dels sectors màgics clandestins de les autoritats groenlandeses»: Actualment, Groenlàndia és un país constituent del Regne de Dinamarca, de manera que m’he imaginat que les seves autoritats no tindrien encara un govern màgic majoritari. En canvi Nunavut, com que entenem que es fa formar per les reivindicacions dels màgics, tindria més presència màgica als òrgans de govern. (Us parlo més Groenlàndia al fòrum).

    «I és impossible de trobar, excepte... per aquells que hi han estat convidats»: Una altra referència cinematogràfica. En aquest cas de Pirates of the Caribbean (2003) sobre l’Isla de Muerta: «It's an island that cannot be found except by those who already know where it is» (‘És una illa que no es pot trobar, excepte per qui ja sap on és’).

    «formar caramells de gel amb l'aigua de la cantimplora per projectar-hi a través algun encanteri en la distància»: Els caramell per projectar màgia poden ser naturals (formats naturalment) o congelant aigua amb màgia. Els olis serveixen per ajudar a lliscar la paraula a través del caramell.

    Fil: Una eina per fer màgia transfigurativa (a banda d’escultures i altres coses per l’estil). No té perquè ser un fil especial, es pot fer amb qualsevol fil (encara que un fil d’un material màgic podria augmentar-ne el poder) perquè l’important del fil és la forma que s’hi aconsegueix traçar. Basat en el joc del fil.

     

    Com us he dit, tots aquests conceptes estan ampliats al fòrum.

    Antares




 

2002- harrypottercat.cat Pàgina web no oficial i no té cap relació amb Warner Bros ni J. K. Rowling. Avís legal
Totes les imatges relacionades amb la pel·lícula són propietat de Warner Bros. Harry Potter, els llibres i la resta de personatges han estat creats per J. K. Rowling.
HARRY POTTER, characters, names and related indicia are trademarks of and © Warner Bros. Entertainment Inc. 2005, Harry Potter Publishing Rights © J.K.R. 2004