Shinrijutsu Higakuin - 五.El poder més enllà de les paraules
AvatarEscrit per Unapersona
Enviat el dia 07/03/2024 a les 12:56:25
Última modificació 10/03/2024 a les 15:20:34
Tots els capítols de Shinrijutsu Higakuin
< Anterior capítol ||


五.El poder més enllà de les paraules

Uns núvols grisos s'havien acumulat al voltant de l'illa i havien començat a deixar caure un plugim fi però constant. La Michiko s'hava aturat abans de sortir del santuari per murmurar unes paraules ràpides. S'havia posat a brillar de color blau i ara, mentre corrien camí avall, l'aigua del terra s'evaporava al seu pas per evitar relliscar. La seva màgia, però, no evitava que l'aigua els amarés la roba als tres amb un fred que notaven amb l'ànima. El mateix fred que l'Aurora havia notat amb la kitsune yako.

Què podia estar passant, que els mestres no poguessin contenir i necessitessin l'ajuda d'una alumna? I què havia dit l'Akagi sobre el kannushi? Si ell, un dels màgics més poderosos de l'Acadèmia, era part del problema, dubtava que cap d'ells hi pogués fer res.

—Aurora! —va exclamar l'Azuki-chan, que s'aferrava als seus cabells per no caure de l'espatlla—. El mortal ha dit que necessiten ajuda de la Michiko, tu pots quedar-te al santuari!

—Si és tan greu, ella podria estar en perill també.

L'osaki no va respondre, però l'Aurora notava el seu contrariament a través del vincle. No el culpava, la situació semblava perillosa; però el mateix vincle li deia que l'Azuki-chan també entenia el seu punt de vista.

En deixar enrere els arbres assotats pel vent i la pluja, es van aturar de cop. Al mig de la clariana hi havia una criatura enorme, de com a mínim tres pisos d'altura. La pell li lluïa d'un roig profundament fosc, amb clapes de pèl negre que reflectien la llum d'una lluna inexistent. Quan es movia, tota l'illa tremolava, i les fulles i flors dels arbres semblaven encongir-se. Al seu voltant, un grup de mestres intentava reduïr-lo amb tota mena de tècniques màgiques, cridant-se ordres els uns als altres. Tempestes de foc, maleficis emocionals, invocacions elementals... Però cada vegada que un mestre aconseguia tocar-lo amb la seva màgia, fos el que fos, el monstre no feia més que grunyir i gratar-se la pell, com per espolsar-se les restes de la màgia. La presència dels nouvinguts li devia cridar l'atenció, perquè es va girar cap a ells.

La Michiko va deixar anar un xisclet a la vegada que l'Akagi renegava amb veu tremolosa. El dimoni tenia la cara del kannushi, o almenys una versió horripilant i desfigurada de les seves faccions. Tenia la pell en procés de fondre's com una espelma encesa i en diversos punts s'entrevia l'interior sanguinolent del seu cos. Cada dent era un ullal negre afilat com les agulles d'una catedral gòtica. I tenia uns ulls com pous de foscor líquida, completament inhumans però, d'alguna manera, esgarrifosament similars als del kannushi.

El mestre Katashi, des del seu núvol, va girar-se cap a ells, tot cridant:

—Furukawa! Necessitem un exorcisme! Nosaltres et cobrim!

Abans que la Michiko pogués respondre, però, el dimoni va embestir el mestre amb un cop d'urpa, amb tanta força que el va fer desaparèixer rere els arbres, bosc endins. Com a resposta, un altre mestre va exclamar unes paraules de conjuració i les gotes de pluja de tot el seu voltant es van unir per formar el que semblava una còpia del dimoni, amb el cos d'aigua i les urpes de gel. El dimoni va rugir de dolor quan les urpes li van foradar la carn, però l'Aurora tenia la sensació que aquesta petita victòria no duraria gaire.

—Michiko?

La noia s'havia quedat paralitzada, pàl·lida, amb els ulls desenfocats, tremolant sota la pluja gèlida.

—Kannushi... —va murmurar, mirant la criatura.

L'Aurora va agafar-la per les espatlles i la va sacsejar amb força.

—Michiko! Els has d'ajudar!

Va parpellejar i la mirada se li va tornar a enfocar.

—No puc —va dir, fluix—. No sé fer exorcismes a aquest nivell. Només la intervenció d'un kami podria ajudar-nos, i sense el kannushi no en puc invocar cap que sigui prou poderós. Només convèncer un kami perquè ens ajudi ja em sobrepassa.

—Doncs què hem de fer? —va exclamar l'Akagi, amb les mans al cap—. El Hayashi m'ha dit el mateix que tu abans d'anar al poble per ajudar amb l'evacuació. Hem d'ajudar els mestres!

—No servirà de res. Una màgia tan física com la que estan utilitzant només servirà per endarrerir l'inevitable.

«Només la intervenció d'un kami podria ajudar-nos». Les paraules de la miko s'havien quedat ressonant a la ment de l'Aurora. L'Azuki, flotant al seu voltant, se'l va mirar.

—No sé ben bé què estàs pensant, però no m'agrada. No et puc protegir d'aquesta criatura.

—Michiko, tinc una idea —va dir l'Aurora, ignorant-lo—. Necessito arribar a la porta del castell. Podeu fer alguna cosa per ajudar els mestres i mantenir el dimoni distret?

—Què vols fer?

—És igual. Podeu distreure'l?

La Michiko va respirar fondo i va assentir, alhora que es posava a lluir amb una llum blavosa i els ulls se li transformaven per adoptar una tonalitat gèlida.

—Faré el que pugui.

Al seu costat, l'Akagi va adoptar una posició defensiva amb els palmells amunt. Un parell de boles de foc van brollar-li de les mans, fumejant amb vapor d'aigua.

—Compta amb mi —va dir, somrient tot i les circumstàncies, amb el haori i la faldilla onejant al vent com un estendard de guerra.

Abans de marxar, la Michiko va agafar l'Aurora pel braç i el va estirar cap a ella per abraçar-lo. Tenia la roba i els cabells gèlids, no només per la pluja sinó també per la presència de Ryūjin. Però alhora notava l'escalfor de la nova amistat que havien forjat.

—Aurora... no facis cap ximpleria —va murmurar.

—Massa tard —va respondre ell.

Va desfer l'abraçada i va arrencar a córrer cap al castell. Darrere seu va sentir com els dos amics avançaven cap al dimoni entre crits. L'Azuki va desaparèixer de la realitat física i va tornar a entrar-li al cor.

«M'explicaràs què vols fer?»

—Si ho faig intentaràs aturar-me —va replicar, aprofitant les distraccions dels seus amics per passar pel costat del dimoni sense que se n'adonés.

L'Azuki va respondre amb un sospir interior. «Després no em culpis si acabes malament, t'he avisat».

Aniria bé. I si no... bé, si no, no podria recordar què havia passat. O sigui que, passés el que passés, no se'n podria penedir.

L'Aurora va arribar a davant de la porta tancada del castell. Si el que volia fer funcionava, no li calia entrar. «I ara què?», va preguntar l'Azuki.

—Totes les coses tenen un kami —va murmurar l'Aurora, aturant-se just on el kannushi els havia donat la benvinguda el primer dia.

Tot seguit, va agenollar-se mirant l'acadèmia i es va prostrar en direcció al castell, amb el front contra el terra enfangat.

—Shinrijutsu no Mikoto, invoco la vostra presència. Ajudeu-nos, si us plau.

Es va fer el silenci. Els crits i rugits de la batalla van desaparèixer, el vent va aturar-se, i la pluja va cessar. Fins i tot l'Azuki restava callat.

I llavors, una paraula.

—Aurora.

Era una veu profunda com l'oceà, suau com una brisa i potent com un huracà. Semblava provenir de tot el seu voltant, i a la vegada de dins seu.

—La desesperació és una mala mestra, jove estudiant —va dir la veu, després d'un moment de silenci.

—Si no fem res el dimoni destruirà el castell i tot el que hi ha a dins. No ho puc permetre.

El kami va restar en silenci durant uns moments que haurien pogut ser hores o mil·lisegons. Però finalment, va parlar.

—Veig que la teva convicció és tan forta com la teva desesperació. El teu sacrifici no serà oblidat.

Tot seguit, una força invisible va embatre l'Aurora, cosa que el va fer rodolar per terra. Volia cridar de dolor, però la mateixa força va travessar-li la boca com una llança, mantenint-la oberta però a la vegada evitant que ni un bri d'aire sortís o entrés dins seu. Volia fugir corrent, recargolar-se de dolor, agafar-se el coll amb les mans, però es va trobar incapaç de moure's mentre aquella força s'obria pas a urpades cap a les seves entranyes i el deixava clavat d'esquena al terra.

Una eternitat després, la força va retrocedir de cop i l'Aurora va poder, finalment, cridar. Es va incorporar de quatre potes, estossegant i eixugant-se les llàgrimes dels ulls amb les mans plenes de fang. I en fer-ho, va veure que tot ell estava cobert d'una llum platejada, que li onejava arran de la pell com la llum d'unes brases roents. El poder no s'havia retirat, sinó que s'havia instal·lat dins seu, i l'estava empenyent a utilitzar-lo.

L'Aurora es va aixecar amb un somriure joiós. Es notava poderós, més poderós del que mai hauria pogut imaginar. Era capaç de curar malalties, invocar tsunamis i terratrèmols, tapar volcans i convertir un bosc en desert amb un sol gest. El poder l'embolcallava com una capa a la vegada que maldava per sortir de dins seu, i l'Aurora volia ajudar-lo. Enfrontar-se al dimoni no seria suficient, havia de fer alguna cosa més gran per satisfer la necessitat que sentia. L'Acadèmia cauria, però ell no, i podria utilitzar aquest poder per fer el bé durant la resta de la seva existència.

—Aurora! —va fer la veu de l'Azuki, llunyana—. Aurora, centra't! Recorda la teva tasca! La Michiko et necessita!

El poder va reaccionar ràpidament, aïllant-lo una altra vegada del seu osaki.

La Michiko. I l'Akagi, i el Hayashi, i la resta d'alumnes i mestres que, sense saber-ho, depenien d'ell. El necessitaven. Va tancar els ulls i va respirar per primera vegada, notant com l'aire fresc li omplia els pulmons. Com havia dit el kami, tenia tant convenciment com desperació, i no es podia imaginar una situació més desesperada.

Va acostar-se al combat. L'Akagi era a terra, agafant-se un braç cobert de sang mentre la Michiko i els dos mestres que quedaven conscients feien front al dimoni. L'Aurora va parlar amb la veu del kami.

—Yako!

El dimoni es va girar cap a ell i li va dirigir un rugit furiós. Els mestres i la Michiko es van retirar, observant-lo amb incredulitat.

—No ets benvingut a la meva llar, yōkai. Gira cua i no tornis a molestar aquesta terra!

El kannushi va riure guturalment i va fer un pas enorme cap a l'Aurora.

—Tu m'impediràs el pas? —va dir amb una veu que semblava barrejar els tons profunds del kannushi amb els gèlids de la yako—. Tens el poder d'un kami, però no saps com utilitzar-lo, mortal. Ets un simple foraster en una terra de màgia que no entens.

L'Aurora va fer un pas enrere mentre el dimoni avançava una mica més. Era veritat. No sabia què estava fent, hauria d'haver explicat el pla a la Michiko i deixar que ho fes ella. No podia fer res contra un monstre que s'havia enfrontat sense dificultats als mestres més poderosos de l'Acadèmia.

«Has de trobar el poder més enllà de les paraules», va dir la veu de la Michiko dins seu. L'Aurora va deixar de retrocedir. La diferència entre la màgia que coneixia i la japonesa era superficial. Sí, era un bruixot foraster, però això no era tot el que era. 

Va treure's la vareta de la butxaca. Tant que havia considerat que les varetes eren inferiors a la màgia ancestral del país, ara era l'únic recurs que li quedava. I sorprenent-se a si mateix, va adonar-se que això no el molestava, sinó que n'estava orgullós. Era un bruixot, i la vareta era part inseparable de la seva ànima. Ell era la vareta, i la vareta era ell. Com si li llegís els pensaments, la vareta va brunzir-li a la mà.

L'Aurora va alçar la mà al cel i, recollint tot el poder del kami que duia a dins, va cridar:

—*Kaminari*!

Un raig de llum va sortir disparat de la vareta cap als núvols. Un tro va sacsejar el món a la vegada que un llamp platejat queia sobre el dimoni.

Buit de poder, l'Aurora va caure inconscient.

El primer que va veure l'Aurora en despertar va ser un sostre de fusta tenyit dels tons daurats i rogencs del sol naixent. Tenia les articulacions entumides, els ossos adolorits, i l'estómac li rugia de fam. En girar el cap va veure la Michiko, asseguda a terra amb les cames creuades i els ulls tancats, meditant, com una espelma blanca sobre un llac escarlata. L'Aurora va incorporar-se sobre el futon.

La Michiko va obrir els ulls en sentir el seu moviment. El va mirar amb una cara de joia pura i, sense donar-li temps per preparar-se, se li va abalançar per abraçar-lo.

—Aurora!

L'Aurora va reprimir un grunyit de dolor i li va tornar l'abraçada. L'Azuki va aparèixer del no-res i se li va col·locar sobre el cap, estenent les potes entre els seus rínxols.

—Perdona —va dir la Michiko, separant-se i agenollant-se al costat del futon—. Portes gairebé una setmana inconscient, ens estàvem començant a preocupar.

—Una setmana? Tant?

—Normalment no n'hi hauria per tant, jo vaig estar inconscient dues setmanes quan Ryūjin em va posseïr per primera vegada. Però no sabíem com reaccionaries tu, en no estar preparat.

El dolor que sentia per tot el cos va accentuar-se en recordar la sensació d'aquell oceà de poder concentrat maldant per escapar dels confins mortals del seu cos. Tot i això, no va poder evitar somriure.

—Vaig aconseguir invocar un kami, oi?

—Gairebé m'agafa un atac de cor —va comentar l'Azuki-chan, que, sorprenentment, se li havia arraulit a la falda en comptes de regirar l'estança en busca de mongetes—. Però va ser entretingut. Triar-te per ser el teu familiar va ser una bona pensada.

—I què va passar després? Com està l'acadèmia? I el kannushi?

—La resta de ferits ja estan recuperats, i l'acadèmia està bé. El kannushi... és mort —va afegir la Michiko, desviant la mirada.

L'Aurora va tancar els ulls, exhalant lentament. S'ho havia imaginat.

—Ho sento, Michiko.

—No és culpa teva —va dir ella, murmurant—. Estic segura que no quedava res del kannushi quan es va produir l'atac. Era algú massa poderós per mantenir-lo viu. 

—La miko diu la veritat —va dir l'osaki—. Les kitsune podem posseir humans sense matar-los, però no és gaire eficient fer-ho quan la víctima pot resistir-se al control. És el que hauria fet jo, almenys. Hipotèticament —va afegir, en veure les seves expressions entre confoses i espantades.

Es va fer el silenci. L'acadèmia seguia funcionant, però un professor era mort. I l'Aurora havia canalitzat el poder d'un kami. Per primera vegada des que havia arribat a l'acadèmia, havia aconseguit fer màgia correctament.

—I ara què? —va dir l'Aurora—. Tornem a classe com si no hagués passat res?

—No ben bé —va dir la Michiko, amb un somriure trapella.

La noia es va aixecar per dirigir-se a l'armari de roba. L'osaki la va acompanyar, encuriosit, flotant al seu costat. Després de remenar una mica, en va treure un farcell amb pinta de contenir roba ben plegada. Es va tornar a agenollar al seu costat.

—La possessió d'un kami és el que converteix una iniciada en miko plena i en absència del kannushi, la primera miko es fa responsable del santuari. Per tant, t'ofereixo un lloc entre les miko d'aquest santuari, si estàs disposat a canviar de branca i tenir-me com a mestra.

L'Aurora va parpellejar un parell de vegades, mirant el farcell.

—Jo, miko? No representa que les miko han de ser noies?

—Tradicionalment, sí. Però l'Acadèmia t'ha escollit i la voluntat d'un kami és més important que la tradició, no creus? Vaig encarregar un parell de hakama d'estil masculí perquè et sentis més còmode, i el claustre de mestres hi està d'acord.

—Tingues en compte que ja no estem vinculats —va afegir l'osaki—. El kami em va expulsar de dins teu quan vas caure inconscient, i no puc tornar-me a vincular a tu si decideixes emprendre aquest camí.

La Michiko li va deixar el farcell a la falda, i l'Aurora va desfer el nus. La tela blanca i escarlata tenia un tacte suau i amable, i en tocar-la va notar unes pessigolles a les puntes dels dits. Era un bruixot, i després del que havia passat volia aprofundir els seus coneixements amb la vareta. Però a la vegada, aquella tela, i el que significava, el cridava.

—Hauré de renunciar a portar vareta?

—No. Si mai treballes en un santuari general l'hauràs d'amagar davant dels muggles, però res t'impedeix utilitzar-la per contactar amb els kami.

Havia trobat el poder més enllà de les paraules, havia ballat amb els déus i n'havia sortit sa i estalvi. No era el camí que havia triat inicialment, però sí que era el seu camí.

—Ho accepto.

—Sí? Sense pensar-t'ho? Ja has estat posseït una vegada, seràs considerat una miko de ple dret, així que hauràs de practicar molt per arribar al nivell que hauries de tenir. És el camí més difícil que podries triar.

—És l'única opció que tinc... i és l'opció que vull.

L'osaki se li va enfilar a l'espatlla, llepant-se les potetes.

—Si no et fa res, rínxols, et seguiré encara que no estiguem vinculats. Tens una vida molt entretinguda.

L'Aurora va somriure i la Michiko va assentir amb posat seriós. L'escalfor del sol omplia tota l'estança i feia que la roba blanca de la miko semblés daurada, com il·luminada per una llum divina.

—Molt bé. Ja hem parlat de la dificultat d'aquesta branca, o sigui que t'estalvio el discurs que faria normalment. Farem la cerimònia quan t'hagis recuperat del tot, però mentrestant... —el va mirar als ulls amb un lleu somriure— benvingut al santuari, Aurora-miko.


Llegit 61 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarUnapersonaEnviat el 07/03/2024 a les 13:26:22
    #28205He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols

    I fins aquí la fic! És segurament la història que m'agrada més de totes les que he escrit mai (fics o no), i possiblement també és la vegada que m'he ajustat més als paràmetres d'un concurs. Espero que l'hagiu gaudit tant com jo, i us deixo amb un parell d'enllaços per si voleu llegir o veure més sobre l'escola:

    I ara, el comentari sobre els aspectes específics d'aquest capítol:

    • El fet que les kitsune puguin posseir un humà és part de la mitologia japonesa. La forma concreta que adopta el kannushi és un invent meu.
    • Veiem un kami en primera persona! Shinrijutsu no Mikoto és un kami que m'he inventat, però tècnicament no contradiu la mitologia japonesa perquè hi ha infinits kami. Potser us pregunteu per què el kami no actuava per ell mateix per defensar l'Acadèmia, i és que un kami no és un déu tal com entenem aquest concepte. Els kami no són ni omnipotents, ni omnipresents, ni omniscients. En la versió dels kami que he creat per aquesta fic, són entitats que poden tenir voluntat i consciència (si són poderosos), però que no actuen fora dels seus dominis immediats. Shinrijutsu no Mikoto és el kami de les Arts, les Ciències i l'Espiritualitat, i per tant no és un kami que es dediqui a protegir o combatre. Sense un humà que canalitzi el seu poder, el kami no té cap motiu per actuar. No és necessàriament com la majoria de japonesos entenen el concepte de kami, però he aprofitat el fet que el xintoisme no té ni dogma, ni fundador, ni textos sagrats per fer-ne una versió pròpia.
    • Kaminari significa "tro" o "llamp" i s'escriu 雷. Etimològicament, ve de la idea que els trons són els sons que fan els kami. L'Aurora no només invoca un llamp, sinó que descarrega tot el poder del kami contra el kannushi/yako.
    • Que jo sàpiga, no hi ha res documentat sobre miko que no hagin estat noies. La veritat és que no tinc prou coneixement de la cultura japonesa per predir la reacció majoritària a investir algú que no és una noia com a miko. Però la Michiko és bastant progressista en alguns aspectes i, en haver-se convertit en la responsable del santuari fins que l'acadèmia trobi un nou professor, depèn d'ella.

    I això és tot! Espero poder tornar a visitar aquest cànon japonès que he creat en futures fics, perquè tinc moltes ganes d'explorar els personatges en altres contextos.

    Ens llegim!