Shinrijutsu Higakuin - 四.La música cristal·lina d'un dia en calma
AvatarEscrit per Unapersona
Enviat el dia 07/03/2024 a les 12:55:41
Última modificació 15/03/2024 a les 10:22:08
Tots els capítols de Shinrijutsu Higakuin
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


四.La música cristal·lina d'un dia en calma

Una música pausada i delicada va acariciar l'oïda de l'Aurora en acostar-se al santuari de Shikkō. Ara que hi anava sense les presses per haver de salvar una criatura divina moribunda, va aturar-se a dalt de tot del llarg camí d'escales costerudes, envoltat de vegetació frondosa i una filera de llanternes de pedra gastades pels segles. Davant seu, la porta torii de pedra clara s'alçava imponent i marcava l'entrada a una zona de tranquil·litat i contemplació. Va fer una reverència a la porta i la va franquejar per un lateral.

El santuari era, en realitat, més aviat un poble, i de fet havia estat el primer assentament a l'illa, anterior a la vil·la de Himura. Si bé els alumnes que volien ser kannushi vivien al Castell, les miko vivien i estudiaven totes les assignatures de Shintō dins del recinte. La zona era plena de casetes que servien de residència per les miko, així com un parell de botigues on venien talismans i altres objectes sagrats. 

L'Aurora va dirigir-se a la zona central del recinte, on hi havia el haiden, el pavelló de pregàries, amb mitja dotzena de persones de Himura pregant. Un grup de turistes estava congregat al voltant d'un guia escoltant les seves explicacions.

En un pavelló lateral i alçat com un escenari, un grup de miko de primer curs es movia sincronitzadament, practicant els passos d'una dansa. Al voltant del grup, la Michiko les observava, movent-se entre ells per corregir-los els errors i donar-los consells. Dues de les noies tocaven una flauta i un tambor agenollades sobre el tatami.

—No oblideu el que us he explicat abans —deia la Michiko, amb un to autoritari—. La dansa kagura no és un espectacle pels pelegrins, ni un entreteniment personal. Us esteu oferint als kami, i han vist aquests moviments milers de vegades. Fujiike, tens bona forma però no et veig l'esperit. La part espiritual és més important que la física! Aoki, recorda moure't deliberadament, amb precisió, pas a pas. Quan ho dominis podràs prendre't més llibertats, però no abans.

L'Aurora estava impressionat per l'autoritat que demostrava. Les alumnes no semblaven qüestionar-se el fet que una companya de només tres cursos més els dirigís la classe. En part devia ser perquè ella era l'única que duia la vestimenta formal de miko. Sobre el hakama i hakui habitual que duien totes, s'havia posat el chihaya, una peça blanca de mànigues amples estampada amb grues en ple vol, i duia els cabells recollits sota una corona teixida de flors i branquillons trenats. Tot plegat imposava molt.

Però a banda de la simple aparença física, la Michiko es movia amb la seguretat i dignitat que ja li havia vist el primer dia. La mateixa passió que havia dedicat a ajudar la gent del poble o a curar l'osaki, ara la dedicava a transmetre el seu coneixement a les seves companyes de cursos inferiors.

—Aquesta miko és una persona ben especial, no creus? —va comentar l'Azuki-chan, materialitzant-se al seu costat. Suspès a l'aire, es movia com si nedés en un llac d'aigua gasosa.

L'Aurora va assentir, sense deixar-la de mirar. Tot i que després del que havia passat amb l'osaki, la veia diferent. No era un model de perfecció màgica i espiritual com s'havia pensat a l'inici, sinó que simplement era una persona normal i corrent. D'alguna manera, això el tranquil·litzava.

Finalment, la Michiko va aturar-se davant del grup i va fer un gest a les dues noies que tocaven els instruments perquè paressin. Les aprenents van interrompre el pas de la dansa que estaven practicant per mirar-la.

—Sou aquí perquè heu triat una de les especialitzacions més complicades de l'escola. En rebre aquesta roba, heu acceptat la responsabilitat de ser el pont entre els kami i els humans, però això no és tot. Haureu de tenir una comprensió íntima de tots els aspectes de l'univers, des de la vida de la formiga més petita fins a l'òrbita dels astres. Haureu de desenvolupar una fortalesa mental i espiritual capaç d'aguantar l'embestida d'un tsunami sense res més que la vostra voluntat per ajudar-vos. I tot això ho haureu d'aprendre i practicar mentre manteniu una tradició mil·lenària que s'ha perdut a tot arreu menys aquí. No sou meres miko, sou miko de Shinrijutsu Higakuin, les hereves de Himiko i de la seva tradició màgica. Porteu el títol amb orgull i humilitat, i tingueu sempre present el pes d'aquest deure. Entesos?

—Sí, mestra! —va respondre la classe a l'uníson.

—Molt bé. Si teniu preguntes o neguits abans de la propera classe, busqueu-me i estaré encantada d'ajudar-vos.

La classe va fer-li una reverència sincronitzada i van desfilar fora del pavelló. La Michiko va veure l'Aurora i li va somriure. Ell s'hi va acostar.

—No m'esperava veure't de mestra.

—Jo tampoc —va dir ella sospirant—. Hi ha molts aspectes de la branca de Shintō específics per les miko, i fa molt de temps que no hi ha una mestra que les pugui ensenyar. Des de llavors que la tradició es transmet d'alumna a alumna.

—I sempre acabes la classe amb un discurs com aquest?

La Michiko va deixar anar una rialleta i va indicar-li que la seguís per un caminet. Van passar pel costat d'una estàtua de Himiko, la reina-xaman que havia fundat el santuari feia gairebé dos mil·lennis. La Michiko va aturar-s'hi al davant només un instant per dedicar-li una reverència abans de seguir.

—Cada any hi ha noies que es pensen que les miko d'aquí són com les d'altres escoles. Fora d'aquí, un any és suficient per dominar tot el que t'ensenyen. Però la majoria de miko de Shikkō necessitem els sis anys per començar a entendre-ho tot. I ja vas veure què passa quan tens massa confiança en tu mateixa.

—Però tu no has necessitat sis anys. Amb tres anys ja pots fer invocacions!

Van arribar davant d'un dels edificis de la vora, consistent en una caseta alçada uns centímetres del terra sobre uns pilars de fusta. Van entrar a una de les habitacions, un petit dormitori amb un lavabo minúscul. Sobre el terra de tatami hi havia una tauleta amb un parell de coixins per poder-s'hi agenollar.

—Tenir pares kannushi té els seus avantatges. Ells no tenen formació màgica oficial, però sempre hi ha esperits menors rondant per casa. I tu? Com t'ha anat la primera classe amb l'Azuki-sama?

L'osaki, que s'havia aturat per examinar els foradets que uns corcs havien fet a la paret, va acostar-se'ls en sentir el seu nom. La Michiko li va oferir una reverència i tot seguit va obrir la porta corredissa de l'armari.

—Azuki-chan —va corregir l'Aurora somrient, cosa que va causar que l'osaki fes la seva millor imitació d'uns ulls en blanc—. Prou bé, suposo. Si per «bé» consideres estar al nivell d'un marrec de cinc anys.

—No exageris —va comentar l'osaki—, he vist marrecs amb més habilitat.

L'Aurora va intentar fulminar-lo amb la mirada, però l'osaki va limitar-se a flotar al voltant de l'habitació, segurament buscant mongetes d'azuki perdudes.

—Tot just acabes de començar, és normal —va dir la noia, deixant la corona de flors a l'armari. Va desfer-se la cua i els cabells li van caure lliures fins la cintura—. Però a diferència d'un nen de cinc anys, domines la màgia occidental. Ja veuràs com trobaràs la manera d'utilitzar aquesta experiència.

—Tampoc diria que la domino, però suposo que tens raó...

La Michiko va treure's el chihaya i el va plegar amb cura abans de desar-lo a l'armari. Tot seguit va obrir un calaix lateral, d'on en va treure un grapat de mongetes. Abans que pogués oferir-les adequadament, l'Azuki se li va llançar de cap a les mans, amb una expressió de joia desaforada. La noia se'l va quedar mirant amb un lleu somriure i el va deixar, juntament amb les mongetes, sobre la taula. Va agenollar-s'hi al davant i va oferir un paquet de galetes de l'Aurora.

—Així, si els teus pares són kannushi, per què vas decidir fer-te miko? —va preguntar l'Aurora, acceptant les galetes i agenollant-se a l'altra banda de la taula.

—Bé... al principi, perquè volia rebel·lar-me contra el que ells volien. Sempre he sentit una connexió especial amb els kami, més enllà de Ryūjin, però no volia ocupar-me de tota la paperassa que fan els kannushi. No vull passar-me la vida fent de gestora d'un santuari.

—I què vols fer, doncs?

La Michiko va apartar la mirada i es va ruboritzar una mica, incòmoda.

—Vull recuperar la tradició de les miko errants.

—I què els passa a aquestes miko errants?

La Michiko va parpellejar un parell de vegades abans de continuar.

—Perdona, a vegades m'oblido que la majoria d'estudiants no les aprenen, aquestes coses. Les miko errants es dedicaven a vagar pel país, servint la gent que les necessitava, sense estar lligades a un santuari concret. La tradició es va perdre, i actualment la majoria de gent creu que són una relíquia del passat que no es pot recuperar. Però em nego a acceptar-ho, crec que la vida errant és la que més s'acosta al que hauríem de ser.

—Doncs a mi em sembla una idea molt bonica, sobretot tenint en compte que la majoria no poden canalitzar el poder dels kami de veritat. A més, tens el nom perfecte, Michiko.

La Michiko va somriure-li, però abans que pogués respondre, es va girar un vendaval sobtat que va obrir la finestra de cop. Un espetec eixordador, gairebé com una explosió, va ressonar per tota l'illa a la vegada que la porta del dormitori s'obria també. Va entrar l'Akagi, amb els cabells despentinats i la cara vermella d'esforç. Va aturar-se un moment amb les mans als genolls, recuperant l'alè. L'Azuki-chan va empassar-se l'última mongeta i es va alçar sobre les dues potes posteriors, amb les cues rígides.

—Akagi? Què passa? —va dir l'Aurora, aixecant-se.

—El kannushi... no sé què li ha agafat —va dir, amb la veu entretallada—. S'ha tornat boig. Els mestres l'estan controlant, però m'han enviat a buscar-te, Furukawa. Et necessiten. Necessiten un exorcisme.


Llegit 59 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarUnapersonaEnviat el 07/03/2024 a les 13:24:53
    #28204He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols

    Un capítol curtet i tranquil·let, però amb un parell de coses per comentar també!

    • L'Aurora franqueja la porta torii per un lateral (és a dir, no pel centre de l'obertura). Això és per respectar la creença que s'ha de deixar el centre de la porta lliure perquè hi puguin passar els kami.
    • La idea de tenir un poble ple de miko està ben documentada. Antigament, les "vil·les miko" eren petits pobles on les miko vivien i feien els seus rituals separades de la resta del món (tot i que sortien sovint també per fer exorcismes i altres intervencions espirituals fora de la vil·la).
    • La Michiko menciona Himiko, que és un personatge a cavall entre història i llegenda. Es diu que la reina Himiko va ser una reina entre els segles II i III d'un dels països que existien abans que el Japó es formés. No hi ha cap document japonès antic que la mencioni, i tots els registres històrics venen de Xina o Corea, però això no vol dir necessàriament que no existís perquè en aquella època el japonès encara no era una llengua escrita.
    • Himiko, si va existir, era una xaman, però el seu nom segurament no té relació amb les miko del xintoisme (Himiko s'escriu 卑弥呼, miko s'escriu 巫女 o 神子). Fos com fos, és una figura de l'imaginari popular japonès i vaig pensar que seria una bona manera de connectar els origens de l'escola amb la història antiga del país.
    • Les miko errants també existien, però van desaparèixer gradualment quan el govern japonès va prohibir les pràctiques xamàniques. Actualment totes les miko estan lligades a un santuari, d'aquí la reacció de la Michiko, perquè ser una miko errant significa anar en contra de les expectatives socials (i les expectatives socials són un factor amb molt pes al Japó, molt més que a Occident).