Shinrijutsu Higakuin - 三.Mongetes irreverents
AvatarEscrit per Unapersona
Enviat el dia 07/03/2024 a les 12:55:18
Última modificació 15/03/2024 a les 10:21:52
Tots els capítols de Shinrijutsu Higakuin
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


三.Mongetes irreverents

—Quan ens explicaràs què va passar? —va preguntar el Hayashi.

Els tres eren al menjador esmorzant. Era dissabte i l'ambient era molt més relaxat que el dia anterior. Però l'Aurora no compartia aquest estat d'ànim. Anit, després de l'encontre amb la yako, havia tornat directament al dormitori sense sopar. I al matí s'havia negat a explicar-ho als seus dos companys d'habitació. Sentia com si una presència invisible se li hagués arrapat el cor. Ho notava a cada batec, a cada inspiració.

L'Aurora va respirar fondo, intentant centrar-se en les olors i els gustos de l'esmorzar per distreure's de la maldat que duia a dins.

—Vaig sortir a passejar, després de classe —va dir finalment, després d'acabar-se un bol d'oyakodon—. Hi havia com unes llums de colors flotant arran de terra.

—Kitsunebi? —va fer l'Akagi, pensatiu.

L'Aurora va assentir.

—En aquell moment no hi vaig caure, però sí. Em van guiar a una clariana i llavors van desaparèixer. Sé que no les hauria d'haver seguit, i no sé per què ho vaig fer.

L'Akagi i el Hayashi l'estaven mirant, molt interessats en l'explicació.

—I què va passar, llavors? —va fer el Hayashi, després d'una pausa.

—Doncs... una peònia...

L'Aurora va notar com el nus al voltant del cor se li estrenyia.

—Res, perdoneu. És que tinc por de la foscor, és una ximpleria. Fins després.

L'Aurora va aixecar-se per marxar a correcuita del menjador sense deixar-los temps per respondre. Era culpa seva, no hauria d'haver seguit les llums com un ximplet ignorant. Qualsevol estudiant de Shikkō, especialment el Hayashi i l'Akagi, haurien evitat el que li havia passat a ell. Es podia imaginar les seves reaccions com si encara fossin al seu costat. El Hayashi, pensatiu, detallant la millor manera d'evitar caure a la temptació dels kitsunebi. L'Akagi, sorneguer, fent alguna broma per treure-li importància.

L'Aurora va sortir del castell, tot i aquesta vegada no tenia cap intenció d'endinsar-se al bosc. Però volia allunyar-se de la gent, i potser l'escalfor del sol alleujaria la pressió dolorosa que tenia al pit. Va trobar un cirerer al jardí i va seure entre dues arrels. En altres circumstàncies hauria admirat la bellesa pura de les seves flors, però el seu cap no estava per aquestes coses.

A l'inici de les classes havia pensat que simplement s'havia d'acostumar a la dinàmica de l'acadèmia. Però després del que havia passat al bosc... potser era hora de reconèixer que no estava fet per ser bruixot japonès. Estudiar a Shinrijutsu Higakuin havia estat el seu somni des que tenia memòria, però potser s'havia equivocat. No, de fet, segur que s'havia equivocat. Quants alumnes de l'escola havien estat víctimes d'una yako? Ni tan sols sabia què hauria passat si no hagués estat per aquell ratolí màgic!

I clarament la imatge que s'havia fet de la màgia tradicional també era falsa. Sí, la dansa de les miko del primer dia havia estat preciosa. Però el que havia passat la nit anterior també era màgia japonesa, i havia estat l'experiència més horripilant que havia viscut mai. Potser hauria de fer el que els pares li havien recomanat sempre i centrar-se en la vareta, deixar de banda la màgia autòctona.

Una branca va cruixir, i el cor li va fer un salt mentre mirava amunt de seguida.

Sobre una branca gruixuda hi havia la Michiko, asseguda amb les cames penjant. Com el dia anterior, duia els cabells negres sense recollir i la seva roba blanca i escarlata.

—Perdona —va dir, amb un xiuxiueig projectat—, no pretenia interrompre la teva meditació. Estava intentant baixar en silenci.

—No passa res. Però què hi fas, allà dalt?

La miko va despenjar-se fins una branca més baixa amb una agilitat sorprenent. Una vegada allà, va quedar-se penjant de les cames, cap per avall.

—Et sorprèn? A Europa no teniu sacerdotesses penjades dels arbres?

—D'això... jo m'he criat aquí, no sé què fan a Europa, però...

—Faig broma —va fer, amb una rialleta—. Estava conversant amb els esperits del bosc, res més. I tu? No t'has apuntat a cap club de dissabte?

—Són optatius, no?

—Tècnicament sí. A la pràctica, et miren malament si no hi vas. M'alegro de no ser l'única rebel de l'Acadèmia, però.

I tot seguit, la Michiko va impulsar-se amb les cames per acabar dempeus davant seu amb una tombarella. Va arreglar-se els cabells, plens de pètals de cirerer, i va oferir-li una reverència lleu.

—Digues, Aurora, què et té tant preocupat que no m'has vist a l'arbre en acostar-te? No és que em pugui camuflar gaire bé amb aquesta roba.

Ja fos perquè l'escalfor del sol realment l'havia ajudat o perquè la Michiko emetia una sensació de confiança, l'Aurora va sentir-se capaç de dir-ho en veu alta.

—Ahir al vespre... em vaig trobar una yako.

A la Michiko se li va tallar la respiració i es va dur una mà a la boca.

—Com vas escapar?

—No ho sé, va aparèixer un...

—Tanca els ulls, intenta posar la ment en blanc —va interrompre ella, amb to urgent.

L'Aurora li va fer cas sense pensar-s'ho dues vegades. Quan volia, la miko parlava amb un to imperatiu propi d'una mestra. Va notar com la Michiko se li acostava i li agafava el braç dret mentre li posava una mà sobre el cor. Era tan a prop que sentia l'olor de flors dels seus cabells.

—Noto una foscor dins teu —va xiuxiuejar, gairebé inaudiblement—. I sempre et batega tan ràpid, el cor?

L'Aurora va posar-se vermell, però la Michiko es va retirar abans que pogués pensar una resposta. En obrir els ulls se la va trobar mirant-se'l, pensativa.

—Sobreviuràs.

—Ah... gràcies? I aquesta foscor que dius, la pots... il·luminar?

—No és tan fàcil. Ensenya'm la clariana on vas anar ahir.

L'Aurora era a punt de protestar; tornar a la clariana era precisament l'últim que volia fer. Però la Michiko semblava saber de què parlava. En un obrir i tancar d'ulls, la noia havia abandonat el seu posat relaxat i rialler per adoptar una actitud seriosa i ferma. Així que es va trobar fent que sí amb el cap i ensenyant-li el camí.

A la llum del dia, el bosc havia perdut del tot l'atmosfera misteriosa. Les sinuositats de les branques s'havien convertit en formes elegants, i l'aire gèlid era un brisa amable. La companyia també ajudava, clar.

—Així, estàs acostumada a veure aquestes coses?

—Acostumada? —va repetir la Michiko, fent un saltet per esquivar una roca coberta de molsa—. No. Però no em sorprèn, des que he tornat a l'illa que sento una presència estranya. Els meus companys de Shintō no ho comparteixen, però n'estic convençuda.

—I creus que podria ser per la yako?

—Podria ser. Per això estava parlant amb els esperits —va dir, mentre s'aturava per agafar un branquilló del terra per examinar-lo, també cobert de molsa—. Però és difìcil treure'n l'aigua clara, els kami menors amb prou feines poden articular més de tres paraules seguides abans de posar-se a perseguir papallones espirituals, i els que són prou comunicatius són difícils d'invocar. I si ho aconsegueixes, és bastant perillós.

La Michiko va deixar el branquilló a terra amb cura, utilitzant les dues mans, i van seguir caminant.

—Perillós com? Què pot passar?

—Si no estàs preparat, qualsevol cosa excepte morir. Des d'un lleu mareig fins a quedar-te amb unes capacitats intel·lectuals similars a les d'un gra d'arròs.

—No ho entenc —va fer, arrufant les celles—. El Hayashi està estudiant per ser kannushi i em va explicar que els kami no són malvats. Però sí un kami et fa això, tampoc no sembla gaire bondadós, no?

—El Hayashi sap de què parla, però les seves explicacions solen ser una mica massa vagues pel meu gust. Observa.

La Michiko va aturar-se per agafar un altre branquilló, aquest sense molsa, i el va aguantar verticalment entre els dos. Va passar-li l'altra mà per sobre i la punta es va encendre com una espelma.

—Aquesta flama pot decidir deixar de cremar la fusta?

—No. Però crema igualment.

—Sí, el foc crema, però això no és el que fa; és el que és. De la mateixa manera que no pots culpar el foc per cremar-te, no pots culpar el kami del foc per fulminar-te quan l'invoques. Perquè les dues coses són, en realitat, la mateixa —va dir, solemnament, mentre apagava la flameta cobrint-la amb la mà.

—Però això no té sentit! Si totes les coses són kami, respirem kami, caminem sobre kami... mengem kami?

—Exacte! A mi em va costar un parell de mesos entendre-ho —va exclamar la Michiko rient—. És aquesta, la clariana?

Sense adonar-se'n, havien entrat a la clariana i ara eren al centre, on la nit anterior hi havia la peònia. Tot i que la clariana tenia un aspecte perfectament inofensiu en aquell moment, l'Aurora sentia com la pressió al cor se li estrenyia. Especialment en veure l'arbre contra el qual l'havia assaltat el monstre... i què era allò?

L'Aurora va acostar-se a l'arbre, ignorant la veueta de la consciència. Entre l'herba tenyida de vermell jeia la criatura que l'havia salvat el dia anterior. Encara respirava, però estava completament immòbil.

—Michiko! Vine! —va cridar, de cop en pànic.

La noia se li va acostar ràpidament i es va agenollar al seu costat abans d'agafar l'animaló amb totes dues mans. A la llum del dia es veia clar que no era un ratolí, sinó una mena de guineu molt petita, amb dues cues i pelatge bru.

—L'hem de dur al santuari, ràpid! —va exclamar ella.

L'Aurora va seguir-la corrent camí amunt. Seguia sorprès per l'agilitat i resistència física que demostrava. Lluny de ser un obstacle, el hakama escarlata només feia que convertir els seus moviments en més impressionants. Corria amb rapidesa, però també amb delicadesa, sempre intentant trepitjar les parts més gastades del camí per no malmetre la gespa.

—Què és? —va preguntar l'Aurora, atrapant-la.

—Osaki, una kitsune de poc poder —va respondre, amb la veu entretallada.

L'Aurora tenia ganes de preguntar-li més coses. Per què l'havia ajudat? Com havia pogut defensar-lo d'una yako clarament més poderosa? Però va decidir guardar-se les preguntes per després. Amb prou feines podia córrer en silenci.

Van passar de llarg de l'escola per seguir pujant fins que van trobar-se la porta torii del santuari. Allà, la Michiko es va aturar un moment per fer una reverència i després va seguir corrent. L'Aurora va imitar-la i finalment, després d'una escala tallada a la roca, van arribar al recinte principal del santuari. Era un complex d'edificis de diferents formes i dimensions envoltat d'un bosc frondós de fulla perenne. Van entrar-hi corrents, passant pel costat un grupet de fidels esparverats.

El haiden, el pavelló de pregària principal, era un edifici espaiós, amb el terra de tatami i un seguit de portes corredisses en lloc de parets. Al fons hi havia un altar amb diversos objectes rituals a sobre, la majoria dels quals l'Aurora no podia identificar. Dues guineus de pedra emmarcaven un petit mirall circular que reflectia les flames de les espelmes encantades perquè no s'apaguessin mai. Del sostre, a sobre de l'altar, penjava un cordó amb shide, trossos paper plegat en forma de ziga-zaga.

L'Aurora sempre havia vist els haiden només des de fora, perquè es considerava un lloc tan sagrat que només aquells amb permís hi podien entrar. Els fidels pregaven des de fora, tot i que l'interior era visible perquè al costat que s'utilitzava per pregar només hi havia una barana separant l'interior de l'exterior. Però la Michiko li va indicar que la seguís a dins per una porta lateral, i així ho va fer. Amb l'osaki entre mans, la Michiko va agenollar-se al centre de l'edifici; per les taques vermelles sobre el hakui normalment blanc de la Michiko, semblava que l'animaló encara sagnava.

—El pots curar, aquí?

—Hauré d'invocar a Inari, el patró de les guineus.

—Inari? No és un dels kami més poderosos?

La Michiko va assentir, però abans que l'Aurora pogués protestar, va tancar els ulls i el seu cos es va cobrir de la llum blavosa onejant que ja associava a la seva màgia. Es va quedar simplement observant-la, sense saber què fer, si és que hi havia res per fer. La respiració de la Michiko es va anat assuavint fins a gairebé desaparèixer, tot i que la tensió que tenia als ulls i la suor que li començava a cobrir el front demostraven que no era pas un senyal de relaxació.

El dringar de les monedes i les picades de mans dels pelegrins ressonaven pel vestíbul, i de fet s'havien accelerat, com si volguessin ajudar la Michiko amb la seva devoció.

De sobte, la Michiko va obrir la boca i els ulls de bat a bat i es va quedar immòbil amb la mirada perduda. L'Aurora va fer un salt enrere. Semblava congelada en un crit de terror silenciós.

—Michiko?

Quan no va respondre, l'Aurora va acostar-s'hi per sacsejar-li l'espatlla, però en tocar-la va notar una sensació electritzant que li va tensar tots els músculs de cop i el va fer caure a terra.

—Michiko!

Podia ajudar-la d'alguna manera amb la vareta? No, necessitava un expert. El kannushi. 

L'Aurora va arrencar a córrer pels passadissos del santuari, obrint les portes corredisses de bat a bat i cridant el sacerdot. Va interrompre una sessió del club de meditació, va enfrontar-se a les cares indignades d'un parell de miko assajant amb una flauta, i finalment es va trobar de cara a cara amb el kannushi.

—Es pot saber què és aquest terrabastall? Explica't! —va demanar, amb una mirada que hauria pogut foradar una pedra.

—Furukawa! Està intentant invocar a Inari i...

Abans de poder acabar, el kannushi va posar-se a córrer pel passadís cap al haiden. L'Aurora va seguir-lo, ignorant les mirades dels estudiants esbalaïts que havien sortit cercant l'origen del rebombori.

Al haiden, la Michiko seguia en la mateixa posició. Tenia els ulls vermells de no parpellejar, i per les galtes li rodolaven llàgrimes que en caure es barrejaven amb la sang de l'osaki, que li cobria les mans. El kannushi se li va agenollar al davant i també va tancar els ulls. Es va il·luminar de vermell mentre agafava la Michiko per les espatlles, indiferent a la sensació electritzant.

I durant uns minuts el haiden va romandre en silenci. El kannushi agafant la miko per les espatlles amb expressió concentrada però, en el seu cas, relaxada. La Michiko mantenint el seu crit silenciós. L'Aurora era agenollat al que li semblava una distància prudencial, mentre una munió d'alumnes de Shintō treia el cap per les portes laterals, comentant l'escena en veu baixa. Fins i tot els fidels romanien en silenci, alguns observant amb ulls esbatanats, altres en actitud de pregària.

Era culpa seva. La Michiko estava així perquè aquella criatura, l'osaki, s'havia enfrontat a la yako. I si no fos perquè l'Aurora era el babau que havia caigut a una trampa tan bàsica que qualsevol nen hauria reconegut, l'enfrontament no s'hauria produït. Des que havia arribat a l'acadèmia tot havia anat malament. L'única cosa bona, conèixer els seus nous amics, també acabava de caure en desgràcia.

El moviment del kannushi va cridar-li l'atenció. Havia retirat les mans de les espatlles de la noia, i se l'estava mirant expectant, tot i que amb una expressió clarament preocupada.

I de sobte, la Michiko va inspirar amb força a la vegada que deixava anar un xiscle de dolor, aquesta vegada plenament sonor. Va esfondrar-se al terra, tossint amb violència, mentre el kannushi l'observava i l'osaki rodolava per terra. L'Aurora va fer un pas cap a ella, però el mestre li va fer un gest amb el cap per indicar-li que no es mogués.

Quan la Michiko es va haver recuperat de l'atac de tos, va incorporar-se de genolls de nou i va abaixar la mirada.

—Furukawa —va dir el kannushi, després d'uns instants de silenci—. Quina és la primera lliçó que va rebre en ser investida?

—Preparació, consciència i moderació —va respondre ella, amb la veu rogallosa.

—I quina d'aquestes tres coses ha practicat avui?

—Cap —va respondre, encara més baix—. Ho sento, mestre.

La miko va prostrar-se, clavant el front al terra. El kannushi es va quedar observant-la uns moments i va assentir.

—Reconèixer els errors propis és el que distingeix els necis dels mestres. Que no es repeteixi.

La Michiko va incorporar-se, tot i que es va mantenir agenollada i capcota. El kannushi es va aixecar per girar-se en direcció a l'osaki, que havent recuperar la consciència s'estava llepant el pelatge per desfer-se de la sang seca que hi tenia, i li va oferir una reverència profunda.

—Osaki-sama, ens honoreu amb la vostra presència. Si hi ha res que us pugui oferir, només us cal dir-ho.

L'osaki li va retornar el senyal de respecte amb una lleu inclinació del seu caparró i va parlar amb una veu profunda i reverberant.

—T'agraeixo la intercessió, kannushi. Parlaré amb la miko —va afegir, amb un to que no admetia rèplica. Tenia una veu ferma, que semblava venir de totes direccions, similar a la de la yako però sense el punt gèlid esgarrifant.

El kannushi va arrufar lleument les celles, però va repetir la reverència profunda i va sortir del haiden, indicant-li tant a l'Aurora com a la resta d'estudiants que fessin el mateix.

—Mortal, queda't també.

El kannushi va observar l'osaki durant uns instants i va arrufar una mica més les celles, però va deixar que l'Aurora es quedés al haiden. Es va acostar a la Michiko i s'hi va agenollar al costat, tot passant-li la mà per l'esquena. Tenia encara la respiració agitada, els ulls vermells i la cara pàlida. Li va recolzar el cap a l'espatlla, encara tremolant.

Quan el kannushi va haver tancat la porta, l'osaki va sacsejar les cues i les persianes del haiden van baixar del tot, amagant així l'interior dels ulls dels pelegrins. Els sons de les seves pregàries van tornar a fer-se sentir.

L'osaki va acostar-se'ls i es va enfilar a la falda de la Michiko per seure-hi.

—Gràcies per salvar-me, estic en deute amb tu —va dir-li a la Michiko, ara amb una veu més adequada per la seva mida.

—Només he fet el meu deure, osaki-sama... i he fracassat estrepitosament. Dirigiu el vostre agraïment a Inari, que ha acceptat curar-vos tot i la meva incompetència.

—Inari és un dropo que es passaria el dia pentinant-se les cues si en tingués. És perfectament capaç de curar-me sense recórrer a mortals. Accepta el meu agraïment per haver-lo forçat a fer alguna cosa.

L'Aurora va alçar les celles. L'últim que s'esperava sentir d'una criatura espiritual i sagrada com aquella eren comentaris irreverents. La Michiko va mirar l'Aurora, amb una expressió igual de confosa, i es va encongir d'espatlles. L'osaki, ignorant la seva comunicació no verbal, va girar-se cap a l'Aurora.

—M'alegro que poguessis escapar a temps, mortal. Estàs bé?

Va notar una fiblada de dolor al cor. Va sacsejar el cap, amb un nus a la gola. El que havia passat l'havia distret, però la presència no havia marxat. L'osaki va saltar a terra i es va enfilar per la roba de l'Aurora fins aturar-se a l'altura del pit. Seguint una indicació de la Michiko, va alçar una mà perquè l'osaki hi pogués seure. Tenia un pelatge sedós i suau, més que qualsevol altre animal que hagués tocat mai, i emetia una escalfor reconfortant.

—Sí, ja ho veig —va dir, mirant-li el cor fixament—. Relaxa't.

L'osaki va col·locar-li les potetes anteriors sobre el pit i va mirar-lo als ulls. L'Aurora va tancar-los i va respirar profundament. I, de cop, la malura que havia estat envoltant la seva ànima va desaparèixer del tot. Havia passat menys d'un dia així, però per fi es tornava a sentir lliure. Els ulls se li van entelar de llàgrimes d'alegria. L'osaki, amb una expressió de satisfacció a la cara, va desaparèixer i reaparèixer amb un espetec sobre una tauleta d'un racó.  L'Aurora va eixugar-se els ulls.

—Gràcies —va murmurar.

—De res! —va exclamar l'osaki, que ja havia substituit del tot el seu to greu per un de més jovial, mentre inspeccionava un bol ple de mongetes d'azuki seques.

La Michiko s'havia quedat mirant al no-res, recolzada a l'espatlla de l'Aurora.

—Estàs bé, Michiko? Què ha passat?

La Michiko va fregar-se el nas amb la mà.

—Soc estúpida, això és el que ha passat —va dir, amb un to sorprenentment amarg, aixecant-se i apartant-se de l'Aurora.

—Au, va, no diguis això...

—Però és veritat, Aurora! Tothom em veu com aquesta gran experta en màgia i espiritualitat. La nineta dels ulls dels meus pares, tots dos sacerdots suprems, per cert. L'escollida de Ryūjin, la filla del drac. La miko en cap de Shikkō més jove dels últims segles. Però no, només soc una nena estúpida que no coneix els seus límits. No mereixo dur ni aquesta roba ni el nom de Furukawa, soc una desgràcia per la meva família i...

L'Aurora va ofegar les seves paraules abraçant-la. Ella s'hi va resistir uns moments, però de seguida li va tornar el gest, estrenyent-lo fort i sanglotant al seu pit. 

—Si tu no et mereixes aquesta roba, ningú no se la mereix —va dir l'Aurora, fregant-li l'esquena tranquil·litzadorament—. Si no fos per tu encara tindria la foscor de la yako dins meu, i l'osaki hauria mort. Si vols culpar a algú, culpa'm a mi per haver-te posat en aquesta situació.

Van quedar-se així, abraçats, durant una estona. Finalment, la Michiko es va separar, eixugant-se els ulls amb la màniga, cosa que només va servir per embrutar-li la cara de sang.

—No ho facis, això. No tens culpa de res —va murmurar—. Però gràcies. I perdona.

—Per què t'he de perdonar?

—Perquè necessitaràs un uniforme nou —va respondre, amb un somriure tímid, assenyalant-li el haori rosat, que també havia quedat tacat amb la sang de l'osaki.

L'Aurora va tornar-li el somriure i es va girar per mirar el lloc on l'havia vist per última vegada, al costat del bol d'azuki. Semblava haver desaparegut sense deixar rastre.

—D'això... osaki-sama? —va preguntar en veu alta, imitant la forma de respecte que havia sentit.

Les mongetes es van remoure i l'osaki va treure el cap a la superfície del bol, mastegant-ne una amb delir.

—Sabeu per què hi havia una kitsune yako a l'illa, ahir? —va preguntar, cada vegada més encuriosit sobre per què un animaló tan adorable i golut es considerava sagrat.

L'osaki va empassar-se la mongeta sencera i en va agafar una altra.

—Ahir? —va respondre, amb la boca plena—. Encara hi és. Fa uns dies que sento una presència nova per aquí, per això vaig venir.

L'Aurora va mirar la Michiko i ella va assentir. Devia ser el mateix que ella havia estat percebent els últims dies.

—Hauré d'avisar el kannushi, després de rentar-me. Us ho agraeixo, osaki-sama.

—No es mereixen. Per cert, rínxols d'or, a partir d'avui tu jo estem units per un vincle familiar. Hauràs d'aguantar la meva presència fins que moris.

La Michiko, que estava en plena reverència de comiat, va perdre l'equilibri. L'Aurora, donant-se per eludit, va tornar a observar l'osaki, que estava rosegant tranquil·lament una mongeta. Semblava un bol d'ofrenes pels kami, de manera que potser sí que era acceptable que un osaki se les cruspís.

—Què voleu dir, exactament? —va preguntar l'Aurora, confós.

—Soc el teu familiar. Pots utilitzar el meu poder per fer màgia —va dir l'animaló, amb la boca plena—. I deixa de tractar-me amb respecte, et fa avorrit.

—Un familiar? O sigui que ets com... una mascota?

La Michiko va posar-se una mà a la boca. La seva expressió havia passat de sorpresa a escàndol.

—Mascota? Mascota! —va exclamar l'osaki, amb una indignació que no era prou intensa per aturar el seu banquet—. Si no tingués assumptes més important ara mateix, et clavaria una bona lliçó de respecte, mortal!

—I et puc posar un nom? —va fer l'Aurora, il·lusionat.

La Michiko va tapar-se els ulls, en una barreja d'incredulitat i vergonya. L'osaki va sospirar.

—Suposo que facilitarà la comunicació, d'acord.

—Et diré Azuki! Azuki-chan.

L'osaki va quedar-se immòbil, amb mitja mongeta a la boca. Després d'uns moments se la va acabar d'empassar sencera i va tornar a sospirar amb un deix d'exasperació.

—Suposo que m'ho he buscat.

I tot seguit, va desaparèixer silenciosament. Uns moments després, l'Aurora va sentir una veu interior: «Ara soc part de tu». L'Aurora va somriure, notant una calidesa que se li estenia del cor fins a les puntes dels dits, com un líquid dens i dolç.


Llegit 51 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarUnapersonaEnviat el 07/03/2024 a les 13:24:07
    #28203He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols

    Au, ja sabeu de què va això. Petits comentaris culturals, aquesta vegada bastant breus!

    • Les activitats extraescolars existeixen a tot arreu, però al Japó són una part importantíssima de la vida de tot estudiant. No són obligades, però hi ha una pressió social molt forta per participar-hi i sovint s'hi dedica tant esforç i temps com a les assignatures obligatòries. Les escoles internacionals no tenen tant aquesta cultura, i la idea és que l'Aurora s'ha criat al Japó però no a la societat japonesa.
    • L'explicació que la Michiko dona sobre els kami és una de les explicacions que hi ha, però no l'única. Segons ella, els kami són els elements de la natura. Una altra visió molt freqüent és que els kami estan lligats als elements de la natura, però no són els elements en si mateixos. Com deia al capítol 1, cadascú té la seva versió del xintoisme.
    • Els osaki són criatures mitològiques reals, i la seva llamineria per les mongetes d'azuki no és un invent meu! Està ben documentat a les llegendes i mites japonesos.
    • El vincle entre un mortal i un animal (sigui màgic o no) com a font de màgia és un fenomen documentat a la mitologia japonesa. Curiosament, els gats també són l'animal més típic de les bruixes japoneses d'aquesta mena!