Shinrijutsu Higakuin - 二.Invocar un oceÓ, congelar un cor
AvatarEscrit per Unapersona
Enviat el dia 07/03/2024 a les 12:53:00
┌ltima modificaciˇ 15/03/2024 a les 10:21:34
Tots els capÝtols de Shinrijutsu Higakuin
< Anterior capÝtol || Pr˛xim capÝtol >


二.Invocar un oceÓ, congelar un cor

El dia següent, l'Aurora es va despertar al toc de campana espectral d'un dels fantasmes de l'acadèmia. Era un home vell amb una barba tan llarga que travessava el terra fins i tot quan flotava a un pam d'altura. Els seus companys d'habitació, també de desè curs, no semblaven gens sorpresos per la seva aparició, de manera que es va empassar el sobresalt i es va limitar a observar com donava un parell de voltes per l'habitació abans de sortir per la porta tancada.

El noi que dormia al seu costat, anomenat Hayashi, va incorporar-se a l'instant, gairebé com si hagués estat esperant el fantasma. En veure la confusió de l'Aurora, va explicar:

—Li diem Barbut, però ningú sap el seu nom real. Diuen que és un professor del període Edo i ara es dedica a fer de rellotge.

—Menys parlar —va dir l'altre noi, amagant-se més sota la manta—. Més mandrejar.

L'Aurora es va mirar els dos companys alternativament, a mig incorporar-se.

—Akagi, és el primer dia del curs i ja estàs així? —va dir el Hayashi, sospirant—. Aurora, tenim mitja hora per recollir el futon i vestir-nos. El lavabo és sortint a la dreta.

—Gràcies —va respondre, abans d'agafar l'uniforme i sortir de l'habitació.

El terra dels passadissos era principalment de tatami. Acostumat com estava a tenir tatami només al dormitori de casa, la seva part preferida de l'arribada havia estat descobrir que podria notar la seva textura flonja i suau gairebé tot el dia. Les parets del castell estaven decorades de tapissos amb paisatges en moviment. En mirar-se'ls de prop, havia descobert que el que es movia no eren els pigments, sinó els fils, que en lliscar verticalment o horitzontalment aparentaven el moviment dels núvols, el mar, o les flors de cirerer volant per l'aire de cotó. Molts representaven escenes històriques relacionades amb l'escola; l'Aurora havia identificat escenes bèliques de les invasions mongòliques, de l'arribada d'Occident al país, i fins i tot d'esdeveniments tan recents com la segona guerra mundial. Altres tapissos eren patrons abstractes en constant moviment que temptaven l'Aurora a quedar-se'ls mirant durant hores i hores.

Els lavabos eren unes de les zones del castell amb terra de fusta en comptes de tatami. L'Aurora va tancar-se a un dels lavabos per posar-se l'uniforme amb el haori rosa pàlid. Era un uniforme de principiant, d'algú que amb prou feines sabia fer màgia. Els seus pares l'havien educat en màgia europea, però tot i haver-se criat al Japó, no sabia gairebé res sobre com funcionava la màgia japonesa. Es va mirar la vareta, que havia decidit dur a sobre per si de cas; les escoles màgiques eren famoses per atreure tota mena de mals i perills. Però havia decidit que no s'apuntaria a l'optativa de màgia amb vareta; un camí difícil però que volia provar.

En tornar a l'habitació, els dos nois ja estaven vestits amb els seus uniformes. El Hayashi, amb el hakui i el hakama verd fosc de sacerdot aprenent, observava l'albada amb posat meditatiu. L'Akagi duia el haori roig que demostrava un rang d'estudis relativament avançat. Havia optat per la versió de l'uniforme amb faldilla curta, que combinava amb el mitjons blancs alts de l'uniforme. Clarament tenia les idees clares sobre quin aspecte volia tenir, i la seva comoditat feia que l'Aurora també se sentís còmode al seu costat.

L'Akagi era davant del mirall provant diferents pentinats gairebé idèntics a una velocitat envejable fins i tot pels ocells de tempesta més veloços. Tenia uns cabells cridaners, amb una meitat rossa i l'altra negra.

—Una cua, només? —va preguntar l'Akagi, en veure'l—. Va, Aurora, que tens molt cabell! Com a mínim una treneta, no? T'has plantejat rapar-te? Aquests rínxols han de lluir!

—No puc estar rapat i tenir una trena a la vegada —va respondre, mentre agafava el futon per estendre'l al balcó—. I no puc lluir els rínxols si me'ls tallo.

—Oh! Quina poca imaginació! —va dir el noi, amb un dramatisme hiperbòlic—. Imagina, amic meu, que et rapes del tot —va continuar, agafant-lo per les espatlles des de darrere i fent gestos amb la mà com si li presentés l'última atracció de Disneyland—. Ben calb, fins que brilles tant com el Barbut! Però et deixes una petita clapa de cabells beeeen llarga per poder-te fer una trena. Però la trena no arriba fins el final, sinó que deixes que els rínxols quedin ben visibles a la punta. Ho tindries tot, seria meravellós!

L'altre va deixar anar un sospir darrere seu.

—Akagi, fem tard a l'esmorzar. Pots decidir-te, si us plau?

—Jo estava esperant que acabessis la meditació! Tinc el pentinat decidit des d'ahir —va dir, despentinant-se d'una manera curiosament precisa i picant-li l'ullet a l'Aurora.

Els tres van dirigir-se al menjador, on l'Aurora va trobar-se amb l'àpat més generós que havia vist mai. Bols d'arròs, sopes de miso, safates de tamagoyaki, platets d'ohitashi, peix cuinat de mil i una maneres. Era un espectacle de colors, una tempesta d'aromes, una explosió de gustos tan diversos com harmoniosos.

El menjar circulava per les taules en fila índia, aparentment flotant a un parell de centímetres d'altura. Però quan l'Aurora va agafar un dels bols d'arròs es va adonar que sota els diferents recipients hi havia unes criatures diminutes que els carregaven a braços. Tenien forma de pompons de llana, cadascun d'un color, amb dues potetes i braços molts prims i un parell d'ulls enormes i molt expressius. Els quatre éssers es van girar cap a ell tornant-se de color negre i van deixar anar uns petits xisclets còmicament enrabiats tot brandant els punys en la seva direcció abans de desaparèixer amb un espetec suau.

L'Aurora es va girar cap a l'Akagi, que l'estava mirant amb expressió entretinguda.

—Què ha passat?

—Ai, Aurora... has fet enfadar els esperits de l'esmorzar! Una ofensa tan terrible la pagaràs amb vuitanta anys de mala fortuna i la maledicció de tots vuit milions de kami!

—Els has de demanar que et serveixin, no et pots servir tu mateix —va explicar el Hayashi, fent cas omís del comentari irreverent de l'Akagi—. Són uns yōkai natius d'aquesta illa. Es diuen shōma, dimonis del menjar.

—Yōkai? Em pensava que eren malvats! —va dir l'Aurora, mentre feia una reverència a una safata de teriyaki i els shōma li deixaven el plat al davant abans de tornar-li la reverència i desaparèixer.

—No ho són, de la mateixa manera que els kami no són bons. Són el que són —va concloure, encongint-se d'espatlles.

L'Aurora va estar punts de preguntar què volia dir exactament amb això, però l'Akagi va fer-li que no amb el cap amb una expressió d'horror. La nit anterior els havia ofert un monòleg teològic de mitja hora com a resposta a una pregunta sobre els colors dels uniformes. Més valia no donar-li corda.

En acabar l'esmorzar, després que els shōma s'enduguessin els plats bruts, una sèrie de tauletes de fusta van aparèixer davant de cada estudiant. L'Aurora va agafar-la en veure que contenien els horaris, amb ganes de veure quina assignatura li tocaria per començar. Volia començar amb control elemental, o invocació, o... matemàtiques? Llengua i literatura japonesa?

—D'això... Hayashi? Com és que tinc aquestes assignatures tan... mundanes? Que hi ha algun error, potser?

El Hayashi ve treure's unes ulleres de la bosseta que duia penjada a la cintura per llegir l'horari i va fer que no amb el cap.

—No, és correcte. Educació general al matí, ensenyaments màgics a la tarda. Són coses que necessitarem després de graduar-nos, per molt màgics que siguem. Si no, acabaríem sortint d'aquí sense saber les coses més bàsiques.

—Però les altres escoles màgiques no ho fan! Per què nosaltres sí?

—És l'única manera d'assegurar que els màgics no destaquem quan ens movem entre muggles —va explicar l'Akagi—. Des de cert punt de vista, una acadèmia que afavoreix que els seus estudiants no puguin moure's pel món muggle està en incompliment de l'Acta de Secretisme. L'article 83 de l'Acta, al punt 2, estableix que demostrar un deconeixement evident i públic sobre les activitats de la societat no-màgica incompleix l'Acta. Que a la pràctica no es faci complir no vol dir que no sigui important. Però bé, no m'entretinc que avui la classe de filosofia comença d'hora. Bona sort amb el primer dia!

L'Akagi va marxar ràpidament amb el haori roig onejant darrere seu. L'Aurora es va quedar palplantat. El mandrós que fins ara no havia fet més que bromes i dir ximpleries li acabava de citar una llei de memòria com si recités els ingredients d'una poció de somnolència?

—L'Akagi és la persona més mandrosa i a la vegada més intel·ligent que conec —va comentar el Hayashi, des del seu costat—. Ja t'hi acostumaràs. Saps on has d'anar? Quin camí has triat?

—Començo amb mates, al segon pis —va fer amb un sospir—. De màgia, m'he apuntat a Onmyōdō i Shizendō.

—Bona tria. Shizendō et serà una mica més fàcil que les altres branques si ja saps màgia europea, i Onmyōdō és una bona manera de conèixer la màgia tradicional. També tinc matemàtiques, ara. Hi anem?

Unes hores més tard, a la tarda, l'Aurora era a classe de màgia elemental, part de la branca de Shizendō. El mestre Katashi, mentrestant, era als núvols. No metafòricament, sinó que estava assegut sobre un núvol màgic d'aspecte molt flonjo i llaminer i des d'allà flotava per l'aula, supervisant la feina dels alumnes. Tenia una barba i uns cabells completament blancs i tan llargs que es fonien amb el núvol, i vestia un kimono negre com un núvol de tempesta.

Malauradament, el fet que la màgia fos elemental no implicava que fos fàcil. Tot el contrari, de fet. Acostumat a tenir una vareta per canalitzar la màgia, l'Aurora encara no havia aconseguit evaporar ni una sola gota d'aigua. De fet, havia passat tant de temps que la gota s'havia evaporat sola diverses vegades i el mestre n'hi havia hagut d'invocar de noves.

—Recordeu, estat meditatiu! No esteu evaporant aigua, sinó que sou vosaltres, l'aigua! Us heu d'evaporar a vosaltres mateixos! Aurora, esquena recta!

L'Aurora va fer-li cas, tot observant la gota d'aigua, col·locada delicadament al centre d'una safata de metall. La màgia se li donava bé; no podia ser que acabés la classe sense ni tan sols evaporar mitja gota. Va deixar anar un sospir frustrat. L'Akagi, que des del seu costat havia aconseguit evaporar prou gotes com per omplir una banyera, va atansar-se per xiuxiuejar-li:

—No et centris només en la gota. Quan l'evaporis, la gota formarà part de l'aire, has de prendre consciència de tot el seu entorn.

L'Aurora va assentir, deixant de mirar només la gota i desenfocant una mica la mirada. Va tornar a seguir els passos que havia explicat el mestre amb aquesta nova perspectiva. La gota era sobre una safata de metall lluent que reflectia el sostre de fusta, daurat amb patrons abstractes negres. A sota, el pupitre de fusta, vell i gastat pels anys d'ús. I al voltant, l'aire, invisible però sempre present i testimoni de tantes generacions d'estudiants. L'aire envoltava el món, però el món també l'envoltava. I la gota, igual que ell mateix, eren u amb el món.

I llavors ho va notar. No era la font de poder que estava acostumat a sentir, era més aviat una sensació de comunió amb l'univers, com si el seu cos no s'acabés als confins de la pell. Va agafar-se a aquesta sensació, fos el que fos, i va pronunciar les paraules amb fermesa:

—*Jōhatsu shinasai*!

I la gota va convertir-se en un filet de vapor que es va fondre amb l'aire. I a la vegada, com si li hagués caigut una galleda de glaçons a sobre, l'Aurora va començar a tremolar, suant profusament amb un intens fred interior. Hauria caigut a terra si no fos pel mestre Katashi, que va agafar-lo a temps.

—Per les cues d'Inari, Aurora! Esteu evaporant gotes, no oceans!

Va col·locar-li la mà plana sobre l'estómac, d'on va brollar una escalfor que va aconseguir expulsar-li el gel del cos.

—Mestre? Què ha passat?

Katashi, que havia baixat del núvol, va ajudar-lo a posar-se dret abans de tornar-s'hi a enfilar. L'Aurora va recolzar-se sobre l'Akagi, que se'l mirava preocupat.

—Heu de practicar la contenció, Aurora —va fer el mestre—. Quan comenceu a tocar la font de poder heu de tallar el contacte gairebé immediatament. Invocar massa poder denota la mateixa incompetència que no poder-lo invocar i és un risc per la teva vida.

—Ho sento, mestre —va respondre, amb una reverència—. M'hi esforçaré més.

Just en aquell moment, el Barbut va treure el seu cap espectral pel terra de l'aula. Els va dirigir una mirada avorrida, va fer sonar una campana un parell de vegades sense ni tan sols dignar-se a alçar el braç per sobre del terra, i va tornar a desaparèixer sense dir res.

—Molt bé, doncs fins aquí la lliçó d'avui! Practiqueu aquest exercici, però feu-ho sempre acompanyats i per torns fins que el domineu. Els més avançats podeu practicar la condensació d'una gota d'aigua després d'evaporar-la.

Els estudiants van agrair-li la classe a l'uníson amb una reverència conjunta i van desfilar cap al passadís. Era l'última classe del dia i l'Aurora sentia la necessitat de sortir i allunyar-se del castell una estona. Havia estat una tarda horrible, en la qual només havia demostrat que era un negat per la màgia japonesa. I per una vegada que havia aconseguit fer alguna cosa, gairebé no ho explicava. Fins i tot la classe de mates li havia anat millor!

—Ei, Aurora! Brutal, això que has fet! —li va dir l'Akagi mentre sortien de classe, entusiasmat.

—No vegis, això d'estar a punt de morir és tot un assoliment.

—És només un petit contratemps, però has sentit el que ha dit el mestre? Hauries pogut evaporar un oceà sencer! Imagina't el que podràs fer quan tinguis més experiència!

—Què fas en aquesta classe, per cert? Tens l'uniforme vermell, però això és una classe d'iniciació!

—En començar secundària superior podem triar un segon camí. Vaig pensar que apuntar-me a una màgia així de filosòfica i meditativa m'agradaria, però és superavorridíssima! No m'agrada pensar en la immensitat còsmica de l'univers, prefereixo màgia directa i activa! —va afegir, puntuant l'última frase amb un parell de cops de puny a l'aire.

Màgia meditativa? Ni es volia imaginar què pensava sobre l'onmyōdō; s'havien passat tota la classe debatent sobre si, des d'un punt de vista essencial, un floc de neu i una gota d'aigua eren el mateix. De tota manera, el fet que ho trobés avorrit no semblava afectar gens l'entusiasme amb què en parlava.

—Estic començant a pensar que m'hauria d'apuntar a yōdō, així podria utilitzar la vareta...

—Ximpleries! No et rendeixis, has vingut a Shikkō per estudiar la màgia d'aquí, oi?

—Ja... però és que no sé si puc... d'aquí només dos anys ens graduem. Creus que puc arribar a tenir un mínim control en aquest temps?

—Sens dubte! En el fons tot és màgia, i tu ja en saps, de màgia. És com aprendre un altre idioma: quan en saps un, els saps tots. Fàcil!

—Tinc la sensació que mai has intentat aprendre cap idioma, Akagi.

—Never! Jué bù! Vens a l'estudi?

—Encara no —va dir, somrient tot i el que sentia—. Vull airejar-me una estona, sortiré a passejar.

—Molt bé, doncs. Fins després!

L'Akagi l'havia animat una mica; el noi semblava capaç de convèncer una pedra perquè ballés una sardana. Però igualment, volia oblidar-se de l'acadèmia durant una estona abans d'anar a sopar. A casa tenia per costum sortir de la ciutat de nit per gaudir de l'aire nocturn i el cel estrellat sense les distraccions de la civilització. Aquella nit, però, va decidir baixar a Himura, el poble màgic de l'illa i una de les cinc poblacions màgiques principals del país. L'havia entrellucat en acostar-s'hi volant i li havia picat la curiositat. A més, els pares havien dit que li enviarien una carta per comprovar que tot anava bé; dubtava que ja ho haguessin fet, però aprofitaria per comprovar-ho.

Entrar al poble era com ser transportat a una ciutat del període Edo. Les cases eren d'estil tradicional, construïdes d'una fusta fosca amb teules negres, i els seus habitants duien roba completament tradicional, generalment de tons vermellosos i ataronjats. El que no s'hauria trobat en un poble del període Edo, però, eren els estols de shōsuzaku, una espècie de fènix en miniatura, que des de les teulades de fusta il·luminaven el poble amb les flames del seu plomatge i dansaven al ritme de la cançó que piulaven. Ni els rierols de lava que discorrien lentament pels marges dels carrers, envoltats d'unes proteccions màgiques lluents que no deixaven que res hi caigués a la vegada que permetien que la seva escalfor permeés tota la població.

L'estil tradicional del poble i les meravelles màgiques contrastaven amb els cartells il·luminats de colors que, al costat dels comerços, pampalluguejaven amb les últimes ofertes. El cartell més estrident era, sens dubte, el que hi havia al MagicMart, que promocionava una oferta de tres varetes per només tres-cents mon. Qui es compraria tres varetes a la vegada? Dubtava que fos una oferta dirigida específicament a trigèmins, no seria gaire lucrativa.

La botiga era petita des de fora, però l'interior era gran com un supermercat i venia pràcticament de tot. Des de llibres de text per l'Acadèmia fins a racions d'emergència en cas que el volcà entrés en erupció. L'Aurora va dirigir-se a la secció màgica, plena també de tota mena d'artefactes i components màgics. Làmpades de lava (amb lava real, no com les còpies barates del muggles), campanetes que sonaven quan hi havia un kami a la vora, i ingredients per fabricar ungüents de tota mena. La zona de màgia europea, en canvi, que amb prou feines era un sol prestatge, feia pena. Les marmites eren massa petites per poder-hi coure res, les varetes estaven embolicades de plàstic amb un cartell de "no tocar" i l'única escombra màgica que hi havia estava clarament bruta d'haver-se utilitzat per escombrar. 

L'Aurora va allunyar-se del prestatge abans que li agafés un infart i es va dirigir al taulell de correus. Al taulell s'hi va trobar una noia de la seva edat. De fet, era la miko menuda que li havia donat la benvinguda durant la cerimònia. Atenta i concentrada, escrivia una carta amb pinzellades delicades, aguantant-se amb la mà esquerra la màniga dreta per evitar que la roba blanca se li embrutés de tinta. En acabar-la, va passar-hi una mà il·luminada de blau per sobre, fent que la tinta s'assequés màgicament, i la va entregar amb les dues mans al dependent.

En girar-se, la miko se'l va quedar mirant uns moments abans de somriure i fer-li una reverència lleu.

—Aurora, oi?

—Sí! Vinc a recollir el correu.

La noia va apartar-se per deixar-lo passar al taulell, des d'on el dependent li va clavar el seu únic ull enorme. Era un hitotsume-kozō, un yōkai amb aspecte d'un nen amb un sol ull. Duia el cap rapat, tot i que la seva única cella era tan llarga que s'havia de passar els pèls per darrere les orelles. 

—Com et dius, neeeen? —va dir la criatura, allargant les vocals. Tenia una veu estrident i nasal.

—Solà i Ferro, Aurora. Solà i Ferro és *hi* i *tetsu*, Aurora és *kyokukō*.

—M'ho poses difícil, eh? Soraaiferuaurora? —va repetir, mastegant les síl·labes amb posat confós.

L'Aurora va assentir mentre el yōkai caminava amb saltets fins un armari, on va començar a remenar papers.

—No pateixis —va xiuxiuejar la noia, acostant-se-li per darrere—, sempre fa veure que no entén els noms, fins i tot amb els japonesos.

El nen va tornar amb les mans buides.

—No tinc cap carta al teu nom, nen —va dir.

L'Aurora va fixar-se que al kimono que duia hi havia una enganxina amb el seu nom.

—D'acord, tornaré un altre dia. Gràcies igualment, Kadenokōji Kizaemonnoshōtokinori —va dir, amb tota la fluïdesa que va poder.

El hitotsume-kozō se'l va quedar mirant amb el seu ull enorme sense dir res. Tot seguir, les comissures dels llavis se li van corbar cap amunt lentament fins formar un somriure groguenc i sincer.

—Em caus bé, nen. Au, bona nit.

La miko estava somrient amb expressió entretinguda.

—Estic bastant segura que no és el seu nom real —va comentar, mentre sortien de l'establiment—, però deus ser el primer que l'utilitza sense entrebancar-se. Em dic Furukawa Michiko, per cert. Pots dir-me Michiko.

—Només Michiko? Sense honorífic? —va preguntar l'Aurora, sorprès.

La Michiko va encongir-se d'espatlles.

—Per què no?

—Bé...

—Per ser de família europea, et veig molt japonès, eh? —va fer ella, amb una rialleta.

Van seure al costat d'una font d'aigua envoltada d'un cercle de lava que il·luminava l'aigua d'un taronja vermellós sempre canviant. Un shōsuzaku confós intentava beure de la font només per adonar-se que era aigua, deixar anar un esgarip de frustració, i tornar-ho a intentar. La Michiko va acostar-s'hi i li va murmurar unes paraules. L'ocell va saltar-li al dit i va deixar que el col·loqués al terra, des d'on va saltar a la lava piulant alegrament. Semblava que la protecció màgica deixava que aquestes criatures la travessessin.

—Els pobres són una mica miops i de nit sempre confonen l'aigua amb la lava pel reflex —va explicar amb un sospir, seient a un banc i indicant-li que seiés al seu costat—. Com veus l'acadèmia, Aurora? T'ha anat bé el primer dia?

La Michiko seia amb un peu sobre el banc, amb un posat molt relaxat que mai hauria associat a algú vestit de sacerdotessa. I a més, no només li havia dit que la tractés pel nom, sinó que feia el mateix per ell sense demanar permís! No sabia com reaccionar davant de tot allò, així que es va limitar a seure al seu costat i a respondre la pregunta.

—Sabia que seria difícil adaptar-me a aquest estil de màgia, però és que és impossible! Si vaig amb compte, no em em surt res; i si canalitzo ni que sigui una mica de màgia se'm descontrola de seguida. Estic temptat de passar-me a la màgia amb vareta de nou. No sé com fer-ho sense tenir un objecte per canalitzar-la.

—Has de separar la màgia del mètode. La màgia no és ni la vareta ni les paraules màgiques, va més enllà. Si vols ser tu qui controla la màgia, i no al revés, has de trobar el poder que hi ha més enllà de les paraules.

—És així, com ho fas tu? La màgia que vau fer ahir va ser la cosa més bonica que he vist mai.

La Michiko va apartar la mirada. Amb la cara a la penombra, només il·luminada suaument amb la llum vermella de la font, costava de veure quina expressió tenia.

—És pràctica... però també sort. Vinc d'una llarga nissaga de sacerdots, tant pel cantó patern com pel matern. Ryūjin és el nostre kami familiar, i va decidir posseïr-me només entrar a l'Acadèmia.

—Ryūjin? El drac de l'oceà?

Va assentir silenciosament com a resposta, observant el cel estrellat. D'alguna manera, la il·luminació del poble no impedia veure els estels, fins el punt que li costava identificar les constel·lacions de tants estels com hi havia.

En aquell moment, un home d'uns trenta anys se'ls va acostar i els va dirigir una reverència profunda.

—Furukawa-miko —va dir—. Teniu un moment?

—Què hi ha, Keito? —va preguntar ella, aixecant-se.

—La meva dona està embarassada! —va anunciar, orgullós—. Podríeu venir per imbuir-la a ella i al nostre futur fill amb la benedicció dels kami?

—Per descomptat. Aurora, pots anar tirant, que se'm farà tard.

—Ah. Sí, d'acord. Fins demà, doncs!

La Michiko es va acomiadar amb una reverència lleu i va acompanyar l'home a casa.

De nit, el bosc adoptava un aspecte misteriós però acollidor. A banda i banda del camí que unia l'Acadèmia amb el poble, els cirerers florits onejaven suaument al vent, seguint els passos caòtics d'una dansa improvisada però elegant. Sota la llum de la lluna, però, tenien un aspecte pàl·lid i fred. Lluny de l'escalfor del poble, l'aire nocturn s'escolava per les mànigues i el coll de l'uniforme. 

Va accelerar el pas, pendent amunt, abraçant-se per intentar mantenir l'escalfor i prement les dents per evitar que li petessin. Entre els arbres, però, va veure una petita llum verda. Era com una petita flama i, tot i que desprenia calidesa, no cremava. En acostar-hi la mà, una dotzena de flames iguals van encendre's entre els arbres, gairebé en fila índia, com si marquessin un camí. El fred li va desaparèixer de cop i, encuriosit, l'Aurora va endinsar-se al bosc, seguint les flames de colors. Una part d'ell no estava gaire convençut que seguir un fenòmen màgic desconegut fos bona idea, però tenia la sensació que les flames el guiaven cap un lloc concret.

Passats uns minuts de baixar per la vessant de la muntanya, va arribar a una petita clariana. Allà, les flames formaven un cercle, al centre del qual creixia una peònia solitària. Sense cap altra planta al seu voltant, la seva tija sense fulles aguantava el pes de la flor, enorme i d'un color rosa intens. L'Aurora va arrufar les celles, estranyat. El rosa no hauria de ser tan intens amb aquella foscor. I què hi feia la flor, sola? Va acostar-s'hi per examinar-la amb més detall, però en fer-ho totes les flames màgiques van apagar-se de cop.

Tota llum va desaparèixer. Fins i tot la llum de la lluna havia desaparegut, tapada per un núvol. Es va fer un silenci absolut. Els arbres es van deixar de moure, i les corredisses nocturnes dels animalons del bosc van cessar. Una brisa gèlida va remoure la gespa i va abraçar-lo com amb unes urpes suaus. L'Aurora va agafar la vareta, mirant al voltant sense moure's ni fer cap soroll. Va tornar a mirar la peònia.

Estava podrida. Del pistil sortien cucs i tota mena d'insectes que s'estaven menjant les pètals, ara negres. Va fer un pas enrere, notant-se el batec del cor a les orelles, però es va entrebancar i va caure de cul a terra. Abans de poder-se recuperar, va sentir unes passes entre els arbres. De la foscor va sortir-ne un animal que caminava amb majestuositat i elegància. Una guineu de cinc cues.

La guineu li va clavar una mirada intel·ligent i afilada.

—Kitsune? —va murmurar l'Aurora.

La criatura va fer una rialleta profunda, rugosa i gutural. Amb la poca llum ambiental que arribava a la clariana, podia veure que tenia un pelatge completament negre, com la peònia.

—Què... què voleu de mi, kitsune-sama? —va dir l'Aurora, intentant mostrar-se reverent. No havia vist mai una kitsune, però n'havia llegit les històries.

La kitsune va repetir la rialleta, aquesta vegada una mica més fort.

—Agraeixo el respecte, mortal. Gairebé em em venen ganes de deixar-te viure.

L'Aurora va aixecar-se, apuntant-la amb la vareta. Què hi feia una kitsune malvada a l'escola? La kitsune va riure una altra vegada, tot mostrant una dentadura blanca i afilada. L'Aurora va fer un altre pas enrere, i encara un altre, fins que va topar d'esquenes amb un arbre. Si les històries eren certes, no podia enfrontar-se contra una kitsune de cinc cues.

—Kitsune-sama, què... què voleu?

L'animal es va aturar, mirant-lo directament als ulls.

—Què vull? —va dir, fent un pas cap a ell—. Quines preguntes, mortal. No és evident? El que vull... ets tu.

La kitsune es va abraonar contra ell, a la vegada que un esclat de llum s'interposava entre els dos. La kitsune va caure a terra, grunyint de dolor, com si hagués xocat contra una paret invisible. Quan es va recuperar de l'enlluernament, l'Aurora va veure un animaló a terra, com un ratolinet, entre els dos. Tenia les potes anteriors aixecades, aguantant el que semblava ser una barrera de llum màgica. La llum, d'un to escarlata, semblava protegir-lo tant de la kitsune com del fred gèlid que transmetia.

—Com goses interposar-te entre una yako i la seva presa, escòria! —va exclamar la guineu.

L'animaló protector va xisclar:

—Corre, mortal! Torna a l'acadèmia!

L'ordre de la criatura va tallar la boira mental que havia tingut fins llavors sense adonar-se'n, i l'Aurora va arrencar a córrer amb totes les seves forces, pendent amunt, cap al castell. Els udols de frustració de la kitsune van acompanyar-lo fins que va arribar a la porta.


Llegit 58 vegades


< Anterior capÝtol || Pr˛xim capÝtol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't Ús gratu´t ;-)


  • AvatarUnapersonaEnviat el 07/03/2024 a les 13:23:17
    #28202He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols

    Hola! M'imagino que amb aquest final deveu voler seguir llegint, però aquí us deixo alguns apunts sobre el capítol. Lectura opcional :)
    • Els shōma són unes criatures que m'he inventat, inspirades en els "susuwatari" del Viatge de Chihiro i El meu veí Totoro. Shōma, escrit 食魔, significa literalment "dimoni del menjar". Tècnicament, amb aquesta escriptura s'hauria de pronunciar "shoma" (amb l'o curta en comptes de llarga), però si es pronuncia llarga es pot escriure 小魔, que pot entendre's com a "dimoniet" i em sembla molt mono :)
    • L'article 83 de l'Acta de Secretisme no surt en cap material canònic que hagi trobat. És simplement un invent que he fet per mostrar la importància que es dona a seguir les normes al peu de la lletra (cosa que contrasta amb la manera de fer de la Michiko més tard, com heu vist).
    • Shizendō és una branca de màgia tradicional però relativament moderna que m'he inventat. Es tradueix com a "camí de la natura".
    • Per si us sorprèn que el mestre Katashi tracti l'Aurora de vos però li diu pel nom, no és un error. Els japonesos es tracten pel cognom excepte si la relació és molt propera, però als europeus ens tracten pel nom (sense que això indiqui menys respecte, és simplement perquè ordenem el nostre nom amb els cognoms al final en comptes de posar-los a l'inici com fan els japonesos).
      • De fet, Akagi i Hayashi són els seus cognoms. Els seus noms no surten en cap moment, però es diuen Wakashi i Tōma respectivament.
    • "Jōhatsu shinasai" vol dir "evapora't": Jōhatsu 蒸発 és "evaporació" i shinasai és l'imperatiu de suru する "fer" (el verb する s'utilitza molt sovint per convertir substantius en verbs).
    • Yōdō és la branca de la màgia estudiada a Shikkō que estudia la màgia amb vareta. Significa "camí de l'estranger".
    • MagicMart està inspirat en els "konbini" ("botigues convenients"), que són petites botigues que estan per tot arreu (en una ciutat gairebé sempre en tens una a 5 minuts a peu) que venen de tot i tenen utilitats com impressores, lavabos públics, microones, bústia i servei de recollida de correus, entre altres.
    • L'Aurora es presenta dient: "Solà i Ferro és *hi* i *tetsu*, Aurora és *kyokukō*". És una manera freqüent de presentar-se en japonès quan necessites deixar clar com s'escriu el teu nom, perquè en japonès mai no pots estar segur sobre l'escriptura d'un nom només per la seva pronunciació. Hi ha noms que tenen caràcters que no tenen res a veure amb la pronunciació del nom, i l'Aurora té un nom amb kanji que es pronuncia en català. Solà s'escriu 日 "hi" ('sol'), Ferro s'escriu 鉄 "tetsu" ('ferro') i Aurora s'escriu 極光 "kyokukō" ('aurora boreal/austral').
    • Kadenokōji Kizaemonnoshōtokinori és un nom que no existeix en aquesta combinació... però es basa en coses que sí que existeixen! Kadenokōji és el nom d'un antic clan japonès, i Kizaemonnoshōtokinori diria que és el nom o sobrenom d'una persona real, però ara no recordo on el vaig trobar (ups). Bàsicament vaig voler fer el nom japonès "realista" més llarg que vaig poder.
    • Aquestes flametes flotants són un element del folklore japonès conegut com a "kitsunebi", i es diu que il·luminen el camí que segueixen els esperits (per exemple, quan dos esperits es casen, els kitsunebi marquen el camí que segueixen els nuvis). Però també es poden utilitzar per propòsits no tan innocents, com passa aquí.
    • Kitsune vol dir simplement "guineu", però utilitzo la paraula japonesa per marcar que no és una guineu normal i corrent. Les guineus poden arribar a tenir fins a set cues, i com més cues té, més poderosa és. Les kitsune yako són també part de la mitologia japonesa.