Shinrijutsu Higakuin - 一.PŔtals dansant
AvatarEscrit per Unapersona
Enviat el dia 07/03/2024 a les 12:13:05
┌ltima modificaciˇ 15/03/2024 a les 10:21:16
Tots els capÝtols de Shinrijutsu Higakuin
Pr˛xim capÝtol >


一.PŔtals dansant

Dia 1 del quart mes del tercer any de Reiwa. Feia anys que l'Aurora esperava aquell dia, el dia en què finalment aprendria màgia. Màgia de veritat. Els pares li havien ensenyat la seva versió de la màgia, clar, la que havien après a la llunyana escola de Pirinë, a Catalunya. I ell s'hi havia abocat amb tota la disciplina que havia pogut, però el dia en què havia vist l'art i la poderosa bellesa que transmetia la màgia japonesa, tot havia canviat. S'havia adonat que la màgia dels pares, inferior per la limitació de les varetes, no era més que una ombra d'allò que era possible.

La màgia més avançada que els pares li havien pogut ensenyar era la transfiguració animal, que, tot sigui dit, no era gens fàcil. Però l'Aurora havia vist de primera mà com un sol bruixot japonès aturava un terratrèmol en sec amb poc més que un gest mentre recollia la compra del supermercat. I per això, el dia que els pares van acceptar matricular-lo a Shinrijutsu Higakuin, l'Aurora s'havia posat a plorar, a cavall entre l'alegria i els nervis.

Així doncs, va dedicar els últims mesos abans de l'inici del curs a investigar tot el que va poder sobre l'Acadèmia. Va visitar la veïna de vuitanta anys, que n'havia estat alumna abans de la Segona Guerra Mundial, i en va sortir marejat d'anècdotes sobre els seus amors de joventut (tot i que els mochi de maduixa casolans valien la pena). Va consultar internet, i després d'hores de recerca es va adonar que tot el que havia llegit eren històries de fantasia muggle basades en les aventures de cert bruixot anglès. Finalment, va fer l'esforç d'anar a una biblioteca física, on va trobar el Tractat de Màgia Forana, escrit pel famós bruixot britànic Row L. Ing. Era un bon intent de llibre amb molta informació, part de la qual era gairebé correcta i tot. Però poc es podia esperar d'un escriptor que ni tan sols sabia el nom real de l'escola.

I com qui no vol la cosa, les estacions es van anar succeïnt, els cirerers van florir, i el dia va arribar. Va acomiadar-se de l'àvia de les galetes, va guardar l'ordinador al calaix, i va tornar el llibre a la biblioteca amb només un dia de retard. Una abraçada intensa i sincera amb els pares més tard, l'Aurora va enfilar-se al llom d'una au de tempesta gegant i va pregar perquè els càlculs que havia fet sobre la seva velocitat de vol fossin erronis.

Una hora després, havent recorregut uns mil quilòmetres i descobert que, efectivament, els càlculs no eren erronis, es va trobar envoltat d'una trentena d'estudiants igual de despentinats que ell. Alguns semblaven contents d'haver arribat, altres semblaven a punt de plorar d'enyorament, i uns altres tenien pinta de no saber què hi feien allà. L'Aurora es trobava en un vaivé constant entre els tres estats d'ànim. Era l'únic estudiant que entrava als quinze anys, la resta eren poc més que nens. Sabia que destacaria per les seves faccions europees i els seus rínxols rossos, però havia tingut l'esperança vana de no ser l'únic novell de secundària superior. 

El castell era un sol edifici enorme, de parets blanques i llises i teules d'un verd profund i ric. Els dos primers pisos ocupaven tota la planta, però després diverses torres d'altures diferents sobresortien amb més i més pisos. A les puntes de les teulades hi havia estàtues daurades que representaven diversos animals màgics de la zona.

Un grinyol greu i tremolant va desvetllar-lo de les seves reflexions. Les portes de fusta del castell, decorades amb patrons d'or, es van obrir amb pesantor, deixant que una llum càlida pintés l'herba blavosa del vespre. De dins en van sortir un home d'uns cinquanta anys amb la vestimenta morada i blanca que l'identificava com a sacerdot kannushi d'alt rang. El seguien dues sacerdotesses miko, de blanc i vermell, més o menys de l'edat de l'Aurora. Una empenyia una taula amb rodes amb una pila de haori plegats de color rosa clar, mentre l'altra feia el mateix amb un chōzubachi ple d'aigua. Les dues miko es van quedar enrere flanquejant la porta, mentre el sacerdot s'encarava al castell i s'inclinava profundament:

—Shinrijutsu no Mikoto, gran kami del coneixement i la saviesa, invoco la vostra presència. Accepteu aquests nous estudiants, allunyeu-los de les influències impures dels yōkai, i concediu-los la gràcia d'accedir a un gra del vostre poder.

Les dues miko van avançar per acostar-se als estudiants mentre el kannushi es retirava a un lateral. Un parell de miko més joves van sortir també i van agenollar-se al costat d'uns instruments de percussió i una flauta. Una de les miko va començar a marcar un ritme pausat a cops solemnes de taiko.

Les dues miko més grans es van il·luminar amb una llum fantasmal. Una verda, l'altra blava, amb una textura subtilment onejant, com la del roig d'unes brases roents. Van estendre la mà dreta endavant i la llum del palmell obert es va solidificar en una vareta daurada amb picarols, de la qual penjaven cintes de colors.

A l'uníson, seguint el ritme de la música, van començar a moure's amb una delicadesa pròpia d'unes ballarines amb dècades d'experiència, tot sacsejant les varetes majestuosament amb cops de canell rítmics. Eren moviment lents i deliberats, fluids i elegants, i tot i mantenir una compostura aparentment relaxada, tenien una expressió d'extrema concentració a la cara. Els hakama, en forma de pantalons amples, fàcils de confondre per faldilles prisades, onejaven a la brisa crepuscular, i la llum deixava una estela fulgurant darrere de cada moviment. El cos, la llum i la música de les miko eren tot u. Un teixit de bellesa que va deixar l'Aurora sense alè.

Passada una estona que podria haver estat tant un minut com una hora, la brisa es va fer més potent. Les miko no es van aturar, sinó que la música es va accelerar i els moviments es van tornar més fluïds i lleugers, tot i que igual de precisos. I llavors, amb la vareta i la mà esquerra, van dirigir un corrent de pètals de cirerer per sobre del grup d'estudiants, com uns flocs de neu en un dia d'hivern sense vent. Els pètals van adquirir una llum rosada i una fulgor càlida. I, tot seguit, van descendir de cop sobre els estudiants.

L'Aurora va notar com uns quants d'aquests pètals li acaronaven la cara i la seva roba es va transformar en l'uniforme de l'acadèmia. Era un conjunt curiós; barrejava la vestimenta japonesa tradicional a la peça superior, que semblava un kimono marró tallat a la cintura, amb la tradició occidental a la peça inferior, que eren uns pantalons o una faldilla curta, segons la preferència de l'estudiant.

Amb un últim cop de taiko, la música va desfer-se i les miko van perdre la llum. Després de dedicar-los una profunda reverència, es van retirar de nou cap a la porta. El kannushi va acostar-se cap als estudiants i, després d'uns moments de silenci, els va dirigir la paraula.

—Estudiants, dur aquest uniforme —va assenyalar la pila de roba rosa al costat d'una de les miko— no és un simple honor, és una responsabilitat i una mostra de confiança. Avui comenceu una nova etapa en la qual aprendreu a tocar el poder que uneix totes les coses del cosmos. Sereu els missatgers directes entre el món físic i la font de poder que trieu, i si bé el procés serà arduós, també us farà créixer en saviesa. Tracteu l'acadèmia amb respecte, i ella us tornarà el gest.

El sacerdot tenia una mirada penetrant i estricta que no admetia rèplica. Després de deixar uns moments de silenci i de clavar els ulls a cadascun dels estudiants va seguir:

—Us cridarem per ordre de cognom. Mostreu els vostres respectes, purifiqueu-vos i accepteu el haori.

L'Aurora, encara estupefacte per la mostra de màgia que acabava de presenciar, va sacsejar el cap per centrar-se, de sobte nerviós. No se li havia acudit buscar informació sobre la cerimònia d'admissió. Què passaria si ho feia malament? L'expulsarien? Hauria de tornar a casa amb la cua entre les cames i explicar als pares que havia suspès abans d'entrar?

Per sort, l'ordre alfabètic va donar-li uns minuts per exhalar profundament i intentant-se calmar mentre altres estudiants desfilaven cap a l'entrada. Tot aniria bé, segur que la resta tampoc havien investigat tant sobre l'acadèmia.

—Solà i Ferro, Aurora.

El seu nom el va estirar de nou cap a la Terra. Capficat com estava en la seva preocupació, no s'havia fixat en què feia la resta. Va mossegar-se el llavi, preocupat. No li agradava gens improvisar. Va fer un pas endavant cap al sacerdot i va fer una reverència dirigida a l'acadèmia abans d'apropar-se a la miko que tenia el chōzubachi, tallat d'un tronc d'arbre enorme i ple d'una aigua cristal·lina. L'Aurora va omplir la cullera de fusta amb aigua per fer la purificació i es va quedar congelat. Quina mà anava primer? Ho havia practicat mil i dues vegades. Per què no ho recordava?

—L'esquerra —va xiuxiuejar la miko. Era la que s'havia il·luminat de blau durant la dansa.

L'Aurora va notar com se li escalfaven les galtes, però la seva ajuda va ser suficient per recordar la resta. Mà esquerra, mà dreta, boca, mà esquerra de nou i finalment la cullera.

—Gràcies.

—No es mereixen —va respondre ella, amb un lleu somriure.

La miko era menuda d'estatura i complexió, però portava el hakui blanc i el hakama escarlata amb solemnitat i comoditat. Ara que la veia de més a prop va confirmar que devia tenir la mateixa edat que ell. Però el seu posat era tan ferm com el d'una mestra. I en mirar-la als ulls hi va trobar una mirada molt similar a la del sacerdot, tan penetrant com amable.

La miko de la llum verda, més alta i corpulenta, es va acostar amb el haori de l'uniforme plegat i li va donar a l'altra, que el va desplegar, aguantant-lo per les espatlles. Era una jaqueta fina sense botons, de mànigues amples i llarga fins a mitja cuixa. Tenia un color rosa pàlid i duia el seu kamon, el segell familiar, estampat a les espatlles i l'esquena. La miko va pronunciar amb veu alta i clara:

—Aurora Solà i Ferro, amb la meva condició de miko primera del santuari de Shinrijutsu Higakuin, t'investeixo amb aquest haori com a símbol de la teva condició d'alumne. Que els kami et somriguin aquesta nit i durant la resta de la teva estada aquí.

La miko va posar-li el haori i, després d'assegurar-se que estava ben simètric i sense arrugues, li va dedicar una lleu inclinació abans d'indicar-li la porta d'entrada al vestíbul.

—Benvingut a Shikkō —va dir, amb un somriure.


Llegit 63 vegades


Pr˛xim capÝtol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't Ús gratu´t ;-)


  • AvatarUnapersonaEnviat el 07/03/2024 a les 13:21:54
    #28201He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols

    Hola hola! Doncs com diu la miko, benvinguts a Shikkō! Utilitzaré aquest espai per comentar alguns aspectes dels capítols que em semblen interessants, així com elements de la cultura japonesa que he utilitzat en la història. No cal llegir-los per entendre la història, però si hi teniu interès, aquí ho teniu!

    Abans de posar-me en temes de cultura japonesa, la narració menciona l'escola catalana de Pirinë. Diria que com a mínim la majoria dels usuaris actius ja ho sabeu, però per si de cas, volia deixar clar que no és de creació pròpia. Prové d'aquesta fanfiction de romulus_llopin: https://w ww.harrypottercat.cat/fanfictions/autor/9961/romulus_llopin.html

    I ara sí, comencem!

    Segurament us esteu preguntant què m'empatollo amb "Shinrijutsu Higakuin" quan el nom canònic de l'escola japonesa és Mahōtokoro. Malauradament, em sembla un nom extremadament poc creatiu no digne de l'escola de màgia més antiga del món (segons el cànon), perquè vol dir simplement "lloc màgic". Així que he creat el meu propi nom, que escrit 神理術秘学院 significa "Acadèmia Secreta de les Arts, les Ciències i l'Espiritualitat". Això reflecteix molt millor el que és l'escola actualment, així com la seva història (que m'he inventat pel meu cànon personal). Shikkō és simplement una contracció del nom perquè sigui més ràpid dir-lo. El nom de Mahōtokoro segueix existint al meu cànon; és simplement com l'escola és coneguda a l'estranger, a causa d'un malentès.

    La història comença el "dia 1 del quart mes del tercer any de Reiwa", que equival a l'1 d'abril de 2021. Al Japó, els anys es compten des de 0 cada vegada que es corona un nou emperador (tot i que el sistema europeu dels anys també s'utilitza molt, depèn del context). El fet que digui "quart mes" en comptes d'"abril" és una referència al fet que en japonès modern els mesos no tenen noms propis, només números (antigament no era així).

    «L'Aurora va enfilar-se al llom d'una au de tempesta gegant i va pregar perquè els càlculs que havia fet sobre la seva velocitat de vol fossin erronis.» Segons el cànon oficial de la Rowling, aquests ocells transporten els estudiants a 1200 km/h (és a dir, gairebé a la velocitat del so, més ràpid que qualsevol avió de passatgers actual). El detall em va semblar molt graciós, així que vaig decidir deixar-lo.

    De seguida es veu per què el nom de l'acadèmia inclou la paraula "espiritualitat" quan surten els sacerdots i la cerimònia. El paper de l'espiritualitat al Japó és molt interessant i he decidit utilitzar aquest aspecte per crear part de la màgia japonesa. Alguns termes bàsics:

    • Kannushi: els sacerdots dels santuaris xintoistes. No hi ha cap limitació de gènere per accedir a aquesta vocació, i a diferència del que estem acostumats a Catalunya, no fan vots de celibat ni de pobresa (sovint, ser kannushi és una vocació que es transmet de pares a fills).
    • Miko: un tipus de sacerdotessa xintoista, limitat a les dones, fàcils de reconèixer per la seva vestimenta blanca i roja. Antigament eren xamans i oracles, i actualment encara participen en el xintoisme amb la dansa kagura i altres aspectes menors en el manteniment dels santuaris.
    • Shintō: nom japonès del xintoisme. Literalment vol dir "camí dels kami".
    • Kami: les entitats espirituals venerades en el xintoisme. Què són exactament? Depèn de qui t'ho expliqui, el xintoisme no és una religió organitzada i no té un dogma establerts i universal.

    L'uniforme de l'acadèmia que descric és el canònic (amb alguns canvis menors). Vaig plantejar-me saltar-me el cànon i fer que fos roba completament tradicional, però vaig pensar que alguna cosa canònica havia de deixar! A més, pensant-ho millor, m'agrada la barreja entre modernitat i tradició present en l'uniforme. És una característica recurrent en la cultura japonesa actual en general.

    El ritual que fa l'Aurora amb l'aigua és el que es fa quan s'entra a un santuari per purificar-se (generalment només es renten les mans, incloure la boca és com la "versió extesa").

    Hi ha molts altres termes que van sortint pel capítol, però crec que s'entenen pel context i la seva importància argumental és menor. Podeu buscar qualsevol de les paraules japoneses per internet i veure'n imatges i descripcions (i fer preguntes als comentaris si voleu!).

    Vull acabar comentant un últim aspecte molt curiós: en el nostre món real (el muggle, no el màgic), el govern imperial japonès va crear una escola màgica de veritat durant el període Heian (794-1185). Això és perquè el govern tenia un departament d'onmyōdō, una de les formes tradicionals/històriques de màgia. És a dir, la Conselleria d'Afers Màgics japonesa era cànon! La meva Acadèmia i Conselleria japonesa provenen d'aquestes institucions, que van existir al món real durant uns quants segles.