Tjukurpa - Sisè
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 28/01/2024 a les 17:14:11
Última modificació 28/01/2024 a les 17:14:11
Tots els capítols de Tjukurpa
< Anterior capítol ||


Sisè

14 de novembre, 2023

Els billywigs volaven molt de pressa, però hem aconseguit trobar el seu niu. En realitat, no era gaire lluny d’on ens estàvem la Kiara i jo. Només ens trobem a un centenar de metres del camp de Quidditch, en una zona plena d’arbustos punxeguts que ens arriben a l’alçada de la cintura.

―I ara què?

Giro el cap a en Mat, que s’està acotat, com jo, darrere de l’arbust que em queda més a prop. Una mica més enllà hi ha l’Izzy, i al de més lluny s’hi ha refugiat la Kiara. He de fer un esforç per no mirar cap a ella. No puc evitar pensar en el que no ha passat. Que no ha passat, però hauria pogut molt ben ser si en Mat no hagués aparegut.

―Ori?

Els billywigs, sí. No em puc desconcentrar.

―No us podeu llançar a sobre del niu, perquè us picaran de cop i podem tenir problemes ―dic, sorprenent-me de com d’estable surt la meva veu―. Més de tres picades podrien ser massa pel vostre sistema.

L’Izzy fa un sorollet des del seu arbust i sé que està sospesant si li val la pena fer-me cas. Poso els ulls en blanc.

―Au, va, prova-ho. Jo no aniré a buscar els Anangu perquè et curin. Ja ens explicaràs què tal des de l’estratosfera.

Esbufega, rabiüda, però almenys, es queda a lloc. Millor.

La Kiara, mentrestant, segueix sense dir res. Em moc una mica, nerviós. Està pensant en el mateix que jo, i per això està tan callada? Se la veia tan convençuda, en aquell moment, però… I si ja se’n penedeix, i ara s’alegra que no hagi passat res? I jo? Me n’alegro, jo?

Suposo que sí, si ha de fer que ella se senti incòmoda.

―Llavors, què fem? Atrapar-ne un?

Faig que sí amb el cap, escoltant-lo a mitges, però més concentrat en la gran mentida que m’acaba de passar per la ment. Que me n’alegro…

No sé a qui intento enganyar.

Si algú em preguntés quan vaig començar a sentir alguna cosa més que amistat per la Kiara, no sabria què respondre. Va ser aquell dia que vaig tornar a dinar amb ells i va fer tot el possible perquè em sentís còmode? Al cap d’unes setmanes, quan la vaig anar a veure al partit de Quidditch i em va dedicar la jugada després d’encistellar? O ja abans, quan mirava des de lluny com passejava amb el capità del seu equip i tenia aquella sensació que pesava tant?

El cas és que va ser orgànic, natural, com si sempre hagués anat cap aquí. Suposo que per això, em costa tant de saber com va començar. Potser realment va ser el primer dia que vaig trepitjar l’escola, amb dotze anys, quan va aparèixer darrere meu. Potser mai no hi he tingut res a fer.

―Hauríem d’aconseguir que s’allunyés del niu, o trobar-ne algun que passegi per aquí tot sol ―segueixo, esperant que la meva expressió no delati el que em passa pel cap―. Si aconseguiu agafar-lo per les ales, no es mourà per por d’arrencar-se-les. Quan el deixeu anar, probablement us farà un regalet.

I jo intentaré ser al més lluny possible, lluny dels insectes, i d’ells, i de…

Abans que ho pugui evitar, la mirada se’m desvia definitivament cap a la Kiara, i és com si tot em fes un bot. Per sort, ella no em mira. Sembla molt concentrada en les seves vambes blanques, que ja deuen estar tacades de pols vermellosa.

El tema és… que com que sempre hem estat amics, i fa tant de temps, que tinc acceptat que els meus sentiments són unidireccionals, no m’havia permès aspirar més enllà. Tenia clar el meu lloc, i tenia acceptat que no era cap secret, perquè si fos així, aquest matí no me l’haurien enviat per convèncer-me que vingués a aquesta aventura de bojos. En Mat i l’Izzy ho saben. La resta del curs ho sap. Els professors ho saben. Per favor, si probablement fins i tot els maleïts yara-ma-yha-who, ho saben. L’única esperança que em quedava era que no ho sabés ella. Perquè les coses no s’enrarissin. Perquè ja estem bé com estem.

Però ara jo què faig, amb això?

―Com que no hi ha lluna, costen molt de veure ―es queixa en Mat, i no puc evitar donar-l’hi la raó. Però en aquest moment, fer llum amb la vareta…

―N’hi haurà d’haver prou amb les estrelles ―fa la Kiara des de lluny, i de cop, ara soc jo, qui troba molt interessants les seves sabates.

Definitivament, no sé què fer. Jo estava còmode, sabent que no hi havia esperança de ser correspost. I ara va la senyora i em canvia tots els esquemes. Sembla que és una experta en això, perquè porta sis anys fent-ho.

―I on coi trobarem un billywig perdut?

I si…? La ment em va directa a un dia de principi d’aquest curs. L’únic moment, fins ara, que m’havia semblat que potser… Però no, ho havia descartat de seguida. Segur que m’ho havia imaginat. Ho tenia molt clar fins avui, fins a aquesta escapada surrealista que m’ha estat a punt de convertir en un monstre vermell. I si no m’ho vaig imaginar, però? Podria lluitar amb el viatge a l’estómac del yara-ma-yha-who per l’esdeveniment més sorprenent de la nit. Però si fos…

Abans de poder acabar el pensament, noto un dolor al panxell de la cama, com una punxada, i em giro, molest, per veure si és alguna planteta.

Noto com començo a flotar abans de veure el billywig.



 

4 de febrer, 2023

Ni tan sols s’atrevia a mirar-lo a la cara. Com si hagués comès algun crim, la Kiara es limitava a treballar, empilant totes les fulles marcides que havia agafat de la seva zona de l’hivernacle, i recollint-les a mà, la seva vareta (com la de l’Ori) convenientment guardada al despatx del professor Kingston. L’Ori va somriure i va fer que no amb el cap, reomplint una torreta amb el sòl nou de la bossa.

―No has matat ningú ―li va dir, el somriure colant-se-li a la veu―. Em pots mirar, saps?

―Hauries d’estar estudiant ―va fer ella, amb el cap cot―. No castigat a l’hivernacle de Botànica.

―També hauria pogut frenar-te abans de tirar la pols d’Òpalull a la marmita. I no haver rigut quan t’ha explotat, de passada.

Va deixar la bossa del terra i va anar a buscar la manguera per regar l’arbust que acabava de trasplantar. La Kiara seguia en silenci.

―Vinga ―li va dir llavors ell―. Ja està.

La Kiara va sospirar i ell s’hi va acostar, per quedar-se al costat. La va empènyer amb el braç, i finalment va aconseguir que aixequés la mirada.

―Sempre et poso en problemes.

―Nah, què dius? ―va respondre-li ell―. Sempre et poses en problemes tu mateixa. Si decideixo ser allà, és cosa meva. I tu també hauries d’estar estudiant, eh?

―Ah, no passa res. Jo ja estudiaré demà. Tot ho farem.

―Doncs jo també. No em vindrà d’un dia.

―Això no és el que dius sempre.

―Dic moltes bestieses, no sé per què m’escoltes.

―Si resulta que tu dius bestieses, anem bé…

Va tornar a abaixar la mirada i es va allunyar per anar a llençar les fulles que tenia a la mà. L’Ori es va quedar observant-la. Se la veia… decaiguda, d’una manera que no l’havia vist mai. I no era el primer dia, si ho pensava bé. Des que havien arribat feia una setmana que l’havia trobat cansada, com si li faltés un punt, només un punt de l’energia que solia desprendre. Prou poc per no semblar preocupant, però suficient per veure que alguna cosa anava malament si ho sumava a com estava actuant en aquell moment.

La llum de ple estiu il·luminava tot l’hivernacle, fent que les diferents tonalitats de verd ressaltessin més. Es va eixugar una gota de suor del front i va començar a regar les plantes abans de tornar a parlar.

―I ara a què ve, això?

―Què vols dir? ―va fer ella, encara sense mirar-lo.

―Fa cinc anys que acabo arrossegat a problemes on tot sol no m’hauria ficat mai gràcies a tu, en Mat i l’Izzy. I ara de cop és un drama?

―Et sembla poc? Cinc anys!

―Bé, tampoc no és que acabem així cada dia.

―Però és que ara som a sisè.

―I ens cal estudiar més perquè ens hi juguem el futur?

―Exacte ―va dir ella, però massa fluix perquè l’Ori se la cregués. Cinc anys de problemes també volien dir cinc anys de saber quan no deia la veritat. Es va anar acostant a ella, regant les plantes que li quedaven més a prop.

―Fa una setmana, que hem arribat. No ens carregarem la resta de la nostra vida, per un càstig.

―I si és així? ―va fer, girant-se finalment―. No te n’adones, Ori? És l’últim any! L’últim! Tot el que hem viscut aquests cursos, la vida que hem tingut aquí, s’haurà acabat per sempre!

L’Ori va notar com l’expressió se li assuavia al moment. Ah. O sigui que era això.

―No em miris així ―el va avisar la Kiara.

―Així com?

―Amb compassió. Com si fos una pobra cosa perduda que s’ha de cuidar.

―Mai no ho he pensat, això.

―Fins ara.

―Que et dic que no.

La Kiara va esbufegar, amb cara de ràbia, i va girar la mirada a un costat mentre creuava els braços, tacant-se amb les restes de terra marronosa que tenia a les mans.

―Només és que… 

―Ja ho sé ―va fer l’Ori, acostant-se a ella.

―Ja ho trobarem ―va recordar llavors la Kiara, potser més per ella mateixa que una altra cosa―. Ho sé, que me’n sortiré. I que vindran coses bones. Però em fa ràbia. I penso que potser no ho he valorat, tot aquest temps. Que he anat fent, però no ho he viscut de veritat.

L’Ori coneixia aquesta sensació més del que li agradaria. Ja abans de la pèrdua del seu germà, sempre havia estat persona d’aferrar-se a les coses, de fer tot el que pogués i més, per aprofitar-ho tot, i encara ho era més des de llavors. Per la Kiara, era nou.

―T’equivoques ―va dir-li llavors―. Si conec algú que viu les coses de veritat, ets tu.

La Kiara va tornar a aixecar la mirada i l’Ori es va adonar que tenia els ulls plorosos de la frustració.

―Potser els altres ens aferrem més al que hi ha, però llavors tanquem altres portes. Tu sempre estàs ben disposada davant del que vingui. Si això no és viure les coses, no sé què és.

La Kiara va intentar dedicar-li un somriure d’agraïment, però fins i tot això li va quedar apagat. No la convenceria, aquell dia, doncs, si amb això no n’hi havia prou. Ja ho processaria amb temps i paciència. Aquella mirada trista, però… No podia deixar-la així. Havia de fer alguna cosa, qualsevol cosa, perquè es tornés a il·luminar, ni que fos una mica.

Ell, però, no era persona de parlar gaire, ni tenia prou gràcia per trobar les paraules justes que la distraiessin. Per això, abans que pogués pensar què estava fent, la seva mà es va moure sola.

I va esquitxar-la amb l’aigua de la manguera.

La Kiara va fer un xisclet i va saltar al costat, amb la boca molt oberta. 

―ORI!

L’Ori es va arronsar d’espatlles i no va dir res. Va obrir una mica els braços, com si la reptés a tornar-s’hi d’alguna manera, i va ser llavors que va aparèixer un petit somriure malèvol a la cara de la Kiara.

L’alleujament que va inundar l’Ori va ser molt més refrescant que l’aigua.

―Molt bé, tu ho has volgut.

La Kiara va enfonsar les mans dins de la bossa de terra, i l’Ori no va ser a temps d’apartar-se quan es va llançar amb precisió a sobre d’ell i li va empastifar una galta i la samarreta clara. Va tornar a enfocar la manguera per apartar-la, i va aprofitar la distracció per fer-se enrere i amagar-se en el següent passadís de plantes.

Va quedar-se un moment quiet, intentant no respirar gaire fort per no revelar la seva posició, i va sentir els passos de la Kiara que avançaven a l’altra banda de les plantes. Va somriure. S’emportarien una bronca important, quan els trobés el professor, però si la Kiara s’havia avingut a seguir-li el joc, era que les coses no estaven tan malament. De mica en mica, ja se n’aniria fent a la idea, i tornaria a ser la d’abans. Això era el que importava.

―Ja et tinc!

Va fer un bot immediatament per retrocedir en veure que la Kiara apareixia per l’altra banda del passadís, però semblava que ella se li havia avançat als moviments, perquè quan va tornar a la zona on havia començat tot, es va trobar que ella havia fet el mateix i era just a l’altra banda. Es van mirar com si fos un duel, esperant a veure qui feia el primer moviment, i va ser llavors, analitzant el terreny, que es va adonar que la manguera havia quedat sola just a mig camí.

Van arrencar a córrer exactament al mateix moment. La Kiara, més ràpida, hi va arribar un segon abans i va enfocar l’aigua cap a ell, que reaccionant ràpid, va lliscar uns centímetres més enllà per agafar-la per la cintura des de darrere i aixecar-la de terra, mantenint-la d’esquena perquè no es pogués girar a mullar-lo, però amb tanta mala sort que el peu li va caure dins del bassal que havia quedat i va relliscar.

Emportant-se la Kiara amb ell cap a terra.

―Estàs bé? ―li va preguntar ràpidament, tot i que s’havia assegurat de rebre ell el cop.

―És clar, idiota, això tu! ―s’hi va tornar ella―. No t’has fet mal a l’esquena?

La Kiara es va asseure sobre el fang per mirar-s’ho, però l’Ori la va aturar amb la mà i va intentar moure’s una mica. Adolorit, però res greu.

―T’hauries de veure la cara ―va dir ella amb un to divertit a la veu.

Es va intentar passar les mans per les galtes per veure què hi trobava, però només va aconseguir embrutar-se més amb el fang que s’havia emportat de terra. La Kiara es va posar a riure en veure-ho, i ell estava a punt de queixar-se, però llavors la va mirar, i va veure com de feliç estava, i…

A poc a poc, tot i que li feia mal l’esquena amb cada sacsejada, va començar a riure, primer fluixet, però després afegint-se a la rialla ampla de la Kiara, que es va deixar caure a terra, mig a sobre d’ell, que va obrir els braços per abraçar-la, i es van quedar allà, mig entortolligats i plens de fang, amb la manguera que seguia deixant un bassal a terra, rient com si no hi hagués demà, fins que les rialles van anar disminuint, i l’Ori es va adonar que la cara de la Kiara havia quedat just a sobre de la seva.

Molt a prop. Massa.

Van parar de riure de cop, tots dos, i es van quedar mirant-se. Els cabells de la Kiara, amb el seu característic tint ros, li queien a sobre, amb les taques de fang perfectament visibles, i ell va alçar la mà molt a poc a poc per apartar-l’hi mentre la Kiara estava com congelada. Va passar una estona que tant hauria pogut ser un minut com un llarg segon, i llavors van sentir el crit.

―ES POT SABER QUÈ HEU FET AMB EL MEU HIVERNACLE?

Abans que l’Ori pogués saber què passava, la Kiara ja s’havia alçat d’un bot. Ell va fer el mateix, més a poc a poc, per mirar cap a la porta i trobar-hi el professor Kingston, pràcticament estirant-se els cabells, mentre intentava processar el que acabava de passar. Problemes, sí, tenien problemes. Però ell no podia deixar de pensar en la cara de la Kiara, i el silenci que s’havia creat de cop, i el Moment, d’aquests amb majúscula, que havien tingut.

Si és que n’havien tingut. Si és que no s’ho havia imaginat.

No va tenir temps ni valor per descobrir-ho. Van acabar la tarda al despatx de la professora Hodges, netejant marmites i traient la pols de les prestatgeries durant dues setmanes. Mai més no en van tornar a parlar, i l’Ori es va obligar a oblidar-ho. No havia passat res. No havia estat res.

Tot seguia com sempre.



 

14 de novembre, 2023

L’Izzy i en Mat arrenquen a córrer abans que pugui fer res per aturar-los, rient com bojos, com si veure’m flotant hagués estat un detonant. Veig com s’allunyen camí del niu, a punt per fer qualsevol bestiesa, i em sorprenc de trobar que no m’enfado en veure com corren, enfollits. Són feliços, i ja s’atendran a les conseqüències després. Com sempre.

La Kiara ha desaparegut tan ràpid com el billywig que m’ha picat. Faig una respiració profunda, resignat, i em fixo en què noto. Tot i que no toqui de peus a terra, tinc l’estranya sensació que la gravetat sí que m’afecta, com si no em pogués moure gaire en vertical. Giro el cap, per veure si puc fer voltes sobre mi mateix, i em moc una mica però no arribo a quedar-me d’esquena. Ho provo cap a l’altra banda, i aquí ja giro una mica més. I just quan torno al mig per veure si em puc desplaçar endavant, em quedo glaçat al lloc.

Perquè davant meu, a peu de terra i mirant amunt, hi ha la Kiara, molt seriosa.

―Estàs bé? ―faig, sense saber ben bé com actuar.

―Si en Mat no hagués aparegut, t’hauria fet un petó.

Ah, sense anestèsia, doncs. Empasso saliva i la miro, i és estrany, perquè tot i que té la mirada clara i les mans a l’esquena, sense posar cap mur entre nosaltres, la noto molt lluny. Probablement és gràcies al fet que la tinc, literalment, mig metre més avall.

―Ah, això ―dic, i sé que és la reacció incorrecta en el moment que em surt de la boca―. Vull dir, que sí. Que jo també anava cap aquí, si aquesta és la pregunta. M’has fet cap pregunta?

El cap em roda, i no és per la picada del billywig. Ella fa que no, i es queda tan quieta com estava, mirant-me amb els seus ulls ametllats molt oberts, i em sento totalment desprotegit.

―Digues alguna cosa ―li suplico.

Si he de ser jo qui parli, anem malament.

―No tenia cap intenció d’aturar-me ―segueix ella, amb aquesta franquesa que em desarma.

―Ja. Jo tampoc ―dic, fluixet.

―I d’aquí un mes s’acaba el curs.

―Això diuen.

―No veus com de problemàtic és, això?

Agafo aire a poc a poc i amb dificultats, intentant empassar de mica en mica les implicacions que hi ha darrere del que em diu. Que el fet de separar-nos seria problemàtic, ara. Com si… com si pensés a llarg termini.

Oh, per Wanampi. Està pensant a llarg termini. Ella.

―Suposo que sí.

―Només suposes que sí? ―fa, pujant el volum i perdent una mica la calma que ha tingut des que ha aparegut―. Perquè llavors, no cal seguir aquesta conversa!

―No! ―m’afanyo a replicar-li―. És clar, que és problemàtic! Sempre ha estat, problemàtic, per a mi, saber que s’acosta el dia en què ens separarem. Per això… intento no pensar-hi gaire. Perquè si hi penso, m’enfonso.

I tots dos sabem que, quan m’enfonso, puc arribar a ofegar-me.

La Kiara no diu res una estona, i puc veure en la seva mirada que està pensant. Li deixo temps i em quedo callat jo també. De fons, en algun lloc, se senten els crits i les rialles d’en Mat i l’Izzy.

―No t’hauries separat? ―em pregunta.

―No ―faig, amb molt més èmfasi i reunint tota la certesa que soc capaç de conjurar.

―Jo visc a Sydney ―diu, i se li trenca una mica la veu―. I tu a les illes Tiwi. Això és molt lluny.

―3.228 quilòmetres. Ho vaig comptar fa temps.

―Ho vas comptar?

Faig que sí amb el cap, i veig com la cara se li va desconjuntant. Com si el pes de tot el que està passant li acabés de caure de cop a sobre.

―Som imbècils. Portem aquí gairebé sis anys! I ara estem tenint aquesta conversa? ―exclama, i comença a caminar amunt i avall, nerviosa.

―No ho sé, pensava…

―Què pensaves, que eres tu sol?

―No ho he amagat gaire, tampoc. Pensava que ho veuries.

―Ja, i jo que ho veuries tu, i així estem, no? Ja no tenim temps de res, a aquestes alçades! I tu tornaràs a les illes Tiwi, perquè són casa teva, i jo que no sé ni què faré l’any que ve, ni on seré, ni res! Com puc prendre decisions, amb tan poc temps?

―Som mags, no? Hi ha pols migratòria, i aviat aprendré a aparetre, i…

―Però és que aquest no és el problema principal! ―crida, exasperada―. Jo t’he vingut a veure, a casa teva, i m’agrada, ho entens?

Arrufo les celles.

―Diria que no gaire.

―Que m’agraden molt, les teves illes! Tenen platges, i una comunitat unida, i un equip de Quidditch fantàstic! I a mi no m’ha entusiasmat gaire, la ciutat, de totes maneres, i la meva família està repartida pel vent en cinc països diferents!

Noto com se m’acceleren els batecs. No sé si deu ser bo, això, a l’alçada que soc. Potser ara costa més que m’arribi la sang al cap, i definitivament es posa a rodar de manera intensa.

―Què vols dir? ―pregunto amb cautela.

―Que potser vaig fer una prova pel vostre equip, i potser he rebut una carta aquest matí dient que m’hi han acceptat! I potser no he volgut pensar-hi, creient que si no hi pensava no existia, però la realitat m’ha caigut a sobre com una llosa quan m’he adonat que t’estava a punt de fer un petó amb tot el que vol dir això!

De cop, dono gràcies per la meva inhabilitat actual de caure a terra. Si hagués estat a la superfície, hauria demanat una cadira, o almenys un lloc on recolzar-me.

―T’estàs plantejant venir a les illes?

―I per què no? És el millor equip que m’ha acceptat, seria estúpida si digués que no! I després, després… Allà és on vius tu.

Respiro profundament.

―I això et fa pànic.

Les nostres mirades es tornen a creuar, i veig que li sap greu admetre-ho, tot i que a mi no em fa res. Ho entenc, perquè l’entenc a ella. Sé que això és terreny nou, i no del que li agrada llançar-se a veure què passa, sinó d’un altre tipus molt diferent. Per això, sé que només li puc dir una cosa, ara mateix.

―Ja ho trobarem.

Aquest, que ha estat el seu mantra, i ara és el que la fa riure, adonant-se que hem canviat els papers.

―Si no va bé, a mi no em perdràs ―insisteixo―. T’ho dic de veritat. Abans de res, eres la meva amiga. La meva vida és millor perquè hi ets, de la manera que sigui. Això no canvia.

I les coses que per mi són sagrades, ho són sempre.

―Ho dius seriosament? ―em pregunta.

―No he dit mai res tan seriosament.

La Kiara agafa molt d’aire i treu finalment les mans de darrere l’esquena, revelant que tenia un billywig agafat per les ales. El deixa anar, molt a poc a poc, sense deixar de mirar-me, i en el moment en què la bèstia s’adona que deixa d’estar atrapada, es torna boja i la pica al braç abans d’allunyar-se.

Veig com puja per posar-se al meu nivell com si fos a càmera lenta, i quan la tinc allà, somriu abans d’agafar-me la cara entre les mans i acostar-se. I aquest cop, no ens atura ningú.

A l’horitzó ja s’endevina la llum del dia, tot i que només es veu en el canvi de color del cel. I ens quedem allà, en aquell espai entre la foscor de la nit i el primer raig de sol, esperant que arribi demà.

Demà, i tots els que queden.

 


Llegit 73 vegades


< Anterior capítol ||

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)