14 de novembre, 2023

Els billywigs volaven molt de pressa, però hem aconseguit trobar el seu niu. En realitat, no era gaire lluny d’on ens estàvem la Kiara i jo. Només ens trobem a un centenar de metres del camp de Quidditch, en una zona plena d’arbustos punxeguts que ens arriben a l’alçada de la cintura.

―I ara què?

Giro el cap a en Mat, que s’està acotat, com jo, darrere de l’arbust que em queda més a prop. Una mica més enllà hi ha l’Izzy, i al de més lluny s’hi ha refugiat la Kiara. He de fer un esforç per no mirar cap a ella. No puc evitar pensar en el que no ha passat. Que no ha passat, però hauria pogut molt ben ser si en Mat no hagués aparegut.

―Ori?

Els billywigs, sí. No em puc desconcentrar.

―No us podeu llançar a sobre del niu, perquè us picaran de cop i podem tenir problemes ―dic, sorprenent-me de com d’estable surt la meva veu―. Més de tres picades podrien ser massa pel vostre sistema.

L’Izzy fa un sorollet des del seu arbust i sé que està sospesant si li val la pena fer-me cas. Poso els ulls en blanc.

―Au, va, prova-ho. Jo no aniré a buscar els Anangu perquè et curin. Ja ens explicaràs què tal des de l’estratosfera.

Esbufega, rabiüda, però almenys, es queda a lloc. Millor.

La Kiara, mentrestant, segueix sense dir res. Em moc una mica, nerviós. Està pensant en el mateix que jo, i per això està tan callada? Se la veia tan convençuda, en aquell moment, però… I si ja se’n penedeix, i ara s’alegra que no hagi passat res? I jo? Me n’alegro, jo?

Suposo que sí, si ha de fer que ella se senti incòmoda.

―Llavors, què fem? Atrapar-ne un?

Faig que sí amb el cap, escoltant-lo a mitges, però més concentrat en la gran mentida que m’acaba de passar per la ment. Que me n’alegro…

No sé a qui intento enganyar.

Si algú em preguntés quan vaig començar a sentir alguna cosa més que amistat per la Kiara, no sabria què respondre. Va ser aquell dia que vaig tornar a dinar amb ells i va fer tot el possible perquè em sentís còmode? Al cap d’unes setmanes, quan la vaig anar a veure al partit de Quidditch i em va dedicar la jugada després d’encistellar? O ja abans, quan mirava des de lluny com passejava amb el capità del seu equip i tenia aquella sensació que pesava tant?

El cas és que va ser orgànic, natural, com si sempre hagués anat cap aquí. Suposo que per això, em costa tant de saber com va començar. Potser realment va ser el primer dia que vaig trepitjar l’escola, amb dotze anys, quan va aparèixer darrere meu. Potser mai no hi he tingut res a fer.

―Hauríem d’aconseguir que s’allunyés del niu, o trobar-ne algun que passegi per aquí tot sol ―segueixo, esperant que la meva expressió no delati el que em passa pel cap―. Si aconseguiu agafar-lo per les ales, no es mourà per por d’arrencar-se-les. Quan el deixeu anar, probablement us farà un regalet.

I jo intentaré ser al més lluny possible, lluny dels insectes, i d’ells, i de…

Abans que ho pugui evitar, la mirada se’m desvia definitivament cap a la Kiara, i és com si tot em fes un bot. Per sort, ella no em mira. Sembla molt concentrada en les seves vambes blanques, que ja deuen estar tacades de pols vermellosa.

El tema és… que com que sempre hem estat amics, i fa tant de temps, que tinc acceptat que els meus sentiments són unidireccionals, no m’havia permès aspirar més enllà. Tenia clar el meu lloc, i tenia acceptat que no era cap secret, perquè si fos així, aquest matí no me l’haurien enviat per convèncer-me que vingués a aquesta aventura de bojos. En Mat i l’Izzy ho saben. La resta del curs ho sap. Els professors ho saben. Per favor, si probablement fins i tot els maleïts yara-ma-yha-who, ho saben. L’única esperança que em quedava era que no ho sabés ella. Perquè les coses no s’enrarissin. Perquè ja estem bé com estem.

Però ara jo què faig, amb això?

―Com que no hi ha lluna, costen molt de veure ―es queixa en Mat, i no puc evitar donar-l’hi la raó. Però en aquest moment, fer llum amb la vareta…

―N’hi haurà d’haver prou amb les estrelles ―fa la Kiara des de lluny, i de cop, ara soc jo, qui troba molt interessants les seves sabates.

Definitivament, no sé què fer. Jo estava còmode, sabent que no hi havia esperança de ser correspost. I ara va la senyora i em canvia tots els esquemes. Sembla que és una experta en això, perquè porta sis anys fent-ho.

―I on coi trobarem un billywig perdut?

I si…? La ment em va directa a un dia de principi d’aquest curs. L’únic moment, fins ara, que m’havia semblat que potser… Però no, ho havia descartat de seguida. Segur que m’ho havia imaginat. Ho tenia molt clar fins avui, fins a aquesta escapada surrealista que m’ha estat a punt de convertir en un monstre vermell. I si no m’ho vaig imaginar, però? Podria lluitar amb el viatge a l’estómac del yara-ma-yha-who per l’esdeveniment més sorprenent de la nit. Però si fos…

Abans de poder acabar el pensament, noto un dolor al panxell de la cama, com una punxada, i em giro, molest, per veure si és alguna planteta.

Noto com començo a flotar abans de veure el billywig.

4 de febrer, 2023

Ni tan sols s’atrevia a mirar-lo a la cara. Com si hagués comès algun crim, la Kiara es limitava a treballar, empilant totes les fulles marcides que havia agafat de la seva zona de l’hivernacle, i recollint-les a mà, la seva vareta (com la de l’Ori) convenientment guardada al despatx del professor Kingston. L’Ori va somriure i va fer que no amb el cap, reomplint una torreta amb el sòl nou de la bossa.

―No has matat ningú ―li va dir, el somriure colant-se-li a la veu―. Em pots mirar, saps?

―Hauries d’estar estudiant ―va fer ella, amb el cap cot―. No castigat a l’hivernacle de Botànica.

―També hauria pogut frenar-te abans de tirar la pols d’Òpalull a la marmita. I no haver rigut quan t’ha explotat, de passada.

Va deixar la bossa del terra i va anar a buscar la manguera per regar l’arbust que acabava de trasplantar. La Kiara seguia en silenci.

―Vinga ―li va dir llavors ell―. Ja està.

La Kiara va sospirar i ell s’hi va acostar, per quedar-se al costat. La va empènyer amb el braç, i finalment va aconseguir que aixequés la mirada.

―Sempre et poso en problemes.

―Nah, què dius? ―va respondre-li ell―. Sempre et poses en problemes tu mateixa. Si decideixo ser allà, és cosa meva. I tu també hauries d’estar estudiant, eh?

―Ah, no passa res. Jo ja estudiaré demà. Tot ho farem.

―Doncs jo també. No em vindrà d’un dia.

―Això no és el que dius sempre.

―Dic moltes bestieses, no sé per què m’escoltes.

―Si resulta que tu dius bestieses, anem bé…

Va tornar a abaixar la mirada i es va allunyar per anar a llençar les fulles que tenia a la mà. L’Ori es va quedar observant-la. Se la veia… decaiguda, d’una manera que no l’havia vist mai. I no era el primer dia, si ho pensava bé. Des que havien arribat feia una setmana que l’havia trobat cansada, com si li faltés un punt, només un punt de l’energia que solia desprendre. Prou poc per no semblar preocupant, però suficient per veure que alguna cosa anava malament si ho sumava a com estava actuant en aquell moment.

La llum de ple estiu il·luminava tot l’hivernacle, fent que les diferents tonalitats de verd ressaltessin més. Es va eixugar una gota de suor del front i va començar a regar les plantes abans de tornar a parlar.

―I ara a què ve, això?

―Què vols dir? ―va fer ella, encara sense mirar-lo.

―Fa cinc anys que acabo arrossegat a problemes on tot sol no m’hauria ficat mai gràcies a tu, en Mat i l’Izzy. I ara de cop és un drama?

―Et sembla poc? Cinc anys!

―Bé, tampoc no és que acabem així cada dia.

―Però és que ara som a sisè.

―I ens cal estudiar més perquè ens hi juguem el futur?

―Exacte ―va dir ella, però massa fluix perquè l’Ori se la cregués. Cinc anys de problemes també volien dir cinc anys de saber quan no deia la veritat. Es va anar acostant a ella, regant les plantes que li quedaven més a prop.

―Fa una setmana, que hem arribat. No ens carregarem la resta de la nostra vida, per un càstig.

―I si és així? ―va fer, girant-se finalment―. No te n’adones, Ori? És l’últim any! L’últim! Tot el que hem viscut aquests cursos, la vida que hem tingut aquí, s’haurà acabat per sempre!

L’Ori va notar com l’expressió se li assuavia al moment. Ah. O sigui que era això.

―No em miris així ―el va avisar la Kiara.

―Així com?

―Amb compassió. Com si fos una pobra cosa perduda que s’ha de cuidar.

―Mai no ho he pensat, això.

―Fins ara.

―Que et dic que no.

La Kiara va esbufegar, amb cara de ràbia, i va girar la mirada a un costat mentre creuava els braços, tacant-se amb les restes de terra marronosa que tenia a les mans.

―Només és que… 

―Ja ho sé ―va fer l’Ori, acostant-se a ella.

―Ja ho trobarem ―va recordar llavors la Kiara, potser més per ella mateixa que una altra cosa―. Ho sé, que me’n sortiré. I que vindran coses bones. Però em fa ràbia. I penso que potser no ho he valorat, tot aquest temps. Que he anat fent, però no ho he viscut de veritat.

L’Ori coneixia aquesta sensació més del que li agradaria. Ja abans de la pèrdua del seu germà, sempre havia estat persona d’aferrar-se a les coses, de fer tot el que pogués i més, per aprofitar-ho tot, i encara ho era més des de llavors. Per la Kiara, era nou.

―T’equivoques ―va dir-li llavors―. Si conec algú que viu les coses de veritat, ets tu.

La Kiara va tornar a aixecar la mirada i l’Ori es va adonar que tenia els ulls plorosos de la frustració.

―Potser els altres ens aferrem més al que hi ha, però llavors tanquem altres portes. Tu sempre estàs ben disposada davant del que vingui. Si això no és viure les coses, no sé què és.

La Kiara va intentar dedicar-li un somriure d’agraïment, però fins i tot això li va quedar apagat. No la convenceria, aquell dia, doncs, si amb això no n’hi havia prou. Ja ho processaria amb temps i paciència. Aquella mirada trista, però… No podia deixar-la així. Havia de fer alguna cosa, qualsevol cosa, perquè es tornés a il·luminar, ni que fos una mica.

Ell, però, no era persona de parlar gaire, ni tenia prou gràcia per trobar les paraules justes que la distraiessin. Per això, abans que pogués pensar què estava fent, la seva mà es va moure sola.

I va esquitxar-la amb l’aigua de la manguera.

La Kiara va fer un xisclet i va saltar al costat, amb la boca molt oberta. 

―ORI!

L’Ori es va arronsar d’espatlles i no va dir res. Va obrir una mica els braços, com si la reptés a tornar-s’hi d’alguna manera, i va ser llavors que va aparèixer un petit somriure malèvol a la cara de la Kiara.

L’alleujament que va inundar l’Ori va ser molt més refrescant que l’aigua.

―Molt bé, tu ho has volgut.

La Kiara va enfonsar les mans dins de la bossa de terra, i l’Ori no va ser a temps d’apartar-se quan es va llançar amb precisió a sobre d’ell i li va empastifar una galta i la samarreta clara. Va tornar a enfocar la manguera per apartar-la, i va aprofitar la distracció per fer-se enrere i amagar-se en el següent passadís de plantes.

Va quedar-se un moment quiet, intentant no respirar gaire fort per no revelar la seva posició, i va sentir els passos de la Kiara que avançaven a l’altra banda de les plantes. Va somriure. S’emportarien una bronca important, quan els trobés el professor, però si la Kiara s’havia avingut a seguir-li el joc, era que les coses no estaven tan malament. De mica en mica, ja se n’aniria fent a la idea, i tornaria a ser la d’abans. Això era el que importava.

―Ja et tinc!

Va fer un bot immediatament per retrocedir en veure que la Kiara apareixia per l’altra banda del passadís, però semblava que ella se li havia avançat als moviments, perquè quan va tornar a la zona on havia començat tot, es va trobar que ella havia fet el mateix i era just a l’altra banda. Es van mirar com si fos un duel, esperant a veure qui feia el primer moviment, i va ser llavors, analitzant el terreny, que es va adonar que la manguera havia quedat sola just a mig camí.

Van arrencar a córrer exactament al mateix moment. La Kiara, més ràpida, hi va arribar un segon abans i va enfocar l’aigua cap a ell, que reaccionant ràpid, va lliscar uns centímetres més enllà per agafar-la per la cintura des de darrere i aixecar-la de terra, mantenint-la d’esquena perquè no es pogués girar a mullar-lo, però amb tanta mala sort que el peu li va caure dins del bassal que havia quedat i va relliscar.

Emportant-se la Kiara amb ell cap a terra.

―Estàs bé? ―li va preguntar ràpidament, tot i que s’havia assegurat de rebre ell el cop.

―És clar, idiota, això tu! ―s’hi va tornar ella―. No t’has fet mal a l’esquena?

La Kiara es va asseure sobre el fang per mirar-s’ho, però l’Ori la va aturar amb la mà i va intentar moure’s una mica. Adolorit, però res greu.

―T’hauries de veure la cara ―va dir ella amb un to divertit a la veu.

Es va intentar passar les mans per les galtes per veure què hi trobava, però només va aconseguir embrutar-se més amb el fang que s’havia emportat de terra. La Kiara es va posar a riure en veure-ho, i ell estava a punt de queixar-se, però llavors la va mirar, i va veure com de feliç estava, i…

A poc a poc, tot i que li feia mal l’esquena amb cada sacsejada, va començar a riure, primer fluixet, però després afegint-se a la rialla ampla de la Kiara, que es va deixar caure a terra, mig a sobre d’ell, que va obrir els braços per abraçar-la, i es van quedar allà, mig entortolligats i plens de fang, amb la manguera que seguia deixant un bassal a terra, rient com si no hi hagués demà, fins que les rialles van anar disminuint, i l’Ori es va adonar que la cara de la Kiara havia quedat just a sobre de la seva.

Molt a prop. Massa.

Van parar de riure de cop, tots dos, i es van quedar mirant-se. Els cabells de la Kiara, amb el seu característic tint ros, li queien a sobre, amb les taques de fang perfectament visibles, i ell va alçar la mà molt a poc a poc per apartar-l’hi mentre la Kiara estava com congelada. Va passar una estona que tant hauria pogut ser un minut com un llarg segon, i llavors van sentir el crit.

―ES POT SABER QUÈ HEU FET AMB EL MEU HIVERNACLE?

Abans que l’Ori pogués saber què passava, la Kiara ja s’havia alçat d’un bot. Ell va fer el mateix, més a poc a poc, per mirar cap a la porta i trobar-hi el professor Kingston, pràcticament estirant-se els cabells, mentre intentava processar el que acabava de passar. Problemes, sí, tenien problemes. Però ell no podia deixar de pensar en la cara de la Kiara, i el silenci que s’havia creat de cop, i el Moment, d’aquests amb majúscula, que havien tingut.

Si és que n’havien tingut. Si és que no s’ho havia imaginat.

No va tenir temps ni valor per descobrir-ho. Van acabar la tarda al despatx de la professora Hodges, netejant marmites i traient la pols de les prestatgeries durant dues setmanes. Mai més no en van tornar a parlar, i l’Ori es va obligar a oblidar-ho. No havia passat res. No havia estat res.

Tot seguia com sempre.

14 de novembre, 2023

L’Izzy i en Mat arrenquen a córrer abans que pugui fer res per aturar-los, rient com bojos, com si veure’m flotant hagués estat un detonant. Veig com s’allunyen camí del niu, a punt per fer qualsevol bestiesa, i em sorprenc de trobar que no m’enfado en veure com corren, enfollits. Són feliços, i ja s’atendran a les conseqüències després. Com sempre.

La Kiara ha desaparegut tan ràpid com el billywig que m’ha picat. Faig una respiració profunda, resignat, i em fixo en què noto. Tot i que no toqui de peus a terra, tinc l’estranya sensació que la gravetat sí que m’afecta, com si no em pogués moure gaire en vertical. Giro el cap, per veure si puc fer voltes sobre mi mateix, i em moc una mica però no arribo a quedar-me d’esquena. Ho provo cap a l’altra banda, i aquí ja giro una mica més. I just quan torno al mig per veure si em puc desplaçar endavant, em quedo glaçat al lloc.

Perquè davant meu, a peu de terra i mirant amunt, hi ha la Kiara, molt seriosa.

―Estàs bé? ―faig, sense saber ben bé com actuar.

―Si en Mat no hagués aparegut, t’hauria fet un petó.

Ah, sense anestèsia, doncs. Empasso saliva i la miro, i és estrany, perquè tot i que té la mirada clara i les mans a l’esquena, sense posar cap mur entre nosaltres, la noto molt lluny. Probablement és gràcies al fet que la tinc, literalment, mig metre més avall.

―Ah, això ―dic, i sé que és la reacció incorrecta en el moment que em surt de la boca―. Vull dir, que sí. Que jo també anava cap aquí, si aquesta és la pregunta. M’has fet cap pregunta?

El cap em roda, i no és per la picada del billywig. Ella fa que no, i es queda tan quieta com estava, mirant-me amb els seus ulls ametllats molt oberts, i em sento totalment desprotegit.

―Digues alguna cosa ―li suplico.

Si he de ser jo qui parli, anem malament.

―No tenia cap intenció d’aturar-me ―segueix ella, amb aquesta franquesa que em desarma.

―Ja. Jo tampoc ―dic, fluixet.

―I d’aquí un mes s’acaba el curs.

―Això diuen.

―No veus com de problemàtic és, això?

Agafo aire a poc a poc i amb dificultats, intentant empassar de mica en mica les implicacions que hi ha darrere del que em diu. Que el fet de separar-nos seria problemàtic, ara. Com si… com si pensés a llarg termini.

Oh, per Wanampi. Està pensant a llarg termini. Ella.

―Suposo que sí.

―Només suposes que sí? ―fa, pujant el volum i perdent una mica la calma que ha tingut des que ha aparegut―. Perquè llavors, no cal seguir aquesta conversa!

―No! ―m’afanyo a replicar-li―. És clar, que és problemàtic! Sempre ha estat, problemàtic, per a mi, saber que s’acosta el dia en què ens separarem. Per això… intento no pensar-hi gaire. Perquè si hi penso, m’enfonso.

I tots dos sabem que, quan m’enfonso, puc arribar a ofegar-me.

La Kiara no diu res una estona, i puc veure en la seva mirada que està pensant. Li deixo temps i em quedo callat jo també. De fons, en algun lloc, se senten els crits i les rialles d’en Mat i l’Izzy.

―No t’hauries separat? ―em pregunta.

―No ―faig, amb molt més èmfasi i reunint tota la certesa que soc capaç de conjurar.

―Jo visc a Sydney ―diu, i se li trenca una mica la veu―. I tu a les illes Tiwi. Això és molt lluny.

―3.228 quilòmetres. Ho vaig comptar fa temps.

―Ho vas comptar?

Faig que sí amb el cap, i veig com la cara se li va desconjuntant. Com si el pes de tot el que està passant li acabés de caure de cop a sobre.

―Som imbècils. Portem aquí gairebé sis anys! I ara estem tenint aquesta conversa? ―exclama, i comença a caminar amunt i avall, nerviosa.

―No ho sé, pensava…

―Què pensaves, que eres tu sol?

―No ho he amagat gaire, tampoc. Pensava que ho veuries.

―Ja, i jo que ho veuries tu, i així estem, no? Ja no tenim temps de res, a aquestes alçades! I tu tornaràs a les illes Tiwi, perquè són casa teva, i jo que no sé ni què faré l’any que ve, ni on seré, ni res! Com puc prendre decisions, amb tan poc temps?

―Som mags, no? Hi ha pols migratòria, i aviat aprendré a aparetre, i…

―Però és que aquest no és el problema principal! ―crida, exasperada―. Jo t’he vingut a veure, a casa teva, i m’agrada, ho entens?

Arrufo les celles.

―Diria que no gaire.

―Que m’agraden molt, les teves illes! Tenen platges, i una comunitat unida, i un equip de Quidditch fantàstic! I a mi no m’ha entusiasmat gaire, la ciutat, de totes maneres, i la meva família està repartida pel vent en cinc països diferents!

Noto com se m’acceleren els batecs. No sé si deu ser bo, això, a l’alçada que soc. Potser ara costa més que m’arribi la sang al cap, i definitivament es posa a rodar de manera intensa.

―Què vols dir? ―pregunto amb cautela.

―Que potser vaig fer una prova pel vostre equip, i potser he rebut una carta aquest matí dient que m’hi han acceptat! I potser no he volgut pensar-hi, creient que si no hi pensava no existia, però la realitat m’ha caigut a sobre com una llosa quan m’he adonat que t’estava a punt de fer un petó amb tot el que vol dir això!

De cop, dono gràcies per la meva inhabilitat actual de caure a terra. Si hagués estat a la superfície, hauria demanat una cadira, o almenys un lloc on recolzar-me.

―T’estàs plantejant venir a les illes?

―I per què no? És el millor equip que m’ha acceptat, seria estúpida si digués que no! I després, després… Allà és on vius tu.

Respiro profundament.

―I això et fa pànic.

Les nostres mirades es tornen a creuar, i veig que li sap greu admetre-ho, tot i que a mi no em fa res. Ho entenc, perquè l’entenc a ella. Sé que això és terreny nou, i no del que li agrada llançar-se a veure què passa, sinó d’un altre tipus molt diferent. Per això, sé que només li puc dir una cosa, ara mateix.

―Ja ho trobarem.

Aquest, que ha estat el seu mantra, i ara és el que la fa riure, adonant-se que hem canviat els papers.

―Si no va bé, a mi no em perdràs ―insisteixo―. T’ho dic de veritat. Abans de res, eres la meva amiga. La meva vida és millor perquè hi ets, de la manera que sigui. Això no canvia.

I les coses que per mi són sagrades, ho són sempre.

―Ho dius seriosament? ―em pregunta.

―No he dit mai res tan seriosament.

La Kiara agafa molt d’aire i treu finalment les mans de darrere l’esquena, revelant que tenia un billywig agafat per les ales. El deixa anar, molt a poc a poc, sense deixar de mirar-me, i en el moment en què la bèstia s’adona que deixa d’estar atrapada, es torna boja i la pica al braç abans d’allunyar-se.

Veig com puja per posar-se al meu nivell com si fos a càmera lenta, i quan la tinc allà, somriu abans d’agafar-me la cara entre les mans i acostar-se. I aquest cop, no ens atura ningú.

A l’horitzó ja s’endevina la llum del dia, tot i que només es veu en el canvi de color del cel. I ens quedem allà, en aquell espai entre la foscor de la nit i el primer raig de sol, esperant que arribi demà.

Demà, i tots els que queden.

• 	Unapersona	Enviat el 09/03/2024 a les 16:58:47
  	#28211	He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols

  
  

  És interessant veure els sentiments de l'Ori, especialment la por a no ser acceptat. Perquè és un sentiment molt universal, no limitat a les relacions romàntiques.

  I m'encanta com tothom va tenint la conversa i ell segueix amb els seus pensaments com qui res. Tant despistat, aquest acabarà flotant si no vigila. I amb una mica de sort la Kiara també i tindran un petó final tot romàntic flotant per l'aire a càmera lenta estil Hollywood

  «Mai més no en van tornar a parlar, i l’Ori es va obligar a oblidar-ho. No havia passat res. No havia estat res.» Ori, maco... una mica de sinceritat amb tu mateix, va.

  «Si en Mat no hagués aparegut, t’hauria fet un petó.» Veig que després de sis anys ha après a comunicar-se bé, felicitats.

  «Veig com puja per posar-se al meu nivell com si fos a càmera lenta, i quan la tinc allà, somriu abans d’agafar-me la cara entre les mans i acostar-se. I aquest cop, no ens atura ningú.» Ah doncs mira xD

  ---------

  La fic en general m'ha agradat molt! Has agafat el concurs des d'un angle més personal i interior, que ja és ben adequat pel format de relat breu, i això fa que l'acció pugui respirar bé, amb pinzellades de cultura tradicional que m'han semblat molt interessants de llegir.

  Els salts temporals tan freqüents poden ser difícils de fer, però te n'has sortit molt bé. Cada salt té la seva raó de ser, i això fa que no siguin confosos. Quan hi ha un salt al passat de seguida saps per què hi és, tenen un propòsit clar. I això està molt bé perquè li dona un sentit de direccionalitat i inèrcia que fa que el punt culminant sigui encara més bonic.

  Sí que he trobat a faltar elements màgics del lloc. Surten varetes i el Quidditch, que està bé (i de fet seria sorprenent si l'escola australiana no els tingués, aquests elements), però la màgia tradicional australiana només es menciona de passada. M'hagués agradat que hi fos més present, especialment perquè el protagonista és indígena i entenc que, per tant, aquesta seria la màgia que li seria més pròpia. Trobo que la història principal de la fic (la relació entre l'Ori i la Kiara) s'hauria pogut produir en qualsevol part del món, i els elements propis d'Austràlia/Tiwi són... no secundaris, però tampoc principals, perquè no tenen un paper gaire important en aquesta línia argumental.

  També he trobat a faltar que l'escena del petó final sigui una mica més llarga. No és només un petó, és el primer petó (entre els dos almenys), i estan volant! No sé si és pel límit de paraules (no les he comptat), però trobo que ha estat molt ràpid, amb només un parell de frases.

  Parlant d'aquesta escena, va ser la imatge del "petó flotant" el que et va inspirar a fer tot el tema dels billywigs, o va ser al revés? Sigui com sigui m'encanta, i és d'aquestes imatges que poden inspirar una fic sencera (com les escenes a l'observatori. Precioses! T'he comentat com de bé em cau la Kiara?).

  Dit això, els detalls que vas donant sobre la cultura local m'han encantat. Els yara-ma-yha-who són terrorífics, les tradicions funeràries són molt boniques (amb l'estel fugaç que veuen al final de l'escena! És un moment molt emocionant) i tot l'entorn al voltant de la muntanya sagrada fa que l'escola i la cultura de la zona tingui una personalitat ben diferenciada.

  No sé si m'oblido d'algun tema per comentar... però això és tot el que se m'acudeix ara. Molt bona fic, molts bons personatges, i molt interessant els temes culturals que van sortint. Bona sort a la votació (espero que com a mínim es presenti algú més), i ens anem llegint!

  
  
  
  

• 	marta_ginny (Moderador/a FF)	Enviat el 13/03/2024 a les 21:30:37
  	#28212	He escrit 16 fanfics amb un total de 183 capítols

  
  

  Aaaaaaaaaaaaaah que soc la peste, la peste. Disculpeu pel que he trigat a fer aquest comentari, però la vida, ja sabeu. Sigui com sigui, aquí em teniu, i espero recordar-me de tot el que m'he de recordar.

  Primer, però, vull dir que m'ha agradat moltíssim escriure aquesta història, i crec que he reconnectat amb una Marta que feia temps que no sortia en l'escriptura. No sé si us agradarà, no sé com la rebreu, però el cas és que al final, ha sortit una cosa que a mi, personalment, m'agrada molt de llegir (i ja he rellegit unes quantes vegades!). Feia temps que no m'acabava de convèncer, com a lectora, el que escrivia, i aquesta història, sigui millor o pitjor, ha connectat amb mi d'una manera diferent. I crec que val la pena dir que estic molt agraïda, al concurs, a la història, i als meus nous nens, l'Ori i la Kiara <3

  Iiii anem per feina! Feia moooolts mesos que ens rondava pel cap aquest concurs, i com alguns ja sabeu, al meu cap sempre havia de fer una història de l'escola russa i relacionar-la amb el patinatge sobre gel. Tot i això, el patinatge rus em té molt desencantada amb les històries de dopatge, i amb la situació política i tot plegat, doncs no em quedava bon estómac quan hi pensava. Per això vaig estar mirant altres opcions, buscant alguna llavor canon on aferrar-me, i vaig trobar que la Rowling havia mencionat que a Austràlia hi havia una escola important. Ja en sabia alguna cosa, del país, i a mida que vaig buscar més... es va anar posant tot a lloc.

  Els dos personatges principals de seguida van agafar forma. En les creences dels aborígens, el sol és femení i la lluna masculina, cosa que de seguida em va cridar molt l'atenció, i a partir d'aquí van néixer ells dos. El nom de la Kiara va ser pràcticament immediat, i el de l'Ori em va costar més, però sabia el significat que havia de tenir. Trobar les illes Tiwi també va ser una sort, i em va semblar molt interessant poder mostrar aquesta diferència.

  Amb aquest punt de partida, vaig fer un munt de recerca de mitologia, costums i el sistema educatiu australià. Vaig decidir situar l'escola a Uluru, però posar-la dins em semblava una falta de respecte molt heavy, i per això va acabar a sota terra. És una escola clarament colonitzadora, per això és recent (del segle XIX). I li vaig donar el nom de Wanampi, la serp de l'arc de Sant Martí, per la manera com s'hi arriba, tal com explica l'Ori al primer capítol. El seu any escolar és de final de gener a principi de desembre, i es reparteix en quatre bimestres. Hi ha sis cursos, dos dels quals són opcionals, i s'hi entra als 12, com als instituts australians. Les quatre residències ja queden bastant explicades, o sigui que ho deixaré aquí perquè si no ningú no es llegirà aquesta Bíblia sencera hahaha Si teniu dubtes, ask away! El que sí que puc dir és que els noms venen d'éssers mitològics i van sortir de tota aquesta recerca, així com els yara-ma-yha-who (que tot el que n'explico, exceptuant que treballin en una escola de màgia i el tema de la lluna nova, ve directament de la mitologia, fins i tot això que se t'han de menjar dos cops per convertir-te en un d'ells!).

  I anem a la part de cultura, que el més important és el títol. Totes les creences aborígens se centren en un concepte: The Dreaming, una manera de viure que està integrada amb tots els éssers vius, la terra en si i les històries. Per als Anangu, s'anomena Tjukurpa. És un concepte espectacularment complex, però el que n'he extret més és la manera com tot està lligat i no podem compartimentalitzar les coses, ni els temps passats i futurs. La història de l'Ori és una on tot està relacionat, tot torna i tot es queda, i per això vaig triar aquest títol. A banda d'això, tenim la "bush medicine" que estudia l'Ori amb els Anangu, i que com explica, és una visió holística de la salut. I una altra cosa molt, molt important és el tema dels noms.

  Els aborígens no tenen un sol nom. Trien noms diferents al llarg de la seva vida, perquè darrere d'un nom hi ha molt més que una paraula. Tenen un nom reservat a la seva tribu, per exemple, que només saben ells. A més a més, cosa que és vital en la seva cultura, els noms estan relacionats amb la mort. I és que els morts no es poden mencionar per no destorbar el seu esperit (si us hi fixeu, no dic mai, mai, el nom del germà de l'Ori). 

  Un altre dels temes sobre els quals he llegit molt és la salut mental del poble aborigen. N'era conscient per una noia que segueixo per xarxes, però el cert és que no sabia fins a quin punt les dades eren bèsties. Em va semblar que no podia escórrer el tema i fer com si no existís, perquè és una realitat molt punyent, i per això la història del germà de l'Ori. He intentat tractar-la amb el màxim de respecte possible, i espero haver-ho aconseguit.

  Les estrelles, és clar, m'hi han ajudat. He estat fascinadíssima llegint-ne les històries (i totes les que he deixat sense sortir!). Quan vaig trobar la de la Via Làctia, però, us juro que tenia la sensació que l'escena se m'escrivia sola. El capítol 5 és definitivament el meu preferit, he de dir, i vaig connectar-hi molt des que vaig escriure la primera paraula. Crec que el seguiré rellegint molt, molt de temps :)

  A banda de la part cultural general, és clar, també vaig anar a buscar el lore pottèric d'Austràlia. Tenia moltes ganes de colar el drac, però al final no va poder ser... Tot i això, estic molt contenta amb els billywigs! I és que aquesta història no hauria passat sense ells. Tenen aquest punt còmic i surrealista que he intentat que tingués la història, tot i que toca temes molt seriosos. Els billywigs són el principi i el final de tot!

  Diria que ja està? Segur que em deixo coses, però vaja, que si queda algú llegint fins aquí, enhorabona hahaha I disculpes per la llargada!

  Res, doncs... Un petó enorme a la Kiara i l'Ori, i mil gràcies per tot. Aquesta és la seva història. Espero que els agafeu tant d'afecte com ho he fet jo!

  Ens llegim,

   

  Marta

  
  
  
  

• 	Cass Ross	Enviat el 20/05/2024 a les 01:07:36
  	#28230	He escrit 15 fanfics amb un total de 72 capítols

  
  

  OMG Molt fan que estan allà amb els billywigs i no poden despistar-se, però evidentment l’Ori té altres prioritats. «Potser mai no hi he tingut res a fer.» M’encanta.

  «Tenia clar el meu lloc, i tenia acceptat que no era cap secret, perquè si fos així, aquest matí no me l’haurien enviat per convèncer-me que vingués a aquesta aventura de bojos. En Mat i l’Izzy ho saben. La resta del curs ho sap. Els professors ho saben. Per favor, si probablement fins i tot els maleïts yara-ma-yha-who, ho saben» HAHAHAHAHHAHAHA

  Molt fan que el primer de rebre una fiblada sigui justament el que havia dit que ell es mantindria ben lluny de totes aquestes tonteries

  M’ha encantat l’escena de l’hivernacle, i diria que és una de les meves preferides de tota la fanfiction. I crec que, quan pensava en les històries del concurs, esperava coses més mundanes i quotidianes com aquesta (però bé, jo també havia pensat una trama per Durmstrang que se n’anava de lo habitual).

  «Som imbècils. Portem aquí gairebé sis anys! I ara estem tenint aquesta conversa?» Una mica sí, carinyos, però és divertidíssim que estigueu tenint aquesta conversa en aquestes circumstàncies HAHAHAH Lo que em sorprèn és que ella no l’agafi per alguna banda o el lligui a algun lloc, que marxarà volant a mitja conversa.

  Ai, que bonic. M’ha agradat molt com has sabut tancar la història i la relació d’ells dos; tinc la sensació que feia temps que els coneixia.Tot i així, he de comentar que aquest últim capítol tinc la sensació que tot ha passat una mica massa ràpid. No pas a nivell de ritme, sinó de la quantitat de detalls que expliques de les coses.

  A nivell general de la fanfiction, vull comentar-te que com a relat curt m’ha agradat moltíssim. Els personatges t’han quedat molt ben construïts, així com la relació entre ells dos, i com tot plegat ha anat evolucionant al llarg de la història. Tot ha quedat molt ben lligat a nivell de trama, tant en el present com la relació dels flashbacks amb el present, i no era pas fàcil fer-ho amb les dues línies temporals.

  Tot i així, a nivell del concurs, hi he trobat mancances i circumstàncies que trobo que no li has tret prou rèdit. El focus de la història havia de ser l’escola, i tinc la sensació de no haver-la pogut conèixer prou, o no aquells elements que la farien única. La trama en sí hauria pogut passar a qualsevol altre lloc, fins i tot a Hogwarts, i no hi hauria hagut gaires canvis.

  Hi he trobat a faltar que no hi sortissin classes, o professors en una relació més directa, o detalls únics de l’escola (més enllà de l’explicació de l’origen, que va ser molt interessant; per exemple, t’has saltat la selecció... Coses així, vull dir). Has explicat moltes coses de manera indirecta, com per exemple la medicina indígena i els anangu, però res de tot això ha passat davant dels nostres ulls, com si diguéssim, no sé si m’explico.

  A vegades també m’ha donat una mica la sensació que com que t’has centrat tant en els personatges, i en donar-los la backstory i deixar-los ben rodons, no t’ha deixat espai per mostrar tot el que tenies pensat de l’escola. Per exemple, m’ha faltat descripció dels espais, també.

  Tot i així, et felicito per aquesta fanfiction tan rodona, a estones intensa i d’altres ben divertides. M’ha encantat conèixer aquests personatges. Em sembla que no em deixo res més.

  Ens llegim!

  Cass

  
  
  
  

• 	Antares_Black	Enviat el 24/06/2024 a les 02:02:01
  	#28250	He escrit 12 fanfics amb un total de 58 capítols

  
  

  Quina mentida? Que es penedeix de què? «Faig que sí amb el cap, escoltant-lo a mitges» que escolta qui? Que es el que és mentida que s'alegra que ella estigui incòmode o el que ha dit dels billiwgs?
  
  «Si algú em preguntés quan vaig començar a sentir alguna cosa més que amistat per la Kiara, no sabria què respondre. (...) El tema és… que com que sempre hem estat amics, i fa tant de temps, que tinc acceptat que els meus sentiments són unidireccionals, no m’havia permès aspirar més enllà. Tenia clar el meu lloc, i tenia acceptat que no era cap secret, perquè si fos així, aquest matí no me l’haurien enviat per convèncer-me que vingués a aquesta aventura de bojos. En Mat i l’Izzy ho saben. La resta del curs ho sap. Els professors ho saben. Per favor, si probablement fins i tot els maleïts yara-ma-yha-who, ho saben. L’única esperança que em quedava era que no ho sabés ella. Perquè les coses no s’enrarissin. Perquè ja estem bé com estem.» Mare meva, Ori, tens un problema. I això d’«aspirar més enllà» em sona fatal xd
  
  «Definitivament, no sé què fer. Jo estava còmode, sabent que no hi havia esperança de ser correspost. I ara va la senyora i em canvia tots els esquemes. Sembla que és una experta en això, perquè porta sis anys fent-ho.» TÒ-XI-CA!!!
  
  Apa, i fent el burro t'han picat!
  
  Bé! A partir del 4 de febrer del 2023 ho veiem des del punt de vista de la Kiara. A veure si aconsegueixes que et toleri.
  
  Professor Kingston! Haha el de botànica, oi? Sé que és un cognom ben normal, però penso en els llapis USB xD
  
  «―També hauria pogut frenar-te abans de tirar la pols d’Òpalull a la marmita. I no haver rigut quan t’ha explotat, de passada.» Una mica humor, gràcies!!
  
  Li va tacar la samarreta clara? Van sense uniforme ni bata?
  
  professora Hodges?? Ara un altre profe??! Aquesta deu ser la de pocions.
  
  «Tot seguia com sempre.» Sí, ara us ho passeu bé; després té la fot. Fatal.
  
  Ah, ostres, al final resulta que sí, que la Kiara estava enamorada d'ell... Mmm sóc ximple? I jo que he pensat tota la fic que el tractava malament... És que per mi el tracta malament! I em pensava que ell també ho veia així... Mmm doncs resulta que no, que vol estat amb ella. Okok
  
  «A l’horitzó ja s’endevina la llum del dia, tot i que només es veu en el canvi de color del cel. I ens quedem allà, en aquell espai entre la foscor de la nit i el primer raig de sol, esperant que arribi demà.» Aquest paràgraf m'agrada molt perquè els ajunta a través dels seus noms. Sí, molt bonic! Però no m'ho esperava gens.
  
  Renoi, si a ella li agrada la comunitat d'ell, quin és el problema!!?
  
  «Vaig decidir situar l'escola a Uluru, però posar-la dins em semblava una falta de respecte molt heavy, i per això va acabar a sota terra» entenc el gest, però el sòl també es important i bé que això sí que ho destrosses (literàriament parlant, és clar, ja entenem que hi has anat allà amb una excavadora! xD)
  
  Tot això que dius del nom és comú a diverses cultures, com a l'Amèrica dels Nord. Els inuit, per relacionar ho amb l'escola de l'Àrtic també ho fan, però molts altres ameríndis també. I això de no dir els noms dels morts també. Només es poden dir quan l'esperit d'aquest mort és fica en un nounat, és a dir que el nadó porta el nom d'un ascendent molt que li atorga alguna habilitat que tenia.
  
  «Tenia moltes ganes de colar el drac, però al final no va poder ser...» Però al final sí que has citat l’òpalull!
  
  «Tot i així, a nivell del concurs, hi he trobat mancances i circumstàncies que trobo que no li has tret prou rèdit. El focus de la història havia de ser l’escola, i tinc la sensació de no haver-la pogut conèixer prou, o no aquells elements que la farien única. La trama en sí hauria pogut passar a qualsevol altre lloc, fins i tot a Hogwarts, i no hi hauria hagut gaires canvis.» Totalment d'acord amb Cass i és una de les coses que volia dir. Trobo que aquesta fic no s'adiu del tot al concurs. Pot ser que jo m'hagi pres molt a pit l'ofensa de la Kiara i que li hagi dit tòxica i tot plegat (però és que realment no em creia que se l'estimes de veritat). I de fet crec que és una història que té molta part d'experiència pròpia i no em refereixo a la relació romàntica dels personatges. Hi ha molta ombra, molta solitud i mort. Sí això és genuí. Ara, com diu Cass podria haver passat a qualsevol lloc. I m'ha faltat molt sobre l'escola, que era l'objectiu de la fic, i sobre la màgia del lloc.
  
  «A vegades també m’ha donat una mica la sensació que com que t’has centrat tant en els personatges, i en donar-los la backstory i deixar-los ben rodons, no t’ha deixat espai per mostrar tot el que tenies pensat de l’escola. Per exemple, m’ha faltat descripció dels espais, també» potser es això, que els personatges han robat protagonisme al personatge que havia de ser principal que és l'escola.
  
  
  Bé, això és tot. En resum, una història molt ben escrita emocionalment amb el punt fort als dos personatges principals (suposo que la trama de la història gira entorn de la seva relació). Tot i així, hi trobo forats temporals i manca de màgia i de worldbuilding màgic (de l’escola i del lloc). Crec que ens hauries pogut oferir moltes més coses màgiques perquè tens molt bones idees i les saps redactar.

   

  Ens llegim!

  Antares

  
  
  
  

• 	Mercè Granger	Enviat el 07/08/2024 a les 13:13:17
  	#28287	He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols

  
  

  Matt, Izzy, em queis bé pero read the room. Pireu que volem conversa Ori-Kiara! HAHAH. Bé ho han fet ràpid, guai. Que se vienen cositas del ship!

  Ori mira que no donar-te compte.... haha que babaus els dos, però bé, coses que passen, són adolescents. Però que monos <3 I "ls professors ho saben. Per favor, si probablement fins i tot els maleïts yara-ma-yha-who, ho saben." sublim hahaha. El punt àcid-irònic que treu l'Ori amb aqu3estes frases està super ben trobat i m'encanta <3 El vull adoptar plssss. 

  M'agrada molt que l'últim flashback no sigui gaire allunyat en el temps, del mateix any, però és l'ideal, mostra tant els sentiments dels dos i la dinàmica entre ells i com ha canviat... Amb tant poc espai, que és una ff curta, has sabut desenvolupar molt bé la seva relació i triar els moments clau que desemboquen amb el final de la ff. Aquestes dinàmiques de ship se't donen molt molt bé i m'encanta llegir-les. És com a molt marca teva però sempre hi afegeixes detalls nous i és un plaer de llegir.

  "Si en Mat no hagués aparegut, t’hauria fet un petó." ben directa digués que sí HAHA. Que ja fea falta, que en parlessin! Hahaha m'encanta la reacció de l'Ori, maquíssim. La conversa està molt ben portada, també expliques molt bé com es troba la Kiara davant la situació sense utilitzar el seu pov. La complicitat entre ambdós <3 I óbviament :"―Ja ho trobarem. / Aquest, que ha estat el seu mantra, i ara és el que la fa riure, adonant-se que hem canviat els papers" és que està molt ben fet, dona un final tant rodó a tot. Adorables.

  A mi la ff m'ha encantat, es maquíssima i 'senzilla' (en el sentit que la trama s'ajusta perfectament a la de una història curta) però has sabut incloure molt de temes importants, així com farcir-ho de molt de lore australià, Trobo que tot i així s'ajusta prou a l'escola i en tot moment, mentre la llegia, recordava que eren alumnes. Les referències a la cultura óbviament on point, no en dubtava de tot el procés de documentació (i llegint el teu comentari sols ho he confirmat), es notava rellegint-la com tenien molt de domini de totes les referències encara qye no t'hi explaiessis. 

  Enhorabona <3

  
  
  
  

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 08/09/2024 a les 17:45:21
  	#28296	He escrit 3 fanfics amb un total de 6 capítols

  
  
  Waw. Aviam. Crec que fa molt que no comento coses extensament, so, disculpes si no em surt. No he pres apunts mentre llegia, tampoc. I és una llàstima perquè, com sempre, hi ha frases que subratllaria. Bastantes.| M'ha agradat molt. Al principi, als primers capítols, m'ha costat arrencar, però després, tot i veure tant text i que pensés que em costaria, tot estava descrit d'una forma tan bonica i clara que era molt fàcil d'imaginar. Omg la zona de l'observatori, ha estat tant bonic visualment! *plora* a més, que en el penúltim capítol, el cinquè, les dues línies temporals acabaven al mateix lloc amb les estrelles, i aleshores resorgia el sisè capítol amb algo nou. Ha estat tant bonic! I parlant de bonic, el final?? Amb la frase de la llum i la foscor relacionant el significat dels seus noms.| L'únic que he trobat com si no encaixés és que no entenc que la Kiara pugui ser amiga de l'Izzy i en Mat. O sigui aquests dos què tenen, de bo? T.T Tant de bo acabin a l'estratosfera xD Tota la info de la nebulosa i altres elements astronòmics m'ha semblat molt guai. Hi ha molta info, en realitat, no sols del cel, sino d'elements culturals, de les illes i les costums. Que guai. Ah i el tema del suïcidi del germà, ho has tractat súper bé. Felicitats Marta, és una fanfic molt maca.