Escrit per marta_ginnyEnviat el dia 28/01/2024 a les 17:12:56
Última modificació 28/01/2024 a les 17:12:56
Tots els capítols de Tjukurpa
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
14 de novembre, 2023
És la Kiara.
Torno a tancar la porta ràpidament quan ha entrat. Quan em giro, la trobo passejant i mirant amunt, cap a les meves estrelles. Tinc un calfred.
―He pensat que si ens dividíem dos i dos seria més fàcil.
Faig que sí amb el cap, però no dic res. No sé si li he de donar les gràcies, o si he d’estar enfadat amb els altres perquè m’han deixat sol. I quan no sé què fer, penso que és millor quedar-me callat, i ja està.
―Suposo que guies tu, oi? Perquè si ens hem de fiar de mi…
Torno a fer que sí i hi afegeixo un petit somriure. Sort que, per parlar, ja hi és ella. La Kiara encén la punta de la vareta i comença a pujar les escales, amb aquella manera seva de moure’s, que sembla que la gravetat no l’afecti tant com ens afecta als altres, i em quedo un moment mirant-la.
―Vens, o et quedes aquí, Simpson vermell?
No sé què m’ha dit exactament, però suposo que deu ser divertit. Almenys, a ella li ha fet gràcia. Se m’eixampla una mica el somriure mentre la segueixo, però no gaire, perquè encara no sé què dir, i perquè estic pensant en la manera com observava les estrelles.
A més a més, estem sols a l’observatori, i no puc evitar que m’inundin els records.
23 de juliol, 2021
Una nebulosa fosca és un tipus de núvol interestel·lar que bloqueja la llum. Pot ser molt petita, com els glòbuls de Bok, o enorme, com el Cap de cavall a la constel·lació d’Orió o el gegantí núvol complex de Rho Ophiuchi, que abasta 10.000 graus quadrats. Com el seu nom indica, només se’n pot observar la silueta en contrast a les nebuloses brillants que hi pugui haver al seu darrere. És a dir, que quan està enmig de la foscor, passa desapercebuda, però quan la veus en contrast a la llum, és quan t’adones que realment és la taca que la tapa. Que la fa inaccessible.
Les nebuloses fosques tenen una forma molt irregular, que no presenta uns límits definits i de vegades pren formes serpentejants o enrevessades. Per a l’astronomia europea, no eren rellevants; almenys, a l’hora de crear línies al cel per unir, per recordar, per donar sentit i explicar històries. Quan els europeus miraven el cel, unien els punts de llum i res més. En canvi, les Primeres Nacions d’Austràlia sempre les havien fet servir. El Sac de Carbó, entre els estels α i β de la Creu del Sud, és el cap de l’Emu del Cel. El seu cos és la Gran Falla, que arriba fins al que els europeus anomenen Escorpí. És com si sempre haguessin sabut que la foscor és un aspecte essencial. I que hi ha un tipus de foscor dens, líquid en el moviment i opac, que quan apareix et tapa el que hi pugui haver darrere. Que hi ha llums que, quan passen a l’altra banda de la taca, es tornen totalment inaccessibles.
Una mica com la mort.
L’Orpheus hi havia pensat, de vegades, en la mort. Potser no s’hi havia entretingut, perquè sabia que tenia tendència a ficar-se en espirals de pensament dels quals li costava sortir, i no era un tema al qual es volgués submergir. Potser tenia por del que hi podria trobar. Com quan les nebuloses estan en zones fosques, amagades, que no les pots veure. En canvi, quan s’encén el focus i tot surt a la llum…
Va sacsejar el cap, intentant fer-ne caure els pensaments. Només havia vingut a mirar estrelles. Només això.
Es veien bé. Era una nit clara, sense núvols. Sense núvols d’aigua, és clar. Una d’aquelles nits en què, si era a casa, feia que tothom agafés el seu anorac i sortís a l’exterior. Ell els explicava el que veien, i com a bon públic, el seguien, assentint amb el cap i fent-li preguntes. Acabaven estirats a terra, arraulits en les nits fredes d’hivern, fets un garbuix de jaquetes i bufandes i mantes i guants. De vegades, reien. De vegades, eren feliços.
Li costava d’imaginar que pogués tornar a ser mai feliç.
Va pensar en la seva mare, sola a casa, i ell que feia onze dies que n’havia marxat. Potser ho havia fet massa aviat. Potser s’hauria hagut d’esperar. Però començava un període nou de classes, i ja s’havia perdut els exàmens d’abans de les vacances d’hivern. I la vida continuava, o això deia ella. Ell tenia la sensació que s’havia quedat al 14 de juny, quan el director el va cridar al seu despatx i li va dir que el seu germà s’havia mort.
El soroll d’unes potes caminant va precedir l’aparició d’un dingo sobre el sostre transparent de l’observatori. Un papa, n’haurien dit els seus professors Anangu. Es va quedar un moment admirant-lo abans de prémer el botó que feia sacsejar la superfície i feia marxar els animals, quan n’hi havia. Al capdavall, per molt que semblessin gossos, eren animals salvatges i desconfiats dels humans. Era rar, poder-ne veure un de relativament a prop. No deixaria passar l’oportunitat d’observar-lo. Fos com fos, observar era tot el que feia, aquells dies.
Els professors, de moment, no li havien posat cap pega ni li havien reclamat res. Al principi, alguns s’hi havien acostat per parlar-hi i dir-li que era una gran desgràcia, que el seu germà prometia tant, i que mai no s’haurien pensat que estigués tan trist per treure’s la vida. Els havia fet fora amb mals gestos, sense dirigir-los la paraula, perquè no valia la pena. Ells no en sabien res. Res. El seu germà feia anys que no estava trist. El seu germà feia anys que no sentia res. Que havia posat una nebulosa fosca entre ell i les seves emocions, i les havia deixat a l’altra banda. Que s’havia allunyat tant de la tristesa i la ràbia que s’havia oblidat que existia la felicitat.
Per això, s’havia tret la vida. No perquè estigués trist, sinó perquè no recordava que hi hagués l’opció de ser feliç.
Després d’aquells mals encontres, havien acceptat que s’assegués al fons de les classes, sol, a veure com passava el temps. Ell no parlava ni preguntava, però entregava tots els treballs amb puntualitat i correcció. No participava de les converses ni dels projectes en grup, però feia les pocions. Estava excel·lint amb els sortilegis no verbals.
Feia ja més d’una setmana que havien tornat i funcionava, aquest acord tàcit. Després del primer parell de dies, l’havien deixat tranquil. L’única classe a la qual no s’havia atrevit a anar era la de Medicina Tradicional, al poble. Coneixia la visió holística que tenien els seus professors de la salut, i insistirien a tractar-lo. Ell, però, no volia. No volia que li prenguessin el dolor. Era l’únic que li quedava.
I pel que fa als alumnes… ni tan sols no havien intentat parlar-hi, de manera que estava tot igual. Ell sortia de classe i anava al dormitori, sol. Es passava les nits de cap de setmana a l’observatori, també sol, i això era tot.
Feia tot això, i el seu germà era mort.
El rellotge de la paret marcava mitjanit quan es va obrir la porta. El seu primer instint va ser córrer cap a la petita habitació de sota les escales, perquè no tenia el permís de la professora Johnson per ser a l’observatori, però hauria estat inútil. L’hauria vist abans d’arribar-hi. En lloc d’això, es va quedar clavat al seu lloc, esperant que vingués el que havia de venir.
El que havia de venir va resultar ser la Kiara.
Va deixar uns segons perquè es registrés el xoc. No recordava haver-la vist, des que havia tornat, i abans d’això, feia gairebé dos anys, que no es parlaven, per no dir quedar-se sols. Havia oblidat com actuar davant d’ella. La familiaritat que haguessin pogut tenir havia desaparegut.
―He pensat que et trobaria aquí ―va dir llavors ella, com si res.
Es va acostar i l’Orpheus seguia congelat. Es va adonar que, sota de la capa gruixuda, portava un pijama de quadres. Potser la Kiara tampoc no podia dormir.
Es va asseure al seu costat, a la distància justa per no haver de tenir contacte però a prop, més a prop del que havia deixat acostar-se a ningú des del 14 de juny. Estranyament, no li va resultar violent, com si no li acabés de traspassar el seu espai vital. Com si la seva energia li donés la benvinguda.
Va deixar anar aire a poc a poc.
―No en tinc ni idea, jo, d’estrelles ―va continuar llavors ella, estirant les cames i creuant-les amb naturalitat―. M’expliques què veiem? Vaig perdudíssima.
L’Orpheus la va mirar, i la Kiara li va aguantar la mirada. Es va estranyar de veure que no hi havia compassió, ni pena per ell, ni li intentava transmetre que estava al seu costat, ni res. No era una mirada d’aquelles que pesaven. Era lleugera. Com si realment volgués saber què es llegia al cel sobre els seus caps, i no hagués vingut per a res més.
―Al centre, creant una línia, hi tenim les constel·lacions dels signes del zodíac.
La veu, desentrenada d’haver-se passat un mes de vacances, li va sortir ronca, i va tossir per arreglar-ho abans de seguir.
―A l’esquerra de tot, aquelles que estan tan juntes, són la constel·lació de Sagitari.
―La meva! ―va exclamar llavors ella.
―Exacte. La segueixen Escorpí, Balances, Verge i Lleó, i allà al final de tot, aquelles dues estrelles soles que veiem, són part de Cranc.
―La teva ―va respondre la Kiara.
―La meva ―va confirmar ell, una mica més fluix, sorprès que se’n recordés―. La del mig de tot, que brilla molt, és la Spica de Verge. T’ajuda a orientar-te amb les altres.
La Kiara va fer que sí amb el cap, escoltant atentament. A l’Orpheus se li va fer un nus a l’estómac.
―Allà baix, a la dreta, tenim el Ca Major, amb Sirius que brilla més que les altres. Mira, si uneixes… aquestes quatre ―va dir, assenyalant-les―, formaràs el cos del gos, i n’hi ha tres de més petites situades una mica més amunt, amb forma de triangle ―es veien poc, però potser les podria distingir―. Allò és el cap.
―I aquesta de més cap a l’esquerra, que brilla tant?
―Això és Alfa Centauri ―va dir, amb la contundència que demanava aquell nom―. I al costat, cap a la dreta, tenim aquelles quatre, que es veuen molt, i formen la Creu del Sud. Veus que entre les dues de baix hi ha una taca fosca? ―ella va fer que sí―. Doncs allò és el cap de l’Emu del Cel. Aquesta és nostra.
Es va sorprendre de notar el punt d’orgull que tenyia la seva veu.
―Ah, ho veig, aquesta es veu molt bé! ―va exclamar llavors la Kiara―. I aquella taca fosca que baixa és el cos, oi?
―Exacte!
―I té alguna història darrere?
L’Orpheus es va arronsar d’espatlles.
―Diverses. Depèn de a quina tribu ho preguntis.
De cop, li van passar les ganes de parlar. Va ser com si la Kiara ho notés, perquè també ella va deixar de preguntar. Van estar-se allà, callats, mirant amunt, uns minuts.
―Com està, la Nicole?
El nus de l’estómac va tornar a reaparèixer. Va recordar que la Kiara també la coneixia, la seva mare; que l’estiu entre segon i tercer els havia anat a visitar. Costava saber com estava, perquè era una roca. Li havia escrit el dia abans dient que tot anava bé i que estudiés molt. La primera resposta que li va venir al cap en aquell moment va ser “viva”.
―Aguanta ―va dir, en lloc d’això.
―No en dubto.
Es va tornar a fer el silenci.
―I tu, com estàs?
Era una bona pregunta. Podia estar d’alguna manera? Què era, estar? Què era, sentir, i existir? Eren una mateixa cosa o podien viure independentment de l’altra?
Fins i tot ell es va sorprendre d’aquests pensaments. Grillat, així estava.
―No ho sé ―va respondre―. No paro de pensar que… que tothom podria amagar aquests pensaments dins seu i que jo no ho sabés. No m’havia plantejat que això pogués passar, no realment. Que fos una opció, vull dir. Ara, de cop, m’adono que potser tothom la té present.
No acabava de saber expressar amb paraules el que volia dir, però la Kiara va fer que sí amb el cap, com si l’hagués entès.
―Com quan algú t’explica que ha sentit una cançó nova, i que és la seva preferida, i tu no l’havies sentida mai, però de cop, és a tot arreu.
―Això ―va fer ell, alleugerit―. És això.
―Em sap greu no haver-hi estat. A la cerimònia, vull dir ―es va afanyar a afegir, però l’Orpheus sempre havia sabut llegir entre línies―. Va ser bonic?
―Trist. Però el ritual gros encara l’hem de fer ―va parar, pensant que n’hi hauria prou amb això, però es va adonar que tenia ganes d’explicar-ho―. A les illes Tiwi tenim… una cerimònia, el Pukamani. Se celebra uns mesos més tard, i dura uns quants dies. S’encarreguen fins a dotze tutini, que són unes columnes de fusta que es tallen i pinten amb tints naturals. Surten… uns ballarins, que fan tota la cerimònia entre els tutini, i al final, deixen unes cistelles a dalt. I llavors, quan s’acaba… els tutini es queden allà, i es deixa que es faci malbé, perquè són regals per als esperits dels difunts.
Es va notar cansat, esgotat després de l’explicació. Va deixar caure el cap enrere, com si volgués mirar amunt, però va tancar els ulls. La Kiara es va acostar una mica més.
―És molt bonic. Segur que estarà molt content.
L’Orpheus va fer que sí amb el cap. Ho esperava. Esperava que ho veiés, i que li agradés.
―Quina és, la teva història preferida sobre les estrelles? ―va preguntar la Kiara al cap d’uns segons―. Crec que no t’ho he preguntat mai.
Va parar-se a pensar. Necessitava un moment per readaptar-se al nou tema de conversa, que va ser benvingut, perquè el va tornar a revitalitzar una mica.
―No és de les estrelles, exactament. Però sempre m’ha agradat la Via Làctia. Algunes tribus l’anomenen “riu-casa”.
―I això? ―va preguntar.
―Perquè et guia cap al teu lloc. Els Yolŋu creuen que, quan algú es mor, la canoa Larrpan el porta amunt, a l’illa-esperit Baralku del cel, on la seva foguera es pot veure cremant al límit de la Via Làctia. I llavors… ―se li va trencar una mica la veu, i va empassar saliva―. Llavors, la canoa torna a la Terra en forma d’estel fugaç. Així la família sap que ha arribat bé.
Van deixar que les darreres paraules ressonessin en el silenci de l’observatori, i aquest cop, va semblar que fins i tot la Kiara s’havia quedat sense paraules. Es van posar a mirar amunt, tots dos, i l’Orpheus es va fixar en la Via Làctia, aquest riu que és una explosió de llum i foscor que ballen i es troben i conviuen en lluita permanent.
Es va recordar que el nom de la Kiara volia dir primer raig de sol. El seu, foscor de la nit.
―Llavors, demà vindràs a dinar a la nostra taula, Ori? ―va preguntar la Kiara.
Ori. Semblava una altra persona. Una que no estava tan lligada a la foscor.
―Ja hi cabré?
―Estic segura que t’hi podrem fer un lloc.
Van seguir mirant cap amunt, però l’Ori va estar segur que la Kiara somreia. Ella es va acabar d’acostar i s’hi va agafar de bracet, recolzant el cap a la seva espatlla. I així es van quedar, deixant passar el temps, observant la Via Làctia i en un silenci compartit i còmode.
Quan feia una hora que eren allà, va passar un estel fugaç.
14 de novembre, 2023
L’Izzy i en Mat no apareixen.
Haurien d’haver trigat quinze minuts, només, a arribar al camp de Quidditch. Potser s’han trobat la trapa tancada, però m’estranyaria que no ho haguessin sabut salvar. No és la primera vegada, que surten a l’exterior d’estranquis. Potser ha passat alguna cosa.
―Són simpàtics, els teus professors ―diu la Kiara, asseguda al meu costat i arrepenjada a la paret exterior de les grades..
Somric. Crec que és la primera vegada que l’he vist fora de lloc, entre els Anangu, mentre els seus Ngangkari m’ajudaven a, bàsicament, deixar de ser vermell.
―Sí, sobretot tenint en compte que els hem despertat a la una de la matinada.
―Almenys, has recuperat la teva alçada.
Em miro el cos de la samarreta, que ja és de la llargada que havia de ser, i la meva pell, que ha tornat al seu to fosc habitual, si bé hi ha un rerefons vermell que abans no hi era. M’han dit, però, que d’aquí una setmana em marxarà. Si és així, ja em dono per satisfet.
―Creus que els hauríem d’anar a buscar? ―pregunto.
―Nah, no pateixis, ja apareixeran. Ja ho trobarem.
Em poso a riure.
―No t’ha passat mai, que hagis dit “ja ho trobarem” i les coses no hagin sortit?
―Les coses sempre surten; bé o malament, però acaben passant. El que ha de venir arribarà igualment, i és millor que em trobi receptiva.
Realment, és lògic, només que el meu cap no funciona així. A més a més, pateixo pels altres dos.
―Tranquil, de veritat. Donem-los una estona més. Aquí s’hi està bé.
La Kiara s’arrauleix contra mi i em posa el cap a l’espatlla per mirar amunt, a les estrelles. Si havia pogut oblidar-me una mica dels flashbacks que m’han vingut a l’observatori, ara sí que em resulta impossible no pensar-hi. Noto una punxada al pit, però no dic res.
―Allò és la Creu del Sud, oi? ―em pregunta, i he de lluitar per no fer un moviment brusc de la sorpresa―. I l’Emu del Cel, sempre m’hi fixo, des que m’ho vas explicar!
Així que ella també hi estava pensant, en aquell dia. Vam veure sortir el sol des de l’observatori després de passar hores en silenci, i després de gairebé dos anys sense dirigir-nos la paraula. I l’endemà vaig dinar amb ella, l’Izzy i en Mat, i va ser com si aquells dos anys no haguessin passat. De cop, vaig tornar a ser l’Ori. I tot gràcies a les estrelles.
Potser és per aquesta nostàlgia, o perquè avui trobo que la nit té una energia diferent, però m’atreveixo a dir-li el que no li he dit mai.
―Aquell dia em vas treure d’un pou molt fondo. Ho saps, oi?
La Kiara m’estreny una mica el braç.
―Massa vaig trigar a venir. Feia onze dies, que havíem tornat de les vacances, i que veia com et consumies pels racons. I per no parlar del que va passar abans. Tant de temps.
―No va ser només culpa teva.
―No, és veritat. Tots dos hi vam tenir alguna cosa a veure.
―I vas venir. Al final, vas venir, i això és el que compta.
La Kiara se separa de cop, però no va gaire lluny. Només s’allunya el just per mirar-me als ulls mentre m’agafa la mà.
―Hauria baixat fins al mateix infern, si hagués calgut, per recuperar-te.
La Kiara no ha estat mai una persona intensa. Això m’ho deixa a mi. Per això, veure-la parlar amb aquesta convicció, fins i tot amb aquesta violència, em sobta.
―Com Orfeu ―només soc capaç de dir.
―Sí. Com tu.
I sé perfectament que és així. Que si l’hagués d’anar a recollir on fos, hi aniria sense pensar-m’ho dues vegades, i que si soc aquí ara mateix és per això. Perquè si m’ho demana, hi soc, i ja està. Si ella em vol aquí, la resposta sempre és sí.
I potser Orfeu es va girar per assegurar-se que Eurídice hi era, però jo soc l’Ori, i no em cal.
Veig en els seus ulls ametllats que sap que és així. Que des de bon principi, des d’aquell primer passeig fins als baixos fons de Wanampi, hem estat un pack i ens hem cobert les espatlles l’un a l’altra. Per molt que de vegades ens n’haguem oblidat, això no ha deixat mai de ser cert.
Per això, no em sobta quan la Kiara s’acosta, cada vegada més. I, per una vegada, no tinc por del que vindrà després, perquè el que compta és aquí, i ara.
Just en aquell moment, se sent el crit d’en Mat, i ens separem just a temps per veure com apareix corrents.
Perseguint un exèrcit de billywigs.
Unapersona Enviat el 09/03/2024 a les 16:20:14 #28210 He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols Oooh la Kiara? Reconciliació? O duel a mort? Txan txan txan...
Un altre detall que m'agrada, això dels estels! M'encanten aquestes pinzellades culturals!
El seu germà és mort? Ostres! Jo pensava que per la manera com en parlava simplement s'havia distanciat de la família per algun malentès o desacord. Ja veig que el distenciament és més absolut del que pensava...
«No perquè estigués trist, sinó perquè no recordava que hi hagués l’opció de ser feliç.» Uff Déu n'hi do, amb aquesta frase...
Que bonic, el gest de la Kiara. Em cau molt bé!
És una escena preciosa, m'ha encantat. No sé si és una treva temporal o si és una reconciliació, però sigui com sigui és una pena que no hagin acabat d'encaixar durant l'estada a l'escola... podrien ser molt bons amics!
«L’Izzy i en Mat no apareixen.» No veig el problema, per mi que desapareguin de la seva vida per sempre, només porten problemes xD
Ui, quin descans que ho hagin pogut arreglar. Però no se'n podrà amagar pas, si el vermell de no li desapareix del tot fins passada una setmana!
A veure, però no entenc una cosa. La Kiara i l'Ori van tenir un moment de connexió després de la mort del seu germà. Però recordar això li causa punxades al pit. Això vol dir que va passar alguna cosa dolenta després? O ho he entès malament? Perquè des de llavors ha passat temps, no? Necessito més flashbacks!
«Hauria baixat fins al mateix infern, si hagués calgut, per recuperar-te.» Tots necessitem una Kiara a la nostra vida.
Aix, i ara resulta que el Mat torna just en el moment romàntic! Bé, segueixo que ja soc a punt d'acabar!
Cass Ross Enviat el 20/05/2024 a les 01:06:04 #28229 He escrit 14 fanfics amb un total de 71 capítols Trobo molt interessant que l’Ori tingui com una relació possessiva amb alguns espais de l’escola. Aquella sala d’estudi, ara l’observatori.
Ostres, tota aquesta reflexió sobre l’astronomia i com ho utilitzes per parlar del tema de la mort m’ha agradat moltíssim, sobretot des de la seva perspectiva. Hi he après coses, també, que sempre mola. Tota l’escena, amb el dol per la mort del germà, m’ha arribat al fons del cor. Que trist, però que ben redactat, amb les metàfores i les emocions.
Ai, m’agrada molt l’escena d’ells dos al camp de Quidditch, mirant les estrelles i pensant tots dos en el que va passar dos anys enrere. No cal que tornin, l’Izzy i el Mat, no se’ls troba gens a faltar!!
«Hauria baixat fins al mateix infern, si hagués calgut, per recuperar-te.» UAU, que intens. «I sé perfectament que és així. Que si l’hagués d’anar a recollir on fos, hi aniria sense pensar-m’ho dues vegades, i que si soc aquí ara mateix és per això. Perquè si m’ho demana, hi soc, i ja està. Si ella em vol aquí, la resposta sempre és sí.» Anda que l’altre també hahaha
M’agrada molt la dinàmica entre ells dos que tenen ara mateix, i haver vist com evolucionava fins aquest punt. I com no, van el Mat i segurament l’Izzy a arruïnar l’escena romàtica. AGH!
Antares_Black Enviat el 24/06/2024 a les 02:01:17 #28249 He escrit 11 fanfics amb un total de 57 capítols «mirant amunt, cap a les meves estrelles»? Per què les seves?
Ara els ajuda?? És que no entenc per què d'humilia tant!!??
I per què li diu «Simpson vermell»? Simpson de què?? És alguna referència?
Orpheus, estàs malalt. No mereixen res de tu. Deixa'ls. Acaba els teus estudis i fes la teva. No els deus res. Fes-te un favor i no et facis més mal.
Els dos primers paràgrafs del dia 23 de juliol, 2021 els trobo molt llargs per donar informació científica... Treta quasi literalment de l’article ‘Nebulosa fosca’ de la viquipèdia.
«ja s’havia perdut els exàmens d’abans de les vacances d’hivern.» Que s'havia perdut els exàmens?? Per què??
I ara es mor el seu germà??? Però que depriment tot!! Jo esperant un capítol amb una mica de llum i va i em suïcides el germà??
«Ell, però, no volia. No volia que li prenguessin el dolor. Era l’únic que li quedava.» Tu em vols matar.
Que curiós que hagis fet la Kiara sagitari, em podria recordar a alguna altra sagitari... Ah i crec que no sorprises here.
Que vol dir amb «aquesta és nostra» ?? La taca??
Acaben de saber com es diu la mare i que la Kiara havia anat a casa seu i tot...!
Que la Via Làctia no són estrelles??«Per a l’astronomia europea, [les nebuloses fosques] no eren rellevants; almenys, a l’hora de crear línies al cel per unir, per recordar, per donar sentit i explicar històries. Quan els europeus miraven el cel, unien els punts de llum i res més. En canvi, les Primeres Nacions d’Austràlia sempre les havien fet servir.» No estic gaire d’acord en això. Això que «unien els punts de llum i res més» no és del tot cert, eh. A veure sí que és cert que es dóna molt importància a les constel·lacions, però també hi ha els asterismes i nebuloses importants, tant per la seves històries i llegendes associades com per la seva utilitat per orientar-se, com el triangle d'estiu o les Plèiades, d’entre molts altres.
A veure sembla que a ell li ha agradat que li digui Ori però em sembla malament per part d'ella que li digui Ori quan ell havia dit que ho no volia. Per altra banda: has tornat a caure a la seva teranyina.
Unapersona diu: ««Hauria baixat fins al mateix infern, si hagués calgut, per recuperar-te.» Tots necessitem una Kiara a la nostra vida.» Doncs jo no la vull, fora fora. Si ella no l'hagués enviat a l'infern no l'hauria d'anar a troba allà! Dirien que la mala influència són en Mat i l'Izzy, però ella encara ens ha de demostrar que val la pena. Que ha fet per ell? No res. És que ni tan sols es disculpa. DEMANA PERDÓ COM A MÍNIM, NO? Apa, com si no hagués passat res. Sí, les paraules són importants.
Per mi, la Kiara aquesta com més lluny millor.No em malinterpretis, el personatge mola, però com a persona no la voldria pas al meu costat. I l’Orpheus tampoc no l’hauria de voler.
Marta has escrit coses molt bones, però això no m'ha agradat. Està ben escrit i els personatges principals molt perfilats. Però ho he passat malament, llegint aquesta fanfiction. Perdona que ho digui així, però... és el que sento. Tu tries, diplomàcia o veritat.Això no treu que tingui moltes coses bones, eh!
Antares
Mercè Granger Enviat el 07/08/2024 a les 12:52:00 #28286 He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols ÒBVIAMENT ME L'HE RELLEGIT A CONSCIÈNCIA ÉS QUE QUIN BON CAPÍTOL QUE MACO TOT <333
Era la Kiara i m'encanta, és com havia de ser. I Simpson vermell, fan hahaha És super Kiara l'expressió, molt ben trobada. És que són cuquíssims aish, me'ls estimo moltíssim <3
Està molt ben travat el tema de les estrelles amb la història, ho expliques molt molt bé sense que es faci pesat o ferragut o difícil d'entendre, que passa moltes vegades amb aquesta mena de metàfores. El tema del germà está molt ben portat, com dius al darrer capítol és una realitat desoladora, la salut mental en el poble aborigen i ho has tractat molt bé, ja has anat explicat coses en els anteriors capítols i es veia que el germà no ho estava passant bé.... Com l'Orpheus ho explica és de les millors frases escrites mai "Que s’havia allunyat tant de la tristesa i la ràbia que s’havia oblidat que existia la felicitat." és demolidor, però molt molt ben escrit.
I sort que apareix la Kiara i m'agrada molt la reconciliació. Sense discursos melodramàtics o grandiosos, com s'hi acosta i li pregunta sobre les estrelles, la conversa que tenen... estava plorant, ngl. És preciosa l'escena i el que calia. La Via Lactea queda ideal, són aquells detalls de la vida que trobes a vegades fent una història i que són realment un regal i ho sabut utilitzar molt bé <3
I tornem al present, l'Ori ja no és un Simpson vermell. Bé! Bueno una mica vermell guiri, però en fi, a Mallorca no passaria desapercebut HAHAH (m'ha encantat el comentari, els guiris gambes ja estan per tot arreu...). I tornem amb les estrelles es que jo, de veritat, está molt molt ben portat. L'escena d'abans diria que és la meva preferida de la FF, però aquesta tampoc no és queda curta. És molt maco ara aquesta conversa on rememoren, ja sent més grans i conscients de les seves accions. I óbviament "Hauria baixat fins al mateix infern, si hagués calgut, per recuperar-te." <33333 Adorables. I també com has utilitzat la mitologia d'Orfeu Eurídice, queda preciós!
I finalment, quan per fi anaven a donar-se compte dels sentiments correspostos, els interrompen. Un clàssic que mai falla hahaha Però bé, havien d'apareixer els billywigs tard o d'hora.