Escrit per marta_ginnyEnviat el dia 28/01/2024 a les 17:11:02
Última modificació 28/01/2024 a les 17:11:02
Tots els capítols de Tjukurpa
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
14 de novembre, 2023
―Bé, doncs ara que ja hi som tots ―resol l’Izzy―, ja podem anar tirant.
Deixo immediatament de mirar-me la mà. És que pensen seguir endavant, després del que m’ha passat? I esperen que els segueixi?
―Jo me’n torno a la meva habitació ―anuncio―. Ja m’explicareu com us ha anat.
L’Izzy es posa davant meu abans que pugui avançar. En Mat em mira des de la seva esquerra, com si volgués afegir-s’hi però no estigués segur que fos el correcte. Sempre ha actuat així, ell, evitant la confrontació i dibuixant flors als marges dels pergamins.
―Has dit que vindries.
―Sí, abans de ser devorat i regurgitat per unes bèsties vermelles. Gràcies per esperar-me, per cert.
―Ens haurien menjat a tots. És això, el que volies?
―No, el que volia era quedar-me a la meva habitació tranquil. Si no m’haguéssiu arrossegat aquí, ara mateix no seria vermell.
―Ens has acompanyat perquè has volgut ―diu llavors en Mat, amb la boca petita, sense mirar-me gaire―. No t’hi hem obligat, tampoc. Has pres una decisió, i em sap greu que hagi tingut aquestes conseqüències, però no t’hem vingut a segrestar.
Ja en tinc prou. Si l’Izzy no em deixa avançar cap a fora, doncs m’allunyaré cap a l’altra banda, cap a dins de la biblioteca. Necessito espai. Vaig cap a l’altre extrem del passadís on ens trobem, protegits pels llibres, i arribo a la finestra. Des de fora, entra molt poca llum. Es nota, que és lluna nova.
―No hauríem de trigar més de deu minuts.
Intento bloquejar les seves veus. No en vull saber res. I tot i això, tinc una mena de molèstia en algun racó de la meva ment, i no sé com rascar-la o ignorar-la. He rebut per un pla que no era meu i al qual no tenia ganes d’afegir-me. Per molta ràbia que em faci, però… en Mat té raó en una cosa. Si m’he avingut a acompanyar-los, ha estat decisió meva, i de ningú més. I si hi ha conseqüències, no puc culpar-los a ells i ja està quan he vingut per voluntat pròpia.
De vegades, odio ser una persona raonable.
―El camp estarà bé ―diu la Kiara―. És la sortida que queda més a prop de la zona boscosa, i serà més fàcil trobar billywigs per allà. Ens hi acostem tant com puguem per sota, i quan sortim no tindrem tanta feina per orientar-nos.
―I l’observatori? ―pregunto―. He agafat les claus.
S’aturen a mirar com m’hi atanso. Si els sorprèn, ho dissimulen prou bé. No m’acaben de fer lloc en el seu cercle, però tampoc no em miren com si no hi pertanyés. És una millora, suposo.
―L’observatori queda lluny dels arbres. Per això el van col·locar allà.
―Però anar per dins de l’escola no és gaire segur, amb els yara-ma-yha-who per aquí, no? L’observatori és aquí al costat, i ens dona accés ràpid a l’exterior.
Es miren, tots tres, i és com si els veiés els pensaments idèntics volant per allà.
―Prefereixo haver de caminar més a fora que tornar-m’hi a trobar ―hi insisteixo.
Potser apel·lant a la seva empatia serà més fàcil. No és cap mentida, a més a més. Només que hauria preferit no explicar-ho en veu alta.
―És comprensible ―diu llavors la Kiara―. No creus que ja es deuen haver retirat, però? Almenys, el teu ja deu estar tip.
―N’hi havia molts més. Cal que us recordi què em passarà, si algun se’m torna a menjar?
Si em converteixo en yara-ma-yha-who, el primer que faré serà anar a menjar-me’ls a ells perquè comparteixin el meu destí. No se’n salvarà ni un.
―Fem una cosa ―proposa llavors en Mat―. Tu surt per l’observatori i així et sentiràs més segur. Busques el camp des de la superfície i ens hi vens a trobar.
Tots tres fan cara de descans per haver trobat una solució que en realitat, no és una solució. No acabo de saber per què hi accedeixo, però ho faig. Els dic que d’acord, que aniré per l’observatori i els buscaré un cop fora. No els demano que no pateixin, perquè no patiran igualment. Ens veurem a fora, i ja està.
Miro un moment la Kiara, però sembla que m’evita la mirada. Assenteixo amb el cap mentre els altres ultimen els detalls de la sortida i surto dissimuladament, sol, cap a l’observatori. Aquest cop, ningú no em barra el pas.
20 de juny de 2020
Aquella nit gelaria. No li calia ser a la superfície per saber-ho. Feia unes setmanes que, quan sortia a fer les classes de sanació, s’havia de posar una capa gruixuda, i als matins, l’alè se li condensava com si fos fum. Fins i tot allà sota, a la biblioteca, que en ser al segon nivell no es trobava a primera línia dels elements, s’endevinava el fred, que era d’aquell lleig, que se’t fica dins dels ossos i et fa pensar que no tornaràs a saber el que és la calidesa.
L’Orpheus es va fregar les mans, intentant allunyar la sensació.
―Has trobat res?
La veu de la Brooke el va treure del seu estupor, i es va adonar que potser feia cinc minuts que mirava la mateixa pàgina.
―Encara no. Segueixo buscant.
Ella va fer que sí i no hi va insistir. L’Orpheus l’hi va agrair internament i va passar pàgina, mentre la Brooke tornava a llegir el seu llibre.
Feia dos anys i mig que eren a la mateixa residència, i tot i això, no hi havia parlat mai gaire abans que els assignessin, juntament amb vuit alumnes afortunats més, a l’assignatura de Medicina Tradicional, aquell mateix curs. No la impartien professors de Wanampi; en lloc d’això, pujaven a Mutitjulu, el poble del peu de la muntanya que era custodi de l’entrada de l’escola i d’Uluru en si, i aprenien dels Ngangkari, els seus sanadors. Els havien posat junts per treballar, i funcionava. La Brooke no preguntava gaire, i a ell no li agradava parlar.
―Mira, crec que això ens serveix ―li va dir, assenyalant-li un dibuix del cos humà.
La Brooke de seguida es va interessar pel que li ensenyava. Era simpàtica, i tant ella com la resta de la seva residència l’havien acollit, per molt que fos evident que no era com els altres. Tenint en compte que la majoria d’alumnes formaven part d’alguna de les Primeres Nacions, hi havia un sentiment comú, i això l’ajudava. Les illes Tiwi, però, anaven a part, d’alguna manera. Com que els Tunuvivi havien resistit a la colonització fins a principis del segle vint, quan els altres feia dècades que la patien, no s’havien vist massacrats com els altres, ni els havien desplaçat tant. Mantenien la seva cultura amb orgull. Per això, a la seva residència semblava que no sabien ben bé què fer, amb ell. No compartia el mateix patiment, per molt que n’hi hagués.
No era el mateix que els altres. El seu germà ho havia sabut sempre.
La porta es va obrir, i des dels passadissos, va entrar una mica més de fred. L’Orpheus va mirar en aquella direcció, per demanar que la tanquessin, però es va quedar mut en veure com la Kiara feia la seva aparició, envoltada del seu grup d’amics i amb un llenguatge corporal que deia que no podria estar més còmoda amb la seva vida.
Va amagar el cap immediatament, esperant que no l’hagués vist. Amb la proporció d’assignatures optatives que feien aquell curs, s’havien pogut evitar bastant, i com que el regne d’un era la biblioteca i el de l’altra el camp de Quidditch, no solien trobar-se enlloc. Veure-la allà era com si hagués trencat un límit implícit, cosa que en realitat era una estupidesa, perquè si necessitava agafar un llibre a la biblioteca, la seva presència no havia d’impedir-l’hi.
Va respirar profundament. No estava enfadat amb ella, ja no. En realitat, si t’ho miraves de manera lògica, no quadraven de cap de les maneres. Que haguessin estat amics dos anys només havia estat una casualitat, perquè les seves habitacions estaven de cara, i res més. La trobava a faltar, de vegades? Potser, però havia acceptat la nova situació. La ira inicial s’havia apagat. La Kiara anava envoltada de gent, i ell estava solitari, que al final, era l’estat natural de tots dos. Les coses eren com eren, i ja està.
Per desgràcia, van decidir asseure’s a la mateixa àrea d’estudi que eren ells, per bé que a la taula de l’altra punta. Feien soroll, per ser en un lloc silenciós, i alguns caps es van girar en direcció al grup i els van demanar que callessin. L’Orpheus es va allisar els cabells del serrell, intentant que això li tapés la cara, mentre sentia les rialles mal aguantades que feien.
Un cop de vent va desviar la seva atenció, i va aixecar la mirada just a temps per veure que un mussol, que devia haver entrat quan havia aparegut el grupet, s’acostava cap a ell. Li va pujar l’escalfor a les galtes, perquè era evident que, ara, tota aquella zona de la biblioteca l’estava mirant, i no li agradava gens que l’observessin.
Va agafar la carta que li oferia ràpidament i l’animal va sortir volant cap a la porta, que algú li va obrir. Es van sentir queixes per les plomes que havia deixat caure, però l’Orpheus es va centrar en la carta de les seves mans. Era de la seva mare.
―Si has de sortir, no pateixis, que ja vaig fent jo.
L’Orpheus va fer que no amb el cap. Va evitar deliberadament mirar cap a la taula de l’altre extrem, per no saber si l’observaven, i es va guardar el sobre dins de la maleta. Ja era tard, per això, per evitar la preocupació.
Últimament, la seva mare i ell s’escrivien molt sovint. Abans, ho havia fet amb el seu germà, però feia temps que no li responia les cartes, per molt que fos a casa. Allà dins, costava imaginar la situació que vivien a l’exterior, tot i que en tenien un tastet. A fora, tothom estava destinat a l’aïllament, amb la pandèmia que els bruixots encara no havien trobat la manera d’aturar, tampoc. A Wanampi, els controls eren constants, i per molt que havien tingut un parell d’ensurts, els havien frenat a temps.
―Vaig a reservar aquest llibre per emportar-me’l ―va dir llavors la Brooke, resolutiva―. Ens serà útil. Ara torno.
Li va fer un senyal amb la mà i ella va marxar. Mentre no hi era, però, només se li va fer més difícil oblidar-se de la carta. El feien patir, tots dos. Tothom sabia que la salut mental de la comunitat aborigen era pobra. No només era una percepció: feia anys, ja, que també ho mostraven les estadístiques. Imaginar-los allà, sense tenir gaire contacte ni tan sols amb els veïns… La seva mare era una líder de la comunitat, i mai no havia gestionat bé no poder resoldre les coses per als altres. I el seu germà sempre havia necessitat la vida comunitària, pel sol fet que quan es tancava, la seva ment es tornava un lloc massa fosc.
Feia setmanes que anava comptant els dies que faltaven per tornar a estar amb ells. Ja només quedava una quinzena.
Es van sentir unes rialles cap al fons, i finalment, l’Orpheus va aixecar la mirada i la va fixar en la Kiara. El que inicialment li havia semblat el seu equip de Quidditch, era en realitat només una selecció, acompanyada, evidentment, de l’Izzy i en Mat. Sí que hi havia, però, el capità, un noi de sisè que havia vist molt amb la Kiara pels passadissos l’últim mes i que ara reia amb ella com si acabessin de fer una broma divertidíssima.
Potser sí, que s’hi havia fixat una mica.
Va notar que la Kiara girava el cap en direcció a la seva zona i va tornar la seva atenció al llibre immediatament, just a temps per evitar que s’adonés que l’observava. Havia passat unes quantes vegades, aquell curs, que les seves mirades s’havien estat a punt de creuar i a l’últim moment ho havien salvat. De vegades era ell, qui s’hi fixava primer, i de vegades se sentia observat i llavors atrapava el moment en què ella es desviava. Havien passat a fregar moltes vegades, i tot i això, no s’havien arribat a creuar mai.
Va trigar un bon minut a deixar de notar l’atenció de la Kiara sobre seu, com si li cremés el clatell. No va aixecar la mirada del llibre.
14 de novembre, 2023
Ja són pràcticament les tres de la matinada quan arribo a l’observatori. No sé ben bé en quin moment ha passat tanta estona; probablement, mentre era dins l’estómac d’una bèstia vermella. No m’ha aturat ningú, ni professor ni criatura, en el temps que he passat pels passadissos per arribar fins aquí. També és veritat que les nits de lluna nova tothom acaba abans els seus torns, ara que hi penso. De cop, tot comença a tenir una mica més de sentit.
Em costa de creure que no hagi passat mai abans. Els yara-ma-yha-who són a Wanampi des dels seus inicis, fent totes les feines que no estan assignades a humans. Cobren un sou, i no passa un dia sense que en vegis un. I ara resulta que, cada vint-i-vuit dies, surten a caçar? Segur que, abans que a mi, han atrapat més alumnes; algú que es trobi malament i vagi a buscar un professor, o algú que s’escapi a veure els seus amics. Potser a la infermeria els curen i els esborren la memòria. Això voldria dir que hi ha una cura, cosa que és positiva. Tot i això, no tinc gaire intenció de passar-hi. Aniré directament amb els Ngangkari, els meus professors, i la intenció és passar-hi ara, i no demà. En part, per això he decidit seguir amb el viatge a l’exterior. Ja m’esperaran, o no. Tant se me’n dona.
Quan tanco amb clau i em quedo sol a l’observatori, em sento finalment segur. Miro amunt, i em trobo que el sostre està obert del tot, donant-me una visió fantàstica de les estrelles aquesta nit que no hi ha llum de la lluna ni núvols que les tapin. Si no hagués estat aquí mil vegades, probablement pensaria que no hi ha res sobre meu, però és mentida. Sovint veus animals passejant per la cobertura invisible que cobreix la sala, perfectament circular, com si flotessin en l’aire, sense ser conscients que hi ha algú a sota. Fins i tot, si et molesten la vista, pots prémer un botó perquè vibri lleugerament, i els animals marxen.
No em vull entretenir, per molt que seria feliç de passar la nit aquí, perquè si vull passar a veure els meus mestres abans d’arribar on són els altres, m’he d’afanyar. Segur que sabran què fer. Espero, algun dia, ser tan bo com ells, i poder ajudar la meva comunitat, no només en la salut física, sinó en tota la resta d’aspectes que demana estar sa. Amb la seva visió holística, es pot fer molt de bé a tots aquells que pateixen.
Primer, però, he de deixar de ser vermell.
Començo a remuntar les escales que pugen al llarg de tota la paret, en un gran espiral, per acostar-me a l’exterior, i m’adono de les ganes que tinc de respirar aire fresc, amb la nit que porto. Estic a punt de sortir quan sento el truc a la porta.
Unapersona Enviat el 09/03/2024 a les 15:52:34 #28209 He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols «Si em converteixo en yara-ma-yha-who, el primer que faré serà anar a menjar-me’ls a ells perquè comparteixin el meu destí» Ben fet, digne d'una persona raonable com ell xD
«Tu surt per l’observatori i així et sentiràs més segur» Ah, sí, això que sempre fan els amics, deixar sol qui té problemes. Fantàstic, Mat, aquests anys a l'escola t'han educat molt bé.
Interessant, tot el tema que comentes dels Tiwi comparats amb la resta d'indígenes. El tema de la colonització en perspectiva indígena és difícil de tractar, i està bé que no hi passis de puntetes (encara que no sigui un tema principal).
Un capítol una mica més calmat potser... però veient com estan les coses, això no és un bon auguri. Seguim!
Cass Ross Enviat el 20/05/2024 a les 01:04:43 #28228 He escrit 14 fanfics amb un total de 71 capítols OMG Flipo amb aquests amics... No sembla que tinguin a l'Ori en gaire consideració... Oh, meh, al nostre amic se l'ha menjat uns micos vermells, però total, l'han vomitat i encara és humà, i nosaltres teníem un objectiu aquesta nit, així que LET'S GO!!
No sé si t'ho he comentat ja, però fas molt bona feina definint els personatges, sobretot tenint en compte que és una història relativament curta. La personalitat d'en Matt ara al principi del capítol, la familiaritat amb què l'Ori ho narra, i els diàlegs, per exemple.
"Si em converteixo en yara-ma-yha-who, el primer que faré serà anar a menjar-me’ls a ells perquè comparteixin el meu destí. No se’n salvarà ni un." MOLT FAN
L'escena de juny de 2020, tu aquí afegint la pandèmia haha (Però m'agrada com la utilitzes per parlar del distanciament d'ells dos, també) Aquesta escena m'ha costat una mica d'entrar-hi, al principi, perquè no descrius on estan l'Ori i la Brooke fins molt endavant, ni un sol "a la biblioteca", que no descrius massa. M'ha sabut greu que no fos en una classe, fent una classe, si no estudiant a la biblioteca, que és com molt "comú". Entenc que ho necessitaves per motius de trama, però no sé fins a quin punt és intencionat.
Saps com acabar els capítols amb intriga, eh?
Antares_Black Enviat el 24/06/2024 a les 01:57:57 #28248 He escrit 11 fanfics amb un total de 57 capítols Què fas, Orpheus?! Deixa d'embolicar-te amb aquesta gent!! Quin malson, Déu meu!
Ok qui és la Brooke?? Entenc que és una altra aborigen de la residència dels sanadors?? És el quart capítol i ens la introdueixes com aquell qui res!
La pandèmia?? I ni els bruixots no saben què fer? Vaja, jo no ho hauria concebut així... No és una crítica, és una sorpresa.
Torno a tenir problemes amb els espais. No sé quan són a dins i quan són a fora. Es troba la Kiara perquè el camp de quidditch és a prop d'on es fa medicina tradicional? No ho sé, tot ho trobi molt estrany...
Com es que l'Orpheus estudia amb uns profes que no són de l'escola?? És que en realitat no sé ni per què ell va a l'escola?? Si són uns marginats a l'escola Wanampi i dius que la seva gent són els que més es coneixen i tothom té màgia.... És que no entenc per què hi van, per què no aprenen màgia a casa?? No hi trobo cap sentit.
Això de prémer un botó... No ho trobo gaire màgic xD Això de les claus tampoc no és gaire bruixívol, no?
Ja està?? I on era?? Era a dins i ara a sortit? De veritat que no ho entenc.
Estic d'acord amb els comentaris que els "amics" aquests quina tela... I ell per què no va que el curin d'una santa!!? Ja m'està posant negre aquesta història. És que no entenc per on va??? Quin és l'objectiu?? Tampoc no veig que els capítol individualment vagin enlloc... És que.. de que va la fic??? De dos amics que deixen de ser-ho? De la solitud a la secundària?? Tot plegat em resulta molt trist i monòton. Estic vivint un malson en aquesta lectura. Si us plau, posa una mica de llum a tanta ombra en els darrers capítols que falten. Que amb tantes ombres i sense llum ja sembla un clima dels Fills d'en Hurin!!!Segueixo!
Antares
Mercè Granger Enviat el 07/08/2024 a les 12:24:22 #28285 He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols Hola de nou!
M'agrada molt com has pogut delimitar les personalitats del Matt i l'Izzy en la primera escena. Malgrat ser bastant secundaris (que ja toca, és un relat curt i estan clars els nostres protagonistes) els has sabut caracteritzar molt bé i afegeixen capes al relat. L'escena inicial ho deixa molt clar i m'agrada molt la tensió del grup d'amics, és bastant realista i ben portada ^^ M'ha encantat la frase "Si em converteixo en yara-ma-yha-who, el primer que faré serà anar a menjar-me’ls a ells perquè comparteixin el meu destí. No se’n salvarà ni un.", he's so real.
Hahah la compi de classe de l'Orpheus es diu Brooke, veig la referència, I see what you did there (crec?). Ai, almenys ell segueix com poc a l'escola, però òbviament no està bé... Captes molt bé la distància que hi ha entre els alumnes de les Primeres Nacions i les ferides de la colonització... I el final amb la Kiara mirant-lo, aish, trenca una mica el cor </3 Està clar que els dos encara es tenen present, però l'orgull... bé almenys ells tenen una mica més de temps per arreglar les coses.
La relació de l'Ori amb l'observatori és ben especial, m'agrada molt el lligam que has establert, hi ha frases ben maques en la darrera escena. Se m'ha fet curtíssim el capítol, com sempre excel·lent <3