Escrit per marta_ginnyEnviat el dia 28/01/2024 a les 17:09:50
Última modificació 28/01/2024 a les 17:09:50
Tots els capítols de Tjukurpa
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
13 de novembre, 2023
S’han tornat bojos. Els yara-ma-yha-who, que l’únic que fan normalment és moure’s per aquí i fer les feines de l’escola, han perdut el nord. Perquè si no… Què hi deuen fer, al passadís, corrent com bèsties de caça? És que no dormen, a la nit?
―Però vols fer el favor de córrer?
Algú m’estira pel braç i em trobo seguint-los a tots tres de tornada per on hem vingut. Se senten els crits de fons de les criatures, i no entenc res. Des de quan passa, això? Per què no ho sentim, des dels nostres dormitoris, cada nit?
―No t’encantis! ―em diu la Kiara des de més endavant.
Aviat, però, es fa evident que soc el més lent. Girem constantment, a la dreta, a l’esquerra, fins a un punt que em costa saber on anem. El que passa és que no hi ha temps de pensar, i els segueixo sense plantejar-me per què, com pensen fugir de les bèsties que ens encalcen, i cada cop tinc més a prop, jo que no surto a entrenar Quidditch com la Kiara, ni faig d’animador com en Mat, ni vaig al gimnàs de l’escola com l’Izzy. Jo que em tanco a la biblioteca, i estudio, i vaig a mirar les estrelles o a aprendre com fer de sanador amb els Anangu de la superfície.
―Ori!
La Kiara ho veu abans que jo. Canvia de sentit per tornar cap a mi just en el moment en què noto que una mà de dits prims m’agafa pel turmell, i bé que corre amb totes les forces, però no hi és a temps.
De cop, em ve al cap una imatge. Jo, de petit, al llit de casa, amb la meva mare que m’explica una història, i el meu germà també escoltant. Noto una punxada al pit, però no dura gaire. Alguna cosa enganxifosa se m’enganxa a les cames i els braços, i m’adono que són trompes, com les de les abelles, que m’estan xuclant el que em sembla la vida. Veig unes mandíbules en un cos vermell que hauria de ser massa petit per ingerir-me, és massa petit segur, perquè és més baixet que jo, però això no l’atura, i obre la boca, i jo m’agafo el cap entre les mans, cosa que és estúpida, perquè si se’m menja tot sencer les mans no deixen de ser part del seu àpat, i sento un crit de la Kiara de fons que es barreja amb la veu de la meva mare que explica que els yara-ma-yha-who s’esperen dalt de figueres que passin humans per sota, i quan estan distrets, s’hi llancen a sobre, els xuclen la sang i després se’ls mengen d’un sol cop.
Les seves paraules són l’últim que sento abans que les mandíbules es tanquin al meu voltant i tot es faci fosc.
28 d’agost, 2019
Els núvols passaven, i el temps també. L’Ori es va deixar caure sobre el terra dur per estirar-se, cansat d’esperar. En la més de mitja hora que portava allà, havia tingut temps de remenar per sobre els llibres que havia tret de la biblioteca una estona abans i anotar quins fragments de cadascun serien útils per al treball, així com prendre apunts dels detalls més importants per decidir com s’organitzaven. Ho tenia tot a punt. Ara només li faltava que la seva companya d’equip es dignés a aparèixer.
Ja havien aplaçat la seva quedada dues vegades. La primera, perquè la capitana de Yawkyawk havia convocat un Importantíssim i Vital Entrenament de Quidditch d’Última Hora, i la segona, senzillament perquè en Mat i la Kiara volien anar a veure les papallones que havia portat el professor de Botànica, que d’acord que eren molt boniques, però feia dues setmanes que estaven exposades. I tot i això, no havia sabut expressar-li com se sentia al respecte, perquè semblava que no era capaç de negar-li res.
Va deixar un llibre al costat de males maneres, notant la irritació creixent que l’anava envaint. Quina excusa li posaria, aquesta vegada? Havien d’entregar el treball al cap d’una setmana, i no tenien res fet! Què pretenia, que ho fes ell tot sol, perquè era tan servicial i estúpid d’adaptar-se a tot el que la Kiara li deia? La mateixa Kiara que els últims vuit mesos havia anat actuant cada vegada més com si ell no existís, com si no fos ningú!
Va remenar la butxaca de l’uniforme, buscant la carta que havia rebut aquell matí del seu germà, i la va agafar fort, sense necessitat de llegir-la. El trobava a faltar. Ell hauria sabut què fer, li hauria donat consell. Però no hi era. Ell era a casa, i la Kiara el deixava de banda cada vegada que en tenia ocasió per anar amb els seus nous amics guais.
Estava sol.
Va tapar-se els ulls amb els braços, bloquejant el sol fred d’hivern que s’escolava, tossut, entre els núvols. Anava a aquella sala d’estudi, amb vistes a la superfície, des de primer, ja que no la solia utilitzar ningú perquè quedava lluny, i havia trigat molt a compartir-la amb ningú. D’alguna manera, s’havia convertit en el seu santuari. Se sentia estúpid per haver-l’hi ensenyat a la Kiara, ara. Hauria preferit que no pogués trobar-lo, quan s’adonés que feia tard a la seva quedada. Hauria preferit que el deixés tranquil.
Es va tornar a incorporar, decidit a tirar endavant el treball i entregar-lo només sota el seu nom, i just llavors va veure les taques que es movien pel cel. Eren tres persones, clarament a sobre d’una escombra, una que controlava el que feia i dues que anaven més perdudes i es sacsejaven a dreta i esquerra. Va empetitir els ulls, i elles es van acostar.
Ho va veure en aquell moment. En Mat, fent bots i fins i tot posant-se de cap per avall en algunes ocasions, aferrat al mànec amb cara de pànic. L’Izzy, amb expressió segura però sobre d’una escombra que semblava que la volgués fer fora de totes totes. I davant d’ells, guiant-los, donant-los instruccions i rient mentre volava sense problemes, la Kiara.
Li va caure el món als peus, com si també volés a sobre d’una escombra inestable. Estúpid, estúpid, estúpid. Per esperar, per confiar, per no queixar-se. Ell allà des de feia mitja hora, i ella amb els seus nous amics de l’ànima.
Va tancar tots els llibres i els va desar a la bossa. I tant, que faria el treball sol. Ja li podia suplicar el que volgués, que no serviria de res. Va tornar a mirar un moment amunt per veure com reien, tots tres, i la irritació que portava dins es va convertir en ràbia.
Faria el treball, però això seria més tard. En aquell moment… l’únic que volia fer era allunyar-se d’allà, i tancar-se a la seva habitació solitària en la seva residència solitària on encaixava però no del tot, i estar-se amb aquella ràbia, que creixia i creixia i el feia sentir poderós, intocable, més enllà del dolor. Viure amb la ràbia i que es convertís en la seva nova companya.
Quan va sortir amb un cop de porta, va saber que no hi tornaria en molt, molt de temps.
14 de novembre de 2023
El primer que noto és la pluja freda sobre meu. Em moc com puc, intentant allunyar-me’n, però unes mans m’aguanten al lloc i no tinc forces per resistir-m’hi. Llavors, la pluja s’atura i respiro tranquil, però només dura uns segons. A continuació, un vent terrible ve contra el meu cos, i altre cop intento alliberar-me’n amb moviments sapastres que no em serveixen de res. Em quedo a la mercè dels elements, primer de l’aigua i després de l’aire, fins que s’acaben i l’únic que queda és la foscor.
Trigo una estona a sentir les veus. Venen de tots costats, amb xiuxiuejos incomprensibles. Deuen parlar en un altre idioma. Quina altra explicació hi podria haver? I com dec haver acabat envoltat d’estrangers?
On soc?
Les parpelles em pesen massa, o sigui que em limito a escoltar. Els xiuxiuejos es fan més clars, i llavors distingeixo que venen d’algun punt a la meva dreta, i no de tot arreu. El terra, tot i que hagi plogut, està estranyament sec, com jo, i és dur. Gairebé semblen rajoles. Gairebé sembla que siguem a…
―No, a veure, això no es pot relativitzar. És així, i punt.
I així, de cop, les veus comencen a tenir sentit. Són tres: dues noies i un noi, tot i que una de les noies té un to bastant greu. Tinc la sensació d’haver-les sentit abans, en algun lloc llunyà… o no, potser era a prop. Parlen d’algú que ha rebut un atac, i a la meva ment veig una taula amb marmites a sobre, i pergamins, i una enganxina que mostra una onada, i l’onada que se’m menja, tota turquesa, en parets que tinc al voltant, i…
―Està despert!
Les veus s’aturen, i al seu lloc, se senten unes passes eixordadores que s’acosten a mi. M’intento fer més petit, perquè no em facin mal, i em cobreixo el cap amb els braços. De cop, tinc la sensació que això ja ho he fet abans.
―No el toqueu!
Obro els ulls. Hi ha un punt de llum just al meu davant, i poso les mans al mig perquè no em faci mal. Aviat, però, m’adono que és la punta d’una vareta, i que efectivament soc al terra enrajolat de la biblioteca de l’escola. M’incorporo amb penes i treballs, i tot em dona voltes.
―Ori? Com et trobes?
Parpellejo uns quants cops davant de la noia rossa que tinc davant, i m’adono que la conec. I la dec conèixer molt, perquè la cara de preocupació que fa mirant-me no és d’algú que no té cap relació amb mi. Manté els altres dos apartats, més lluny, i penso que potser em protegeix d’alguna cosa. Em passo la mà pel braç i m’adono que el tinc net, com si acabés de sortir de la dutxa, i llavors recordo la pluja, i el vent, i que ells tenen varetes. Agafo aire de cop, esgarrifat.
―Espero que no hagueu mullat cap llibre!
Es queden un moment quiets, com si parlessin un idioma diferent. I, de cop, es posen a riure.
La Kiara (perquè sí, estic segur que es diu així) es deixa caure a terra, i jo no entenc res. Els altres dos, darrere, es recolzen l’un en l’altra, i també han esclatat a rialles. El noi intenta fer-los callar, dient que no poden fer soroll, però això només els fa més gràcia.
M’aparto la mà del braç i me la poso davant de la cara. I, llavors, estic a punt de fer un crit, que em queda tallat al mig de la gola.
Soc de color vermell.
Llavors recordo els yara-ma-yha-who, i em ve tot. Com ens volíem escapar per anar a buscar els billywigs, i les criatures roges, que hem trobat en mode guerra pels passadissos, i que ens han perseguit fins a atrapar-me i, llavors, se m’han menjat. Almenys, estic segur que se m’han menjat. Com és, doncs, que soc aquí?
―Mentre estaves inconscient i ells et rentaven, he estat remenant llibres ―diu la noia de les ulleres, que alguna veu d’un racó de la meva ment m’explica que es diu Izzy, i m’ensenya un volum gastat―. Ho he trobat en aquest. Els yara-ma-yha-who mengen les seves preses i els escupen al cap d’una estona, que és el que ha passat amb tu. El que passa és que, quan els treuen… són més baixets, i s’han tornat una mica… una mica vermells.
El meu instint és posar-me dempeus. No és l’alçada de les prestatgeries, el que em fa adonar que, efectivament, m’he encongit uns tres centímetres, sinó la roba que porto, que ara em va baldera. I la pell. No és tant com m’havia semblat al principi, però sí que la meva pell fosca, que mai no havia vist ni tan sols cremada, arriba al grau d’algun turista dels que venen al desembre, quan fa més calor, i es torren a la platja. Oh, no.
―Això no em pot estar passant.
―No és greu, en realitat ―fa la Kiara, i la miro aixecant les celles―. Almenys… només ha estat una vegada. El problema és quan se t’han menjat dos cops.
Que no és greu? En quin món no és greu, el que m’està passant? I com pot ser pitjor?
―Si se’t tornen a menjar… ―explica l’Izzy―, et convertiràs en un d’ells.
Sembla que noti com es mou el terra sota els meus peus, perquè de cop, noto com si es comencés a moure i m’amenacés de fer-me caure. No pot ser real. De veritat que no pot ser real.
―També… creiem que sabem què ha passat, i per què els yara-ma-yha-who campaven lliures. Ho diu una edició antiga i mig trencada de la història de Wanampi. Sembla que hi va haver un tracte entre ells i els fundadors de l’escola. Les nits de lluna nova, l’escola és seva. I avui…
La sento, però no la sento. Tot el que puc pensar és que m’he tornat una gamba, i una de mida reduïda, i que si no vigilo, em puc convertir en una d’aquelles bèsties.
―És reversible? No ho diu, això, el teu llibre?
―No, però segur que si demà anem a la infermeria trobaran una manera ―s’avança en Mat, però no el vull sentir. No els vull sentir a cap dels tres.
Si és que jo ja no volia venir. M’eren igual els billywigs, i l’experiència de flotar, i tota la pesca. Només volia… què volia, eh? Fer contenta la Kiara, com sempre? És que no ho he après, en tots aquests anys, que hi ha moments en què jo quedo en segon pla?
Sembla que no. Que després de sis cursos, encara necessito un recordatori. Perquè si una cosa és evident és que, en realitat, els protagonistes de la història sempre són ells tres.
29 d’agost, 2019
―Bé, poden marxar. Però que no es repeteixi.
L’Ori es va avançar i va sortir per la porta ràpidament, esperant que la Kiara trigués a recollir les seves coses i no pogués atrapar-lo. Creia que no havia sentit mai el professor Byrne enfadat; almenys, no amb ell. La veu simpàtica que tenia normalment havia baixat una octava i s’havia convertit en una força temible. A partir d’ara, a Encanteris, hauria de tenir un perfil baix.
―Ori, espera’t!
Va posar els ulls en blanc. Només li faltava això. No se n’havia adonat, amb la manera com l’havia intentat ignorar a classe, que no volia parlar amb ella? No el podia deixar tranquil?
―M’expliques què coi ha passat? ―va preguntar, posant-se a la seva alçada.
―Orpheus ―va dir.
―Què? ―va fer ella, descol·locada.
―Que em dic Orpheus. No Ori. I no entenc per què m’has d’anomenar sempre amb aquest diminutiu ridícul.
La Kiara es va quedar un moment parada mentre ell seguia endavant. Quan va tornar a la realitat, va remenar el cap i va retallar la distància que els separava per col·locar-se davant d’ell i aturar-lo al mig del passadís.
―Es pot saber quin problema tens?
―Jo? Cap.
―No, és clar. Fem un recordatori dels esdeveniments. Primer, portes tot el dia sense dirigir-me la paraula, que ja sé que ets callat, però em sembla radical fins i tot per tu. Segon, se suposava que havíem de treballar en parelles ara a la classe d’Encanteris, però has decidit ignorar-me, i quan t’he buscat, t’has desempallegat de mi fent que enviï el sortilegi a l’aranya del sostre i deixem l’aula feta un desastre. Tercer, no només no t’has disculpat per la bronca que ha vingut després, sinó que a més estàs parlant-me amb una impertinència impròpia de la teva persona. I ara resulta que no respons a Ori! O sigui que em deus, com a mínim, una explicació.
Que li devia una explicació, a sobre? Només faltaria que li hagués de donar una explicació de res. Des del dia que havia aparegut a la seva vida, li havia posat el món de cap per avall, i ja n’havia tingut prou.
―I tu, no me’n deus cap, d’explicació? ―va preguntar, amb ràbia.
―Jo? No soc jo, la que ha estat insuportable tot el dia!
―I jo no soc el que s’oblida dels altres!
―Dels altres? A qui et refereixes?
―A mi, Kiara, a mi, em refereixo! O és que comptes que faci el treball de Pocions jo sol i et deixi posar el teu nom a sota?
―El treball de Pocions? Si no l’hem d’entregar fins la setmana que ve!
―I quan comptes fer-lo? Perquè ahir, que jo recordi, no et vas presentar a la quedada!
Es va fer el silenci. En la mirada de la Kiara, pràcticament s’hi podia veure com encaixava les peces i s’adonava que el dia abans s’havien de trobar. L’Orpheus va encreuar els braços, esperant que s’il·luminés i es disculpés, quan ella va obrir els ulls, senyal d’haver caigut en el que havia passat.
―Només és per això, que estàs enfadat? Perquè em vaig oblidar que havíem quedat per fer el treball?
Ara va ser el seu torn de quedar-se parat fins que va assimilar les paraules de la que havia estat la seva amiga durant dos anys i mig, i ara li semblava tan lluny que li resultava inabastable. Com que si només estava enfadat per això? Li semblava poc?
―És el tercer dia que havíem quedat. El tercer. L’última vegada te’n vas oblidar per anar a veure papallones, i aquest cop estaves volant amb els teus nous amics fantàstics! O sigui que disculpa per ser un avorrit que t’espera amb llibres i pergamins, entenc que els prefereixis a ells.
―Em vas dir que no passava res, el dia de les papallones!
―I tu em vas creure! Com si no em coneguessis!
―Com esperes que sàpiga què penses, si no et comuniques? Encara no soc telèpata!
―Doncs ara ja ho saps ―li va etzibar―. I ahir què, eh? No penses disculpar-te, per això?
―D’acord, d’acord, perdó, eh? Me’n vaig oblidar, em vaig despistar. Perdó per ser humana, no tots podem ser perfectes i avorrits com tu!
La Kiara es va girar d’esquena i ell es va adonar que tenia la respiració agitada. Va empassar saliva, i es va donar un moment per respirar.
―És això, el que penses de mi, eh? Que soc un avorrit. Està bé saber-ho. Deu haver estat molt dur, per a tu, aguantar-me tot aquest temps.
―Saps que no ―va dir ella amb veu d’acusació.
―És clar que sí. Perquè et passeges amb aquesta supèrbia, i amb els teus amics guais, i deixes de banda els que t’han fet costat tota la vida perquè et creus que ets més important del que ets. I no ho ets, d’acord? Pots ser tan popular i bona jugant a Quidditch com vulguis, però en realitat, no ets ningú.
―I tu? Et creus que ets algú? A mi, almenys, em volen. Tu només ets un perdedor que ningú no pot ni veure per insípid, i et quedaràs tan sol com estava el teu germà!
―Potser anar a Yawkyawk sí que ha fet que mudis la pell de veritat, com una serp ―s’hi va rebatre ell―. No et reconec.
―Potser, en realitat, el que passa és que no m’has conegut mai.
L’Orpheus va agafar aire i es va adonar que s’havien quedat molt a prop, a escassos centímetres, i la Kiara tenia la cara tan vermella de la ira com suposava que la tenia ell. I total, per què? Per una persona que portava tot el curs actuant com si ell no existís, i que ara confirmava els seus pensaments dient-li que, efectivament, només anava amb ell per pena? Se la mereixia, aquella ira? Li costava recordar com l’havia pogut deixar entrar. I mentre eren allà, cara a cara, amb les respiracions agitades i irritantment sincronitzades, va notar com una muralla es construïa entre ells ràpidament, pedra a pedra, sense fissures, sense enlloc on agafar-se per escalar-la.
―No penso posar el teu nom al treball ―va acabar resolent, només.
―Fantàstic, perquè jo no tinc cap intenció de fer-lo amb tu ―li va escopir ella.
I això va ser tot. Havent dit aquestes frases, les definitives, van trencar el contacte visual, i d’alguna manera, l’Orpheus va tenir la sensació que un fil que els havia unit des del 30 de gener de 2017 s’havia trencat, sense cap filament que mantingués una esperança de reunió.
Va marxar cap a la seva residència, on tampoc no encaixava. No va plorar.
Unapersona Enviat el 09/03/2024 a les 15:36:57 #28208 He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols Wtf què acaba de passar en aquest inici. I saltes al passat? Com que saltes al passat??? Necessito resolució ara mateix!
I quin salt, també. Em pregunto com ho deu viure la Kiara. Se n'adona, de l'efecte que el seu comportament té sobre l'Ori? Pel poc que he vist d'ella, suposo que no. Però potser estic cec perquè em cau bé i no li vull atribuir accions d'aquesta mena. Ja ho veurem, suposo, perquè en el present la seva relació sembla que va millor o sigui que d'alguna manera s'acaba solucionant.
Cooom?? L'Ori s'ha convertit en yara-ma-yhawho?? En realitat no sé per què m'hauria de sorprendre, estem parlant d'una escola de màgia, el lloc segur més perillós del món.
Ah, no del tot. Però igualment. I sabent la relació complicadeta que té amb la Kiara només fa que empitjorar les coses.
«els protagonistes de la història sempre són ells tres» irònic xD
Noooo la seva relació va de mal a pitjooor. Comuniqueu-vos, nens, i ja veureu com se solucionen tots els problemes.
Perdona els comentaris una mica caòtics, però són les notes que vaig prenent a mesura que llegeixo haha. Segueixo!
Cass Ross Enviat el 20/05/2024 a les 01:03:41 #28227 He escrit 14 fanfics amb un total de 71 capítols OMG Vaia manera de començar el capítol!! I evidentment, amb un flashback. Trobo que la tensió està molt ben portada en aquesta fanfiction.
Amb el flashback m’agrada molt anar veient la relació d’ells dos al llarg dels cursos i com afecta a l’Ori els canvis i la distància de la residència.
Ostres, sap greu que ara no li agradi aquella sala que era el seu santuari. I els altres divertint-se mentre ell els esperava per un treball. T’entenc molt, Ori.
AH! M’alegro que no s’hagi mort, que temia el pitjor. O sigui que ha perdut la memòria perquè no reconeix la Kiara, però els llibres de la biblioteca no es poden mullar!! Les prioritats ben clares hahahahaha
És molt interessant tota la mitologia al voltant dels yara-ma-yha-wo.
La reflexió sobre qui són els protagonistes de la història, com ell té la sensació que no ho és, quan justament per nosaltres és el narrador i el protagonista és una perspectiva interessant.
Au, m’agrada molt l’escena de la baralla. Com has sabut portar la tensió, els punts de vista. Uau!! Sort que, veient el present, sabem que ho arreglen, perquè ara la situació sembla bastant irreconciliable... Ara a veure com.
He de comentar que trobo a faltar saber més coses sobre les classes i els professors; més detalls... L’objectiu és l’escola, no els personatges.
Antares_Black Enviat el 24/06/2024 a les 01:57:15 #28247 He escrit 11 fanfics amb un total de 57 capítols «jo que no surto a entrenar Quidditch com la Kiara, ni faig d’animador com en Mat, ni vaig al gimnàs de l’escola com l’Izzy» Ok trobo super guai que a part del quidditch hi hagi un gimnàs i que en comptes de jugar-hi es pugui ser animador!!
Trobo que hi ha MASSA canvis de temps, però potser és una cosa meva.
«les papallones que havia portat el professor de Botànica, que d’acord que eren molt boniques» papallones a botànica? Bé, com a mínim tenim un nom d'assignatura.
Sembla que l'Ori es va despertant de l'encís... Comença a sentir-se malament amb la Kiara. A més, el seu germà no hi és.
«Anava a aquella sala d’estudi, amb vistes a la superfície, des de primer, ja que no la solia utilitzar ningú perquè quedava lluny, i havia trigat molt a compartir-la amb ningú.» Lluny de què? Compartir-la amb qui? Es refereix que era a prop de la sala del silenci i lluny dels espais de les residències? I compartir-la amb la Kiara vol dir? Si ja no li fa ni cas!
Per fi veiem una mica de màgia! Volar amb escombra, ja és alguna cosa.
FATAL
Envia-la a pastar, Ori, no deixis que es riguin de tu.
Una vareta, per fi! Com a mínim sabem que fan màgia amb vareta...
Trobo que l'Ori parla massa de si mateix com 'de pell fosca' però no de la pell clara dels altres... Trobo que està escrit des del punt de vista d'un blanc. A la fic de l'Àrtic no dic en cap moment que tenen els ulls epicants, per exemple, perquè és obvi, el que és estrany és l'aspecte d'en Lársa. Per això en sembla estrany que l'Ori parli tant de la seva pell fosca i obviï la pell clara dels altres.
«La sento, però no la sento. Tot el que puc pensar és que m’he tornat una gamba» hahaha
Encanteris! (Una altra assignatura) Així la versió australiana d'en Flitwick fa encanteris ok!
«fent que enviï el sortilegi a l’aranya del sostre» com a mínim tenim una mica de màgia aquest capítol. Això m’agrada, que ho trobava molt a faltar!
Primer un treball d’encanteris i ara n'hi ha un altre de pocions... I l’Ori que s’ho ha de carregar tot. No t’ho deixis fer, Ori!
Ok ara l'Ori es un mico d'aquests.... Perquè avisar els estudiants d’aquest petit detall de la lluna plena no era necessari, no? És que té raons la cosa, eh!
Passes massa d'un cantó a l'altre i ja no se sap si qui marxa és l'Ori o la Kiara... I els canvis de temps de moment els trobo innecessaris.
Crec que el punt fort de la fic són aquests dos personatges, l’Ori i la Kiara, però crec que això podria estar passant en qualsevol escenari... En aquest capítol hi ha pinzellades de màgia, però pràcticament no n'hi ha. Estic perdent l'interès en la història. Crec que has escrit coses molt i molt millors. En aquest sentit no estic d'acord amb Cass, em sap greu, no hi ha tensió. Els canvis de temps dificulten la lectura i no ajuden a crear tensió... Però, ei!, que jo només sóc un lector més i és la meva opinió.
Com et dic, els personatges són el bon punt que té aquesta fic. I aquest trencament de l'amistat em sona molt. M'ha passat i t’adones que no coneixies aquella persona o que heu canviat. Potser és perquè hem vist més el punt de vista de l'Ori, però l'entenc molt bé.
Vas a una escola només per anar passant els estudis però realment no vius...
«He de comentar que trobo a faltar saber més coses sobre les classes i els professors; més detalls... L’objectiu és l’escola, no els personatges.» no puc estar més d'acord en això... No hi ha màgia, ni classes. Els dos personatges principals un deu, però els altres poc i només coneixem un parell de llegendes de l'escola i de moment no tenen importància en l'argument...
Continuo llegint...
Antares
Mercè Granger Enviat el 04/08/2024 a les 17:56:16 #28282 He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols ARGHHHHH l'inici de capitol. Quina tensió, quina tensió... molt bé fet, estava amb els nervis a flor de pell llegint-lo, l'angoixa d'aquest tros es brutal i el final! Que se'l cruspreixen! Brutal.
I òbviament tornem al passat. Hahaha, per que com a lectors no estem nerviosos per saber que li ha passat. I comença el drama, que ja torbava a aparèixer a la cronologia del passat. Aish, es veia a venir una mica, que es distanciarien en aquell temps, per les seves diferències... Pobre Ori, es molt frustrant i trist llegir aquest tros, és veritat que una altre cop problemes de comunicació, però són adolescents al cap i a la fi, es difícil gestionar-ho... És tristíssim, però, el final amb l'Ori abandonant la sala d'estudi
I'm just mad as hell cause I loved this place for so
looooong.L'escena en què l'Ori és recupera és bastant graciosa donada les circumstàncies hahaha O sigui, so sorry, quina putada, però el comentari dels llibres i això que els yara-ma-yha-who se t'hagin de menjar dos cops es brutal. Ja va bé aquesta escena entre el carregament emocional de les escenes del passat. Que òbviament al final tot explota, es venia a venir... aish, òbviament empatitzo molt amb l'Ori (aconsegueixes molt bé reflectit el seu pov!) però també entenc la Kiara.... no ho ha fet bé, però trencar d'aquesta manera l'amistat i els comentaris passivo-agressius també fan mal. Aaaaargh, a sol·lucionar-se!