Escrit per marta_ginnyEnviat el dia 28/01/2024 a les 17:08:29
Última modificació 28/01/2024 a les 17:08:29
Tots els capítols de Tjukurpa
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
1 de desembre, 2018
Normalment, l’Ori es llevava aviat els dissabtes. Aprofitava que l’escola estava majoritàriament en silenci per recórrer els llargs passadissos de roca vermella i pujava fins a les estances superiors, més properes a la superfície, des d’on podia respirar aire fresc. Un cop allà, es posava còmode, treia apunts, llibres i pergamins i es posava a fer feina, intentant acabar totes les tasques pendents en aquell moment que ningú no el molestava. Quan s’acostava l’hora d’esmorzar, ho desava tot i baixava fins el menjador per ser el primer d’entrar-hi i gaudir de la tranquil·litat, i en marxava quan la majoria de l’alumnat i el seu xivarri l’inundaven. Llavors, tornava a l’habitació, que en aquell moment solia estar buida, i sabia que el seu cap de setmana, que havia començat bé, seria fructífer.
Això va ser, és clar, fins que va conèixer la professora Johnson. La docent d’Astronomia, que no havia de tenir fins el curs següent, es va assabentar del seu interès en la matèria i el va anar a buscar ella mateixa. I llavors, la seva rutina perfecta es va tombar de cap per avall.
Les nits tranquil·les de cap de setmana es van convertir en escapades a la torre d’Astronomia per veure les estrelles. Els matins de llevar-se aviat, en dormides llargues, i els esmorzars tranquils i en pau, en àpats compartits amb els més tocatardans i sorollosos de l’escola. La frescor d’un bon descans, en lleganyes fins al migdia. Tot, però, valia la pena. La professora Johnson tenia un telescopi únic, que estava aprenent a fer servir, i que li havia permès veure les Set Germanes i la Canoa més clarament del que es pensava que era possible. Havia pogut distingir tants detalls de l’Emú del cel que no se’n sabia avenir. Per molt cansat que estigués, només podia pensar en com d’afortunat se sentia.
Per això, aquell dissabte, ja eren quarts de deu quan va sortir de la seva habitació buida. Buida, és clar, no perquè en Mat hagués matinat, cosa que hauria estat extraordinària, sinó perquè ja feia vora un mes que s’havia mudat a la seva residència. Com tots els altres, de fet. Al passadís de segon, que havia estat ple de vida no feia tant, només hi quedaven ells dos.
―No puc amb tant de silenci.
L’Ori va somriure sense que li calgués veure-la. La seva veu apagada venia de darrere la porta entreoberta, la de l’habitació que li quedava just davant. Va empènyer-la suaument i va entrar a l’estança, que ja li era tan familiar com la seva.
Les parets estaven pintades de color de mar. Haver dit que eren blaves i res més no hauria fet justícia a la barreja de tons de blau i turquesa que l’omplien, juntament amb les taquetes blanques que representaven l’escuma. La taula de surf, inútil allà sota però tan necessària, ocupava un lloc central, entre l’escriptori i la prestatgeria, i pòsters de grups coreans que encara confonia estaven repartits de manera molt poc equilibrada. Un dels llits estava cobert de llençols acolorits mal posats, i l’altre descansava, trist i sense ocupant, només amb el matalàs però ple de roba per sobre. En un dels pocs racons de paret que no tenien res davant, hi havia una figura asseguda a terra, abraçant-se les cames amb els braços i amb els cabells rossos tapant-li la cara.
―Com t’ho fas, tu? No et tornes boig? ―li va preguntar ella en sentir que entrava.
―Nah ―va fer ell―. M’ajuda a pensar.
A poc a poc, va enretirar una pila de llibres de terra per fer lloc i es va asseure al costat de la Kiara, arrepenjat a la paret. Va mirar amunt, a aquell sostre que et feia sentir que eres ben bé dins de l’aigua, i va pensar que allò l’ofegava més que els metres de terra que hi havia entre ells i la superfície.
―Ja penso massa, últimament ―va replicar-li ella, sense aixecar el cap.
―Això està bé. Pensar sempre ajuda.
―No, no ajuda ―va fer, més alterada, mirant-lo finalment, i l’Ori va somriure, perquè sabia que això passaria―. Com més penso, menys clares tinc les coses!
―De vegades, quan dubtem, és que totes les solucions són bones.
―O potser són totes dolentes. I no riguis, que és seriós! No necessito les teves filosofades, ara!
L’Ori va parar de riure, però no podia evitar que li fes gràcia. La Kiara solia ser aquella persona que de tan ultrapositiva t’arribava a fer ràbia, i si es veiés en un mirall, seria la primera que es deixaria anar alguna de les seves savieses transcendentals hippie-surferes.
―Perdó ―va dir llavors―. És que estic nerviosa. És u de desembre, i…
I aquell dia s’acabava el termini per triar residència, és clar. Dilluns, quan comencessin els exàmens, tothom havia d’estar ben instal·lat.
―No passa res ―va fer ell, traient-li importància amb un gest―. Ja ho entenc.
―Que ningú s’estressi, però, eh? Ja ho trobarem. D’alguna manera, d’aquí a l’hora d’anar a dormir, tindré la resposta.
―No en dubto.
La Kiara va tornar a sospirar. En realitat… Segur que ja sabia què faria, va pensar l’Ori. Portava tot el curs fent-se aquella pregunta, des de la cerimònia que havia tingut lloc al gener, però el problema real era que no sabia tancar-se a una sola opció, i no volia acceptar el que en el fons estava clar.
―És fàcil, per a tu ―va recriminar-li llavors ella―. Ja saps quina residència triar.
―Això no té sentit. Si fos així, ja no seria aquí.
Tots dos sabien que era mentida, però ningú no ho va dir en veu alta. Feia més d’un any que l’Ori havia decidit que aniria a Dirawong. La residència creada en honor a l’ésser que havia ensenyat cultura i medicina als humans era la preferent de l’alumnat aborigen; fins i tot d’ell, que era tan diferent dels altres, provenint de les illes Tiwi amb la seva societat matriarcal. Era la residència del servei, d’aquells que buscaven ajudar els altres, que donaven importància a la tradició i la comunitat, i amb una preferència per la sanació. Per molt que, en el procés de principi de curs, se li haguessin il·luminat tant la pedra de Dirawong com de Namarrkong, residència de la justícia i l’ètica, la seva decisió estava presa de feia temps.
Si seguia allà, esperant-se fins a l’últim moment per fer-ho oficial i arriscant-se a quedar a la pitjor habitació… era perquè no volia deixar sola la Kiara.
―Ori, això és horrible ―va dir ella, deixant caure el cap enrere i tancant els ulls―. No m’agrada prendre decisions, i menys si són tan importants i irreversibles. Per què em van haver de triar totes quatre? Si només m’hagués volgut una residència, ja m’hi hauria adaptat, i tot bé!
Era així. En els dos anys que feia que la coneixia, havia vist com entomava el que li venia sense gaires preocupacions, i com aquella obsessió seva per fluir la portava a acceptar les situacions en què es trobava. Si la decisió ja li hagués arribat feta, tot hauria estat senzill. Però tenia totes les opcions possibles, i això era el pitjor que li podia passar, a ella, per molt que fos extraordinari i molts li tinguessin enveja.
―Però realment, tu ja ho saps, que no totes quatre són opcions, oi? ―es va oferir a ajudar―. Estic segur que una o dues les tens descartades.
―De vegades em penso que sí ―va fer ella, estenent els braços com si li volgués ensenyar alguna cosa―. I llavors em recordo d’alguna cosa guai de la residència que he descartat, i torna a la llista, i així fins a la fi dels temps.
―No, no és veritat ―li va respondre ell, mirant-la―. En el fons, ja saps quines no poden ser. És o no és?
La Kiara va sospirar i va tancar els ulls. L’Ori li va donar un bon minut de silenci, perquè pensés, fins que ella va arrencar.
―Suposo que la gent de Namarrkong és massa intensa per a mi.
L’Ori va somriure.
―I tant.
―O sigui, realment, hi crec molt, en la justícia, que és la base, oi? Però els trobo tan rígids que no ho sé. Jo no ho veig tot tan blanc o negre.
―Hi estic d’acord. Una menys. Ja només te’n queden tres.
Se li veia a la cara la contrarietat que li suposava tancar-se una porta, però no va dir res. Va fer que sí amb el cap i va seguir endavant.
―Llavors, si n’hagués de descartar una altra…
Es va quedar encallada i el va mirar, amb pena. L’Ori va notar una punxada al pit, però li va somriure per animar-la, sabent el que venia.
―Au, ho pots dir. Tots dos en som conscients, que el curs vinent no serem veïns.
―És que ja m’agrada, tot el tema de la comunitat i d’ajudar els altres i tal, però no tinc cap intenció de fer-ho a través de la sanació. No m’agraden, les ferides. Per tant…
―Dirawong descartada ―es va oferir ell―. Queden Mimi i Yawkyawk.
Per un moment, l’Ori va tenir enveja. En Mat, el seu company d’habitació durant tot aquell temps, era a la primera, i l’Izzy, la de la Kiara, a la segona. Algun d’ells la tindria definitivament al seu equip pel que quedava de la seva escolarització, mentre ell se n’anava a ser el raret de Dirawong i a empassar-se la solitud, com havia fet el seu germà abans que ell. Havent vist el que havia vist, l’admirava encara més per haver arribat a sisè i estar ja a punt de graduar-se.
―Mimi està bé ―va seguir ella, per sort aliena a tot aquest pensament―. Per la creativitat, i això de veure camins que potser altres no han detectat. Mimi m’agrada. Però llavors hi ha Yawkyawk, que amb això de saber adaptar-se a les situacions trobo que fa per mi, tot i que…
―La gent que hi va s’ho solen prendre d’una altra manera.
La Kiara va fer que sí amb una mica més d’energia.
―Exacte. Vull dir, mira l’Izzy. Jo me l’estimo molt i tot el que vulguis, però si ella muta i s’adapta, és per interès propi, no perquè tot li estigui bé. És capaç de posar diferents cares segons el que la beneficia més. I això em fa enrere.
―Però si no fos per això, triaries Yawkyawk?
La Kiara va trigar un moment a contestar. Va fixar la mirada en les xancles que portava, que a jutjar per l’estat de descomposició en què es trobaven, semblava que haguessin recorregut com a mínim un miler de platges.
―Potser sí?
Bé, era una millora.
―Per tant, tenim dues opcions. No està tan malament, oi? Fa una estona, en tenies quatre.
―En realitat, no, tenies raó. En realitat… ja ho sabia, que no aniria a cap d’aquelles dues. Només que una cosa és saber-ho, i l’altra acceptar-ho.
L’Ori va fer que sí amb el cap, satisfet. Estava sent resolutiva, i era una gran notícia.
―Estic segur que, en el fons, també tens la resposta definitiva dins. Una mica més d’acceptació, i demà al matí estarem fent la mudança.
La Kiara va tancar els ulls.
―Tinc gana ―va dir només.
―Jo també ―va riure l’Ori.
―Crec que ja hem tingut prou acceptació, per no haver esmorzat ―va afirmar, més convençuda, mentre s’aixecava. Li va allargar una mà, que ell va agafar.
―Hi estic d’acord. Decisions transcendentals, amb la panxa plena.
Es va espolsar els pantalons i va tornar a mirar al seu voltant. En aquell moment, més enllà de veure-hi una representació del que devia ser el cap de la Kiara, es va horroritzar d’adonar-se que l’endemà al matí, quan fessin la mudança, haurien d’ordenar i traslladar tot allò. A ella, però, no semblava ni que li hagués passat pel cap.
―Ja ho trobarem ―va dir llavors, tot i això, com si li hagués llegit la ment.
Esperava que sí. Que trobessin la decisió correcta… i sabessin entomar tot el que venia després.
13 de novembre, 2023
Els minuts passen, amb l’escola en silenci. Fins i tot els yara-ma-yha-who, deuen estar dormint, i per un moment, començo a tenir l’esperança que els meus companys d’aventura també. Tot i això, sé que no tindré aquesta sort. Són tocatardans, tots tres. I saben que no em faré enrere i els deixaré a l’estacada, un cop m’hi he compromès. Em coneixen massa.
Decideixo gaudir d’aquesta estona de tranquil·litat, ja que últimament escassegen. Absorbir-ne tot el que puc. D’aquí a quatre setmanes serem fora d’aquí, aquesta vegada de manera definitiva. O potser algú de nosaltres es farà professor, a la llarga. Qui sap. Tot i que crec que jo no. Tancar-me de per vida sota terra no fa per mi, amb tanta feina per fer allà fora.
Sigui com sigui, primer hauré d’aprovar els exàmens.
Sospiro. Estudiar, això és el que hauríem d’estar fent. Estudiar o dormir per poder estudiar més demà. No entenc la necessitat d’arriscar-se quan poden sortir tantes coses malament. Però sent sincers, fa temps que vaig deixar d’intentar entendre què els passava pel cap a aquells tres. Quan s’ajunten, són impredictibles.
Se senten unes passes que venen del passadís que porta a les habitacions de Mimi i aixeco el cap. Per si de cas, em moc, amagant-me darrere d’una columna que no em cobreix del tot però m’ajuda a passar desapercebut. Només em cal veure l’ombra, però, per quedar-me tranquil i sortir del meu amagatall. Només faltarà que s’obri la porta de Yawkyawk i ja hi serem tots.
2 de desembre, 2018
―És molt gran.
―No. Ets tu, que ets molt menuda.
La Kiara li va clavar un cop de colze, però l’Ori es va posar a riure igualment davant d’aquella porta que tan enorme li semblava també a ell. Com si se l’hagués de menjar. Com si l’hi hagués de prendre i quedar-se-la per sempre.
―Has pres una bona decisió ―va dir-li, per animar-la.
Veient que hi reaccionava bé, va seguir amb les paraules d’encoratjament, i com més somreia ella, més s’envalentonava ell. No va dir-li, però, fins a quin punt tenia el cor encongit; tant, que estava segur que se li havia fet de la mida d’una nou. No va dir-li que Yawkyawk era la residència més allunyada de Dirawong, o que ja la trobava a faltar. Només la va alabar per haver triat la residència que més s’ajustava a ella, la que sempre fluïa i s’adaptava, per molt que sabés que no s’acabaria d’entendre amb la gent que hi havia. Li va dir que havia estat valenta. Que Yawkyawk seria afortunada de tenir-la.
Li va dir tot això, i la va veure marxar darrere d’aquella porta tan gran, amb l’Izzy que la rebia, i va tenir la sensació que algun trosset d’ell acabava de marxar amb ella, i que ja mai, mai, no el recuperaria.
13 de novembre, 2023
La porta segueix semblant enorme quan la Kiara en surt, seguida de l’Izzy. Només han trigat uns segons, després que aparegués en Mat. Com si estiguessin connectats.
―Serà una gran nit! ―anuncia la Kiara, amb un somriure d’orella a orella.
Potser, al final, no és un error tan gran, això d’anar a buscar els billywigs.
―Quin és el pla? ―pregunta en Mat mentre comencem a caminar.
M’avanço per mirar per la cantonada i assegurar-me que no ens espera ningú al següent passadís, que em trobo desert. Abans que pugui avisar-los que és segur, ja m’han avançat, sense ni tan sols aturar-se quan havien de girar. Els segueixo una mica més enrere, en silenci.
―El pla és trobar els billywigs ―diu la Kiara, com si fos obvi―. Sortim de l’escola, anem en direcció a Kata Tjuta i l’Ori ens guia cap a les zones on la vegetació sigui més frondosa. Trobem els billywigs, ens piquen, flotem, fi. L’Ori es quedarà una mica allunyat perquè no el piquin i així ens arrossega cap a Wanampi altre cop, si ens costa moure’ns en el nostre nou estat antigravetat.
Cap dels tres no es gira a mirar-me, i sort, la veritat, perquè no he pogut amagar la sorpresa de la meva cara en veure que soc més clau en aquest pla del que em pensava. Ara resulta que no només els he de guiar, sinó que soc la seva garantia de tornar sans i estalvis a l’escola abans que es faci de dia.
Però eh, cap pressió.
―Jo crec que ens mourem la mar de bé ―diu l’Izzy―. Segur que això de flotar ho portarem com uns professionals.
Sempre que no hi sigueu al·lèrgics, penso, però em quedo en silenci. Pel que sembla, serà un problema que hauré de gestionar jo igualment, o sigui que no cal que s’hi preocupin, ells.
―La Kiara sobretot, que ja hi està acostumada, a volar ―fa en Mat.
―Eh, pallasso, que a mi no em cal jugar a Quidditch per controlar-me.
Per un moment, em pregunto cap a on anem, per on volen sortir a la superfície. Hi ha tres portes que duen a l’escola: la primera és el llac de Mutitjulu, als peus de la muntanya, que és el que es connecta amb altres punts d’aigua i els fa arribar a l’escola i marxar-ne a principi i final de curs; la segona, una mena de trapa que s’obre al costat del camp de Quidditch; i la tercera, la meva preferida, la de la torre d’Astronomia. Les que faig servir més són la primera i l’última, ja sigui per anar a classes de sanació amb els Anangu o per mirar les estrelles. El camp només el trepitjo quan la Kiara té partit, i dona gràcies.
Estic tan absort en els meus pensaments que estic a punt de xocar amb l’Izzy, que s’ha quedat parada davant meu. Per sort, m’aturo a temps, i em faig enrere abans que se n’adoni. Sembla, però, que tenen l’atenció posada en algun altre lloc, perquè s’estan tots trets quiets, en silenci, i mirant de costat cap al passadís de les classes.
Trec el cap i em quedo jo també congelat. Perquè de l’altra punta del passadís, pintats amb pintura blanca per tot el cos vermell, ve corrent un exèrcit d’una vintena de yara-ma-yha-who.
Unapersona Enviat el 09/03/2024 a les 15:08:34 #28207 He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols Hola hola!
L'inici del capítol m'ha agradat perquè per la manera com està escrit ja suggereix un salt temporal respecte l'anterior fragment passat. Crec, almenys de moment, tots els salts haurien pogut quedar clars sense les indicacions temporals explícites, perquè també vas canviant de temps verbal. Però vaja, tampoc molesten.
La professora Johnson em cau bé, caçant talent quan en troba i compartint la seva passió! Els noms de les constel·lacions d'Austràlia em criden molt l'atenció, suposo que perquè estic acostumat a les que tenim a l'hemisferi nord. I com funciona la torre d'astronomia, per cert? Uluru és un lloc relativament turístic pel que em sembla recordar. És un conjut mimètic/d'invisibilitat?
L'escena al dormitori de la Kiara m'ha semblat molt mona! Tot i que s'ha pogut pintar l'habitació? És legal, això? xD I quina sort... i pressió que et triïn les quatre residències! Crec que jo estaria igual que ella. Quina pena que l'Ori i la Kiara acabin a residències diferents... i que trista la separació :( No sabia que això seria un drama!
I aquest final... què hi fan vint yara-ma-yha-who amb pintura de guerra? A algú se li ha escapat el que estaven planejant?
Cass Ross Enviat el 20/05/2024 a les 01:02:53 #28226 He escrit 15 fanfics amb un total de 72 capítols Em representa molt la rutina de l’Ori però no podria despertar-me d’hora pels caps de setmana. M’agrada el contrast després amb la nova dinàmica de la professora Johnson. Em cau bé la professora. I no m’havia plantejat que les constel·lacions són diferents!!
M’agrada molt la descripció de blaus de les parets de l’habitació de la Kiara.
Al principi m’ha confós la tria de la selecció, però si ho he entès bé, a principi de curs (al gener!) són escollits i tenen tot aquell curs de segon per prendre una decisió d’on van, i s’han de pronunciar abans que el curs acabi al desembre. M'hagués agradat poder-ho "veure" més en directe, en comptes d'un comentari així. Sembla ben interessant!
Saps construir molt bé els personatges. El món interior de la Kiara queda molt ben exposat a través de la conversa amb l’Ori sobre la tria de residències. Ha sigut un dels meus trossos preferits del capítol.
L’escena quan se separen pel tema residències ha sigut molt bonic i molt emotiu i molt concís.
Em sorprèn que es vagin passejant per l’escola de nit i no vagin amb cura de ser vistos o no es trobin a ningú, perquè a més van parlant tota l’estona.
AH! Ja deia jo!! Holy shit, esperava un profe o un alumne, no els yara-ma-yha-wo amb males puces!!
Antares_Black Enviat el 24/06/2024 a les 01:56:36 #28246 He escrit 12 fanfics amb un total de 58 capítols Ei! Ja ha passat un curs!? Això vol dir que aviat sabrem la residència dels personatges? Vull saber quina trien!
Ok després dius que fa segon i ja no ho entenc...
Molt bé, Ori. Feina feta no té destorb, així m'agrada.
Ara que hi caic, Ori sona més a por que a foscor com Orpheus. O a Orió (que ja lliga que li agraden els estels) o a or. És interessant veure com els hipocorísitics es poden allunyar o acostar al nom original.
Ei, que la professora Johnson té un telescopi únic! Ho deixo tot i me n'hi vaig. Jo ho faria!! hahahaa
M'encanta que la professora el vingui a trobar per mirar pel telescopi i tot plegat, però no entenc a què ve (ni per què és el matí del dissabte però és de nit... potser és a la matinada?)
Ok no entenc gens el tema de la residència ni del temps ni de l'espai. El company de dormitori se n'ha anat a la seva suposada residència. Però em pensava que encara no les havien triades... Potser es poden anar tirant al llarg del primer curs (?), però aleshores com i quan fan la cerimònia de la Tria? La fan a primer i les estàtues manifesten la seva opinió i després l’alumne té més temps per triar? I també creia que estaven acabant primer i ara parles del passadís de segon... I ara que el company de dormitori se n’ha anat, només en queden els dos al passadís?
A veure, és que van a la residència que volen a mesura que ho tenen clar, és això? Això explicaria que en Mat (entenc que l'Izzy també) ja se n'hagi anat però que ells encara no. La Kiara sembla ser una persona molt extravertida, sola és troba fatal... i el lloc aquest recordo que es diu la Sala del Silenci, oi? Fa por i tot. Les jornades de reflexió més angoxiants...
Però això no m'explico per què dius que fan segon... En el primer capítol s'entenia que comencen el curs el gener i acabem el desembre així que si ets gener del 2017 quan va començar l'escola, ara desembre del 2018 està acabant primer, no?Perdona per aquest embolic que porto a sobre, espero que m’ho puguis aclarir.
I aquesta decoració surfera tan guai l'ha posada la mateixa Kiara? Tot i que és una habitació provisional mentre no es decideixen, ella la posa al seu gust. Què hi deia l’Izzy? També hi tenia coses seves?
«seria la primera que es deixaria anar alguna de les seves savieses transcendentals hippie-surferes» haha em quedo amb això de hippie-surferes xD
Ok així ho he pensat bé. El primer de desembre acaba el termini perquè triïn residència. De quin curs?
Si l'Ori no ha anat directe a Dirawong que ho té tan clar segurament és perquè vol estar el màxim de temps possible amb la Kiara.
«Per molt que, en el procés de principi de curs, se li haguessin il·luminat tant la pedra de Dirawong com de Namarrkong» així entenc que ées com Ilvermorny oi? Que les residències et trien però al final els tu qui decideix on vol anar finalment. La diferència positiva amb Ilvermorny és que tens tot un any per decidir-ho.
«Si seguia allà, esperant-se fins a l’últim moment per fer-ho oficial i arriscant-se a quedar a la pitjor habitació… era perquè no volia deixar sola la Kiara.» Yeah confirmat. Jo creia que era perquè volia estar amb ella, però ho fa perquè no estigui sola, així que ho fa per ella. Això el fa molt abnegat, servicial. Potser sí que va d'anar a Dirawong. Crec que aquí ha de triar si vol estar amb altres aborígens o no. Afegeixo: Després veiem que no té cap importància, perquè ell és estrany fins i tot entre l aresta de nadius...
«En els dos anys que feia que la coneixia» ok torno a estar perdut en el camp del temps...
«―Au, ho pots dir. Tots dos en som conscients, que el curs vinent no serem veïns.» Això ho diu l'Ori? Això m'ha fet pena. Però també es bonic en certa manera, perquè vol dur que ho expressa abm la certesa que l’altre pensa el mateix.
«Per un moment, l’Ori va tenir enveja. En Mat, el seu company d’habitació durant tot aquell temps, era a la primera, i l’Izzy, la de la Kiara, a la segona. Algun d’ells la tindria definitivament al seu equip pel que quedava de la seva escolarització, mentre ell se n’anava a ser el raret de Dirawong i a empassar-se la solitud, com havia fet el seu germà abans que ell. Havent vist el que havia vist, l’admirava encara més per haver arribat a sisè i estar ja a punt de graduar-se.» Ai no ho entenc! Primer de què? Segon de què? Vols dir que en Mat anava a Mimi i que l'Izzy anava a Yawkyawk? Llavors «Algun d’ells la tindria definitivament al seu equip pel que quedava de la seva escolarització, mentre ell se n’anava a ser el raret de Dirawong i a empassar-se la solitud, com havia fet el seu germà abans que ell.» Crec que ara ho entenc. Que trist, per favor!
Què és el que es prenen d'una altra manera els que van a Yawkyawk?
«Exacte. Vull dir, mira l’Izzy. Jo me l’estimo molt i tot el que vulguis, però si ella muta i s’adapta, és per interès propi, no perquè tot li estigui bé. És capaç de posar diferents cares segons el que la beneficia més. I això em fa enrere" m’encanta tota la reflexió que fa sobre cada residència i el que significa. Però crec que està bé que cadascú triï una residència per motius diferents. Trobo que la Kiara està traient tot el que és dolent de cada una.
«En realitat, no, tenies raó. En realitat… ja ho sabia, que no aniria a cap d’aquelles dues. Només que una cosa és saber-ho, i l’altra acceptar-ho» molta raó, Kiara.
«Crec que ja hem tingut prou acceptació, per no haver esmorzat ―va afirmar, més convençuda, mentre s’aixecava. Li va allargar una mà, que ell va agafar. // ―Hi estic d’acord. Decisions transcendentals, amb la panxa plena»No he entès mai per què es diu això de fer tal cosa amb la panxa buida o amb la panxa plena... És perquè prefereixen que el mal de que han de morir no sia de fam?
Només estan cinc anys a l'escola?
Ara ja sabem que són tres. En Mat també doncs? Dos a Mimi (en Mat i al final la Kiara) i un a Yawkyawk (Izzy). Eeem... crec que després s’entén com si a Yawkyawk hi vagin l’Izzi i la Kiara. Segurament està ben expressat, però per algun motiu a mi m’està costant d’entendre.
Al final l'Ori va a Dirawong? No entenc per què és el raret... Podria pensar que és per la seva personalitat. Però al germà també li ha passat el mateix... Vol dir que vénen d'un lloc estrany també pels altres aborígens. Això no ho entenc.
«davant d’aquella porta que tan enorme li semblava també a ell. Com si se l’hagués de menjar. Com si l’hi hagués de prendre i quedar-se-la per sempre.» Ai, que trist, si us plau!
«Yawkyawk era la residència més allunyada de Dirawong,» què?? Però no havíem quedat que havia triat Mimi?? Si hi ha dos de Mimi i un de Yawkyawk (en Mat i l'Izzy) implica que la Kiara ha triat Mimi. No??? No ho entenc. Així prenc que Mat a Mimi, l'Izzy i Kiara a Yawkyawk i l’Ori a Dirawong? Ho dic bé?
Per què és la més allunyada? Per distància física O essència?
«Només la va alabar per haver triat la residència que més s’ajustava a ella, la que sempre fluïa i s’adaptava, per molt que sabés que no s’acabaria d’entendre amb la gent que hi havia. Li va dir que havia estat valenta. Que Yawkyawk seria afortunada de tenir-la.» Que bonic, si us plau!
«triat la residència que més s’ajustava a ella, la que sempre fluïa i s’adaptava, per molt que sabés que no s’acabaria d’entendre amb la gent que hi havia.» Com ho entenc!
«va tenir la sensació que algun trosset d’ell acabava de marxar amb ella, i que ja mai, mai, no el recuperaria» em perdo molt amb els espais i els moments temporals, però m'emociona.
«amb l’Izzy que la rebia» (a Yawkyawk) per tant crec que t'has equivocat i que volies dir «un de Mimi i dos de Yawkyawk»- Perdona, que el comentari queda molt caòtic. Ja m’ho aclarirà quan em responguis.
«Potser, al final, no és un error tan gran, això d’anar a buscar els billywigs.» Això he pensat arran del somriure de la Kiara suposo...
El pla de la Kiara d'anar a trobar els billiwgs però que no piquin l'Ori perquè els pugui tornar cap a l'escola sona com l'amic que no beu alcohol per poder conduir després de la festa i portar tothom a casa seu haha sí, Ori, ets una peça clau en el seu pla xD
Més m'ensumo i ja m’ho ensumava des del principi de la fic que hi haurà problemes amb les picades aquestes... Edito: NO SÓN PROBLEMES! (mmm potser per l’Ori sí, però crec que l’autora considera que és un bon desenllaç)
Una vintena de yara-ma-yha-who pintats de cap a peus? Aaaaah!!!!!
A diferència d'Unapersona, a mi sí que em van molt bé les dates que encapçalen cada fragment. És cert que canvies de temps verbal, però ja tinc prou feina per entendre on i quan es troben. No crec que el problema es trobi en aquest canvi de dates, però, crec que això és clar.
El suggereix que la professora Johnson va de caçatalents. Però no sé si no m'ha semblat molt agafat amb pinces, molt de sobte. Els caràcters dels personatges són molt clars i, com diria Unapersona, show don't tell i això està súper, et surt molt bé. Ara, no penso el mateix de les aficions... Ok el surf, la decoració del dormitori i les xancletes, però no entenc gaire la passió de l'Ori per l’astronomia... Suposo que la torre és a la superfície (el camp de quidditch també?) però llavors com és que no queda a la vista dels muggles?
Sobre la separació per residències... No m'allargo en el que penso de les residències. Molt guai el tema de les personalitats i que d'alguna manera han de partir els alumnes en línies, però massa ritual tot plegat (un orgull de residència que no se sap on qued); no en la teva fic, sinó en general), i això de separar-se és massa fort. S'haurien d'afavorir activitats per fer més entre les residències i que no totes fossin de competició (com el quidditch) sinó també de cooperació. Crec que la separació és més forta quan els alumnes ja han conviscut junts un any (temps que trobo necessari per poder decidir-se bé) i perquè acaben estan molt separats. Però guaiteu aquests quatre, van a tres residències diferents (i ja ens han dit que les Kiara i l'Izzy són tan diferents) i continuen junts després d'aquesta anys. Ara, per l'Ori és encara més perquè es nota que n'està molt de la Kiara.
«Al principi m’ha confós la tria de la selecció, però si ho he entès bé, a principi de curs (al gener!) són escollits i tenen tot aquell curs de segon per prendre una decisió d’on van, i s’han de pronunciar abans que el curs acabi al desembre. M'hagués agradat poder-ho "veure" més en directe, en comptes d'un comentari així. Sembla ben interessant!» Totalment d'acord amb Cass!
La conversa sobre les residències també m'ha agradat molt. Ens expliques les residències i alhora ens parles de la Kiara i de l'amistat que hi ha entre els i l'Ori. Trobo que és el tema central del capítol i també el punt fort. El tema de la professora Johnson em queda un xic fora de lloc. Suposo que és la manera d'introduir-lo perquè segurament tindrà importància més endavant (si no m'ha de tenir per mi és totalment eliminable).
Una altra humil crítica que tinc és que hem acabat el segon capítol i encara no hem vist fer ni un bri de màgia...
Antares
Mercè Granger Enviat el 04/08/2024 a les 17:30:53 #28281 He escrit 6 fanfics amb un total de 39 capítols Ai, m'agrada moltíssim com comença, tot i que ha passat un any, has triat tan bé les paraules i que mostres que em queda superclar com ha estat el primer curs. També m'encanta el sistema de residències i que tinguin tant de temps per triar, està molt bé. M'agrada molt tot el lore de l'escola i com has aconseguit combinar tota la problemàtica de la colonització i donar-hi una visió crítica juntament amb la cultura i mitologia dels aborígens.
Òbviament el punt central del capítol i que t'ha quedat impecable és la relació Ori-Kiara, les escenes dels dos són molt maques i el companyerisme entre ambdós a pesar de ser tan diferents. Les escenes són precioses i molt emotives, però no esperava menys. És que és molt maco i té també un aire de nostàlgia als primers llibres sent tant joves, que cuquis <3
I aquests moments tan tendres els has sabut alternar molt bé amb la crispació i la tensió creixent del present. Aquest capítol m'ha encantat pel contrast entre aquests dos temps, ho has sabut portar súper bé, i el final OMG! Pobre! Però era obvi que no podia anar sobre rodes, la incursió nocturna.