Tjukurpa - Segon
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 28/01/2024 a les 17:08:29
Última modificació 28/01/2024 a les 17:08:29
Tots els capítols de Tjukurpa
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


Segon

1 de desembre, 2018

Normalment, l’Ori es llevava aviat els dissabtes. Aprofitava que l’escola estava majoritàriament en silenci per recórrer els llargs passadissos de roca vermella i pujava fins a les estances superiors, més properes a la superfície, des d’on podia respirar aire fresc. Un cop allà, es posava còmode, treia apunts, llibres i pergamins i es posava a fer feina, intentant acabar totes les tasques pendents en aquell moment que ningú no el molestava. Quan s’acostava l’hora d’esmorzar, ho desava tot i baixava fins el menjador per ser el primer d’entrar-hi i gaudir de la tranquil·litat, i en marxava quan la majoria de l’alumnat i el seu xivarri l’inundaven. Llavors, tornava a l’habitació, que en aquell moment solia estar buida, i sabia que el seu cap de setmana, que havia començat bé, seria fructífer.

Això va ser, és clar, fins que va conèixer la professora Johnson. La docent d’Astronomia, que no havia de tenir fins el curs següent, es va assabentar del seu interès en la matèria i el va anar a buscar ella mateixa. I llavors, la seva rutina perfecta es va tombar de cap per avall.

Les nits tranquil·les de cap de setmana es van convertir en escapades a la torre d’Astronomia per veure les estrelles. Els matins de llevar-se aviat, en dormides llargues, i els esmorzars tranquils i en pau, en àpats compartits amb els més tocatardans i sorollosos de l’escola. La frescor d’un bon descans, en lleganyes fins al migdia. Tot, però, valia la pena. La professora Johnson tenia un telescopi únic, que estava aprenent a fer servir, i que li havia permès veure les Set Germanes i la Canoa més clarament del que es pensava que era possible. Havia pogut distingir tants detalls de l’Emú del cel que no se’n sabia avenir. Per molt cansat que estigués, només podia pensar en com d’afortunat se sentia.

Per això, aquell dissabte, ja eren quarts de deu quan va sortir de la seva habitació buida. Buida, és clar, no perquè en Mat hagués matinat, cosa que hauria estat extraordinària, sinó perquè ja feia vora un mes que s’havia mudat a la seva residència. Com tots els altres, de fet. Al passadís de segon, que havia estat ple de vida no feia tant, només hi quedaven ells dos.

―No puc amb tant de silenci.

L’Ori va somriure sense que li calgués veure-la. La seva veu apagada venia de darrere la porta entreoberta, la de l’habitació que li quedava just davant. Va empènyer-la suaument i va entrar a l’estança, que ja li era tan familiar com la seva.

Les parets estaven pintades de color de mar. Haver dit que eren blaves i res més no hauria fet justícia a la barreja de tons de blau i turquesa que l’omplien, juntament amb les taquetes blanques que representaven l’escuma. La taula de surf, inútil allà sota però tan necessària, ocupava un lloc central, entre l’escriptori i la prestatgeria, i pòsters de grups coreans que encara confonia estaven repartits de manera molt poc equilibrada. Un dels llits estava cobert de llençols acolorits mal posats, i l’altre descansava, trist i sense ocupant, només amb el matalàs però ple de roba per sobre. En un dels pocs racons de paret que no tenien res davant, hi havia una figura asseguda a terra, abraçant-se les cames amb els braços i amb els cabells rossos tapant-li la cara.

―Com t’ho fas, tu? No et tornes boig? ―li va preguntar ella en sentir que entrava.

―Nah ―va fer ell―. M’ajuda a pensar.

A poc a poc, va enretirar una pila de llibres de terra per fer lloc i es va asseure al costat de la Kiara, arrepenjat a la paret. Va mirar amunt, a aquell sostre que et feia sentir que eres ben bé dins de l’aigua, i va pensar que allò l’ofegava més que els metres de terra que hi havia entre ells i la superfície.

―Ja penso massa, últimament ―va replicar-li ella, sense aixecar el cap.

―Això està bé. Pensar sempre ajuda.

―No, no ajuda ―va fer, més alterada, mirant-lo finalment, i l’Ori va somriure, perquè sabia que això passaria―. Com més penso, menys clares tinc les coses!

―De vegades, quan dubtem, és que totes les solucions són bones.

―O potser són totes dolentes. I no riguis, que és seriós! No necessito les teves filosofades, ara!

L’Ori va parar de riure, però no podia evitar que li fes gràcia. La Kiara solia ser aquella persona que de tan ultrapositiva t’arribava a fer ràbia, i si es veiés en un mirall, seria la primera que es deixaria anar alguna de les seves savieses transcendentals hippie-surferes.

―Perdó ―va dir llavors―. És que estic nerviosa. És u de desembre, i…

I aquell dia s’acabava el termini per triar residència, és clar. Dilluns, quan comencessin els exàmens, tothom havia d’estar ben instal·lat.

―No passa res ―va fer ell, traient-li importància amb un gest―. Ja ho entenc.

―Que ningú s’estressi, però, eh? Ja ho trobarem. D’alguna manera, d’aquí a l’hora d’anar a dormir, tindré la resposta.

―No en dubto.

La Kiara va tornar a sospirar. En realitat… Segur que ja sabia què faria, va pensar l’Ori. Portava tot el curs fent-se aquella pregunta, des de la cerimònia que havia tingut lloc al gener, però el problema real era que no sabia tancar-se a una sola opció, i no volia acceptar el que en el fons estava clar.

―És fàcil, per a tu ―va recriminar-li llavors ella―. Ja saps quina residència triar.

―Això no té sentit. Si fos així, ja no seria aquí.

Tots dos sabien que era mentida, però ningú no ho va dir en veu alta. Feia més d’un any que l’Ori havia decidit que aniria a Dirawong. La residència creada en honor a l’ésser que havia ensenyat cultura i medicina als humans era la preferent de l’alumnat aborigen; fins i tot d’ell, que era tan diferent dels altres, provenint de les illes Tiwi amb la seva societat matriarcal. Era la residència del servei, d’aquells que buscaven ajudar els altres, que donaven importància a la tradició i la comunitat, i amb una preferència per la sanació. Per molt que, en el procés de principi de curs, se li haguessin il·luminat tant la pedra de Dirawong com de Namarrkong, residència de la justícia i l’ètica, la seva decisió estava presa de feia temps.

Si seguia allà, esperant-se fins a l’últim moment per fer-ho oficial i arriscant-se a quedar a la pitjor habitació… era perquè no volia deixar sola la Kiara.

―Ori, això és horrible ―va dir ella, deixant caure el cap enrere i tancant els ulls―. No m’agrada prendre decisions, i menys si són tan importants i irreversibles. Per què em van haver de triar totes quatre? Si només m’hagués volgut una residència, ja m’hi hauria adaptat, i tot bé!

Era així. En els dos anys que feia que la coneixia, havia vist com entomava el que li venia sense gaires preocupacions, i com aquella obsessió seva per fluir la portava a acceptar les situacions en què es trobava. Si la decisió ja li hagués arribat feta, tot hauria estat senzill. Però tenia totes les opcions possibles, i això era el pitjor que li podia passar, a ella, per molt que fos extraordinari i molts li tinguessin enveja.

―Però realment, tu ja ho saps, que no totes quatre són opcions, oi? ―es va oferir a ajudar―. Estic segur que una o dues les tens descartades.

―De vegades em penso que sí ―va fer ella, estenent els braços com si li volgués ensenyar alguna cosa―. I llavors em recordo d’alguna cosa guai de la residència que he descartat, i torna a la llista, i així fins a la fi dels temps.

―No, no és veritat ―li va respondre ell, mirant-la―. En el fons, ja saps quines no poden ser. És o no és?

La Kiara va sospirar i va tancar els ulls. L’Ori li va donar un bon minut de silenci, perquè pensés, fins que ella va arrencar.

―Suposo que la gent de Namarrkong és massa intensa per a mi.

L’Ori va somriure.

―I tant.

―O sigui, realment, hi crec molt, en la justícia, que és la base, oi? Però els trobo tan rígids que no ho sé. Jo no ho veig tot tan blanc o negre.

―Hi estic d’acord. Una menys. Ja només te’n queden tres.

Se li veia a la cara la contrarietat que li suposava tancar-se una porta, però no va dir res. Va fer que sí amb el cap i va seguir endavant.

―Llavors, si n’hagués de descartar una altra…

Es va quedar encallada i el va mirar, amb pena. L’Ori va notar una punxada al pit, però li va somriure per animar-la, sabent el que venia.

―Au, ho pots dir. Tots dos en som conscients, que el curs vinent no serem veïns.

―És que ja m’agrada, tot el tema de la comunitat i d’ajudar els altres i tal, però no tinc cap intenció de fer-ho a través de la sanació. No m’agraden, les ferides. Per tant…

―Dirawong descartada ―es va oferir ell―. Queden Mimi i Yawkyawk.

Per un moment, l’Ori va tenir enveja. En Mat, el seu company d’habitació durant tot aquell temps, era a la primera, i l’Izzy, la de la Kiara, a la segona. Algun d’ells la tindria definitivament al seu equip pel que quedava de la seva escolarització, mentre ell se n’anava a ser el raret de Dirawong i a empassar-se la solitud, com havia fet el seu germà abans que ell. Havent vist el que havia vist, l’admirava encara més per haver arribat a sisè i estar ja a punt de graduar-se.

―Mimi està bé ―va seguir ella, per sort aliena a tot aquest pensament―. Per la creativitat, i això de veure camins que potser altres no han detectat. Mimi m’agrada. Però llavors hi ha Yawkyawk, que amb això de saber adaptar-se a les situacions trobo que fa per mi, tot i que…

―La gent que hi va s’ho solen prendre d’una altra manera.

La Kiara va fer que sí amb una mica més d’energia.

―Exacte. Vull dir, mira l’Izzy. Jo me l’estimo molt i tot el que vulguis, però si ella muta i s’adapta, és per interès propi, no perquè tot li estigui bé. És capaç de posar diferents cares segons el que la beneficia més. I això em fa enrere.

―Però si no fos per això, triaries Yawkyawk?

La Kiara va trigar un moment a contestar. Va fixar la mirada en les xancles que portava, que a jutjar per l’estat de descomposició en què es trobaven, semblava que haguessin recorregut com a mínim un miler de platges.

―Potser sí?

Bé, era una millora.

―Per tant, tenim dues opcions. No està tan malament, oi? Fa una estona, en tenies quatre.

―En realitat, no, tenies raó. En realitat… ja ho sabia, que no aniria a cap d’aquelles dues. Només que una cosa és saber-ho, i l’altra acceptar-ho.

L’Ori va fer que sí amb el cap, satisfet. Estava sent resolutiva, i era una gran notícia.

―Estic segur que, en el fons, també tens la resposta definitiva dins. Una mica més d’acceptació, i demà al matí estarem fent la mudança.

La Kiara va tancar els ulls.

―Tinc gana ―va dir només.

―Jo també ―va riure l’Ori.

―Crec que ja hem tingut prou acceptació, per no haver esmorzat ―va afirmar, més convençuda, mentre s’aixecava. Li va allargar una mà, que ell va agafar.

―Hi estic d’acord. Decisions transcendentals, amb la panxa plena.

Es va espolsar els pantalons i va tornar a mirar al seu voltant. En aquell moment, més enllà de veure-hi una representació del que devia ser el cap de la Kiara, es va horroritzar d’adonar-se que l’endemà al matí, quan fessin la mudança, haurien d’ordenar i traslladar tot allò. A ella, però, no semblava ni que li hagués passat pel cap.

―Ja ho trobarem ―va dir llavors, tot i això, com si li hagués llegit la ment.

Esperava que sí. Que trobessin la decisió correcta… i sabessin entomar tot el que venia després.



 

13 de novembre, 2023

Els minuts passen, amb l’escola en silenci. Fins i tot els yara-ma-yha-who, deuen estar dormint, i per un moment, començo a tenir l’esperança que els meus companys d’aventura també. Tot i això, sé que no tindré aquesta sort. Són tocatardans, tots tres. I saben que no em faré enrere i els deixaré a l’estacada, un cop m’hi he compromès. Em coneixen massa.

Decideixo gaudir d’aquesta estona de tranquil·litat, ja que últimament escassegen. Absorbir-ne tot el que puc. D’aquí a quatre setmanes serem fora d’aquí, aquesta vegada de manera definitiva. O potser algú de nosaltres es farà professor, a la llarga. Qui sap. Tot i que crec que jo no. Tancar-me de per vida sota terra no fa per mi, amb tanta feina per fer allà fora.

Sigui com sigui, primer hauré d’aprovar els exàmens.

Sospiro. Estudiar, això és el que hauríem d’estar fent. Estudiar o dormir per poder estudiar més demà. No entenc la necessitat d’arriscar-se quan poden sortir tantes coses malament. Però sent sincers, fa temps que vaig deixar d’intentar entendre què els passava pel cap a aquells tres. Quan s’ajunten, són impredictibles.

Se senten unes passes que venen del passadís que porta a les habitacions de Mimi i aixeco el cap. Per si de cas, em moc, amagant-me darrere d’una columna que no em cobreix del tot però m’ajuda a passar desapercebut. Només em cal veure l’ombra, però, per quedar-me tranquil i sortir del meu amagatall. Només faltarà que s’obri la porta de Yawkyawk i ja hi serem tots.



 

2 de desembre, 2018

―És molt gran.

―No. Ets tu, que ets molt menuda.

La Kiara li va clavar un cop de colze, però l’Ori es va posar a riure igualment davant d’aquella porta que tan enorme li semblava també a ell. Com si se l’hagués de menjar. Com si l’hi hagués de prendre i quedar-se-la per sempre.

―Has pres una bona decisió ―va dir-li, per animar-la.

Veient que hi reaccionava bé, va seguir amb les paraules d’encoratjament, i com més somreia ella, més s’envalentonava ell. No va dir-li, però, fins a quin punt tenia el cor encongit; tant, que estava segur que se li havia fet de la mida d’una nou. No va dir-li que Yawkyawk era la residència més allunyada de Dirawong, o que ja la trobava a faltar. Només la va alabar per haver triat la residència que més s’ajustava a ella, la que sempre fluïa i s’adaptava, per molt que sabés que no s’acabaria d’entendre amb la gent que hi havia. Li va dir que havia estat valenta. Que Yawkyawk seria afortunada de tenir-la.

Li va dir tot això, i la va veure marxar darrere d’aquella porta tan gran, amb l’Izzy que la rebia, i va tenir la sensació que algun trosset d’ell acabava de marxar amb ella, i que ja mai, mai, no el recuperaria.



 

13 de novembre, 2023

La porta segueix semblant enorme quan la Kiara en surt, seguida de l’Izzy. Només han trigat uns segons, després que aparegués en Mat. Com si estiguessin connectats.

―Serà una gran nit! ―anuncia la Kiara, amb un somriure d’orella a orella.

Potser, al final, no és un error tan gran, això d’anar a buscar els billywigs.

―Quin és el pla? ―pregunta en Mat mentre comencem a caminar.

M’avanço per mirar per la cantonada i assegurar-me que no ens espera ningú al següent passadís, que em trobo desert. Abans que pugui avisar-los que és segur, ja m’han avançat, sense ni tan sols aturar-se quan havien de girar. Els segueixo una mica més enrere, en silenci.

―El pla és trobar els billywigs ―diu la Kiara, com si fos obvi―. Sortim de l’escola, anem en direcció a Kata Tjuta i l’Ori ens guia cap a les zones on la vegetació sigui més frondosa. Trobem els billywigs, ens piquen, flotem, fi. L’Ori es quedarà una mica allunyat perquè no el piquin i així ens arrossega cap a Wanampi altre cop, si ens costa moure’ns en el nostre nou estat antigravetat.

Cap dels tres no es gira a mirar-me, i sort, la veritat, perquè no he pogut amagar la sorpresa de la meva cara en veure que soc més clau en aquest pla del que em pensava. Ara resulta que no només els he de guiar, sinó que soc la seva garantia de tornar sans i estalvis a l’escola abans que es faci de dia.

Però eh, cap pressió.

―Jo crec que ens mourem la mar de bé ―diu l’Izzy―. Segur que això de flotar ho portarem com uns professionals.

Sempre que no hi sigueu al·lèrgics, penso, però em quedo en silenci. Pel que sembla, serà un problema que hauré de gestionar jo igualment, o sigui que no cal que s’hi preocupin, ells.

―La Kiara sobretot, que ja hi està acostumada, a volar ―fa en Mat.

―Eh, pallasso, que a mi no em cal jugar a Quidditch per controlar-me.

Per un moment, em pregunto cap a on anem, per on volen sortir a la superfície. Hi ha tres portes que duen a l’escola: la primera és el llac de Mutitjulu, als peus de la muntanya, que és el que es connecta amb altres punts d’aigua i els fa arribar a l’escola i marxar-ne a principi i final de curs; la segona, una mena de trapa que s’obre al costat del camp de Quidditch; i la tercera, la meva preferida, la de la torre d’Astronomia. Les que faig servir més són la primera i l’última, ja sigui per anar a classes de sanació amb els Anangu o per mirar les estrelles. El camp només el trepitjo quan la Kiara té partit, i dona gràcies.

Estic tan absort en els meus pensaments que estic a punt de xocar amb l’Izzy, que s’ha quedat parada davant meu. Per sort, m’aturo a temps, i em faig enrere abans que se n’adoni. Sembla, però, que tenen l’atenció posada en algun altre lloc, perquè s’estan tots trets quiets, en silenci, i mirant de costat cap al passadís de les classes.

Trec el cap i em quedo jo també congelat. Perquè de l’altra punta del passadís, pintats amb pintura blanca per tot el cos vermell, ve corrent un exèrcit d’una vintena de yara-ma-yha-who.

 


Llegit 30 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)