Tjukurpa - Primer
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 28/01/2024 a les 17:06:23
Última modificació 28/01/2024 a les 17:06:23
Tots els capítols de Tjukurpa
Pròxim capítol >


Primer

14 de novembre, 2023

Ho han decidit a l’hora de Pocions. S’han posat a xiuxiuejar, ells tres, amb cara de portar-ne alguna de cap, i jo no he pogut fer més que esperar el veredicte mentre remenava la marmita (dues vegades en sentit horari, una en sentit antihorari) com el condemnat que espera per saber de quin mal ha de morir.

No m’han obligat pas a acompanyar-los, és clar. Si ho haguessin fet, probablement no els hauria sortit bé. En canvi, m’han enviat la Kiara.

―Va, Ori ―m’ha dit mentre jo feia tot el possible per no mirar-la als ulls―. Tu et saps orientar molt millor que nosaltres, i surts més sovint a l’exterior per fer classe. No ens vols ajudar?

Aquesta pregunta, acompanyada amb el to de pena, ha estat la primera daga.

―Tu també surts molt, pel Quidditch ―he respost, aguantant el tipus―. No pots pujar a l’escombra i dir-los cap on heu d’anar?

―Però de nit no veuré res! ―m’ha dit, cosa que, és clar, té lògica―. Va, Ori. Em fa moltíssima il·lusió ―segona daga― anar a buscar billywigs abans d’acabar sisè i marxar de Wanampi. La setmana passada hi va anar la Marlie Sterritt, i no va passar res.

Evidentment, que si hi va anar la Marlie, ella no vol ser menys.

Aquí he sospirat. No cal dir que feia temps que ho sabia, que algun dia acabaríem així, però preferia no pensar-hi gaire. A l’escola de Wanampi, és tradició que, alguna nit, els alumnes d’últim curs s’escapin i vagin a l’exterior amb l’esperança de trobar un niu de billywigs, una mena d’insectes blaus i alats que, quan et piquen, et fan flotar unes hores en el millor dels casos (o, si hi ets al·lèrgic, cosa que no saps fins aquell moment, et pots quedar en flotació de per vida). Si els professors ho saben, hi fan els ulls grossos.

―Ori. Orpheus ―ha fet llavors, utilitzant el meu nom complet i sabent l’efecte que això tindria―. Ho faràs per mi? Sisplau?

I amb aquesta tercera daga, ja he quedat tocat i enfonsat. He mirat endavant, per veure la cara de súplica de la Kiara, que no enganyava ningú: la conec prou bé per saber que, darrere dels ulls negres ametllats, herència d’una àvia coreana, ja hi havia la satisfacció de la victòria.

He tornat a sospirar, i ella ha somrigut.

Per això ara em trobo aquí, davant la porta de la residència dels Yawkyawk, passada la mitjanit, quan els caps de monitors deixen de fer la seva ronda (cosa que sé perquè soc cap de monitors). Evidentment, soc el primer d’arribar, i m’assec a un dels sortints en forma de banc que hi ha tallats a la roca. 

Diria que no sé com m’he ficat en un problema d’aquestes dimensions, però seria enganyar-me a mi mateix. I posats a ser sincers, jo sé, com tothom, que els meus problemes van començar fa més de cinc anys, el primer dia que vaig trepitjar aquest edifici.



 

30 de gener, 2017

Quan l’Orpheus havia rebut la carta de Wanampi, el primer que havia fet havia estat triar-se un nom. No era que hagués viscut aquells 12 anys de vida sense, és clar; de fet, ja havia passat per dos: el de naixement, relacionat amb la seva terra, i el que li havien assignat als quatre anys, quan havia començat a adquirir aquella personalitat callada i observadora que només s’havia enfortit amb el temps. Aquests, però, eren noms reservats per la seva pell, és a dir, la seva gent, la seva tribu. Ara que sortiria de les illes Tiwi per primera vegada, necessitava un nom més comú, que no costés de dir en anglès, i que el pogués identificar davant dels seus nous companys i professors.

Ell, el seu germà gran i la seva mare havien passat deu dies per trobar-lo. I quan el van dir en veu alta per primera vegada, van saber que havia de ser aquell.

Orpheus. La foscor de la nit.

Unes setmanes després, amb un nom i una vareta nous de trinca, va agafar la mà del seu germà, que ja estava a punt de cursar cinquè a la mateixa escola, i es va acostar al límit de l’aigua de l’estret d’Apsley. A l’altra banda, podia veure els adolescents de l’illa de Bathurst, cinc en total. De l’illa de Melville, només eren ells dos. Amb la comunitat aborigen de les illes Tiwi sencera a banda i banda, encoratjant-los i acompanyant-los, van començar a caminar endins, fins que l’aigua els va cobrir sencers.

La llegenda deia que Wanampi, la gran serp mitològica, viatjava de punt a punt d’aigua amb l’arc de Sant Martí, i per això aquest era el mètode que feien servir a l’escola amb el seu nom per dur els alumnes a la seva destinació. L’Orpheus s’esperava, doncs, que al seu viatge hi hagués mil colors, però tot el que va veure va ser la foscor fins que, com en una finestra, va aparèixer un tros de roca vermellosa sota un cel blau, i de cop, va caure de cul a terra.

El primer que va notar va ser que estava sec, tot i venir de l’aigua. El segon, l’alçada de la sala on es trobava, amb parets tallades en la pedra vermellosa, que s’alçaven uns metres per sobre del seu cap per tancar-se en una cúpula. Es va quedar mirant-la un moment, sorprès que a l’escola, que es trobava completament sota terra, hi pogués haver sostres tan alts. I llavors va ser quan es va adonar de la gent, desenes d’adolescents que s’agrupaven a la mateixa sala, i que no havien caigut a terra, com ell.

El seu germà es va posar a riure i li va allargar una mà perquè s’aixequés. Ell ho va fer, avergonyit  i esperant que ningú no s’hi hagués fixat gaire. Per sort, semblava que la gent estava ocupada abraçant-se i saludant-se, tot il·luminat per una mena d’esferes brillants que penjaven del sostre.

―Benvingut a Wanampi ―va sentir, i a partir d’aquí, tot va anar molt de pressa.

Una mena de mico vermell amb el cap gros i sense dents, que va saber immediatament que era un yara-ma-yha-who, va aparèixer al seu costat i li va prendre l’equipatge. Els van dur a tots a una gran sala plena de taules, on va dinar amb el seu germà, envoltats d’un miler d’alumnes més alts que ell que només el miraven des de la distància com si fos una cosa estranya. Va ser llavors quan es va adonar que el seu germà havia estat tant per ell que no havia anat a saludar ningú, i que ningú no l’havia anat a saludar a ell, tampoc, tot i que des de mig desembre que no es veien. Quan l’hi va comentar, ell només va fer un gest amb la mà, com si volgués treure-li importància.

―Ja els aniré a buscar després, no pateixis per mi. No volia que dinessis sol.

Va fer que sí amb el cap i va menjar l’última forquillada, tot i que es va adonar que el seu germà, que solia ser de bon menjar, no tocava les postres.

Amb una sensació estranya, es va aixecar quan va sentir que un homenet petit i amb la cara gairebé tan vermella com els yara-ma-yha-who demanava que els alumnes de primer el seguissin, i dedicant una última mirada al seu germà, que li va fer un somriure encoratjador, va desaparèixer per la porta d’entrada.

Aviat va tenir altres preocupacions al cap. Els alumnes de primer no triaven residència; per sort, perquè no tenia ganes d’exposar-se davant de tothom. Mentre a ells els feien la benvinguda, eren els de segon, que seguien una cerimònia al menjador, tot i que tindrien tot el curs per prendre la decisió final. Ell, però, tenia una tasca més aterradora que enfrontar-se a un Bunyip per davant: conèixer els seus companys de curs.

―Bé, benvinguts i benvingudes siguin a Wanampi! ―va fer l’homenet que els guiava amb una veu molt divertida, aturat just davant de la porta―. Soc el professor Byrne, responsable dels alumnes de primer i docent d’Encanteris. Suposo que hauran vist que els seus companys més grans porten insígnies al pit: són les seves residències, Mimi, Yawkyawk, Dirawong i Namarrkong. Cada residència té una zona de l’escola reservada per als seus dormitoris i sales d’estudi. Vostès, en canvi, passaran aquest primer curs aprenent per veure com es desenvolupa la seva màgia i cap a quina d’elles tenen més afinitat. Per això, al final d’aquesta visita, els portaré als seus dormitoris, que estan a banda. Alguna pregunta, fins aquí?

Un braç es va aixecar, tremolós, a primera fila i el professor va somriure.

―Digues, bonica. Et dius…?

Una nena una mica grassona, amb una diadema blanca i ulleres, es va acostar a ell, clarament nerviosa i intentant no mirar gaire els alumnes que ara l’observaven.

―Izzy Cartwright, senyor… professor ―es va corregir amb cara d’horror―. Només volia saber… si… si haurem de dormir sols, a l’habitació.

Es va posar a mirar a terra immediatament, i l’Orpheus va pensar que tant de bo fos així, tot i que sabia que no, que li assignarien una persona, i que probablement seria horrible.

―És clar que no, senyoreta Cartwright ―va fer el professor Byrne―. Les habitacions són de dos o de tres. Alguna pregunta més? No? Doncs segueixin-me, que tenim tot un bon trajecte per endavant!

Es van posar a caminar, en silenci, encara que aviat van començar els murmuris, i en un racó, un nen plorava. L’Orpheus, en canvi, només tenia ulls per l’escola. Les parets de pedra vermella eren una il·lusió, ho sabia; els aborígens de la zona no haurien permès mai que es tallés la paret d’Uluru, la muntanya sagrada al cor d’Austràlia, per construir-hi l’edifici a dins. En canvi, havien excavat el terreny del voltant per fer l’escola sencera a sota terra, i havien encantat les parets perquè semblessin fetes del mateix material de la muntanya, que també determinava el color de l’uniforme, d’un marró vermellós.

Els passadissos aviat es van convertir en un laberint, i els murmuris van pujar de volum. Va arribar un punt que l’únic evident era que baixaven. I és que no paraven d’anar avall, més del que l’Orpheus s’imaginava que podia arribar l’escola. Va començar a tenir sensació de claustrofòbia, i es va posar a pensar en el mar de casa seva, a la ciutat costanera de Milikapiti, on havia viscut des que tenia ús de raó, esperant que això l’ajudaria.

―Estem segurs que no ens porta a una masmorra per eliminar-nos un per un? ―va fer una veu xiuxiuejant al seu costat, i l’Orpheus va trigar un moment a adonar-se que parlava amb ell.

Es va girar, i llavors la va veure. El primer que va notar va ser l’energia inacabable que desprenia, amb el pas lleuger i una mirada que intentava abraçar i absorbir tot allò que l’envoltava. Ja als dotze anys portava els cabells tenyits de ros, tot i que no podia amagar la seva ascendència asiàtica, amb aquells ulls ametllats. Portava una goma de cabells molt grossa al canell, i encara que no tenia la insígnia de cap residència, s’havia assegurat de quedar ben identificada: portava tres pins, tots amb temes relacionats amb el surf, a l’uniforme.

―Se suposa que anem a la Sala del Silenci ―va dir ell, mirant de no aixecar la veu i que no se li notés gaire l’accent―, perquè ens expliquin la història de l’origen d’Uluru.

―Oh, que guai, no m’ho han explicat mai!

L’Orpheus va aguantar-se una rialla. És clar, que no l’hi havien explicat mai. Costava, que la gent fos conscient que eren a una terra amb una història i una cultura molts anys abans que arribessin els colonitzadors. Va buscar al seu voltant, a veure si hi trobava algú més amb cara de tenir ascendència d’alguna comunitat indígena, però semblava que devien ser a alguna altra zona. Al capdavall, eren uns 150 alumnes de primer, i no els podia veure tots, des d’allà.

Almenys, semblava que la noia tenia ganes d’aprendre-ho. Era alguna cosa.

―Tens un accent guapíssim ―va fer llavors ella, centrant l’atenció en l’Orpheus, que va agrair infinitament que la pell fosca li amagués l’envermelliment de les galtes―. D’on ets?

―De les illes Tiwi ―va admetre, perquè no tenia motiu per amagar-ho―. L’anglès em costa una mica, de vegades.

―Oh, i parles un altre idioma, doncs? ―va fer, interessada.

―El Tunuvivi ―va respondre ell―. És una llengua aïllada, no crec que la coneguis.

―Molt fan ―va dir ella, i l’Orpheus va tenir ganes de riure, sentint com s’expressava―. A mi m’hauria agradat que la meva àvia m’hagués ensenyat coreà, però va morir abans de poder-ho fer, i al meu pare no li ha importat mai gaire. Oh, bé, sempre ens quedarà el KPOP. L’has sentit mai? ―va preguntar, i ell va fer que no, esperant que no es notés que no tenia ni idea de què estava parlant―. Ho has de fer. Si aconsegueixo fer funcionar els auriculars aquí, no pateixis, que et culturitzaré. Tanta màgia, i tan poca música. Sort que he arribat jo.

L’Orpheus va somriure i va agrair no haver de participar gaire en la conversa. Sempre li havia agradat més escoltar que parlar.

―Oh, perdona, no m’he presentat ―va fer llavors ella―. Kiara Thompson, de Sydney. La meva família no és maga, o sigui que soc nova, amb tot això. La meva mare gairebé es desmaia, quan li van venir a explicar.

Per sort, va pensar ell, això no passava, a les illes Tiwi. Tenint en compte que gairebé el 90% de la població de les illes era la seva comunitat, perquè no van aconseguir colonitzar-la fins el 1911, tothom sabia el que era la màgia, ja que havia estat una part important de la seva cultura des de feia mil·lenis. Si sortia algú màgic en una família no-màgica, el procés era totalment orgànic.

―I tu ets…? ―va preguntar, i ell es va adonar que s’havia quedat callat.

―Orpheus Kerinaiua ―va dir ràpidament, tot i que, com que s’havia posat nerviós, s’havia entrepussat amb les paraules.

―Ori, has dit? ―va preguntar ella, i no es va esperar que la corregís, o sigui que així va quedar establert―. Bé, doncs, Ori, sembla que ho tens tot molt clar, o sigui que he decidit que seràs el meu guia.

Abans que ell pogués respondre, es va sentir un xisclet, i es van parar tots de cop, buscant el perill. Unes passes més endavant, el professor Byrne va repetir el crit, i de les seves mans en va volar una mena de granota marronosa, que va anar a parar entre els alumnes més endarrerits i es va escapar passadís amunt. Es va començar a palpar les butxaques de la túnica mentre cridava, amb una veu molt aguda.

―Qui ha estat? Us prometo que quan trobi el desgraciat que m’ha posat aquesta granota a la butxaca, hi haurà conseqüències!

Tots van mirar al seu voltant, perduts, buscant qui havia pogut ser, i va ser llavors que l’Ori es va adonar que, unes passes més enrere, l’Izzy Cartwright, amb la seva diadema i les seves ulleres, feia un somriure maquiavèl·lic.

Oh. Quan s’hi havia acostat per preguntar, potser… Però ningú no sospitaria d’ella, és clar, amb aquella veu tremolosa i aquella cara inofensiva. Va apuntar-se-la a la seva llista mental com a persona per evitar tant com fos possible.

La Kiara, al seu costat, però, no semblava tenir la mateixa idea. Es mirava l’Izzy, havent lligat caps també clarament, i somreia. De cop, no li va semblar tan bona idea ajuntar-se amb la nena que portava sempre el pes de la conversa.

Quan semblava que el camí no s’acabaria mai, van arribar a una petita porta al final d’un passadís amb escales. De dos en dos, perquè l’espai era massa estret per deixar passar ningú més, van anar entrant al que va resultar ser una sala no gaire gran, de mida justa per encabir els alumnes de primer. Les parets, del mateix color vermellós, estaven cobertes gairebé en la seva totalitat de pintures clarament antigues, blanques, que representaven algun tipus d’animal.

L’Ori es va asseure al mig, i la Kiara de seguida es va posar al seu costat. Li va somriure, però ell seguia sense tenir-les totes. Ara que era a l’escola, necessitava prendre bones decisions. Passar desapercebut per poder observar, almenys al principi, i sobretot, sobretot, no ficar-se en problemes. No és que s’hagués ficat mai en gaires problemes, sent sincers. Però aquella noia feia olor de tot allò que pretenia evitar.

―Molt bé, molt bé ―va fer el professor Byrne quan tots van estar instal·lats―. Abans de començar, vull remarcar que l’espai on ens trobem és una reserva protegida, i un lloc sagrat per als primers habitants de l’illa. I volem mostrar el nostre respecte als propietaris originals d’aquesta terra, els Pitjantjatjara.

L’Ori va abaixar un moment el cap. En alguns racons de la sala, li va semblar que alguns caps més feien el mateix.

―Aquesta comunitat és la que ens acull i ens proporciona molts dels espais que fem servir, i fins i tot forma els nostres sanadors. La muntanya d’Uluru els pertany. Com saben, és el cor d’aquesta illa, tant de manera literal com metafòrica. I avui que hi arribem, volem explicar-los la història de com va arribar a aconseguir el seu color tan particular. Tots els mites tenen darrere una relació amb la realitat, de manera que els recomano que escoltin amb atenció.

>>Fa mil·lenis, un ésser diví anomenat Adnoartina recorria aquestes terres. Tenia forma de dragó, i era la divinitat protectora de la muntanya.

Llavors, de cop, l’Ori va veure un moviment a la seva dreta i es va girar. No va ser l’únic. Ningú no s’havia aixecat, però, ni hi havia res de diferent. Si no és que…

Les pintures! S’estaven movent!

―Un dia, Adnoartina perseguia una presa, però es va trobar que no estava sola en la seva persecució. Marandi, una altra divinitat en forma de gos, tenia el mateix objectiu.

La figura blanca en forma de dragonet es va apartar, i al seu davant, un gos amb cara de males puces es va posar a grunyir. Es va començar a sentir un murmuri, probablement, dels que s’estaven adonant ara del que passava.

―Adnoartina, veient que tenia competència, va reptar Marandi a un duel.

L’Ori va fer que sí, i va recordar el moment, feia anys, en què la seva mare li havia explicat aquesta mateixa història. El record feia olor de galetes acabades de treure del forn i de llençols nets.

―Marandi va fer un salt i va intentar atrapar Adnoartina pel coll, per fer-li una sacsejada i acabar amb la seva vida. El dragonet, però, va ser més ràpid, i va evitar les mandíbules sense pietat de la bèstia. 

Ja no se sentia cap murmuri. Aquells que havien pogut estar distrets al principi, ara esperaven el final del relat, amb la mirada clavada a l’espectacle de les parets.

―El gos va tornar a mossegar, i Adnoartina el va tornar a esquivar. I llavors, d’un salt, es va aferrar a la seva gola amb les urpes i amb les dents. Marandi va intentar treure-se’l de sobre, i esgarrapar-lo, però va ser en va. Finalment, les dents del dragonet van tallar la pell, i la sang de Marandi va caure sobre la muntanya, tenyint-la de vermell.

A la paret, les dues bèsties van acabar la seva batalla, i la silueta de la muntanya, que havia estat allà en tot moment, va canviar de color en caure-li a sobre les gotes que venien del gos.

L’Ori va respirar profundament. L’havia explicat prou bé. Li havia fallat, però, la dimensió del temps. No entenia que estava tot lligat. Que aquestes històries no s’explicaven en passat, perquè eren un aprenentatge vigent en l’ahir, l’avui i el demà.

I tot i això, quan va mirar la Kiara i la va trobar amb la boca oberta i els ulls fixes a les parets, amb cara de felicitat i d’estar totalment meravellada pel que li estava passant, no va poder evitar somriure.

―Recordem d’on venim per saber on anem. Aquest és el lema de la nostra escola. No ho oblideu.

Van anar cap a les habitacions. El company de l’Ori, que va resultar ser en Mat Whitehead, el nen que plorava una estona abans, seguia dient que trobava a faltar la seva mare. Va decidir buscar taps per les orelles per no haver-lo de sentir. La Kiara, almenys, era a l’habitació de davant, tot i que li havien assignat l’Izzy Cartwright. Totes dues feien un somriure que no augurava res de bo.

Aquella nit, l’Ori va dormir com un tronc. I llavors es va llevar, i va recordar on era, i el que havia passat el dia abans, i que ja no només era l’Orpheus, sinó que també era l’Ori, així com tots aquells que havia estat prèviament.

Va recordar tot això i es va sentir, ja, una mica nou.

 


Llegit 47 vegades


Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)