Un Rostit per Nadal - Un Rostit per Nadal
AvatarEscrit per marta_ginny
Enviat el dia 19/02/2023 a les 16:03:38
Última modificació 19/02/2023 a les 16:03:38
Tots els capítols de Un Rostit per Nadal



Un Rostit per Nadal

Ja s’ha tornat a calar foc a l’arbre de Nadal.

Faig un sospir sonor des del meu racó del costat de les escales mentre el caos es desplega a la sala d’estar. Els crits del pare comencen a ressonar per tota la casa, i la llum de les flamarades s’entreveu a través de la porta oberta. Tot i que no el miri directament, distingeixo el moviment que hi ha per apagar-les, però segueixo amb la meva tasca com si res. Al cap d’uns segons, el meu germà surt corrents al passadís perseguint un pollastre que treu foc pel bec.

Torno a sospirar tan fort com puc. Un dia d’aquests acabarem tots en un manicomi.

―Rostit! Però que no ho veus, que em fas quedar malament?

En Lysander desapareix de la meva vista en direcció a la cuina, i quan ho fa, torno la mirada a les caixes de cartró que omplen el passadís, plenes de les nostres coses que encara no hem desempaquetat en els tres dies que portem en aquesta casa. Gràcies a mi, estan totes etiquetades amb el que contenen, i amb la ploma que tinc a la mà faig inventari per determinar-ne l’ordre òptim d’obertura. Sent vint-i-quatre de desembre, caldrà prioritzar.

―Lorcan! ―sento que em crida la mare, i m’aparto un floc de cabells del front―. Pots venir a escombrar les cendres?

―Tinc feina! ―responc mentre m’acomodo bé a la cadira.

Quina barra. Escombrar les cendres, a mà, quan això ho poden fer ells amb un cop de vareta. I jo ni tan sols volia que l’acollíssim, el maleït pollastre alè-de-foc, i això que encara no sabia que li agradés cremar tota planta en torreta que es troba davant dels nassos. Perquè és selectiu, resulta. No crema qualsevol planta. Només les que estan en una torreta.

Un cúmul de colors vius empilats els uns sobre els altres treu el cap per la porta, i no necessito enfocar-hi la mirada per saber que la mare ha vingut a fer-me saber la seva opinió. Tot i això, miro amunt, per trobar uns cabells pràcticament tan clars que són pràcticament blancs, bessons amb els meus, i una mirada d’ulls blaus que per una vegada a la vida estan enfocats. Veig que s’ha posat un ponxo violeta. Devia voler sortir.

―Què és, aquesta feina tan important? ―em pregunta, aturant-se davant de l’única decoració que hi ha al passadís, una foto emmarcada dels seus temps a Hogwarts amb una vintena d’alumnes uniformats.

―Faig inventari de les caixes. Porten tres dies aquí i ningú no les ha obert.

―Només són les coses innecessàries.

―Com els somiers? ―faig, aixecant les celles.

―És bonic, dormir a terra ―respon ella, desenfocant la mirada un segon―. Com si acampéssim.

―Preciós ―deixo anar.

―No podries no ser raret per un dia a la vida? ―crida en Lysander des de la cuina, on se segueix sentint l’aleteig de l’animal que fuig, i m’he de mossegar la llengua per no fer notar la ironia―. No ho sé, fer deures, ni que sigui.

―Ja els he acabat. Em podeu deixar treballar?

―Fa tres dies que som de vacances ―fa notar la mare.

Arronso les espatlles i torno a la feina. Seria inútil, intentar-los explicar la importància de l’ordre. Dubto ni tan sols que entenguin la paraula.

―Ja està! Ja no hi ha flames! ―exclama l’avi, que apareix al passadís darrere de la mare amb una túnica blava fins als peus, com si fóssim al segle passat―. Heu de vigilar amb aquest arbre! Voleu dir que no teniu una plaga d’heliòpates? Són molt comuns, a aquesta època de l’any!

―No, Xenòfil, només és el Rostit ―explica el pare, que s’afegeix a la conversa amb la roba mig socarrimada i sense aspecte d’adonar-se’n.

―El Rostit? Quin Rostit?

―Aquest Rostit, avi ―fa en Lysander, que ve des de la cuina amb el pollastre als braços.

―Fantàstic, ja hi som tots ―remugo.

―Oh! ―diu l’avi―. És el sopar de Nadal?

―No! ―crida el meu germà, i abraça més la bèstia―. El papa el va portar de la Conselleria perquè no hi passés el Nadal tot sol després que el requisessin. És el nostre amic.

―I en Lysander és vegetarià, papa ―segueix la mare―. No menja carn.

―Ah ―fa l’avi, com si no l’hi haguéssim explicat ja vint vegades.

―Sigui com sigui, Lorcan, nosaltres marxem ―diu la mare, i m’he d’aguantar per no dir que això sí que és un miracle de Nadal―. Hem de comprar els últims regals.

―I nosaltres anem a revisar el vesc de les cases del veïnat per buscar nargals ―explica en Lysander assenyalant-se a si mateix i a l’avi―. Tu t’encarregues del Rostit.

―És clar, és clar ―dic mentre intento llegir la targeta de la caixa que tinc a l’esquerra.

―Has de vigilar que no obri la porta de la cuina i surti al pati ―segueix mentre jo faig que sí amb el cap―. Si no, el veí ens el robarà. Em sents, oi? És molt important!

―Que sí, que sí ―li dic, esperant que calli―. Que el veí ens vol robar el pollastre.

―Exacte.

―No pateixis, que n’estaré pendent.

Noto la mirada d’en Lysander, que es queda allà uns segons més que els altres, sobre meu, com si estigués decidint si hi pot confiar. Finalment, el soroll de l’aleteig em diu que ha deixat la bèstia a terra i s’ha allunyat a buscar la jaqueta. Al cap de ben poc, la casa sencera està en silenci, per fi.

Quan m’aixeco per anar a buscar aigua al cap de mitja hora, la porta de la cuina està oberta i no hi ha ni rastre del Rostit.



 

―Mira que t’he avisat!

Estirat de bocaterrosa sobre la gespa humida, poso els ulls en blanc tot i que en Lysander no ho pot veure. Estic totalment convençut que agafarem una hipotèrmia. Darrere meu, l’avi sospira per alguna cosa que probablement només veu ell, i a una vintena de metres, s’alça la casa de camp enorme on se suposa que el veí ha portat el maleït pollastre.

―Si no estiguessis sempre dient bajanades, potser et faria cas. 

―O sigui que ara és culpa meva?

―Pau i harmonia ―demana l’avi mentre es posa a rodolar per la gespa―. Segur que tot anirà bé.

―Em recordes per què l’hem portat? ―remugo.

―No el podíem deixar sol.

―Ah, que tenim algun altre veí volat que el vol prendre, a ell també?

―El senyor Harper no està volat. És confucianista.

―Tots els muggles que viuen a Ottery St. Catchpole estan volats. A més a més, ni tan sols és xinès. I que jo sàpiga, els confucianistes no adoren els pollastres.

No necessito mirar el meu germà per saber que està posant els ulls en blanc, de la mateixa manera que ho he fet jo abans. És el que tenen catorze anys de torturosa convivència. Encara bo que no tenia tisores a la mà, quan el Barret que Tria ens va posar a tots dos a Ravenclaw.

―La filla del senyor Harper té la varicel·la ―fa, com si hi tingués res a veure―. Ja saps, la que mires per la finestra quan surt al carrer.

Noto com les galtes se m’escalfen tot i el fred inhumà que ens envolta.

―Jo no miro ningú!

―És clar, és clar ―segueix ell amb condescendència, com si ara fos jo, el que no hi toca―. Sigui com sigui, la tradició confucianista diu que es pot fer servir un pollastre per substituir algú que s’ha posat malalt de cop i no pot anar a un casament. El veí va passar tota la tarda intentant robar-nos el Rostit, ahir, no entenc com pot ser que no ho veiessis!

―Tenia coses més importants per fer! ―exclamo, molest―. I com ho saps, tu, això?

―Evidentment que ho sé, em sorprèn que tu no!

Em quedo en silenci, repetint-me que és una informació estúpida, però en Lysander ha tocat la fibra. Se suposa que soc jo, qui ho sap tot. Si m’haguessin dit que la relació entre els pollastres i el confucianisme em portaria a colar-me en un casament la vigília de Nadal per evitar que una mascota del meu germà incendiés una casa plena de muggles, faria segles que hauria fet recerca. Però com ho podia saber, jo? Per què ho puc planificar tot, en aquesta vida, menys les accions de la meva família?

―Acostem-nos a mirar per la finestra ―acabo dient entre dents―. I busqueu si hi ha cap planta a la sala. Si hem de traçar un pla per recuperar el Rostit sense que ens vegin, necessitem saber a què ens enfrontem.

Sorprenentment, tothom em segueix sense queixar-se, i en el temps que triguem a arribar a l’edifici enorme de parets blanques, puc recuperar una mica la compostura. Només hem d’agafar el pollastre i marxar, em recordo a mi mateix per tranquil·litzar-me. Ens dirigim a l’annex de la casa, una sala d’actes amb finestres per fer entrar la llum natural, tot i que avui el sol no es vegi per enlloc, i ens atrevim a treure el cap per analitzar la situació. És una habitació àmplia, amb terra de parquet (fantàstic, allò que es diu a prova d’incendis) i plena de cadires ordenades que miren a una mena d’altar amb una fotografia de dimensions innecessàries d’un senyor barbut que deu ser Confuci. Davant d’ell, els nuvis seuen en unes cadires, vestits amb teles virolades i elegants, i un senyor fa un discurs.

És llavors que veig el Rostit. A tercera fila, a les mans del senyor Harper.

Amb una bufanda de seda vermella al cap.

―Oh, no! ―exclama en Lysander al meu costat―. Si el seu color és el blau!

―El blau és extremadament creatiu ―fa notar l’avi.

―I contrasta tan bé amb les plomes…

―Però voleu centrar-vos una mica? ―exclamo amb irritació―. Tenim feina!

―Només perquè no has vigilat el Rostit! ―em recorda el meu germà.

―Ah, el fet de tenir un veí que està com un llum no hi té res a veure, està bé saber-ho ―remugo―. Almenys no hi ha plantes a la vista…

―Sí, una, al costat de la porta ―fa una veueta d’espinguet.

I llavors el veig. Un arbret verd, ufanós tot i ser desembre, que em quedava tapat per una columna i que està col·locat a l’altre extrem de la sala, per l’única entrada que soc capaç de distingir. Si el Rostit ha entrat per allà, però… No hauria passat, ja, la desgràcia?

―La bufanda li deu haver tapat la vista! ―exclamo, trobant la resposta un segon després de formular la pregunta a la meva ment, amb orgull per haver-me’n adonat―. Per això no l’ha cremat! Ara no dieu res, eh?

Somric, cofoi, gaudint de la quietud i de la certesa que els he deixat sense paraules, per una vegada a la vida. Em giro cap a ells i els trobo amb la boca oberta, però em sorprèn veure que no és en mi, en qui es fixen.

És en la nena que mira per la finestra des del meu costat.

―I tu qui ets? ―li etzibo, fent un salt enrere.

La nena es gira amb cara d’innocència, però la delata una mirada ben enfocada. Set anys, potser vuit; i intel·ligent, per la seva edat. Té els ulls ametllats i els cabells negres recollits en una cua de cavall, i porta un vestit vermell amb detalls daurats. Una convidada del casament, sense cap mena de dubte.

―Em dic Jiayi, encantada! ―fa amb un somriure, i m’allarga la mà.

Abans que pugui reaccionar, l’avi fa un pas endavant i l’hi agafa, saludant-la amb efusivitat.

―Un plaer, un plaer! Una cerimònia preciosa! Però vigili amb els burifers, senyoreta. Se’t fiquen a les orelles i et deixen del tot confús! Aquesta casa n’està plena!

―Amb els què? ―fa, i les alarmes comencen a saltar al meu cap.

―Res, res, té molta imaginació ―dic, apartant l’avi i fent una mirada a en Lysander perquè l’agafi. L’últim que ens cal ara és trencar l’Acta de Secretisme―. Què hi fas, aquí fora?

―M’avorria ―respon, només, i s’arronsa d’espatlles―. I vosaltres? Volíeu fer algun encanteri per colar-vos a la festa?

Em quedo glaçat al lloc sense saber què dir. Miro el meu germà i l’avi, buscant ajuda, però en Lysander em retorna la mirada com si no estigués passant res.

―Què? ―aconsegueixo articular finalment amb una veu ridícula.

―Si us esteu passejant amb un senyor que porta túnica ―fa ella com si fóssim estúpids―. No patiu, la meva mare és bruixa, també. Però si us volíeu colar, no us esteu perdent gaire cosa. A part d’un senyor que s’ha presentat amb un pollastre.

―El Rostit! ―exclama en Lysander―. És nostre, ens l’ha robat!

―Un moment, un moment ―faig―. Però no és tradicional, això?

―Fa dos-mil anys, suposo ―diu ella, arronsant-se d’espatlles―. Aquell home ha llegit la pàgina de la viquipèdia i es pensa que n’és un expert.

―Sigui com sigui, hem de recuperar el pollastre ―sentencio.

―Té un nom! ―em replica en Lysander.

―Un nom molt poc vegetarià, senyor defensor dels animals.

―No l’hi he posat jo.

―Sempre estan així? ―pregunta la nena.

―Sempre ―fa l’avi.

―Estem perdent el temps ―remugo, i torno a mirar a l’interior.

Hem d’aconseguir treure el Rostit de dins de la sala. Entrar-hi sense que ens vegin queda descartat, perquè ni l’avi està en condicions de fer un gran encanteri mimetitzador (i algú detectaria el moviment fos com fos) ni som en una rondalla amb capes d’invisibilitat que funcionin i aquestes bestieses. Per tant, l’animal ha de venir a nosaltres.

―Si surt tot sol, el veuran ―dic en veu alta, per fer partíceps els altres de la planificació―. Potser la solució seria provocar que sortís tothom.

―Si hi hagués un incendi, sortirien ―fa la nena.

―El Rostit s’alteraria i potser es posaria a cremar coses ell també ―explica en Lysander―. Jo no ho veig factible, però bona idea.

Bona idea, incendiar la casa, diu.

Sí que té raó en una cosa, però, i és que hem de crear una distracció perquè ningú no s’adoni que recuperem la bèstia. I això implica provocar una situació incòmoda per als convidats, prou incòmoda per posar-los en moviment. Potser li podem fer alguna cosa al quadre? Fora d’incendiar-lo, com deien ells, no crec que ens serveixi de res, perquè davant de muggles no el podem fer levitar.

―Escolta això, Lorcan! ―sento que exclama en Lysander―. Torna-ho a dir, Jiayi!

Em giro cap a ell i el trobo parlant amb la nena mentre l’avi correteja mirant amunt com si perseguís alguna cosa. M’acosto, a veure si se’ls ha acudit alguna cosa. En veure que he arribat, la nena es posa a parlar.

―La primera tesi del Confucianisme és que la bondat es pot ensenyar.

―Mira, Lorcan, encara hi ha esperança per tu!

Aixeco la mà per fer una empenta a en Lysander, que m’esquiva amb un moviment assajat. Per això, m’ha distret dels meus pensaments? És que soc l’únic que treballa, aquí?

―I la segona és que la humanitat ha d’estar guiada des de la saviesa ―segueix la nena amb calma, com si no hagués passat res.

―Llavors, tu has perdut totes les teves aspiracions de lideratge ―m’hi torno abans de poder pensar―.  I no hem de malgastar el temps amb converses trivials!

―El Confucianisme no és trivial! ―exclama la Jiayi, i en Lysander es creua de braços i fa que sí amb el cap.

―La bufanda del cap del Rostit discrepa.

―Això és perquè aquell home està boig! ―hi intervé en Lysander, i ara és la nena, que li dona la raó, fent que em pregunti en quin moment s’han convertit en un equip.

―Està boig, té el nostre pollastre i l’hem de recuperar abans que arribin els pares a casa! Ens podem centrar, per favor?

En Lysander es queda un moment parat, però finalment, fa un pas endavant per mirar dins des de la finestra, vigilant de quedar dissimulat perquè no el descobreixin.

―Hem de fer que passi alguna cosa dins que els faci sortir ―dic, intentar sonar calmat.

―I si anem a buscar algun animal i el colem? ―sona la veu de l’avi de fons.

Simultàniament, ens girem tots dos a mirar-lo però el veiem perseguint encara alguna cosa invisible. Creuem les mirades i veig en els ulls blaus enormes del meu germà la mateixa sensació d’haver trobat una possibilitat.

―On podríem trobar-los, però? ―pregunto.

―Hem passat pel costat d’un bosquet i un llac fa dos minuts ―respon ell―. Podria anar a buscar ratolins i deixar-los anar pel conducte de ventilació.

Ressegueixo la paret de l’esquerra amb la mirada i no trigo a adonar-me de l’obertura que hi ha a la part de dalt, massa amunt per arribar-hi des d’on som, que estic segur que portarà a alguna reixa de dins l’habitació. La teulada s’aplana en una mena de terrat just a sobre, de manera que si aconseguim arribar-hi, no hauria de ser gaire complicat deixar-hi caure mitja dotzena de ratolins (o més, coneixent el meu germà). N’hi hauria d’haver prou per fer sortir tothom i recuperar el Rostit enmig de la confusió.

―Hem de trobar la manera d’obrir la reixa de dins i apartar la planta perquè no la incendiï de sortida ―segueixo―. Potser fins i tot la podem fer servir d’esquer perquè ens segueixi.

―Això ho pot fer l’avi! ―exclama en Lysander―. La pot fer levitar cap aquí mentre tothom corre en direcció contrària!

―Jo aniré a dins a obrir-vos la reixa, però a canvi, vull anar a buscar ratolins ―sentencia la Jiayi.

―Pren-la ―li dic a en Lysander, posant els ulls en blanc―. Jo em quedo intentant fer-li entendre a l’avi què ha de fer.

Darrere nostre, l’avi en qüestió està fent volteretes de manera que tinc la sensació que en qualsevol moment es trencarà el coll. Deixo anar un sospir. Tindré feina.

―Et deixo el sac ignífug per si de cas ―em respon―. Prenc els altres dos.

Faig que sí amb el cap i torno l’atenció a l’habitació on una parella tota mudada fa reverències al quadre de Confuci, sense distreure’m a mirar com marxen. Tinc poc temps per fer que el meu avi senil, que mai no hi ha tocat del tot, entengui la seva tasca vital.

I jo no perdo mai el temps.



 

Deu minuts justos més tard, sento les veus d’en Lysander i la Jiayi que s’acosten des del bosc, parlant del ren i el li i el zhong i el shu i altres paraules que no he sentit mai abans. Quan em giro a mirar-los, però, trobo que porten un dels sacs ple fins dalt, de manera que no tinc res a retreure’ls. 

―Heu trobat els ratolins? ―pregunto.

La mirada que intercanvien no augura res de bo.

―No t’enfadis ―comença en Lysander, i aixeca la bossa que sembla buida però que m’adono que té alguna cosa dins que es mou―. Només hem trobat dos ratolins, però se’ns ha acudit una manera d’utilitzar-los.

―Com a esquer! ―exclama la Jiayi contenta.

―Esquer? Per a què?

En Lysander posa cara de circumstàncies i fa una mirada al segon sac, que es veu ple fins dalt d’alguna bèstia que, igual que els ratolins, es mou per reclamar llibertat. Si els ratolins són l’esquer, doncs, allà…

―NO ―deixo anar.

―Però Lorcan…

―Nonononononono. Ja les pots tornar on les has trobat.

―Només són serps!

―Només? Són llefiscoses, i perilloses, i potser decideixen que nosaltres som l’enemic, i no els ratolins!

―Què et deia? ―pregunta en Lysander a la Jiayi.

―Tenies raó ―li respon ella―. Però segur que si fas exercicis de respiració…

―No vull fer exercicis de respiració! I com les has aconseguit? No haurien d’estar hivernant?

―Les serps no hivernen, les serps brumen!

―Gran diferència!

―Lorcan, et prometo que enviaré totes les serps a dins i no sortiran a buscar-te. Després les recolliré amb l’ajuda de l’avi i no et demanarem res. La Jiayi m’ha explicat que, en el Confucianisme, no fas als altres el que no vols que et facin a tu, i sé que no t’agraden les serps, de manera que no vull fer-te passar una mala estona. Però hem de recuperar el Rostit. El pare no l’hauria d’haver portat, i es posarà en problemes per culpa nostra. Estem d’acord?

Quan para de parlar sento que algú respira agitadament, i trigo uns segons a adonar-me que soc jo. Empasso saliva, intentant recuperar la compostura, però tot el que em ve al cap són escates de serps verdes i marrons i blanques i negres tirant-se a sobre meu.

―És la millor opció que tenim ―insisteix el meu germà.

Realment, té raó. Sentint-me totalment estúpid per seguir el consell d’una nena estranya, agafo aire lentament i el trec en un esbufec que cada vegada aconsegueixo que sigui més una expiració. Si realment no hi he d’entrar en contacte… En Lysander pot estar sonat, però hi entén, d’animals. I soc jo, qui ha deixat escapar el pollastre, per molt que el meu germà acabi d’incloure’s en la culpa.

―D’acord ―aconsegueixo articular―. Jo què faig, doncs?

―Et quedes aquí amb l’avi guiant-lo ―respon ell―. I quan el Rostit salti a fora, agafes el sac ignífug i l’atrapes.

Assenteixo. Això ho puc fer.

―Jo entro a obrir la reixa ―anuncia la Jiayi―. Què n’he de saber, de les serps?

―Són inofensives ―s’arronsa d’espatlles en Lysander―. Potser et mosseguen, però no tenen gaire verí.

―D’acord ―respon la nena alegrement, com si li acabés de dir que demà plourà una mica―. Ànims! I si no ens veiem després, que us vagi bé la vida!

L’avi torna a estrènyer-li la mà efusivament, i en Lysander no triga gaire a fer el mateix. Quan li toca despedir-se de mi, però, la Jiayi em dedica un cop de cap i un somriure, cosa que li agraeixo. Ravenclaw o Gryffindor, quan sigui a Hogwarts. Potser quan arribi el dia farem una aposta.

Quan torno a mirar en Lysander, trobo que ja està enfilant-se cap a la teulada amb els dos sacs penjant perillosament del braç. No respiro tranquil fins que aconsegueix col·locar-se al replà. Jo espero que la Jiayi entri i veig com passa de llarg una dona que s'hi assembla molt, molt, de cabells llisos i ulls marrons ametllats, que em sona d'alguna cosa però no sé ubicar. Intento ignorar la molèstia que em suposa no trobar-la en els meus registres mentals i centrar-me en la nena, que ja ha arribat a la reixa. Faig l'OK al meu germà i m'aparto ràpidament abans que deixi anar els animals. Els dos ratolins es fiquen pel conducte sense problemes i, a continuació, amb una esgarrifança, observo com obre lleugerament la bossa de serps davant del forat. L'única indicació que tinc que el pla estigui funcionant és veure com es va buidant de mica en mica. Mantinc els ulls oberts, per si de cas, i espero que comenci el caos.

Uns segons després, un crit ressona des de la finestra, que hem deixat entreoberta.

Corro cap allà sense pensar-m'ho dues vegades. A dins de la sala, el que abans era una cerimònia ordenada i solemne s'ha convertit en corredisses i xiscles sense control. La Jiayi s'esmuny per la porta entre els primers fugitius, abans que les serps hi arribin, i m'he d'aguantar a l'ampit de la finestra per no caure en distingir les llengües verdes que es mouen per terra i brillen en moure's amb la llum que entra de l'exterior. Em venen basques, però m'esforço a concentrar-me per buscar el Rostit. Abans de trobar-lo, veig el senyor Harper, que corre com si el perseguís el dimoni (francament, no hi ha pas tanta diferència) sense el pollastre, i llavors, només he d'intentar distingir la bufanda de seda, que just en el moment que trobo el Rostit, li cau per terra. L'animal està intacte, per sort, i no ha començat a cremar res, però va directe en direcció a la planta de la porta. Bé.

Em giro per donar el tret de sortida a l'avi. On esperava trobar-lo, només hi ha l'aire fred de desembre.

―Avi? ―crido, esparverat.

Ningú no em respon. Torno a mirar dins de la sala, on el Rostit va sense dubtes cap a la planta, i al meu voltant, on no hi ha ni rastre d'un bruixot grenyut de cabells blancs amb una túnica blava. Maleeixo els gens tarats que d'alguna manera s'han aficionat a la meva línia familiar i em poso a buscar una solució a marxes forçades mentre veig com la bèstia avança tot i el moviment caòtic del seu voltant. No tinc la vareta. No trobo l'avi. En Lysander és a la teulada. Estic sol, i no puc aturar el Rostit. Oh, per Merlí, cremarà la planta, la cremarà i els muggles ho veuran, i se n'assabentarà la Conselleria, i no només ens posarem en problemes nosaltres, sinó que també deixarem el pare en evidència per ser tan refotudament amable que no volia deixar un animal sol per Nadal! Ens expulsaran de Hogwarts, i ens trencaran la vareta, i ens quedarem sense res. Sense la màgia, jo...

Sense la màgia, com ara. Noto com la desesperació s'escampa per cada cèl·lula del meu ésser. Ja està, doncs? És això? Tots aquests anys de treballar, i de planificar, i d'esforçar-me per ser alguna cosa diferent del que s'espera de mi es quedaran en no-res?

No és que no es pugui viure sense màgia, tampoc. Els muggles bé que ho fan, i tampoc no estan indefensos. Potser no la necessito, en realitat, la màgia.

Potser no la necessito. Noto com alguna cosa dins meu es desperta. No em cal la màgia, per moure un arbret que no deu pesar gaire més d'uns quants quilos. Només necessito un cos i uns braços funcionals, i una gran dosi de calma per cometre l'estupidesa més gran de la meva vida.

Quan salto per ficar-me dins de la sala, no penso en res més que treure l'arbre de davant del Rostit abans que li pugui calar foc. No miro a terra, no recordo què és el que hi ha, ni em paro a pensar que podria ensopegar-hi. Només corro, corro cap a la porta, com si fos un dels convidats aterrits amb qui xoco, arribant-hi abans que el Rostit, que ve des del cantó oposat, i just quan veig que obre el bec, aixeco la torreta i faig dos passos enrere; de cop, però, perdo l'equilibri, i començo a caure sobre el terra de la sala, amb la planta a la mà i el pollastre que ens calarà foc a tots dos...

Just a temps, col·loco el peu que vola darrere meu i, miraculosament, trobo el terra pla a sota. No tinc temps d'esbufegar per tornar a estar dret i sa i estalvi que he de seguir movent-me. Com que els convidats ja són gairebé tots fora, trobo menys obstrucció que en l'anada, i fixat totalment en el pollastre, aconsegueixo arribar a la finestra. Amb una agilitat poc habitual en mi, salto cap a fora amb la planta entre les mans, i veig que el pollastre fa un bot darrere meu amb el bec obert altre cop, i en comencen a sortir flames que van en direcció a mi...

Com si veiés passar la meva vida per davant, una tela marronosa cobreix la meva visió, i trigo uns segons a adonar-me que és la bossa ignífuga, que l'avi ha fet servir per atrapar el pollastre a mig vol. Veig com es mou dins del sac, buscant una sortida, però la mà de l'avi tanca l'obertura amb tanta força que no puc ni retreure-li la seva desaparició. El cor em palpita com si estigués al límit de tenir un atac, cosa que, francament, hauria pogut passar, i em deixo caure sobre la gespa en un gran esbufec.

Per si de cas, miro cap a la finestra. No en surt cap serp.



 

―Ja som a casa!

En Lysander s’aixeca corrents del sofà per dirigir-se al passadís i jo estiro els braços a la meva cadira, com si fes hores que soc aquí fent l’inventari. Mentre els pares deixen una pila de paquets sobre les caixes, el Rostit travessa des de la cuina a la sala d’estar, on l’arbre de Nadal està cobert amb una manta que he rescatat de la meva habitació, i l’avi apareix darrere d’ell al cap de pocs segons, encara amb branquillons per la túnica.

Em poso dret per anar a saludar els pares, que pengen les jaquetes en una caixa allargada que probablement té el penja-robes dins, i veig com en Lysander els abraça efusivament.

―Quanta energia! ―exclama el pare―. Algú ha tingut un bon dia!

M’aguanto les ganes de riure, i em sorprenc a mi mateix pensant que, en certa manera, té raó.

―Hem fet un munt de coses! ―explica en Lysander mentre em col·loco al costat de la mare, que el mira amb ulls somiadors―. Primer hem anat amb l’avi a buscar nargals, i llavors ens hem colat a un casament confucianista, hem conegut una nena maga i hem salvat el Rostit amb serps i ratolins!

―Amb serps i ratolins? ―fa el pare, aixecant les celles.

―I em sembla que en Lysander s’ha fet confucianista ―afegeixo, mentre el meu germà fa que sí amb el cap.

La mare somriu, mirant la foto de la paret, amb els alumnes uniformats. Estic a punt de fer un bot en veure el que sembla una versió adolescent de la Jiayi amb uniforme de Ravenclaw saludant-me, però abans que ho pugui mirar una segona vegada per assegurar-me’n, la mare obre els braços.

―Així doncs, un dia com qualsevol altre!

Miro com ens observa a tots, la il·lusió que sempre ha portat a sobre i que tant m’ha arribat a irritar, i no puc evitar fer un somriure jo també. Li passo el braç per les espatlles i, sabent que encara queda molt de Nadal per endavant i que probablement passaran mil coses que, per molt que m’agradaria, no puc ni tan sols imaginar-me, afirmo:

―Sí, mama. Un dia com qualsevol altre.


Llegit 251 vegades



 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • Avatarmarta_ginny (Moderador/a FF)Enviat el 19/02/2023 a les 16:52:05
    #28180He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols

    I PER FI LA TINC ACABADA! Ha estat tot un procés que ha acompanyat els meus canvis vitals dels darrers mesos, però crec que puc dir que m’he divertit molt amb aquesta idea i també m’ha fet molta il·lusió escriure els Scamander-Lovegood, tenint en compte l’amor que ja tinc per les dues famílies per separat. I al final, em sembla que el resultat és prou entretingut, espero que us ho hagueu passat bé llegint-la!

    Vaig molt ràpidament amb el procés de creació. Quan vaig llegir la frase inicial, la ment em va anar directament a bèsties incendiàries, i això em va portar als Scamander i a la tria de personatges. Em vaig posar a investigar per la wiki i quan vaig veure l’existència d’un pollastre que deixava anar foc… diguem que la meva felicitat va ser completa hahaha Llavors vaig buscar informació sobre simbologia de pollastres i vaig arribar a aquesta fantasia:

    • In Confucian Chinese Weddings, a chicken can be used as a substitute for one who is seriously ill or not available (e.g. sudden death) to attend the ceremony. A red silk scarf is placed on the chicken's head.

    O sigui… És que no tinc paraules. És meravellós. Com comprendreu, no podia no fer-ho servir, i a partir d’aquí vaig construir la resta de la història. Em vaig posar a investigar el confucianisme, i els animals que podia fer servir segons la zona i segons si hivernaven, i bèsties que mencionen els Lovegood perquè el Xenòfil pogués fer els seus comentaris… I això ha sortit.

    Pel que fa als personatges, crec que no he d’explicar gaire de la família, més que en quin any de naixement he col·locat els bessons. Com que se suposa que han de ser més petits que els dels altres, he decidit que són nascuts el 2009 (un any després de la Lily), el 10 de desembre, de manera que tenen 14 anys acabats de fer (perquè la història passa el Nadal de 2023!). Per tant, anem al temazo: la Jiayi. El nom vol dir “prometedora, favorable”, i la vaig afegir perquè vaig veure que tenia molt de personatge masculí (tot i que així compensa amb la resta de les meves fics hahaha). Crec que tothom haurà vist que és la filla de la Xo, i és que és canon que la Xo acaba casant-se amb un muggle. Per això l’he col·locada aquí!

    Diria que això és tot? Com ja he dit, els heliòpates, nargals i burifers surten als llibres, mencionats pels Lovegood. Hi volia posar també el garrinot banyarrugat, però al final no m’hi ha encaixat hahaha

    Espero que us hagi agradat, i tinc moltes ganes de llegir les vostres participacions, ara que per fi he penjat la meva ^^ Molta sort a tothom i ens llegim




  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 23/02/2023 a les 23:24:49
    #28181He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

    Hahahahaha, val doncs finalment puc corroborar que la meva FF és la pitjor XD

    Ha estat molt divertida, marta! Molt bé! Evidentment, a mi m'havia d'agradar. És que no em cansaré de dir-ho: per algun curiós motiu, els pollastres són molt, molt còmics. Tpt és més graciós si hi tires un pollo pel mig, no falla XD I l'explicació dels motius són meravellosos! Saps que jo tmb vaig estar buscant coses màgiques que poguessin incendiar arbres? Passa que jo a la wiki em vaig trobar primer amb arbusts que combustionaven i vaig tirar per aquí! Lo del pollastre... em sembla massa guai. I com ho has lligat amb el confucionisme... mira, en sèrio brutal. 

    M'ha agradat tant la trama (senzilla i divertida, està bé per un relat curt) com els personatges (són tan tu que me'n faig creus de no haver-te llegit res sobre ells abans). M'agrada com has fet un dels bessons com la resta de la família i l'altre que representa la veu de la raó enmig de la bojeria. El Xenofilius volat del tot tmb em sembla molt guai (m'ha fet pensar en el meu Aberforth; ells vellets tocats de l'ala són un altre indredient còmic brutal). 

    Sobre coses millorables... em costa de dir, perquè no sabria com millorar-ho sense allargar la FF, que evidentment no pot ser, però crec que en alguns llocs o bé es nota que has retallat o molaria allargar algunes explicacions o diàlegs, que crec que s'haurien pogut encabir acurtant-ne algunes altres... però em sembla bastant personal; estic segura que si no has retallat res més és perquè a tu t'ha semblat important que tot el que hi ha hi fos, així que no crec que et serveixi gaire, el que dic. També crec que has fet molt bons diàlegs, resulten còmics i àgils de llegir, i això ajuda molt amb el ritme, però trobo que encara li podries posar una mica més d'humor a les narracions, en la manera d'explicar les coses, transmetent més desesperació per part del narrador. Hi ha moltes maneres de dir les coses, i n'hi ha que són més gracioses que d'altres. No dic que estigui malament, però crec que en aquest gènere encara hi podries donar un toc més!

    M'ha agradat molt la resolució del problema, amb les serps, l'avi desaparegut, i el Lorcan corrent com un desgraciat amb la planta... i llavors salta per la finestra... i saps què he pensat quan diu que "una tela li tapa la visió"? Que el Xenofilius l'havia atrapat a ell a dins del sac en comptes del pollastre! XD Hagués estat molt guai, però clar, s'hagués allargar encara més i necessitaven una resolució JA! Que s'acaben les paraules! Hahahaha

    En general m'ha agradat molt. Aquest són el meu tipus d'històries, i crec que una cosa així és el que més anava amb el to de la frase inicial. Per mi t'ho has muntat molt bé, com sempre, la idea és fantàstica, i la història rodona. Dona el pego i te la compro totalment! 

    Mira, per una vegada no quedaré segona, sino que crec que tinc una molt justa tercera posició! XD




  • AvatarCass RossEnviat el 06/03/2023 a les 14:58:19
    #28184He escrit 13 fanfics amb un total de 62 capítols

    M’ha agradat moltíssim aquesta història! No m’esperava la vessant humorística que agafaria, però tenint en compte de quina família parlem, està molt ben trobada. Els personatges t’han quedat molt, molt bé. Són lo millor de tota la fanfiction, sobretot en Lorcan i en Lysander. Al principi he trobat una mica clitxé la idea de el germà centradet i el germà “boig”, però has sabut desenvolupar-los molt bé i dotar-los de profunditat que entens que hagin sortit així venint de la mateixa família. Les dinàmiques familiars estan molt ben trobades i la manera com es relacionaven tots entre ells, un deu. Els diàlegs han sigut molt, molt entretinguts i divertits.

    La trama era senzilla però ja és l’idoni per a una fanfiction tan curta. Està molt ben redactada, i la narració així en primera persona des del punt de vista del Lorcan està molt ben trobada. Ha sigut una experiència molt immersiva.Com que la trama és senzilla és d’apreciar la profunditat que has donat als personatges (has sabut establir molt bé les dinàmiques de cadascú i definir-los d’una manera única). Sobretot, també aprecio el tema de la recerca, que trobo que és un tret molt característic de quan escrius fanfictions, saber trobar aquella cosa original o diferent, que li dóna un toc a la història perquè queda molt ben integrat. El pollastre ha sigut divertidíssim (la Gee té tota la raó) però sobretot m’ha agradat la idea del confusionisme i com quedava tot relacionat.

    Trobo que has sabut desenvolupar-ho molt bé com a una història curta, que t’ha quedat molt ben cohesionada. El detall que al final el Lorcan fos confusionista m’ha fet molta gràcia i, sobretot, una menció especial pel guinyo a la Xo Xang i la seva filla. Trobo que en Lorcan i en Lysander són uns personatges que t’encaixen molt, sobretot explicar la història des de la perspectiva més racional del Lorcan. M’encantaria llegir-ne alguna història més, de tots plegats, la veritat! M’alegro que t’ho passessis molt bé escrivint-la, perquè també ha sigut un plaer llegir-la.

    Cass




  • AvatarUnapersonaEnviat el 12/04/2023 a les 23:09:58
    #28190He escrit 9 fanfics amb un total de 45 capítols

    Hola! Acabo la ronda de comentaris amb la teva FF, més tard del que m'hauria agradat, però hi he arribat! Com faig normalment, he anat prenent notes mentre llegia, o sigui que vaig comentant per ordre.

    El primer que m'ha cridat l'atenció és que no té lloc a Hogwarts! Com moltes FF, de fet, però les altres dues del concurs sí que tenen Hogwarts com a escenari o sigui que suposo que tenia aquesta idea preconcebuda.

    M'ha encantat l'inici, és una escena caòtica, ridícula (pollastre alè-de-foc? xD) i m'encanta haha. Soc bastant caòtic amb la meva organització, o sigui que empatitxo amb la família del Lorcan (però no amb ell). No sabia els noms dels fills de la Luna, o sigui que fins que has mencionat el Xenòfil no hi he caigut! I m'encanta, la Luna és el meu personatge dels llibres preferit.

    Crec que has captat molt bé l'"estil de vida Lovegood" (per dir-ho d'alguna manera) per com d'inconnexes (però a la vegada estranyament raonables) són totes les coses que diuen. "No està volat, és confucianista" m'ha encantat haha

    No m'esperava coses gaire profundes sent un relat breu, així que m'ha sorprès gratament el petit desenvolupament que té el Lorcan quan decideix superar el pànic per no haver planificat i solucionar el problema sense màgia.

    M'ha agradat molt en general, cosa que tampoc em sorprèn perquè el nivell en aquest fòrum és alt. Té un to lleuger que encaixa bé amb els personatges i és una bona història per explicar en format breu.




  • AvatarfrubbsulceEnviat el 30/04/2023 a les 17:42:51
    #28196He escrit 1 fanfics amb un total de 7 capítols

    Holaa! M'ha encantat la fic, trobo que és molt i molt divertida! Ai, i em sembla boníssim que el pollastre es digui Rostit haha. 

    Crec que té el punt just de caos que hi ha a casa els Lovegood-Scamander, i que te n'has sortit molt bé per ensenyar com s'hi viu. Les aportacions del Xenofilus són sempre increïbles, igual que la dinàmica entre els bessons. I això del pollastre ja em sembla brutal, m'encanta que hagis tirat per aquí. Anda que també quina barra el veí, si vol un pollastre que se'l compri! 

    En fi, que m'ha agradat molt!




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 02/05/2023 a les 00:32:15
    #28199He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

    Martaaaaaa crec que ets d'aquelles persones que molta gent diria que tens talent natural, sense ser conscients de la molta feina i esforç que hi dediques! Fan de les famílies que has triat, fan de que els bessons siguin tan diferents però alhora encaixin a Ravenclaw perfectament, i suuuuuperfan del pollastre que té per nom Rostit i és seqüestrat pel veí per substituir una malalta en una boda confucianista. És brillant, en sèrio. Soc fan del teu procés de pensament. I com vas lligant i filant unes coses amb les altres de forma que és tan lleuger i fàcil llegir. / També trobo que has sabut triar molt bé una escena curiosa però acotada dins del límit de paraules. Ho has exprimit molt bé. I el gir del guió quan l'avi desapareix i ha d'anar enmig de les serps a buscar la planta li posa emoció. / Sobre coses a millorar, no res xD ja m'agradaria saber-ne tant d'escriure com per poder donar feedback útil xD Com a molt et diria que després del "No està volat, és confucianista" podries haver colat un: "o sigui que està molt confús?" (sí, com no sigui en tema puns no sé pas com ajudar) okok, my job here is done, vaig a votar!



  • AvatarAntares_BlackEnviat el 17/05/2023 a les 17:38:21
    #28200He escrit 10 fanfics amb un total de 51 capítols

    Hola! Em sap greu que la teva fic hagi de ser l'última que comento i que la comenti tan tard, i renoi, i quina passada! Que m'ha encantat!

    Em preguntava si el rostit (Rostit!) del títol és literalment el rostit, o si es referia justament a l'arbre rostit hahha i he de dir que m'agrada molt més el que significa en realitat!

    Bé, anem pel capítol: prenia nota a mesura que llegia:

    Lyssander! Ja veig que la presència d'en Xenòfil a la portada no es casualitat! De fet, cada imatge és important a la història (tot i que la persona penjada de cap per avall a l’arbre no sé veure què representa...). Bona, la imatge per en Lorcan! Tant tocat i posat tot ell! (la Jiayi porta «un vestit vermell amb detalls daurats» i aquí és blanc, però cap queixa! També se la veu una joveneta espavilada! hehe)

    «amb la ploma que tinc a la mà faig inventari per determinar-ne l’ordre òptim d’obertura» Ordre òptim d’obertura! Necessito que vingui en Lorcan a casa a organitzar-me la vida!

    Frases molt enginyoses i divertides!

    «Al cap d’uns segons, el meu germà surt corrents al passadís perseguint un pollastre que treu foc pel bec» fan! xD

    «el maleït pollastre alè-de-foc» ara no ho entenc. És una criatura màgica cànon o és una manera d'anomenar-lo? Quin desastre!

    «Un cúmul de colors vius empilats els uns sobre els altres» és la roba de la Lluna!!! «una mirada d’ulls blaus que per una vegada a la vida estan enfocats. Veig que s’ha posat un ponxo violeta. Devia voler sortir» hahaha el ponxo violeta! Jo crec que no la podries haver descrit millor.

    Té una foto amb l'ED al passadís! Ploro! (Afegeixo: un cop acabada la història... la connexió m’ha encantat!)

    Els somiers són innecessaris perquè és bonic dormir a terra haha Està molt ben representada la família! La Lluna tan sonada com sempre, i sembla que en Lorcan és l'ovella negra de la família, tot ell tan centrat i sensat. M’agrada molt, aquest contrast.

    Ok no s'han traslladat, són de vacances. Però, ostres, de vacances s’enduen els somiers??

    Plaga d'heliòpates! (quina recerca que has fet!). Perquè la culpa és en l'arbre (o dels esperits del foc que l’infecten) i no pas en un pollastre llança-flames. És clar, és clar...

    Quin panorama! Acollir un pollastre alè-de-foc per Nadal perquè no es trobés sol a la conselleria durant les vacances (però algú deu quedar a la conselleria per molt vacances que siguin no? Diria jo...)

    Que el veí els vol robar el pollastre!? Hahaha és clar, mare, és clar...

    Ai! Que el pollastre ha desaparegut! Lorcan, tens un greu problema!!

    "―El senyor Harper no està volat. És confucianista" hahha I jo preguntant-me quina relació hi podria tenir! hahaha

    «catorze anys de tortuosa convivència» Ravenclaw és un formós calaix de sastre!

    AaaAAaaah, que a en Lorcan li agrada la veïna xD (Però al final no surt aquesta veïna, oi? (Veïna de la seva residència habitual, m’imagino) Perquè no deu pas de la Jiayi... >.<’)

    «la tradició confucianista diu que es pot fer servir un pollastre per substituir algú que s’ha posat malalt de cop i no pot anar a un casament» What?? això és veritat o què? xD un ja no sap que creure, tu! «―Fa dos-mil anys, suposo ―diu ella, arronsant-se d’espatlles―. Aquell home ha llegit la pàgina de la viquipèdia i es pensa que n’és un expert.» Ja ho pots ben dir!

    «Aquell home ha llegit la pàgina de la viquipèdia i es pensa que n’és un expert» hahhaa

    Llavors sí que té sentit i relació tot el que ha dit en Lyssander. El pollastre, la varicel·la, el confucianisme... Ara bé, qui és que es casa em pregunto jo.

    «Se suposa que soc jo, qui ho sap tot. Si m’haguessin dit que la relació entre els pollastres i el confucianisme em portaria a colar-me en un casament la vigília de Nadal per evitar que una mascota del meu germà incendiés una casa plena de muggles, faria segles que hauria fet recerca. Però com ho podia saber, jo? Per què ho puc planificar tot, en aquesta vida, menys les accions de la meva família?» Totes les frases són massa bones!

    «una mena d’altar amb una fotografia de dimensions innecessàries d’un senyor barbut que deu ser Confuci» potser sí que deuen estar una mica tocats, els veïns aquests xD (em refereixo al senyor Harper, no pas als confucianistes)

    O sia que també és filla de màgia aquesta nena. Molt interessant el personatge. (Després ja es veu per què!!!!!!! I per Merlí que no m’ho esperava!)

    «―Sigui com sigui, hem de recuperar el pollastre ―sentencio.
    ―Té un nom! ―em replica en Lysander.
    ―Un nom molt poc vegetarià, senyor defensor dels animals»

    «―Si hi hagués un incendi, sortirien ―fa la nena» la nena aquesta fa por xD és com la nena del meme de l'incendi xd

    Així que les serps són el terror d'en Lorcan.

    «―Jo entro a obrir la reixa ―anuncia la Jiayi―. Què n’he de saber, de les serps?
    ―Són inofensives ―s’arronsa d’espatlles en Lysander―. Potser et mosseguen, però no tenen gaire verí.
    ―D’acord ―respon la nena alegrement, com si li acabés de dir que demà plourà una mica―. Ànims! I si no ens veiem després, que us vagi bé la vida!» Haha m'encanta la Jiayi.

    "Ravenclaw o Gryffindor, quan sigui a Hogwarts. Potser quan arribi el dia farem una aposta."

    Aquesta dona deu ser la mare de la Jiayi (UOOOOO doncs resulta que sí!)

    Vaja, que a l'últim moment en Lorcan i en Xenòfil s'han canvia't els papers, el que havia de treure la planta ha atrapat el pollastre i el que havia d'atrapar el pollastre ha tret la planta del mig.

    Aaaaaah!!!!!!!!! Que la mare de la Jiayi és ni més ni menys que la Xo!!!! (Després ho confirmes als comentari; en el que no havia a caigut és que sí, que la Xo es va casar amb un muggle) l'has feta llestota eh xD
     

     

    I per acabar repassem els comentaris:


    Ni me n'havia adonat, que dominen els personatges masculins... La Jiayi és massa potent hehe


    Ara, en veure un pollastre, no puc de deixar de pensar en l'Eulalio ;) [L’Agatha té tota la raó: «per algun curiós motiu, els pollastres són molt, molt còmics.»]

    Jo també (Agatha: «els personatges (són tan tu que me'n faig creus de no haver-te llegit res sobre ells abans») trobo que els personatges fan molt per tu. Ja sabia que t’agrada molt la Luna i, en general, el tema que envolta els Lovegood, però és cert que encara no havies escrit sobre els seus fills i queda tot molt guai.

    «m'ha fet pensar en el meu Aberforth; ells vellets tocats de l'ala són un altre indredient còmic brutal» doncsu na mica sí, eh! hahah

    «i saps què he pensat quan diu que "una tela li tapa la visió"? Que el Xenofilius l'havia atrapat a ell a dins del sac en comptes del pollastre! XD Hagués estat molt guai, però clar, s'hagués allargar encara més i necessitaven una resolució JA! Que s'acaben les paraules! Hahahaha» Fan!

    Cass: «No m’esperava la vessant humorística que agafaria, però tenint en compte de quina família parlem, està molt ben trobada.» És que aquesta fic feta amb la família Black no seria el mateix! hahaha

    «M’encantaria llegir-ne alguna història més, de tots plegats, la veritat! M’alegro que t’ho passessis molt bé escrivint-la, perquè també ha sigut un plaer llegir-la.» Sí!!!

    Unapersona: «El primer que m'ha cridat l'atenció és que no té lloc a Hogwarts» Sí, l’originalitat de l’escenari també és un punt més!

    «No m'esperava coses gaire profundes sent un relat breu, així que m'ha sorprès gratament el petit desenvolupament que té el Lorcan quan decideix superar el pànic per no haver planificat i solucionar el problema sense màgia.! A mi també m’ha cridat l’atenció i m’ha agradat.

    frubbsulce: «Ai, i em sembla boníssim que el pollastre es digui Rostit haha» A mi també m’ha encantat! hahaha

    «quina barra el veí, si vol un pollastre que se'l compri! « hahah fan!

    Arwen: «I el gir del guió quan l'avi desapareix i ha d'anar enmig de les serps a buscar la planta li posa emoció.» A mi em va sobtar aquest moment. Que en Xenòfil desaparegui no (era d’esperar haha), sinó que portessin serps. I només ens ho diuen molt de passada, però m’ha agradat també saber el temor d’en Lorcan.

    «et diria que després del "No està volat, és confucianista" podries haver colat un: "o sigui que està molt confús?"» haha bon joc!

    Bé, diria que ho deixo aquí. Em sap que no em sortís un comentari gaire elaborat, però com a mínim et volia dir les coses que m’han agradat o que m’han cridat l’atenció; les meves reaccions durant la lectura. El concurs ja s’ha acabat i jo ja he votat, així que ja saps el que en penso! <3

    Antares

     

    PD: A la fic de l’Agatha Black vaig comentar una qüestió de la traducció. Amb aquesta fic, he pensat en el tema dels Wrackspurts. Al llibre és ‘burifers’ i a la pel·lícula diuen ‘rajabucs’. Només per dir un exemple de llibre vs pel·lícula (en aquest cas, en la traducció al català). Tenim explicació per totes dues adaptacions de wrackspurt. Però amb el tema de Nargle, com seria? Diria que en català en diuen ‘nirval’, oi? Però és que no entenc el criteri d’adaptació, perquè tampoc no he entès mai què són ni per què es diuen com es diuen (ni en anglès ni en català). Veig que tu fas servir ‘nargal’. Per algun motiu especial? Per mi aquesta paraula és un misteri, a veure si tu em pots aclarir aquest dubte.