

Enviat el dia 13/02/2023 a les 00:00:10
Última modificació 06/04/2023 a les 14:51:34
Tots els capítols de stars by the pocketful
―Ja s’ha tornat a calar foc a l’arbre de Nadal. Sí, sí, això mateix m’ha dit la Berta Noca, com si hagués passat perquè sí, saps? Diria que es pensa que, així com toquen les campanes cada hora, l’arbre sempre es crema per Nadal; però tothom sap qui ho ha fet, que no s’ha tardat gaire a veure els Prewett dirigir-se al despatx de la McGonagall. Una altra vegada. En la meva humil opinió, és clar, els bessons haurien de ser enviats al despatx del Dumbledore, i expulsats, evidentment, però diuen que el director no és al seu despatx i que no hi serà en totes les vacances, m’ho ha explicat el Hagrid, saps? No me’n fio mai gaire, del guardabosc, té un aspecte massa ferotge, però té una llengua molt fluixa, si entens el que vull dir...
―Skeeter, calla i respira, que t’ofegaràs. ―Davant del to contundent de la Narcisa, la Rita Skeeter va obeir.
Satisfeta amb el resultat, l’Andròmeda va apartar la vista del mirall on s’havia estat pintant els llavis mentre ignorava el monòleg de la seva companya d’habitació. Li va fer un somriure a la Narcisa, que acabava de travessar la porta dels vestidors del camp de Quidditch, agraint-li la interrupció.
―Rita, ja m’has avisat i ara aniré al despatx de la professora McGonagall. Tu espera que la resta de l’equip surti i tornes amb ells, d’acord? ―Va agafar la xapa de cap de monitors de la vora de la pica del lavabo i se la va col·locar a la túnica.
―Però, Andròmeda ―va insistir la Rita Skeeter, apartant la mirada de la Narcisa i dirigint-la a ella―, no seria millor que t’acompanyés? Així puc fer una crònica de primera mà de tot el que s’hi esdevé i de tot el que s’hi diu, que un incendi d’aquestes característiques hagués pogut ser desastrós. Quina esgarrifança, si s’hagués cremat tot el Gran Menjador! Qui sap, si no ha passat de veritat? Quan he arribat, la porta principal ja estava tancada i m’hi ha prohibit l’accés. No fa mala espina?
―Rita ―la va aturar l’Andròmeda―. La professora McGonagall segurament instaurarà un toc de queda, així que és millor que tornis amb l’equip. Quan torni a l’habitació ja et mantindré informada i tindràs l’exclusiva per demà el matí.
―Ah, tornaràs aquesta nit? ―va preguntar la Rita Skeeter massa innocentment.
L’Andròmeda va tensar la mandíbula. L’havia subornat perquè callés amb una beca al Periòdic Profètic un cop es graduessin, però no podia evitar els seus comentaris viperins. La Narcisa va reaccionar abans:
―Skeeter, fora, que ni tan sols pertanys a l’equip de Quidditch. ―La va agafar del braç, la va arrossegar fora al passadís i li va tancar la porta als nassos. Durant uns segons, es van sentir les seves queixes esmorteïdes a l’altra banda.
Sent les úniques jugadores de l’equip de Quidditch, les dues germanes es van quedar soles al vestidor. En un to baix, gairebé un murmuri, la Narcisa va dir:
―No hauries de deixar que algú com ella et parli així.
―Tinc la situació sota control, d’acord?
Per evitar el judici de la seva germana, l’Andròmeda va tornar a mirar el seu reflex en el mirall. Durant un segon va veure-hi la Bel·latrix en aquella mirada gèlida, així que va suavitzar l’expressió de seguida. La Narcisa va fer espetegar la llengua.
―Cap Gryffindor no es mereix que vagis tan arreglada. ―La Narcisa sabia més del que deia. Li tolerava la tonteria perquè, en la seva arrogància, no se li acudia cap altre opció que no fos l’Andròmeda jugant amb l’atenció d’un fill de muggles fins a final de curs.
Com a resposta, l’Andròmeda deixà anar una rialla sarcàstica. Va recollir la seva bufanda del banc que tenia més a la vora i va mirar la seva germana de dalt a baix. Els cabells tenyits de ros platí des de feia poc. Aquell rictus suposadament altiu, però que semblava de fàstic. L’accent afectat dels Malfoy.
―No et fiquis en els assumptes que no t’incumbeixen.
―Cisa, què hi fa la Skeeter al passadís? ―va preguntar una veu afectada des de l’altra banda de la porta.
L’Andròmeda va arquejar una cella. La Narcisa va fer el gest de segellar-se els llavis i fingí llençar-ne les claus. Les noies van sostenir-se la mirada durant una llarga estona, en una estranya complicitat de germanes. Però l’Andròmeda tenia pressa, així que va obrir la porta del vestidor i va sortir al passadís, tot esquivant en Lucius Malfoy i la Rita Skeeter, per endinsar-se en el fred hivernal d’un capvespre escocès.
El sol feia estona que s’havia post i el cel estava cobert d’estrelles.
*
―Què heu fet? ―va preguntar l’Andròmeda.
Encara tenia el fred i la humitat instal·lats al cos després de l’entrenament i la tornada a l’escola. L’escalfor de la llar de foc del despatx de la professora McGonagall no era suficient per fer-la entrar en calor. Si feia una passa més s’acabaria cremant.
Darrere seu, els bessons Prewett van amagar unes rialles.
―Un cop hem salvat l’encanteri...
―Ha sigut tan fàcil!
―Però ja saps que no som bons en herbologia...
―I la fusta de l’arbre d’aquest any...
―Tenia una combustió tan ràpida!
―I amb tanta espelma junta...
L’Andròmeda va sospirar i es va girar a mirar-los. En fer-ho va recolzar les mans als malucs, com feia la seva mare quan estava enfadada, i en adonar-se’n va amagar-les a les butxaques. Amb la punta dels dits va tocar el pintallavis i la capsa metàl·lica, que la va reconfortar.
Els bessons Prewett estaven asseguts a les dues úniques cadires del despatx de la professora McGonagall, a part de la de la pròpia professora. No feien cara d’escarmentats. Un somriure orgullós se’ls dibuixava als llavis i els ulls els brillaven del record de l’entremaliadura feta. Estaven sols al despatx, perquè la professora McGonagall era al passadís ―la seva veu s’escolava per sota la porta― donant les últimes instruccions als monitors.
―Almenys aquest cop heu reconegut l’autoria...
―Gràcies, Black! ―va exclamar un dels dos bessons, alçant la mà enlaire victoriosament.
―Fa estona que li ho expliquem a la McGonagall.
―Ens ajudaràs a fer que ho entengui?
―Com a mínim ens mereixem una rebaixa del càstig, Black.
―Com a gest d’honorabilitat. O de maduresa. ―Van fer una ganyota sincronitzada.
―Però... per què ho feu, nois? ―preguntà ella, ignorant la seva tàctica―. Demà és Nadal.
Abans que cap dels dos pogués respondre, la porta del despatx es va obrir. L’Andròmeda va somriure, no pas perquè s’alegrés de veure l’estricta cap de Gryffindor ―tot i que li queia més bé que no pas el vell Llagot― sinó per la companyia que venia darrere seu. Aquells cabells rossos enrinxolats pels quals hi havia passat els dits tants cops, els ulls marrons com els grans de cafè acabats de moldre, el somriure que il·luminava els seus dies com el sol.
―Hola, Black ―va saludar-la ell, casualment, amb aquella veu melosa i agradable que va recórrer l’Andròmeda de dalt a baix com si fos electricitat pura.
―Tonks. Ei ―va respondre-li ella. De cop i volta havia oblidat com fer frases coherents. Així i tot, no va amagar el somriure. Hauria estat deshonest.
El cor bategant-li amb força, va treure les mans de la butxaca i va eixugar-se-les a la túnica, com si les tingués suades. Si no feia gens de fred i no n’havia tingut mai, què feia tant a la vora de la llar de foc? Amb passes ràpides, l’Andròmeda es va situar al costat d’en Ted Tonks.
No es va atrevir a fer-li més que un cop d’ull perquè en públic se solien ignorar excepte en les formalitats de caps de monitor. No esperava veure’l fins l’endemà i, si bé aquell canvi de plans era benvolgut, ara no sabia com reaccionar. Se sentia observada. La professora McGonagall va situar-se darrere la taula del seu despatx i els va mirar a tots quatre detingudament, com si els pogués llegir la ment. L’Andròmeda esperava que no fos veritat.
―Senyor Tonks, senyoreta Black. Com deuen saber, els senyors Prewett aquí presents han incendiat una vegada més l’arbre de Nadal. En el procés, s’ha cremat mig Gran Menjador.
La professora va tancar els ulls durant uns segons i, en les arrugues de la cara, l’Andròmeda va veure com s’havia envellit en els anys que feia que la coneixia. Tot just un parell de dies abans, ella i en Ted havien estat convocats allà mateix perquè la cap de Gryffindor els assegurés que no s’havien de preocupar, que aquell any l’arbre tenia un encanteri antiincendis i els bessons no tornarien a fer de les seves.
Més valia no subestimar-los, als Prewett.
―Se suspèn el sopar al Gran Menjador, perquè encara s’han de calcular els desperfectes i rehabilitar l’espai. S’estableix un toc de queda fins demà a la sortida del sol. El sopar serà servit a les respectives sales comunes. Els monitors n’han estat informats i tenen l’obligació de controlar que els alumnes de les seves residències no surten de la sala comuna. Senyoreta Black, senyor Tonks ―els va mirar ara a l’una, ara a l’altre―, com a caps de monitors, la seva responsabilitat és fer la ronda nocturna, fins al toc de queda habitual. Qualsevol alumne fora dels dormitoris és cinquanta punts menys, independentment de l’excusa que tinguin. Si és qualsevol d’aquests dos, cent-cinquanta.
―Professora!
―Senyors Prewett! ―Els va clavar una mirada dura.― Els recordo que estan castigats cada tarda començant l’endemà de Nadal fins a les vacances de Pasqua. Més els val presentar-se a l’hora del te aquí mateix i ni un minut tard. Estan avisats. ―Va fer una pausa i va redirigir l’atenció a l’Andròmeda i en Ted.― Ara, senyoreta Black, senyor Tonks, em farien el favor d’acompanyar-los a la Torre de Gryffindor i assegurar-se que no en surten? Llavors, poden començar la seva ronda.
―Sí, professora ―va dir l’Andròmeda, intentant calmar l’entusiasme.
―Bona nit tingui, professora ―va afegir en Ted.
―Vostès també i bon Nadal.
Els bessons Prewett van alçar-se de la cadira ràpidament i van ser els primers a sortir del despatx. Després de tancar la porta darrere seu, l’Andròmeda va mirar en Ted i li va correspondre el somriure que ell li feia. Ell li va oferir la mà però ella, malgrat que tenia tantes ganes d’agafar-la-hi, va apartar la vista cap als Prewett, uns metres enllà.
―Hi ha massa ulls ―va murmurar. Però no la preocupaven els bessons, sinó els quadres. Escrutà les parets al seu voltant. Era un mal hàbit que no sabia com treure’s, mal après del costum de la Bel·latrix de fer-los servir com a espies. La seva germana s’havia graduat feia dos anys, però seguia tement que els pares se n’assabentessin.
El somriure als llavis d’en Ted es va esvair una mica. Sabent que no era consol suficient, ella li va fer una carícia a la mà i, després, va esmunyir la capsa metàl·lica de la seva butxaca a la d’ell. Era una promesa, per després. Caminant passadís enllà, en Ted mantenia el mateix ritme que ella. Sentia com respirava, el ressò de les seves passes, podia imaginar-se el batec del seu cor. Les puntes dels seus dits de tant en tant es tocaven.
Davant seu, els bessons Prewett parlaven alegrament i es donaven cops de colze. Eren tots quatre del mateix curs, però el seu aire immadur li recordava al seu cosí Sírius, així que l’Andròmeda no podia evitar sentir-se responsable dels bessons. Al cap i a la fi, la Molly Prewett ―ara una Weasley― havia sigut la seva mentora com a monitora i cap de monitors, abans que es gradués feia uns anys. Els bessons eren tan diferents d’ella!
En arribar a l’entrada de la residència de Gryffindor, la Senyora Grassa va remugar en ser despertada però va callar en veure que hi havia dos caps de monitors. Abans de tancar el quadre darrere seu, els Prewett es van girar amb un somriure murri.
―Passeu-vos-ho bé a la ronda...
―Que és la nit més llarga de l’any...
Mentre s’enrojolava, l’Andròmeda va decidir oblidar tots els pensaments que els bessons Prewett li feien recordar en Sírius. Ni sentiments de protecció ni hòsties.
―Nois, bona nit ―va dir en Ted amb contundència. Els bessons van fer una última rialleta i es van esvair darrere el quadre.
El silenci, per fi.
En Ted va agafar-la de la mà i la guià passadís enllà. Va obrir la porta de la primera aula que es van trobar, que resultà ser la d’estudis muggles. Quan l’Andròmeda es va girar cap a ell, els seus llavis es van trobar. Va tancar els ulls i s’hi va lliurar. Això era el que necessitava, allò que havia trobat a faltar, tot el que volia. Va deixar anar els dits entrellaçats i amb les dues mans va agafar-se a qualsevol tros d’ell on podia arribar, la túnica, la pell dessota, com si se li hagués d’escolar entre els dits, com si no fos suficient, mai suficient. Sempre volia més.
L’Andròmeda va agafar la cara d’en Ted entre les mans, agafant tot el seu món entre els palmells, la punta dels dits enterrada entre els seus rínxols. En Ted l’abraçava amb força, notava les seves mans per l’esquena, i ella no s’havia sentit mai tan segura com en aquell instant, en els seus braços. Quan es van separar per recuperar l’aire, es van mirar als ulls sense deixar-se anar, els dits entrellaçats una altra vegada.
―Andy.
―Ted.
Ella es va apropar una mica a ell, les puntes dels seus nassos gairebé tocant-se.
―Fa fred.
―Vine amb mi ―va murmurar ell amb un somriure i un petó.
*
Feia anys que en Ted i l’Andròmeda es coneixien, que es tenien controlats, com si l’un orbités al voltant de l’altra i viceversa. Els partits de Quidditch, les reunions de monitors, les classes extraescolars de pocions... però no va ser fins un dia de sisè que, com dos pols magnètics oposats que s’encaren i s’atrauen, no es van entendre realment.
Estar amb en Ted era energia pura, passió desbocada. Els vestidors del camp de Quidditch, el bany de monitors, aules abandonades i habitacions buides. Els quedaven pocs racons del castell per explorar. L’Andròmeda estava més que satisfeta amb aquest tracte, aquests encontres, però des de feia uns mesos tot havia anat canviant sense que cap dels dos se n’adonés.
Quan havia arribat el setembre, tots dos tenien una xapa nova i lluent que els havia obligat a interactuar de veritat, fora dels espais on sempre s’havien trobat, i les últimes barreres, prejudicis i auto-enganys de l’Andròmeda s’havien anat esvaint com les ones s’emporten tot el que queda a la sorra de la platja.
Estar amb en Ted era el repic de fons dels estris de cuina, els elfs enfeinats al seu voltant. El secret més ben guardat dels Hufflepuff, les cuines de Hogwarts, que en Ted li havia ensenyat un dia que havien acabat la ronda de monitors massa tard. Olor de pastissos, gust de cafè. Converses llargues sense interrupcions.
―Vigila que crema.
En Ted li va allargar una tassa de cafè abans d’asseure’s al seu costat. Estaven en dos tamborets abandonats en un racó de la cuina i, malgrat que era immensa, semblava que estaven sols enmig del brogit dels elfs domèstics.
Ella va olorar la tassa, aquell cafè que sempre tenia una olor especial. Casolana, artesanal. En Ted li havia ensenyat com fer-lo, a la manera dels muggles, però a ell sempre li sortia millor. L’Andròmeda volia passar la resta de la seva vida olorant cafè com aquell.
El va mirar de cua d’ull mentre ell feia un glop. Tenia la sensació que coneixia en Ted com no havia conegut mai ningú. Com si fos una part d’ella, com si sempre hagués sigut així. Hi havia una familiaritat en veure’l, una calidesa, com si la llar pogués ser una persona... Una sensació que no havia conegut mai. La feia tremolar per dins. En aquell instant, entre el silenci i la manera com mirava el terra, sabia que li rondava alguna cosa pel cap.
―En què penses? ―va preguntar suaument.
Ell la va mirar.
―Creus que demà es farà el dinar al Gran Menjador?
―Sí, i tant. Hauran tingut temps d’arreglar-ho tot i ni es notarà que hi ha hagut un incendi. Màgia ―va afegir, fent petar els dits. Ell va somriure, però ella podia seguir veient l’ombra del dubte als seus ulls. Un dubte que sabia que l’hi havia posat ella mateixa. Ell li havia dit que l’estimava i ella...
Estar amb en Ted era sentir-se com un acròbata a la corda fluixa. Massa tensions per massa bandes i ella no era la millor persona per arreglar-ho tot. Quan estava amb ell, quan podia tastar el gust dels seus llavis, quan el tenia sota les seves mans, l’Andròmeda es veia capaç de menjar-se el món. Quan cadascú anava per la seva banda cap a la seva sala comuna, tan lluny i tan a prop; quan es trobava les seves germanes, els seus pares, les seves companyes d’habitació; quan havia de ser una altra persona perquè no hi haguessin tants ganivets clavats a la seva esquena... Llavors, se sentia massa petita per dir que no a tot.
―M’agrada quan hi ha una sola taula i puc seure amb tu.
Oh. L’Andròmeda va empassar saliva. I jo també perquè t’estimo, t’estimo, t’estimo. Per què era tan difícil obrir la boca i dir-ho en veu alta?
―I jo també. I així serà ―va dir, en canvi, però no era suficient.
L’Andròmeda va entrellaçar els seus dits amb els d’ell, es va aixecar i va obligar-lo a imitar-la mentre li prenia la tassa de cafè de la mà i la deixava al tamboret. En Ted la mirava a l’expectativa de quin seria el seu següent moviment, un somriure divertit als llavis. Ella s’hi va acostar i el va besar, però quan ell li anava a correspondre amb ganes, ella se’n va apartar. Ell va sospirar. Ella el va mirar als ulls. En aquell instant, a dos centímetres de la seva cara ho veia tot tan clar, però abans de tornar-lo a besar...
―Vine amb mi. La nit és nostra.
Si no podia dir-li que l’estimava, li ho hauria de demostrar.
*
L’Andròmeda agafava la mà d’en Ted amb força, a través de tots els passadissos de Hogwarts. Els quadres es queixaven quan eren despertats per la llum de les varetes, però ella va intentar que no li importés. Anaven escales amunt, amunt, fins que va obrir l’última porta i l’aire fred li va tallar la respiració. La torre d’Astronomia estava buida i el cel era clar i ple d’estrelles. Ella les va mirar desafiadorament i va girar-se cap a en Ted, agafà la seva cara amb les mans i el va besar. Ell la va correspondre amb avidesa, agafant-la per la cintura i apropant-la a ell.
Quan es van separar, ell tenia un somriure radiant com el sol.
―Aquest és el millor Nadal de la meva vida.
A l’Andròmeda el cervell li va fer un curtcircuit, perquè en Ted tenia raó. Era allò, tot el que pensava a la cuina. Donaria el que fos per tenir deu mil Nadals com aquell. Esmunyir-se pel castell, cafè a la cuina, ell a la vora. Lluny de la fredor dels seus pares i la rigidesa de les expectatives. Va obrir la boca però no va saber què dir. Les emocions la sobrepassaven; les emocions que a casa sempre deien que eren una debilitat, quan en Ted anava sempre amb el cor a la mà i li ensorrava totes les barreres. El va tornar a besar, com si així li pogués dir tot el que pensava.
―Vols una cigarreta? ―va preguntar ella, en canvi.
En Ted va assentir mentre furgava a les butxaques de la seva túnica per treure’n la capsa metàl·lica que ella hi havia esmunyit abans. Ell la va obrir i ella en va treure una cigarreta, la va encendre amb la vareta, hi va fer una calada i la va passar a en Ted, mentre li agafava la capsa metàl·lica de les mans. Acaricià el patró daurat que hi havia a la coberta amb aire distret.
Es van asseure als esglaons de la vora de la torre, en silenci, mentre s’anaven passant la cigarreta. Davant seu, més enllà de les baranes, es veia tot el castell sota la nit estrellada. A la llunyania, s’intuïa la forma del camp de Quidditch. A cada calada, els nervis de l’Andròmeda s’anaven clamant. Tan segura que s’havia sentit a la cuina! El cel nocturn sempre l’havia fet sentir petita.
Les estrelles sempre eren allà. Brillants, observadores, vigilants. Però... ella podia escollir, oi? Si ignorar-les o fer-los cas. S’agafava amb força a la capsa metàl·lica de les cigarretes. En Ted es pensava que hi havia gravada la constel·lació d’Andròmeda, així li ho havia explicat mentre la hi regalava, però s’havia equivocat. Era la del Pegàs. Ella no l’havia corregit en l’error, ho preferia així.
―Vine amb mi. Observarem les estrelles.
El va agafar de la mà, mentre ell apagava la cigarreta compartida que ja estava a les acaballes. A la vora de les baranes, ella el va mirar un moment abans de girar la cara vers el cel estrellat. Va fer una respiració profunda abans de parlar. Estaven encarats cap al sud, així que donava l’esquena al seu pare, Cygnus.
―Heus allí, a l’horitzó, vigilant-nos, tens Orion Black, la constel·lació del caçador. La més visible del cel d’hivern, de la mateixa manera que el meu tiet dirigeix els dinars de Nadal. A la seva espatlla esquerra, com si fos el dimoni, la seva tercera estrella més brillant: la meva germana Bel·latrix. Però els meus cosins brillen més que ella.
No oblidaria mai la cara de la Bel·latrix el dia que va néixer en Sírius, quan es va adonar que s’esfumava la seva posició d’hereva aparent. Des de llavors, la seva germana gran no havia desistit de perseguir l’estatus perdut. Durant el Nadal anterior, quan l’Andròmeda era a casa, després d’un parell de copes de més, la Bel·latrix li havia confessat que durant anys li hauria agradat fer ofegar en Sírius, com s’ofeguen les cries de gat que ningú vol cuidar.
―El cinturó d’Orió assenyala a Sírius, l’estrella més brillant del cel. Encara no es veu, però apareixerà per l’horitzó abans que arribi la primavera. Forma part de la constel·lació del ca major i ell és tan eixelebrat que en sembla un. ―Va somriure.― Tampoc es veu Regulus, que volarà ben amunt en els cels nocturns de primavera; direcció nord, ja es pot veure com la crinera del lleó, la seva constel·lació, treu el cap per l’horitzó.
De reüll, l’Andròmeda es va adonar que en Ted no observava pas les estrelles que ella li havia estat assenyalant, sinó que la mirava a ella. Mentre s’agafava amb força a la barana, es va girar cap a ell abans de continuar parlant.
―Si mires cap a l’oest, tens el meu avi, Pollux, que no se separa mai de Castor, perquè forma part de la constel·lació dels bessons. En canvi, en direcció nord, a prop de l’estrella polar, trobaràs la meva tieta-àvia Cassiopeia, que es pot veure durant tot l'any. Si agafes una de les seves puntes, assenyala la constel·lació que em va donar el nom, Andròmeda, damunt dels nostres caps, que abraça la galàxia que hi ha més enllà.
Va somriure. Va vacil·lar abans de continuar. La constel·lació del seu pare era a la vora, però no calia dir-li-ho. Volia agafar-se a l’esperança, al futur.
―Com un fil vermell invisible, del zenit a l’horitzó, Andròmeda està unida a la constel·lació del Pegàs, que sempre he sentit com si fos una part de mi. De petita somniava que tindria un cavall alat i que volaria ben lluny... ―va empassar saliva i es va obligar a mirar-lo als ulls― i ara encara ho segueixo pensant. Amb tu. Perquè... amb les estrelles, és això el que et vull dir. Les conec com el palmell de la meva mà, però si em vols ni que sigui la meitat del que et vull jo, les deixo totes per tu.
L’Andròmeda podia veure les emocions passant per la cara d’en Ted. Els ulls ben oberts, la respiració entretallada, les galtes enrogint-se. Ella va desenroscar la bufanda del seu coll i la passà al voltant del d’en Ted, que estava tremolant a peu dret. En acostar-s’hi, ell la va abraçar.
―Per Merlí, Andy ―va murmurar-li a l’orella―. M’he quedat sense paraules.
―No cal que diguis res ―va riure ella, nerviosa.
En Ted la va mirar als ulls i la va besar amb una passió com poques vegades. Agafada per sorpresa, l’Andròmeda va perdre l’equilibri però en Ted la va sostenir en braços, tot frenant la seva caiguda enrere. Aquest era el seu món, el seu refugi. Volia romandre-hi per sempre. Quan es van separar, l’Andròmeda es va adonar que estaven asseguts al terra. L’esquena d’en Ted contra la barana, ella de genolls davant seu; al seu darrere, les estrelles. De mica en mica, tots dos recuperaven la respiració.
No era un secret per a gaire gent a Hogwarts que l’Andròmeda Black fumava. Ni tampoc què pensava sobre política o els seus gustos de música. Però, això? No podia treure els ulls de sobre d’en Ted. Estimar algú que també t’estima? Era una cosa rara i preciosa que li agradaria quedar-se per a ella mateixa. La tempesta vindria més endavant, l’Andròmeda en podia veure els núvols negres a l’horitzó del futur. Però en aquell instant, el present era un cel clar, jardins coberts de neu i l’amor de la seva vida al seu davant.
L’Andròmeda preferia morir-se que perdre res de tot allò.
―Andy, ho deies de veritat? ―va preguntar, encara meravellat.
Ella va somriure.
―Sí. T’estimo ―va murmurar.
―I jo també. ―L’Andròmeda el va mirar als ulls, que ja no dubtaven.― Però no et puc demanar que deixis...
―És l’única manera que podrem estar junts ―es va inclinar per besar-lo als llavis i interrompre’l; les seves mans agafades a les barres de la barana a banda i banda de la seva cara―. I, si estic segura d’alguna cosa, és que vull això. Vull aquest Nadal per sempre, per la resta de la meva vida.
―Jo també ―va dir ell, amb un somriure radiant com el sol. En Ted es va incorporar posant-li les mans a les cuixes per besar-la i va ser com electricitat recorrent-li pel cos. L’Andròmeda tenia ganes de posar les seves mans sota la samarreta d’ell i recórrer cada tros del seu cos.
―Potser podríem afegir aquesta torre a la nostra llista... ―va murmurar ella.
En Ted va alçar una cella.
―O podríem anar a la meva habitació, que... ―De sobte, va repicar les campanes i ells es van sobresaltar.
La torre del rellotge estava molt a la vora de la d’astronomia i el so vibrava en l’aire, estrident, com una presència que els recordava que s’havia acabat la ronda de monitors. L’Andròmeda va fer una ganyota.
―Ja veig la Rita Skeeter esperant-me que li expliqui l’incendi.
―Evita-la. Vine al meu dormitori. Què t’ho impedeix? És Nadal.
―Però no es pot fer gran cosa, amb els teus companys a la vora ―va sospirar―, i escoltar música amb les cortines tancades no és gaire divertit.
―És el que intentava dir quan ens han interromput les campanes ―va riure en Ted―. No hi ha ningú, són a casa. Podem fer el que vulguis.
*
Quan l’Andròmeda va entrar al Gran Menjador, faltaven pocs minuts per l’hora de dinar. Una lleugera olor de socarrimat i menys espelmes sospeses al sostre era tot el rastre que quedava de l’incendi de la nit anterior. Pràcticament tots els comensals, alumnes i professors, ja eren a la taula central.
L’Andròmeda va notar les mirades a sobre, les jutjadores i les vigilants. Encara que no feien menys mal, s’hi havia acostumat, a les mirades i als comentaris que deixaven anar sobre ella, contra ella. Però en Ted... Oh, en Ted. Va fer el seu millor somriure, perquè havia de fer com si no li importés. Per ell.
Va passar de llarg el grup dels alumnes d’Slytherin, tots ajuntats a la punta més propera a la porta. La Rita Skeeter li estava enviant dagues amb els ulls. Ja sabia més del que l’Andròmeda hauria volgut sobre en Ted, que idealment hauria sigut no saber-ne res. Ella li va sostenir la mirada, intentant canalitzar l’altivesa que a la Bel·latrix li sortia sempre tant bé. Havia de fer-li recordar el seu lloc, com deia la Narcisa. Al final, la Rita Skeeter va abaixar la mirada, segurament pensant en la beca, i l’Andròmeda es va poder relaxar. Odiava controlar la gent així, però si havia sigut necessari en el passat, ara encara ho era més. La mirada de la Narcisa era entre divertida i reprovadora; devia estar comptant els dies fins a juny perquè ella aturés aquella bogeria. Oh, no, això no passaria.
L’Andròmeda va asseure’s al mig de la taula, vora els altres monitors, i va xerrar amb ells una mica, preguntant-los com els havia anat la nit anterior. Les portes del Gran Menjador es van obrir de nou. No li va caldre girar-se per saber qui era. En Ted va saludar els altres monitors i es va asseure al seu costat. Les seves cames es van tocar. Ell li va esmunyir un objecte a la butxaca: el pintallavis que ella havia deixat expressament a la seva tauleta de nit abans d’anar-se’n.
El va mirar. Un somriure als llavis.
―Bon Nadal, Tonks.
―Bon Nadal, Black.
Cass Ross Enviat el 13/02/2023 a les 00:10:21 #28178 He escrit 14 fanfics amb un total de 71 capítols M’ho he passat MOLT bé escrivint aquesta fanfiction i estic super-orgullós de com m’ha quedat, sobretot tenint en compte que és romàntica i a mi això se’m dóna fatal. No l’hauria escrit si no hagués sigut perquè la Taylor Swift va treure «Midnights» l’any passat i «Snow On The Beach (feat. Lana del Rey)» em va inspirar les ganes de posar-me un repte personal i escriure una història romàntica. (El títol de la fanfiction són versos de la cançó.) Aquest darrer concurs de fanfictions ha sigut l’excusa perfecta per escriure-ho! :D (M’haureu d’enviar a la foguera per utilitzar els concursos per escriure el que em dóna la gana HAHAHA, però crec que aquest cop he après la lliçó ―looking at you, Els North Downs― i la fanfiction s’adapta més a les premisses del concurs.)
Quan vaig pensar quina parella romàntica cànon utilitzaria, em van venir l’Andròmeda i en Ted de seguida. No és cap secret la meva predilecció per la família Black, però no havia pensat en ella ni tampoc m’hi havia interessat. Fer-ho ha sigut una experiència molt, molt bonica. Cada cop que aprofundia més en els personatges i els donava complexitat, la història anava evolucionant. Vaig haver de retallar gairebé mil paraules del primer esborrany per encabir-ho al concurs, és a dir, moltes coses sobre les dinàmiques familiars i el futur dels personatges que m’hauria agradat dir. Aprendre a intentar-ho encabir a partir de subtileses, del què no diuen els personatges i les seves reaccions més que no escriure-ho literal ha sigut una experiment molt interessant. Diria que no havia editat ni reescrit mai tants cops. Tot i així, he hagut de deixar moltes coses al tinter.
Sense esperar-m’ho, intentant entendre l’Andròmeda i el moment en què es troba, vaig aprofundir molt en com veia les tres germanes Black, com totes tres són Slytherin però tan diferents al mateix temps (tot i que també s’assemblen molt). Les seves ambicions, els seus valors. Com la Bel·la valora el poder, recuperar tot allò que va perdre en néixer en Sírius; com ho buscarà acostant-se a Lord Voldemort. Com la Cisa valora la reputació i l’estauts social; com ho trobarà casant-se dins d’una de les famílies més poderoses del món màgic, els Malfoy. Com l’Andy valora l’amor genuí, ser apreciada per ser ella mateixa, i això ho trobarà deixant enrere la família i fugint amb en Ted. Com els seus pares les estimen, sí, però pel futur de la família són més importants en Regulus i en Sírius. Com l’Andròmeda no sap ni vol jugar al joc de les expectatives socials dels seus pares de la mateixa manera que faran les seves germanes. Aquest és el moment delicat en què es troba ella: decidir què vol fer amb el seu futur i la seva vida. Perquè són adolescents i tenen TANT de potencial, perquè no saben què passarà al cap de deu anys o més.
Anyway, no us fotré aquí tot l’assaig però espero que m’entengueu, que ho hagi sabut transmetre una mica en la història. Pensar-hi tant ha sigut una experiència molt enriquidora, perquè em sembla que no havia connectat mai tant amb uns personatges. I mira que abans no m’havia interessat mai per cap d’ells. Ara, em sap greu i tot, deixar-los. Però espero haver-me’n endut una lliçó per la pròxima història que escrigui.
Tinc molts pensaments sobre el significat darrere cadascuna de les escenes, però no sé si encara m’esteu llegint HAHAHAHA. Perdó. Anem a lo que importa: l’escena a la torre d’Astronomia. Si la fanfiction sencera ja m’agrada molt, aquesta escena m’ENCANTA MOLTÍSSIM. Va ser la primera idea que vaig tenir per la fanfiction i pensava que seria l’únic escenari que sortiria, però en anar aprofundint en els personatges, també havia de donar més profunditat a la història, necessitava context.
La declaració de l’Andròmeda és un dels meus peaks com a escriptor; no crec que aconsegueixi mai escriure res més romàntic que això. Tot el discurs em va sorgir a partir de l’última frase, que és una de les primeres que tinc apuntades a les notes d’abans del primer esborrany: «Les conec com el palmell de la meva mà, però si em vols ni que sigui la meitat del que et vull jo, les deixo totes per tu.» Llavors va ser, fine, quines estrelles hi ha al cel de desembre? (Moltes gràcies a l’Antares per ajudar-me a entendre el moviment de les estrelles!) Vaig fer una llista dels membres de la família Black que tenien nom d’estrella i la resta ja és història. M’encanta la continuïtat entre la constel·lació del Pegàs i la d’Andròmeda, que em va anar com anell al dit. Les metàfores em sortien soles. Hi he posat molta cura, recerca i atenció, i espero que us agradi ^^
Em sembla que no em deixo res més important a comentar. Gràcies per llegir,
Cass
Agatha Black (Moderador/a FF) Enviat el 13/02/2023 a les 20:25:46 #28179 He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols Guaaaaaau.
Hahaha, ara la meva ff fa vergonyeta *insert emoji de la caqueta*
No m'estranya que estiguis molt orgullós de la teva FF, és que t'ha quedat estupenda. És molt bonica. Em va sobtar quan vas dir que faries una història romàntica, però tampoc no pots dir pas que no et queden bé! Sempre recordo romanç a les teves ff (la Winter i l'Adrian, el Marius i la Poppy...), el que passa que aquesta no era la trama principal, i ara sí.
I xapó, escolta. M'agrada molt com de cuidada i ben escrita que està. M'agrada el redactat i les comparacions que poses, des de fer malabars sobre una corda fluixa fins a tot el que has explicat en les estrelles. Evidentment, aquest tros és el clímax de la FF, i està molt, molt ben treballat. Trobo que, precisament per ser algú a qui li agrada tant l'espai i les estrelles, has tingut molt bona idea de basar la història en això.
També he de dir que has trobat molt bé l'instant que volies descriure en aquest relat curt, perquè és el que s'hauria de fer en els relats curts, descriure un moment, una escena important, no pas una història secera resumida, com he intentat fer jo, encara que sigui una història curta.
És un relat emotiu i esperançador. És molt bonic. I té els detallets de personatges coneguts que estan molt bé! Els germans de la Molly, la Rita Skeeter... fins i tot la Berta Noca, OMG!
No sé què més dir, a banda que el que més m'agrada de tot, és que t'hagi agradat tant escriure-la. M'alegro molt que hagi estat una experiència tan bona. Es nota en el resultat. MOLT bona feina!
marta_ginny (Moderador/a FF) Enviat el 05/03/2023 a les 22:24:17 #28183 He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH és que ja sabíem que era romàntica, però quan m'he adonat de quina parella era m'hauria posat a ballar! Molt, molt ben trobat, quina preciositat de gent i d'història! A més a més, al so de snow on the beach <3<3 súper encertada, la banda sonora! Molt fan!
Tens raó que les tres germanes Black t'han quedat molt molt ben definides, encara que una no surti directament. I la Rita Skeeter! M'ha fet molta gràcia que cada vegada que es mencionés sortís amb el cognom hahaha Totalment d'acord que anomenar-la "Rita" a seques sona... no ho sé, com un error! I els Prewett, ploro! La Molly com a monitora és una imatge que no m'havia plantejat mai, i m'ha semblat molt guai ni que sigui perquè m'ha fet imaginar-la a Hogwarts. Aquesta generació l'hem d'explotar més! Crec que has trobat el punt just de secundaris per fer que l'univers que ens presentes sigui ric i detallat però no confondre's. I hi ajuda que tots siguin canon!
I el Ted, quina delícia de personatge i de ship i de tot! Em sembla molt interessant que, tenint en compte que sempres afirmes que les històries romàntiques no són el teu fort, quan t'hi poses t'hi arrepenges bé, i les fas ultracarregades de sucre (en el millor sentit) i de grans declaracions! Ja em passava llegint Kai i l'Alexis, que tenia aquesta sensació. És com que, per fer-ho a mitges, ja no comences hahaha Crec que tens un estil molt definit a l'hora d'escriure ships, i és hora que comencis a reconèixer-lo i portar-lo per bandera ^^
La masterclass d'astronomia lligada amb els Black m'ha semblat espectacular. No puc sentir / llegir com es parla de Cassiopea sense posar-me a cantar la cançó de la Sara Bareilles, o sigui que he hagut de fer una pausa al mig hahaha (COME ON COME ON COLLIIIIIIIDE) però per la resta, estava allà en plan "tell me more"! Es nota que t'agrada i que has cuidat els detalls, i s'agraeix.
Ai, no supero la bona idea que has tingut de rescatar aquests dos. Ens quedem aquí ben satisfetes, jo i la meva sobredosi de sucre.
Ens llegim!
Unapersona Enviat el 06/04/2023 a les 13:01:59 #28189 He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols Hola hola! Feia temps que no llegia res de la web, o sigui que tornar amb escrits de tanta qualitat és un plaer! I veig que va de Tonks, això, que vinc de la FF de la Gee! Sí que diré que el tema romàntic no és el meu preferit (com a principal, com a secundari sí que m'agrada segons la història), però a banda d'això m'ha agradat molt. Aquí els comentaris que he anat apuntant mentre llegia:
Em fa gràcia la primera escena amb l'Skeeter. Realment el personatge en si té poca importància per l'argument de la història, però a la vegada serveix per donar més profunditat al context de l'Andròmeda. I molt típic d'ella, els comentaris del primer paràgraf.
També em fan gràcia els bessons Prewett. Molt piròmans, amb aquesta felicitat quan estan comentant el que han fet. I són familiars del Fred i el George! Ara tot té sentit, ve de família materna haha
M'agrada com vas descrivint que l'Andròmeda no vol ser com la seva família. No ho dius explícitament (almenys a l'inici), sinó que vas mostrant com s'adona que té el mateix llenguatge corporal que la seva família i l'intenta canviar. M'agrada també com va explicant les intrigues familiars dels Black. Està escrit d'una manera que, encara que no tingués ni idea de la família Black, pensaria igualment que el que comenta és només la punta de l'iceberg.
I caram, l'Andròmeda. Primer amb por de dir-li "t'estimo" i després li deixa anar un poema sencer a la torre xD Ha estat una escena molt bonica, però. Dius que aquesta temàtica et costa, i hi empatitzo perquè a mi també, però crec que t'ha quedat molt bé! El llenguatge i l'acció en general estan molt ben cuidats i és fàcil de fer-se una imatge mental de què està passant.
Sí que et comento un petit descuit: la frase "així que donava l’esquena al seu pare, Cygnus" es repeteix en dos paràgrafs seguits. Per la manera com està posada, no crec que sigui intencionadament (però potser m'equivoco).
En qualsevol cas, molt bon relat, felicitats!
Antares_Black Enviat el 14/04/2023 a les 20:09:27 #28191 He escrit 11 fanfics amb un total de 57 capítols (Ok la pàgina em diu que el comentari és massa llarg, l’he de partir en dos!)
Ei! Que he de reduir la llista dels comentaris que dec! I em sap greu si ha sortit taaaan llarg!
«M’haureu d’enviar a la foguera per utilitzar els concursos per escriure el que em dóna la gana HAHAHA» doncs sí, hahaha, la veritat és que fas el que vols! xD Sí que surt el tema de l’arbre, però no és el tema principal, ni hi gira al voltant; ni tan sols desencadena la història, perquè els protagonistes ja estan enamorats quan comença el relat. Només ho fas servir com a excusa per mostrar-nos com els caps de monitors en qüestió s’han de trobar en una rutina, cosa que podria haver estar per qualsevol incident i, amb la ronda nocturna que els tocava fer, ni hauria estat necessari. Però la meva crítica acaba aquí, perquè la història m’ha agradat molt, la idea és bona (com en són, d’inspiradors, els Black!) i es nota que t’has documentat. El tros que l’Andròmeda ensenya estels equiparant-los a la seva família és emocionant (tot relat necessita un moment sentimental!), molt bonic.
M’hauria agradat que en Ted parlés més del que ho fa, això sí, però entenc que la història se centra en l’Andròmeda i que per això et focalitzes més en ella. (també que ella el deixa sense paraules!)
«No és cap secret la meva predilecció per la família Black, però no havia pensat en ella ni tampoc m’hi havia interessat. Fer-ho ha sigut una experiència molt, molt bonica.» Oi que és gratificant, conèixer certs personatges no tan coneguts a través de treballar-los per una fic a la qual han de sortir? Això m’agrada molt.
M’ha sorprès el to de la fic. Ja ens ho pronostica el títol i la imatge de la portada... però, tenint en compte la frase que havia d’encapçalar la història, la veritat és que un s’espera una cosa ben diferent. No és res de negatiu ni de positiu, només ho volia dir.
A veure, començo a comentar el relat progressivament (tot i que amb el meu desordre habitual):
La primera escena m’ha resultat confusa i m’ha costat d’entendre. Sort que he llegit «Skeeter, calla i respira, que t’ofegaràs» en la segona intervenció del diàleg, perquè ja t’ho anava a dir jo xD De tota manera, trobo que comença molt de cop i amb massa diàleg sense acotar. Al primer cop que ho he llegit no acabava de caçar on eren, qui eren, ni què passava. Són a la mateixa habitació (primer creia que eren dormitori d’Slytherin, després he vist que són als vestidors de quidditch...), però no deixa de ser un inici molt teatral, massa diàleg sense aclariments (potser només se’m fa difícil a mi, eh!). Rellegint tot el principi ja m’he situat més; entenc que la Skeeter explica tot allò de l’arbre i els Prewett tot d’una tirada a l’Andròmeda (que no l’escolta gaire) i en aquell moment entra la Narcisa i li diu que respiri. Hi havia moments que no sabia qui parlava i havia de tornar enrere. Però això és només la primera escena, la resta del relat s’entén tot bé! (només tinc dubtes amb aquest tros: Primer dius que l’Andròmeda és al despatx de la McGonagall i es mira els bessons, però després dius que els monitors són al passadís amb la McGonagall...)
Entenc que l’Andròmeda no està implicada en la crema de l’arbre, que només va al despatx de la McGonagall com a monitora de residència. Però no entenc per què, si és d’Slytherin, no pas de Gryffindor. (Edito: després queda clar que és perquè és cap de monitors; la residència és igual.)
Ok Així que en Ted Tonks és de Gryffindor? Interessant. (Edito! Amb això («Cap Gryffindor no es mereix que vagis tan arreglada») et devies referir als bessons, perquè després se sobreentén que en Ted va Hufflepuf («Quan cadascú anava per la seva banda cap a la seva sala comuna, tan lluny i tan a prop»), oi? Hi ha gent que el fa de Hufflepuff, gent que el fa de Gryffindor... Potser t’has decantat per fer-lo dels lleons (crec que el cànon no diu a quina residència pertany) perquè encara és més "enemic" dels Black, o en tens una altra explicació d’acord amb el teu headcanon?
És interessant com relaciones les característiques de la Narcisa («Els cabells tenyits de ros platí des de feia poc. Aquell rictus suposadament altiu, però que semblava de fàstic. L’accent afectat dels Malfoy») amb les dels Malfoy, per indicar-nos que en aquell moment ja s’hi anava acostant d’alguna manera. Sense oblidar-nos de la ganyota de fàstic, de famosa «merda sota el nas», és clar xD. En els llibres, se’ns diu que la Narcisa és rossa i no hi ha evidència que el color fos tenyit, però entenc que vols mostrar que en realitat els té foscos i se’ls tenyeix de ros, com el ros dels Malfoy (els Black els solen tenir negres. Però també tenen noms astronòmics i ella no). O potser vols destacar que és ros platí per algun motiu?
«Cisa, què hi fa la Skeeter al passadís?» Ah, que és en Lucius Malfoy (hauria pensat que era la Bellatrix, però més endavant ja ens recordes que «s’havia graduat feia dos anys»), el que és fora al passadís dels vestidors? Així que li diu Cisa a la Narcisa? Com que és un nom afectuós que hem sentit que li donava la germana, m’ha cridat l’atenció que també es traslladés a en Lucius.
En Fabian i en Gideon són germans, però que siguin bessons és cosa teva o és cànon? Totalment creïble, perquè la Molly també té dos fills bessons. I en el meu headcanon, la Lucy i la Molly també són bessones (fraternes), encara que em sembla que l’autora va dir que la Lucy era la petita.
«va recolzar les mans als malucs, com feia la seva mare quan estava enfadada, i en adonar-se’n va amagar-les a les butxaques» no es vol assemblar a la seva mare, eh xD (Unapersona també ho deia: «l'Andròmeda no vol ser com la seva família. (...) s'adona que té el mateix llenguatge corporal que la seva família i l'intenta canviar.»)
Ah! Vet aquí per què l’Andròmeda també hi va i per què es pinta els llavis i tot! I jo que patia per si agafaria una galipàndria! Però si en Ted és més càlid que el foc de la llar! «La professora McGonagall (...) els va mirar a tots quatre detingudament, com si els pogués llegir la ment. L’Andròmeda esperava que no fos veritat.» ui, hehe
És a dir, que a sobre l’arbre tenia un encanteri antiincendis???!!! Prewett, què heu fet servir! Els bessons Weasley no van poder burlar el cercle d’edat d’en Dumbledore, però els bessons Prewett són immunes a l’encanteri antiincendis de la McGonagall? Són de por!
«Qualsevol alumne fora dels dormitoris és cinquanta punts menys, independentment de l’excusa que tinguin. Si és qualsevol d’aquests dos, cent-cinquanta.» Go, McGo!
«Hi ha massa ulls ―va murmurar. Però no la preocupaven els bessons, sinó els quadres» És que té raó: les parets tenen orelles, però és que els quadres fan que també tinguin ulls, una pila d’ulls. Això de la Bellatrix, que fa els quadres li facin d’espies, també té tela. L’Andròmeda és prudent. Però més endavant, quan porta els bessons a la sala comuna (els caps de monitors sí que poden saber on són les altres residències) no gosa agafar-li la mà perquè els observen els quadres (diu que més que no pas els bessons), però després ja no li importa («L’Andròmeda agafava la mà d’en Ted amb força»), per què?
Què hi deu haver en aquesta capsa metàl·lica? (Edito: Ah! és un cigarrer! Jo també en vull un així ―hi posaria altres coses―, amb la constel·lació gravada! M’agrada tota la càrrega argumental i sentimental que li has donat)
Aquest paràgraf explicació m’ha agradat!: «Davant seu, els bessons Prewett parlaven alegrament i es donaven cops de colze. Eren tots quatre del mateix curs, però el seu aire immadur li recordava al seu cosí Sírius, així que l’Andròmeda no podia evitar sentir-se responsable dels bessons. Al cap i a la fi, la Molly Prewett ―ara una Weasley― havia sigut la seva mentora com a monitora i cap de monitors, abans que es gradués feia uns anys. Els bessons eren tan diferents d’ella!»
»―Passeu-vos-ho bé a la ronda...» hahahah!» que murris que són! «Mentre s’enrojolava, l’Andròmeda va decidir oblidar tots els pensaments que els bessons Prewett li feien recordar en Sírius. Ni sentiments de protecció ni hòsties.» hahaha
«amb les dues mans va agafar-se a qualsevol tros d’ell on podia arribar, la túnica, la pell dessota, com si se li hagués d’escolar entre els dits, com si no fos suficient, mai suficient. Sempre volia més» Ui, Ô.o hola???? hhahahaa
«com dos pols magnètics oposats que s’encaren i s’atrauen, no es van entendre realment.» Això no ho he entès.
És bonic, que en Ted li ensenyi les cuines i tot això que seria com "territori de Hufflepuff". Això sí, trobo a faltar converses. (Edito: la dels estels, tot i que monòleg, ja compta com a conversa! I quina conversa! <3)
«Estar amb en Ted era sentir-se com un acròbata a la corda fluixa» crec que sí. Et sents com si tinguessis «una tassa de cafè calent i notes que esternudaràs», si fa no fa és això. Andròmeda, que estàs jugant amb foc! Però quin foc...! «Com l’Andy valora l’amor genuí, ser apreciada per ser ella mateixa, i això ho trobarà deixant enrere la família i fugint amb en Ted» Totalment.
Aquesta frase m’ha agradat molt: «―M’agrada quan hi ha una sola taula i [hi] puc seure amb tu.»
«Les estrelles sempre eren allà. Brillants, observadores, vigilants» Suposo que per ella observar els estels és com observar la seva família... Com ser a sota de totes les seves mirades i, per tant, sota tot el seu judici.
«En Ted es pensava que hi havia gravada la constel·lació d’Andròmeda, així li ho havia explicat mentre la hi regalava, però s’havia equivocat. Era la del Pegàs. Ella no l’havia corregit en l’error, ho preferia així.» Ara ho entenc tot ;)
El tros dels estels m’ha agradat molt. Sense entrar en si s’adiu a la realitat o no (el que ens importa és el simbolisme que té, el missatge!), està molt ben pensat i és molt bonic.
«―Per Merlí, Andy ―va murmurar-li a l’orella―. M’he quedat sense paraules.» Ted, que això trenca la màgia del moment!
«Pensar-hi tant ha sigut una experiència molt enriquidora, perquè em sembla que no havia connectat mai tant amb uns personatges. I mira que abans no m’havia interessat mai per cap d’ells. Ara, em sap greu i tot, deixar-los. Però espero haver-me’n endut una lliçó per la pròxima història que escrigui.» Potser els podries recuperar en una altra ocasió.
«l’escena a la torre d’Astronomia. Si la fanfiction sencera ja m’agrada molt, aquesta escena m’ENCANTA MOLTÍSSIM» És el cor de la història. També és l’escena que més m’agrada. I es nota que és en la que més t’has ficat.
«La declaració de l’Andròmeda és un dels meus peaks com a escriptor; no crec que aconsegueixi mai escriure res més romàntic que això.» Espero que d’aquí un temps deixis de pensar així. No has de pensar que ara, aquí i en una fic has arribat al teu màxim com escriptor per un tema. No t’has de posar cap límit de creixença. Quan ho tornis a llegir d’aquí un temps, veuràs que ets capaç d’això i de més. Sí, també en el pla romàntic. Potser no et vindrà de gust escriure en aquest to, però si en tens ganes seràs capaç de fer-ho cada cop millor. No pots publicar una fic, fins i tot una novel·la pròpia, i pensar que ho has posat tot i que ja no tens res més per lliurar. Ho hem de donar tot, sí, però alhora ens n’hem de recuperar i adonar-nos que no ens hem esgotat i que sempre tindrem coses a dir. Passa la teva ressaca i descansa, però després torna a la càrrega i continua creixent!
«Llavors va ser, fine, quines estrelles hi ha al cel de desembre? (Moltes gràcies a l’Antares per ajudar-me a entendre el moviment de les estrelles!)» Un plaer! I he de dir que jo no sabia de què aniria la fic, ha estat tota una sorpresa. I m’ha agradat molt com has aplicat el tema dels estels amb la declaració de sentiments de l’Andròmeda.
Sobre si és real o no, si vols faig uns petits apunts (més com a curiositats que com a correccions de res), però en realitat són minúcies perquè el significat és més aviat simbòlic, així que està bé de tota manera.
-----
(Continuo al següent comentari!)
Antares_Black Enviat el 14/04/2023 a les 20:12:03 #28192 He escrit 11 fanfics amb un total de 57 capítols (Continuo!)
-----
Si no dic res, parlem d’una latitud de 55º (que seria Edimburg, per posar un lloc d’Escòcia) i de dates que volten la nit de Nadal.
«Estaven encarats cap al sud, així que donava l’esquena al seu pare, Cygnus.». Entenc que ens dius que la constel·lació del Cigne es trobava cap al nord. Però això passaria en el seu punt més baix i, tot i que no es pon, no sé si l’acabarien veient. Deneb (alfa del Cigne) té declinació +45º, així que a Edimburg (aquí no) és un estel circumpolar, de poc (baixa fins a fregar l’horitzó). Recordes que ho havíem comentat? Si la declinació de l’estel és més gran que la colatitud de l’observador (l’angle entre el pol elevat i el zenit de l’observador) això voldrà dir que l’estel no travessa mai a l’horitzó, que no es pondrà mai (Declinació>90º-L). En el cas de Catalunya (ens trobaríem entre 41º i 42º), i encara menys a les Balears (que baixaríem fins als 38º), no passaria (perquè 45º és més petit que 48º), però a Edimburg (per posar un lloc d’Escòcia) queden a 55º, de manera que sí que s’acompleix que 45º>(90º-55º) (45º és més gran que 35º). El que vull dir és que Deneb aniria pujant al llarg de les hores fins a culminar (la seva altura màxima) passant pel meridià de l’observador al sud (no pel nord, perquè no arribaria al zenit) i això ja seria de dia i no es veuria, i a la tarda tornaria a baixar. Pel nord, hi passaria en el moment que queda més a prop de l’horitzó, cap a quarts de tres de la matinada. No he fet càlculs, eh, és la sensació que em fa amb els números a grans trets.
«A la seva espatlla esquerra [d’Orió], com si fos el dimoni, la seva tercera estrella més brillant: la meva germana Bel·latrix.» el dimoni blau de la germana gran; m’encanta com ho has posat. «Però els meus cosins brillen més que ella. No oblidaria mai la cara de la Bel·latrix el dia que va néixer en Sírius, quan es va adonar que s’esfumava la seva posició d’hereva aparent.» És molt encertada, la comparació que fas amb el poder en la família i les magnituds dels estels corresponents. M’agrada molt. El que no he entès mai és per què en Sírius era l’hereu de la casa i de cambra cuirassada de Gringotts per sobre de les seves cosines.
«El cinturó d’Orió assenyala a Sírius, l’estrella més brillant del cel. Encara no es veu, però apareixerà per l’horitzó abans que arribi la primavera». He fet els càlculs per latitud de 55º (que seria Edimburg) i Sírius culminaria (altura més alta) a una altura de 19º. Em pensava que això quedaria massa baix perquè es pugui apreciar, però no, crec que és ben possible. Ho he provat amb el cim d’una muntanya propera que es veu perfectament alta i he calculat que són 12º d’altura. Així que sí, segurament sí que es veuria. No sé on se situa exactament el castell de Hogwarts, però crec que Escòcia arriba gairebé al 59º, així que podria variar la cosa...
«Tampoc es veu Regulus, que volarà ben amunt en els cels nocturns de primavera; direcció nord, ja es pot veure com la crinera del lleó, la seva constel·lació, treu el cap per l’horitzó». De fet, a l’hivern Lleó es veuria perfectament. Només es pondria durant el migdia, però tornaria a sortir cap a les deu del vespre (per la crinera com bé dius; i després trauria el cap Regulus) per la zona est (evidentment, els estels neixen per la zona de l’est), i al llarg de la nit seria ben visible i alta. A la primavera, Regulus sortiria cap a les tres o les quatre de la tarda (no seria visible per la llum del sol), però un cop fosc es veuria bé, i seguiria ascendint; culminaria cap a les deu del vespre i descendiria al llarg de la nit fins a pondre’s cap a les cinc o les sis del matí. És a dir, a la primavera Regulus en direcció nord queda ocult sota l’horitzó. És a l’estiu que Lleó no es pot veure (recordem que el Sol segueix el recorregut de les constel·lacions zodiacals; i el Sol passa per sobre de Lleó entre mitjan juliol i mitjan agost), perquè durant la nit queda oculta sota l’horitzó i neix durant la llum del dia.
«Si mires cap a l’oest, tens el meu avi, Pollux». Entenc que van xerrant i s’hi passen tota la nit, perquè Pòl·lux aniria descendint a la zona oest fins ben entrada la nit, ja cap a la matinada (hauria tingut la seva màxima altura entre la una i les dues de la matinada, passant pel meridià sud). Així que podrien ser ben bé les cinc de la matinada quan passa per l’oest. Els estels es ponen per la zona oest (que no per l’oest, no pas tot l’any), així que si el veuen per allà també vol dir que s’està ponent.
Fora de l’astronomia, a mi el que sempre m’ha resultat curiós (a tu que t’agrada la mitologia) és que sempre considerem Càstor i Pòl·lux com bessons i (corregeix-me si m’equivoco) no ho són. És clar que la mitologia de vegades s’explica de maneres diferents, però el mite que jo conec parla de dos ous que va pondre la princesa Leda, que era mortal. De cada un dels quals van néixer dos fills. Pòl·lux i Helena són fills de Leda i Zeus (com a cigne; així que ella va pondre ous), i com que són fills d’un déu són immortals. En canvi Càstor i Clitemnestra són fills de Tindàreu i Leda, i com que tant Tindàreu com Leda són mortals els seus fills també ho són. És a dir que Càstor i Pòl·lux no són bessons (només germanastres; comparteixen mare) però se’ls considera com a tal (els Dioscurs). I un és mortal (Càstor) i l’altre és diví immortal (Pòl·lux).
«en direcció nord, a prop de l’estrella polar, trobaràs la meva tieta-àvia Cassiopeia, que es pot veure durant tot l'any. Si agafes una de les seves puntes, assenyala la constel·lació que em va donar el nom, Andròmeda». Cassiopea sí que es veu durant tot l’any, queda molt a prop de la Polar. Ara bé, què vols dir quan dius una de les puntes? Andròmeda queda, diríem, al darrere del tron de Cassiopea (veureu que la famosa W de l’asterisme és, de fet, el tron de Cassiopea). Suposo que amb ‘una de les seves puntes’ no et refereixes un dels seus extrems (Segin (ε) o Caph (β)), sinó que deus voler dir la fletxa que forma Schedar (α) amb Tsih/Navi (γ) i Caph. No dic que estigui malament, però pot portar a equívoc.
«―Com un fil vermell invisible, del zenit a l’horitzó, Andròmeda està unida a la constel·lació del Pegàs». En realitat, Andròmeda no està unida a la constel·lació del Pegàs (encara que és cert que també t’ho pots trobar així), sinó al quadrant del Pegàs. Em sembla que n’havíem parlat. L’α d’Andròmeda (Alpheratz/Sirrah) forma part del quadrant però no de la constel·lació del Pegàs (encara que en algunes representacions et pots trobar el mateix estel com a δ Pegasi).
M’agrada molt quan diu: «la constel·lació del Pegàs, que sempre he sentit com si fos una part de mi. De petita somniava que tindria un cavall alat i que volaria ben lluny... ―va empassar saliva i es va obligar a mirar-lo als ulls― i ara encara ho segueixo pensant. Amb tu. Perquè... amb les estrelles, és això el que et vull dir. Les conec com el palmell de la meva mà, però si em vols ni que sigui la meitat del que et vull jo, les deixo totes per tu.» A banda de ser molt bonic, encaixa tan bé amb el mite! Aquí en Ted seria Perseu. A cavall del Pegàs, rescatarà l’Andròmeda dels monstres de la seva família i els deixarà de pedra! (sense ni tan sols ensenyar-los els cap tallat de Medusa!). Tristament, la diferència serà que els pares d’ella no acceptaran l’heroi i que, a més, repudiaran la seva pròpia filla... :’(
El que no he entès d’aquest tros és això: «Com un fil vermell invisible, del zenit a l’horitzó». Què volies dir?
A mitjanit ja se’ls van ponent, Andròmeda i Pegàs. No tornarien a treure el cap fins que el Sol ja hagi sortit. L’haurien de veure al vespre (que suposo que encara no haurien pujat a la torre d’astronomia). Però no passa res, podria explicar-li de memòria encara que no es vegin.
----------------------------------------
Resumint:
-Si la constel·lació del Cigne era al nord, es trobava en el seu punt més baix i, tot i que no es pon, no sé si l’acabarien veient, cap a quarts de tres de la matinada.
-A la nit de Nadal a Escòcia, Lleó es veuria perfectament. Sortiria cap a les deu del vespre, culmina cap a les quatre de la matinada i no es pondria fins al migdia. A la primavera, Regulus també es veuria, entre la posta del sol fins al matí, però en direcció nord quedaria ocult sota l’horitzó. A l’estiu, Lleó no es podria veure.
-A la zona oest, Pòl·lux aniria descendint fins ben entrada la nit, ja cap a la matinada (ben bé les cinc de la matinada quan passa per l’oest i es pondria).
-Cassiopea sí que es veu durant tot l’any, queda molt a prop de la Polar. Andròmeda queda, diríem, al darrere del tron de Cassiopea, assenyalada per Schedar (α de Cassiopea).
-Andròmeda no està unida a la constel·lació del Pegàs (encara que és cert que també t’ho pots trobar així), sinó al quadrant del Pegàs. Tot i que a efectes d’algunes representacions es pot trobar l’α d’Andròmeda com a δ Pegasi. A mitjanit Andròmeda i Pegàs ja es van ponent.
------ ----------------------------------
Espero que no ho hagi fet massa complicat. Les hores són aproximades (i també em puc equivocar, és clar!) i el que comento en relació a la latitud d’Edimburg es pot salvar perfectament, perquè l’Andròmeda ho pot haver vist i après des de casa dels Black, a Londres, a 51º. El que vull dir és que no et preocupis!
---
I ara explorem els altres comentaris:
L’Agatha Black diu: «Em va sobtar quan vas dir que faries una història romàntica, però tampoc no pots dir pas que no et queden bé! Sempre recordo romanç a les teves ff (la Winter i l'Adrian, el Marius i la Poppy...), el que passa que aquesta no era la trama principal, i ara sí.» També en tens que són romàntiques com a tema principal: em ve al cap la de «Petons vora el tren escarlata», però també de més antigues (diria que El diari d'una serp vermella ho era. O potser no era aquesta i la romàntica era una altra... Fa temps, eh!) Tots hem millorat molt!
He anar descobrint (i encara perfecciono la teoria), i il·lumineu-me si no és així: que per escriure coses romàntiques cal tenir en compte que en essència és un tema sentimental més. Vull dir que no cal pensar exclusivament en petons, a idolatrar l’altre i en el "oh, com t’estimo" (perquè aleshores carrega el text i fa que la cosa no resulti realista, o es faci pesada o massa melosa, i quedi allunyada del lector sense poder tocar-lo de debò), sinó que és més una cosa de què és important a la vida, del pànic davant la perspectiva de perdre una persona estimada, de la complicitat, del sacrifici que un ha d’estar disposat a fer, del respecte i la confiança per construir una relació... amb una dosi important de passió. I també cal tenir clar en quin punt de maduresa es troben els personatges en qüestió i també la naturalesa dels seus sentiments. El que a mi em costa encara és reflectir que es tracta d’una relació romàntica com a tal, i no d’una amistat profunda o íntima, d’amor fraternal o pels fills o altres familiars propers... Suposo que encara escric millor desamors que no pas amors correspostos: estimar en silenci o ser incapaç de correspondre l’amor d’una altra persona... Però ho hem d’explorar tot i algun dia aconseguirem un resultat cada cop millor. Així que no et rendeixis davant d’escriure tema romàntic, perquè de tot se n’aprèn i tot es millora! ;) I les històries han d’estar amanides amb tot el que hi ha a la vida, ens toqui més de prop i de més lluny.
La marta_ginny diu: «També he de dir que has trobat molt bé l'instant que volies descriure en aquest relat curt, perquè és el que s'hauria de fer en els relats curts, descriure un moment, una escena important, no pas una història secera resumida» No he canviat d’idea respecte el que t’he dit en el primer paràgraf (cosa que no treu que la història sia bona!), però sí que estic d’acord amb ella que has triat bé de redactar-ho com a relat curt.
«I té els detallets de personatges coneguts que estan molt bé! Els germans de la Molly, la Rita Skeeter... fins i tot la Berta Noca, OMG!» Això també!
«AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH és que ja sabíem que era romàntica, però quan m'he adonat de quina parella era m'hauria posat a ballar!» Fan! hahaha sí, a mi també m’ha agradat molt la tria de la parella!
«Crec que has trobat el punt just de secundaris per fer que l'univers que ens presentes sigui ric i detallat però no confondre's. I hi ajuda que tots siguin canon!» també hi estic d’acord.
«Ja em passava llegint Kai i l'Alexis, que tenia aquesta sensació» Ui, que també n’hem de parlar!
«Crec que tens un estil molt definit a l'hora d'escriure ships, i és hora que comencis a reconèixer-lo i portar-lo per bandera ^^» I tant! És que, Cass, persona de poca fe...!
Unapersona diu: «I molt típic d'ella [Skeeter], els comentaris del primer paràgraf.» Sí!
«I són familiars del Fred i el George! Ara tot té sentit, ve de família materna haha» Això ho he mig comentat més amunt. Sí que s’entreveuen uns hereus esvalotadors (casualment tots de Gryffindor!): Els teus bessons Prewett, els Magatotis, els bessons Weasley... i també la colla d’en James Sírius a diverses fics.
«I caram, l'Andròmeda. Primer amb por de dir-li "t'estimo" i després li deixa anar un poema sencer a la torre xD» És que no n’hi havia prou a dir ‘t’estimo’. L’Andròmeda està disposada a deixar-ho tot, a renunciar a la seva família per ell, a tot el que li han ensenyat. Com a mínim amb un poema perquè a en Ted li quedi clar que és amor de debò! ^^
«la frase "així que donava l’esquena al seu pare, Cygnus" es repeteix en dos paràgrafs seguits.» Veig que això ja ho has canviat.
---
Diria que això és tot, i felicitats si m’has llegit fins al final xD que tens ja molta feina a contestar comentaris, que a més en tinguis un de tan llarg.
Que vagi bé el concurs i ens llegim!
Antares
Arwen Black (Moderador/a FF) Enviat el 27/04/2023 a les 01:05:00 #28195 He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols AAAAH CASS CASS. He de dir que al principi no estava gaire in the story, em costava d'entendre, qui són els germans Prewett? A quina residència va anar l'Andròmeda? Per què no hi han monitors de ravenclaw o de hufflepuf? però de seguida, bum, M'HA AGAFAT DESPREVINGUDA QUE S'ACABÉS. Així, no hi ha terme mig, o es llegeix la primera frase, o tota la ff sense poder parar. Que guai, m'ha agradat molt. Felicitats per haver-te posat tan bé dins dels personatges, és tot un procés d'empatització molt gran, trobo. I, bé, ja està, només vull declarar que ara el meu Ted Tonks oficial serà aquest Ted Tonks. Molt ben escollits els personatges, tens punteria, també, perquè segurament a tots ens sembla que l'Andròmeda és un personatge ben interessant. Felicitats per haver-te posat aquest repte propi i haver-lo superat tan bé, estic d'acord amb algú que deia als comentaris, que es nota que a tu mateix t'agradava la història. I el tema de les estrelles m'ha encantat. Jo pensava que el Ted li diria, "no m'importen la resta d'estrelles, només tu" o alguna cosa així, però la declaració ha estat top. Molt maco, molt maco.
frubbsulce Enviat el 30/04/2023 a les 18:34:35 #28198 He escrit 1 fanfics amb un total de 7 capítols Aiii que bonic tot! Punts extra per inspirar-se en Snow On The Beach haha. No havia pensat mai en la generació de l'Andròmeda a Hogwarts, però m'encanta com l'has escrit! (Vale ara que he posat la cançó ja puc comentar millor hahaha)
L'escena de les estrelles és PRECIOSA. És que no m'estranya que el Ted no sàpiga que dir, després d'allò. Trobo que la fic t'ha quedat genial, en tot moment m'he pogut fer una imatge mental perfecta del que està passant, i et posaves en la pell dels personatges volguessis o no. M'agrada que has aconseguit fer una cosa tan diferent del que suggeria la frase inicial.