Escrit per Cass RossEnviat el dia 13/02/2023 a les 00:00:10
Última modificació 13/02/2023 a les 00:00:10
Tots els capítols de stars by the pocketful
―Ja s’ha tornat a calar foc a l’arbre de Nadal. Sí, sí, això mateix m’ha dit la Berta Noca, com si hagués passat perquè sí, saps? Diria que es pensa que, així com toquen les campanes cada hora, l’arbre sempre es crema per Nadal; però tothom sap qui ho ha fet, que no s’ha tardat gaire a veure els Prewett dirigir-se al despatx de la McGonagall. Una altra vegada. En la meva humil opinió, és clar, els bessons haurien de ser enviats al despatx del Dumbledore, i expulsats, evidentment, però diuen que el director no és al seu despatx i que no hi serà en totes les vacances, m’ho ha explicat el Hagrid, saps? No me’n fio mai gaire, del guardabosc, té un aspecte massa ferotge, però té una llengua molt fluixa, si entens el que vull dir...
―Skeeter, calla i respira, que t’ofegaràs. ―Davant del to contundent de la Narcisa, la Rita Skeeter va obeir.
Satisfeta amb el resultat, l’Andròmeda va apartar la vista del mirall on s’havia estat pintant els llavis mentre ignorava el monòleg de la seva companya d’habitació. Li va fer un somriure a la Narcisa, que acabava de travessar la porta dels vestidors del camp de Quidditch, agraint-li la interrupció.
―Rita, ja m’has avisat i ara aniré al despatx de la professora McGonagall. Tu espera que la resta de l’equip surti i tornes amb ells, d’acord? ―Va agafar la xapa de cap de monitors de la vora de la pica del lavabo i se la va col·locar a la túnica.
―Però, Andròmeda ―va insistir la Rita Skeeter, apartant la mirada de la Narcisa i dirigint-la a ella―, no seria millor que t’acompanyés? Així puc fer una crònica de primera mà de tot el que s’hi esdevé i de tot el que s’hi diu, que un incendi d’aquestes característiques hagués pogut ser desastrós. Quina esgarrifança, si s’hagués cremat tot el Gran Menjador! Qui sap, si no ha passat de veritat? Quan he arribat, la porta principal ja estava tancada i m’hi ha prohibit l’accés. No fa mala espina?
―Rita ―la va aturar l’Andròmeda―. La professora McGonagall segurament instaurarà un toc de queda, així que és millor que tornis amb l’equip. Quan torni a l’habitació ja et mantindré informada i tindràs l’exclusiva per demà el matí.
―Ah, tornaràs aquesta nit? ―va preguntar la Rita Skeeter massa innocentment.
L’Andròmeda va tensar la mandíbula. L’havia subornat perquè callés amb una beca al Periòdic Profètic un cop es graduessin, però no podia evitar els seus comentaris viperins. La Narcisa va reaccionar abans:
―Skeeter, fora, que ni tan sols pertanys a l’equip de Quidditch. ―La va agafar del braç, la va arrossegar fora al passadís i li va tancar la porta als nassos. Durant uns segons, es van sentir les seves queixes esmorteïdes a l’altra banda.
Sent les úniques jugadores de l’equip de Quidditch, les dues germanes es van quedar soles al vestidor. En un to baix, gairebé un murmuri, la Narcisa va dir:
―No hauries de deixar que algú com ella et parli així.
―Tinc la situació sota control, d’acord?
Per evitar el judici de la seva germana, l’Andròmeda va tornar a mirar el seu reflex en el mirall. Durant un segon va veure-hi la Bel·latrix en aquella mirada gèlida, així que va suavitzar l’expressió de seguida. La Narcisa va fer espetegar la llengua.
―Cap Gryffindor no es mereix que vagis tan arreglada. ―La Narcisa sabia més del que deia. Li tolerava la tonteria perquè, en la seva arrogància, no se li acudia cap altre opció que no fos l’Andròmeda jugant amb l’atenció d’un fill de muggles fins a final de curs.
Com a resposta, l’Andròmeda deixà anar una rialla sarcàstica. Va recollir la seva bufanda del banc que tenia més a la vora i va mirar la seva germana de dalt a baix. Els cabells tenyits de ros platí des de feia poc. Aquell rictus suposadament altiu, però que semblava de fàstic. L’accent afectat dels Malfoy.
―No et fiquis en els assumptes que no t’incumbeixen.
―Cisa, què hi fa la Skeeter al passadís? ―va preguntar una veu afectada des de l’altra banda de la porta.
L’Andròmeda va arquejar una cella. La Narcisa va fer el gest de segellar-se els llavis i fingí llençar-ne les claus. Les noies van sostenir-se la mirada durant una llarga estona, en una estranya complicitat de germanes. Però l’Andròmeda tenia pressa, així que va obrir la porta del vestidor i va sortir al passadís, tot esquivant en Lucius Malfoy i la Rita Skeeter, per endinsar-se en el fred hivernal d’un capvespre escocès.
El sol feia estona que s’havia post i el cel estava cobert d’estrelles.
*
―Què heu fet? ―va preguntar l’Andròmeda.
Encara tenia el fred i la humitat instal·lats al cos després de l’entrenament i la tornada a l’escola. L’escalfor de la llar de foc del despatx de la professora McGonagall no era suficient per fer-la entrar en calor. Si feia una passa més s’acabaria cremant.
Darrere seu, els bessons Prewett van amagar unes rialles.
―Un cop hem salvat l’encanteri...
―Ha sigut tan fàcil!
―Però ja saps que no som bons en herbologia...
―I la fusta de l’arbre d’aquest any...
―Tenia una combustió tan ràpida!
―I amb tanta espelma junta...
L’Andròmeda va sospirar i es va girar a mirar-los. En fer-ho va recolzar les mans als malucs, com feia la seva mare quan estava enfadada, i en adonar-se’n va amagar-les a les butxaques. Amb la punta dels dits va tocar el pintallavis i la capsa metàl·lica, que la va reconfortar.
Els bessons Prewett estaven asseguts a les dues úniques cadires del despatx de la professora McGonagall, a part de la de la pròpia professora. No feien cara d’escarmentats. Un somriure orgullós se’ls dibuixava als llavis i els ulls els brillaven del record de l’entremaliadura feta. Estaven sols al despatx, perquè la professora McGonagall era al passadís ―la seva veu s’escolava per sota la porta― donant les últimes instruccions als monitors.
―Almenys aquest cop heu reconegut l’autoria...
―Gràcies, Black! ―va exclamar un dels dos bessons, alçant la mà enlaire victoriosament.
―Fa estona que li ho expliquem a la McGonagall.
―Ens ajudaràs a fer que ho entengui?
―Com a mínim ens mereixem una rebaixa del càstig, Black.
―Com a gest d’honorabilitat. O de maduresa. ―Van fer una ganyota sincronitzada.
―Però... per què ho feu, nois? ―preguntà ella, ignorant la seva tàctica―. Demà és Nadal.
Abans que cap dels dos pogués respondre, la porta del despatx es va obrir. L’Andròmeda va somriure, no pas perquè s’alegrés de veure l’estricta cap de Gryffindor ―tot i que li queia més bé que no pas el vell Llagot― sinó per la companyia que venia darrere seu. Aquells cabells rossos enrinxolats pels quals hi havia passat els dits tants cops, els ulls marrons com els grans de cafè acabats de moldre, el somriure que il·luminava els seus dies com el sol.
―Hola, Black ―va saludar-la ell, casualment, amb aquella veu melosa i agradable que va recórrer l’Andròmeda de dalt a baix com si fos electricitat pura.
―Tonks. Ei ―va respondre-li ella. De cop i volta havia oblidat com fer frases coherents. Així i tot, no va amagar el somriure. Hauria estat deshonest.
El cor bategant-li amb força, va treure les mans de la butxaca i va eixugar-se-les a la túnica, com si les tingués suades. Si no feia gens de fred i no n’havia tingut mai, què feia tant a la vora de la llar de foc? Amb passes ràpides, l’Andròmeda es va situar al costat d’en Ted Tonks.
No es va atrevir a fer-li més que un cop d’ull perquè en públic se solien ignorar excepte en les formalitats de caps de monitor. No esperava veure’l fins l’endemà i, si bé aquell canvi de plans era benvolgut, ara no sabia com reaccionar. Se sentia observada. La professora McGonagall va situar-se darrere la taula del seu despatx i els va mirar a tots quatre detingudament, com si els pogués llegir la ment. L’Andròmeda esperava que no fos veritat.
―Senyor Tonks, senyoreta Black. Com deuen saber, els senyors Prewett aquí presents han incendiat una vegada més l’arbre de Nadal. En el procés, s’ha cremat mig Gran Menjador.
La professora va tancar els ulls durant uns segons i, en les arrugues de la cara, l’Andròmeda va veure com s’havia envellit en els anys que feia que la coneixia. Tot just un parell de dies abans, ella i en Ted havien estat convocats allà mateix perquè la cap de Gryffindor els assegurés que no s’havien de preocupar, que aquell any l’arbre tenia un encanteri antiincendis i els bessons no tornarien a fer de les seves.
Més valia no subestimar-los, als Prewett.
―Se suspèn el sopar al Gran Menjador, perquè encara s’han de calcular els desperfectes i rehabilitar l’espai. S’estableix un toc de queda fins demà a la sortida del sol. El sopar serà servit a les respectives sales comunes. Els monitors n’han estat informats i tenen l’obligació de controlar que els alumnes de les seves residències no surten de la sala comuna. Senyoreta Black, senyor Tonks ―els va mirar ara a l’una, ara a l’altre―, com a caps de monitors, la seva responsabilitat és fer la ronda nocturna, fins al toc de queda habitual. Qualsevol alumne fora dels dormitoris és cinquanta punts menys, independentment de l’excusa que tinguin. Si és qualsevol d’aquests dos, cent-cinquanta.
―Professora!
―Senyors Prewett! ―Els va clavar una mirada dura.― Els recordo que estan castigats cada tarda començant l’endemà de Nadal fins a les vacances de Pasqua. Més els val presentar-se a l’hora del te aquí mateix i ni un minut tard. Estan avisats. ―Va fer una pausa i va redirigir l’atenció a l’Andròmeda i en Ted.― Ara, senyoreta Black, senyor Tonks, em farien el favor d’acompanyar-los a la Torre de Gryffindor i assegurar-se que no en surten? Llavors, poden començar la seva ronda.
―Sí, professora ―va dir l’Andròmeda, intentant calmar l’entusiasme.
―Bona nit tingui, professora ―va afegir en Ted.
―Vostès també i bon Nadal.
Els bessons Prewett van alçar-se de la cadira ràpidament i van ser els primers a sortir del despatx. Després de tancar la porta darrere seu, l’Andròmeda va mirar en Ted i li va correspondre el somriure que ell li feia. Ell li va oferir la mà però ella, malgrat que tenia tantes ganes d’agafar-la-hi, va apartar la vista cap als Prewett, uns metres enllà.
―Hi ha massa ulls ―va murmurar. Però no la preocupaven els bessons, sinó els quadres. Escrutà les parets al seu voltant. Era un mal hàbit que no sabia com treure’s, mal après del costum de la Bel·latrix de fer-los servir com a espies. La seva germana s’havia graduat feia dos anys, però seguia tement que els pares se n’assabentessin.
El somriure als llavis d’en Ted es va esvair una mica. Sabent que no era consol suficient, ella li va fer una carícia a la mà i, després, va esmunyir la capsa metàl·lica de la seva butxaca a la d’ell. Era una promesa, per després. Caminant passadís enllà, en Ted mantenia el mateix ritme que ella. Sentia com respirava, el ressò de les seves passes, podia imaginar-se el batec del seu cor. Les puntes dels seus dits de tant en tant es tocaven.
Davant seu, els bessons Prewett parlaven alegrament i es donaven cops de colze. Eren tots quatre del mateix curs, però el seu aire immadur li recordava al seu cosí Sírius, així que l’Andròmeda no podia evitar sentir-se responsable dels bessons. Al cap i a la fi, la Molly Prewett ―ara una Weasley― havia sigut la seva mentora com a monitora i cap de monitors, abans que es gradués feia uns anys. Els bessons eren tan diferents d’ella!
En arribar a l’entrada de la residència de Gryffindor, la Senyora Grassa va remugar en ser despertada però va callar en veure que hi havia dos caps de monitors. Abans de tancar el quadre darrere seu, els Prewett es van girar amb un somriure murri.
―Passeu-vos-ho bé a la ronda...
―Que és la nit més llarga de l’any...
Mentre s’enrojolava, l’Andròmeda va decidir oblidar tots els pensaments que els bessons Prewett li feien recordar en Sírius. Ni sentiments de protecció ni hòsties.
―Nois, bona nit ―va dir en Ted amb contundència. Els bessons van fer una última rialleta i es van esvair darrere el quadre.
El silenci, per fi.
En Ted va agafar-la de la mà i la guià passadís enllà. Va obrir la porta de la primera aula que es van trobar, que resultà ser la d’estudis muggles. Quan l’Andròmeda es va girar cap a ell, els seus llavis es van trobar. Va tancar els ulls i s’hi va lliurar. Això era el que necessitava, allò que havia trobat a faltar, tot el que volia. Va deixar anar els dits entrellaçats i amb les dues mans va agafar-se a qualsevol tros d’ell on podia arribar, la túnica, la pell dessota, com si se li hagués d’escolar entre els dits, com si no fos suficient, mai suficient. Sempre volia més.
L’Andròmeda va agafar la cara d’en Ted entre les mans, agafant tot el seu món entre els palmells, la punta dels dits enterrada entre els seus rínxols. En Ted l’abraçava amb força, notava les seves mans per l’esquena, i ella no s’havia sentit mai tan segura com en aquell instant, en els seus braços. Quan es van separar per recuperar l’aire, es van mirar als ulls sense deixar-se anar, els dits entrellaçats una altra vegada.
―Andy.
―Ted.
Ella es va apropar una mica a ell, les puntes dels seus nassos gairebé tocant-se.
―Fa fred.
―Vine amb mi ―va murmurar ell amb un somriure i un petó.
*
Feia anys que en Ted i l’Andròmeda es coneixien, que es tenien controlats, com si l’un orbités al voltant de l’altra i viceversa. Els partits de Quidditch, les reunions de monitors, les classes extraescolars de pocions... però no va ser fins un dia de sisè que, com dos pols magnètics oposats que s’encaren i s’atrauen, no es van entendre realment.
Estar amb en Ted era energia pura, passió desbocada. Els vestidors del camp de Quidditch, el bany de monitors, aules abandonades i habitacions buides. Els quedaven pocs racons del castell per explorar. L’Andròmeda estava més que satisfeta amb aquest tracte, aquests encontres, però des de feia uns mesos tot havia anat canviant sense que cap dels dos se n’adonés.
Quan havia arribat el setembre, tots dos tenien una xapa nova i lluent que els havia obligat a interactuar de veritat, fora dels espais on sempre s’havien trobat, i les últimes barreres, prejudicis i auto-enganys de l’Andròmeda s’havien anat esvaint com les ones s’emporten tot el que queda a la sorra de la platja.
Estar amb en Ted era el repic de fons dels estris de cuina, els elfs enfeinats al seu voltant. El secret més ben guardat dels Hufflepuff, les cuines de Hogwarts, que en Ted li havia ensenyat un dia que havien acabat la ronda de monitors massa tard. Olor de pastissos, gust de cafè. Converses llargues sense interrupcions.
―Vigila que crema.
En Ted li va allargar una tassa de cafè abans d’asseure’s al seu costat. Estaven en dos tamborets abandonats en un racó de la cuina i, malgrat que era immensa, semblava que estaven sols enmig del brogit dels elfs domèstics.
Ella va olorar la tassa, aquell cafè que sempre tenia una olor especial. Casolana, artesanal. En Ted li havia ensenyat com fer-lo, a la manera dels muggles, però a ell sempre li sortia millor. L’Andròmeda volia passar la resta de la seva vida olorant cafè com aquell.
El va mirar de cua d’ull mentre ell feia un glop. Tenia la sensació que coneixia en Ted com no havia conegut mai ningú. Com si fos una part d’ella, com si sempre hagués sigut així. Hi havia una familiaritat en veure’l, una calidesa, com si la llar pogués ser una persona... Una sensació que no havia conegut mai. La feia tremolar per dins. En aquell instant, entre el silenci i la manera com mirava el terra, sabia que li rondava alguna cosa pel cap.
―En què penses? ―va preguntar suaument.
Ell la va mirar.
―Creus que demà es farà el dinar al Gran Menjador?
―Sí, i tant. Hauran tingut temps d’arreglar-ho tot i ni es notarà que hi ha hagut un incendi. Màgia ―va afegir, fent petar els dits. Ell va somriure, però ella podia seguir veient l’ombra del dubte als seus ulls. Un dubte que sabia que l’hi havia posat ella mateixa. Ell li havia dit que l’estimava i ella...
Estar amb en Ted era sentir-se com un acròbata a la corda fluixa. Massa tensions per massa bandes i ella no era la millor persona per arreglar-ho tot. Quan estava amb ell, quan podia tastar el gust dels seus llavis, quan el tenia sota les seves mans, l’Andròmeda es veia capaç de menjar-se el món. Quan cadascú anava per la seva banda cap a la seva sala comuna, tan lluny i tan a prop; quan es trobava les seves germanes, els seus pares, les seves companyes d’habitació; quan havia de ser una altra persona perquè no hi haguessin tants ganivets clavats a la seva esquena... Llavors, se sentia massa petita per dir que no a tot.
―M’agrada quan hi ha una sola taula i puc seure amb tu.
Oh. L’Andròmeda va empassar saliva. I jo també perquè t’estimo, t’estimo, t’estimo. Per què era tan difícil obrir la boca i dir-ho en veu alta?
―I jo també. I així serà ―va dir, en canvi, però no era suficient.
L’Andròmeda va entrellaçar els seus dits amb els d’ell, es va aixecar i va obligar-lo a imitar-la mentre li prenia la tassa de cafè de la mà i la deixava al tamboret. En Ted la mirava a l’expectativa de quin seria el seu següent moviment, un somriure divertit als llavis. Ella s’hi va acostar i el va besar, però quan ell li anava a correspondre amb ganes, ella se’n va apartar. Ell va sospirar. Ella el va mirar als ulls. En aquell instant, a dos centímetres de la seva cara ho veia tot tan clar, però abans de tornar-lo a besar...
―Vine amb mi. La nit és nostra.
Si no podia dir-li que l’estimava, li ho hauria de demostrar.
*
L’Andròmeda agafava la mà d’en Ted amb força, a través de tots els passadissos de Hogwarts. Els quadres es queixaven quan eren despertats per la llum de les varetes, però ella va intentar que no li importés. Anaven escales amunt, amunt, fins que va obrir l’última porta i l’aire fred li va tallar la respiració. La torre d’Astronomia estava buida i el cel era clar i ple d’estrelles. Ella les va mirar desafiadorament i va girar-se cap a en Ted, agafà la seva cara amb les mans i el va besar. Ell la va correspondre amb avidesa, agafant-la per la cintura i apropant-la a ell.
Quan es van separar, ell tenia un somriure radiant com el sol.
―Aquest és el millor Nadal de la meva vida.
A l’Andròmeda el cervell li va fer un curtcircuit, perquè en Ted tenia raó. Era allò, tot el que pensava a la cuina. Donaria el que fos per tenir deu mil Nadals com aquell. Esmunyir-se pel castell, cafè a la cuina, ell a la vora. Lluny de la fredor dels seus pares i la rigidesa de les expectatives. Va obrir la boca però no va saber què dir. Les emocions la sobrepassaven; les emocions que a casa sempre deien que eren una debilitat, quan en Ted anava sempre amb el cor a la mà i li ensorrava totes les barreres. El va tornar a besar, com si així li pogués dir tot el que pensava.
―Vols una cigarreta? ―va preguntar ella, en canvi.
En Ted va assentir mentre furgava a les butxaques de la seva túnica per treure’n la capsa metàl·lica que ella hi havia esmunyit abans. Ell la va obrir i ella en va treure una cigarreta, la va encendre amb la vareta, hi va fer una calada i la va passar a en Ted, mentre li agafava la capsa metàl·lica de les mans. Acaricià el patró daurat que hi havia a la coberta amb aire distret.
Es van asseure als esglaons de la vora de la torre, en silenci, mentre s’anaven passant la cigarreta. Davant seu, més enllà de les baranes, es veia tot el castell sota la nit estrellada. A la llunyania, s’intuïa la forma del camp de Quidditch. A cada calada, els nervis de l’Andròmeda s’anaven clamant. Tan segura que s’havia sentit a la cuina! El cel nocturn sempre l’havia fet sentir petita.
Les estrelles sempre eren allà. Brillants, observadores, vigilants. Però... ella podia escollir, oi? Si ignorar-les o fer-los cas. S’agafava amb força a la capsa metàl·lica de les cigarretes. En Ted es pensava que hi havia gravada la constel·lació d’Andròmeda, així li ho havia explicat mentre la hi regalava, però s’havia equivocat. Era la del Pegàs. Ella no l’havia corregit en l’error, ho preferia així que donava l'esquena al seu pare, Cygnus.
―Vine amb mi. Observarem les estrelles.
El va agafar de la mà, mentre ell apagava la cigarreta compartida que ja estava a les acaballes. A la vora de les baranes, ella el va mirar un moment abans de girar la cara vers el cel estrellat. Va fer una respiració profunda abans de parlar. Estaven encarats cap al sud, així que donava l’esquena al seu pare, Cygnus.
―Heus allí, a l’horitzó, vigilant-nos, tens Orion Black, la constel·lació del caçador. La més visible del cel d’hivern, de la mateixa manera que el meu tiet dirigeix els dinars de Nadal. A la seva espatlla esquerra, com si fos el dimoni, la seva tercera estrella més brillant: la meva germana Bel·latrix. Però els meus cosins brillen més que ella.
No oblidaria mai la cara de la Bel·latrix el dia que va néixer en Sírius, quan es va adonar que s’esfumava la seva posició d’hereva aparent. Des de llavors, la seva germana gran no havia desistit de perseguir l’estatus perdut. Durant el Nadal anterior, quan l’Andròmeda era a casa, després d’un parell de copes de més, la Bel·latrix li havia confessat que durant anys li hauria agradat fer ofegar en Sírius, com s’ofeguen les cries de gat que ningú vol cuidar.
―El cinturó d’Orió assenyala a Sírius, l’estrella més brillant del cel. Encara no es veu, però apareixerà per l’horitzó abans que arribi la primavera. Forma part de la constel·lació del ca major i ell és tan eixelebrat que en sembla un. ―Va somriure.― Tampoc es veu Regulus, que volarà ben amunt en els cels nocturns de primavera; direcció nord, ja es pot veure com la crinera del lleó, la seva constel·lació, treu el cap per l’horitzó.
De reüll, l’Andròmeda es va adonar que en Ted no observava pas les estrelles que ella li havia estat assenyalant, sinó que la mirava a ella. Mentre s’agafava amb força a la barana, es va girar cap a ell abans de continuar parlant.
―Si mires cap a l’oest, tens el meu avi, Pollux, que no se separa mai de Castor, perquè forma part de la constel·lació dels bessons. En canvi, en direcció nord, a prop de l’estrella polar, trobaràs la meva tieta-àvia Cassiopeia, que es pot veure durant tot l'any. Si agafes una de les seves puntes, assenyala la constel·lació que em va donar el nom, Andròmeda, damunt dels nostres caps, que abraça la galàxia que hi ha més enllà.
Va somriure. Va vacil·lar abans de continuar. La constel·lació del seu pare era a la vora, però no calia dir-li-ho. Volia agafar-se a l’esperança, al futur.
―Com un fil vermell invisible, del zenit a l’horitzó, Andròmeda està unida a la constel·lació del Pegàs, que sempre he sentit com si fos una part de mi. De petita somniava que tindria un cavall alat i que volaria ben lluny... ―va empassar saliva i es va obligar a mirar-lo als ulls― i ara encara ho segueixo pensant. Amb tu. Perquè... amb les estrelles, és això el que et vull dir. Les conec com el palmell de la meva mà, però si em vols ni que sigui la meitat del que et vull jo, les deixo totes per tu.
L’Andròmeda podia veure les emocions passant per la cara d’en Ted. Els ulls ben oberts, la respiració entretallada, les galtes enrogint-se. Ella va desenroscar la bufanda del seu coll i la passà al voltant del d’en Ted, que estava tremolant a peu dret. En acostar-s’hi, ell la va abraçar.
―Per Merlí, Andy ―va murmurar-li a l’orella―. M’he quedat sense paraules.
―No cal que diguis res ―va riure ella, nerviosa.
En Ted la va mirar als ulls i la va besar amb una passió com poques vegades. Agafada per sorpresa, l’Andròmeda va perdre l’equilibri però en Ted la va sostenir en braços, tot frenant la seva caiguda enrere. Aquest era el seu món, el seu refugi. Volia romandre-hi per sempre. Quan es van separar, l’Andròmeda es va adonar que estaven asseguts al terra. L’esquena d’en Ted contra la barana, ella de genolls davant seu; al seu darrere, les estrelles. De mica en mica, tots dos recuperaven la respiració.
No era un secret per a gaire gent a Hogwarts que l’Andròmeda Black fumava. Ni tampoc què pensava sobre política o els seus gustos de música. Però, això? No podia treure els ulls de sobre d’en Ted. Estimar algú que també t’estima? Era una cosa rara i preciosa que li agradaria quedar-se per a ella mateixa. La tempesta vindria més endavant, l’Andròmeda en podia veure els núvols negres a l’horitzó del futur. Però en aquell instant, el present era un cel clar, jardins coberts de neu i l’amor de la seva vida al seu davant.
L’Andròmeda preferia morir-se que perdre res de tot allò.
―Andy, ho deies de veritat? ―va preguntar, encara meravellat.
Ella va somriure.
―Sí. T’estimo ―va murmurar.
―I jo també. ―L’Andròmeda el va mirar als ulls, que ja no dubtaven.― Però no et puc demanar que deixis...
―És l’única manera que podrem estar junts ―es va inclinar per besar-lo als llavis i interrompre’l; les seves mans agafades a les barres de la barana a banda i banda de la seva cara―. I, si estic segura d’alguna cosa, és que vull això. Vull aquest Nadal per sempre, per la resta de la meva vida.
―Jo també ―va dir ell, amb un somriure radiant com el sol. En Ted es va incorporar posant-li les mans a les cuixes per besar-la i va ser com electricitat recorrent-li pel cos. L’Andròmeda tenia ganes de posar les seves mans sota la samarreta d’ell i recórrer cada tros del seu cos.
―Potser podríem afegir aquesta torre a la nostra llista... ―va murmurar ella.
En Ted va alçar una cella.
―O podríem anar a la meva habitació, que... ―De sobte, va repicar les campanes i ells es van sobresaltar.
La torre del rellotge estava molt a la vora de la d’astronomia i el so vibrava en l’aire, estrident, com una presència que els recordava que s’havia acabat la ronda de monitors. L’Andròmeda va fer una ganyota.
―Ja veig la Rita Skeeter esperant-me que li expliqui l’incendi.
―Evita-la. Vine al meu dormitori. Què t’ho impedeix? És Nadal.
―Però no es pot fer gran cosa, amb els teus companys a la vora ―va sospirar―, i escoltar música amb les cortines tancades no és gaire divertit.
―És el que intentava dir quan ens han interromput les campanes ―va riure en Ted―. No hi ha ningú, són a casa. Podem fer el que vulguis.
*
Quan l’Andròmeda va entrar al Gran Menjador, faltaven pocs minuts per l’hora de dinar. Una lleugera olor de socarrimat i menys espelmes sospeses al sostre era tot el rastre que quedava de l’incendi de la nit anterior. Pràcticament tots els comensals, alumnes i professors, ja eren a la taula central.
L’Andròmeda va notar les mirades a sobre, les jutjadores i les vigilants. Encara que no feien menys mal, s’hi havia acostumat, a les mirades i als comentaris que deixaven anar sobre ella, contra ella. Però en Ted... Oh, en Ted. Va fer el seu millor somriure, perquè havia de fer com si no li importés. Per ell.
Va passar de llarg el grup dels alumnes d’Slytherin, tots ajuntats a la punta més propera a la porta. La Rita Skeeter li estava enviant dagues amb els ulls. Ja sabia més del que l’Andròmeda hauria volgut sobre en Ted, que idealment hauria sigut no saber-ne res. Ella li va sostenir la mirada, intentant canalitzar l’altivesa que a la Bel·latrix li sortia sempre tant bé. Havia de fer-li recordar el seu lloc, com deia la Narcisa. Al final, la Rita Skeeter va abaixar la mirada, segurament pensant en la beca, i l’Andròmeda es va poder relaxar. Odiava controlar la gent així, però si havia sigut necessari en el passat, ara encara ho era més. La mirada de la Narcisa era entre divertida i reprovadora; devia estar comptant els dies fins a juny perquè ella aturés aquella bogeria. Oh, no, això no passaria.
L’Andròmeda va asseure’s al mig de la taula, vora els altres monitors, i va xerrar amb ells una mica, preguntant-los com els havia anat la nit anterior. Les portes del Gran Menjador es van obrir de nou. No li va caldre girar-se per saber qui era. En Ted va saludar els altres monitors i es va asseure al seu costat. Les seves cames es van tocar. Ell li va esmunyir un objecte a la butxaca: el pintallavis que ella havia deixat expressament a la seva tauleta de nit abans d’anar-se’n.
El va mirar. Un somriure als llavis.
―Bon Nadal, Tonks.
―Bon Nadal, Black.
Cass Ross Enviat el 13/02/2023 a les 00:10:21 #28178 He escrit 13 fanfics amb un total de 62 capítols M’ho he passat MOLT bé escrivint aquesta fanfiction i estic super-orgullós de com m’ha quedat, sobretot tenint en compte que és romàntica i a mi això se’m dóna fatal. No l’hauria escrit si no hagués sigut perquè la Taylor Swift va treure «Midnights» l’any passat i «Snow On The Beach (feat. Lana del Rey)» em va inspirar les ganes de posar-me un repte personal i escriure una història romàntica. (El títol de la fanfiction són versos de la cançó.) Aquest darrer concurs de fanfictions ha sigut l’excusa perfecta per escriure-ho! :D (M’haureu d’enviar a la foguera per utilitzar els concursos per escriure el que em dóna la gana HAHAHA, però crec que aquest cop he après la lliçó ―looking at you, Els North Downs― i la fanfiction s’adapta més a les premisses del concurs.)
Quan vaig pensar quina parella romàntica cànon utilitzaria, em van venir l’Andròmeda i en Ted de seguida. No és cap secret la meva predilecció per la família Black, però no havia pensat en ella ni tampoc m’hi havia interessat. Fer-ho ha sigut una experiència molt, molt bonica. Cada cop que aprofundia més en els personatges i els donava complexitat, la història anava evolucionant. Vaig haver de retallar gairebé mil paraules del primer esborrany per encabir-ho al concurs, és a dir, moltes coses sobre les dinàmiques familiars i el futur dels personatges que m’hauria agradat dir. Aprendre a intentar-ho encabir a partir de subtileses, del què no diuen els personatges i les seves reaccions més que no escriure-ho literal ha sigut una experiment molt interessant. Diria que no havia editat ni reescrit mai tants cops. Tot i així, he hagut de deixar moltes coses al tinter.
Sense esperar-m’ho, intentant entendre l’Andròmeda i el moment en què es troba, vaig aprofundir molt en com veia les tres germanes Black, com totes tres són Slytherin però tan diferents al mateix temps (tot i que també s’assemblen molt). Les seves ambicions, els seus valors. Com la Bel·la valora el poder, recuperar tot allò que va perdre en néixer en Sírius; com ho buscarà acostant-se a Lord Voldemort. Com la Cisa valora la reputació i l’estauts social; com ho trobarà casant-se dins d’una de les famílies més poderoses del món màgic, els Malfoy. Com l’Andy valora l’amor genuí, ser apreciada per ser ella mateixa, i això ho trobarà deixant enrere la família i fugint amb en Ted. Com els seus pares les estimen, sí, però pel futur de la família són més importants en Regulus i en Sírius. Com l’Andròmeda no sap ni vol jugar al joc de les expectatives socials dels seus pares de la mateixa manera que faran les seves germanes. Aquest és el moment delicat en què es troba ella: decidir què vol fer amb el seu futur i la seva vida. Perquè són adolescents i tenen TANT de potencial, perquè no saben què passarà al cap de deu anys o més.
Anyway, no us fotré aquí tot l’assaig però espero que m’entengueu, que ho hagi sabut transmetre una mica en la història. Pensar-hi tant ha sigut una experiència molt enriquidora, perquè em sembla que no havia connectat mai tant amb uns personatges. I mira que abans no m’havia interessat mai per cap d’ells. Ara, em sap greu i tot, deixar-los. Però espero haver-me’n endut una lliçó per la pròxima història que escrigui.
Tinc molts pensaments sobre el significat darrere cadascuna de les escenes, però no sé si encara m’esteu llegint HAHAHAHA. Perdó. Anem a lo que importa: l’escena a la torre d’Astronomia. Si la fanfiction sencera ja m’agrada molt, aquesta escena m’ENCANTA MOLTÍSSIM. Va ser la primera idea que vaig tenir per la fanfiction i pensava que seria l’únic escenari que sortiria, però en anar aprofundint en els personatges, també havia de donar més profunditat a la història, necessitava context.
La declaració de l’Andròmeda és un dels meus peaks com a escriptor; no crec que aconsegueixi mai escriure res més romàntic que això. Tot el discurs em va sorgir a partir de l’última frase, que és una de les primeres que tinc apuntades a les notes d’abans del primer esborrany: «Les conec com el palmell de la meva mà, però si em vols ni que sigui la meitat del que et vull jo, les deixo totes per tu.» Llavors va ser, fine, quines estrelles hi ha al cel de desembre? (Moltes gràcies a l’Antares per ajudar-me a entendre el moviment de les estrelles!) Vaig fer una llista dels membres de la família Black que tenien nom d’estrella i la resta ja és història. M’encanta la continuïtat entre la constel·lació del Pegàs i la d’Andròmeda, que em va anar com anell al dit. Les metàfores em sortien soles. Hi he posat molta cura, recerca i atenció, i espero que us agradi ^^
Em sembla que no em deixo res més important a comentar. Gràcies per llegir,
Cass
Agatha Black (Moderador/a FF) Enviat el 13/02/2023 a les 20:25:46 #28179 He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols Guaaaaaau.
Hahaha, ara la meva ff fa vergonyeta *insert emoji de la caqueta*
No m'estranya que estiguis molt orgullós de la teva FF, és que t'ha quedat estupenda. És molt bonica. Em va sobtar quan vas dir que faries una història romàntica, però tampoc no pots dir pas que no et queden bé! Sempre recordo romanç a les teves ff (la Winter i l'Adrian, el Marius i la Poppy...), el que passa que aquesta no era la trama principal, i ara sí.
I xapó, escolta. M'agrada molt com de cuidada i ben escrita que està. M'agrada el redactat i les comparacions que poses, des de fer malabars sobre una corda fluixa fins a tot el que has explicat en les estrelles. Evidentment, aquest tros és el clímax de la FF, i està molt, molt ben treballat. Trobo que, precisament per ser algú a qui li agrada tant l'espai i les estrelles, has tingut molt bona idea de basar la història en això.
També he de dir que has trobat molt bé l'instant que volies descriure en aquest relat curt, perquè és el que s'hauria de fer en els relats curts, descriure un moment, una escena important, no pas una història secera resumida, com he intentat fer jo, encara que sigui una història curta.
És un relat emotiu i esperançador. És molt bonic. I té els detallets de personatges coneguts que estan molt bé! Els germans de la Molly, la Rita Skeeter... fins i tot la Berta Noca, OMG!
No sé què més dir, a banda que el que més m'agrada de tot, és que t'hagi agradat tant escriure-la. M'alegro molt que hagi estat una experiència tan bona. Es nota en el resultat. MOLT bona feina!
marta_ginny (Moderador/a FF) Enviat el 05/03/2023 a les 22:24:17 #28183 He escrit 14 fanfics amb un total de 176 capítols AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH és que ja sabíem que era romàntica, però quan m'he adonat de quina parella era m'hauria posat a ballar! Molt, molt ben trobat, quina preciositat de gent i d'història! A més a més, al so de snow on the beach <3<3 súper encertada, la banda sonora! Molt fan!
Tens raó que les tres germanes Black t'han quedat molt molt ben definides, encara que una no surti directament. I la Rita Skeeter! M'ha fet molta gràcia que cada vegada que es mencionés sortís amb el cognom hahaha Totalment d'acord que anomenar-la "Rita" a seques sona... no ho sé, com un error! I els Prewett, ploro! La Molly com a monitora és una imatge que no m'havia plantejat mai, i m'ha semblat molt guai ni que sigui perquè m'ha fet imaginar-la a Hogwarts. Aquesta generació l'hem d'explotar més! Crec que has trobat el punt just de secundaris per fer que l'univers que ens presentes sigui ric i detallat però no confondre's. I hi ajuda que tots siguin canon!
I el Ted, quina delícia de personatge i de ship i de tot! Em sembla molt interessant que, tenint en compte que sempres afirmes que les històries romàntiques no són el teu fort, quan t'hi poses t'hi arrepenges bé, i les fas ultracarregades de sucre (en el millor sentit) i de grans declaracions! Ja em passava llegint Kai i l'Alexis, que tenia aquesta sensació. És com que, per fer-ho a mitges, ja no comences hahaha Crec que tens un estil molt definit a l'hora d'escriure ships, i és hora que comencis a reconèixer-lo i portar-lo per bandera ^^
La masterclass d'astronomia lligada amb els Black m'ha semblat espectacular. No puc sentir / llegir com es parla de Cassiopea sense posar-me a cantar la cançó de la Sara Bareilles, o sigui que he hagut de fer una pausa al mig hahaha (COME ON COME ON COLLIIIIIIIDE) però per la resta, estava allà en plan "tell me more"! Es nota que t'agrada i que has cuidat els detalls, i s'agraeix.
Ai, no supero la bona idea que has tingut de rescatar aquests dos. Ens quedem aquí ben satisfetes, jo i la meva sobredosi de sucre.
Ens llegim!