—Ja s’ha tornat a calar foc a l’arbre de Nadal —va informar la Tonks amb un sospir. 

Honestament, tenint en compte com havia anat desenvolupant-se el dia, el fet que se li hagués calat foc a l’arbre era ara la menor de les seves preocupacions. Per començar era de nit, el Charlie i ella estaven pelats de fred, no veien res de res, i encara devien ser a molts quilòmetres de Hogwarts. Per altra banda, com ja hem comentat, duien un arbre que s’estava incendiant. 

També anaven volant a lloms d’un drac.

Minúcies, vaja.

Com s’havia targiversat tot tant, la Tonks no ho sabia. Potser no havien pres les millors decisions, és clar. Potser s’ho haurien hagut de rumiar més abans de saltar a l’aventura, també. Però estava convençuda que, d’alguna manera, allò no era culpa d’ells. 

És que a qui se li acudia deixar-los sols sense supervisió? 

Almenys tenien un arbre, va pensar. Almenys no eren ells, els qui tinguessin foc calant-s’hi. Almenys estaven vius. Tot i que encara no s’havia acabat l’aventura, és clar. Donan’s deu minuts, i ja veurem. 

Sent sincers, no tenia gaire clar que ni tan sols arribessin a Nadal…

*   *   *

Potser hauríem de començar pel principi, que resulta que no és tan un principi com un final. El final de la festa nadalenca que havien organitzat i que havia acabat com el rosari de Morgana. Allò també havia estat idea d’ella i del seu grup d’amics, és clar. Normalment tot el que acabava malament ho era. 

Però és que aquell curs, aquell sisè curs, era el primer en què tota la colla havia coincidit a Hogwarts per fi. Normalment la majoria marxava amb la família, per Nadal, però aquell any els astres s’havien alineat i tots ells l’estaven passant al castell. Tant la seva millor amiga i companya d’habitació Penny, com el Charlie —juntament els seus tres germans més petits, perquè es veia que la seva mare era al llit amb grip i el seu pare ja en tenia prou amb els fills que ja tenia a casa—; com en Ben, l’André, en Barnaby i Rowan. 

Total, que ja que a Hogwarts amb prou feines hi quedaven un parell de dotzenes d’alumnes i els professors no els tenien l’ull gaire a sobre durant les vacances, havien decidit que seria brutal fer una nit de gresca tots els de la colla junts, fent vivac al Gran Saló (que era com fer vivac a l’aire lliure perquè veies el cel, però sense calar-te de fred, perquè seguies sent dins del castell). Per a ells era difícil coincidir, perquè eren de residències diferents i vivien en punts diferents del país durant les vacances d’estiu, i havien pensat que, per passar una nit tots junts, doncs no passaria res. 

Ah, la innocència. 

Al principi havia anat tot prou bé. S’havien pogut esmunyir tots de les quatre residències sense que els enxampessin ni els professors, ni el Filch, ni la senyora Norris. Tots set havien arribat al Gran Saló sense problemes, amb llençols i mantes que havien estès a terra després d’enretirar les taules, i una foguera portàtil que havia encantat en Ben perquè cremés a dins d’un gran pot de vidre sense necessitat de llenya. La Penny i ella havien dut batuts de bescuit, i Rowan havia agafat una bossa de núbols màgics de gominola, que feien ploure sucre de colors quan s’acostaven al foc. 

El Charlie havia dut els seus dos germans més petits. 

Retrospectivament, potser el problema més gran havia estat aquell. Resultava que els dos germans bessons del Charlie, uns angelets de primer que semblaven encantadors, van resultar ser uns àngels, sí. Uns àngels caiguts. Havien aparegut amb una gama de coets nous del Doctor Filibuster que qui sabia d’on havien tret i els havien promès que eren la mar de divertits i que no passaria res si els encenien tots alhora. Que ho havia fet milions de vegades. 

Una hora més tard, estaven tots amb cara de pal davant de la professora McGonagall, que s’havia escandalitzat tant davant de l’estat en què havien deixat el Gran Saló que ni tan sols li sortien les frases senceres. 

—Però… però… per Merlí! Mai… mai de la vida, no… —intentava formular la subdirectora, que tenia la cara tan roja que semblava que anés a esclatar en qualsevol moment. 

Les garlandes nadalenques s’havien cremat. Les taules s’havien trencat. Les cadires havien volat pels aires. L’arbre de Nadal immens que amb tanta cura havien decorat els professors estava en flames. I el pitjor de tot, tots els regals que hi havia a sota, que havien enviat les seves famílies des de casa, s’havien reduït a cendres. 

La professora havia estat cridant improperis una bona estona, i l’escarmenta havia durat fins que finalment els havia anunciat:

—Es quedaran aquí fins que estigui tot net i arreglat, per començar! —va bramar, amb el monyo desfent-se-li per moments de l’ira—. Res de màgia, excepte per arreglar el mobiliari! I pel que fa als regals… és l’última vegada que em refio de posar-los junts sota l’arbre! L’any que ve, tots als peus del llit de cadascú i apa! I no es pensin que això es quedarà així! Ho explicaran vostès, als seus companys, per què no tenen regals! I després els escriuran una carta a tots els seus pares, explicant-los el que ha pasat i com pensen pagar-los el que han destrossat! I ja parlarem del càstig pel matí! Ja poden agafar draps i escombres! 

I això havien fet, agafar draps i escombres, i passar-se la resta de la matinada netejant la destrossa, sentint-se summament culpables, perquè ja era dia vint-i-quatre i per culpa seva s’havia cancel·lat el Nadal. Ni garlandes, ni arbre, ni regals, ni res de res. Amb prou feines si tindrien algun lloc on seure a menjar el banquet… 

—Em sap molt greu pels nens de primer i segon… —havia dit la Penny, trasbalsada, mentre fregava el terra ple de cendra.

—Ja… —va assentir la Tonks—. Tot i que els qui ho han causat són precisament dos nens de primer… 

—Els adults som nosaltres, tècnicament —va fer l’André responsablement, que intentava netejar-se les taques del seu uniforme de Ravenclaw—. Els hauríem hagut de vigilar i no deixar-los fer servir els petards…

Era cert que quatre dels set de la colla ja tenien els disset, la Tonks inclosa. La qual cosa demostrava completament que fer-se major d’edat no volia dir tornar-se responsable en el més mínim. En la seva opinió, a ella no se li hauria de fer un vot de confiança com aquell fins almenys passats els trenta. 

—Escolteu… —es va sentir aleshores la veu reflexiva de Rowan—. I si… i si fem alguna cosa nosaltres mateixos per arreglar-ho?

Tots s’il van quedar mirant, sense entendre què volia dir. Rowan es va netejar les seves ulleres de sutge, i va seguir parlant.

—Vull dir, que potser no podem comprar regals tan guais com els que ens havien enviat les famílies però… estic segure que si fem una col·lecta entre tots podríem comprar algunes llaminadures i cosetes bàsiques a Zonko’s, no?

—Si els expliquem la situació —va intervenir la Penny—, estic convençuda que fins i tot els botiguers en donaran alguns articles sense demanar-nos-en res… 

—I potser podríem treure algunes garlandes gratis, també…! —va exclamar el Barnaby, l’únic Slytherin del grup, que era la persona més alegre i amable del món i la Tonks encara no entenia com havia anat a parar a  aquell niu de serps—. Els meus pares tenen de tot a casa, i ara són de vacances… Tinc les claus, ens hi podríem passar! I, André, la teva mare no té una botiga de roba? Creus que ens deixaria algunes teles per decorar…?

De cop i volta, tots tenien idees d’on treure mil coses. I en menys de mitja hora, havien elaborat un pla: En Ben, la Penny i Rowan, que encara eren menors d’edat, només s’escaparien a Hogsmeade i aconseguirien regals d’alguna mena. L’André i en Barnaby, que es podien colar a casa d’un i a la botiga dels pares de l’altre, s’encarregarien dels decorats. I el Charlie i la Tonks, que tenien escombres perquè jugaven a quidditch, anirien anar a buscar un nou arbre de Nadal. 

No tenien idea d’on podien trobar un bosc d’avets per allà, però aleshores Rowan els va dir que els seus pares tenien una granja forestal a les afores de Newcastle, que tot i que quedava força al sud, era un viatge que es podia fer en quatre hores en escombra si anaven ràpids. Podien tornar abans del sopar, si no tenien entrebancs!

—Si els dieu que és per Hogwarts, segur que us n’aconsegueixen un d’enorme i sense haver de pagar res —els va assegurar ille—. Però sí que us aviso que són molt estrictes, així que serà millor que no sàpiguen que estem fent això sense permís…

—No pateixis —va respondre la Tonks, picant-li l’ullet—. Se m’acut una cosa. 

I així, havien partit, tots pendents de la seva tasca, amb la completa certesa que tot aniria perfecte, i que per l’hora de sopar, la McGonagall estaria tan sorpresa i agraïda que fins i tot els perdonaria el càstig.

*   *   *

La Tonks i el Charlie havien partit sense perdre un moment, per tal de ser a Hogwarts abans de les vuit, que era quan es feia el banquet de Nit Bona. Però no havien comptat com d’entrebancat seria el trajecte. En primer lloc, perquè el Charlie i la Tonks estaven acostumats a suar de valent de seguida als entrenaments de quidditch, però anar quatre hores quiets en línia recta resultava molt més fred, cansat i avorrit del que havien pensat. Tot i que els havia semblat que anaven prou abrigats, la Tonks de seguida va a trobar a faltar uns mitjons més gruixuts, unes orelleres i tres o quatre abrics de plomes. 

—Però quin fred que fa! —es queixava cada cinc minuts.

—I això que és el migdia… —va sospirar el Charlie—. De tornada serà pitjor… Ui! Ui! Però què passa?

Aquell va ser l’altre entrebanc. La Sensepols 3 del Charlie, que era molt vella i de segona mà, va començar a fallar quan encara eren a ben bé mitja hora de la granja forestal dels senyors Khana. Al principi només brunzia i el Charlie havia de corregir-li l’empunyadura constantment, però de cop i volta va cedir després d’aquell excés d'ús i va començar a perdre alçada. Així com molt de cop.

—Toooooonks! —va bramar el Charlie, mentre desapareixia en caiguda lliure entre la boira. 

La Tonks es va llançar en picat, presa del pànic, i va aconseguir agafar el Charlie pel coll de la samarreta a menys de deu metres del terra. L’escombra es va perdre entre els arbres del bosc que creuaven, però almenys el Charlie va poder pujar darrere seu a l’escombra i recuperar l’alè. 

—T’agrairé que no mencionis per Hogwarts que el capità de Gryffindor gairebé s’ha matat amb l’escombra —va sospirar quan va haver passat el tràngol uns minuts després.

—No, no —va respondre ella, fent un encanteri de brúixola amb la vareta per tornar a trobar la direcció correcta—. Ja explicaràs tu per què el capità de Gryffindor ni tan sols no té escombra.

El Charlie va gemegar la resta del viatge, pensant en el que dirien els seus pares quan els escrivís per demanar-los una escombra nova després d’haver rebut la carta de la McGonagall explicant tot el que havien cremat. Però la pesantor se li va passar de seguida quan es van apropar a la granja forestal. No pel cultiu d’arbres en si, no, sinó perquè mentre s’hi acostaven, van passar sobrevolant per…

—Allò és un drac? —va exclamar fent un bot que gairebé els va llançar a tots dos de l’escombra—. Tonks! TONKS! DRAC!

Ella es va posar a riure.

—M’ho ha dit Rowan abans de sortir —li va explicar—. La granja forestal dels Khana està dedicada majoritàriament a produir fusta per varetes… i just al costat una altra família produeix nuclis i materials per pocions...

—Oh! —va exclamar el Charlie darrere d’ella—. Nuclis de varetes? Vols dir que hi tenen més dracs? I unicorns? I fènix? Tonks, hi hem d’anar abans de tornar a Hogwarts!

—Charlie, no tenim te…

—Però, Tonks! —va cridar ell com si no ho entengués—: DRACS!

La Tonks va fer un sospir. 

—No ens dona temps de fer un tour, però… si vols fem una volta de més a la vora per veure-ho bé?

El Charlie va assentir, entusiasmat, i la Tonks va fer girar i descendir l’escombra per sobrevolar aquella zona d’animals màgics en captivitat a pocs metres d’alçada. 

No va ser bona idea. 

Al Charlie l’entusiasme se li va convertir en decepció en qüestió de segons. Fins i tot la Tonks estava esgarrifada. Tots els animals estaven tancats en gàbies clarament massa petites. La majoria estaven lligats o encadenats. Un drac que van veure, que tenia unes escames blaves precioses, duia un cadenat al coll i manilles a totes les potes, i els va seguir amb una mirada tan desesperada que a la Tonks se li va fer un nus al coll. 

—Però com els poden deixar tenir aquests animals així!? —es va escandalitzar el Charlie, que estava a punt de saltar de l’escombra i liderar una revolució feréstega. 

—No crec que això estigui reglamentat en el més mínim…

—Hem de fer alguna cosa! —va cridar el Charlie.

—Sí… però ara mateix, tu i jo sols, no podem —li va intentar fer entendre ella—. Quan tornem a Hogwarts escriurem al Departament d’Éssers Màgics de la Conselleria. Podem demanar al professor Kettleburn o al Dumbledore que enviïn la carta; segur que se les prendran més seriosament venint d’ells… 

El Charlie va rebufar, però va acceptar. Ells dos sols no podien pas fer front a tots els bruixots que treballessin allà… 

Finalment es van tornar a enlairar, i van creuar un bosquet d’arbusts abans de trobar el lloc on anaven des del principi: la Granja forestal Khana. Allò sí que era un bon terreny. Per tot arreu hi creixien arbres de totes mides i de tots colors, i no només dels colors normals, no. Hi havia arbres de fulles verdes i grogues i vermelloses, sí, però també hi havia pomers daurats, pins de punxegudes fulles blaves com el cel nocturn i, en la llunyania, hi havia el que semblava una fajeda de fulles violetes i brillants. Es van acostar a una caseta d’informació, on esperaven trobar-hi els pares de Rowan. 

—Tens algun pla sobre què dir exactament? —va preguntar el Charlie—. Pel que n’ha dit Rowan, no crec que els poguem explicar que hem cremat un arbre de Nadal i ens hem escapat de Hogwarts per demanar-los-en un altre, no trobes?

—No, a nosaltres probablement no ens el donarien… —va dir la Tonks, picant-li l’ullet—. A un professor, per altra banda… 

La Tonks va tancar els ulls i es va concentrar. Va sentir que creixia més d’un pam, i que els seus cabells desendraçats s’endreçaven per moments en un monyo tivat. Quan va tornar a obrir els ulls, es va trobar la cara fascinada del Charlie. 

—Brutal —va murmurar.

—No sigui ensabonador, senyor Weasley —va dir imitant la veu i la mirada severes de la professora McGonagall—. No es pensi que amb els seus afalacs em farà oblidar que tinc un caçador sense escombra… 

—Has de fer alguna cosa amb l’uniforme de Hufflepuff, per això…

La Tonks va assentir i es va treure la vareta per transfigurar la seva roba d’abric en una túnica maragda i una capa de llana amb estampat escocès, i així van entrar a la caseta de fusta, que tenia un mostrador on una parella de mitjana edat indo-britànica pràcticament ho va deixar tot de banda en veure-la entrar. 

Xupat.

*   *   *

Aconseguir l’arbre no va ser difícil. En menys de mitja hora, tenien a les seves mans l’avet més gran i frondós que la Tonks havia vist mai. El que va ser difícil va ser decidir què fer després. El pla havia estat fer-lo levitar, lligar-lo de dues escombres, i portar-lo entre tots dos. Però ara, amb una sola escombra portant el pes de dos bruixots i tirant d’un arbre tan gran i pesat, per molt que levités, no arribarien a Hogwarts abans de les vuit ni de broma. 

Així que el Charlie va suggerit una idea, i la Tonks va arronsar el nas. 

El Charlie va defensar la seva idea, i la Tonks la va refutar. 

El Charlie va insistir amb la seva idea, i la Tonks va fer petar la llengua.

El Charlie li va preguntar si tenia alguna idea millor. 

I com que la Tonks no la tenia, se’n van anar a alliberar dracs.

*   *   *

No es podien pas tornar acostar per l’aire a aquell escorxador, perquè probablement els veiessin venir, així que van decidir que el més prudent seria acostar-s’hi travessant el bosquet d’arbusts que el separava de la granja forestal dels Khana. Tot i que podien dur sense problemes l’abet estirant entre tots dos de la corda que li havien lligat al tronc, era tan gran i frondós que no parava d’enganxar-se amb arrels, roques, i amb aquells curiosos arbusts pelats de color vermellós que cobrien tot el bosquet. 

—Semblen ben morts i secs, no trobes? —va fer el Charlie, mentre lluitava per desfer-se’n d’un que s’havia endredat amb la punta de l’arbre de Nadal—. Per què no els arrenquen de terra i planten una altra cosa?

—Potser se’ls va incendiar aquesta zona fa poc… —va suposar la Tonks—. Tot i que és estrany que hi hagi incendis en una zona freda i humida com aquesta. A més, és una reserva privada, aquí no pot venir la gent a fer focs ni llençar brossa… Em pregunto d’on sortiria el foc… 

I la resposta la van tenir al cap d’uns segons. L’arbust pelat que tenia just darrere seu va combustionar, i la Tonks va fer un bot quan va sentir que li cremava el cul. 

—Però què…?

Va ser com una reacció en cadena. De cop i volta, els arbusts del voltant del que s’havia incendiat van començar a prendre’s foc també, així, del no-res i, just després els que envoltaven aquests, i de cop i volta tot el seu voltant estava en flames. 

—Què coi està passant!? —va cridar el Charlie, traient la vareta i mirant el seu voltant espantat, però la Tonks va lligar caps ràpidament.

—Charlie, són llavors de foc! —va exclamar—. Els vam estudiar l’any passat, recordes? Són plantes de foc!

—Què? —va fer el Charlie—. Vols dir aquelles que van deixar el Ben a la infermeria durant dies amb unes butllofes al braç de la mida de balavabes?

—Les mateixes! —va assentir ella—. Merda, Charlie, l’arbre! Se li està calant foc! Se’ns està cremant l’arbre de Nadal un altre cop! 

Sense perdre un moment, tots dos es van posar a conjurar aquamentis per apagar el foc, però els arbusts del seu voltant no paraven de cremar i quan mullaven una branca, dues més s’omplien de flames. 

—Ja hem creuat més de la meitat del bosc! —va exclamar el Charlie—. Ens hem de moure, hem de seguir! Jo l’estiraré cap endavant i tu ves mullant l’arbre! I a nosaltres també, de pas. 

La Tonks va assentir sense poder dir res, perquè va començar a tossir enmig de la fumarada que es produia cada vegada que llançava aigua sobre les flames. Van treure forces d’on no en tenien, i es van posar a córrer amb penes i treballs. Vint interminables minuts després, el bosquet es va acabar i van arribar a una clariana, on hi havia una tanca. La Tonks es va mirar el Charlie, a l’arbre i finalment va abaixar la mirada cap a ella mateixa. Tots tres feien la mateixa fila: com si vinguessin de les trinxeres. 

—Més et val que la teva idea funcioni —va amenaçar el Charlie amb un sospir esgotat. 

Va funcionar sorprenentment bé, per ser ells. Part del motiu que aquells animals estiguessin tan mal tractats era que allà no hi havia ni de bon tros la quantitat de treballadors que es necessitaria en una reserva com aquella. Ningú no semblava fer-se gran càrrec de res, ni tan sols de vigilar. 

El Charlie i la Tonks van saltar la tanca que encerclava el lloc sense que ningú no se n’adonés, van agafar cadascun una punta de l’avet levitador, i es van dirigir silenciosament cap a la zona que havien sobrevolat anteriorment sense creuar-se amb ningú. Només van haver d’esperar uns minuts, amagats entre unes roques, que un dels treballadors passés amb un parell de galledes a llançar —sí, llançar de qualsevol manera— menjar a les gàbies sense cap mena de mirament, i en poca estona tornaven a estar sols. 

Van sortir del seu amagatall a la petita esplanada que havien creuat volant feia una hora. A banda de la gàbia enorme en la que hi havia el drac d’escames blaves i mirada desesperada que havien vist abans, i cap a la que el Charlie va córrer de seguida, n’hi havia tres més, només una mica més petites. Una contenia un bicorn que es va posar alerta i va començar a esbufegar i a remoure’s a la gàbia, llest per atacar. Les altres dues contenien unes criatures que la Tonks no havia vist mai: una mena de lleons llargaruts de cara aixafada i colors vius que només se’ls miraven encuriosits, però que semblaven igual de ferotges que el bicorn o el drac si no estiguessin enreixats. 

—Alliberem-los tots! —va fer el Charlie, agafant la vareta amb un puny que tremolava de ràbia, i la Tonks va haver de córrer a parar-lo.

—Charlie, no! —el va aturar—. Això no són bèsties amigables, com els fènix o els unicorns! Ens atacaran tan bon punt els deixem anar, ells no entenen que nosaltres no som com la gent d’aquí…!

—Però… !—es va queixar ell.

—Quan arribem a Hogwarts ho explicarem als professors i els denunciarem, com havíem planejat —li va prometre ella—. Per ara, intentem alliberar el drac… Estàs segur que saps el que et fas, oi?

—I tant! —va dir ell convençut—. És un morrominso marroquí!

—Veus que bé —va fer la Tonks, que no veia com allò responia la seva pregunta.

—És la raça de dracs menys violenta, i a més és un mascle, que solen ser més dòcils —va explicar el Charlie més animadament, mentre es dirigia cap a la gàbia—. També sembla molt jove, perquè un adult seria molt més gran… Tinc la sensació que ha viscut sempre en captivitat… 

La Tonks es va mirar el drac mentre el Charlie buscava l’encanteri per obrir el cadenat que tancava la gàbia. Per molt morrominso que fos, seguia sent un drac... 

Es va sentir un espetec i la gàbia es va obrir. El drac, emocionat amb allò, va intentar sortir-ne corrents, però els cadenats del coll i les potes li ho van impedir, i allò el va enfurismar i va començar a deixar anar flamarades de color blau a tort i a dret. El bicorn i els altres dos animals també es van espantar i van començar a armar esvalot, colpejant les seves gàbies. La Tonks va entrar en pànic. Allò alertaria els treballadors! 

—Charlie, dona’t pressa! —va exclamar, mirant el seu voltant i preparant la vareta. 

Va sentir crits, i aviat quatre bruixots van aparèixer corrents des de dos racons diferents.

—Charlie!

—Vaig, vaig, vaig! 

La Tonks va esquivar un raig de llum vermella i en va parar un altre amb la vareta, i es va posar a llançar encanteris desarmadors i estabornidors a tot i a dret. Dos dels treballadors van caure, però tres més van aparèixer. I aleshores va fer l’únic que podia fer. Igualar la baralla. Va apuntar les tres gàbies, que es van obrir l’una rere l’altra. Els tres animals, que no eren tan grans com el drac, però definitivament molt més que un humà, es van llançar a la càrrega i de cop els bruixots van tenir problemes molt més importants que el Charlie i la Tonks. 

—Ja està! —va sentir que cridava el Charlie, i quan es va girar el va veure encaramat a les espatlles d’un morrominso molt confós—. Puja!

—Oh, puja, puja! —va exclamar ella, evitant la cua flamígera d’un dels lleons màgics—. L’arbre!

La Tonks va córrer on havien deixat l’arbre i l’escombra. Es va pujar a la seva Cometa, va agafar l’avet per la corda que li havien lligat al tronc i va sortir disparada cap al drac i el Charlie.

—Arranca, arranca, arranca!

*   *   *

I així que estaven ara. Ja s’havia fet fosc, fotia un fred que pelava i seguien volant, rumb nord-oest, esperant veure les llums del castell abans que es fessin les vuit. 

El drac s’havia portat sorprenentment bé amb ells, tot s’havia de dir. Ja fos perquè realment no fos un exemplar violent, o perquè el Charlie tingués un do amb aquelles criatures, o perquè estava agraït que l’haguessin alliberat, el cas era que no s’havia intentat desempallegar d’ells, ni cremar-los, ni fer-los caure. L’avet ja era tota una altra cosa. Era pràcticament del mateix tamany que el drac, i com que el duia lligat a la cua, volant ingràvid a uns metres per darrere seu, el Charlie deia que al morrominso li devia semblar que algun altre drac —o alguna altra cosa— l’empaitava, i per això li deixava anar flamarades cada pocs minuts, molest. 

—Fes que pari! —cridava la Tonks, que només es dedicava a anar apagant focs amb la vareta cada vegada que les flames blaves tocaven l’avet. 

—És un drac, Tonks! —va exclamar el Charlie—. No li puc “fer fer” res! 

Com que era fosc, no podien veure l’estat de l’arbre, però entre el bosc de plantes flamígeres i, aquell trajecte, la Tonks no creia que arribessin al castell amb un arbre de Nadal gaire frondós… 

—Mira, crec que ja arribem! —va dir el Charlie en algun moment, i la Tonks va mirar cap endavant. Efectivament, s’endevinaven torres i llums a l’horitzó.

—Ves aterrant, doncs! —va fer ella.

—Oh, ves aterrant, ves aterrant! —va fer el Charlie, amb un to de veu molest—. Molt fàcil dir-ho! Què vols que faci, que cridi l’hostessa?

—No ho sé, però això ha estat idea teva i bé hem de baixar, no?

Es van mirar en silenci, espantats.

—I si li trec el sortilegi levitador a l’arbre?

Un altre silenci.

—Això probablement ens faria descendir… 

Així que mentre sobrevolaven el Llac Negre, la Tonks va fer un moviment de vareta, i de cop i volta, tots es van veure estirats cap a baix. El drac es va espantar, i el Charlie i ella encara més, perquè ara el drac lluitava per seguir volant, fent estrebades a tort i a dret i a deixar anar flamarades sense importar-li gens a qui o què toquessin.

—Charlieeee!

—Agafa’t fort!

Es va agafar fort al Charlie, que anava agafat fort al drac, que anava lligat a aquell arbre enorme que anava caient fins que es van anar sentint patapams. Primer de l’arbre, que va tocar terra, després del drac, que va aterrar de panxa una mica més suaument, i finalment d’ells dos, que van caure de la seva muntura i van quedar eixarrancats sobre els parterres de gespa, just al costat del llac. 

—Charlie? —va preguntar la Tonks a les fosques, després a comprovar que seguia tenint totes les extremitats—. Estàs viu?

—Això crec, perquè em fa mal tot…

Durant uns segons, es van quedar tots dos allà quiets, estirats de panxa enlaire, recuperant l’alè i donant gràcies a Merlí que seguien vius. Potser s’hi haguessin quedat hores, si no hagués estat perquè una figura alta i fosca amb una vareta encesa a la mà es va acostar cap on eren. 

La McGonagall va agafar aire, probablement per posar-se a cridar. Però aleshores va veure el Charlie i la Tonks. I l’arbre. I molt probablement va veure el drac, que era impossible d’amagar. Van veure que abaixava la vareta. 

—Crec que prefereixo no saber-ho. 

La Tonks va assentir. Ella també preferia no haver d’explicar-ho. 

*   *   *

Després d’alliberar el morrminso de la corda que el lligava a l’avet, se n’havia anat volant cap a l’horitzó, a gaudir de la seva llibertat. No va mirar enrere, i el Charlie i la Tonks no el van culpar. Van pujar l’arbre, totalment pelat, al castell amb l’ajuda de la McGonagall, que semblava haver decidit resignar-se a agafar les coses tal com venien i, en tot cas, que se n’ocupés un altre. 

Una hora més tard, tothom era al Gran Saló, i la festa era grossa, tot i que no exactament com havien esperat: Les úniques teles i garlandes que en Barnaby i l’André havien aconseguit eren de color rosa, així que semblava que el Gran Saló estigués decorat per Sant Valentí. Les úniques llaminadures que Honeydukes havia regalat als seus amics eren les que els sobraven de temporades passades, així que les taules estaven plenes d’ous de xocolata i conills de l’època de Pasqua. I l’arbre de Nadal, que tot i que enorme, estava pelat, socarrimat i traient fum, era massa tètric per empolainar amb garlandes nadaleques, així que el professor Flitwick havia buscat els decorats de Halloween i l’havien omplert de rat-penats, esquelets i carbasses. 

Però la gent s’ho va passar pipa. Hi havia menjar, llaminadures, regalets estúpids i bon ambient. Els petits no paraven de riure, alguns es van posar a cantar nadales, i el Charlie va asseure’s amb el professor Kettleburn a preparar una carta a la Conselleria per parlar-los de la “reserva” de bèsties fantàstiques de Newcastle. La Tonks va menjar fins a quedar plena, i tot i que la mirada vidriosa de la McGonagall no presagiava res de bo per a ells el dia després, almenys havien salvat el Nadal. 

Bé, potser no el “Nadal” en sí, perquè allò era Halloween, Pasqua, Sant Valentí i de tot menys Nadal, però ja va fer el fet. 

El que compta és la intenció. 

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 22/01/2023 a les 12:28:11
  	#28174	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  Hola, hola! Al final m’hi he posat i he fet la FF del concurs! No és gran cosa, però he de dir que aquesta vegada m’ho he passat molt bé escrivint-la, així que malgrat que el resultat no sigui gaire guai, ja m’ha valgut la pena. Té 4994 paraules, roçant el límit, però dins dels paràmetres! I he de dir que no he hagut de retallar, ha sortit directament així!

  I res, explico algunes cosetes!

  Ja feia temps que havia decidit que volia fer la FF de la Tonks, i després vaig unir el Charlie a l’aventura, però quan vaig començar a pensar la trama, havia de buscar alguns personatges secundaris… i aleshores em vaig recordar que precisament el curs del Charlie i la Tonks és el curs de Hogwarts Mystery! Així que bàsicament tenia un munt de personatges entre els quals triar. Al joc n’hi ha moltíssims, així que he triat els que més m’agradaven, i tot són canon.

  No entraré en detalls sobre tots ells, però sí sobre un personatge: Rowan. 

  Rowan és un personatge que no té gènere ni residència de Hogwarts assignada. Està fet perquè tingui el mateix gènere i residència que el jugador principal, perquè és un personatge que serveix de suport i explica una mica la trama i el funcionament del joc, així que s’adapta perquè sempre estigui amb tu quan jugues (a la resi i a l’habitació). Però com que aquí no hi ha “jugador” doncs havia de decidir si fer-lo noi o noia i de quina residència. He decidit fer-le no-binari, perquè em sembla una bona oportunitatm, ja que canònicament no és cap de les dues coses. So, Rowan és no-binari. I he decidit posar-le a Ravenclaw perquè és on més em quadra a mi amb la seva personalitat, perquè és molt culte, acadèmic, molt nerd, i el seu somni és ser il professor més jove de Hogwarts ever. El que sí que és canon (i això em va ajudar a desenvolupar tota la història) és que els seus pares tenen una granja forestal que fa fusta per varetes. Així que el punt principal de la història també és canon i té sentit!

  Què més. Sobre la trama… bé, quan la vaig planejar era molt divertida i esbojarrada. Havia de ser una ff d’humor i aventures. I ha estat una mica Fail. Evidentment, la història és una anada d’olla… però m’he fixat que no fa gens de riure. Imagino que el 80% d’això es deu al fet que, com que tenia al cap que havia de ser un relat breu, no m’he pogut recrear en les escenes i no he pogut posar tanta palla i diàlegs estúpids com volia. No hi havia espai. Així que he hagut de resumir molt tot el que hi passava i bé, quan les coses es narren resumidament… doncs no fan gràcia, perquè la descripció del context i el momentum es perden en el resum. És el que hi ha. 

  Així que la història no és exactament el que voldria. Hi voldria més escenes, i més diàlegs i més emoció i més bromes, però no hi caben. Així que queda així. No m’acaba d’agradar, o però de nou, m’ho he passat bé fent-la i, com diu la Tonks, “el que compta és la intenció” XD

  Ah, sí que volia comentar una coseta en la que us hi haureu fixat: sempre m’havia semblat una cutrada que, tenint arbre de Nadal a Hogwarts, els regals dels alumnes apareguessin als peus del llit de cadascú. Un esperaria trobar-los en mitjons enormes penjats de la llar de foc de la Sala Comuna, o sota de l’arbre de Nadal del Gran Saló. Així que vaig pensar que faria que hi hagués un motiu pel qual es decidís que els regals es posarien als peus del llit de la manera més cutre. I el motiu, evidentment, són el Fred i el George. 

  I res, espero que la FF us hagi agradat mínimament, i si no, almenys que us hagi resultat lleugera i no s’hagi fet pesada. 

  Un petonet, i gràcies per llegir-me! <3

   

  
  
  
  

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 22/01/2023 a les 12:38:05
  	#28175	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  Ai, ai, i m'he oblidat de dir una cosa important, que no vull que sembli plagi. El títol, tot i que traduït, és una referència a una sèrie còmica britànica que es diu "The increasingly poor decisions of Todd Margaret". No sé si algú l'ha vista i ha entès la referència, però encara que no sigui el cas, que està fet conscientment ^^'

  
  
  
  

• 	marta_ginny (Moderador/a FF)	Enviat el 05/03/2023 a les 21:47:05
  	#28182	He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols

  
  

  Iii primera fic acabada!

  Per començar, vull dir que no està ni de bon tros tan malament com la pintes. Ets una exagerada hahaha La trama és divertida, la lectura és lleugera i entretinguda i hi passes una bona estona! Els personatges tens raó que són TAN tu (i et dic el mateix que em vas dir a mi amb els Scamander-Lovegood, pensant-hi bé, sembla increïble que encara no els haguessis fet servir!) i s'adiuen molt amb la història que has explicat. Hi tenim els dracs del Charlie, a més, que <3

  He de dir que, pel que fa a la resta de personatges, sort que he jugat al Hogwarts Mystery, perquè si no, crec que eren massa gent per seguir-ho! En una història curta, jo hauria preferit que et centressis en els dos protagonistes (i, com a molt, mencionar-ne un parell més), així s'hauria mantingut tot més enfocat en el que era important, especialment en un cas com aquest, que probablement algú no sabrà qui són. Fan del cameo del Fred i el George, però, èpics, com sempre!

  La història és divertida i ben trobada, i comença MOLT bé, allà in media res, i després amb el flashback... M'ha semblat molt ben construït, perquè et dona una imatge súper potent i et presenta el que serà el to general de la història! Els primers paràgrafs m'han semblat fantàstics, els millors de la fic! Per la resta, és una línia d'argument clara i adient per un relat curt, i sí que són molt descriptius del que passa i hi faltava una mica més de bromes (el tema de l'espai, com sempre), però vaja, que no és res dramàtic, especialment comparat amb el que deies tu!

  La meva queixa més gran, que ja la saps però la deixo també aquí, és que hi he trobat molts errors lingüístics, i a mi això em distreu una mica de la lectura. No hi faré més èmfasi, però en volia deixar constància!

  Res doncs, enhorabona per la fic i em sembla súper guai que t'ho hagis passat tan bé escrivint-la, amb el temps que feia que no en feies! I m'he quedat amb ganes de llegir alguna cosa teva del Charlie i la Tonks així amb espai per ser desenvolupada bé, o sigui que si en algun moment et decideixes per dedicar-los alguna història, seré molt feliç de llegir-la!

  
  
  
  

• 	Cass Ross	Enviat el 06/03/2023 a les 14:59:06
  	#28185	He escrit 13 fanfics amb un total de 62 capítols

  
  

  La història és molt, molt divertida. Se’t dóna molt bé fer històries humorístiques i és una lectura molt àgil i entretinguda. En Charlie i la Tonks com a protagonistes són brillants i encaixa molt amb la història que ens presentes. (Tot i que m’ha costat una mica reconciliar aquesta versió del Charlie amb com me l’imagino jo, però això ja són coses meves hahahaha.) L’aparició de la McGonagall també ha sigut genial. (Vaig llegir fa temps que algú deia que amb cada generació d’entremaliats ―els Rondadors, els bessons Weasley, alguns de la Tercera Generació― la McGonagall havia de fer veure que era la primera vegada que veia aquells disbarats i desastres perquè les generacions futures no agafessin idees i l’escena en què es queda sense paraules davant la destrossa dels bessons Weasley m’hi ha fet pensar.)

  Tot i així, penso que no és una història curta, sinó que sembla el resum d’una història llarga. Hi passa molta, molta cosa però no té espai suficient per desenvolupar-se. El narrador i el to de la història que assentes a la primera escena, amb la intriga de com s’ha arribat a aquell punt, és un principi molt potent, però després tota la resta passa tant ràpid i com tan superficial que perd una mica de potència. M’ha agradat molt, perquè té elements molt originals, com treure tota la inspiració canon del Hogwarts Mystery i la trama és complexa i entretinguda, que tant de bo hagués tingut el seu espai. Perquè tot el potencial per a més és allà! El mateix dic pels personatges: tots els secundaris m’han semblat una mica sobrers, perquè han aparegut molt poquet i, com que no tinc la referència de qui són a Hogwarts Mystery, no els he pogut pillar del tot.

  A nivell lingüístic, trobo que hi ha hagut poca cura amb el llenguatge i hi ha molts castellanismes, també. Com diu la Marta, això distreia una mica de la lectura.

  Tot i així, trobo que ets massa dura amb tu mateixa i la història en sí mola moltíssim! M’ha semblat una història molt original, curiosa i entretinguda. M’ha encantat l’aparició dels dracs! Els tocs d’humor, encara que no tants com m’hauria agradat, han sigut divertidíssims. Algunes frases concretes m’han matat de riure, com anomenar els besssons Weasley uns àngels caiguts o la conversa que qui explica a la McGonagall que el capità de Gryffindor no té escombra. M’he quedat amb ganes de saber més d’en Charlie i la Tonks, així que a veure si t’animes a escriure alguna altra història d’ells, que tinguis espai per desenvolupar-la, que m’encantarà llegir-la!

  Cass

  
  
  
  

• 	Antares_Black	Enviat el 18/03/2023 a les 17:27:18
  	#28186	He escrit 12 fanfics amb un total de 57 capítols

  
  

  Comento a mesura que llegeixo i de manera molt caòtica...

   

  Quan he vist la portada, ja he pensat que els protagonistes serien els del videojoc! Però fins que no he llegit ‘Penny’ no ho he pogut confirmar. I M’ENCANTA. M’he fixat que has posat Rowan sense article, així que cadascú llegeixi el que vulgui, està bé (edito: més endavant ja he vist que també li has donat un altre pronom i que al comentari dius que l’has fet no-binari). Això sí... Has deixat clar que no va a Slytherin (per tant, no pot ser el meu Rowan... xD) perquè dius «el Barnaby, l’únic Slytherin del grup». Però estic d’acord amb tu que al videojoc en Barnaby té molt bon caràcter (no sé si ‘alegre’ és la paraula, però sí que va a la seva bola i és molt optimista), em cau molt bé i em fan molta gràcia les seves sortides, sempre al seu món. I per què no podria ser d’Sly?

  Hi has seguit jugant, per cert? Ja tornarem al joc més tard; ara al capítol!

  La imatge del títols amb els afegits a sobre és molt divertida!

  M’estàs dient que se’ls ha calat foc a l’arbre ja abans d’arribar al castell!

  «havia acabat com el rosari de Morgana» hahaha que fan! M’encanten aquestes frases fetes adaptades a un to bruixívol. M’agrada que no hi hagis posat l’article, perquè així es conserva la tònica de la frase.

  Una foguera portàtil (com el foc blau de la Hermione)! I, naturalment, havia de ser obra del talent en encanteris del grup, en Ben. «Rowan havia agafat una bossa de núbols màgics de gominola, que feien ploure sucre de colors quan s’acostaven al foc» uo!

  Només per si et fa gràcia saber-ho (perquè potser no...), el Doctor Filibuster en català li diuen ‘el doctor Bocamoll’. Honeydukes, Ducsdemel. El professor Kettleburn li diuen Elde Sastre, però entenc que aquest no està gaire ben trobat per tema de pronunciació... Si et dic com diuen en català totes aquestes coses és perquè també has respectat ‘morromisno marroquí’ (que, tot i no ser marroquí sinó suec, el joc de paraules en català està molt ben trobat. Passa amb els altres dracs també) i he pensat que potser no recordaves els noms de la traducció. Si els has posat així conscientment, també està bé!

  Com us agrada cremar-ho tot...

  M’encanta quan el monyo es va desfent...

  «I pel que fa als regals… és l’última vegada que em refio de posar-los junts sota l’arbre! L’any que ve, tots als peus del llit de cadascú i apa!» ves que l’any que ve no et cremin els llits també...

  Mmm... no crec que la McGonagall els perdonés el càstig, ni tampoc que es posés contenta... Colar-se a botigues, sortir dels terrenys de Hogwarts, volar... i fer de tot sense tot permís. NO. En quin món paral·lel això posaria contenta la McGonagall????

  És cànon del videojoc, que els veïns de la granja Khanna (que fan fusta per varetes i escombres, sí que ho sabia) fan «nuclis i materials per pocions» o t’ho has inventat?

  És clar, baixem per veure els dracs, però no pas per recuperar l’escombra... Ja em veig a venir agafar el drac per tornar i així, dos ocells d’un tret: l’alliberen (flash-forward: No m’equivocava xD). Em fa pensar massa en la Hermione i el ventre de ferro de Gringotts... Però entenc que es fa difícil impossible parlar d’en Charlie sense parlar de dracs... I, per fer-ho curt, ha estat bé la discussió.

  Ja sé que no anava d’això la fic, però... m’hauria agradat veure més coses de la família de Rowan i de la seva granja forestal. Si l’MC del joc es pogués adaptar més, m’encantaria d’anar-hi i conèixer els seus pares.

   

  «Estàs segur que saps el que et fas, oi?

  —I tant! —va dir ell convençut—. És un morrominso marroquí!

  —Veus que bé —va fer la Tonks, que no veia com allò responia la seva pregunta.»

  Digues-ho a en Cedric...!

   

  Mare meva... Entre les garlandes roses, la xocolata passada de conillets i els rat-penats de Halloween... Quina patxoca que feia el gran saló, ja ho crec! xD Molt bon final!

  Ha estat una història plena de sotragades! No tens moments de respirar, que tot és acció! Però el principi m’ha resultat avorrit (opinió totalment impopular llegint altres comentaris) i la part més mogudeta ha estat més entretinguda. El final m’encanta.

  Tornant al personatge de Rowan. M’ha semblat molt bona idea que no triessis ni noi o noia ni residència, atès que el joc no ho fa, i el fessis no-binari. També coincideixo que podria molt ben ser de Ravenclaw (tot i que amb frases com «vull llegir TOTS els llibres de Hogwarts» ―que denoten ambicions immenses i poc realistes xD―, en el joc em justifico que també cabria a Slytherin). Em sap greu que en el joc no puguis estar tant amb ell com voldries. Vull dir... Jo em pensava que el fet de ser del gènere i de la residència del jugador era perquè compartirien dormitori (on poden passar un munt de coses), però resulta que no... Que tens el dormitori ple de bèsties i sense en Rowan (si parlo d’ell i no l’ille és perquè em refereixo al del meu joc, que és un noi d’Slytherin) i a moltes aventures sembla que ni existeixi. I no vull fer spoilers, però mu’ ma’! Per la resta tot bé, eh!

  Ja sé que això té a veure amb el joc i no amb la teva fic, però m’ha vingut així.

  Jo no diria que hagi estat un fail. Però, si bé és esbojarrada i d’aventures amb foc com sols fer, sí que és cert no és tan divertida com altres fics que has fet. Potser és això que dius («que el 80% d’això es deu al fet»), que no tenies tant de marge d’espai per farcir-la amb més dels teus diàlegs enginyosos. Però... i el 20% restant? ;)

  «m’ho he passat bé fent-la i, com diu la Tonks, “el que compta és la intenció” XD» hahah sí!

  No em ficaré amb si ets massa dura o no a pensar que la fic està bé o malament. Ja coneixes el meu caràcter (ja procuro no ser tan dur amb els altres com ho sóc amb mi mateix!), així que ja saps que et mentiria si et digués que és una gran fic. Perquè has escrit coses molt més bones. Però, com a fic lleugera, a mi m’ha agradat i crec que l’objectiu d’aquest concurs era això, passar-s’ho bé escrivint i llegint, no tant com un repte de millora. Així que estic prou content si t’ho has passat bé fent-la i que ens entretinguis! <3 Si vols seguir aquesta línia en alguna altra fic amb aquests protagonistes amb un altre enfocament, endavant i també la llegiré! Si no, això ja ha fet el fet del concurs!

  Ara que ho dius... sí que és cert que els regals de Nadal es deixarien als peus de l’arbre. Però no m’hi havia fixat mai perquè a casa no fem regals la Nit de Nadal, sinó per Reis, i els regals de Reis no es deixen sota de cap arbre... així que no ho havia trobat mai estrany en absolut xD Al videojoc, per Nadal, hi ha mitjons penjats prop de la llar del gran saló, sí!

  Potser la Marta té raó, i el fet que haguem jugat al HPHM ens ajuda a entendre-ho bé. Potser algú que no hi hagi jugat mai es perdria amb els personatges. Per mi és un enorme OK, i m’agradaria que féssim més fics amb els personatges del joc, perquè m’agraden i trobo que hi estan desaprofitats... Crec que és un joc molt millorable en molts aspectes (tot i que m’agrada i hi jugo). De videojocs de Harry Potter només he jugat a aquest de Hogwarts Mystery i al que era Pottermore (m’encantava...). De fet, de personatges només del joc en aquesta fic serien només Rowan, en Barnaby, en Ben, l’André i la Penny; potser són uns quants però tenen ben poc protagonisme, gairebé només citats. Potser Rowan més perquè anem a la granja forestal de la seva família, però no necessites saber-ne pas més que el que es diu al relat. Jo trobo que està bé també per algú que no els conegui (encara que Cass no me’n doni la raó).

  La Marta també parla dels errors lingüístics. Sí, n’hi ha molts. Però ja vaig dir que no en corregiria més, així que ens saltem aquesta part.

  Ben d’acord amb Cass, que el teu Charlie és ben diferent del seu. També l’he trobat diferent de com el pinten en el videojoc. Però no en tinc cap queixa perquè tots els Charlies em semblen bé i tots, per molt diferents que siguin, em fan clec.

  No hi coincideixo, però, quan diu que és una història més aviat treta d’un relat llarg. Per mi és molt de relat curt.

   

  Bé, em sembla que això és tot!

  Em sap greu que encara no tingueu més comentaris que els que us heu fet entre vosaltres! Vaig a seguir llegint i comentant per aportar el meu granet de sorra!

  Antares

  
  
  
  

• 	Antares_Black	Enviat el 18/03/2023 a les 17:37:51
  	#28187	He escrit 12 fanfics amb un total de 57 capítols

  
  

  PD: Sobre el que t’he dit els noms en la traducció catalana, he anat a fer una petita comprovació.

  Estava convençut que en deien ‘coets del Dr. Bocamoll’ i m’he endut una altra sorpresa desagradable de la poca coherència de les traduccions... I de fet es diuen així al llarg de tot el segon llibre, que és on fan la seva primera aparició, en el capítol 4 de Gargotts i Nibres. En anglès diu «In Gambol and Japes Wizarding Joke Shop, they met Fred, George and Lee Jordan, who were stocking up on ‘Dr Filibuster’s Fabulous Wet-Start, No-Heat Fireworks’». I el que diu en català és: «A El Saltiró i l’Ensurt: Objectes de Broma Màgics es van trobar el Fred i el Lee Jordan, que s’estaven proveint de Coets del Dr. Filibuster: Peten Xops i no Cal Flama». Però més endavant, al capítol 8, diu «la gent llegia, parlava, feia els deures o, en el cas del Fred i el George Weasley, miraven de descobrir què passava si feies menjar un coet del Dr. Bocamoll a una salamandra» i tota cita més al llarg del llibre de ‘[Dr]. Filibuster fireworks’ (capítols 11 i 18) en català és ‘coets del Dr. Bocamoll’. Fan dues aparicions més al llibre quart (com a ‘Coets del Dr. Filibuster’), i al cinquè hi surt com a personatge citat (‘el doctor Filibuster’); ni rastre de ‘Bocamoll’.

  És a dir que a la Cambra Secreta és Dr. Bocamoll, tret de la seva primera aparició, justament, i a la resta de llibres és Dr. Filibuster. Caldria consultar com ho diuen a les pel·lícules, que diria que surt a la tercera i a la cinquena, i no sé si a la sisena també.

   

  He pensat que calia fer aquest apunt, ni que fos com a curiositat i per esmenar el que he posat al comentari.

  Conclusió: Traductors, feu glossaris; editors, reviseu. Que és molta feina en poc temps i mal pagada? També és ben cert.

  
  
  
  

• 	Unapersona	Enviat el 04/04/2023 a les 20:31:15
  	#28188	He escrit 10 fanfics amb un total de 50 capítols

  
  

  Hola hola! Una mica (molt) tard, però estic fent la ronda de lectures! Vaig comentant "en directe" el que he anat veient:

  La Tonks és un personatge que m'agrada, o sigui que això ja és un punt a favor! I la frase "És que a qui se li acudia deixar-los sols sense supervisió?", a banda de fer gràcia per si mateixa, et diu de seguida la manera de fer/ser del personatge. La veu narrativa en general està molt ben aconseguida. No entraré en si m'ha fet riure o no perquè rarament ric externament quan llegeixo, però sí que m'ha semblat un to graciós!

  L'explicació de per què els regals apareixen als peus del llit és un bon detall. Crec que posar tots els regals de l'escola en un mateix lloc seria un malson logístic, o sigui que entenc perfectament que els facin individuals. D'altra banda, Hogwarts no destaca per la seva eficiència logística (ehem ehem estol de mussols deixant caure cartes sobre els esmorzars), o sigui que la teva versió és perfectament creïble.

  M'agrada veure un altre personatge no-binari a la web! I encara més que t'hagis atrevit amb un gènere gramatical no normatiu (jo vaig optar pel masculí en les meves FF). El pronom "ille" m'ha sorprès bastant, però bé, no hi ha cap alternativa neutra tampoc. Sí que m'he fixat en una petita incoherència: no il tractes amb article ("la Tonks", però simplement "Rowan"); seguint el mateix criteri de la resta de personatges hauria de ser "il Rowan". Però vaja, és un detallet només.

  Els dracs m'agraden (a HP i a qualsevol altre lloc), o sigui que un altre punt :P I té sentit que n'hi hagi per allà, varetes kilòmetre zero hahaha

  La transformació de la Tonks és genial! És una habilitat que m'agrada molt, té moltíssimes possibilitats, per això m'agrada veure FFs amb la Tonks de protagonista. Història curta, o sigui que tampoc l'utilitza tant, però és una qüestió d'espai o sigui que tot correcte. Em pregunto que devien pensar en veure la McGonagall entrant allà sense avisar xD

  El final m'agrada molt, per la barreja d'elements de festes diferents. Demostra que, tot i que les tradicions ajuden, el més important és la companyia i l'alegria! :D

  Com a comentaris generals, els castellanismes també em distreien, com diuen els altres, però no m'han impedit gaudir de la història. I sobre el que comenta l'Antares de la gent que no ha jugat, puc dir que si bé anava perdut amb els personatges originals del joc, no m'ha suposat cap problema, suposo que perquè els protagonistes realment són la Tonks i el Charlie.

  He trobat que l'acció era una mica apressada, però d'altra banda és una FF d'acció (en el sentit que el que passa és més important que com passa, per dir-ho d'alguna manera), o sigui que tampoc és un gran problema. En general m'ha agradat molt, i m'ha fet sentir l'esperit nadalenc per Setmana Santa! Ens llegim!

  
  
  
  

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 24/04/2023 a les 00:14:17
  	#28193	He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

  
  
  Ultrasupertardíssim però apareixent as almost always per venir a llegir les fics del concurs. Hi ha hagut frases molt divertides! I m'encanta que hi surtin la Tonks i el Charlie. La Tonks és dels meus personatges preferits. I, bé, sobre els errors lingüístics, jo ni ho he notat, però és ben sabut que parlo amb moltes castellanades so nada nuevo bajo el sol. xD. Pel que fa als personatges, bé, és difícil perquè jo no considero canon hogwarts mistery, i vaig deixar de jugar-hi força aviat, així que se m'ha fet difícil quan sortien tants noms nous, però again, és una qüestió personal si es consideren canon. / Molta acció, casi massa, perquè em feia estar intranquila tota l'estona xD però MOLT fan del final, mesclant tradicions, amb el menjar de pasqua, els esquelets i l'arbre socarrimat de halloween... I, és un detall, però m'ha semblat molt màgic i molt guai lo dels caramels que ploraven sucre o... algo així... he llegit la història en dos dies i ja no ho recordo bé, però em va agradar. / El tros de la McGonagall del final no l'he trobat gaire cànon, almenys per la idea que jo em vaig fer d'ella en els llibres, penso que els hauria castigat segur, i m'ha recordat més a "la teva" McGo que la original. Però bé, que tampoc sabem segur com hauria actuat en realitat, de manera que és qüestió d'interpretacions. En general força-bastant bé! No és la teva obra mestra però és entretinguda i lleugera i si t'ho has passat bé ja estic contenta, també :)
  
  
  
  

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 24/04/2023 a les 00:17:22
  	#28194	He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

  
  
  Ah i la referència del títol! Molt guai també. I en fi, que que bé tornar a llegir coses pottèriques teves ^_^
  
  
  
  

• 	frubbsulce	Enviat el 30/04/2023 a les 18:10:22
  	#28197	He escrit 1 fanfics amb un total de 7 capítols

  
  

  Holii! Aiii com m'encanta que la Tonks sigui la protagonista! Bueno i el Charlie també ha estat molt bé haha. També m'ha agradat molt la teva explicació sobre els regals al peu del llit! 

  M'agraden molt les vibes que té l'acampada aquesta al Gran Menjador, m'encantaria veure com hauria acabat si no ho haguessin cremat tot. I l'obsessió que té en Charile amb els dracs és genial haha, m'ha agradat veure-ho. 

  M'agrada com has trobat explicacions diferents pels dos incendis de l'abre haha, no sé quina de les dos és pitjor. En resum, tota la fic és molt divretida i entretinguda!