Quan Kai es va despertar, va somriure. No estava sol. Notava el pes de l’Alexis al seu costat, el seu cos enfonsant el llit cap a un centre compartit. En estirar la mà va tocar els llençols amb els quals l’Alexis insistia a embolicar-se com si fos una mòmia encara que estigués sent l’agost més calorós des que es tenia memòria. Es va girar de costat al llit, per observar-lo mentre dormia, impertorbable davant dels raigs de sol que s’escolaven per les cortines mal tancades i que l’havien despertat a ille. Malgrat que feia setmanes ja, que dormien tots dos sota el mateix sostre, cada matí en despertar-se li semblava irreal. Cada cop que obria els ulls, temia que fos un somni que s’esvaïria en els raigs de sol, però no, allà estava ell, respirant tranquil·lament. S’hi podria quedar la resta de l’eternitat…

Però el correu per mussol pensava diferent. El repic al vidre de la finestra gairebé va fer sltar a Kai del llit mentre l’Alexis seguia dormint. Per evitar que el despertés, Kai va córrer les cortines suficientment per trobar-se cara a cara amb un mussol tan enfadat com si l’haguessin fet matinar. Quin atreviment! Amb les nits en blanc que s’havia passat ille per salvar el món i que poc que li ho agraïen. Amb gestos, i esperant que el mussol entengués la llengua de signes que s’acabava d’inventar, Kai li va indicar a la bestiola que es dirigís a la finestra del costat. No havia tingut temps de tancar les cortines de nou que el mussol ja estava repicant el vidre de l’altre finestra. Kai va sospirar i va fer la volta al llit per dirigir-se a la cuina. Qui s’atrevia a enviar el correu tan d’hora? El despertador de la tauleta de nit de l’Alexis (que encara que no tenia brillantets havia sigut un regal de Kai) marcava passades les deu del matí.

No va poder respirar tranquil fins que, després d’haver cobrat, el mussol se’n va anar volant i ille es va quedar amb el diari a les mans. A la portada, la notícia principal era el judici que estava en procés contra els corruptes del COMEUA. De mica en mica s’havia anat destapant tota la merda i el percal era més gran del que tothom s’havia esperat. La premsa n’anava plena des del dia de l’aniversari de la Chepi.  Ells tres ja els havien fet passar a dir el seu testimoni, així com el de la Chepi, però tot s’allargaria encara unes setmanes més. Abans, començaria el nou curs a Ilvermorny.

Kai va ignorar la portada i va obrir el diari, fins a arribar a la secció de moda. Va separar aquestes pàgines de la resta del diari i, plegant-ho meticulosament, les va posar a una banda de la petita taula rodona que hi havia a la cuina. Era petita, la cuina, com la resta del pis; acollidora era un mot més adequat. Allargada, amb tots els electrodomèstics no-màgics que l’Alexis havia trobat fonamentals de tenir i que Kai, en aquell estiu que necessitava distraccions, ja sabia manejar sense calar foc al pis. La taula rodona, on ara l’Alexis i Kai podien compartir esmorzar, dinar i sopar, estava situada just sota la finestra.

Va tornar a mirar la portada uns segons abans de plegar també aquesta part del diari i deixar-la a l’altra banda de la taula. No sabia per què hi seguia buscant notícies sobre el judici contra la seva mare, que també estava obert però no generava tant debat. A qui li ha importat mai, un runòleg? Dies abans de començar el judici, Kai havia decidit que era hora d’enfrontar els fantasmes, així que havia recopilat tota la informació disponible sobre el cas i li havia demanat a l’Alexis que la hi traduís en alemany i la hi llegís en veu alta. Les coses es processen diferent, en un altre idioma; semblen menys reals, menys properes, fan menys mal.

Kai no s’havia molestat mai a arribar fins el moll de l’os sobre el jaciment rúnic subterrani d’Oneida on el seu pare havia estat treballant fins llavors. Part del sostre de la cova havia cedit “misteriosament” i una part del jaciment havia quedat soterrada. Kai sempre havia pensat que, si el seu pare s’hi havia quedat atrapat a dins, hauria sobreviscut gràcies a les runes protectores i hauria aconseguit sortir-ne desaparetrent, per exemple. De totes les runes que formaven la runa lligada, la seva mare havia esborrat l’algiz, la runa protectora. Era això, el que havia vist aquell dia a casa. Gairebé malaltíssament s’havia passat setmanes intentant desxifrar la complicada runa lligada. Ella sabia què feia.

—Bon dia,  Mein Schatz. —Kai sentia el somriure de l’Alexis en el seu to de veu i, aquest cop, quan es va girar el va poder veure a la seva cara, al marc de la porta de la cuina. La llum del sol el tocava de ple com si fos un àngel baixat del cel.

—Mon cheri. —Amb passes àgils, Kai va embolcallar els seus braços al voltant del cos de l’Alexis i el va besar.— Com t’atreveixes a aixecar-te del llit? Volia despertar-te amb l’esmorzar ja fet.

—El mussol feia massa soroll i el llit estava massa buit.

Tot seguit van caure en la plàcida rutina que havien establert els matins, que consistia en l’Alexis fent l’esmorzar mentre Kai feia d’assistent de cuina, que es basava principalment en fer companyia i portar la conversa. Kai tenia ganes de tornar a Ilvermorny, seria una experiència totalment diferent que el curs anterior, amb un claustre realment competent i hi havia molta, molta feina per fer. Però ille també sabia que trobaria a faltar aquests petits instants, tot just descoberts en les últimes setmanes, però sabia —i això l’omplia amb una calma interna tan càlida i agradable com estar vora la llar de foc— que cada cap de setmana podia tornar a casa, aquell pis que semblava més petit que la werk-room, i l’Alexis seria allà.

Quan finalment van tenir les tasses de cafè damunt la taula i van seure davant per davant, va començar la part preferida per a Kai:

—Plans del dia? —va preguntar l’Alexis. Havien començat la rutina de preguntar-ho durant les primeres setmanes quan Kai estava de vacances, l’Alexis encara no havia començat la feina i, després de moblar i decorar fabulosament aquell pis, tenien temps de sobres.

—Tenim el sopar a casa en Jared i la V a dos quarts de set.

—O sigui que la resta del dia és nostra.

—Necessitem roba per anar elegants al sopar. Així que toca anar de compres.

Kai va somriure d’orella a orella, sabent exactament com reaccionaria l’Alexis. Primer va arrufar les celles (no era gaire fan d’anar a comprar quan tenien l’armari ple de roba que es podia reutilitzar), va alleugerir les celles (encara hi havia una part del costum d’anys de relació a distància en què no es desaprofitava qualsevol oportunitat de fer alguna cosa junts), va mirar amunt (s’havia adonat que, com que es veien cada dia, no tenien per què estar enganxats les vint-i-quatre hores del dia, tot i que, a opinió de Kai, era una idea fabulosa) i, tornant a mirar a Kai, va fer un somriure d’orella a orella (i a ille el cor li va fer un salt mentre sabia que l’havia cagat).

—Parlant de comprar, la llista del supermercat està agafant pols així que ho podem fer tot d’un sol cop.

Kai va fer un gruny dramàtic com si la mera possibilitat de poder fer aquestes coses quotidianes no li semblés un tresor.

—Fet, però com em dic Kai que aniràs al sopar amb un conjunt nou.

* * *

El Jared va mirar per última vegada al voltant de l’habitació. Efectivament, havia entrat totes les caixes. Qui ho hauria dit que, malgrat la màgia, una mudança podia acabar sent tan complicada. I no n’havia fet poques, de mudances, a la seva vida. Potser era diferent perquè aquest cop havia acumulat més coses. Perquè aquest cop no la feia sol. 

Perquè aquest cop volia que fos la definitiva. 

Era inevitable, la sensació de vertigen quan pensava que havia estat en una situació similar, feia més o menys un any: una mudança, el transport de pertinences, habituar-se a un nou llit, una nova llar. Però allà s’acabava, la llista de similituds: personalment, ell no podia estar a un punt més diferent des d’on havia iniciat la seva aventura a Ilvermony. 

A una habitació equipada amb l'indispensable. Sense parlar-se amb la seva família. Sol. Completament sol.  

No distava molt de com havia passat els seus últims anys, habitacions de mala mort, petites, mai no una casa per ell sol.

En canvi, ara, els darrers dies se’ls havia passat remodelant l’antiga caseta del guardabosc prou grossa perquè fos habitable almenys per dues persones. Una parella. Ell i la V. 

Encara es percebia que era una casa nova, acabada de remodelar: no hi abundaven els mobles, ni les decoracions, la mena de trastos que sols acumules després de dècades instal·lat. La paleta cromàtica de totes les estances era prou coherent, sense cap mena d’estridències, sòbria i apagada: denotava que tots els mobles en general havien estat escollits curosament, en el mateix moment. 

Però malgrat aquella ostentosa novetat, hi havia quelcom en aquella casa que ja era personal, íntim. Les fotografies, encara poques, però més de les que havien ornamentat les seves prèvies vivendes —a excepció, clar, de la familiar—. De la V amb la seva família. D’ell amb la seva família. D’ells dos junts. D’ells dos junts amb Kai. Records feliços i la promesa que en continuarien formant i aviat totes les parets n’estarien plenes. 

I, amb el permís de les fotografies, el seu altre detall preferit de la casa: els pòsters d’Star Wars que decoraven el menjador. N’hi havia d’altres, repartits per la casa: Disney, Marvel, Drag Race… però el lloc d’honor havia estat pels trets pòsters de la trilogia original d’Star Wars. El Jared s’havia assegurat que en tots trets hi sortís el Han Solo en un lloc estel·lar. I la Princesa Leia també. 

—Ja estan totes les caixes —va anunciar en veure com la V apareixia rere la porta—. La majoria són llibres o roba, no és res imprescindible —es va anar acostant a la V per, quan ja estava prou a prop, poder passar els seus braços entre la cintura d’ella i reduir la distància entre els dos. Se li feia estrany, ja, estar molt separat d’ella—. Ja les puc desfer demà. 

—Ho faràs?

—I tant. Però ara tinc altres prioritats. Com encantar algun dels mobles del menjador perquè sigui rosa o brillant abans que Kai aparegui i em… ens —plural. Va somriure— cridi per haver decorat la casa amb tan poc gust estètic. 

—Jo, de tu, també em canviaria el jersei o te’l tornarà a criticar.

—És verd fosc!

La V va alçar una cella, retant-lo: era veritat que, ara que se’l mirava bé, potser el seu jersei estava més a prop del negre que el té verdós que havia jurat que tenia quan l’havia comprat la setmana passada. Era igual. Ara que tindria a Kai a prop i que ja no tenia restriccions d’espai, estava segur que ille se les enginyaria per renovar el seu armari. Si es despitava, prop acabaria semblant una bolla de discoteca abrigada amb un abric de plomes rosa. 

—A més, no es pot queixar, mira —Amb un moviment de cap, la va convidar a resseguir amb la mirada el que assenyalava amb la barbeta: en un racó del menjador, hi destacava una estructura de teixit pelut i rosa brillant. Els jackalopes hi saltaven contents. Un altre avantatge de viure en una casa gran: poder emplenar totes les habitacions d’articles i estructures per les seves mascotes—. I només no hi ha rosa. Mira com he deixat l’estant dels discos. Aquest color groc de subratllador… m’hi hauré d’acostumar.

No tenien gran quantitat de discos però, la tarda anterior, el Jared s’havia entretingut d’ordenar-los tots, entremesclant els seus i els de la V. S’havia permés deixar-ne alguns exposats, amb la portada ben visible: un del grup del seu pare, on ell era molt visible, i un altre de les Fruit Salad, la Bethany xuclant càmera, com a ella li agradava, amb el llampant color groc de llimona que la caracteritzada al centre de la composició. També hi havia col·locat la llimona firmada que li havia regalat per Nadal —encantada perquè no es podrís—. Era alguns dels detalls que remetien a la família Graves, en aquella sala.

—Va ser molt amable la Bethany de venir ahir a ajudar-nos amb les coses!

—Ahà. Jo no la vaig veure col·locant res. Sols va estar asseguda i va privar a tot Ilvermony sense postres per una llarga temporada.

—No et passis! Ens va regalar un ambientador amb olor de cítrics. No em diguis que no fa bona olor?

—Si, com va ser exactament que ho va dir? “El necessitaràs, Jared, ja que vius vora les bèsties. Molta sort, V, a veure si el pots tornar més civilitzat”? Alguna cosa així. 

—Saps que ho diu de broma! Ara que aviat acabarà la gira la veuràs més, oi?

—Ahà. Diu que ja es passarà molt per Ilvermony i que en algun moment baixarà a saludar-nos si té forces… No ho vaig acabar d’entendre —La seva confusió només vaig augmentar en veure com la V reia sota el nas—. A vegades crec que em perdo alguna cosa en tot aquest tema. 

—No te n’has adonat encara, oi? De per què la Bethany es passa tant per Ilvermony? A mi no em pertoca explicar-t’ho.

—Jo hi ha coses que prefeixo no preguntar, no necessito donar-li més raons a la Bethany per ficar-se amb jo, creu-me que és com Kai, en troba davall les pedres. També hem promès que ara quan acabi la gira reservarem un cap de setmana cada mes per dinar a cals meus pares. També els caps de setmana, quan tu estigues a cals teus, potser puc passar…

Va sonar més pregunta del que hauria volgut. Formulada cap a ell mateix, no cap a la V.

—No era conscient de com es repararia la nostra relació, quan per fi els vaig poder contar tot el tema de la Kathryn i com havia mort de veritat. Sembla que tot ha tornat com quan era adolescent. Millor, fins i tot. Aquests mesos amb tots els canvis i la feinada a la casa no m’hi he pogut passar tant com voldria, però… 

—Els vols visitar. Ho entenc. Estic orgullosa de tu.

—Sempre em pregunten per tu. T’adoren. Però et recomanaria no acostar-te molt a la meva mare, almenys durant un temps, si no vols un interrogatori de quan pensem donar-li nens, amb nom i número inclosos. El dinar de Nadal va ser només un simulacre amb comparació amb el que he passat algunes tardes.

La V va riure sota del nas, acceptant que a partir d’ara allòseria part de la seva vida quotidiana en comú. 

—Hem quedat amb Kai i l’Alexis a dos quarts de set. Hauria d’anar tirant ja cap a casa dels meus pares, per recollir les caixes. També aprofitaré per fer uns tamales per aquesta nit.

Van estar-se en silenci uns instants, les paraules no eren necessàries. Els dos eren conscients del que aquella significava. Tancar una etapa. Començar-ne una de nova.

—T’acompanyo. Jo també tinc coses a fer abans de preparar les coses pel sopar. Dona’ls records als teus pares.

—Ho faré.

I els dos es van estrènyer ben fort la mà abans de desaparetre.

*

A poc a poc, es tornava a acostumar a la seva forma d’animàgic. Potser feia mesos, quan finalment s’havia transformat, amb tota l’adrenalina i la urgència del moment no havia tingut temps per preocupar-se o posar-se exquisit amb els canvis de forma. Tanmateix, quan uns dies després havia volgut comprovar si encara continua tenint la seva habilitat, tot li havia sobtat més. Caminar, no córrer, a vegades resultava complicat; calcular les distàncies que el seu cos ocupava i intentar no causar cap mena de desastre. Era com aprendre a caminar de nou.

Però ho gaudia. Havia recorregut part de la distància que separava la casa dels pares de la V del cementeri com Mishibijiw, però abans d’arribar a la tanca ja havia tornat a la seva forma humana. Va mirar als voltants, per assegurar-se que no havia cap muggle en els voltants, abans de fer aparèixer un ram de flors de robinia i de camèlia vermelles. 

Va ser fàcil trobar la tomba. Potser abans se n’hauria compadit, hauria maleït que hagués estat tan fàcil… però estava content, de l’explosió de colors que hi havia, sota la làpida: grocs llampants, blaus, violetes, roses… com la Kathryn ho hauria volgut. 

KATHRYN GIIZHIG GRAVES. 6 DE FEBRER DE 1998 - 7 DE JULIOL DE 2021.

Tant n’havia escapat però havia sobreviscut. Com a tot. Tot i que va notar que els ulls se li humitejaven, quan va deixar, amb dificultats, les flors a la làpida, també va poder esbossar un petit somriure. L’epitafi era tan Kathryn…

—Recordem que sempre t’he de fer cas, quan es tracta de noies. Definitivament, la Dahlia no va ser una bona idea, la vares saber llegir des del principi —va tornar a fer un mig somriure. Tot era tan llunyà—. Ha entrat a la presó fa dues setmanes. El judici va ser relativament ràpid, estava emmerdada fins al fons, amb la xarxa il·legal de tràfic d’animals. Encara queda un bon tros, tot el tema de la corrupció, però almenys el tema deltràfic ha estat fàcil. Tots aquests cabrons es podriran  a la presó. I ja s’estan recol·locant tots els animals a refugis, on viuran bé i sense perill. Queda feina per fer, però la farem. I bé.

Li va semblar que una petita brisa li acaronava la cara.

—Sé que la Dahlia es una ex bastant penosa, però que em dius d’alguns nois amb el que vares sortir tu, eh? I tu tenies per triar, jo no… El Tom, aquest era una bona peça… O l’Scott, és que sol amb aquest nom… O el Jake. I que me’n dius del Jordan, que estimava més la seva moto que a tu? Però quan el vares deixar davant de tothom, m’ho vaig passar tan bé… Sempre has estat molt bona en aquestes coses. Com la Bethany, estaries molt orgullosa de veure com ha crescut. Es fica molt amb jo, n’estaries orgullosa. També canta molt bé, mira que la seva música no és el meu estil, però té algunes cançons que estan bé… Però se les ha enginyat per ser discreta, he estat revisant les revistes juvenils per si parlen d’ella i no ha protagonitzat cap escàndol. No em jutgis, tu també ho faries i ho saps, és la nostra germana petita! Em demano si té parella, recordo quan em contava que li agradava la seva companya de classe… Saps amb qui crec que faria bona parella? Amb la Tamisha Symone, és una professora jove de l’escola, i són molt amigues… Però no sé com parlar-li a ella d’aquestes coses, crec que me'n duria una bufetada. A tot això, encara no t’he parlat de la V. Bé, sé que la coneixes, compartíeu classe, i us portàveu bé. M’ho va explicar. No sé per què no m’ho vaig imaginar, tu sempre et portaves bé amb tothom, t’adorava tothom i ella… bé, ja saps com és. L’estimo. Quan m’hi vaig retrobar fa un any no esperava que passés res d’això, de fet primer em posava una mica nerviós… suposo que ara sé perquè. Hem estat reformant la cabanya del guardabosc i ens hi mudarem junts. De fet aquesta nit és la primera que passàrem allà. Celebrarem un petit sopar, amb Kai, un amic, i l’Alexis, la seva parella. També vau coincidir, oi? Tot i que amb lo poc que li agrada a Kai cridar l’atenció… S’ha convertit en un molt bon amic, encara que a vegades es posi una mica pesat amb…

I va seguir parlant fins que es va fer l’hora de tornar. No estava trist. Trobaria a faltar la Kathryn sempre, però la vida continuava. I ell la continuaria per ella. En tot aquell camí s’havia trobat. No havia estat fàcil, havia estat un infern durant molts de moments, però li havia portat una felicitat que mai no hauria cregut possible. Per fi estava en pau.

* * *

L’olor de tamales omplia tota la cuina. La mare de la V, des de la cadira on li havia estat donant instruccions, somria satisfeta en veure el resultat, i ella també va fer el mateix amb orgull. Va notar una punxada al pit sabent per què els havia fet i el que volia dir, això, i va intercanviar una mirada amb la seva mare. Es van quedar un moment allà, en aquella connexió tan seva en què sobraven les paraules, i la dona va fer que sí amb el cap.

―Agafaré un parell de carmanyoles, d’acord? ―va comentar la V llavors―. El cap de setmana que ve les torno.

―El que necessitis ―va respondre el seu pare, que s’estava arrepenjat al marc de la porta amb el seu bastó a la mà―. Ja saps on som.

La V es va acostar per fer-li una abraçada. Era conscient que ho passaria malament, ell, perquè s’havia acostumat a tenir-la allà per qualsevol cosa, i encara que seguís venint els caps de setmana, ara tindria una casa per ella, no una habitació darrere un despatx on passava els dies de cada dia durant el curs. Ara no tornaria, a l’estiu. Li costaria una mica acostumar-s’hi.

―El mateix us dic ―va fer ella mentre guardava els tamales del sopar dins de les carmanyoles, una pels vegans i una per la resta―. Segueixo sent a l’escola, d’acord? És aquí al costat, i tinc el mòbil. Em puc plantar a casa en un no-res.

―Estarem bé ―li va assegurar la seva mare, en un moment de lucidesa.

La V va estar a punt d’anar cap a ella, però es va sentir soroll d’alguna cosa que queia seguit d’un so de queixa.

―Què fan aquestes caixes al costat de la porta? ―va fer la veu irritada d’en Matt.

―Perdóperdóperdó ―va dir la V mentre el veia aparèixer―. Les he de prendre ara, quan marxi, i així no me les deixo. Estàs bé?

―A veure quan marxes, doncs, i ens deixes tranquils ―va fer ell, però després li va dedicar un somriure còmplice―. Tinc ganes de venir a veure la casa.

―He de veure com ho gestionem, sent que és dins dels terrenys de l’escola, però d’una manera o altra us faré venir. Au, tamales a punt. Aniré tirant, que si no faig tard.

En Matt es va acostar a ella per abraçar-la, i a continuació la V va fer el mateix amb el seu pare. Finalment, es va girar a la seva mare, que va fer un intent d’aixecar-se de la cadira, però la V la va aturar perquè no es cansés. Feia uns mesos que estava bastant estable, tant pel que feia a les facultats físiques com a les mentals, i no volia ser ella la culpable que això canviés. Es va acotar per oferir-li també una abraçada, i es van estrènyer uns segons llargs.

―Et trobaré a faltar, mamá.

―Ja et passarà ―va respondre ella, i tots van riure―. I gràcies. Per tot.

La V va notar que se li humitejaven els ulls i va agafar aire per mantenir la compostura. No marxava gaire lluny, es va recordar també a ella mateixa. En realitat, no canviava tant, per molt que el concepte fos diferent.

―Faràs tard ―va avisar-la en Matt, i ella es va fer enrere per mirar el rellotge, adonant-se que tenia raó, si volia deixar-ho tot a punt abans que arribessin Kai i l’Alexis.

―Tens raó. Ens veiem el cap de setmana, eh? Matt, t’esperes tu que arribi la Grace?

―Que sí, pesada ―li va respondre ell―. Au, tira.

La V els va dedicar un últim somriure a tots i va anar cap a l’entrada amb les carmanyoles a la mà. Va agafar la gavardina i se la va posar per sobre del vestit, ara que començava a refrescar, i va carregar les dues caixes que havia deixat preparades una estona enrere. Quan va sortir i va tancar la porta, es va quedar uns segons mirant la casa, amb les seves plantes ataronjades del costat de l’entrada que es mantenien allà, immutables, i li recordaven que, per molt que la seva vida seguís girant, el lloc que l’havia vist néixer i créixer sempre estaria a punt per acollir-la.

Va fer que sí amb el cap, convençuda, i va desaparetre.

*

Per molt que ja havia vist mil vegades les pedres de la casa, en les setmanes que havien passat entre la construcció i la tria i col·locació dels mobles, aquell dia era diferent. Encara li costava de creure que la vella cabana del guardabosc s’hagués convertit en un edifici de dues plantes, una casa funcional, àmplia i confortable, i que fos seva. Bé, seva i d’en Jared, és clar. Aquella nit seria la primera que hi passarien, i durant tota la resta del curs, per molt que alguns dies li toqués anar al seu nou despatx com a cap de Pukwudgie, seria la seva llar. En Jared podria tenir les bèsties i el bosc a prop, i tindrien un racó només per a ells, independentment de la seva vida de professors.

Havia estat una de les condicions que havien posat als socis d’en Darius quan havien parlat de canvis que es podien instaurar. S’havia contractat més personal per tenir cura dels alumnes, que no hauria de ser sempre feina dels professors, i ells tenien més oportunitats de tenir vida a part, cosa que, en el seu cas, havia inclòs la construcció d’aquell espai. De moment estava bastant buit, però feia olor d’aire fresc i de futur, i era tot el que necessitaven.

Va posar la mà al pom de la porta, que es va escalfar només notar el seu contacte i la va deixar passar, reconeixent la propietària de la casa, i va respirar profundament abans de deixar els paquets a terra i prendre les carmanyoles cap a la cuina nova de trinca. Va distingir en Jared a través de la finestra, repartint sopars dins del cobert dels animals, i va pensar que ja l’aniria a buscar al cap d’una estona. El pastís de postres seguia dins de la nevera, va comprovar, i es va posar a parar taula amb moviments de la vareta en veure que no faltava gaire per l’hora que havien quedat amb Kai i l’Alexis. Sort que ile seu amic solia fer tard.

Quan estava traient els tamales de les carmanyoles sobre el marbre de la cuina, va notar uns braços que li envoltaven la cintura des de darrere i se li va formar un somriure automàtic als llavis. En Jared li va fer un petó a la galta i ella es va fer enrere, recolzant-se en ell.

―Saps que anem tard i no és moment de distreure’m, oi? ―li va preguntar, però no es va moure ni un mil·límetre.

―Ahà ―va fer ell, també quedant-se quiet.

La V va riure.

―Aquest matí ha arribat la teva disfressa de Halloween, per cert ―va anunciar amb satisfacció―. Ja no et pots fer enrere.

Pràcticament va poder sentir com en Jared posava els ulls en blanc.

―V, falten dos mesos per Halloween.

―Em vull assegurar de tenir un Han Solo a joc, mai no s’és prou previsor. Et vaig avisar, recordes?

En Jared la va estrènyer més i la V va saber que ho recordava, que no s’havia oblidat d’aquell quatre de maig i la marató de Star Wars que havien fet a la seva habitació de l’escola. Semblava que fes una eternitat.

―V ―va fer ell.

―Hm ―va respondre, no del tot conscientment.

―Això és casa nostra.

Si una cosa podia despertar-la del seu somieig, era allò. Es va girar per quedar-se cara a cara amb en Jared i li va passar els braços per darrere del coll. Feia un any, pràcticament no sabia de la seva existència, i havien passat tots els alts i baixos possibles per arribar allà. De tota manera, no tenia cap dubte que el que estaven fent era el correcte, que no anaven massa de pressa. Després del que havien passat junts, qualsevol altra opció li semblaria antinatural.

Es va posar de puntetes i va acostar els llavis als d’ell. Just llavors, va sonar el timbre de la porta.

―Tan oportuna com sempre ―va esbufegar la V, i va fer per separar-se, però en Jared no li va deixar i ella va riure―. Kai i l’Alexis són a la porta ―el va avisar.

―Que s’esperin ―va dir ell, i la va tornar a estrènyer.

La V estava a punt de cedir quan el timbre va tornar a sonar, de manera més insistent, i la veu de Kai es va sentir probablement per tots els terrenys de l’escola.

―Podeu treure-us les mans de sobre durant un segon i venir a obrir la porta?

Encara bo que faltaven dos dies perquè arribessin els alumnes.

Amb un sospir, la V es va separar definitivament, no sense abans fer-li un petó ràpid a en Jared, i va anar a donar la benvinguda als convidats. En veure el vestuari de l’Alexis, una camisa i uns pantalons negres elegants, es va haver d’aguantar les ganes de riure. Evidentment que ell sí que podia anar de negre i no passava res. 

―Aneu molt guapos! ―va dir, i Kai va fer una volta amb la seva túnica de degradats turqueses, liles i blaus, a joc amb un parell de braçalets que portava l’Alexis.

―L’ocasió és important ―va respondre ille, allargant-li una ampolla de vi―. Em sembla fatal que no ens hagueu deixat venir abans.

―Volíem esperar que estigués tot fet. Seguiu-me, però, i us faré el tour! Podeu deixar les coses al penja-robes de l’entrada.

La V va anar cap a la cuina per deixar l’ampolla i va trobar que en Jared ja estava reescalfant els tamales perquè estiguessin a punt pel sopar. Els jackalopes, que devia haver deixat entrar en algun moment, corretejaven per allà. Kai i l’Alexis van entrar darrere d’ella, mirant amunt i avall, i la V sabia que Kai tindria unes quantes notes quan acabessin aquella visita, començant per la manca de colors estridents.

―Ja ens pensàvem que us n’havíeu oblidat ―va fer en Jared, i la V li va fer un cop de colze. Com si ells no haguessin anat tard.

―Jared, Jared. Tant de temps que fa que ens coneixem i encara esperes que arribi puntual? 

―Tothom canvia ―va dir ell, arronsant-se d’espatlles.

―Sí, de vestuari. T’ho podries plantejar, alguna vegada.

La V va amagar un somriure i va allargar un braç per encendre la ràdio abans que Kai es queixés que sense música no era una festa. La veritat era que tenien molt a celebrar. En Jared va col·locar els tamales en una safata, a punt per servir, i es va girar de cara a ells, arrepenjant-se en el marbre. La V va fer el mateix, al seu costat, i de seguida va notar la mà d’ell a l’esquena.

―Heu llegit el diari d’avui? ―va preguntar Kai, sense perdre l’expressió alegre però amb les paraules un xic més pesants.

La V va fer que sí amb el cap, notant com se li encongia una mica el cor. Tenia ganes de veure la Chepi, ara que començava el curs, per veure com ho portava, tot plegat. Segur que li hauria anat bé, la desconnexió de viure entre muggles, i els seus pares, que havia pogut conèixer en tot aquell procés, semblaven persones la mar de sensates. Entre uns i altres, potser… No, potser, no. Se’n sortirien. Segur.

―Unes setmanes més i ja estarà tot ―els va assegurar ella―. No sortiran d’aquella presó fins que els caiguin les dents de velles. 

I quan comencés el curs, segur que estarien massa enfeinats per pensar-hi. Va mirar Kai i es va sentir molt afortunada de tenir-le allà, almenys, un any més, de poder-se veure cada dia com havia passat des del moment que s’havien conegut, en aquell curs de professorat. La vida tirava endavant, i ells es feien grans, i per això sabia que les coses bones que es mantenien s’havien de celebrar. Que eren aquells petits detalls, els que marcaven tota la diferència. I si finalment hagués decidit marxar, no l’hi hauria retret, però allò no volia dir que no se n’alegrés, de poder entomar un nou curs amb ille.

―Eh! ―va exclamar Kai llavors―. Això no són les Fruit Salad?

La V va parar més atenció a la ràdio i es va adonar que, efectivament, era la veu de la Bethany, que se sentia per l’altaveu, cantant el nou single del grup. Amb un somriure, va fer un cop a en Jared, que feia com si no sabés de què estaven parlant. Al costat de Kai, l’Alexis presentava una cara de confusió que la va fer pensar que, realment, no tenia ni idea de qui era el grup més famós del moment. Oh, tenien moltes coses per ensenyar-l’hi. Havien estat tant de temps veient-lo en ocasions extraordinàries, que no sabien el que era, la rutina.

Estava segura que s’hi acostumarien, però. Després del curs que havien tingut, era precisament el que necessitaven.

―Hem passat per l’escola ―va dir llavors l’Alexis, mirant Kai.

―Ah, sí! ―va fer ille, reenfocant-se―. Sí, i hi hem vist una cosa interessant.

La V es va tirar endavant sense arribar a posar-se dreta, intrigada. Amb el trasllat i tota la resta, les darreres setmanes només havia trepitjat el castell per anar al seu antic despatx, el de la terrassa que havien intentat reproduir en la seva nova casa, i buidar-lo per al següent ocupant. Havia estat tan concentrada amb la seva tasca que estava segura que no s’hauria fixat en res més.

―Hem anat a passejar pel pati interior ―va seguir Kai―. Endevineu on ha sortit un brot per un nou arbre.

La V va tenir la sensació que el cor se li havia aturat durant una mil·lèsima de segon, i va notar que en Jared també es tensava. Després de la batalla, havien renovat l’espai, plantant-hi nova gespa, arrencant l’arbre de saire mort i posant alguns nous arbustos als extrems.

Això no era tot, però. Hi havia una altra cosa que havia quedat amagada sota la terra.

―La vareta enterrada ―va dir la V.

Kai va assentir.

―Ilvermorny tindrà un nou arbre de saire.

Els records van inundar la V com un tsunami. Tot els successos de la profecia havien començat amb l’arbre. Havia estat l’avís quan es començava a marcir, el que havia fet que comencessin a investigar, i també era d’on havia sortit la vareta que gairebé havia destrossat el món tal com el coneixien. Havien decidit enterrar-la altre cop després que la Chepi la bloquegés novament, amb un bon cúmul d’encanteris al voltant per fer impossible que ningú hi arribés, amb l’esperança que descansés allà, d’on no hauria hagut de sortir mai. Només ho sabien ells i un parell d’agents de la comunitat internacional. La vida, però, reclamava el seu lloc.

―I si…? ―va començar en Jared.

Tots sabien com acabava aquella frase, per molt que no en digués el final. Es van mirar amb cara de circumstàncies. No volien, ni podien, tornar a viure moments tan decisius com el trenta-u de maig d’aquell any. Havien pogut mantenir la importància d’aquella vareta en secret, però, i ni tan sols la Chepi, sabia què se n’havia fet. El que acabava de sortir entre la gespa només era un plançó entre tantes noves plantes, i trigaria temps, a fer-se arbre. En el moment que s’adonessin de què creixia en el pati interior, realment, només ells recordarien què havia passat.

―Segur que d’aquí quatre-cents anys hi haurà uns professors estupendos que se n’ocuparan, si cal ―va fer broma la V―. Diria que nosaltres ja hem cobert la nostra quota de salvar el món una vegada a la vida.

Es van dedicar tots una mirada còmplice i, sense necessitat de dir res, van agafar les safates de menjar i van anar a la taula parada. Van complimentar la decoració, i van parlar del temps, i d’exàmens, i de la nova temporada de Drag Race, i de la tria de les estàtues que viurien al cap d’un parell de dies, i de la nova casa. Van escoltar com el locutor de ràdio repetia fins a tres vegades la nova cançó de les Fruit Salad, i van gaudir de l’airet fresc que entrava per la finestra. No eren res més que tres professors i un varetòleg, sopant tamales en la nova casa de dos d’ells, comentant el dia a dia, amb vides normals i corrents i fantàsticament plenes.

No haurien pogut desitjar res millor.

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 02/01/2023 a les 10:44:41
  	#28169	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  Yaaaaay, ara sí! Projecte acabat! No sé si volíeu fer algun comentari vosaltres mateixos, però bueno, és un honor fer el primer comentari al final de tot. 

  Com ja us vaif dir, em va agradar molt el final de la FF, i l'epíleg n'és una extensió. M'agrada que hagueu tancat una mica els arcs de la Dahlia, la mare de Kai i els altres del comeua mencionant els judicis als diaris, em sembla perfecte. 

  També m'agrada saber que tots estan col·locats pel curs vinent: l'Alexis ha aconseguit la feina, Kai es queda un any més a l'escola, i en Jared i la V hi passaran uns quants anys, almenys. M'ha sobtat molt, per això, que visquin a la casa de guardaboscos! Vol dir que el Jared fa de guardabosc, doncs? Perquè no crec que li hagin tret la casa al pobre guardabosc i l'hagin deixat homeless, no? XD Segur que li agradaria fer de guardaboscs al Jared, a més de professor, per estar a l'aire lliure i tal... però DOS sous, eh??? Perquè imagino que no han degut comprar la casa, perquè si mai deixen la feina de Hogwarts a veure què foten amb la casa... imagino que els la presta Ilvermorny, o que els la lloguen, no? És molt convenient mentre treballin allà. 

  I res, nois, com ja vaig dir a l'últim capítol, trobo que la ff us ha quedat molt bé, i em sembla una passada que hàgiu estat tan constants. Felicitats de nou, i a veure quan hi torna a haver un projecte com aquest! <3

  Petonets!

  A. Black

  
  
  
  

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 01/02/2023 a les 02:08:26
  	#28176	He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

  
  
  Un epíleg molt molt guai, ha estat com amb l'últim capi dels llibres on tothom és happy i feliç i m'encanta de llegir aquests moments de pau. He de posar especial èmfasis amb lo molt que m'ha agradat com estava redactada la primera part de l'epíleg, la de Kai. Que tot està genial redactat, eh? Però omg hi ha frases tan bones. En fi enhorabona a tots tres pel projecte, us ho heu currat un muuuuuuunt, bona feinaaaaaaaa ☆☆☆☆☆