Escrit per Cass RossEnviat el dia 17/12/2022 a les 11:54:52
Última modificació 17/12/2022 a les 11:54:52
Tots els capítols de Good luck... and don't fuck it up!
< Anterior capítol || Pròxim capítol >
La Mandy. La Pukwudgie rossa i tímida que havia estat a les seves classes durant anys, intentant passar desapercebuda, treballadora però insegura, sempre a l’ombra d’altres persones de més caràcter. La noia espantadissa que tenies ganes de protegir només veure-la, que havia començat a ensenyar Oratòria als seus dinou anys per poder-se pagar els estudis superiors. La mateixa que s’acostava ara agafada de la mà de la Chepi, amb la mirada tan innocent com sempre, com si no estigués anant a desvetllar el poder d’una vareta centenària amb la intenció de convertir el món en un lloc fosc. Com si no l’hagués intentat matar al búnquer no feia gaire.
Si li haguessin dit a la V unes hores abans que hi havia una persona infiltrada a l’escola en secret des de principi de curs, no se li hauria acudit ni com a possibilitat.
En la foscor de la nit i des del seu amagatall, no podia fer res mentre la noia s’acostava a l’arbre amb la Chepi darrere, la confiança total en la seva parella marcada a la cara. Havia tingut l’esperança que, si l’or no funcionava, tindrien prou influència en la seva alumna, després d’haver-s’hi acostat durant el curs, per fer-li prendre la decisió correcta, però com més s’instal·lava la idea en el seu cap, més es feia el càrrec que la Mandy havia estat mesos murmurant-li idees a l’orella. Va recordar l’esforç que havien fet al ball per allunyar els corruptes del COMEUA de la Chepi, i es va adonar que havia estat una total pèrdua de temps, quan la persona més perillosa era la que tenia més a prop. Es va sentir totalment estúpida. Tant de temps, i tanta planificació… Per què havia estat, al final?
Tot i això, no tenia més opció que mirar en el seu estat immòbil. Mirar com s’acostaven a l’arbre, i s’acotaven per acaronar-ne les arrels, i com, de fons, per molt que la Chepi no s’hi fixés, els corruptes s’amagaven en les ombres i les observaven, esperant el moment. Si eren les dotze, però… Els contactes d’en Darius haurien d’haver arribat feia estona. I si els havia passat res? Si no apareixia ningú més, volia dir que estaven totalment perduts, amb ells tres petrificats i sense varetes. En Darius sol no podia amb tots els altres, i si tot anava malament, potser era millor que no es descobrís i seguissin tenint un infiltrat. Tot i que ells, probablement, no ho poguessin veure.
Encara bo que s’havia assegurat que la seva família fos lluny.
―No tens ni idea de com d’especial ets ―va murmurar la Mandy, amb veu suau, enmig del silenci de la nit.
―No te’m posis poètica, ara ―va mig riure la Chepi, i la V pràcticament va poder sentir com posava els ulls en blanc.
―No és broma ―va seguir la Mandy, totalment seriosa―. Potser ets la persona més especial del món. Tu i jo sabem que tens més poder que qualsevol dels altres alumnes d’Ilvermorny, i que la gran majoria de professors també, ja n’hem parlat. Et van triar les quatre estàtues quan tenies onze anys, perquè ja ho van veure, que no eres com els altres. I ara que ja ets major d’edat, et vull fer un regal a l’alçada, perquè t’adonis de tot el que podries aconseguir.
―Mandy…
―Tu confia en mi. Posa la mà aquí, al tronc de l’arbre, i tanca els ulls.
La noia ho va fer i la V va intentar lluitar contra la paràlisi per córrer fins a ella i aturar-ho abans que fos massa tard, però es va quedar allà quieta, amb un exterior fred mentre sota la superfície tot bullia. Aterrida pel que pogués passar, va veure que una llum verdosa sortia de l’arbre i envoltava la Chepi, com si… com si l’abracés, es va adonar. Al cap d’uns segons, la noia es va aixecar i la V hauria fet un crit ofegat si hagués pogut en veure què tenia a la mà.
Una vareta de fusta fosca, que la noia mirava com si fos la cosa més preciosa del món.
―Què…? D’on ha sortit, això?
―La coneixes, la història d’Ilvermorny, oi? Saps d’on va sortir, aquest arbre.
La Chepi va fer que sí amb el cap.
―Sí, tu mateixa me la vas fer llegir. I l’arbre… oh. No deus voler dir que…?
La Chepi va allunyar la vareta del seu cos sense deixar-la anar, com si necessités separar-se’n però alhora la curiositat i les ganes de preservar aquell objecte tan preuat que tenia entre les mans no li permetessin fer-ho. I els agents de la comunitat internacional, què feien? On eren, que no arribaven a temps?
―Saps de qui és, aquesta vareta, oi? ―va preguntar la Mandy amb seguretat.
―De Sírpentin Slytherin ―va respondre la Chepi, i la V hauria jurat que li brillaven els ulls.
―No, Chepi. Va ser d’ell en el passat. Ara, però, és teva. Tota teva.
La noia es va quedar parada.
―No ho entenc.
―Pensa. Ets especial, molt especial. Entre altres coses, pots parlar amb les serps, i això només ho ha sabut fer una dinastia en tota la història del món màgic, recordes?
―Però jo soc filla de no-mags ―va replicar la Chepi, encara en negació―. No puc tenir sang Slytherin. Hi ha d’haver un error.
―Sí, ets filla de no-mags, però no en tens pas tu la culpa, d’això. Els fills de no-mags només són un problema quan tenen un poder inferior, i hi ha excepcions. Aquells que tenen poder inferior només són una xacra. Tu, en canvi… Potser en la teva línia d’avantpassats hi ha hagut persones dèbils, però tot el potencial que portes a la sang ha florit en la teva persona. Els teus professors no ho saben veure, i et tenen aquí, com si fossis una alumna qualsevol, com si no estiguessis en el teu dret de regnar per sobre de tots ells.
La curiositat i l’ambició es llegien a la cara de la Chepi, que seguia analitzant la vareta sota la llum de la lluna, acostant-se-la cada vegada més al seu cos altre cop. La V ho va veure, que li agradava, el que estava sentint, cosa que era terrible. Ella ho sabia, que la Chepi tenia una tendència a creure’s que el món sencer estava al seu abast, i allò no feia més que confirmar-li el que ja pensava. Ella, però sempre s’havia entestat a veure’n els aspectes positius. I si s’havia equivocat?
―És moment que sàpigues que hi ha una profecia que parla d’aquesta muntanya, i d’aquesta escola, i d’una persona que ha de dominar el món màgic per fer-lo més gran i poderós del que ha estat mai. Aquesta persona ets tu, Chepi. Tens sang de Slytherin a través de la fundadora de l’escola, Isolt Sayre, que és la teva avantpassada, i a més a més tens sang de Greylock, qui va donar nom a aquesta muntanya. Tu ets l’escollida.
―Jo? No pot ser ―va fer la Chepi, però es podia llegir el dubte en el seu to, que no era tan contundent com solia ser―. T’equivoques, segur.
―Chepi, Chepi. És que no t’he explicat res, aquests mesos? Tu ets millor, i has de reclamar el que et pertoca. Hi ha molta gent que et donaria suport. I si no… comprova-ho tu mateixa.
En sentir aquelles paraules, com si la Mandy hagués accionat algun tipus de palanca, la munió de corruptes que hi havia amagada en les ombres i sota el porxo del pati interior va sortir a la llum de la lluna, sobre la gespa que envoltava l’arbre. La V va maleir interiorment. Eren molts, encara més dels que havia detectat en un principi. En Darius es va quedar just davant d’ells, esperava que a punt per desencantar-los si es donava l’ocasió, ja fos per actuar o… per deixar-los alguna opció de fugir, és clar, si no hi havia remei possible. Un sentiment de gratitud la va inundar.
La Dahlia i la mare de Kai van aparèixer des de l’altra banda del pati i la V va tenir l’instint de fer-se enrere per buscar el contacte amb Kai i en Jared, però evidentment, no es va poder moure. Darrere d’elles, un Ricky amb un somriure triomfant, sense cap traç de la irritació que solia mostrar, va mirar la Chepi, que va obrir molt els ulls en veure’l arribar. Al cap de poc, però, va veure que es quedava fixada en la Dahlia.
―La dona elegant del COMEUA…
El to de fascinació que feia servir era molt mala notícia. Probablement la Mandy li havia fet notar les persones importants del ball, per molt que no s’haguessin pogut comunicar amb ella directament gràcies a l’actuació del director Fontaine. La Dahlia va fer un somriure intel·ligent.
―Jo també em vaig fixar en tu, Chepi Obonsawin. Tots els que som aquí sabem que ets l’hereva de Slytherin i de Greylock, i estem preparats per lluitar contra qui calgui per col·locar-te a dalt de tot, on mereixes estar.
―No cal dir que tindràs el suport d’Ilvermorny ―va continuar el nou director.
La Chepi va inclinar el cap i es va quedar observant-lo uns segons, com si ponderés el que li acabava de dir. La senyora Lafayette, mentrestant, el mirava amb cara de fàstic, i la V va sospitar que no devia tenir ni tan sols permís per parlar.
―De tothom? Segur? ―va preguntar la Chepi.
―Tot aquell que s’hi oposi rebrà el càstig que mereix ―va assegurar la mare de Kai abans que en Ricky pogués opinar al respecte.
La Chepi va fer un petit pas enrere, pràcticament imperceptible, però que a la V li va fer tenir esperances. Una cosa era que li fes gràcia, la idea d’estar per sobre de tot i de tothom, però una altra de molt diferent era que es traguessin de sobre els seus companys i professors que poguessin no estar d’acord amb la idea, cosa que, la Chepi ho sabia, els incloïa a ells. Si seguien parlant del tema, potser…
Un altre moviment, més a prop, la va distreure, i la V es va adonar que, uns passos més endavant, en Darius, que estava d’esquena a ells, assenyalava els passadissos que envoltaven el pati amb la mà que tenia amagada darrere del cos. La V va moure els ulls, l’únic que podia fer, buscant què els intentava ensenyar, i llavors, entre les ombres, va distingir un moviment. Empetitint els ulls es va adonar de què es tractava.
De bruixots amb les varetes a punt per atacar.
Si hagués pogut, s’hauria posat a plorar, però sabia que no tindria temps per fer-ho ni quan deixés d’estar immobilitzada. No es podia distreure. Si tenien reforços, volia dir que tocava contraatacar, i tan bon punt tornessin en acció, haurien d’aconseguir les varetes, que portava en Darius en una butxaca de la túnica, i afegir-se a la batalla. S’havia de preparar mentalment, perquè a jutjar per com d’avançada estava la situació, seria més aviat que tard.
―Està bloquejada ―va sentir llavors que explicava la Mandy, responent alguna pregunta que li havia passat per alt―. Només tu la pots tornar a activar, perquè se li ha de donar l’ordre en reptilià. Digues el que has de dir, i el món estarà al teu abast.
La Chepi va obrir la boca i, de cop, van passar moltes coses.
Un seguit d’encanteris van tallar la foscor de la nit des de l’ombra dels porxos, i alguns corruptes van caure a terra mentre que d’altres van reaccionar a temps i van poder esquivar-los. La vareta que la Chepi tenia a la mà es va començar a il·luminar amb la mateixa llum verdosa que ho havia fet l’arbre, i en aquell precís moment, en Darius va fer un moviment amb la seva vareta i la V va notar que es podia moure. Darrere seu, Kai i en Jared van sortir corrents cap a en Darius per recuperar les varetes alhora que els seus aliats sortien dels seus amagatalls i es creava el caos, i la V els hauria seguit si no hagués vist l’home que acabava d’aparèixer d’entre els porxos amb tota la resta i ignorava el cúmul d’enemics per mirar la Chepi amb cara d’odi i aixecar la vareta.
Va arrencar a córrer cap a ella, i va sentir que Kai, en Jared i en Darius la cridaven darrere seu, però no es va aturar ni quan els va sentir, ni quan va veure el moviment que feia l’home amb el braç, ni quan la llum verda va començar a sortir de la seva vareta, ni quan els encanteris dels que lluitaven li van passar a fregar del seu cos, ni quan la Chepi va fer cara d’adonar-se de la llum que se li acostava. Amb un crit, es va llançar sobre de la seva alumna per tirar-la a terra.
Va notar com el malefici li passava tan a prop que li feia voleiar els cabells.
―V? ―va sentir que preguntava la Chepi, alterada.
―Em sap molt de greu ―li va dir ella, mirant-la fixament, aprofitant cada segon abans que algú l’aturés―. Et vam intentar protegir d’ells, però no sabíem que la Mandy també…
―Tu ―va fer la veu de la Mandy tenyida d’odi―. Ni te l’escoltis, Chepi. Veus aquesta cadena d’or? L’ha posat ella, per impedir que aconseguissis la vareta, perquè no pot suportar la idea que siguis més poderosa.
―El que no puc suportar és que us vulgueu aprofitar d’ella pels vostres fins personals ―va escopir mirant la seva exalumna i preguntant-se si hauria pogut fer res per evitar que arribés allà―. Pensa, Chepi. Ets intel·ligent. Estic segura que sabràs veure la veritat i no et deixaràs manipular per aquesta gentussa.
―Ja n’he tingut prou ―va tallar-la la Mandy amb un somriure terrorífic i les llums dels diversos duels de fons―. Digues adeu, V. Els teus amics no et podran salvar, ara.
La V no va tancar els ulls. Va mirar la vareta de la Mandy, que es movia, sabent que no podria esquivar-la des de tan a prop, i que si era el final, almenys havia fet alguna cosa. Potser no serviria de res, però no es podia dir que no ho hagués intentat. La llum va anar directa cap a ella.
I es va desviar de cop.
―Que t’ho creguis! ―va cridar Kai, i la V va esbufegar, adonant-se que feia uns segons que no respirava.
La Chepi es va allunyar en direcció a l’arbre moribund, com si la pogués protegir d’alguna manera, i la V va notar que uns braços l’allunyaven uns metres per trobar-se entre Kai i en Jared. La Chepi va apuntar la vareta endavant, no només cap a ells, sinó també cap a la Mandy.
―Que no se m’acosti ningú! ―va bramar, fora de si.
―Ja l’heu sentit!
A la V se li va glaçar la sang a les venes en sentir la veu de la Dahlia, però algú va reaccionar més ràpid que ella. En qüestió de mil·lèsimes de segon, la figura fosca d’en Jared els va passar davant, vareta a la mà i concentració i ràbia a parts iguals inundant-li l’expressió, i va atacar la bruixa que acabava d’aparèixer al costat de l’arbre. Kai va tenir temps just de passar-li la vareta a la V abans de seguir-lo.
La seva mare acabava d’arribar, seguint la Dahlia per atacar-los expressament a ells.
La V va mirar endavant, col·locant-se amb la vareta a punt, i es va trobar sola davant de la Mandy; aquesta vegada, però, no estava indefensa. Va intentar recordar les classes de duel que havia fet anys enrere i tenia rovellades, esperant que el seu instint encara funcionés mitjanament bé, i va agrair que el Ricky no s’hagués afegit a aquell atac personalitzat que els acabaven de fer per separar-los.
No podia pensar en això, però, en aquell moment. Tot el que existia era la Mandy davant seu, i la Chepi observant-les. La resta s’haurien d’espavilar sols.
La Mandy es va posar en acció i tot el que va poder fer va ser desviar un encanteri darrere l’altre.
Tot el que veia eren llums de colors que venien de tots costats. Eren els atacs de la seva enemiga, que no parava d’enviar-li maleficis i es movia àgilment, deixant-li poca més opció que defensar-se, per molt que intentés buscar un forat per enviar-li un encanteri que la deixés inconscient, per molt que intentés sortir d’aquella presó. A les orelles, tenia el so dels rajos que tallaven l’aire cap a ella sense aturador, i que la guiaven per saber on frenar l’atac que s’acostava, cap a on girar-se i on esquivar. Una suor freda la va començar a amarar, però no tenia temps ni tan sols de pensar, actuava de manera automàtica, bloquejant i esquivant i corrent i acotant-se i bloquejant i esquivant i corrent i acotant-se…
―Pareu! ―es va sentir sobre de tot l’escàndol i el caos―. Pareu ja!
La V va notar que els encanteris baixaven de freqüència, tot i que no es van aturar. Amb la reducció de la llum i el so, va poder distingir la Chepi, que seguia davant de l’arbre amb cara d’estar totalment aterrida i les apuntava amb la vareta de Slytherin, que pampalluguejava amb espurnes blanques i negres i creava una mena de fum gris translúcid.
―Que no ho veus, Chepi? ―va preguntar la Mandy, sense fer-li cas―. Ho faig per tu, tot això ho faig per tu. Perquè et valoro, no com ells, perquè t’estimo i et respecto. O és que no t’ho he demostrat, tots aquests mesos?
―Menteix! ―va cridar la V mentre s’acotava per esquivar un malefici que li va passar per sobre del cap i es va enclastar contra la paret d’uns metres més enrere―. Tot el que t’ha dit aquest temps era per manipular-te!
―Calla! ―va exclamar la Mandy, i la V va haver de moure la vareta ràpidament per protegir-se d’un encanteri fet amb tanta força que la va tirar uns passos enrere―. No en té ni idea, del que hi ha entre nosaltres!
Kai seguia lluitant contra la seva mare uns metres més enllà, però en Jared no es veia per enlloc. Es devia haver perdut en el duel, enmig de la batalla que tenia lloc en aquell pati i que devia haver despertat ja el castell sencer. La V va desitjar que els professors més sensats estiguessin tenint cura dels alumnes; potser, fins i tot, ja els estaven traient d’aquell castell. Tant de bo els pogués donar les gràcies.
―Ets tu, qui decideix, Chepi, per molt que diguin ―va seguir, apropant-se a la noia tot i que això volia dir apropar-se també a la Mandy―. Sí que hi ha una profecia, però no diu que hagis de regnar per sobre de tothom. Diu que tu decidiràs si guanya el bé o el mal. I jo sé que ens salvaràs a tots.
Va tallar l’aire amb la vareta just a temps per enviar un sortilegi lluny i es va tornar a concentrar per esquivar els encanteris, que augmentaven novament de freqüència.
―Només cal que vegis com de nerviosa es posa quan et dic la veritat! ―va acabar serrant les dents de l’esforç.
―NO TE L’ESCOLTIS! ―va bramar la Mandy, i les espurnes de la vareta que la Chepi tenia a les mans es van fer més freqüents fins que una d’elles es va convertir en un llamp negre que va tombar un dels aliats d’en Darius, que va caure pla a terra per sorpresa del seu contrincant. La Mandy va parar d’atacar un moment i va fer un somriure triomfal―. Sí, així, molt bé. Perquè soc jo, qui t’estima. Des del dia que em vas regalar clavells per Sant Valentí.
―Què? ―va fer la Chepi, i la Mandy va tornar a l’atac.
Els encanteris van tornar a inundar el camp visual de la V, però de seguida es va adonar que hi havia alguna cosa més de fons, alguna cosa nova i grisa. No va trigar gaire a veure que era el fum de la vareta de la Chepi, que es tornava més i més dens i s’escampava al llarg del pati encegant-los a tots. Els maleficis de la Mandy cada vegada li arribaven amb més mala punteria, i el fum anava acompanyat de vent que feia molt difícil moure’s en la direcció que volies, especialment cap a la Chepi, que era on volia anar, i va notar que s’allunyava, i s’allunyava, i s’allunyava…
Un cos va passar volant i cridant per sobre seu, i no li hauria calgut veure la roba fosca per reconèixer en Jared.
Va xisclar el seu nom, esforçant-se a córrer cap a ell, però el vent no li deixava. Es va girar cap on havia vist Kai per darrer cop i va moure el braç en distingir-le entre la boira, indicant-li que anés cap a ella, i li va semblar que ho feia, però il va perdre entre el gris. De la zona on havia deixat la Chepi de tant en tant en sortien llamps blancs o negres, i cada vegada que això passava, veia com l’ombra d’algun dels bruixots que lluitaven es desplomava a terra. Al cap de poc, fins i tot les siluetes van desaparèixer i tot el que hi havia, tot el que existia, era la cortina de fum gris acompanyada de les ràfegues que la feien retrocedir, i retrocedir, i retrocedir.
―KAI! JARED! ―va cridar amb totes les seves forces, desesperada.
―V? ―va sentir entre el rebombori.
―Kai! ―va fer ella, gairebé plorant de sentir la seva veu.
Va estirar el braç i il va trobar de seguida, davant seu, a menys d’un metre. Va decidir tancar els ulls, adonant-se que no veuria res de res i només aconseguiria assecar-los amb la ventada i el fum, i es va abraçar a Kai per evitar que se separessin. Una unitat, això és el que havien de ser. Com havien estat sempre.
―Estàs bé? ―va sentir la veu de Kai de fons, com si fos molt lluny, tot i que il tenia aferrat.
―Sí! ―va respondre―. Tu?
―També! En Jared…
La V no es va sentir capaç de respondre. Cridava, mentre havia sortit disparat, de manera que encara era viu, en aquell moment, però on havia acabat? I si s’havia fet un cop i…
Van xocar amb alguna cosa tova i es van tensar tots dos, i la V va tirar el braç endavant per fer-li una empenta, sabent que la vareta no li serviria de res si no veia què passava.
―Au! ―va sentir.
Gairebé es va desmaiar.
―Jared!
Deixant un braç al voltant de Kai per no perdre-le, va estirar l’altre i va abraçar en Jared sense veure’l. Va notar un líquid que li regalimava per la samarreta, i va saber que era sang, però va aconseguir no alarmar-se perquè almenys era allà i estava conscient, caminant. Va estar a punt de cridar-li que eren ells, però va notar com s’hi aferrava i va saber que ja se n’havia adonat.
Tots tres, junts, van deixar que el vent els tirés enrere a poc a poc, sense veure absolutament res i sentint només la ventada que s’aixecava al seu voltant. La V va intentar obrir els ulls, però no es veien ni les llampegades que havien aparegut des de la vareta de la Chepi. Potser, però, encara hi eren, i alguna podia anar directa cap a ells en qualsevol moment sense que la veiessin venir. Va tornar a tancar els ulls, esperant la resolució, fos el que fos, i de cop la seva esquena va topar amb alguna cosa dura que, a jutjar per la superfície irregular que tenia, devia ser alguna paret de pedra. Frenats, per fi, del seu retrocés, es van fer avall per arraulir-se, abraçats, amb el vent que cada vegada anava a més, esperant que algun encanteri els tombés, o el vent els portés algun objecte que hagués sortit volant i els deixés noquejats, o que passés alguna cosa, alguna cosa potser terrible, però almenys estaven junts i així els trobaria el que hagués de venir.
Finalment, el vent es va aturar.
La V es va posar dreta de cop, com si una molla l’hagués fet aixecar, i va parpellejar un parell de vegades per acostumar-se altre cop a la visió. Va trobar la Chepi dreta, davant de l’arbre i amb la vareta encara pampalluguejant a la mà, il·lesa però amb cara d’estar totalment aterrida. Part dels aliats de la comunitat internacional es començaven a activar des de diferents punts del pati, allunyats de l’arbre.
Tots els dolents estaven inconscients per terra.
La V va tornar a mirar cap a la Chepi, que tenia la Mandy estesa als seus peus i la mirava amb la seva expressió de terror, i va arrencar a córrer cap a ella, que no va posar cap oposició quan la va abraçar. L’adolescent, que de cop es va veure molt, molt jove, va deixar-se caure als braços de la seva professora abans de posar-se a plorar. La V va abraçar-la més fort, notant el seu pes com si fos el pes de la decisió que acabava de prendre, salvant-los a tots.
―Em sap tant de greu, Chepi… ―va murmurar contra els seus cabells―. Has estat molt valenta. No t’hauries d’haver trobat en aquesta situació.
La Chepi va seguir somicant.
―Li vaig regalar roses ―va explicar, només.
La V ho va recordar i la va estrènyer més fort. Perquè potser trigaria dies, setmanes o mesos a fer-se el càrrec del que havia passat aquell dia, però en aquell moment, tot el que podia pensar era que li havien trencat el cor, potser per primera vegada. Perquè ella li havia regalat roses a la Mandy, i no clavells, el dia que havien començat a sortir, i d’alguna manera, el fet que no ho recordés havia encès algun interruptor al cap de l’adolescent i havia aconseguit lligar caps. Tenia la seva gràcia, en realitat, que allò fos el que els havia salvat a tots. Al capdavall, la Chepi no deixava de ser una adolescent, i quina sort.
Va sentir passes al seu voltant i algú amb veu desagradable va cridar-li:
―Aparta’t, que l’hem d’emmanillar per interrogar-la.
La V va girar-se perquè la Chepi quedés d’esquena a l’home que acabava d’arribar acompanyat d’altres bruixots i bruixes, i que va reconèixer com el que l’havia intentat atacar… No, atacar no, matar, havia de dir les coses pel seu nom. Si no l’hagués apartat, la Chepi en aquell moment seria morta, i encara se la volia emportar emmanillada?
Nah.
―Ni se t’acudeixi posar-li la mà a sobre ―el va avisar.
―Aparta’t o la vindré a buscar jo ―va replicar ell.
―Hauràs de passar per sobre nostre ―va sentir que deia en Jared, i ell i Kai es van situar a mig camí entre elles i l’home.
La Chepi seguia plorant.
―És a ell, que hauríeu d’agafar ―va deixar anar Kai―. Ha intentat matar-la quan ella no havia fet res. Estic segur que això és com a mínim abús d’autoritat. Com a mínim.
L’atenció dels agents que acompanyaven l’home es va centrar en ell, que va fer un pas enrere.
―En parlem després ―va dir una dona seriosa d’aspecte oriental―. Però de veritat que t’hauries d’apartar. Aquesta vareta no para de deixar anar espurnes i la noia està alterada. Et pot fer mal.
La V la va mirar, desafiant-la.
―T’asseguro que no em farà mal.
Després d’uns segons, la dona va assentir i va fer un senyal als altres perquè es fessin enrere, ordre que van acatar.
Ningú més no els va molestar durant una bona estona.
*
La V se sentia com si li hagués passat un tractor per sobre. Havia passat una bona estona des del final de la batalla i, en aquell temps, havien tornat la consciència a tots els corruptes que la Chepi havia deixat noquejats per terra, els havien interrogat i els estaven ja arrestant definitivament. Els caps de residència d’Ilvermorny havien baixat i la V havia posat la Chepi en custòdia de la seva responsable, la Julie Poisson, professora de Defensa de les Forces del Mal, sabent que no la deixaria en mans de cap agent per ser interrogada com una criminal. Després de declarar ella mateixa, s’havia apartat per deixar que Kai i en Jared expliquessin els crims que havien comès la Dahlia i la senyora Lafayette en el passat i que, per fi, podrien ser jutjats. No es podia ni començar a imaginar el que devia significar, per ells, això.
Va veure que Kai s’apartava d’en Darius i la senyora que li prenia declaració i es quedava apartat, mirant com s’emportaven la seva mare emmanillada i amb la ira marcada en totes les seves faccions. Es va acostar a ille per agafar-se al seu braç, arrepenjant-li la barbeta a l’espatlla, i es van quedar tots dos observant en silenci com aquella dona, que portava anys, dècades, fent mal als que l’envoltaven i creient-se que sortiria impune de totes les seves males accions, desapareixia entre els passadissos amb el cap baix, sabent que, aquell cop, pagaria pel que havia fet. No es van moure durant uns minuts, per molt que no hi hagués rastre d’ella i probablement ja fos lluny, havent marxat a través de les llars de foc.
―Ja està ―van sentir darrere seu.
La V es va girar per trobar en Jared amb cara d’esgotament però caminant més dret del que l’havia vist mai fins aquell moment, com si per fi hagués deixat caure el pes enorme que feia anys que arrossegava. Sense deixar el braç de Kai, li va allargar la mà i van enllaçar els dits, mirant el pati que havia quedat fet un desastre i que cada vegada s’anava buidant més.
Els tocaria a ells, arreglar aquell caos, es va adonar. Potser els agents de la comunitat internacional prendrien els corruptes i farien neteja al COMEUA, però pel que feia a l’escola, probablement marxarien per no tornar a posar-hi els peus, deixant unes quantes famílies traumatitzades, un claustre desestructurat i un pati potes enlaire amb un arbre mort al mig. Després de profecies, corrupció, infiltracions i reunions secretes, però… s’atrevia a dir que encara agrairia tenir reunions amb pares enfadats. Seria una cosa fantàsticament normal.
La dona oriental que havia fet callar l’agent desagradable que volia arrestar la Chepi i després l’havia apartat per interrogar-lo a ell també s’acostava a ells des de sota els porxos amb calma i dignitat, i tots tres es van deixar anar per rebre el que els hagués de dir. En arribar on era ells, els va fer un mig somriure cansat però que semblava sincer.
―Ens sap greu no haver arribat abans, aquesta nit, però algú ens va bloquejar les xemeneies. Si no hagués estat per la seva ajuda incansable, ara mateix no seríem aquí. El món màgic està en deute amb vostès. Moltes gràcies.
Tots tres van fer que sí amb el cap, sense atrevir-se a dir res al respecte.
―Tot i això, ens agradaria encara demanar-los una darrera tasca, si hi estan disposats. Veient que la corrupció havia arribat a aquesta escola i que venia de dalt… ens sembla que caldrà una reestructuració dels càrrecs i una mica de neteja. No volem ser nosaltres, qui prengui totes les decisions des de la distància, i ens anirà bé tenir unes mans sobre el terreny que ens puguin aconsellar amb més coneixement de causa de cara al curs vinent. Hi podem comptar?
La V va empassar saliva i va notar la incomoditat dels seus companys a l’instant. El que havia passat amb en Jared al búnquer no esborrava la probabilitat que ell marxés, i Kai… Kai necessitaria un temps per pair el que havia passat aquell curs.
―Poden comptar amb mi ―es va avançar, per estalviar-los haver de respondre―. I no pateixin, que hi ha altres persones en aquest equip de professorat que són molt capaces de liderar l’escola i de tornar-la al que hauria d’haver estat des del principi. Ho deixen en bones mans.
Esperava que això fos suficient per la dona. Almenys, donava espai a Kai i en Jared per acabar de prendre les seves decisions, i per què no dir-ho, a ella també li aniria bé, viure en la ignorància una mica més. No pretenia evitar la veritat durant gaire temps, però sí que es volia permetre el temps que pogués ser per respirar tranquil·la després del que acabaven de fer. Podia ser infantil, sí, però volia calma i felicitat, per poc que durés. Només una mica.
―Jo també hi seré.
La V va tenir la sensació que li acabava de caure la mandíbula a terra. Va notar com se li acceleraven els batecs del cor a marxes forçades. No… no podia haver-ho sentit bé, no podia ser veritat. En Jared. En Jared deia que també hi seria. Es quedava, doncs?
Va notar l’onada d’esperança que li omplia el pit i es va afanyar a frenar-la. No podia arribar a conclusions tan precipitades senzillament perquè eren el que volia sentir, es va recordar. Potser es faria enrere, en qualsevol moment podia canviar d’opinió, dir que en realitat no n’estava segur, o que només ajudaria fins a finals d’agost mentre li buscaven un substitut. Ell, però, seguia callat. En el seu estat d’alteració, la V no es va atrevir ni tan sols a mirar-lo i va deixar la vista fixa a terra, observant la gespa desenterrada amb el vent, sabent que, si arribaven a fer contacte visual, el que li passava per dins sortiria a fora abans de tenir temps de processar-ho. Hi havia d’haver alguna cosa amagada, algun “però” que ho canviaria tot. No es podia abandonar a les seves ganes que les coses anessin de certa manera.
―Jo… m’ho hauré de pensar.
Per molt que estigués ficada en els seus pensaments, en sentir aquelles paraules la V va aixecar immediatament la mirada per dirigir-la a Kai, que es veia estranyament nerviós i decaigut. Va allargar la mà per posar-li al braç i va empassar saliva.
―Ha estat un curs dur, i han sortit coses a la llum que… encara no sé com m’afectaran, a la llarga. I no només depèn de mi, la decisió ―va empassar saliva i va mirar-los a ella i en Jared, amb un somriure als llavis―. Estic segur que els meus amics faran una feina fabulosa.
La V ho entenia. I tot i això, la idea d’Ilvermorny sense Kai li semblava totalment inconcebible. No tenir-le cada dia allà, per desfogar-se sobre les classes i els alumnes, riure de qualsevol bestiesa i tenir-se a l’abast a totes hores seria un canvi al qual li costaria molt d’acostumar-se. Si era el millor per ille, però… ho havia d’acceptar, de la mateixa manera que hauria acceptat que en Jared hagués decidit marxar. Que ho acceptaria, si acabava sent així.
―Gràcies ―va fer la dona―. Si poden rondar per aquí una estona, potser encara els necessitarem per ultimar detalls. I després, espero que es prenguin un bon descans. Se l’han guanyat.
La V li va dedicar un somriure d’agraïment i va veure com marxava. Abans que pogués girar-se a en Jared per demanar-li explicacions, però, va notar com algú els envestia per abraçar-los a tots tres des de darrere.
―Heu estat meravellosos ―va fer en Darius, amb un somriure d’orella a orella―. Voleu una mica de te? La Chepi ja està fent una til·la.
La V es va adonar de la quantitat d’hores que feia que no menjava ni bevia res, i tenint en compte l’energia que havia gastat per fer aquell tros inútil d’or, era un miracle que s’aguantés dreta. Es va girar cap a en Darius per demanar-li per favor que li digués que també hi havia pastes o algun tipus d’aliment, però va trobar que Kai se li avançava.
―I tant! ―va fer ille, recuperant la seva actitud habitual―. Jo t’acompanyo. Estic segura que en Jared i la V se’ns afegiran d’aquí no gaire.
En Darius va somriure, entenent el que li demanava Kai, i la V va notar que li pujaven els colors. Sense donar-li temps per replicar, van desfilar tots dos en direcció a una tauleta que havien deixat en un raconet del porxo, que efectivament, estava plena de te i pastes que la Chepi ja havia començat a devorar. Pensava atracar-la tan bon punt en tingués ocasió, però el pes de la conversa que havia de tenir amb en Jared planava sobre els seus caps, per molt que el que havia de sentir pogués ser difícil d’entomar. Es va girar a ell a poc a poc i el va trobar amb una postura relaxada, amb les mans a la butxaca i els cabells despentinats però d’alguna manera col·locats perfectament.
No era que fos precisament objectiva, tampoc.
Ell va aixecar el cap, clavant-li la mirada de manera que la V es va abraçar a si mateixa, posant una barrera entre tots dos. Una barrera, per si de cas s’havia de protegir del que venia, per no abandonar-se a l’esperança. Potser en Jared només ho havia dit per no quedar malament en el moment, per no carregar-li a ella el pes. O potser havia estat sincer, però es quedaria per fer un favor a l’escola, i no podia ser així, si realment no era el que volia. Potser ho havia fet per ella. Però ella no voldria mai ser un pes que el limitava.
―No sabia que et quedaves ―va dir, temptativament, acostant-se a ell però sense apartar els braços de davant del seu cos.
En Jared es va arronsar d’espatlles.
―Jo tampoc.
Per molt que s’havia preparat pel cop, no per això va fer menys mal. Era normal, es va recordar. En Jared tenia dret de seguir el seu camí com volgués.
―Merda. No volia dir això ―es va afanyar a aclarir ell, perdent la compostura per un segon, i la V es va adonar que se li devia haver vist d’una hora lluny la reacció, per molt que l’hagués intentat portar per dins.
―No passa res ―li va assegurar amb convicció.
―No, no, ja ho sé, que no passaria res, però no és això.
En Jared va parar de moure les mans, que semblava que li haguessin sortit disparades feia uns segons, i va bufar aire de cop, recuperant la compostura. La V va haver d’obligar-se a no reaccionar quan li va agafar els extrems de la gavardina a l’alçada de la cintura i la va acostar una mica més cap a ell, només uns centímetres.
―Llavors? ―va preguntar.
―En realitat… ja fa uns dies que ho sé, que em vull quedar. Sí que em fa mandra llevar-me aviat, però això em passaria en qualsevol feina, i des que penso jo les activitats que fem a classe… No ho sé, he acabat gaudint cada vegada que veia que un alumne s’interessava per saber més sobre algun animal, o que aprenia a apreciar-lo i en tenia cura. Es veu que m’agrada, ensenyar. I després de tota una vida sent un secundari en reserves durant temporades curtes, aquí tinc les meves bèsties, i les puc cuidar com a mi m’agrada, i a més transmetre com d’importants són, per a mi, a les futures generacions.
La V es va haver de recordar que podia respirar. Mentre feia el seu discurs, en Jared l’havia anat acostant a ell, a poc a poc, centímetre a centímetre, i en aturar-se va aprofitar per passar les mans per dins la gavardina i agafar-la per la cintura amb cura. La V va notar un calfred, però va seguir abraçant-se tossudament, encara evitant deixar-se anar. Per si de cas.
―El que passa és que sabia que això era el teu santuari, i que si em quedava, probablement et complicaria la vida i et faria estar incòmoda al lloc que has convertit en casa teva durant sis anys.
En Jared la va tirar un parell de centímetres més endavant i la V va aixecar la mirada per trobar-lo a un escàs pam. Estava a punt de cedir i ho sabia. Potser sí, que es podia permetre creure’s el que li deia. Potser, per una vegada, no era massa bo per ser veritat.
―Per això dubtava ―va seguir ell―. Jo estic bé, aquí, però si havia de ser un problema per tu, preferia treure’m del mig. No seria la primera vegada que torno a començar de zero. Ara, que també et diré que estic una mica cansat de fugir de tot i de tothom.
Pràcticament s’havia oblidat dels dies que havien estat separats, ella, després del que havia passat aquella nit. Què eren, uns dies, quan la vida se’ls obria davant plena de possibilitats? I tot i això, ell ho havia tingut en compte; ell l’havia tinguda en compte, per no fer-li més mal. Aquell era un detall que no pensava oblidar mai.
―Ho hauria fet si hagués calgut ―va assegurar, i la V se’l va creure―. Després de tot el que ha passat aquesta nit, però… ―va afegir acabant-la d’acostar a ell i amb un to més distès que feia uns moments―. M’ha semblat que potser no hi hauria cap problema. Hi ha algun problema?
La pregunta d’en Jared era genuïna, però al fons de la seva mirada la V hi va distingir un foc, un deix juganer, que la buscava, que li posava un repte, que no la pensava deixar marxar, aquell cop. Alguna cosa dins seu es va despertar, sabent que potser era una reconciliació, el que havien viscut i encara estaven vivint, però d’alguna manera, també era totalment nou, ara que no hi havia la pressió d’una guerra a les seves portes i podien fer els seus plans amb calma.
Va deixar anar els braços i va somriure.
―Em sembla que ho podré superar.
Va saltar amb felicitat, aferrant-se al coll d’en Jared, i penjant-s’hi com un koala, i li va fer un petó lliure de preocupacions i ple de possibilitats. Ell la va agafar bé perquè no caigués, i a la V li va ser totalment igual que fossin al mig del pati amb els agents pul·lulant per allà, i que també hi hagués professors rondant. Ho farien funcionar. Fos com fos, allò sortiria bé, perquè tocava, i perquè s’ho mereixien, i perquè es feien feliços.
―HO SABIA!
La V gairebé va caure en posar-se a riure quan va sentir el to acusatori de la Chepi. Ah, és clar. Ella també hi era.
―Estimada Chepi ―va fer la veu de Kai, i la V va recolzar el seu front en el d’en Jared esperant la sentència―, ho sabíem tots. Ells van ser els últims d’adonar-se’n.
La rialla d’en Jared va ressonar dins seu i la V va esforçar-se a guardar-la per no oblidar mai aquell moment. Es va aferrar més fort a ell, abraçant-lo, sabent que aquell instant s’acabaria i que haurien de tornar a les seves responsabilitats, a les antigues i a les noves, i que no sempre tot serien rialles i felicitat, però que es tenien, i que no hi havia pressió, ni pressa.
Tenien temps.
*
L’armariet del despatx seguia obert quan hi van tornar, setze hores després, amb les pocions de transmutació extra que la V havia fet per si de cas a la vista. Havien anat tan de pressa, per tenir temps de fer el procés, que ni havia dedicat una bona mirada a aquella habitació, que amb tanta cura havia decorat feia gairebé sis anys. Havia estat molt a prop de no tornar a veure-la mai més, però ella seguia allà, intacta, com si aquelles hores no haguessin passat. La V va anar a tancar la porteta, segellant els vials de líquid que esperava no haver de fer servir en molt, molt de temps.
―Però vols deixar els armaris i venir a seure? ―va preguntar Kai―. No estàs cansada?
La V va riure. Cansada era un eufemisme, pel que sentia en aquell moment. De fet, no estava segura que pogués aixecar-se per arribar al seu llit, si s’asseia a la cadira que en Jared li oferia, ells dos ja instal·lats al voltant de la taula. Tot i això, s’hi va unir, perquè per molt que tingués ganes d’abandonar-se al son, encara no es veia preparada per passar ni una hora sense ells.
Ho havien aconseguit. Amb bastanta ajuda i molta sort, però se n’havien sortit.
―Quina hora és? ―va preguntar en Jared, mirant per la finestra, on el sol ja començava a sortir.
―Deuen ser les cinc passades ―va explicar ella, que normalment a aquella hora estava desperta, però havia dormit, abans, contràriament a aquella nit. Quantes hores feia, que rondava?
―Els diaris n’aniran plens d’aquí una estona ―va pronosticar Kai―. En part, m’alegro de saber que estaré dormint quan exploti la bomba.
La V va assentir, donant-li la raó. Tenint en compte la seva implicació personal en el cas, el nou equip directiu provisional s’havia ofert per aguantar l’envestida de pares amb interrogatoris preparats i els periodistes, que no pensaven deixar passar de la porta. La V va notar una onada d’orgull que l’envaïa pensant en les bones mans que havia quedat aquella escola. La Clio Galanis, professora d’Història de la Màgia i cap de Thunderbird, havia estat nomenada directora, i en George, subdirector. No es podia imaginar ningú millor per guiar Ilvermorny a una nova època, més neta, més justa i amb més oportunitats per a tots els alumnes, sense excepcions.
―Només serà durant unes hores, i després no ens deixaran tranquils. Ho sabeu, oi? ―va preguntar en Jared amb cara de mandra.
―Jo em penso anar a tancar amb l’Alexis en algun hotel dels antípodes, ja us ho fareu ―va proclamar Kai, i la V va riure.
―Que t’ho creguis. Si som un equip, ho som fins al final.
Tots dos van somriure en sentir aquelles paraules. Era veritat. Per moltes coses que haguessin pogut passar a mig camí, havien estat un equip durant tot el curs, i ho havien demostrat quan més importava. Havien salvat el món, i s’havien trobat els uns als altres pel camí. Passés el que passés, aquell era un regal que ja no els podria prendre ningú.
―El que he dit allà a fora… ―va fer Kai, posant-se seriós de cop―. Em sap greu no haver-vos avisat, però és que ni jo mateix no sabia què respondria. Amb la possibilitat que l’Alexis vingui als Estats Units, la meva mare a la presó i tot el que hem descobert, no…
―No passa res, Kai ―va assegurar-li la V―. Pren la millor decisió per tu, i no pensis en res més. Si et quedes, serem molt feliços de tenir-te aquí. I si no, no et pensis que et lliuraràs de nosaltres tan fàcilment.
―Exacte. Qui m’insultaria cada matí per la meva tria de roba, si no? ―va donar-li la raó en Jared, i Kai va somriure abans que una ombra li passés per la mirada.
―No em puc creure que per fi pagui pel que va fer ―va seguir ille, tan fluix i per si mateix que la V no estava segura que fos conscient que ho havia dit en veu alta.
―Pagarà, com ha de ser ―li va assegurar, i va mirar també en Jared, que com Kai, tenia els ulls entelats―. Tothom pagarà el que va fer.
En Jared va fer que sí i li va dedicar una mirada d’agraïment abans d’agafar aire.
―Jo aniré a casa demà ―va anunciar―. Amb la meva declaració, no crec que el tràfic d’animals trigui gaire a sortir a la llum, i vull ser jo qui ho expliqui als meus pares i a la Bethany, el que va passar amb la Kathryn. No vull que se n’assabentin pels diaris.
La V li va posar la mà al genoll en senyal de suport, sabent que es podria oferir a acompanyar-lo, però que li diria que no, que aquella era una cosa que havia de fer ell sol. Quan tornés, però, hi seria. Pel que necessités.
―La meva família encara serà un parell de dies a Florida ―va explicar ella―. Em sembla que no m’avorriré, per aquí, però. Ni que sigui per anar supervisant la Chepi, estic segura que tindré feina. No la podem deixar sola, ara.
Ni sola, ni amb agents i polítics, va pensar, però no ho va dir, perquè tots sabien a què es referia. Encara no havien decidit què fer amb la vareta. Tot i això, el que sí que tenia tothom clar era que la profecia havia de quedar en secret, i l’ascendència de la Chepi no es podia fer pública, per molt que seria inevitable que ella sortís als diaris com a participant del combat. Havien decidit deixar-ho en això, però. Una alumna que havia donat un cop de mà. Ningú no sabria que era qui els havia salvat a tots, al final. Era el millor.
―I després? ―va preguntar en Jared―. Què farem, ara, sense profecia i or i tota aquesta feinada?
―Dormir ―va respondre Kai, i tots van riure―. I després… Després ja arribarà.
La imatge de tots tres tranquils, rient, en el seu despatx, sent tres professors normals, li semblava totalment preciosa i especial, després del que havia passat. Podien tornar a ser persones corrents, vivint les seves vides sense pressions transcendentals i sortir-se’n pas a pas, enfrontant-se a problemes del dia a dia. Només això ja li semblava un regal tan gran que no hi havia paraules per descriure-ho. El sol sortia i eren allà, vius i junts. La senyora Lafayette, la Dahlia i tots els altres corruptes pagarien finalment pels seus crims, amb sort l’Alexis aniria a viure als Estats Units i tots podrien passar pàgina dels seus fantasmes, per fi, sense por de les conseqüències per a ells i per aquells que estimaven.
Començava un nou capítol.
Agatha Black (Moderador/a FF) Enviat el 25/12/2022 a les 00:30:46 #28167 He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols MOOOOOLT BÉ! MOLT MOLT BÉ. FANTÀSTIC.
M'ha agradat molt, aquest capítol, però molt. És possible que sigui el que més m'hagi agradat de tota la fanfic, i això és molt bo, perquè acaba molt amunt.
Marta, dius sovint que no se't dona bé crear tensió, però jo crec que ho has fet fantàstic quan realment importava. Tenies a sobre tot el pes del clímax i la resolució de la història i trobo que ha estat brillant. Hi ha hagut coses que ja m'esperava, com que el pla de l'or no funcionés i que finalment fos la Chepi la que hagués de decidir, però és que havia de ser així, és un paradigma de la fantasia i part del "narrativium" que menciono sovint. La ficció es diferencia de la realitat en aquestes coses. Un placa d'or amb una runa no ens pot deixar sense clímax, és clar que havia d'anar malament! És clar que l'elegit havia de triar, i és clar que triaria bé!
I la cosa està que, tot i això, tot i que com a lector ja saps el que passarà, perquè saps com funciona la ficció, i com funciona la fantasia, has sabut mantenir la tensió, i això és doblement complicat. He patit. Lo de la Mandy que era espia ha estat molt, molt bona idea, ho heu pensat molt bé. I que finalment la Chepi s'adonés que només l'estava utilitzant per un detall com el de les flors... m'ha ENCANTAT. Molt bé. És que heu sabut trobar el detall perfecte.
No sé, em sento molt satisfeta amb el final de la història, m'ha agaradat molt!
Hi ha un parell de cosetes que he trobat a faltar, com ara saber què ha passat amb la vareta, i amb l'arbre... m'hagués agradat saber-ho en aquest capítol, però suposo que ho veurem a l'epíleg. També crec que FALTA (I fala en majúsculas, perquè és realment necessari) l'escena de com es reconcilien la V i el Jared. Vull dir l'escena final aquí és maca, però hem passat que no es parlaven a ara ja estan junts i en Jared es queda. Necessitem veure com tornen a estar junts, i un bts... sí que és maco, però doesn't cut it. Un behind the scenes són coses que passen fora de les trames i subtrames principals, són escenes "extra". I això no és una escena extra, és el clímax de l'arc de la V i el Jared. Crec que heu de buscar la manera d'afegir-ho.
L'arc de Kai amb la seva mare, d'altra banda, trobo que queda prou ben tancat en el capítol final, i suposo que tindrem una miqueta més d'info a l'epíleg de com acaba tot finalment. Per aquí trobo que ha anat bé.
I bé, en general, m'ha agradat moltíssim la història. Si en tinc cap crítica és potser que de vegades hi ha massa personatges secundaris que són irrellevants i en canvi en trobo a faltar d'altres que hauria pogut valer pena que sortissin, com ara la directora (Hola, d'on ha sortit aquesta directora tan competent i que val tant la pena? Aquesta hagués molat que sortís abans! O la cap de Wampus, que diu que "segur que ella no deixava que ningú s'acostés a la Chepi", però això nosaltres no ho sabem. Molaria estar d'acord amb la V.) En George en canvi sí que surt sovint, i està molt bé saber que serà el subdirector, però és una pena no saber més de la nova directora. En canvi hi ha altres profes que pensava que tindrien un paper perquè fèieu sortir sovint (com la Mary Jane o la loca aquella que endevina el futur amb els jocs de paperets), que al final no tenen cap rellevància i jo estava fent un esforç per recordar XD
Però vaja, que no sé si era una cosa que tinguéssiu pensada des del principi, de qui tindria més o menys rellevància... però bueno, trobo que és un puntet millorable.
Per la resta EM SEMBLA TOT MERAVELLÓS, trobo que heu fet una feina brutal tant de trama com de personatges, i estic molt admirada que hagueu fet aquest commitment per començat i acabar la FF, i a més penjant de manera tan regular. Molt admirada, en sèrio.
Felicitacions a tots tres! Ja en podeu estar satisfets! <3
Arwen Black (Moderador/a FF) Enviat el 14/01/2023 a les 09:20:52 #28172 He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols Uooo quanta acció, que trepidant tot el tros de la batalla. M'agrada com ho heu resolt, i les respostes que els tres han donat a si quedar-se a l'escola o si no. Us heu organitzat de meravella portant aquesta fic tan regularment, estic molt impresionada! Bona feina!!!