Good luck... and don't fuck it up! - 37: I hope you're having the time of your life, cuz you don't have much left (J)
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 03/12/2022 a les 00:15:47
Última modificació 03/12/2022 a les 11:35:39
Tots els capítols de Good luck... and don't fuck it up!
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


37: I hope you're having the time of your life, cuz you don't have much left (J)

Calfred. No exactament, però era la descripció més semblant. El pèl que es convertia en pelatge, s’engruixia, creixia. El cos canviava. Canviava.

Canviava.

Canviava.

I així ja no era ben bé el seu. Sí que ho era. Sempre ho havia estat. No sempre, però… Era una part d’ell. La darrera que quedava per desenterrar.

Que no tenia forma humana. Tenia forma de Mishibijiw. La pantera aquàtica dels ojibwe.

I el seu animàgic.

S’hauria d’haver confós d’estar en aquella forma després d’anys sense. Hauria d’haver esperat, per adaptar-se a les noves sensacions, la nova forma de processar la informació, el refinament dels sentits. Però no tenia temps, per això. Havia estat la sensació de perill, l’adrenalina, la necessitat d’ajudar als seus amics, la confessió dels seus sentiments, tot; el que havia fet que es transformés, per fi. No podia permetre’s el luxe dels segons de reajustament. Havia d’actuar. Ja.

Sense pensar-s’ho dos cops, es va apoderar de la runa amb la boca —els braços, les potes les necessitaria per correr, si volia arribar a temps.

Aquest cop arribaria a temps. Ningú no prendria mal. Tot sortiria bé.

Perquè no es podia permetre el luxe que anés d’una altra forma.

L’aire li esvalotava el pelatge, sensació que feia mesos hauria jurat que no tornaria a sentir. Dins tot aquell mar de caos i por, un bri de llibertat, entre els passadissos d’Ilvermony, corrent tan ràpid com pogués per arribar a l’arbre. Darrere seu, Kai i la V el seguien, cada vegada més lluny, a jutjar per com s’anaven esmorteint les passes al darrere.

Això volia dir que ho estava aconseguint. Ja sentia l’aire fresc: estava fora, no quedava res fins a l’arbre. La figura encaputxada havia estat un contratemps, la clau, tot; però estaven a punt de solucionar-ho. Uns últims metres, el separaven de l'arbre; amb la runa que els seus amics havien aconseguit, el sellegarien i tot tornaria a estar bé. No s’hauria de preocupar. Tot aniria bé.

O no.

Va sentir una cremada al costat dret. Va aixecar la vista, però ja en sabia el culpable: la figura enmascarada havia tornat. Barrant-li el pas, l’apuntava amb la vareta, a punt per llançar-li un nou encanteri que amb tota seguretat seria més letal que el primer.

El raig de color verd que coneixia bé. Sort que en aquella forma tenia molta més rapidesa, o la maledicció l’hauria fulminat de ple. Abans que pogués tornar a pronunciar un altre encanteri, va saltar per llançar-se contra la figura. No es va apartar fins a l’últim moment, i va sentir un cop a la mandíbula.

La figura també havia rodolat per terra i estava tombada, a poca distància de la runa. Un altre cop va saltar, per recuperar la runa abans que li prenguessin. Assegurada, es va posar en posició defensiva, preparat per tornar a atacar.

Però la figura sols se’l va mirar quieta, sense fer res. Massa tranquil·la, podria haver jurat que, rere la màscara, somreia.

—Ha estat un plaer, però tinc feina.

Coneixia la veu.

Però abans que pogués tornar a llançar-s’hi a sobre, la figura ja havia desaparegut, un altre cop, passadís enrere. Sols va poder apreciar els flocs de cabells rossos, alliberats de la màscara mal col·locada després del forceig, massa lluny perquè valgués la pena anar-hi darrere.

A més, es va recordar, la prioritat era arribar a l’arbre.

Amb un salt, una agilitat que no recordava que tenia, es va posicionar just enfront de l’arbre. La transformació un altre cop en humà va ser ràpida; massa ràpida, se n’hauria penedit, en circumstàncies normals. I hauria temut que sols hagués estat un acomiadament de la seva habilitat. Però en aquella situació, sols va agrair: segons que no podia perdre, les seves mans ja antropomòfiques van estendre la cinta amb la runa pel perímetre del tronc de l’arbre. Quan va comprovar que ho abraçava tot, va deixar anar l’aire retingut inconscientment.

Per fi. Per fi. Per fi.

Ho havien arreglat.

Va fer un salt enrere tan bon punt els dos cantons de l’or es van tocar, anticipant-se abans que no es ferís pels efectes de la runa en ple funcionament. Es va adonar que tan capficat havia estat en aconseguir l’or pel mecanisme de segellament que no s’havia preocupat de plantejar-se com exactament manifestaria els seus efectes. En res ho sabria.

… Fos el que fos el que hauria pogut preveure, allò no entrava en els seus plans.

Perquè l’arbre, la runa, l’or… cap d’aquells elements no feia res. Tot restava immòbil, impassible. Sense cap canvi perceptible. Va afinar els ulls, l’oïda, esperant que tot fos més subtil. Però res. Kai i la V no apareixen, tampoc. Potser requeria una mica més de temps, estrany, però…

Estava perdent la paciència, temerós, el seu cervell feia llista de totes les possibles catàstrofes que es podien esdevenir o que potser ja havien succeït. Va mirar cap a l’entrada del castell, i va poder discernir dues figures a la llunyania, que cada vegada es feien més grosses. Kai i la V estaven arribant.

Però no podia esperar. Com estaven comprovant, tot podia venir de segons, i la runa seguia sense fer res. Va tornar a saltar, aquesta vegada per tornar a apropar-se a l’arbre. Res no li va impedir aquell moviment; i, quan va allargar el braç per tocar-lo, un altre cop, va tenir total llibertat.

No. No. No. No.

Joder.

No.

No podia estar passant. No.

Amb dificultat, doncs  la sang gelada i la falta d’oxigen ho complicaven, va voltar pel perímetre de l’arbre. Amb horror, va veure la falla: potser per la cursa, segurament per això, una part de la runa s’havia esborrat. Tot el seu treball els últims mesos, l’esforç, la tensió de les últimes hores, tot allò… per res.

L’arbre estava plenament accesible.

*

—No… no… Joder.

Les cares de Kai i la V, sense paraules, van confirmar el que ja temia. Tot havia estat en va: la runa s’havia esborrat i amb ella, tot el que  havien planejat. Quin era el pla, ara que no tenien res? Amb la runa inutilitzada, la Chepi tenia viure lliure, a l’arbre.

I a més…

—Jared, tranquil, no ha estat culpa teva —va callar els seus pensaments la V, mentre l’obligava a mirar-la—. I segons la profecia, la Chepi pot deci…

—Era la Mandy. La figura encaputxada. La Mandy està del seu costat.

I va haver de veure com les cares dels seus amics es desencaixaven, encara més, una notícia més terrible que la de runa. Perquè almenys, si la runa no funcionava, encara es podien amagar, dins l’esperança de les paraules de la profecia, que la Chepi podia triar. I malgrat el seu caràcter, malgrat tot, esperaven que els seus esforços per acostar-se a la Chepi haguessin funcionat i que, malgrat no tenir runa, ella triaria bé i se salvarien. Petrò ara, sabent qui era l’enemic, la novia de la Chepi… tot havia pres un gir més fosc. Molt més fosc. Era la confirmació de les seves pitjors pors: un traïdor dins del castell, molt, molt, molt a prop de la Chepi, amb molta influència sobre la noia.

A què es podien agafar, ara? Semblava ja inútil, resguardar alguna esperança.

—Perd… —va començar a murmurar, però les paraules no sortien.

Aquesta vegada havia estat a temps. S’havia transformat. I així i tot, no havia funcionat. Havia caigut en la trampa: la topada amb la Mandy, havia atacat i era el que havia esborronat la runa. Un altre cop la culpabilitat, però, en els gestos de Kai i la V, va saber que ells no el culpaven de res. Els tres havien fet el que havien pogut. No havia funcionat, i era una merda, però s’havien ajudat. Havien estat a prop, molt a prop.

Potser allò era el pitjor de tot. El quasi.

Es va col·locar en posició defensiva, mentre inspeccionava el terreny, esperant veure la Chepi. O la Mandy. O les dues juntes. El que fos, abans que esperar, penedir-se de totes les seves decisions. La V el va imitar. Kai estava agenollat vora la runa, murmurant encanteris i renecs en veu baixa. Se'n sortirien?

No va haver de passar molt de temps per saber-ho. No van ser la Chepi, o la Mandy, però ja no eren els únics als voltants de l’arbre.

Els corruptes havien arribat.

I eren més nombrosos del que esperaven. A les cares conegudes se’n sumaven de noves, masses. Malgrat el que havien planejat, la feina de Kai per obrir les xemeneies… ara es trobaven que allò tampoc no havia estat suficient. Els superaven en número, mai no ho aconseguirien.

Estaven sols, els seus reforços encara no arribaven. Fent cas al seu primer impuls, va col·locar-se davant la V en posició defensiva. Va plantejar-se si començar a atacar, les figures més pròximes, però serviria de res? Cada segon s’horroritzava més, dels números, i sabia que tan bon punt llancés un malefici, 20 vindrien en la seva direcció. A més… continuava sense haver-hi rastre de la Chepi. Era una vaga esperança però, potser si els veia, a ells tres, si hi podien parlar, alguna cosa aconseguirien. Mirant enrere, va veure com la V i Kai havien optat per la mateixa solució: agafar les varetes a punt, però no atacar.

Va distingir, d’entre les figures més a prop, el rostre del Darius, amb la màscara que portava quan estava amb els corruptes. No sabia fins quan de temps es veuria obligat a fingir però sabent que tenien algú de la seva banda, el tranquil·litzava una mica dins la catàstrofe en que estaven ficats. 

Però, cada vegada més a prop, es va adonar de l’obvi: quasi imperceptiblement, però l’expressió del Darius tampoc no era tranquil·litzadora. Va saber que estava tan desesperat, que ho veia tan cru com ells.

I ho era.

La batalla havia començat: havia estat bo, en duel, era ràpid i àgil però, tot i així, mentre intentava esquivar els maleficis i intentar llançar-ne algun, va saber que no podria aguantar el ritme més que uns minuts, en el millor dels casos. Va girar el cap, mentre esquivava un altre malefici, i va topar amb el Darius: per la seva mirada, va saber que els dos havien pensant el mateix. I va asentir, conscient que, realment era la millor idea. La única.

—Jo me n’encarrego! —va cridar el Dariuss seguidament d’un encanteri immobilitzador, que el Jared no va preocupar-se d’esquivar. Millor allò que res més letal; millor així que en Darius seguia gaudint del benefici de la confiança dels corruptes.

Amb poc temps, també va aconseguir treure de joc la V i Kai. Estaven immobilitzats, però almenys estaven vius. No era la millor situació, menys quan el Jared va haver de quedar-se quiet —no en tenia altra— quan els treien les varetes i els amagaven, per deixar tot el voltant de l'arbre lliure: a punt per la Chepi.

Ells amagats i invisibles; el sector corrupte del COMEUA, el Ricky, tots ordenats com en una funció, jeràrquicament, esperant-la. Quasi una escena de pel·lícula. Des de la posició on estava, el seu camp de visió era reduït, però, pel silenci que va pesar, ho va saber: havia arribat. Uns segons després, ja ho va veure: agafada de la mà de la Mandy, més ben dit, sent arrossegada, amb el seu aire segur i descarat, la Chepi es dirigia cap a l’arbre.


Llegit 268 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarAgatha Black (Moderador/a FF)Enviat el 22/12/2022 a les 12:47:50
    #28166He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

    Omg, ho he pensat tan bon punt ha dit que "va agafat la runa amb la boca". La saliva pot esborrar la runa! Ostres... OMG tot l'esforç per res.

    PEEEEEERO ja ho sabíem, ja ho sabíam que no funcionaria. QUe la profecia s'havia de complir i estem esperant un elegit que ara vindrà, que si hagu´ñes funcionat i ho haguessin parat, tot hagués estat molt anticlimàtic! Així és com ha de ser!

    Ahaaaa i heus aquí, el traidor, que era algú de Hogwarts. La novia de la Chepi. Ben jugat, comeua, ben jugat. Segurament els ha estat espiant durant molt de temps. Sabia on era la V, i què feia, i on trobar la clau... era algú de Hogwarts. 

    PERÒ ES POT SABER ON SÓN ELS AURORS? Què els ha passat? Que no ha fet la feina, el Darius? Sabien que havien d'arribar abans de les 12 i els han deixat una llar de foc oberta... on són? Potser la Mandy que els ha estat espiant l'ha tancada perquè no poguessin arribar?

    Doncs bueno, ja tot depen de la Chepi (de nou, a no ser que no sigui la Chepi l'elegida i tots ho hagin llegit malament, això). Ja sabíem que al final la cosa arribaria aquí: la profecia i l'heroi que té el poder de decidir. No ens fallis! Quins nervis!

     

     




  • AvatarArwen Black (Moderador/a FF)Enviat el 10/01/2023 a les 23:56:17
    #28171He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

    Estic començant a pensar que no serà la Chepi... I, com diu l'Agatha, ben jugat, COMEUA, ben jugat, no hi havia caigut, en la nòvia.../ Que emocionant tot. Bé, un més llegit, m'acosto al final ^_^