El rellotge de l’escola va fer deu campanades, i Kai va alçar la vista de la taula del seu despatx, coberta de pergamins i pedres rúniques. Notava la vareta encarcarada als dits, de tanta força amb què l’havia estat agafant. Era l’hora. Havia estat preparant-se durant dies i, finalment, estava segur de la combinació rúnica adequada per l’arbre de saire. L’hauria pogut fer fins i tot dormint. Tenia el significat de cadascuna de les runes a la punta de la llengua, l’ordre correcte del traç gràfic se’l sabia de memòria.

I era el moment de fer-lo de veritat, damunt de l’or.

Però abans d’això encara hi havia feina per fer. Així que, metafòricament, havia de posar fil a l’agulla. Abans de sortir del seu despatx va mirar enrere un moment per la finestra, però la foscor de la nit va fer que no s’acabés de delimitar del tot l’arbre de saire, que era un espectre del que havia sigut. Kai va tensar la mandíbula en adonar-se que no l’havia pogut salvar, com tampoc havia pogut salvar el seu pare, però els seus amics, a ells sí que els salvaria. I a tota l’escola, pel camí.

Va avançar amb passes ràpides pels passadissos, el so de les seves sabates amb un lleuger taló tot anunciant el seu recorregut pel castell. Fantasmes, aquell castell necessitava fantasmes. Què era això de caminar sense públic? Va sospirar. Estava sol, així que va fer-hi un encanteri insonoritzador mentre ningú veia com perdia una mica de glamour ― no il veurien venir! ― i va enfilar la resta del passadís enmig d’un silenci cobert de foscor, sota la llum titil·lant de les espelmes. Ja era massa tard perquè hi hagués alumnes pels passadissos, i la majoria de professors si eren assenyats també estarien als seus llits. El següent cop que sortís el sol seria el dia més decisiu si no pas de l’any, potser de la seva vida.

La sala de les llars de focs era estranya, sense ningú que hi anés de pas ni cap de les llars de foc estigués encesa. Normalment n’hi havia alguna, però no pas aquella nit. Ja ho havien previst, quan planificaven què farien en aquelles hores crucials. Encara que ho semblava, sobretot en aquells instants en què ells tres anaven cadascú pel seu compte, no estaven pas sols. En Darius havia organitzat un dispositiu d’aurors internacionals, relacionats amb la Confederació Internacional de Bruixots, per aturar els corruptes abans que s’activés la profecia.

Kai tenia ganes de veure la seva mare empresonada. Unes ganes que, després d’haver tingut dies per pensar-hi, li feien bullir la sang.

Va fitar les llars de foc abans de dirigir-se a la de la punta, la que no feia servir mai ningú. S’hi va agenollar al davant, tot recollint-se les puntes de la túnica escarlata que havia escollit per l’ocasió perquè no li toquessin el terra i va escriure una runa protectora. Tot seguit, es va tornar a aixecar i va activar la llar de foc amb un encanteri. Després d’un esplendor de les brases, tot va tornar a la calma. Ara en Darius i els bruixots tenien un camí per entrar al castell tot saltant-se’n les proteccions. La runa protectora s’asseguraria que ningú ho pogués inhabilitar.

Va mirar el rellotge, encara faltava estona per les onze, l’hora que havia indicat la V perquè l’anessin a buscar. Però Kai estava segur que, malgrat que haguessin tallat, en Jared estaria d’acord amb ille que era millor ser-hi abans d’hora. Així que va dirigir-se a la sala de professors, on havien quedat. Aquelles llargues hores d’espera que havien anat passant tan lentament, i sense que poguessin saber res de la V per no destorbar-la, en Jared i ille havien decidit de manera implícita passar-les cadascú pel seu compte.

Ille tenia feina repassant les runes, perquè era crucial que estiguessin bé no, perfectes perfectíssimes i en Jared havia murmurat alguna cosa sobre animals i s’havia anat pati enllà cap a on hi havia les gàbies. Ille sabia que havia sigut bona idea, també, perquè d’estar junts segurament no haurien pogut evitar parlar de demà, quan demà se suposava que no passava absolutament res, només l’aniversari d’algú que faria disset anys. Però era millor prevenir, que les parets tenien orelles.

Kai notava els nervis al fons de l’estómac. Eren més que no pas l’intriga de saber quina queen seria eliminada al final del capítol. Era més que no pas els instants de silenci que deixava la Ru abans d’anunciar quina seria la Next Drag Superstar (en un món ideal on no et miraves els spòilers tot just havien anunciat les queens participants, és clar), quan mirar les cares d’anticipació de les queens no et donava gaire informació ja que totes les coronacions estaven gravades. Era més que tot això. Era aquell vertigen que és una fossa en negre i no saps quan tornarà la llum. La incertesa absoluta.

Quan va arribar, la sala de professors va tenir el despropòsit d’estar buida. Quin greuge! Més que tots els rigor morris junts que hi havia hagut en la història de Drag Race. Feia dies que no feia una entrada com cal i ho nota als ossos, i en Jared no havia tingut la bona consideració de ser-hi present. Sense públic, une no podia gaudir de la vida. Així que Kai va quedar-se de braços creuats, recolzat en la taula allargada, de cara a la porta. Si apareixia en Jared, hauria aconseguit l’efecte dramàtic que buscava. Si apareixia, per contra, en Ricky li donaria l’ensurt de la seva vida i amb una mica de sort seria el director que menys temps havia aguantat al poder i tothom li ho agrairia.

―Fas tard i a Drag Race ja t’haurien desqualificat ―va anunciar així que en Jared entrava per la porta. No l’havia hagut d’esperar gaire estona, però ja era massa tard per al gust de Kai―. Espero que tinguis una frase d’entrance bonica, ja que m’has robat la meva. Ràpid.

―Au, vinga, Kai.

―Sashay away ―li va assenyalar la porta dramàticament. Kai sabia que només estava intentant allargar el moment perquè l’instant que tornessin a sortir per aquella porta, tot es posaria en marxa per aturar la profecia.

―Anem tirant a veure la V? ―Ah, en Jared, directe al gra.

Feia hores que no sabien res d’ella. Estava segura al búnquer, tancada amb clau, però era un experiment perillós. Per sort, tenien una clau de recanvi a la sala de professors, va pensar Kai mentre obria l’armariet on la guardaven i se’l trobava buit. No fotem.

―Accio clau ―va fer, amb un cop ràpid de vareta mentre el cor li començava a bategar amb força. No es va moure res al seu voltant. Oh, no.

―La clau és a l’armariet, oi? ―Kai va mirar en Jared als ulls i va poder veure com s’hi reflectia el pànic mentre ille negava amb el cap.

―Cap al búnquer, ja!

*

Kai va córrer tan ràpid com no havia corregut mai a la seva vida. En Jared anava unes passes per davant seu i il·luminava el camí amb la vareta, que ja era negra nit. Kai no volia pensar què passaria si es trobaven algú. Si el búnquer estava tancat i la V no responia. S’havia de centrar en córrer. Estava segur que era cosa d’un miracle dels déus de la moda que no s’havia fotut una nata pel camí, sobretot quan van arribar als jardins.

Quan en Jared es va aturar abruptament, Kai gairebé se li va tirar a sobre abans de frenar a temps. La llum de la vareta d’en Jared il·luminava una porta oberta al terra, amb unes escales que anaven avall. No s’havien de preocupar de cap clau, que el búnquer estava obert. Que estrany. Kai va mirar l’hora, però la V havia dit que no hauria acabat encara. O havia sortit per alguna cosa i simplement no s’havien trobat? La clau desapareguda, però, feia mala espina, i Kai sabia que no ho podia ignorar.

―Vaig jo primer ―va murmurar en Jared i abans que Kai pogués replicar, ja havia començat a baixar les escales.

Van baixar les escales en fila, tots dos amb la vareta en mà. Kai notava alguna cosa estranya en l’aire, però no estava segur de si era la transmutació de la V o alguna altra cosa. En arribar a baix, res no era pas com s’ho esperava. No estaven sols, hi havia la V, però és que la V tampoc havia estat sola. Una figura encaputxada, vestida de negre (de tots els colors!) estava situada uns metres per davant seu. Els donava l’esquena i es dirigia cap a la V, havent travessat la segona porta, la que donava directament a dins la cúpula.

Abans que pogués posar un peu damunt dels dibuixos alquímics del terra, en Jared la va atacar amb un encanteri. La figura el va esquivar, fent rebotar l’encanteri contra la paret contrària del búnquer. Ella els va encarar, però duia la caputxa calada de tal manera que no se li veia la cara. Li va retornar l’atac al Jared, que va protegir-se a temps. Kai va respondre-li l’ofensiva, que la figura esquivà hàbilment.

Ella es va tornar a girar cap a la V, però abans que pogués dirigir la vareta en la seva direcció en Jared va dirigir-li un encanteri que la feu recular uns metres. Mentrestant, la V semblava que estava bé. Immòbil, com si no s’hagués adonat del que passava al seu voltant. Estava asseguda al terra amb els ulls tancats, enmig del cercle. Semblava que no respirava, però Kai es va convèncer que sí; per la màgia que es respirava en l’ambient, per l’or que hi havia en el bol davant seu, per la llum que sorgia del dibuix alquímic del terra.

La figura encaputxada havia reculat cap a la paret, però el búnquer era una cúpula, així que, en intentar recolzar-s’hi, va picar primer de cap abans que no pas l’esquena. Això va distreure-la una estona, que en Jared i Kai van aprofitar per atacar a l’hora. La figura va esquivar els atacs deixant-se caure al terra. Des d’allà, va agafar una mini làmpada i la va tirar contra Kai. El líquid que contenia dins es va estampar contra la seva túnica, tot tacant-la.

―La meva túnica! ―va exclamar ille, mentre intentava comprovar la dimensió dels desperfectes.

Tot seguit, la figura va desarmar en Jared, la seva vareta volant a uns metres de distància. Mentre ell es girava a recollir-la, la figura es va dirigir cap a la porta del búnquer i Kai va anar darrere seu. Però així que va arribar-hi, ella va tombar l’armari que hi havia just a la vora, tot impedint que Kai la seguís. Ille, estupefacte, va veure com ella desapareixia escales amunt.

En recuperar la seva vareta, en Jared va fer un encanteri per tornar a aixecar l’armari. Kai va sentir les seves passes darrere seu però ille s’hi va avançar. Tot i així, en treure el cap per la trapa del búnquer, al capdamunt de les escales, la figura no es distingia en la fosca de la nit. Kai va espetegar la llengua, frustrat, però no s’hi podia fer res més. Va baixar les escales i gairebé xoca amb en Jared, que l’havia seguit. Es van quedar tots dos ben quiets, recuperant l’alè i intentant processar tot el que havia passat en els darrers minuts.

Es va sentir un soroll des de dins del búnquer, que va fer girar els caps a en Jared i Kai direcció escales avall. Tot seguit, van baixar els esglaons una altra vegada, igual de ràpid que el primer cop. La V estava asseguda al mig del búnquer, amb els ulls oberts. El dibuix alquímic del terra s’havia esvaït. Amb ulls inquisitius, va preguntar:

―Que m’he perdut res?

Després de tots els nervis viscuts, Kai va posar-se a riure davant la senzillesa de la pregunta. I s’ho havia perdut! Tot! En cada rialla, estava deixant anar la tensió viscuda i anava recuperant el control sobre els nervis que havia tingut a flor de pell. Mentrestant, en Jared havia travessat el búnquer amb quatre gambades, deixant-se caure de genolls davant la V i pràcticament placant-la contra el terra, tot embolcallant-la en una abraçada com si la volgués absorbir. Anava murmurant alguna cosa que Kai no va entendre fins que no s’hi va acostar més, per recolzar-se en la taula que la V tenia en un racó del búnquer.

―Perdó, perdó, perdó, perdó ―anava dient en Jared, gairebé com si fos un cant rítmic que el calmava. La V va retornar-li l’abraçada, va mirar a Kai de manera inquisitiva uns segons i després va tancar els ulls—. Perdó, perdó, perdó, t’estimo, perd…

Kai va arquejar la cella i quan el cervell d’en Jared va processar el que havia dit la boca d’en Jared, en Jared es va interrompre a mitja frase i es va deixar anar de la V, que havia obert els ulls com uns plats. Es van quedar tots dos mirant-se l’un a l’altre, davant per davant, en silenci. Sense tocar-se, sense moure’s. Kai tenia la sensació que el temps s’havia aturat, esperant que un dels dos reaccionés, i que podia passar qualsevol cosa. Però els segons van anar passant i ningú movia fitxa, així que ho hauria de fer ille.

Es va esclarir la boca i va dir, amb una veu una mica més alta i aguda del normal.

—Bé, amics meus, m’agradaria moltíssim deixar-vos sols però… Diguem que necessito la sala, que les runes no es faran soles, o sigui que si molt amablement podeu travessar la porta i us expliqueu el que us hagueu d’explicar a fora —va fer uns gestos vagues a l’aire indicant que no era pas assumpte seu què s’haguessin de dir mentre mentalment els intentava comunicar que esperava un convit al casament—, jo mentrestant podré anar per feina. Assumeixo que l’or està a punt.

—Sí. Oh, sí, és clar, Kai. Crema una mica, espera’t uns minuts —va dir la V, qui tot seguit va agafar en Jared de la mà i van sortir tots dos de la sala ràpidament. Van tancar la porta darrere seu i Kai es va estar una estona quiet, l’esperit tafaner posseint-le, a veure si sentia res, però al seu voltant regnava el silenci més absolut.

Va ajuntar les mans i va sospirar. Era l’hora d’anar per feina. Kai sabia que aquell instant seria el més definitori de la seva carrera i ningú no ho sabria. Ningú a part de la V i en Jared, és clar. Volia dir algú que hi entengués en el tema. Però, en el fons, no és pas que li dolgués que ningú a l’Associació Internacional de Runologia ho sabés. Allò que li dolia era que el seu pare no en sabia res. I no ho sabria mai. Va haver de fer unes quantes respiracions profundes perquè la ràbia no li ennuvolés la ment.

Una distracció, necessitava.

I, com havia dit, en aquell moment tenia feina per fer. Va agafar l’or que hi havia dins del bol, que ja s’havia refredat prou, i el va posar sobre la taula en la que s’havia estat recolzant feia sols uns segons abans. Com explicava sempre als seus alumnes, el metall no és pas un dels millors materials amb els quals fer runes, així que s’ha de compensar d’alguna altra manera: sang. Malgrat tot, sempre l’havia fascinat fer-ho i una part d’ille es moria de ganes de tenir-ne l’ocasió.

Va treure una ampolla de tinta que duia a la butxaca i va obrir el pot per veure’n el contingut. S’havia extret la sang abans en la tranquil·litat del despatx, per evitar presses d’última hora i, afortunadament, el pot no havia passat cap desperfecte. Tothom creu que la part difícil de les runes antigues és saber-les activar (i, per tant, desactivar) correctament; però què importa que sàpigues fer això bé si la base de la qual parteixes no se sosté?

Va agafar la seva ploma preferida, que duia a l’altra butxaca i va començar a traçar les runes, que feia dies que traçava, damunt de l’or amb la tinta carmesí. Els gestos li van sortir mecànics, els hauria pogut fer dormint, però la ment es concentrava a donar significat a cadascuna d’aquelles línies. El significat de cadascuna de les runes individuals més el significat de les runes combinades; com les paraules per sí volen dir una cosa i la frase sencera té un significat més complex.

En acabat, va fer una passa enrere per poder observar el seu resultat amb perspectiva. No era pas per posar-se medalles, però aquelles eren les millors runes que havia escrit en la seva vida. Si hi hagués hagut mai un concurs de cal·ligrafia rúnica, hauria quedat en primera posició. Kai sabia que si les circumstàncies no fossin tan dramàtiques hauria anat a buscar una càmera de fotografies per poder emmarcar-ne el resultat al despatx. El vermell de la sang li donava un punt, damunt de l’or, sincerament. Bé, quan tot plegat s’acabés i assumint que l’arbre no tenia el despropòsit d’empassar-se les runes com havia estat fent aquells últims mesos, tornaria a agafar aquell tros d’or i li faria una fotografia. S’ha de reconèixer la feina ben feta, clar que sí.

És clar que això pressuposava que tot acabaria bé. Però és que havia d’acabar bé. Com no podia acabar bé? A aquelles alçades, Kai no volia acceptar cap altra alternativa. Que tenia un pis imaginari per redecorar i un nòvio que l’esperava a casa. L’Alexis encara no sabia res de la sol·licitud enviada, però havien començat a buscar igualment.

Aquesta perspectiva il va tornar a posar de bon humor i es va tornar a concentrar, perquè ara sí que venia la part realment difícil de les runes: activar-les. Va moure la vareta en un cercle en el sentit de les agulles del rellotge per damunt de la runa, tot formulant l’encanteri en veu alta. Venenate. I quan va arribar a les dotze del rellotge imaginar-hi va fer un altre cercle, com una espiral cap endins, fins al centre de la runa.

Kai sempre havia considerat un greuge personal que les runes no donessin senyals instantanis que estaven activades. Per què no brillaven per si mateixes? On era la fabulositat, eh? Per assegurar-se que havia fet una bona feina, va fer un encanteri revelador especial. Ara sí, les runes van brillar suaument en una tonalitat ambre. Va somriure satisfet. La sensació de vertigen al fons de l’estómac. Quedava poc, molt poc.

En mirar el rellotge, Kai es va adonar que anaven tard. Havien calculat que hi hauria temps de sobra per arribar a l’arbre i enllestir els preparatius a temps, però l’altercat amb aquella figura encaputxada els havia fet retardar. Kai va tensar la mandíbula i tot seguit va cridar a la V i en Jared que tornessin a entrar. Quan ho van fer, ille va poder veure en la postura corporal dels seus amics que la conversa que havien tingut en la seva absència havia sigut productiva. Bé, s’hauria de satisfer amb això, que el temps els anava en contra.

―Anem tard. ―Els va ensenyar el rellotge com a tota explicació. Tenia un nus a la gola, per la immediatesa de tot plegat i no tenia ganes de fer bromes absurdes.

La V va assentir i, amb gestos pràctics, va acabar d’encantar el tros d’or que Kai havia marcat amb la runa amb la resta de la cadena metàl·lica que haurien de col·locar al voltant de l’arbre. Els minuts anaven escolant-se fins a acostar-se a mitjanit.

―No arribarem a temps ―va dir en Jared amb una veu seriosa―. Ni que corréssim tan ràpid com les nostres cames ens permetre. I aquí al castell no es pot aparetre...

Kai va fer espetegar la llengua. La V va preguntar:

―Què proposes?

―Bé, els animals sempre corren més ràpid que els humans. I jo sóc un animag.

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 22/12/2022 a les 12:27:44
  	#28165	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  Vinga que segueixo.

  Oh, no tenen la clau del búnker? Però com han tancat a dins a la V, llavors? S'ha tancat ella? Bueno, pero si funciona amb una clau, que és una cosa muggle, amb un alohomora s'obre, no? El problema és que la persona que hagi robat la clau ja pugui ser allà?

  Aha, la persona era allà. Per tant, sabia que era al búnker, i sabia on era la clau del búnker. Per tant, o és algú que els ha seguit i els ha estat espiant tot el dia, o és algú que està al cas dels seus plans. La segona opció només se m'acut el Darius, o bé algú de Hogwarts que els porta espiant molt de temps. La primera opció deixa més portes obertes a la gent del comeua... 

  M'ha agradat molt el tros de les runes amb Kai, però he de dir que he trobat a faltar algunes coses... Per exemple, que algú seguí la figura encaputxada i la parés, l'han deixat marxar i quan la V ha despertat han fet com si no hagués passat res. Això m'ha estranyat una mica, que de cop fos més important que la V i el Jared parlessin en comptes que algun dels dos sortís corrent a buscar aquesta persona? És com que els ha donat igual, un cop ha marxat, que hi hagués algú atacant-los... No sé, m'ha semblat estrany.

  També he trobat a faltar una mica la descripció questa de l'or que ha creat la V i en el que Kai ha escrit les runes després. Com és? És una bola? (Perquè estava en un bol que havia preparat la V, no?) És encara a dins del bol? L'ha desmotllat? O és una làmina? és que per com hi escriu sembla que escrigui sobre una cosa plana... ha fet la V una làmina o un llingot? I com va, després, això de la cadena? Also, com és la cadena? És una tira dels objectes d'or que van aconseguir soldats tal qual? En p`lan un rellotge soldat a un collaret, soldat a un anell, soldat a una moneda? O els han fos i han fet una cadena cadena? És que m'ho volia imaginar però no tinc ni la forma de l'or on han escrit les runes ni la cadena en sí... Ja m'ho respondreu! ;) 

   

  
  
  
  

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 31/12/2022 a les 22:26:02
  	#28168	He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

  
  
  OMG quin final. Em matareu però... sabíem que el Jared és un animag, o és informació nova? A mi em sona, suposo que ho sabíem. Però quin cop d'efecte igualment. / Sí m'ha estranyat una mica les bromes o que tot tornés aparentment a la normalitat després que marxés l'atacant. És una cosa que jo faria segurament, per això m'hi fixo, que he notat com si treiés importància a la situació (Kai omg no és moment de mirar els desperfectes de la túnica xD centra't) però res que a part d'aquest detallet tot molt guai! / Responent al que diu la Gee, a mi m'ha semblat que amb l'or feien una cadena que haurà d'envoltar l'arbre! A veure si ho hauré entès bé. / I sobre l'atacant, jo crec que deu ser algun professor, si no com sabia lo de la clau? Hmm... qui deu ser, qui deu ser... ni idea... segueixo!