Quan la V va obrir la porta de casa seva, tenia la sensació que era una ombra del que havia estat uns dies abans.

Va treure’s la gavardina per penjar-la a l’armari amb moviments lents, endarrerint el moment d’entrar al menjador i posar bona cara per saludar els seus pares. Havia aguantat tota la setmana sense lamentar-se més enllà de les primeres hores, en què havia desfet tot el camí fins al despatx de Kai i havia passat la nit allà plorant. Des de llavors, havia actuat com una persona perfectament funcional. Havia fet les seves classes, havia entregat totes les correccions i els informes amb puntualitat i havia anat a les reunions corresponents. No s’havia saltat cap àpat, s’havia dutxat cada dia, havia anat a la piscina amb en George i havia dormit vuit hores cada nit. Quan havia hagut de tenir contacte amb en Jared, havia estat cordial.

En aquell moment, però, es notava totalment esgotada. I sabia que era ridícul, tenint en compte que en Jared i ella només portaven dues setmanes junts, per molt que semblés que feia molt més temps. Però no podia evitar tenir la sensació que alguna cosa dins seu s’havia trencat aquell dimarts i que trigaria molt, molt de temps a tornar a estar del tot sencera.

―Violeta, ets tu?

Va respirar profundament i, com ja havia fet altres vegades, va forçar-se a posar un somriure que no sentia. Una hora o dues i a dormir.

Feia quatre dies que esperava el seu llit.

―Sí, papa! Ara vinc!

Va recórrer la distància que la separava del menjador i va entrar sense donar-se temps per pensar i fer-se enrere. Allà hi va trobar el seu pare, assegut ja a la taula. Es va aixecar en entrar ella per saludar-la.

―Papa, seu, que ja vinc jo!

―Bestieses ―va dir l’home, mig ranquejant cap a ella sense el bastó.

La V es va afanyar perquè hagués de recórrer el mínim d’espai possible i el va abraçar. De fons, se sentia olor d’algun tipus d’estofat.

―Qui hi ha? ―va preguntar la veu feble de la seva mare des de la cuina.

La V va deixar el seu pare assegut i va anar ràpidament a trobar-la.

―Niña! ―va fer ella, només.

Feia un parell de mesos que la seva mare no recordava el seu nom, que havia triat amb tanta cura abans que nasqués. I tot i això, en la seva mirada, en aquells ulls marrons que eren bessons dels d’ella, hi havia reconeixement, hi havia la consciència que era una persona important per a ella, encara que li costés localitzar-la en moments espontanis. Que era dels seus. I la V sabia que mentre allò seguís així, mentre veiés aquell afecte en la mirada de la seva mare per molt que es perdés tota la resta, estaria bé.

―Hola, mamá.

El somriure que la V li va dedicar no va ser fingit.

―Arribes aviat, avui! ―va fer la Grace, la cuidadora, cuinant al costat de la seva mare.

―Avui no sortiré. Si vols marxar abans, pren-te unes hores més per descansar.

―Et quedes amb nosaltres? ―va preguntar la seva mare.

―Sí, mamá. Aquesta nit em quedo.

Va ser incapaç de llegir l’expressió que va fer la seva mare tot seguit. Hi havia alegria, segur que de tenir-la allà per fer-los companyia, però també alguna cosa més que no podia desxifrar.

―Aneu a seure, doncs ―va fer la Grace―. Us porto jo el sopar i marxaré.

La V li va agrair amb la mirada i va oferir-li el braç a la seva mare per anar cap al menjador a asseure’s al costat del seu pare. Un cop van estar instal·lats, ella va dir:

―Només hem d’esperar la teva germana.

Ah. Era un d’aquells dies.

―La Violeta no té cap germana, amor ―li va recordar el seu pare―. Ella és única i irrepetible.

Va intentar correspondre el somriure que ell li va dedicar, però se li va fer difícil. Va agrair que la Grace portés el sopar en aquell moment, per poder-se centrar en el menjar i tenir una excusa per no parlar. Va dedicar-li tota la seva atenció, fent veure que tenia molta gana, esperant que no li fessin cap comentari al respecte.

El que va dir el seu pare va ser molt, molt pitjor.

―Pensava que potser portaries el teu amic. Ens vindrà a visitar, aquest cap de setmana?

La V es va estar a punt d’ennuegar. La imatge d’en Jared allà, a la casa familiar, no feia pas tants dies, estirat al sofà amb el cap a la seva falda, li va passar pel cap com un flaix. La calma d’aquell moment li era totalment aliena. Perquè havia estat allà mateix que una de les seves principals pors, un dels motius més importants pels quals s’havia mantingut apartada d’ell, s’havia fet realitat. En Jared marxaria. I ella s’havia de quedar.

Ho sabia, que estaven condemnats des del principi. I tot i això, s’havia permès pensar que se’n sortirien d’alguna manera.

Quanta estupidesa.

―No, papa ―va dir fent un gran esforç perquè no li tremolés la veu―. Ens acostem a final de curs i té molta feina corregint.

El seu pare va acceptar de seguida la resposta, i la seva mare va seguir menjant, aliena al que acabaven de parlar. Millor. No estava preparada per explicar-los-ho, no encara. Primer, ho havia de pair ella mateixa. Si és que ho arribava a pair del tot.

La resta del sopar va avançar sense més ensurts. La V va parlar tan poc com va poder, responent només les preguntes del seu pare amb evasives i explicant detalls rutinaris del que havia passat aquella setmana. Evidentment, no va parlar-los del fet que havien estat construint una cadena d’or per contenir una vareta centenària dins d’un arbre i així evitar que una adolescent convertís el món en un lloc on regnés la foscor. Evidentment, no els va dir per què havia fet que en Matt se’ls emportés diumenge per passar tres dies a Florida, ni que li havia donat instruccions de sortir del país si veien que passava alguna cosa horrible o ella no donava senyals de vida.

Evidentment, no els va explicar que l’endemà podia ser l’últim dia que passessin junts. Ni que se sentia estúpida per tenir ganes de plorar per un cor trencat quan hi havia coses tan serioses passant al seu costat.

Quan van acabar de sopar, van mirar una estona la televisió, explicant a la seva mare que les persones que hi sortien no eren conegudes, fins que van decidir que era millor anar al llit i esperar que l’endemà fos un altre dia. Va posar-los a dormir i va pujar immediatament després a la seva habitació. Sense pensar, sense donar-se espai per deixar que tot el que flotava a les profunditats del seu cervell pugés a la superfície, es va posar el pijama i va saltar al llit. Amb una mica de sort, l’esgotament la deixaria fora de combat en qüestió de segons.

*

Feia mitja hora que la V s’havia estirat al llit quan es va cansar de donar tombs i es va posar dreta, irritada. Des de dimarts, l’únic que podia pensar, el seu principal objectiu, era arribar a casa per allunyar-se de tot i poder descansar. La imatge del seu llit, dels pòsters de les parets que li feien companyia, la sensació de familiaritat i protecció que hi anaven associades, havien estat el que l’havia fet aguantar. I total, de què li servien, ara que havia arribat el moment, si no aconseguia adormir-se?

Potser era perquè s’havia permès baixar la guàrdia. Potser el fet d’arribar a casa li havia fet disminuir l’adrenalina i l’havia deixat més vulnerable del que s’havia permès estar en tota la setmana. Fos pel que fos, el cas era que els records l’estaven atacant fins al punt que li costava respirar. El dia que s’havia trobat en Jared sortint de la piscina i ell l’havia pràcticament ignorat. El moment que el va atrapar espiant-los. El seu aniversari, en què ell li havia regalat la samarreta de Star Wars per disculpar-se. El viatge d’Acció de Gràcies, i la nit de la tornada a casa. Pintar el cobert dels animals i acabar ells dos plens de pintura. Les magdalenes i els tamales que li havia portat mil vegades. Agafar-li la mà en la foscor de l’armari del COMEUA. El dia que havia arribat de casa i ell l’havia abraçat mentre plorava. El ball. Aquell ridícul, estúpid ball.

I per si això fos poc, veia l’arbre de saire pansint-se cada dia més, i veia la Chepi parlant reptilià, i atacant el Petty, i robant els llibres de la biblioteca, i mentint al respecte com si ho hagués fet tota la vida. Sabia que havien d’evitar que la situació acabés a les seves mans. Que era massa jove per tenir aquella responsabilitat, que moltes coses podien anar malament. Quaranta-vuit hores més i estarien a punt d’entrar al dia fatídic. Va notar que li agafava vertigen.

Havia de dormir. Necessitava dormir, més que mai. Diumenge havia d’estar totalment descansada, a punt pel que pogués passar, pel que calgués fer. I això passava per dormir. Es va girar per tornar cap al llit, i va ser llavors que amb la llum que entrava per la finestra va veure un embalum de color gris que sobresortia darrere de l’armari.

El llit dels jackalopes. Un dels regals que havia comprat per l’aniversari d’en Jared, que era al cap de quatre dies. Havia comprat un llit perquè es quedés a casa dels seus pares, per quan s’estiguessin tots allà. Un regal que volia dir moltes, moltes coses.

Va agafar una manta i la va tirar per sobre, però això no va evitar que els ulls li comencessin a picar i, per molt que s’irrités al respecte, unes llàgrimes molestes caiguessin sense poder-les parar sobre el pijama.

Oh, no. S’havia acabat de veritat. Els jackalopes no dormirien mai en aquell llit, ni en Jared al seu. Hauria d’explicar als seus pares que no tornaria de visita. De fet, hauria de donar explicacions a absolutament tothom, perquè no haurien pogut ser menys dissimulats. La Mary Jane la miraria amb satisfacció. El Ricky era capaç de riure-se’n. I en Matt la miraria amb pena, segur, igual que en Darius. Perquè ells ho sabien. Sabien que la V poques vegades havia estat tan feliç com aquells dies que havien compartit.

I ho havia estat, de feliç. Dins de la seva negació de les obvietats, d’una bombolla que deixava fora tots els problemes que es podien trobar, havia estat feliç. I li havia semblat que en Jared també ho era, amb ella. Havia pensat que dues persones que eren tan felices juntes per força havien de trobar la manera de fer-ho funcionar.

Era evident que s’havia equivocat.

Es va deixar caure al llit un altre cop i va enterrar la cara al coixí. Estúpida. Estúpida, per pensar que tenien algun futur. I estúpida per animar-se tan de pressa. Per no ser més cautelosa, per fer-se tantes il·lusions. Si ella ho sabia, que acabaria així. Si li feien por certes coses, no era perquè sí. Si patia perquè en Jared marxés, no venia del no-res. I si patia perquè la relació no acabés bé i llavors el perdés del tot, doncs tenia tota la raó del maleït món, perquè era el que havia acabat passant. I tot per dues setmanes d’alegria inconscient.

I ara què?

La V va sentir que la porta de la seva habitació s’obria i es va incorporar de cop. Amb la llum que entrava per la finestra va veure clarament la silueta que acabava de fer acte de presència i que hauria reconegut en qualsevol univers. La dona rabassuda de mirada amable i somriure empàtic, que sempre l’havia sabut llegir com ningú més, que d’alguna manera havia aconseguit pujar les escales amb l’ajuda d’un bastó tot i el mal estat en què es trobava.

―Mamá.

―Shhhht ―va fer ella, acostant-se i asseient-se al llit―. A dormir.

Va aixecar una mà i va acaronar els cabells de la V, que va obeir i es va tornar a estirar amb una inundació a punt de sortir dels ulls.

―Shhht ―va tornar a fer, deixant el bastó a terra―. Shht.

A poc a poc i aguantant-se amb els braços, la Margarita Wilson-Torres es va estirar al llit, cara a cara amb la seva filla, que podia distingir-li les faccions gràcies a la lluna. La V va veure l’expressió totalment serena, tan diferent de la que tenia últimament, de la seva mare, que havia vingut a cuidar-la un cop més. Que s’havia adonat que no estava bé, i no havia deixat que les escales, la desorientació o un maluc mal posat l’aturessin. Que potser no sabia com es deia la V, però sabia perfectament qui era.

La V va amagar el cap en el seu pit i no es va poder aguantar més. I en aquella ocasió, quan les llàgrimes van començar a brollar, va ser amb una força que feia temps que li era desconeguda. La seva mare només la va abraçar, estirada allà amb ella, i li va acaronar els cabells, i l’esquena, mentre anava murmurant que tot aniria bé i l’agafava més fort a cada sanglot, i no es va aturar ni quan la V es va quedar totalment buida ni quan es va haver adormit als seus braços.

*

L’avió acabava de sortir. La V va sospirar, traient-se un pes de sobre. Aniria revisant de tant en tant amb el mòbil com anava, per veure si aterrava sense problemes a Florida, i llavors tindria la confirmació que, almenys, havia aconseguit allunyar els seus pares, en Matt i en Shawn del costat del desastre. Si passava el pitjor, amb sort tindrien temps de sortir del país abans que la situació es descontrolés del tot. Era més del que podia demanar.

Amb el pas una mica més lleuger, va començar a caminar cap al castell des del punt de la muntanya on havia aparès. Havia esmorzat a primera hora, abans que els seus pares marxessin cap a l’aeroport, per fer el que podia ser l’últim croissant de xocolata de diumenge amb ells, i ja començava a tenir gana per dinar. Esperava que Kai ja fos al menjador, quan hi arribés, tot i que l’acabaven d’obrir. Aquella setmana, des de la discussió amb en Jared, havien establert sense parlar-ne que ells hi anaven a primera hora i ell cap al final, per evitar trobar-se. I ni que no fos el cas, ella havia volgut anar a Ilvermorny amb temps de sobres per si de cas.

Va creuar la porta del menjador a les dotze i cinc. Kai, efectivament, ja estava assegut a un extrem de la taula dels professors, amb una túnica blau fosc de detalls platejats que li donava un aspecte majestuós. Pràcticament sol a la sala, estava llegint una revista, i per la rapidesa amb què la seva mirada es movia d’un lloc a l’altre, sense prendre’s temps per revisar-ho tot bé, la V va pensar que devia estar molt, molt nerviós.

―Bon dia! ―va exclamar ella, asseient-se al seu costat.

―Encara bo que has arribat ―va fer Kai, tancant la revista de cop―. Si arribo a renunciar a la meva entrada amb públic avui que m’he posat aquesta túnica i haguessis fet tard, no t’ho hauria perdonat mai.

―No ho permetria mai, això ―va dir la V, fent un petit somriure―. Com ha anat, el cap de setmana? ―li va preguntar, més seriosa.

La mirada de Kai es va desviar a mil llocs abans de respondre, com portava tota la setmana fent. A la V se li va encongir el cor.

―Ja saps, ocupat. Va bé, estar ocupat.

Sí, anava bé, estar ocupat, per fer callar la teva ment quan et deia coses en les quals no volies pensar. Ho sabia millor que ningú.

Va posar una mà sobre la seva i li va estrènyer.

―I tu? ―va fer ille, amb un somriure agraït.

―Ja saps.

Kai la va estirar una mica pel braç, fent que il mirés als ulls, i la V va ser incapaç de fingir un somriure. No davant d’ille, a qui no podia enganyar per molt que s’ho proposés. Perquè tot i que havia estat un cap de setmana bonic amb els seus pares i no ho podia negar, el pes del que havia passat i del que podia passar li queia a sobre com una llosa. Com sabia perfectament que també li passava a Kai.

Il va agafar de bracet i va recolzar el cap a la seva espatlla.

―Sí. Ho sé ―va dir només Kai.

Es van quedar allà, sense espectadors, esperant el dinar i fent-se suport mútuament en silenci. Al final, sense separar-se, la V va preguntar.

―Em vas recollir l’or, no?

Va notar que Kai feia que no amb el cap i es va fer enrere amb un sobresalt. Ille devia veure el que pensava, perquè es va afanyar a calmar-la.

―Tranquil·la, espera. Vaig parlar amb el Ricky i em va dir que aquest matí quan arribessis el trobaries al teu despatx. 

―He d’anar a mirar-ho ―va fer, posant-se dreta d’una revolada.

Va mirar l’hora al mòbil. Les dotze i vuit. Havia fet bé d’anar amb temps.

―Ara? No vols dinar, abans?

―No fins que m’asseguri que tenim l’or que ens falta ―va afirmar amb seguretat.

Kai va mirar la taula parada i lliure de companyia molesta i va sospirar dramàticament. Es va aixecar, fent un senyal a la V que comencés a caminar, que ille anava darrere.

―Va, vinga, però ràpid. Només perquè et quedis tranquil·la.

La V va assentir i va començar a caminar a pas lleuger cap al despatx, esperant trobar-hi l’or que li havien promès i posar-lo a un lloc segur.

―Almenys, quan tornem hi haurà gent i podràs fer una bona entrada triomfal.

Kai va riure i la va seguir.

*

L’or no era per enlloc. Ni al seu despatx, ni a l’habitació, ni a l’aula d’alquímia, ni a l’aula de tutoria. En veure que no el trobaven, havien anat a buscar en Jared, que feia tot l’aspecte d’acabar-se de llevar quan va sortir per la porta però es va desvetllar immediatament en explicar-li el que estava passant. Finalment, havien decidit anar al despatx del nou director per demanar-li explicacions.

Kai i en Jared es van quedar enrere mentre ella trucava a la porta.

―Endavant! ―es va sentir.

Va obrir la porta per trobar el director Martin darrere de la taula, com sempre escrivint sobre pergamins. En feines rutinàries, com si no sabés perfectament que al cap d’unes hores faria entrar el mal a Ilvermorny.

―Què serà, aquest cop?

―Bon dia, director Martin. Només em preguntava… ―va intentar calmar la veu perquè no sospités―. Només volia saber si hi havia hagut algun problema amb l’or. Pensava que el trobaria en arribar avui, però no el veig per enlloc.

―Ah, això ―va fer tornant als pergamins―. Ahir em va escriure el noi que ens l’havia de portar dient que no li anava gaire bé passar el cap de setmana, i li vaig respondre que vingués demà o passat-demà, que no era urgent perquè avui no hi ha classes i segur que no el necessitava. O és que n’ha de fer ús avui per alguna cosa, Wilson-Torres?

Sabia que, al passadís, Kai i en Jared haurien deixat anar algun senyal d’esglai protegit per l’encanteri silenciador, però ella no s’ho podia permetre. Es va esforçar a posar cara neutra davant del to ple de sospites del director, que dubtava que sabés exactament què volia fer amb l’or però no volia permetre que el tingués precisament aquell dia. Per si de cas.

―No, és clar, director Martin ―es va sorprendre de la veu serena que va aconseguir produir―. Només volia assegurar-me’n. Demà o passat-demà serà perfecte.

―Tanqui al sortir, doncs.

La V va fer que sí amb el cap i es va concentrar en les seves passes, tenint la sensació que s’havia oblidat de caminar. Un peu, i després l’altre. Així. Només uns metres més.

Quan va ser darrere de la porta tancada, va aguantar-se les ganes de deixar-se caure.

―V! ―va sentir un murmuri exaltat que segur que provenia de Kai.

La V va posar-se el dit als llavis i va començar a caminar, fent un senyal perquè la seguissin les dues figures invisibles que havien estat al passadís. Després dels nervis d’aquella estona, va notar que una calma total l’envaïa. Sabia què havia de fer. Portava tres setmanes preparant-se per aquell moment, per la possibilitat que l’enviament del director no els sortís bé. I estava a punt.

Va trencar a l’esquerra, buscant la protecció d’una escala només il·luminada per làmpades d’oli a les parets, i es va asseure a un esglaó. Va fer un Exsurdo abans i tot que Kai i en Jared es traguessin l’encanteri mimetitzador, cosa que va resultar providencial, perquè tan bon punt van aparèixer a la seva vista, es van començar a exclamar amb nervis.

―I ara què? Ja us deia jo que havíem de robar un ensum!

―Els ensums estan en espais ultra protegits, capquadrat. El que hauríem hagut de fer era assegurar-nos que teníem or de sobres, per si de cas!

―Amb quins diners, eh? Perquè ens hem deixat tots gran part dels nostres sous comprant-ne pel món, si ho recordes!

―N’hauríem pogut agafar més de casa la teva mare!

―I que ho descobrís, oi? Segur que aniria la mar de bé que la Louise Lafayette sabés que busquem or. És l’únic avantatge que tenim!

―Alguna cosa hauríem hagut de fer!

―Sí clar, molt fàcil de dir, ara!

―Heu acabat? ―va fer la V, mirant-los a tots dos amb serenor, sorprenentment capaç d’ignorar que tenia en Jared a menys d’un metre.

―I tu com és, que no t’alteres? ―va preguntar-li Kai.

―Perquè jo tinc un pla B. 

Es van quedar tots dos parats, mirant-la com si s’acabessin d’adonar que era allà. La V es va incorporar una mica, ben arrepenjada a la paret de l’escala, i es va assegurar que no s’acostés ningú. Una cosa era que no els sentissin, l’altra, que no els trobessin. Per molt que ningú no passegés per aquella zona un diumenge a l’hora de dinar.

Les dotze i trenta-tres. Va respirar profundament.

―Pot ser que sàpiga fer or a partir de plom.

Kai es va posar les mans a la boca, ofegant un crit, i en Jared es va quedar totalment quiet amb els ulls molt oberts. Potser no hauria hagut de ser tan directa i els hauria hagut de preparar, però tenia el temps just si havia de fer tot el procés i no el podia perdre donant tombs sobre el tema.

―M’explico ―va seguir―. Recordeu aquell procés tan prohibit que vaig fer a l’aula d’Alquímia per aconseguir níquel? Bé, us vaig dir que només la meitat de la classe sabíem fer cercles de transmutació bàsics, i que va resultar que jo era bona en això. Era veritat, però no era tota la veritat. Quan els meus professors van veure l’afinitat que hi tenia, em van començar a ensenyar individualment, amb l’esperança que seria d’aquells que poden crear or.

―V ―va fer Kai―. Això només ho han aconseguit una desena d’alquimistes a la història.

―Ja, ja, ho sé ―va dir fent un moviment de la mà per treure-li importància―. Bé, de fet, no és exactament així. Aquests són els que han aconseguit fer or permanent. El problema en aquests processos és que l’or s’acaba desintegrant i tornant al plom de manera natural. La primera vegada que ho vaig aconseguir, va durar dos minuts. Quan vaig marxar d’Alexandria, arribava a passar les vint-i-quatre hores. O sigui que, com veieu, no era res tan extraordinari.

―Per Morrigan ―va dir Kai molt a poc a poc.

La V es va arronsar d’espatlles, evitant mirant-los a la cara. No calia que els digués que, quan estudiava a Egipte, era una dels tres únics alumnes que podia fer-ho. No calia que els expliqués les exclamacions dels seus professors quan els havia dit que se’n tornava a Amèrica.

―El cas és que porto tres setmanes dormint molt, alimentant-me bé i fent quantitats indecents del líquid que necessito.

―La poció de la terrassa ―va dir en Jared, obrint la boca per primera vegada.

La V va fer que sí amb el cap.

―Ja tinc el plom a punt, també, el vaig deixar al búnquer. I em vaig assegurar que l’espai quedés buit tot el dia, encara que alguns alumnes em van demanar d’anar-hi. Fa temps que no ho faig, però crec que me’n sortiré. No, rectifico, estic segura que me’n sortiré.

Perquè aquella transformació de plom a níquel, després de tant de temps, havia estat com tornar a casa. Perquè coneixia les seves habilitats, i sabia exactament els passos que calia seguir.

―Puc treure la mateixa quantitat d’or que havia d’arribar avui ―va seguir amb seguretat―. Però m’he d’afanyar, perquè el procés dura deu hores. Si aconsegueixo ser al búnquer a la una, per allà les onze hauria d’estar, i llavors si ho deixem refredar uns deu minuts, tens temps de fer la runa, Kai. Ho unim amb la cadena, segellem l’arbre i amb sort l’or aguantarà fins a les dotze. Encara ens en podem sortir.

―Per què no ens ho vas explicar? ―va preguntar Kai, encara en xoc.

―Perquè us havia dit que és un procés perillós per qui el duu a terme i sabia que m’ho intentaríeu treure del cap.

―V ―va fer només en Jared.

―Però ara no tenim alternativa, oi? Us dic que puc aconseguir l’or abans de les dotze. A més a més, només és perillós per qui es desconcentra, i ja vau veure que jo no em desconcentro, que ni us vaig sentir quan em cridàveu. Em tancaré al búnquer per evitar distraccions, i vosaltres agafeu la clau extra quan es facin les onze i veniu. Fàcil.

Bé, més o menys.

―V ―va repetir en Jared.

―No tenim alternativa ―va tornar a dir ella―. I em sembla molt més perillós el que vindrà després.

Kai va sospirar.

―Molt bé, d’acord. Podem ajudar-te de cap manera?

La V il va mirar, i va trobar que l’observava amb una barreja de preocupació i confiança. Kai sabia que, si ella deia que ho faria, ho faria. Però això no volia dir que no patís.

―Necessito dinar. Consistent, per aguantar les deu hores ―va afegir―. Me n’hauríeu de portar a l’habitació, jo aniré directa cap allà per recollir la poció.

I el ganivet, però no ho va dir. Encara no.

―Hi vaig jo ―va fer en Jared.

La V va fer que sí i no va mirar com marxava, fent veure que ignorava que, quan havia arribat al gir, s’havia girat enrere per observar-la un darrer cop.

―I jo? ―va preguntar Kai.

―Tu m’acompanyes ―va fer la V, deixant sortir un punt de vulnerabilitat―. Així no estic sola.

*

La trapa del búnquer d’alquímia estava mig amagada entre herbes i arbustos. Tothom que sabia on era podia trobar-la, perquè no estava invisibilitzada ni res per l’estil, però com que el búnquer en si quedava sota la superfície de la muntanya en la seva totalitat, podies passar de llarg si no eres conscient del que hi havia.

Va posar la clau al pany amb la tranquil·litat que feia estona que l’havia inundat, però alhora amb eficiència. Kai i en Jared van baixar les escales amb ella, sense dir ni una paraula, i quan va tenir la porta de baix oberta, li van allargar la poció i la bosseta on guardava els pinzells, el drap i el ganivet. La V els va donar la gavardina, que només li faria nosa, i es va quedar tan sols amb el seu vestit preferit, de color blau cel, que s’havia posat aquell matí per tenir forces.

La cúpula de pedra pintada de color crema s’alçava sobre seu, a dos metres i mig d’alçada, amb les flames de les llumetes d’oli flotants dansant a prop de les parets. Va anar per feina, deixant el que havia portat sobre la tauleta i anant cap a la catifa de motius geomètrics per enrotllar-la i posar-la dins de l’armari metàl·lic del costat de la porta. Va fer el mateix amb la majoria de llumetes, per si de cas, baixant-ne un parell a peu de terra per tenir una mínima il·luminació. A continuació, va treure’s les botes, que tenien una sivella metàl·lica, i va deixar-les també dins de l’armari juntament amb les claus i el mòbil. Havia rebut un missatge d’en Matt feia cinc minuts que havien aterrat i estava tot bé. Una distracció menys.

Sense perdre temps, va obrir la bosseta i en va treure el ganivet abans de destapar el vial enorme que tenia ple de la poció de color daurat mat que havia estat fent aquells dies. No es va donar temps per pensar abans de fer-se un tall de dalt a baix de la mà dreta i acostar-se de seguida al vial, per no perdre ni una gota de sang. Es va estar uns segons fent força, fins que va estar satisfeta amb la quantitat que havia caigut dins i va girar la mà.

El que venia llavors li semblava més difícil que qualsevol cercle de transmutació.

―Vaig ―va fer en Jared.

La V va aguantar la respiració, recordant-se a si mateixa que era el més lògic. De tots tres, en Jared era el més bo en encanteris sanadors, i amb diferència. A més a més, no era que el tall que s’acabava de fer fos precisament superficial.

Quan li va agafar la mà i la va girar amb el palmell cap amunt, però, l’equilibri intern que tenia va amenaçar de trontollar.

Sense que ell hagués de dir res, la vareta d’en Jared va començar a emetre una llum blavosa en direcció al tall, que es va anar tancant de mica en mica. La V es va fer creus de com, si tingués els ulls tancats, hauria reconegut perfectament la mà que aguantava la seva. De fins a quin punt li era familiar, ja, en Jared.

En el mateix moment que l’últim mil·límetre de ferida es va haver tancat, en Jared va fer un pas enrere per allunyar-se d’ella.

―Ens esperarem deu minuts aquí dalt ―li va fer saber Kai―. Per si necessites res o ens hem oblidat d’alguna cosa. Si no surts, marxarem.

La V va fer que sí amb el cap i va concentrar-se a calmar els batecs que se li havien accelerat. Amb una última mirada de despedida, Kai i en Jared van girar cua i van pujar per les escales altra vegada.

Quan va sentir el cop de la trapa, va anar a tancar-la amb clau, i va fer el mateix amb la porta del búnquer. Havia recuperat una freqüència cardíaca normal, es va adonar. Una raó més per pensar que tot allò que havia après a Alexandria seguia viu en ella.

Va treure el pinzell més gros de la bossa i es va girar cap a la poció, que estava acabant de regirar-se per barrejar-se amb la sang que hi acabava d’introduir. Finalment, quan es va quedar quieta, el toc brillant que hi va aparèixer va ser tan perfecte que fins i tot li va costar de creure. Havia d’anar bé. Aniria bé.

Va submergir el pinzell en el líquid i els va agafar, vial i pinzell, per portar-los al centre del cercle perfecte que era el terra del búnquer. Sense dubtar i amb un gest segur, va dibuixar una rodona d’uns dos metres de diàmetre, perfectament centrada. Al mig d’aquesta en va fer una altra, prou gran per poder-s’hi asseure ella a l’hora de fer la transmutació, i enmig dels dos cercles hi va començar a dibuixar línies, i formes, totes interconnectades, totes part d’una cadena on l’energia havia de fluir sense aturador. Va fer el cercle més important, on va deixar el bol ple de plom, i amb un pinzell petit va unir el bol mateix a la xarxa que formava el dibuix daurat. Al cap d’uns minuts, satisfeta amb la seva obra i notant el dinar que se li anava assentant a l’estómac, va sortir del cercle per deixar-ho tot a punt. Va desar vial, pinzells i ganivet a l’armari, va passar el drap per la taula, va plegar taula i cadira i també les va deixar amb tota la resta. Un cop va tenir l’armari tancat, es va assegurar que no quedés res més fora de les dues llumetes que s’havia deixat, sabent que, si passava res, tot el que hi hagués dins quedaria intacte i no interferiria en el procés.

Vigilant de no trepitjar cap línia i difuminar-la, la V va arribar al cercle central, on es va asseure creuant les cames. Tenia el cap clar. Era la Violeta Wilson-Torres, alquimista i alumna avançada de la seva generació, i podia fer allò i molt més.

Va posar els dits sobre la tinta, que li va donar la benvinguda amb una escalfor familiar que feia pessigolles, i va entrar en trànsit.

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 09/12/2022 a les 23:45:11
  	#28157	He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

  
  
  Ai, ai, ai. Ai, ai, ai. Per què tinc la impressió que fallarà alguna cosa? I què listillo, el Ricky!!! Aquesta no l'havia vist venir. (Dic com si en veiés a venir alguna.) I m'he sorprès tant com Kai i el Jared, del pla B de la V. Però té tot el sentit, en ella, que pensés en un pla B! Molt bé molt bé. Aaaaah. Crec que vaig a pel següent capítol que estic intrigada. Aquest capítol ha estat guai i molt ben escrit. No que em sorprengui; o sí; de fet, una petita part de mi es segueix meravellant a cada capítol de lo guais que estan xD. Ah i que bé que estiguis utilitzant tantes coses que devies aprendre en el curs d'alquímia! És molt guai.
  
  
  
  

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 21/12/2022 a les 18:02:29
  	#28164	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  Oh, al final no tenen or. Però aleshores... per què li havia dit que sí? Per què no dir-li directament que no li aprovaven el projecte i punt? Pensava que sí que els interessava que fessin l'encanteri aquest amb l'or i que per això l'havien aprovat, però ara no volen que el tingui a temps.... hmmm que curiós, no sé gens per on van, aquesta gent.

  Pero... I ara? Oh, la V farà alquímia i transformarà metalls en or? Kai havia mencionat que hi havia grans mags que ho podien fer, tot i que no pensava que la V fos a aquell nivell encara... però sí que ho està, oi?

  Yaaaaay, sí! Okay doncs! Tindrem or. Però em sembla que el que planegen no funcionarà. Ho intentaran, però la profecia és una profecia, i al final la Chepi farà el que ha de fer. Si és que és la Chepi, que encara no tinc clar que sigui ella, que la van descobrir molt fàcil. Però sí que crec que el punt culminant hauria de ser la profecia amb l'elegit, sigui qui sigui...