Estar al despatx de la V s’havia fet una mica més difícil, darrerament. Havia estat fàcil, després de la nit de la festa: hi acabava sempre, naturalment, des d’aquella nit, o ella al seu. Però, des de l’arribada de la carta, tot semblava haver-se dificultat. O refredat. Amb tot el que havia passat amb Kai, i la visita a Montréal, realment no ho havien pogut parlar, ni plantejar-s’ho, realment. Però el Jared sabia, ho notava, que aquella tarda quan l’havia portat a casa dels pares havia estat el punt culminant, del que fos que tenien: després, tot havia anat a pitjor, amb la carta. I ara, per anar al despatx de la V, semblava necessitar un motiu. 

Fos com fos, tampoc ara, ja havent tornat, tenien temps de parlar-ne bé, de la feina que el Jared havia aconseguit, de si acceptaria, què significava allò, per la seva relació. El temps corria en contra i l’aniversari de la Chepi s’acostava; havien aconseguit or, però no prou, i Kai també havia sortit tocat del viatge. Pel Jared, en aquell moment, plantejar-se què feia amb la feina era una nimietat frívola davant aquells dos temes. 

El mecanisme de supervivència de Kai respecte als esdeveniments a Montréal havia estat centrar-se en la profecia i ell sentia que no podia fer menys, dedicar-se en cos i ànima a la missió. Per això ajudava a la V a repassar tota la informació d’alquímia, sobre l’or, encara que no gaudís d’extensos coneixements. Com més podia ajudar? A l’estrès per la feina, la situació, la V, s’hi sumava a sobre el sentiment d’impotència davant les seves pròpies habilitats. Si almenys pogués activar l’animàgia…

Un cop sec el va distreure de les seves cavil·lacions. Un, sols un, ràpid, directe. Quasi sense deixar temps que la V alcés la mirada estranyada i s’aixequés per obrir la porta, aquesta ho va fer pel seu compte. Hi havia diverses possibilitats: la més realista, Kai. Potser un altre cop la Mary Jane, que venia a proveir-se de bossetes d’infusió de fruites, o algú altre digne de confiança de la V, encara que era estrany, que entrés sense anunciar-se i de manera tan seca.

El Jared no va poder evitar el gest d’antipatia en veure de qui es tractava, una possibilitat inesperada, la veritat: el Ricky, el nou nomenat director, amb la vena cada dia més gran com la seva cara de fàstic i el seu humor agre. Un plaer, com sempre, veure’l. 

Automàticament, es va posar en posició defensiva en recordar el darrer encontre que aquest havia tingut amb la V, com s’hi havia referit. 

—Wilson-Torres —va ignorar la presència del Jared. Suposava que ho agraïa.

—Director Martin, no l’esperava. Hi ha qualque problema? 

—He decidit concedir-li l’or. Per la institució. Està a prova, i si no compleix el que va prometre, serà descomptat del seu sou. Pot començar a treballar, estigui llesta per quan arribi, el dissabte 29.

Ràpid i directe com havia entrat, el Ricky va girar cua i va marxar, tancant la porta sense cap mena de consideració ni delicadesa. La parella va intercanviar mirades, sobtats per aquella visita tan gratuïta i el seu anunci.

—Vaja… hem d’anar a veure Kai.

El Jared va assentir amb el cap, lentament, mentre seguia a la V cap el despatx del seu amic. Abstret durant el recorregut, repassava una vegada i una altra la discussió que acabava de sentir. El Ricky mai no li feia bona espina, però en aquell intercanvi de paraules… l’or… la data… el canvi de parer, de cop i volta…

Merda.

Merda.

Va fer-se sang en clavar-se les ungles fort dins el palmell de la mà. La seva primera reacció davant del que s’acabava d’adonar. Però no ho va vocalitzar, doncs acabaven d’arribar al despatx de Kai. La V va obrir la porta, per trobar-se il professor amb gest cansat, la mirada fixa en textos de runes, com portava fent des de la tornada a Montréal. Profecia, club de moda, diari. Allò havia estat la rutina de Kai, els darrers dies, per no pensar. Els ulls enfonsats, envermellits, símbol de la falta d’hores de son. Se li encongia el cor, encara, de veure’l aixi, però no sabia què més hi podia fer, a part d’estar allà. Ell també havia perdut algú estimat, per una traïció, però havia vingut tot de sobte i no ho havia gestionat bé. I ara veure a Kai… però què li podia dir, a part d’oferir-li tot el seu suport? 

—Kai. El Ricky ens concedeix l’or. Arriba la setmana que ve. El 29.

—Fabulós! —la resposta va arribar un segons tard, i no era l’entusiasme a què sempre Kai els tenia acostumats. Però caps d’ells tres estava actuant com estaven acostumats—. És prou?

—Sí, crec que sí… Ens en faltava un pam, i amb l’or que arribarà, per poc que sigui, estic segura que…

—Ho sap, V —va interrompre el Jared, que s’havia quedat a la porta, en posició d’alerta—. El que volem fer. Ho sap. 

*

Havia intentat apartar els seus pensaments foscos la mitja hora que havien tardat a contactar amb el Darius. No havia pogut. Tots els plans, quan pensaven que anaven una passa per endavant… era tot mentida. No hi anaven. I cada vegada, tot ho veia més cru. 

En teoria, ho estaven arreglant, s’estaven coordinant, amb la informació que tenia el Darius de dins. Però ell era incapaç de veure un camí en què tot s’arreglés. Potser en passar un temps, distància, però ell ja s’havia apartat de la conversa, sense prou energies per intervenir-hi. Tampoc no pensava que ajudés gaire. Sempre s’hi sentia estrany, a les reunions amb el Darius. Ara, tot s’hi sumava i el seu humor estava a punt d’explotar. 

—Ells aconseguiran entrar, el dia de l’aniversari de la Chepi —reflexionava el Darius en veu alta—. Hauríem de trobar una manera de nosaltres també colar-nos-hi. Jo i els de la federació, per tenir reforços.

—Com ho podem fer? A Ilvermony no es pot aparetre, qualsevol mitjà de transport cantaria massa —va continuar la V—. Ho tinc! Com entren els alumnes a Ilvermony? Per la llar de foc. 

—Ho podríem fer, però us les tanquen, oi?

—Kai té bo amb… bé, amb el Fontaine, però segueixen confiant en tu, oi? —Kai va fer que sí amb el cap.

—Puc encarregar-me de deixar-ne una d’oberta. 

—Perfecte. Jared, que et sembla?

—Huh? Ah. Bé.

No volia dir? que, si la Chepi arribava a l’arbre i reclamava la vareta, fent la tria equivocada, ni totes les llars de foc ni els reforços ajudarien. No volia ser tan negatiu. Però què més podia fer? Si els del COMEUA havien descobert per què necessitaven l’or, la profecia, tot, descobririen les llars de foc. No volia tombar els avanços i les estratègies que estaven fent, però… 

—I com proposeu neutralitzar els del COMEUA? 

Al final no va poder callar les veus. Ho trobava la primera prioritat, almenys poder assegurar-se que les persones que hi acudirien serien d’utilitat i seguirien un pla. 

—Tots sabem els encanteris defensius bàsics, oi? —va proposar Kai.

—Crec que estaran preparats per bastant més que un Expelliarmus. 

—Kai no deia sols Expelliarmus…

—Així i tot ens superen en número. O som molt bons en duel —La pausa que va fer era indicativa del i vosaltres no hi destaqueu— o simplement no servirà. 

Tota la sala es va quedar callada mentre pensaven alternatives. El Jared va sentir com havia refredat l’ambient, ells contents d’haver solucionat el problema i ell començava a posar un altre impediment. 

—Ja ho sé! —El Jared va alçar la vista cap al Darius, qui havia fet l’exclamació amb gran seguretat en si mateix. Com ho feia tot, vaja—. La V podria fer magdalenes amb alguna substància misteriosa, com el filtre de morts en vida.

Automàticament, el Jared va desviar la vista. Però que es creia, el Príncep Alí? Ell estava parlant en serio, volia fer alguna cosa. No estava per fer bromes. Sobre les magdalenes de la V. Les magdalenes. Que ella n’hi havia fet per reconciliar-se. I ara en Darius en feia broma. 

—Les podria deixar a llocs estratègics, sí, qui li diu que no a una magdalena? Seria una bona idea —va seguir amb mitja rialla la V—, però clar que coneixent al claustre d’Ilvermony, potser alguns professors en menjarien pensant que són brownies, edulcorats amb un altre tipus de substància…

Però que feia la V? No veia la magnitud de tota la situació? Del Príncep Alí en el seu mon ideal on tothom semblava tret d’una pel·lícula de Disney ho entenia, que es permetés bromejar. Però la V? Per què li seguia la broma? No se n’havia adonat, que estaven en perill, que el Ricky coneixia els seus plans? No li cabia al cap, com ara la V podia permetre’s aquest luxe, de fer broma en una reunió on en teoria estaven intentant avançar, aclarir coses. Eren minuts que estaven perdent i, tan a prop de la data zero, cada moment era clau. Per què estava fent aquelles bromes?

I per què no les estava fent amb ell?

Ja no va poder estar atent durant tot el transcurs de la reunió. En un moment donat Kai i en Darius es van veure submergits en una conversa particular, en veu baixa, mentre la V els escoltava atentament. Només va grunyir i posar males cares, sense les energies per escoltar.

*

El camí de tornada als despatxos el va fer amb la V en un costat i un silenci sepulcral en l’altre. Normalment, el trajecte es feia curt; aquest cop va ser etern. Com si fossin dos desconeguts, com si haguessin tornat a principi de curs, quan tot era tens i complicat. Sols que ara era molt, molt pitjor. El Jared n’era conscient, que la culpa requeia, en part, sobre ell i la seva actitud en la reunió: no s’havia acomiadat del Darius, ni de Kai, i havia estat tot el temps desviant la vista. No havia pogut actuar d’una altra manera: li havia dolgut massa, aquella broma, i sumat a la situació estranya en què estaven ell i la V i tot l’estrès d’aquell dia… almenys no havia explotat completament. Sols s’havia reclòs en si mateix.

Per sort ja albirava la porta i amb ella, la fi de la incomoditat. No quedava tan lluny en el temps, la nit després del ball, quan havia fet aquell camí amb la V, quan s’havia armat de valor i l'havia convidat a la seva habitació, fart de callar-se els sentiments que feia tant temps que sentia… I ara… ara… No podia creure que aquell camí semblés tan diferent.

Va obrir lentament la porta, sense saber com actuar. Les nits anteriors, d’una manera o altra, sempre acabaven els dos junts a l’habitació d’un o l’altra. S’hi havia acostumat massa fàcilment, no feia falten invitacions, els dos s’havien entès. Però era obvi que aquella connexió secreta en aquell moment no la tenien. Molt lentament va obrir la porta, mentre esperava trobar les respostes que necessitava. 

La V va ser més ràpida.

—Vols que entri?

—Depèn —va respondre sincerament el Jared—. Serà per clavar-me l'esbroncada? Perdona per prendre’m seriosament les coses i no anar fent bromes sobre magdalenes.

El silenci sepulcral va tornar. De veritat volia que entrés, arreglar-ho… però no podia deixar d’estar molest. Potser aquest era el problema: ella mai no semblava discutir amb el Darius, després d’estar anys separats encara tenien complicitat. I en canvi, per ell i la V, sols havia fet falta una puta carta de la feina per enfondrar-ho tot.

Almenys la V, després d’un minut de silenci, va entrar.

—Amable precisament no ho has estat. I era útil, el que plantejaves, no et dic que no —No ho demostrava explícitament, però, en els petits detalls, el Jared podia veure com li costava la vida dir aquelles paraules—. Potser sí que ens desviàvem del tema. Però es pot dir d'una altra manera.

—Perdona si no tinc el do de la simpatia i la gràcia natural d’altres persones.

—Et refereixes al Darius?

—Ja sé que no soc tan perfecte com el Príncep Alí. Si vols després et tornes a posar la xemeneia per fer bromes amb ell i parlar amb algú més amable. No tinc dubte que serà més agradable que parlar amb jo.

N’era conscient, clar que n’era conscient, que cada paraula empitjorava la situació. Que anava a fer mal. Que eren els seus dubtes qui parlaven i no podien deixar que ell sol es quedés assegut amb el seu dolor. La visió es va ennuvolar, senyal d’uns ulls vidriosos que va ocultar de la V girant-se, centrant-se en els seus jackalopes. Aquests estaven quiets, molt, molt quiets. Percebien que alguna cosa no anava bé. Anava malament. Molt malament.

—De què m’estàs acusant, Jared?

—Vols tornar amb ell, no? No et culparia. Amb ell no et fa falta… 

—Pensava que havia quedat clar, aquella nit. El que sento per tu. El Darius es cosa del passat, és el meu amic, fa molt de temps que no és res més.

—Sí, clar, avui semblàveu molt amics. 

—Vas dir que confiaves en mi.

I hi confiava. Hi confiava com mai no havia confiat en ningú. L’estimava igual. Però en aquell moment tots els altres sentiments negatius guanyaven; els voldria poder ignorar, embotellar, però n’era incapaç. Un altre cop tota la tensió va anar a les seves mans, i va sentir punxades de dolor a les palmes, però no era el pitjor de tot. No, era la mirada dolguda de la V.

—Quan estàs amb el Darius costa de creure. 

—I si tu… —va murmurar la V. Per la direcció dels seus ulls, el Jared va descobrir a què es referia: a l’escriptori encara estava la maleïda carta, la de la feina. Encara no l’havia respost i el termini s’acabava, però tant ell com la V sabien que si la tenia tan a la vista, si no l’havia tirat, era perquè es plantejava acceptar la feina. Marxar.

—I per què hauria de dir que no? És molt millor que aquesta feina de professor. I total… sembla que a Ilvermony ja no em queden molts de motius per quedar-m’hi.

—No pots parlar seriosament.

—Ara mateix no veig cap raó per dir que no. Tu sempre podràs anar al COMEUA a visitar el Darius i la seva amabilitat, et quedaran més a prop. 

Si havia alguna línia que no podia traspassar, definitivament ho acabava de fer. Va ser conscient com alguna cosa es trencava, en la V, en ell, entre els dos. Potser és perquè havia de ser així. Perquè havien estat condemnats des de l’inici. Al final… ell no era bo, mantenint a les persones. No era bo amb les persones. Ras i curt. 

—Si realment penses això de mi, no sé què estem fent.

Rere de les ulleres, els ulls de la V el van interpel·lar directament. Ho volia dir, que tenia sentit, tot el que havia passat entre ells: la nit del ball, conèixer els seus pares, Star Wars, la nit del malson quan s’havia obert per primera en anys, totes les petites estones a la biblioteca, quan li va fer magdalenes… El Darius. I la seva boca es va quedar entreoberta, incapaç de negar-ho, massa ferit. De reconèixer que s’havia equivocat i tenia por, molta por. Potser era millor quedar-se amb què coneixia, la solitud, el dolor. 

Segurament era el millor. 

El temps es va congelar uns segons, ell encara allà, palplantat però callat. La V se’l va mirar de dalt a baix, contenint-se les llàgrimes, esperant una resposta que el Jared no era capaç de donar.

Es va quedar allà, en aquella mateixa posició, mentre la V girava cua i marxava, tancant la porta amb un cop sec. Amb el seu silenci, la seva incapacitat d’expressar els sentiments, el Jared ja havia donat una resposta: el que estaven fent no tenia sentit.

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 08/12/2022 a les 23:48:56
  	#28156	He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

  
  
  Ai nooooo per què, si tot anava bééééé. Però una part petita de mi l'entén. Les ganes de fugir i trencar una cosa quan va bé xd/ Però al principi m'ha costat d'entendre, per què aquest pas enrere? Que estàveu bé coi. ARREGLEU-HO ARA MATEIX HE DIT xd./ Se m'ha fet molt curt, era curtet o és que després de l'anterior que era tan llarg m'ha contrastat molt i en realitat és de la llargada usual?/ No sé gaire què més comentar. Ja tinc ganes de saber com anirà el dia d'aniversari de la Chepi!
  
  
  
  

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 21/12/2022 a les 17:18:58
  	#28163	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  Aha! Saben el que estan fent. Ho saben i els estan deixant. La pregunta és COM ho saben, qui està passant informació del que estan fent. Perquè el Fontaine no ho sabia, havia informar als del comeua que no havien descobert res de la profecia, i era molt amic de Kai, no sospitava res d'ell, així que ell no era. Els deu haver traït el Darius? No crec... Però... si saben del pla... com és que segueixen confiant en Kai? Ai, és molt estrany tot, a veure per on va. 

  Wala, wala, el Jared es passa tres pobles. Estic completament d'acord amb ell que no és moment de bromejar i s'han de prendre les coses seriosament, però d'aquí a parlar-li així a la V... mira, maco, ahí te quedas. Jo ja hagués marxat de l'habitació, mare meva. Pero bueno, tu de què vas? La gelosia aquesta, per favor... Ah, mira, sí que marxa, és que ja li està bé.

  Però és que a més s'ha discutit amb ella sense motiu. És ell qui ha rebut la carta i qui ha de decidir què fer, és ell que té enveja d'un ex. S'han enfadat per res. Jared, this one is on you! Arregla-ho.