Good luck... and don't fuck it up! - 33: What's so special about my hometown? Me (Kai)
AvatarEscrit per Cass Ross
Enviat el dia 15/10/2022 a les 11:13:29
Última modificació 15/10/2022 a les 19:51:51
Tots els capítols de Good luck... and don't fuck it up!
< Anterior capítol || Pròxim capítol >


33: What's so special about my hometown? Me (Kai)

—Aquesta vegada he tingut la bona pensada de demanar l’assegurança anti-incendis —va exclamar Kai mentre es dirigia amb passos decidits cap a on eren la V i en Jared.

Com que no havien seguit la conversa en francès entre ille i la noia del mostrador, s’havien quedat enrere a contemplar la decoració d’aquell hotel Per estar més segurs contra els corruptes del COMEUA, havien escollit un hotel no-màgic. Tot i així, semblava que hi havia algun tipus d’encanteri decoratiu que feia que, encara que fos prou econòmic dormir-hi una nit, l’aparença de l’edifici fos de més estatus. És clar que, per acabar de jutjar això, faltaria saber com eren les habitacions, i parlant de les habitacions...

—Tenim dues habitacions, una d’individual per a mi i, evidentment, una de doble per vosaltres —va afegir, posant èmfasi en l’adverbi. Va trobar certa gràcia en la reacció que va aconseguir d’ells dos, però pel seu bé no va furgar-hi gaire més—. Què us sembla si pugem les maletes i quedem aquí baix d’aquí deu minuts? Com si fos una sessió de quick drag. Així tenim temps de sobre per fer una visita turística abans de dinar.

—Em sembla estupendo —va dir la V, i en Jared va assentir.

L’habitació era espaiosa i ben il·luminada i, encara que tenia un llit individual, Kai es va adonar que hi hauria cabut un llit de matrimoni. Va sospirar. Després de les setmanes intenses que havien seguit la mort del Fontaine, l’amenaça latent dels corruptes, les noves dinàmiques que el Ricky —es negava a anomenar-lo director, especialment després de com havia tractat a la V— i el final de curs, perquè sí, malgrat tot el curs continuava com sempre i hi havia treballs per corregir i exàmens per preparar…

En definitiva, trobava a faltar l’Alexis. Kai es deia que ho feia per protegir-lo, mantenir-lo apartat dels corruptes, de la seva ma— no, no, de la senyora Lafayette, que tenia accés al seu despatx, a més a més. No, es va recordar. Havia cobert la xemeneia de runes protectores que, n’estava segur, si veien els pukwudgies o algun professor desagradable, es pensarien que tenia intenció de fer un ritual satànic. A Kai ja li semblava bé, que s’ho pensessin. Hi hauria escola a la qual tornar, el curs que ve? Si tot quedava en ruïnes i del seu despatx només en quedava la xemeneia, no seria un bon llegat?

Per què estava tan macabre? Va deixar la maleta curosament damunt del llit i va obrir les enormes cortines. Montréal davant seu, aquell paisatge que reconeixeria de qualsevol banda. Al contrari dels edificis de ciutats com Boston o Nova York, Montréal no s’alçava en imponents gratacels. Ningú podia fer ombra al Mont Royal, la muntanya que donava nom a la ciutat i que amb els seus tres cims dominava la ciutat. Aquell paisatge era més casa per ille que no pas la mansió on havia viscut, perquè… què era allò sense el seu pare? Va notar les aigües de la tristesa remoure-se-li per dins i es va dir que no deixaria que l’ofeguessin. Va fer un somriure que va veure en el reflex del vidre i va girar-se.

Quan va arribar a baix, un parell de minuts tard tal com s’havia de fer, la V i en Jared ja l’esperaven. Kai els va portar al barri antic de Montréal, no gaire lluny de l’hotel, perquè era el més bonic de tota la ciutat. No només perquè de camí hi havia els bars d’ambient, els teatres i les galeries, sinó perquè els carrers estrets de llambordes donaven un altre aire al casc antic, sota la mirada de la basílica de Notre-Dame, que sobresurtia per damunt de les cases. En veure un mercat que hi havia al carrer, Kai va adonar-se que havia d’anar al Les Cours Mont Royal, sempre una parada obligatòria, que hi havia tota la roba i la moda que valia la pena.

—Què us sembla, visitar la basílica? —va preguntar, mentre deixaven enrere el port antic.

Però una petita botiga il va distreure. Era discreta i senzilla, i Kai l’hauria passat de llarg si no hagués sigut pel cartell de neó que feia pampallugues a la llum del dia. Evidentment, que brillés li havia cridat l’atenció, però a més era una casa d’empenyoraments. Kai s’hi va dirigir en passes ràpides, interrompent-se a mitja frase, com si els llums de neó l’estiguessin cridant.

—Canvi d’idea! Temps per comprar una mica d’or, eh? —Es va haver de girar per mirar en Jared i la V, que s’havien quedat enrere a causa de les gambades que Kai havia fet.

—Però, Kai, què vols empenyorar?

Kai va treure de la butxaca de la jaqueta de colors un encenedor, amb una inscripció simètrica. Era brillant, semblava nou i d’un metall de qualitat.

—Què? Dieu que no en puc treure uns quants grams d’or? —va preguntar en obrir la porta.

La botiga no tenia finestres excepte la porta de vidre per la qual ells tres havien entrat, així que les ombres es projectaven en el terra. El cartell lluent que hi havia hagut damunt la porta i que tant havia cridat l’atenció de Kai contrastava totalment amb l’ambient decrèpit de l’interior. Segons com, a Kai li feia pensar en el despatx del Fontaine que, si hi havia alguna cosa bona en la seva mort, ille esperava que el Ricky hagués remodelat. Era una estança petita, allargada i atapeïda d’objectes antics, d’aquells més vells que la Ru i amb més pols que el cos d’en Fontaine després de portar tres setmanes enterrat a Ilvermorny. En definitiva, era decebedor, com cada cop que havien entrat en una botiga d’aquestes d’empenyorar coses, d’aconseguir or. No se suposa que l’or brilla? Per què no lluïen les prestatgeries? Kai es va quedar observant amb aire insatisfet durant una llarga estona un rellotge de polsera que no tenia res a envejar el que ille portava a la butxaca.

—Bonjour! —va exclamar el botiguer reapareixent des de la rebotiga. Era un home baixet amb unes ulleres de cul de got. Parlava en francès, aquell accent que Kai havia sentit sempre durant tota la seva vida fins al moment que havia posat els peus a Ilvermorny. Com el paisatge de Montréal, hi havia una calidesa acollidora que significava casa—. Què voldran?

—Sap, senyor? Avui serà el millor dia de la seva vida —va exclamar Kai acostant-s'hi amigablement—. Treballo en un internat a Nova Anglaterra. Ja sap, d'aquells internats que sempre tenen deu mil històries de fantasmes, perquè tothom sap que si alguna cosa sobra a Nova Anglaterra són fantasmes. —Tant de bo faltessin professors que eren uns fantasmes i hi hagués realment més fantasmes a l'escola. El món seria un lloc molt millor — és clar que, si tot s'ha de basar en la premissa que per ser fantasma t'has de morir en un lloc (com creia Kai), l'últim que necessitava l'escola era que el Fontaine ressorgís de la tomba transparentant una mica però amb la intenció d'ensenyar la seva assignatura.

—Doncs ja em dirà. —El botiguer el mirava amb suspicàcia, aixecant una cella, com si tant volgués sentir una història com no voler-se'n creure ni una sola paraula. Ai, quina poca predisposició, no?

—Doncs en aquesta escola mil·lenària que li deia que treballo, hi ha molts fantasmes, hi ha moltes històries i, evidentment, hi ha moltes relíquies. Quan era jove, una nit gelada d'hivern, perquè ja sap com poden arribar a ser de dures les nits. No cregui pas que les de Nova Anglaterra són gaire més fàcils que les d'aquí, que seria enganyar-se! Una nit que hi havia molts llamps i molts trons, vaig anar a visitar el cementiri del poble...

Kai es va aturar perquè no sabia com continuar la història. No estava parlant de l'escola? Havia de mantenir la història coherent! S’estava a punt de ficar en un embolic del que no sabia com sortir, intentant que la tonalitat de la seva veu estigués marcant el to que necessitava per aquella història, que no sabia per què s'estava tornant tan fosca. Les novel·les de l'Alexis, es va adonar; estava intentant canalitzar l'energia que hi havia en elles, però no sabia gaire com continuar. Va girar-se a mirar la V i en Jared, però com que havia estat duent a terme la conversa cap dels dos li podia ser de gaire servei. Va inspirar profundament i va decidir continuar com si res. Mai dels mais que ille deixaria un espectacle a mitges!

—Perquè, com deia, encara que fos en un internat teníem un poble just al costat, un d'aquests pobles deixats de la mà de Déu que ningú ni els seus propis habitants saben com situar. Doncs, en aquest poble, hi havia un cementiri, evidentment, i...

I la història que es va inventar a continuació va fer pensar a Kai que hauria d'intentar recordar-la fil per randa per explicar-la més tard a l'Alexis, que són el tipus de coses que li interessen. Es va embolicar en una història sobre una nit de tempesta, i una tomba que havia estat ultratjada i aquell encenedor tan particular que ara mateix tenia als dits, que mira que brillava, eh? I es va inventar que aquell encenedor s'havia mogut de lloc un parell de cops, però que cada vegada que el feia servir algú, portava bona sort a la persona, fins que aquella decidia que era el seu moment d'emprendre un nou rumb a la seva vida —i, evidentment, aquell era l'instant de Kai— així que era millor deixar-lo anar perquè el pogués fer servir algú altre, una persona que necessités la bona sort del rellotge, que brillava, era bonic i valia el seu pes en or, sí, senyor, però també perquè....

—C’est magique! —va murmurar Kai, acabant el seu relat complex i en el qual s'havia perdut més d'un cop tot pronunciant les últimes paraules amb el mateix entusiasme que si acabés de revelar el secret més profund de l’univers. Va pestanyejar uns quants cops amb un somriure als llavis, i va ser com si hagués tornat a la realitat.

El cos tirat endavant, els colzes damunt d’aquella taula tan horrorosament plena de pols. Davant seu, el botiguer il mirava amb els ulls oberts, gairebé absort en les seves paraules, però no havia tret els ulls de sobre del rellotge en cap moment. Era un home menut, calb, amb unes ulleres de cul de got que gairebé li feien desaparèixer els ulls.

—Què me’n diu? —va continuar en francès. Entre ells dos, l’objecte que havien agafat per Ilvermorny, en un racó perdut de la sala de professors i que ningú trobaria a faltar. Era metàl·lic i brillava.

—Oh, bé… —va vacil·lar. Una pausa—. És certament una història que podria vendre, no diré que no. —Sota la llum pàl·lida del llum que penjava del sostre, aquell objecte metàl·lic brillava més que qualsevol dels altres que estaven plens de pols en les prestatgeries expositores d’aquella botiga. El botiguer el va observar amb ulls crítics i tot seguit el va agafar de les mans de Kai.— D’acord, els ho accepto pel preu que deien.

—Fabulós —va exclamar Kai amb un somriure encantador—. Vostè s’ha convertit ara en una de les meves persones preferides del món.

El botiguer va fer un esbufec i, amb l’objecte metàl·lic a la mà, se’n va anar a la rebotiga. Va sortir-ne amb un paquet embolicat, que va posar damunt del mostrador.

—Crec, doncs, que això seria tot.

Kai es va girar triomfalment amb la bosseta a les mans. La V i en Jared estaven darrere seu, mirant arreu de la botiga però sense parar-se gaire cas l’un a l’altre.

—Au, au, anem! Que tenim un dia per gaudir.

La botiga era allargada i sense finestres. Tota la llum natural que hi havia entrava per la porta de vidre a la qual ara es dirigien. El rètol de llums de neó de la porta, que tant havia cridat l’atenció a Kai abans d’entrar, contrastava fervorosament amb aquell interior tètric que ara deixaven enrere. Kai, malgrat que havia aconseguit el pes en or de l’objecte metàl·lic, estava decebut amb la botiga. Les prestatgeries estaven plenes d’objectes, però molts dels metàl·lics tenien més pols que el Fontaine enterrat als jardins d’Ilvermorny. Potser això jugaria a favor seu, ja que el medalló no era real — era or màgic encantat i en unes hores es desintegraria. Si el botiguer ho posava en un d’aquells prestatges i se’n oblidava, potser no se n’adonaria mai i Kai no hauria de marcar tot el barri com a territori prohibit si mai tornava a visitar Montréal.

Però això no importava ara, va pensar Kai mentre inspirava una alenada profunda. El carrer davant seu estava en ebullició, una de les principals artèries de la ciutat que, en aquell dissabte de maig, tenia un mercat a poca distància. Ara el que importava era que estava a Montréal, per primera vegada en anys, i no deixaria perdre l’oportunitat de visitar la ciutat.

—Què li has dit al botiguer, que semblava que li havies regalat una de les set meravelles del món? —va preguntar la V encuriosida.

—Saps? Si el curs que ve no hi ha escola, podria dedicar-me a enganyar la gent. He afegit una mica de realitat i èpica, això és tot.

—I ara què fem? —va preguntar en Jared, ignorant deliberadament el comentari de Kai.

—Bé, ja sabeu que la cosa més especial d’aquest poble sóc jo —va dir Kai amb un somriure d’orella a orella—, però podem fer una mica el turista i us ensenyo unes quantes meravelles més. Què us sembla, visitar les fabuloses estacions de metro? No n’hi ha dues d’iguals. O potser el jardí botànic?

*

La casa davant seu tenia tres plantes, unes finestres grosses i una façana coberta per herbes enfiladisses. La teulada a dues aigües, el jardí ben cuidat i la porta de ferro recargolat. Els arbres verds, les flors florides i el dringueig de l'aigua de la font del pati del darrere. En aquell instant, Kai va tenir la sensació que no havia passat el temps. Però que fàcil seria tot, oi, si fos veritat? Kai va fer una inspiració profunda —l'olor de les flors li van omplir els narius— i, mentre treia l'aire a poc a poc, va imaginar-se que també treia de dins les ganes que tenia de sortir corrent carrer enllà, trencar la cantonada i no tornar a aquell lloc mai més.

Però ara era allà. Hi havia arribat de manera inconscient, passejant pels carrers que coneixia fins que el camí a casa s'havia perfilat tot sol davant seu. Hi havia alguna raó que l'havia portat fins allà, com si fos el cant d'una sirena. Era més que esbargir-se de la tensió de l'assassinat del director amb els seus amics —amics que agraïa que l’haguessin seguit fins allà—; era més que ser a Montréal el dia de l'aniversari del seu pare, una part d'ille esperant que ell fos allà. Era, també, saber que la casa estaria buida i la sensació trepidant de saber que podria entrar i sortir d'aquell lloc, si volgués sense que la seva... sense que la senyora Lafayette se n'adonés. Res de la seva actitud no podia esborrar que ille havia passat la seva infància en aquella casa i que, un dia, abans que el seu pare desaparegués, havia sigut la seva llar. I que, un dia, quan el seu pare tornés...

—Tot bé, Kai? —La veu de la V, que parlava amb una calma reconfortant, la seva mà a l'espatlla, il va retornar a la realitat.

Kai va pestanyejar, sorprès però al mateix temps agraïnt la interrupció. Va fer un somriure dels seus i es va girar cap als seus amics:

—I, bé, què us sembla fer una visita?

—Però… i la teva ma—?

—No hi és —va interrompre Kai abans que ella pogués acabar la paraula que no volia sentir—. No us creieu que hauria planificat aquesta escapada amb el risc de trobar-me-la pel carrer! Abans em vesteixo amb la roba d'en Jared.

—Ei!

—Au, vinga, entrem, entrem. Sabeu? Un dels avantatges de la casa d'un runòleg és que a vegades no es necessita una clau per obrir la porta.

Les portes de ferro forjat que delimitaven el jardí restaven davant seu. Sense parar-hi atenció eren altes i negres, envellides pel temps, però si un s'hi acostava podia veure-hi que no eren pas llises. Una conjunt de runes estaven inscrites al voltant del pany de la porta — runes lligades, de les més complexes, de les que es necessita saber exactament quina intenció hi havia darrere escriure-les per poder-les activar i que funcionessin. Evidentment, el seu pare solia obrir la porta amb una clau, però tenia aquell mecanisme per a les vegades que se les deixava, pels dies que volia provar un repte o pels amics seus de confiança, perquè hi poguessin accedir si mai ho necessitaven. 

—Només es necessita saber com activar runes.

Va ser al Nadal poc abans dels dotze anys de Kai, quan ille ja tenia una vareta i ja portava uns quants mesos d'educació a Ilvermorny, que el seu pare l'havia portat allà —tots dos ben abrigats enmig del fred i la neu, Kai recordava amb nostàlgia aquell abric— i li havia explicat com funcionava i què volia dir el significat de les runes lligades, a partir de les suposicions que Kai havia anat fent a partir dels coneixements de runes que ja tenia. Kai recordava la frase com un petit secret entre ells dos.

Des de la desaparició del seu pare, les vegades que Kai havia tornat a la casa familiar, sempre havia obert la porta amb les runes. Era una manera de tenir el seu pare allà amb ille, una fragment de la seva existència, una cosa que es mantenia igual, malgrat tot, perquè si no hi havia canvis Kai va pensar durant molt de temps que així li seria més fàcil pel seu pare trobar el camí de tornada a casa. Així que el gest d'apuntar la vareta al pany de la porta i murmurar l'encanteri per activar les runes va ser pràcticament automàtic.

I no va passar res. Estupefacte, Kai va mirar el pany... El pany que no era com el que solia ser, el pany que ara jeia llis i buit, que ni amb una clau que Kai no sabia si encara conservava hagués pogut obrir aquella porta.

—Per tots els déus de la moda, la mala pècora ha canviat el pany. —Va provar un Alohomora per treure’s els dubtes de sobre i no va funcionar.

Tot i així, els éssers humans són animals de costum. Així com Kai sempre havia d'arribar impuntual a tot arreu, la V sempre esmorzava el mateix els diumenges i en Jared sempre vestia de negre, la senyora Lafayette sempre deixava una clau de recanvi amagada en la branca que sobresortia de l'arbre que hi havia en un extrem del jardí. En un encanteri mimètic, amagat en un solc de la fusta, la clau havia de raure allà a punt per ser utilitzada. Així que Kai es va dirigir cap a l'arbre, que romania allà dempeus, fent volar la capa darrere seu i allà la va trobar.

Un contratemps més tard, tots tres van poder entrar a dins dels límits del jardí.

—No cal que us encanteu amb el jardí, que la jardineria no ha estat mai el seu fort. Si voleu elogiar algú per les flors d'aquell racó —va assenyalar vagament les flors que hi havia sota les finestres de la casa—, elogieu els elfs domèstics.

En obrir la porta principal, Kai va tenir la mateixa sensació que tenia cada any quan s'estrenava una nova temporada de Drag Race. També es podia veure en el preview de l'entrada de les queens a la werkroom però no s'apreciava fins que un no veia el primer capítol: el disseny de la werkroom. Hi havia coses que eren iguals any rere anys, aquells detalls que et feien dir, sí, és aquest lloc: les parets, els quadres, la porta principal; però sempre hi havia altres detalls que, any rere any, anaven canviant de mica en mica. La distància dels mobles respecte uns als altres, el color de la pintura, els petits objectes col·locats a cada racó. Feia dotze anys que Kai no entrava a aquella casa i va ser com si observés dos llocs diferents al mateix temps: per una banda, la casa que havia sigut, aquella que coneixia en els records de la seva infantesa —aquella que li permetia dir, aquí hi solia haver un moble baix amb un rellotge de cable—; per l'altra banda, era visitar una realitat paral·lela, com una sala d'exposicions d'un museu; aquí hi viu algú i aquest el fragment d'una vida de la qual ja no formes part.

—No sabia que el mal gust podia empitjorar —va murmurar Kai, perquè si s'havia d'agafar a alguna cosa de tot plegat, que fos això.

Si abans els mobles ja tenien un estil rococó, d'aquell tipus de mobles que instal·la l'àvia de l'àvia quan decora la casa i la rebesnéta no treu, almenys mentre Kai havia viscut en aquella casa, les parets estaven plenes de quadres i de llibres del seu pare. Ara, tots aquests detalls havien desaparegut i la casa s'havia tornat més fosca. Literalment, també, perquè els finestrals del menjador estaven coberts d'unes cortines gruixudíssimes del color de gos com fuig i, amb aquelles portes amples i passadissos llargs, passava el mateix arreu de la casa.

—Uau. És una casa molt gran.

—Sí, això sí. Voleu picar alguna cosa a la cuina? —va preguntar, mentre amb passes decidides, Kai es va dirigir cap a una porta que hi havia situada a la seva esquerra—. Si no m'erro, estarem totalment sols, que quan ella no hi és, els elfs se'n van a casa de sa germana.

Darrere d'una porta que quedava més discreta que no pas les altres que portaven a totes les altres sales de la casa, la cuina era igualment gran i espaiosa. Estava completament buida. Van menjar una mica, que ja se'ls havia fet l'hora de dinar, i tot seguit van tornar a deixar-la enrere. Durant aquella estona, en què havien parlat relativament poc, Kai havia estat pensant què volia fer i sabia que volia que, d'alguna manera, ella sabés que ille hagués estat allà. Com una manera de demostrar que ille existia, que encara que ella ho volgués fer veure, no estava sola en aquella casa. Que aquella casa no era seva, no ho seria mai. Quan van sortir de la cuina, va tornar a dirigir la V i en Jared cap al menjador. Era on es veien més els canvis que havia fet ella i, damunt de la llar de foc, on abans hi solia haver un retrat del matrimoni Lafayette, hi havia ara un quadre d'un paisatge que Kai no sabia situar ni li importava. Veure com estava veient que ja no hi havia allà la figura del seu pare, com hi havia sigut sempre, com hi havia sigut quan ille havia marxat de casa feia ja més de deu anys...

—Kai, estàs bé?

Kai va mirar la V, que estava situada davant seu. Tenia les celles mig arrufades i il mirava fixament. Una veueta interior li va dir vagament que era la segona vegada aquell dia que ella li ho preguntava. Si ille estava estupendament bé, que només volia provocar una mica de caos i de diversió en aquella casa, però quan no volia fer ille una cosa així, eh?

—Estic bé, i tant que sí. Per què ho dius?

—Oh, res, fa estona que parlem i no participes a la conversa... —Kai va reconèixer que li havia semblat vagament sentir una remor de fons, que havia pensat simplement que eren les sabates de tots plegats quan cruixien contra el terra, però segurament devien ser la V i en Jared parlant darrere seu—. Si necessites espai o vols que fem alguna cosa per tu...

—Ah, em sembla una idea estupenda. Sabeu? Si pugeu les escales —va assenyalar les escales de cargol que pujaven al pis superior, situades a la vora de l'entrada i que es veien des del menjador—, al pis de dalt.... La primera porta a l'esquerra és la de matrimoni. Si no m'erro, o si no ho ha canviat de lloc, el joier està situat a l'esquerra del tocador. Té tres calaixos; no toqueu el primer, que ho trobarà més a faltar, però dels altres us podeu endur el que vulgueu... Podríem tornar a empenyorar-ho a la botiga d'aquest matí, que m'he encarinyat amb l’encenedor aquell després de la història que m'he currat i podríem recuperar-lo tot bescanviant les joies.

La V va dedicar una mirada al Jared, com si estigués intentant comunicar-li alguna cosa mentalment.

—Bé, no s'erra que ens aniria bé més or, oi?

—Estupendo. —Amb copets amistosos els va aviar cap a la porta i, al final, no van tenir més remei que fer-li cas.— I si trobeu el seu anell de matrimoni també els vull! Que no pot ser que el meu pare hi incrustés runes perquè ara s'hagi perdut. —S'havia fixat al funeral que no el duia; mentre ille havia estat fent el discurs havia fet el tic nerviós de tocar-se'l distretament però no duia res en aquell dit.

Kai va quedar-se mirant aquell quadre paisatgístic mentre la V i en Jared pujaven les escales. No tenia gaire ganes de mirar-lo a la cara i, en aquell instant, es va adonar que de fet sí que li anava una mica bé estar una mica sol. Necessitava l'espai. Era com si... Com si, per ofegar-se en la tristesa, necessitava que no hi hagués ningú a la vora per salvar-le. Va pensar en les converses que havien tingut amb la V, sobre la necessitat d'explicar-se les coses. Ho tenia en compte, clar que sí, per això havia demanat que l'acompanyessin en comptes d'anar-hi ille tot sol, però tot i així la necessitat de marcar distàncies, d'haver-hi algunes coses que havia de fet sol, perquè eren seves, perquè eren lletges, encara il superava a estones. A més, robar les joies a la mare sí que entrava als plans de sembrar una mica de caos. Què faria? Acusar-le a ille? Amb quines proves? Si deixaven la resta de la casa impol·luta, si no hi havia cap pany forçat, podia obrir expedients per un robatori? Ha!

A poc a poc, com si cadascuna de les passes que fes fos tan important com l'anterior, Kai es va dirigir al despatx del seu pare. Les portes, tancades, eren les mateixes que havia conegut durant tants anys. Es va quedar una bona estona allà dret, davant la porta. Havia de trucar i esperar que el seu pare li digués que podia entrar. Oi? No pas perquè el despatx fos un lloc fora de límits, que no ho era, sinó perquè a vegades alguns dels encanteris rúnics necessitaven concentració absoluta i la més petita distracció o destorb podia ser fatal. Va fer una inspiració profunda i va anar deixant l’aire a poc a poc. Va empassar saliva. Segurament el seu pare no hi seria… perquè, si hi era, l’hauria sentit arribar, oi?

Va obrir la porta del despatx amb un gest decisiu i ràpid, i es va trobar envoltat per la foscor. Amb un gest de vareta, Kai va comprovar que la seva mare no havia eliminat les runes inscrites al sostre, vora els llums, com ille feia a l'aula de runes. No, no pas la seva mare, la senyora Lafayette. Si hagués sigut realment la seva mare, hauria apreciat més el seu pare i no hauria canviat el pany de la porta d'entrada d'aquesta manera. Kai sabia que també era una manera de mantenir-le a ille a fora. Això era el més confús de tot, que durant uns anys, quan ille era petit, bé creia que ella realment era, volia ser, la seva mare. Tot i així, a mesura que havien anat desfilant els anys de l'adolescència, a mesura que havia pogut posar distància des d'Ilvermorny, i després amb tot el tema del pare, Kai s'havia anat adonant —a mesura que es rebel·lava de tot el que ella volia que ille fos— que ella no l'estimava per ille mateix. El dubte sempre havia romàs sobre si alguna vegada ho havia arribat a fer. Tot i així, havia seguit sent la seva mare perquè per molt que els records els havia anat revisant des d'un altre filtre amb el pas dels anys, la memòria i els sentiments del seu jo infantil seguien romanent allà, dins seu — aquella part d'ille que sí que havia tingut realment una mare. Però no... després de tot el que havia passat els últims mesos, després dels dubtes que li assetjaven el cor les últimes setmanes, després de la festa... No, ella no podia ser la seva mare, perquè ille volia i es mereixia alguna cosa millor que estar relacionat amb ella. Si bé s'havia canviat el cognom tants anys enrere per poder demostrar que era la seva reputació, allò que el precedia en la seva carrera de runòleg, perquè no l'acompanyessin més mirades tristes i paraules de dol i preguntes indiscretes que no volia aguantar més cada cop que el cognom del seu pare sortia dels llavis... Malgrat tot això, Kai es va adonar en aquell instant que, de la mateixa manera, també el distanciava de la seva mare. I, això, per primera vegada en molt de temps, il va fer sentir millor.

Tal i com havia fet molts altres cops, quan Kai era petit i era un d'aquells cap de setmana mandrosos en què els seus pares es quedaven a dormir fins més tard i ille baixava de puntetes a descórrer totes les cortines de la casa per, tot seguit, ballar enmig del menjador fins que algú il destorbés, Kai va descórrer les cortines del despatx del seu pare manualment. Va fer espetegar la llengua.Tal com va poder comprovar Kai a la llum del sol que es filtrava per la finestra, ella havia substituït les cortines per unes amb el mateix estil que les del menjador. Va observar el despatx de punta a punta, aquella habitació que se sabia de memòria per tants cops que hi pensava i la revisitava tan despert com adormit. Segurament va ser justament per això, pel record que en tenia, que va ser conscient tan clarament de cadascun dels petits canvis que hi havien succeït, que van ser com punyals més dolorosos que no pas els canvis obvis com les cortines.

Kai es va quedar ben quiet, amb la cortina encara agafada amb força, gairebé clavant-hi les ungles acríliques —en aquella roba tan rasposa, horrorosa i horriblement mal combinada amb el disseny de totes les habitacions d'aquella casa però especialment el despatx del seu pare—, tot pestanyejant confós, mirant el seu voltant de banda a banda, com si en una pestanyejada concreta tot canviés a com solia ser, a com hauria de ser, a com havia sigut. Aquell despatx no havia sigut mai una sala que anés més enllà dels límits de tot el que podia visitar Kai —com, en canvi, la sala de te on la seva mare es solia reunir amb les seves amigues sí que ho havia sigut; tampoc no s'hi perdia res, estalviant de veure l'horrible catifa vora la llar de foc—, perquè era un espai del seu pare i ille havia tingut l'esperança que, malgrat el pas dels anys, ella ho hauria mantingut tot igual. Perquè no era un lloc on solia posar els peus —de fet, no recordava cap ocasió en què ella hi hagués posat els peus, si necessitava mai res enviava un elf domèstic, i potser per això havia mantingut tan vius, tan clars, tan frescos els instants amb el seu pare viscuts allà. La veu dins del seu cap va estar-se una estona recordant-le que respirés i, quan Kai va decidir fer-li cas, tot seguit es va preguntar què pensaria el seu pare, si ho veiés, tot allò. Podia imaginar-se la decepció en la seva cara perquè estava segur que no distaria gaire de la que sentia ille mateix.

No, no era decepció. Era un foc lent que cremava amb més força del que l'aigua no l'havia intentat ofegar mai abans i, Kai es va convèncer, l'evaporaria. Ella ho pagaria, això. Era com observar un tapís destrossat per les urpes d'un animal de caça. Taques fosques en un collage de pintura. Els llibres del seu pare s'havien volatitzat de la majoria de prestatges per ser reemplaçats per aquells quaderns de pell en què la família materna sempre havien delimitat tota la seva ascendència des dels dotze aurors fins a ella. No mai pas a ille. Les catifes del terra havien canviat i, com si es burlés de Kai, sota els seus peus l'estora de la sala del te li donava la benvinguda. La taula de despatx havia canviat de banda, però almenys la cadira era la mateixa si bé se li veia el pas del temps. El seu pare sempre l'havia cuidat molt més del que li havia importat mai a ella.

A poc a poc, amb passos temptatius, com si temés que el fràgil equilibri que el seu cor mantenia en relació a aquell lloc es trenqués, Kai va fer una volta al voltant del despatx. Si feia un passa darrera l'altra, i les feia totes rítmiques, segur que el seu cor intentaria reprendre aquella velocitat i no se li desbocaria com si li volgués sortir per la gola. Com la part d’ille que, com electricitat recorrent-le de dalt a baix, volia sortir corrents ben lluny d’allà i cridar contra tot. Va observar la porta i va agrair estar sol, perquè allò era una cosa d’ille i el seu pare, del seu jo del present i del passat. Tocar cadascun dels mobles que solien ser en aquella sala tal i com recordava va ser com assegurar-se que era tot real i que, per desgràcia, ningú no passava la pols allà. Va tocar les prestatgeries, els pocs llibres del seu pare que romanien allà, els marcs dels finestrals, la taula del despatx i el pensiu, allà solitari governant el racó.

El pensiu que estava també cobert de runes, runes que eren purament decoratives i no pas funcionals perquè, del contrari, destorbarien la feina inherent del pensiu. Romania en una taula alta, feta de fusta però amb una textura que imitava la pedra. Aquell pensiu era un dels objectes més preciosos del seu pare, en tots els sentits de la paraula. Una autèntica bellesa artística, un instrument d’un valor incalculable. Un regal d’un vell amic que sempre guardava amb molta nostàlgia, el seu pare el feia servir per escriure. La majoria de gent ho fa servir per guardar memòries, però el seu pare el feia servir per reorganitzar les seves idees, les seves experiències laborals, els seus plantejaments filosòfics. El seu pare sabia que era un privilegi immens disposar d’un instrument com aquest i Kai va agrair que ella no se n’hagués desfet, malgrat que la resta del despatx sí que es veia utilitzat per ella.

Kai va observar el seu entorn des d'aquella posició privilegiada, a la cantonada del despatx, però la impressió no li va fer menys mal que el primer cop. I un pensament il va assaltar tot d'una. Si ella no se n'havia desfet era perquè li interessava. Va tornar a observar el pensiu. L’hauria fet servir? S’hauria atrevit a fer-lo servir? Era massa, demanar que no? Va treure'n la tapa plana circular de pedra i va emanar-ne un fum blanquinós que va anar pujant de mica en mica. Semblava que era funcional, però ho havia de comprovar. No sabia com extreure's els seus propis records i no volia, per error, esborrar-se la memòria així que, esperant que al seu pare no li sabés gaire greu, va obrir l'armariet que hi havia sota el pensiu i va observar els potets que hi havien a sota. Eren de dissenys diversos, però tots eren transparents i amb un tap de suro. Amb etiquetes de diversos colors i formats, hi havia algunes poques paraules o runes per distingir-los.

Sostenint uns quants potets a les mans, deixant-los al terra davant seu, Kai es va adonar que no es veia capaç d’utilitzar-ne cap. Eren els records del seu pare. No podia intruir-hi d’aquesta manera. En tornar a mirar dins del moble, va veure’n uns quants que no estaven marcats. Que estrany. El seu pare sempre era molt meticulós amb aquestes coses. Va comprovar que no fos que haguessin caigut les etiquetes i no, no n’hi havia. Els potets semblaven més nous, també, encara que estaven més endins de l’armari. Kai va fer una inspiració profunda i el cor li va bategar més ràpid. Podria ser…? Podria ser que ell…?

A les mans, el potet que havia agafat sense adonar-se'n tremolava. I si era algun tipus de senyal especial per a ille que el potet no estigués marcat? Segur que el seu pare hauria previst que aquells serien els que ille estaria més temptat de revisar. Després de tornar a destapar amb cura el pensiu, va abocar una mica de líquid del record dins del conc de pedra. Les aigües es van remoure i es van espessir i quan va saber que estava a punt, Kai va abocar-s'hi a poc a poc i no va tardar a veure's xuclat per un remolí de llums blanquinoses enmig del no-res. A poc a poc, el terra va anar prenent forma així com el seu entorn i Kai es va trobar just en aquell despatx, sí. Però tal i com havia de ser, tal i com Kai havia esperat trobar-se'l. Li va calmar una mica el desassossec del cor adonar-se que els detalls que recordava realment havien estat allà i no se'ls havia imaginat amb el pas dels anys.

No estava sol, però en comptes de trobar-hi el seu pare, hi era ella. Va tancar la porta silenciosament i va observar el seu entorn amb mirada calculadora. Kai va arrufar les celles: era tan estrany com veure la Ru fent-se el maquillatge ella mateixa. Kai no va treure els ulls de la porta tancada amb pany i clau: en qualsevol moment entraria el seu pare, oi? Era el seu record, al cap i a la fi. Però la porta romania tancada. Kai es va acostar a la seva mare, que estava remenant els objectes que hi havia a la taula del despatx del seu pare: la seva bossa de viatge. La mare era més jove del que l’havia vist el dia del funeral del director, i Kai es va preguntar quan era. A jutjar per la bossa de viatge del pare, ell es devia estar preparant per anar-se’n d’expedició. Per la finestra, el paisatge estava nevat.

—Per l'amor de Morrigan, Louise. Com se li va acudir combinar aquest vestit amb aquestes arracades? —va exclamar Kai en veu alta, però evidentment el record d’ella no va reaccionar.

Quan Kai la va tornar a mirar després d’haver donat un enèsim cop d’ull a la porta, ella estava traient objectes de dins la bossa del seu pare. La llibreta de viatge, mudes de roba i la bossa de pedres rúniques. No eren les pedres rúniques habituals, com les que Kai havia fet servir per interpretar la vida del director Fontaine, sinó que aquestes les havia inventat el seu pare i li anaven molt bé. Quan se n’anava d’expedició, normalment era per ficar-se en llocs recòndits i investigar algun jaciment rúnic que s’hi hagués descobert, a vegades en estreta col·laboració amb els no-màgics encara que ells no ho solien saber (no sempre, no tots). Per tal d’estabilitzar les zones de treball i com a mesures de protecció, el seu pare feia servir runes. No era bona idea gravar runes directament a material del lloc del jaciment, perquè no se sabia ben bé quina màgia havia estat impregnant aquell indret. Així que, amb aquell set de runes, que ja estaven gravades i encantades per tal que funcionessin però sense desequilibrar la màgia de l’indret, el seu pare estava protegit.

Així que, evidentment, en veure la bossa del seu pare a les mans d’ella se li van posar els pèls de punta. Com s’atrevia a tocar-ho? Ni tan sols a ille li hauria passat pel cap de fer-ho, perquè eren tan delicades. Li hauria agradat prendre-les-hi, però el gest hauria sigut fútil. Allò ja havia passat. Kai va fer un últim cop d’ull a la porta, que romania tancada com sempre, i un pànic creixent li va pujar des del fons de l’estómac. I si aquell record no era del seu pare sinó…? Ella va agafar una de les runes lligades, una de les més complexes —un conjunt de línies, va veure Kai a la distància, que ille hauria necessitat hores mínim per estudiar quines runes representaven i quines no—, i l’estava observant a la llum dels finestrals. Tot seguit, va agafar la seva vareta, va jugar amb ella en els dits de la mà que no sostenia la runa i entre un moviment i el següent la va transformar en una daga. No, un mata-segells, dels que feia servir per obrir les cartes abans de l’hora del te. Sense que li tremolés el pols, i com si allò fos el que l’havia portat allà, va ratllar la runa.

Kai es va aturar abans de tocar-la, conscient tot d’una que gairebé se li havia tirat a sobre per impedir-ho. El crit se li va ofegar a la gola. Allò podia arribar a ser perillosíssim! A tan poca distància, esfereït, Kai es va adonar que la runa romania intacta, excepte que no ho estava. A la punta del mata-segells n’havia quedat la prova, un rastre de la tinta amb què ell havia inscrit la runa. Un detall ínfim però suficient per violar-ne la integritat i, tal i com Kai sempre insistia amb els seus alumnes, suficient per tornar-la ineficient. Ineficient. Ella va tornar a endreçar-ho tot com si no hi hagués estat mai. La porta romania tancada, ille no hi podia fer res i, abans de girar-se, a Kai li va semblar veure com ella somreia. Els límits del record es van començar a esvair de la mateixa manera que Kai tenia la sensació que el món donava voltes al seu voltant.

Va haver de pestanyejar uns quants cops per resituar-se en el present. No podia acabar d’expressar el que acabava de passar. Ho veia tot com imatges soltes, inconnexes que coexistien però Kai no volia entendre com. La integritat de les runes. La funció d’aquella bossa del seu pare. El mata-segells. No, no, no. Va remenar entre els potets des-etiquetats i en va agafar un altre, va abocar-ne una mica al pensiu i s’hi va ficar a dins abans de poder pensar dos cops si era bona idea. Aquesta vegada estava a l’habitació dels seus pares i Kai va tenir l’instint d’avisar la V i en Jared que s’amaguessin, però ells no eren allà. Era negra nit, però a la poca llum dels fanals llunyans es podia veure com estava nevant.

Però Kai va parar atenció al que passava dins l’habitació, encara que hauria volgut ser en qualsevol altre lloc. Els seus pares estaven discutint. No es discutien mai a crits, no muntaven un espectacle enorme, dramàtic. Romanien ben quiets l’un davant de l’altra, una conversa tensa a base de murmuris. Ella tenia una cara gèlida com sempre, un rictus als llavis que el somriure satisfet que li havia vist abans encara desentonava més. I el seu pare… Kai l’havia vist molts cops, amb un posat seriós que feia que li arruguessin les celles: quan estava concentrat amb les runes, per exemple. O quan llegia un llibre feixuc amb un plantejament que no hi havia ni per on agafar-lo. Però no l’havia vist mai enfadat… No pas d’aquella manera. Els seus ulls bullien amb una ràbia que, malgrat parlar en murmuris, també se li notava a la veu.

—Com pots donar suport a aquesta escòria?

—No em vull limitar a acceptar de viure en el món que vivim quan podem fer coses més grans, Pierre. Ara sí que estem enmig de l’escòria! —Va assenyalar la ciutat per la finestra.— Som bruixots, ens mereixem més que tot això.

—Ser bruixots no ens fa superiors als no-màgics! Louise, què t’ha passat? Abans no solies ser així.

—Sí que em coneixes poc, Pierre, si tot just te n’adones ara.

—No ho puc tolerar, això.  O hi renuncies o et denuncio. T’ho juro que…

—Au, vinga, Pierre. Que et penses que estic sola? Fa anys, que dura. No hi pots fer res, perquè el moviment és imparable.—Una pausa i després va afegir, a poc a poc, com si fos una sentència.— I si penses el contrari, estàs molt equivocat.

Tot just Kai havia començat a sentir les últimes paraules que semblà que la boirina del record desfent-se se les enduia. La llum del sol entrà amb força pels finestrals del despatx quan Kai es va adonar que estava assegut al terra de l’habitació. Tenia la sensació que acabava de veure alguna cosa important però davant seu hi havia un mur enorme darrere el qual se li escapava el significat. Ara no s’hi ficaria. Sempre era més fàcil fer veure que les coses no existien. L’habitació dels pares. Havia de treure la V i en Jared d’allà. Ille ja en tenia prou, amb tot plegat. En aixecar-se, es va adonar que a les mans tenia un dels pots des-etiquetats. Eren els records de la seva mare — la seva mare que s’havia atrevit a utilitzar el pensiu del seu pare. Els va agafar tots, per separar-los dels d’ell, com si no volgués que es contaminessin. Ella no tenia cap dret a fer-lo servir.

Però ille els podia fer servir contra ella. Aquest pensament se li va plantar tot sol al cap, que Kai va haver de pensar dos cops què volia dir això. La conversa amb el pare. Evidentment que parlaven de la corrupció, oi? A quina altra cosa ella es podria posar tan a la defensiva quan ell la hi retragués? Va tornar a mirar els potets. Potser els podria fer servir, ille. Potser, en un altre dels potets hi havia proves encara més irrefutables sobre la corrupció. Era massa demanar que en algun hi hagués alguna menció a les reunions i els seus membres? Potser així els podien tancar a tots. Els va agafar tots i se’ls va anar posant a les butxaques de les faldilles, que primerament no en tenia però les hi havia afegit ille. Va tornar a posar-ho tot a lloc, al pensiu, perquè no es notés el seu rastre, va fer un cop d’ull a aquell despatx que ja no era el del seu pare i va tancar la porta.

Intentava mantenir la ment en blanc, com si no hagués passat absolutament res, perquè si ille no hi pensava, no havia passat absolutament res.

—V, Jared, on sou? Hora de marxar! O els fantasmes dels meus avantpassats us maleiran amb el seu mal gust de vestir.

—Ara venim!

Al passadís que hi havia vora el despatx, hi havia uns quants retrats de l’any de la picor. Ella els havia silenciat tots i només els donava veu quan volia el seu consell, és a dir, gairebé mai. Però per alguna raó que Kai no entenia, no s’havia desfet mai d’aquells ulls mirant-ho tot a totes hores. El retrat d’una vella bruixa que estava davant seu il mirava desaprovadorament i ille li va tornar una mirada igual de freda, si es pensava que es podia queixar amb aquell vestit que no li afavoria gens la figura. Sempre havia odiat tots aquells ulls que miraven… Ulls que miraven, es va adonar de seguida. Heus aquí l’alarma anti-robatoris més efectiva del món.

—Escolteu, tots vosaltres. Ni una paraula de la meva visita ni de la dels meus amics, entès? Ni una paraula. Ja podeu comprovar que sé com entrar i us juro que com sàpiga que li heu cantat alguna cosa a la madame, us cremo a tots. I no em sabrà gens de greu.

—No entenc res del que estàs dient, però estàs amenaçant el quadre? —va preguntar la V, des del marc de la porta del menjador. En Jared treia el cap uns pocs centímetres darrere seu.

—Els estic recordant què els convé. Al cap i a la fi, són els ulls de la meva mare. —La paraula, una altra vegada, se li va fer feixuga a l’estómac—. Què heu trobat?

En Jared li va ensenyar la bossa que tenia a les mans, on hi havia unes quantes joies. Suficient per aconseguir un tros més d’or per la cadeneta de l’arbre.

—No sabíem massa què agafar, així que hem agafat només el suficient perquè ella no se n’adonés. Hi ha alguna peça, especialment, que creus que trobaria a faltar?

—Tampoc és que importi, la veritat. —Kai va enfilar cap a la porta principal.— Jo també he aconseguit el que volia, així que ja podem deixar enrere aquest casalot. —Just tancar la porta es va adonar que no recordava on havia deixat la clau de recanvi. Tampoc li va importar. Què faria ara? Podria fer qualsevol cosa.

Com enfonsar els corruptes una mica més. Que et penses que estic sola? Fa anys, que dura. No hi pots fer res, perquè el moviment és imparable. Ella li havia donat, involuntàriament, una de les proves que allò feia anys que es tramava i que ella hi estava implicada. Ara només ho havia de fer arribar a les mans indicades.

—Hauria de parlar amb el Darius ―va anunciar Kai―. M’ho podreu recordar demà quan arribem a l’escola?

—Ah, jo volia enviar-li una carta aquesta nit ―va respondre la V―. Ja li ho comentaré.

En Jared va arrufar les celles però no va dir res. Van travessar la resta del jardí immersos en el silenci. Després del soroll que va fer Kai en tancar les portes de ferro forjat darrere seu, la V va mirar directament a Kai després de fer-li un cop d’ull al Jared, que estava en aire pensatiu.

—I què voleu fer ara? —va preguntar.

—Ja sé que la meva presència és encantadora, però no cal que sigui a totes hores. O sigui que, si l’hotel encara resta dempeus, podem quedar allà a l’hora de sopar. O després de sopar. O demà al matí.

—Em sembla estupendo —va fer un somriure càlid al Jared, abans de preguntar a Kai—. Estaràs bé?

—I tant!

―Encara ens queda molt de dia, eh. Encara tenim coses per visitar, si vols anar a alguna banda ―va insistir aquest cop en Jared.

―També hi podeu anar vosaltres sols. Estaré bé. ―Va recordar la conversa que havia tingut amb la V sobre obrir-se més―. Només vull fer un volt jo sol. Ens veiem després, d’acord?

―Ja saps on som, eh?

―Si l’hotel segueix dempeus! ―va dir Kai, picantt l’ullet i així que es va haver girat per enfilar carrer enllà, es va sentir horrible per totes les implicacions que suposava.

Durant un bon tros es va aconseguir ignorar a ille mateix dient-se que era la seva bona voluntat d’amic de deixar-los una estona de parella. Però no podia ignorar aquella necessitat imperiosa des del fons de l’estómac, aquell brunzit darrere les orelles, que li demanava a crits uns estona per pensar. Reflexionar. Digerir. Va continuar caminant amb passes ràpides, com si anant més ràpid que els seus pensaments els pogués deixar enrere.

*

Però caminar sense rumb, sorprenentment, no li calmava la ment. La seva ment que sempre anava a mil per hora, amb deu mil pensaments (tot el que havia de fer, tot el que volia fer, tot allò que brillava, quina podia ser la pròxima gran aventura), ara també era un remolí però en direcció contrària. Les imatges del que havia vist al pensiu se li amuntegaven una damunt de l’altra, paraules soltes que no es convertien en un pensament complet, com flaixos, com crits, i Kai intentava ignorar-ho tot, perquè si ho ignorava tot desapareixeria, oi?

Inconscientment, Kai va anar a parar on, de fet, volia ser des que havia arribat a Montréal. No es va adonar d’on era fins que portava un tros ben endins, caminant un camí que feia pujada. Els arbres al seu voltant estaven plens de fulles i d’ocells que cantaven. A la llunyania, Kai va veure gent, però no sabia si eren turistes o, com ille, visitants al cementiri. No ho semblava pas, un cementiri, i potser en això Kai hi trobava comfort. Hi havia les làpides funeràries per tot arreu, però si alçaves la vista tot el que es veia era els arbres. Era un cementiri no-màgic, un dels més antics de Montréal, però com tot —al tombar el turó per on estava pujant— hi havia les tombes dels bruixots, els mausuleus de les famílies que havien arribat d’Europa amb els primers vaixells.

Kai hi havia vingut poquíssimes vegades, l’última era un hivern de feia molts anys, però la ruta se la sabia de memòria i —durant uns segons— la lleugera familiaritat dels seus records li donà un comfort que necessitava. Fins que va veure el mausuleu de la família Lafayette i es va adonar, tot d’una, de per què havia arribat fins allà. D’estil neoclàssic, la porta del mausoleu estava acompanyada per unes columnes a banda i banda i una petita cúpula al capdamunt. Des de fora, semblava de la mida justa perquè una persona s’hi pogués estar dreta, però per dins estava encantat perquè hi hagués més espai. Tota una família havia estat enterrada allà al llarg dels anys, al cap i a la fi. Al marc de la porta hi havia els noms, reculant unes quantes generacions, amb espai per a algunes més, però el nom que Kai buscava no hi era.

El nom del seu pare no hi era.

En un altre temps, li hauria donat confort. Com l’últim hivern quan havia arribat fins aquí, quan tenia disset anys, i en no veure el nom del seu pare hi havia trobat el convenciment que necessitava, el fil d’esperança que sí, en algun lloc, el seu pare estava viu. Però ara… El moviment és imparable… Si penses el contrari estàs molt equivocat… Kai reconeixia una amenaça quan la sentia, però sabia que no l’hauria cregut de veritat si no hagués sigut pel mata-segells i la runa. El cor li bategava ben ràpid i ille apretava les mans amb força, anant amb cura amb les ungles acríliques (tan boniques que li havien quedat).

Era una peça que encaixava en un puzzle. Explicava tantes coses d’aquells mesos tan confusos després de la desaparició del seu pare. L’actitud d’ella, de la seva mare. La seva fredor. El poc interès a investigar què havia passat. L’estoïcisme amb què es movia davant de la tempesta emocional que havia sigut Kai. Perquè ella ja ho sabia. La conclusió era tan horrible, el pensament en si, que Kai no s’atrevia a unir tots els punts i formular-lo complet. La seva ment era un remolí catastròfic. El seu pare i la runa defectuosa. Kai l’hauria volgut salvar. Hauria donat qualsevol cosa per poder tirar enrere en el temps i salvar-lo. Esperava que hagués tingut una mort ràpida.

Oh.

Va notar les llàgrimes baixant-li per les galtes després de tastar-ne el gust salat als llavis. No sabia si se li estava destrossant el maquillatge — aquell mateix matí li semblava anys llum i no recordava si havia fet l’encanteri per fixar-se’l. Però va ser un pensament fugaç que tan ràpid va aparèixer com es va esvair, abans que Kai tingués temps d’agafar-s’hi amb força i oblidar tota la resta. No podia moure’s, les cames fixes al terra, la tensió al cos que sabia que li farien mal els músculs. Li hauria agradat deixar unes flors davant del mausoleu, però no havia pensat a comprar-ne.

No podia fer res i ara ell no hi era.

Ni tan sols quedava un nom per recordar-lo. Les onades que l’ofegaven es van agitar com una tempesta interna. Ella. Era cosa d’ella. Era seva la responsabilitat que un dels runòlegs més famosos del país, del món, no tingués una tomba amb què recordar-lo. Era seva la responsabilitat que… Kai tenia la sensació que s’ofegava i es va obligar a inspirar i a expirar, a centrar-se en això tota l’estona. El cor se li va calmar una mica, però encara notava un pes a les butxaques com si il volguessin enfonsar en l’aigua que l’envoltava. Ofegar-le.

En palpar-les, va notar les ampolletes dels records d’ella. Havia de fer-hi alguna cosa. Ho havia de pagar d’alguna manera. Allò no quedaria en va. Recordava vagament haver parlat amb la V sobre contactar en Darius. Però era més que no pas una prova que la corrupció feia anys que durava, que ella hi havia participat. Allò —el mata-segells— era una prova que ella... Que ella. Era una prova. La ràbia que il rossegava per dins, la tristesa que l’ofegava va ser l’energia que finalment va poder fer que es mogués.

Va mirar el mausoleu una última vegada. Aquell cap de setmana era l’aniversari del seu pare. No recordava quin dia exactament, tampoc l’edat que hauria tingut. Allà hauria aconseguit una prova que no havia trobat. Va sospirar. Havia trobat altres coses. Abans d’apartar la vista de la tomba, va pensar en si dir unes paraules, però no li sortia la veu. Va girar cua, sense deixar de pensar en el seu pare. Segur que ell ho entendria. O això esperava. Feia tant de temps.

En sortir del cementiri i enfilar els carrers de Montréal, la ment se li va aclarir una mica. El sol s’estava ponent. S’havia fet molt més tard del que es pensava, però una part d’ille sabia que ho necessitava. Estava tan cansat, ara, però, que donaria el que fos per estar al sofà, amb l’Alexis, posar un capítol de Drag Race i adormir-se als seus braços. Donaria el que fos per tenir-lo al costat, per veure-li la cara, per sentir-li la veu. Això últim ho podia arreglar, es va adonar en trobar una cabina telefònica. No funcionava, però no hi havia res que una mica de màgia no pogués arreglar. Va marcar el número del telèfon amb dits ràpids, un número que se sabia de memòria i volia dir «casa», i va escoltar un, dos, tres cops el ring del telèfon.

—Bonjour, mon chéri.

—Mein Schatz, quina sorpresa més agradable. —Podia sentir el somriure de l’Alexis en el seu to de veu. Una veu que il va fer tremolar de dalt a baix. Tot seguit, com estava badallant. Amb el telèfon a l’orella, Kai va observar la posta de sol a través dels vidres de la cabina telefònica i de cop hi va caure.

—T’he despertat?

—No, no, estava llegint. —L’Alexis va amagar un altre badall i després va admetre.— Bé, de fet sí que m’havia adormit, però a la taula de l’estudi, així que ja va bé que m’hagis despertat… —De fons, Kai sentia com l’Alexis movia papers per sobre la taula—, que així me’n vaig al llit.

—És cosa del destí, que t’havia de trucar ara. Pensa en la teva pobra esquena. —Kai sabia que s’hauria de preocupar més dels patrons del son de l’Alexis, si no fos que il beneficiaven tant com poder parlar a aquestes hores i, ara, no es posaria a comentar aquests detalls.

—Sí, el que tu diguis. —Kai gairebé podia veure la manera com l’Alexis havia girat els ulls. Va sentir com es movia pel pis (tancant portes i llums, les seves passes contra el terra de parquet) i per uns instants, si tancava els ulls, Kai podia imaginar-se que ille també era allà. Tant de bo fos tan fàcil. Si no hagués sigut per les conferències que tenia l’Alexis, aquell cap de setmana ell hauria pogut ser allà.

—Treballes massa, carinyo. Estic segur que et saps tot el que has d’explicar i no cal que et preparis més les preguntes, que sempre saps què preguntar.

I, així, amb la petita familiaritat, tot el que havia passat durant la resta del dia era una mica suportable.

—De fet… No era per les conferències de demà.

—Ah, i què era? —Kai va interrompre’l encuriosit.

—Recordes el número d’Ars Arcanum de fa tres setmanes? —Kai, de fet, no se’n recordava. Havia rebut el número de la revista la setmana de la mort del director i tot seguit s’havia oblidat de llegir-la. Hi havia coses més importants com la profecia i l’arbre i havia arribat un punt en què havia pensat deixar la revista com a regal per quan tot hagués passat—. Que hi havia aquella oferta de feina.

—Aquella tan críptica que em vas comentar?

—La mateixa. A la conferència d’avui me n’han parlat més. És només una… bé, no, només una oferta de feina. És del Morty Springborn. Ja saps com és l’home, com la bibliotecària de la teva escola, la de les drogues, i per això era tan críptica.

—I tu, evidentment, vols treballar amb ell perquè és l’eminència més gran del món.

—És clar.

—Fabulós. I on aniries?

—Ha! Aquesta és la qüestió. On creus?

—Doncs… A Anglaterra? ―No era cap secret que la família Ollivander havia aconseguit reconstruir el negoci de varetologia que tanta fama els havia donat i que, després de tants anys, els seguia mantenint en una de les majors consideracions en el món.

L’Alexis va fer un so amb la gola per negar-ho.

—Torna-hi.

—A Noruega i així podríem veure les llums del nord, quan visiti?

L’Alexis s’estava intentant aguantar el riure, que se li escolava entre les dents.

—Au, vinga, idiota. —Va sospirar.— On he volgut ser sempre?

Kai va obrir la boca per respondre abans de pensar-se la pregunta dos cops. Per un segon va oblidar-se de respirar i va notar totes les emocions que il recorrien per dins desbordant-le.

—Ho dius de debò? —La veu li va sortir com un murmuri, com si no volgués destorbar tota la pel·lícula que s’havia muntat al cap.

—Vaig presentar les meves credencials i encara no sé res segur, però sí, podria ser real. —L’emoció li va trair la serietat amb què havia començat la frase.

—On, doncs?

—Califòrnia.

—Això explica les tendències de la teva eminència. És lluny, però les llars de foc funcionen! Podríem viure a Adams i així seria pràctic pels dos.

—Però encara no és segur, Kai.

—Au, vinga, no et posis realista ara. És l’oportunitat de la teva vida! No actuïs com si no sabessis que realment tens possibilitats d’aconseguir-la. —L’Alexis va riure davant del to que havia gastat Kai per renyar-lo.— Et juro que em sentiran si no t’ho donen.

—Bé, podria venir igualment, així seria…

—Però, a veure! És el senyor Springborn! És el somni de la teva vida.

—Ho sé.

Els pensaments de Kai havien fet un curtcircuit i tenia la sensació que no sabia com expressar-ho en paraules. Va començar a jugar amb el cable del telèfon per descarregar energia.

—T’estimo tant.

—I jo encara més. —Un silenci i Kai sentia com l’Alexis respirava. La simple tranquil·litat de ser-hi.— Trucaves per algun motiu?

Kai va mirar directament al sol, pràcticament desaparegut darrere els edificis, per intentar oblidar tot el que havia passat abans de la trucada.

—Et trobo a faltar —va respondre evasivament, però no deixava de ser la veritat; gairebé havia oblidat perquè l’havia trucat i si podia seguir ignorant-ho una estona més, que així fos—. Sé que encara hem de buscar el pis, però sobre la decoració estava pensant…

—Ah, no, no, para el carro. Pensava que podríem utilitzar els meus mobles de Berlin…

—Morrigan, dóna’m paciència!


Llegit 48 vegades


< Anterior capítol || Pròxim capítol >

 


Comentaris
Envia un comentari!: Per comentar has d'estar registrat. Registra't és gratuït ;-)


  • AvatarCass RossEnviat el 06/11/2022 a les 17:53:42
    #28152He escrit 12 fanfics amb un total de 58 capítols

    Va ser guai fer un altre capítol que passés lluny de l'escola i, aquest cop, poder fer uns quants call-backs al viatge a Utica, com ja faig des de la primera línia. Evidentment, sabem que Kai és el shipper nº 1 de la V i en Jared, només superat a la vida real per les seves autores. És per això, en veure els altres dos, que no es pot estar de trobar a faltar l'Alexis, sort que al final apareix una mica ;) Tot el diàleg a la botiga de l'or va ser molt divertit d'escriure i així vaig poder recuperar una mica la idea de Kai i el francès, que ho havia deixat una mica abandonat anteriorment. Idealment, m'hauria agradat aprofundir més en aquesta part de tots tres visitant Montréal, però les circumstàncies van anar com van anar i el capítol es va quedar així.

    La segona escena: és un mèrit especial, oi, escriure una escena de 6k paraules? Demanaria perdó pr totes les parrafades de descripció i per tants flashbacks seguits, però la veritat és que trobo que és una lectura amena i no es fa dens. És, aquest, el punt àlgid de la trama de Kai i on, amb més o menys gràcia i habilitat, he intentat conduir la seva trama personal en tots els capítols anteriors. Tinc la sensació que no me'n vaig sortir gaire bé, perquè escriure coses llargues no en sé, però com amb moltes altres coses, aquesta fanfiction m'està ajudant moltíssim a créixer com a escriptor.

    No sé gaire què comentar d'aquesta escena però tinc moltes ganes de veure'n els vostres pensaments i les vostres reaccions a la informació revelada. La resta de l'escena al cementiri, bàsicament ho vaig tallar en dues escenes perquè no podia amb una monstruositat d'escena encara més, més llarga. M'agrada molt el final del capítol, la conversa entre l'Alexis i Kai, que és tan important en tants aspectes però també per intentar acabar el capítol en una nota positiva. M'ho vaig passar molt bé, escrivint una mica de ship, però com amb tot hauria pogut aprofundir-hi més del que vaig fer-ho.

    Merci a la Marta i a la Mercè per l'ajuda amb la recerca i el suport a l'hora d'escriure aquest capítol <3

    Ens llegim,

    Cass

    PS. Evidentment, el títol és una referència a Drag Race, una altra frase de l'A'Whora que ja ha titulat altres capítols de Kai ("You read books and I'm on the cover"). No he rellegit el capítol i estic fent el comentari de memòria, però espero que si hi ha cap altra referència a Drag Race o així sigui prou auto-explicativa. Si no és el cas, la podeu assenyalar i la comento.