Un sacseig al llit la va despertar.

La sala del control del Millenium Falcon, on estava viatjant amb l’R2D2 i el C3PO, es va dissipar i es va convertir en color negre mentre notava el tacte familiar dels seus llençols que la tapaven. Va respirar profundament, la banda sonora de Star Wars encara ressonant al seu cap com si seguís al somni, i va obrir els ulls.

El seu entorn es veia borrós sense les ulleres, però la llum de la televisió que queia sobre d’ella la va fer adonar que no s’estava imaginant la música, sinó que sortia de la pantalla, i va recordar la situació. Devia haver fet una capcinada a mitja pel·lícula, cosa que no era estranya, amb l’hora que era. L’últim que recordava era el principi del tercer episodi. Esperava no haver-se perdut gaire estona.

―Jared? ―va preguntar, i immediatament va notar moviment al seu costat.

―Merda, perdó, perdó ―va respondre ell mentre feia soroll, remenant com si busqués alguna cosa―. T’he despertat, oi? És que he fet un bot, quan ha sortit la segona estrella de la mort. Perdó.

La V va parpellejar mentre s’incorporava i veia com en Jared trobava finalment el comandament i pausava la pel·lícula. Quan havia après a fer-lo servir, si feia una estona li semblava tecnologia del segle vinent? I què volia dir, la segona estrella de la mort? Si quan s’havia adormit, ni tan sols la primera…

En Jared li va passar les ulleres i ella va mirar la pantalla. En veure el que hi havia, va haver de mantenir la mandíbula a lloc, tot i que amenaçava de caure i deixar-la amb la boca oberta. Efectivament, la segona estrella de la mort a mig construir i Darth Vader arribant-hi.

El principi de l’episodi sis.

―Jared ―va fer amb tota la calma que va ser capaç de conjurar―. Quina hora és?

―Si obrissis la finestra, probablement ja veuries el sol ―va dir ell com a única explicació, mentre es removia al lloc amb impaciència―. Puc tornar a posar-la en marxa, doncs?

La V li va analitzar l’expressió nerviosa, totalment en xoc i processant el que tenia davant. El pla era veure tres episodis; quatre, si aguantaven. Però d’alguna manera, en Jared s’hi havia enganxat fins al punt que, en lloc de dormir, havia passat la nit fent una senyora marató que l’havia portat fins a l’última entrega de la trilogia original.

Tot i que una part d’ella s’indignava davant del fet que ho hagués vist sense tenir-la en compte, un enorme somriure va sorgir a la seva cara.

―V ―li va recordar ell, donant-li pressa i amb clars senyals de nerviosisme―. La pel·lícula. Puc?

La V va dirigir la mirada amunt, cap al rellotge de la paret, i va distingir les busques que marcaven que ja s’acostaven les sis del matí. Tot i que se li trencava el cor, va fer el més responsable i es va girar cap a en Jared.

―Jared, la pel·lícula dura més de dues hores ―va fer amb suavitat.

―I? ―va respondre ell immediatament.

―Que les classes comencen a les vuit. No tenim temps.

―Són les sis menys vint. És clar que tenim temps. I no seria la primera vegada que arribaria tard, et recomano que ho provis.

―Però… i l’esmorzar? Penses anar a classe sense menjar I sense beure cafè, quan no has dormit? ―va preguntar, incrèdula.

―V, no ho entens ―va dir ell seriosament, tot i que la V no podia posar en paraules fins a quin punt ho entenia―. No pots pretendre que deixi el Han hivernant fins que em miri la següent ves a saber quan. L’he de treure d’allà.

La V va posar-se a riure, amb felicitat i encara sense creure-s’ho. Tot i que tenia l’esperança que li podria semblar interessant, la saga, mai no s’hauria pensat que…

―O sigui que t’ha agradat el Han, eh? ―va preguntar, satisfeta d’haver-la encertat.

―Quan em vas dir que m’hi assemblava? Millor. Compliment. De la història.

La V va tornar a riure i li va passar els braços pel clatell, sense poder-se treure la cara d’alegria que portava enclastada i oblidant-se de les classes de les vuit per un moment.

―Recorda això quan et demani disfresses coordinades per Halloween.

Si és que hi havia escola a l’octubre, va pensar. Tot i això, no ho va dir. Va aprofitar l’abraçada per acostar en Jared a ella, però ell la va aturar a mig camí.

―V, de veritat, la pel·lícula. Si no la torno a posar, no tindré temps, tu mateixa ho has dit.

La V va parpellejar, massa sorpresa per indignar-se, i es va separar d’ell perquè pogués tornar a agafar el comandament. No va poder evitar tenir la sensació que acabava de crear un monstre. I no sentia ni una mil·lèsima de penediment al respecte.

―D’acord, aquí tens el pla d’acció ―va dir quan va recuperar la capacitat de fer un discurs coherent―. Tu posa la pel·lícula, i jo vaig a la cuina a buscar esmorzar i el pujo perquè el mengem mentre som aquí. Però quan m’assegui a mirar els tres episodis que has tingut l’audàcia de veure sense mi, poses el cul al sofà i em fas companyia.

Abans que la V tingués temps de preguntar-se si havia estirat massa la corda, en Jared va fer que sí amb el cap sense dubtar.

―Cap problema ―va respondre amb seguretat abans d’apretar el play.

La V va fer que no i li va fer un petó a la galta abans d’arribar-se a l’extrem del llit per posar-se les sabates, amb la imatge de les disfresses d’en Han i la Leia que havia d’aconseguir en els següents cinc mesos a la ment. Semblava que no tornaria a estar mai sola en la seva obsessió per Star Wars enmig de bruixots ignorants al respecte.

I això la feia estar molt, molt satisfeta.

*

La V va observar el seu puny alçat, a punt per trucar a la porta, i va sospirar. No era la primera vegada que li demanava al subdirector (director, ara director) material per l’aula, però tot i que ell no tenia per què descobrir-ho, el fet que fos per segellar l’arbre ho convertia en una història totalment diferent. Havien buscat una bona excusa, es va recordar. No havia fet comprar gaire or, en els anys que portava allà, però no era res descabellat. Comparat amb el que gastaven altres professors, allò no tenia cap importància.

Abans de poder-s’hi repensar, va moure el puny per trucar i va fer una ullada enrere, on en Jared i Kai s’esperaven sota un encanteri mimetitzador. Tot i que no els veia (i millor, volia dir que el camuflatge havia estat efectiu), saber que hi eren ajudava. Per molt que quan ho havien proposat, ella hagués dit que no calia.

La porta es va obrir, i l’expressió sempre tensa del professor Martin va es va torçar en una petita ganyota que la V es va preguntar si s’acabava d’imaginar. Va decidir que era millor pensar que havia estat un efecte de la llum i va somriure amb energia.

―Bona tarda, senyor director. He arribat a l’hora correcta, oi?

―Sí, sí ―va dir ell amb avorriment―. Passi i digui el que hagi de dir.

La V no s’ho va fer dir dues vegades i va entrar al despatx de cop, cosa que encara va fer més sobtat el que va trobar davant seu. Tota decoració que el difunt director hagués posat al despatx en les dècades que hi havia passat havia desaparegut, i els llibres polsosos de les prestatgeries s’havien convertit en volums nous de trinca. On l’antiga habitació tenia un aire decadent però mínimament acollidor, aquesta s’havia convertit en un lloc fred, de línies rectes i amb cada detall vigilat perquè no sortís de la norma.

Va empassar saliva.

―Vostè dirà ―va fer el Ricky, acomodant-se a la butaca (que, val a dir, també es veia prou nova) i fent-li un senyal perquè s’asseiés a la cadira de fusta de l’altra banda de la taula. Ella li va fer cas i va obrir la boca per arrencar.

―Doncs bé, professor Martin, el cas és que…

―Director. No s’equivoqui.

La V va parpellejar dues vegades seguides. Merda, merda. Començava bé.

―Cert, disculpi. És el costum ―va seguir tot i que la seva energia havia disminuït un punt―. Com ja sap, senyor director, a l’aula d’Alquímia necessitem anar renovant materials per analitzar i experimentar, i…

―I bé que ho fem, no? O és que no ha rebut els metalls habituals? ―va preguntar ell mentre recollia un pergamí que havia deixat a un costat de la taula.

―Sí, és clar, i molt agraïda ―va dir, suposant que no faria cap mal actuar amb més humilitat de la que tocava―. El que passa és que m’he topat amb un article de la professora de l’escola de Califòrnia sobre un projecte que va fer amb els seus alumnes de setè el curs passat ―era veritat. Si ho comprovava, el trobaria―. En aquest projecte, van fer un estudi exhaustiu del que, com vostè segur que sap, és el material perfecte en la meva disciplina.

El director va aixecar la vista del pergamí, que havia estat analitzant, i va alçar una cella mentre l’observava.

―No deu pas pretendre que comprem or, professora Wilson-Torres. Oi?

La V es va agafar el volant de la faldilla fort per deixar anar nervis per les mans. No passava res. Ell sempre deia que no de primeres, es va recordar. Se l’havia de convèncer.

―No gaire, només uns grams ―va explicar―. He pensat que… si l’escola de Califòrnia oferia projectes tan interessants, nosaltres no podríem ser menys. Per alguna raó som l’escola del COMEUA.

―Wilson-Torres…

―A més a més, no gasto mai gaire res ―va seguir la V abans que ell pogués queixar-se―. A banda del material mínim, vull dir. Jo mateixa faig el manteniment del búnquer i dels estris de l’aula. Tenim els millors resultats d’Alquímia del país, i podrien ser més bons amb una mica d’ajuda. No vull cap gran instal·lació, ni res per l’estil. Només uns grams d’or.

―Wilson-Torres ―va dir ell amb autoritat, i la V va fer silenci―. Els projectes interessants no són per tenir grans recursos, sinó per la creativitat dels professors. Només ha vingut fins aquí per fer-me saber que les seves propostes tenen carències en comparació als que duen a terme altres professors en la seva matèria?

―No, de cap manera, només…

―Sempre l’he considerat una persona raonable i competent, però aquest curs la veig distreta ―va seguir el director, tornant al pergamí i escrivint-hi alguna cosa―. I si vostè mateixa diu que no està a l’alçada dels altres, potser ens podríem replantejar la seva continuïtat. Al capdavall, segur que agrairia més temps per estar a casa, oi?

La V va notar com la sang se li glaçava a les venes. No podia parlar seriosament. No la faria fora així com així, per demanar material per la seva aula. Què faria, ella, sense Ilvermorny?

―No, pr… director Martin. Estic molt implicada amb la meva feina, com ja sap.

―Bé ―va fer ell, encara concentrat en el que escrivia―. Llavors, suposo que ens entenem.

La V va fer que sí amb el cap a poc a poc, convençuda que, encara que no la mirés, el director coneixia tots els seus moviments. I tot i que feia mesos que sabia amb qui es relacionava i amb quins mètodes estava d’acord, va ser la primera vegada que va patir per si l’home que tenia assegut davant podia prendre represàlies cap a ells, a qui havia assignat una feina que li hauria donat un cert reconeixement; feina en la qual, fins on ell sabia, havien fracassat, provocant que algú altre se n’hagués d’encarregar. 

―Faci’m arribar una petició per escrit i veurem què s’hi pot fer ―va concloure ell―. Però no esperi gran cosa. L’escola sencera està en caos des de la tràgica mort de l’Agilbert. Estic segur que entendrà que no podem prioritzar… peticions de poca importància quan hi ha tant de què ocupar-se. I si això és tot, tinc feina. Sap el camí cap a la porta, oi?

―Gràcies, director ―va fer la V sense expressió abans d’aixecar-se per sortir d’allà.

Mentre s’allunyava pel passadís, només alguns petits sorolls delataven les figures invisibles que la seguien.

*

―És un imbècil integral ―va fer en Jared just quan entraven al despatx de Kai, mentre es treien l’encanteri mimetitzador.

―Cap novetat sobre la capa de la terra―va respondre la V per treure-li importància, tot i que no va parar de mirar a terra.

―Qui és un imbècil integral?

Tots tres es van quedar clavats al lloc en sentir la veu que venia del costat de la llar de foc i que no era allà quan havien marxat.

―Darius! ―va reaccionar la V en reconèixer la figura del noi, que estava dret amb els braços creuats com si fes una estona que s’esperava―. Què hi fas, aquí? No ens havíem de reunir a través de la xemeneia?

―Aquesta no és la pregunta més important! Prioritats, V! ―va exclamar Kai, i va clavar la mirada en ell―. Es pot saber com has entrat al meu despatx?

―És un dels temes que hem de parlar ―va respondre en Darius―. Aparentment, totes les persones de confiança de la conspiració tenen accés a les habitacions dels professors, ara. Per si necessiten fer-hi res en previsió de l’aniversari de la Chepi, o per si hi han d’entrar aquell dia. A mi m’hi van afegir abans de la festa, es veu. Si teniu res important aquí, us recomano que ho canvieu de lloc.

Kai es va deixar caure a una cadira i la V li va posar la mà a l’espatlla. La perspectiva que la seva mare pogués entrar, o pitjor, que ja hagués entrat al seu despatx i habitació, un lloc privat on només portava persones de confiança… Dubtava que la Dahlia es molestés a entrar a la d’en Jared. La mare de Kai era un altre tema. Si més no, podia ser que tingués més… curiositat.

―Gràcies per avisar ―va dir la V, ja que semblava que els altres dos havien quedat muts.

―I vosaltres, de qui parlàveu? ―va tornar a preguntar en Darius―. Ha passat res?

―Ah, no. He anat a demanar or al nou director, ja està.

―No ha estat precisament amable ―va afegir Kai, i en Jared va fer un gruny afirmatiu.

―Estàs bé? ―va preguntar en Darius, mirant-la.

―Sí, sí ―va respondre ella, movent la mà per treure-li importància―. Puc suportar-ho. Encara no ens has explicat per què ets aquí de cos present.

―M’han enviat a fer-li una visita sorpresa al nou director perquè vegi que ha d’estar sempre en alerta, però no volen que se senti important, per això han fet venir un mindundi com jo. He pensat que, en lloc de cancel·lar la reunió, ja que venia, podia passar i així ens vèiem en persona. Però no tinc gaire temps.

―Anem per feina, doncs ―va fer la V―. Ja que em sembla que haurem de trobar una nova localització per l’or que tenim aquí al despatx, el vaig a agafar i així et posem al dia del tema.

―Perfecte. Jo necessito parlar de com infiltrar els agents de la comunitat internacional el trenta de maig.

Es va notar defallir un moment davant d’aquelles paraules. Trenta de maig. Menys d’un mes, faltava, per l’aniversari de la Chepi. Menys d’un mes perquè es decidís el destí de tots plegats, per bé o per mal.

La V va remenar el cap, decidint que no li servia de res capficar-s’hi quan hi havia tanta feina per fer, i va anar al moble on tenien l’or guardat en un calaix. De moment, era una quantitat insignificant, que havia adquirit ella en una botiga de compra i venda de joies antigues. Però només havien tingut quatre dies, i tenien diversos plans més per aconseguir el que necessitaven. Ara, que una bona comanda feta a través d’Ilvermorny… ajudaria, i no pas poc.

―No et farà fora. Ho saps, oi?

La V es va quedar quieta mentre notava com en Jared s’acostava des de darrere i es col·locava silenciosament al seu costat. Incapaç d’alçar la mirada, es va fixar en les peces trencades d’una polsera daurada a les seves mans. Estava passant-se d’optimista? Una polsera trencada i quatre rampoines més, havien aconseguit. Realment eren les millors persones per dur a terme aquella tasca, o els anava tot enorme?

―Suposo.

―No, V, no està obert a debat. Molt abans de fer-te fora a tu, em farà fora a mi. Només vol fer-se l’important, perquè si ens amenaça, ens pot tenir més controlats. No sap liderar d’una altra manera. Però això no vol dir que sigui veritat, el que t’ha dit. No trobaria ningú a l’alçada, i ho sap.

La V va mirar-lo un segon amb agraïment i va tornar a la seva tasca, recordant-se que no estaven sols i havia de dissimular. I tot i això, el que li acabava de dir en Jared havia fet que les mans li anessin més de pressa i el cervell estigués més despert. Perquè era allò, el que la preocupava, en realitat. No com l’havia tractat el Ricky, sinó la possibilitat que es pogués quedar sense feina.

Abans de marxar, en Jared li va passar un braç per la cintura durant un segon i li va fer un petó a la templa. La V es va girar cap a ell, sorpresa que actués així en públic, però ja el va trobar d’esquena i allunyant-se com si no hagués passat res. 

Hauria tornat a la feina si no hagués vist que en Darius la mirava amb les celles alçades. Ah.

La V va passar unes mil·lèsimes de segon debatent què fer mentre sentia que Kai i en Jared parlaven de fons, però tampoc no era que tingués gaire opció. I, al capdavall… Es veia d’una hora lluny, sent sincers. La Mary Jane feia un parell de dies li havia fet un gest amenaçador des de l’altre punta del menjador, i estava segura que en George, com a mínim, ho sabia. Per això, es va arronsar d’espatlles, sense poder frenar el somriure de confirmació que li va sortir.

En Darius, per la seva banda, va fer que sí amb el cap amb una expressió satisfeta, i la V va estar contenta que se n’alegrés. Quan ell va obrir la boca per dir alguna cosa, però, va fer un gest per frenar-lo, pensant que una cosa era que ella en fos conscient, que els havia vist, i una de molt diferent era que ho sabés en Jared. Ja l’hi diria després de la reunió, quan en Darius no hi fos present, perquè no s’enrarís l’ambient.

―V, m’estàs escoltant? ―va fer la veu de Kai amb un to insistent.

―Què? Ah, no, perdona. Què deies?

Kai va posar els ulls en blanc al costat d’en Jared i es va acostar a ella, posant-li una capsa metàl·lica a les mans.

―Que desis l’or aquí i l’anirem a enterrar al costat del cobert dels animals. En algun lloc on no hi hagi bèsties que cavin, vull dir, és clar. Ni ensums. Espera, espera, idea brillant ―Kai es va girar de cop a en Jared―. Podríem aconseguir un ensum! Si el deixem anar en un carrer ple de gent, segur que ens torna amb un munt de material!

―D’això se’n diu robar, Kai ―va avisar-le la V mentre ille tornava cap a en Jared, segur que per traçar algun pla meravellós sobre com aconseguir un ensum.

―I què? Puc anar a buscar or al mercat negre però no robar-lo de les butxaques de la gent rica? Tot és il·legal, al final, però és per una bona causa! I amb el que costa, dubto que et puguis permetre comprar-ne gaire més amb els teus diners!

La V va dubtar un moment. Sí, el que deia tenia lògica. I tot i això…

―D’acord, pensem-hi, però com a últim recurs. Ja, ja sé que hem de fer una cadena sencera que envolti l’arbre amb un fragment prou gran per dibuixar-hi la runa, i que això és molt d’or ―va seguir ella ràpidament quan Kai va fer senyal de discutir-l’hi―. No et dic que no, però busquem alternatives, primer.

―Entès. Però en Jared m’explicarà ara mateix on es troben els ensums.

La V va sospirar, però il va deixar fer. Tot i que no li agradés la idea, tenia raó que no hi havia gaires alternatives. I si havia de servir per salvar el destí de la humanitat… doncs bé, era un mal menor, pensant amb lògica.

―Jo aniré a fer la meva visita al senyor director ―va concloure en Darius―. Si tinc novetats de la comunitat internacional, us ho faré saber. De moment, estan planificant la vinguda als Estats Units sense cridar l’atenció. Aviat els tindrem aquí.

Van fer que sí tots tres, i Kai va anar a la porta per comprovar que no hi hagués ningú al passadís. Mentrestant, en Darius va donar-li la mà a en Jared en senyal de despedida, sense amagar l’expressió de saber coses, que va fer que el professor posés cara de no entendre res del que passava. La V va renyar-lo amb la mirada i ell li va passar el braç per les espatlles abans de dir:

―Me n’alegro.

I amb un somriure mentre es despedia de Kai, va sortir del despatx.

―Què li passa, a aquest? ―va preguntar en Jared, molest.

―Que no has estat gaire dissimulat, això passa ―va respondre la V, divertida, i li va fer un petó a la galta.

―Bé, bé, molt bonic, però tinc una gran proposta que no podreu rebutjar ―va exclamar Kai obrint els braços amb grandiloqüència―. Què us semblaria, fer un viatget tots tres abans que s’acabi el món d’aquí tres setmanes?

―Un viatge, ara? ―va preguntar la V, sorpresa―. Vols dir, que ens hi cap?

―I és clar que sí! És més, estic segura que és el millor que podem fer. Per esbargir-nos. El cap de setmana del 22-23, per exemple. No em direu que no és una gran idea!

―Kai, els caps de setmana soc amb els meus pares. Que hi hagi algú amb ells no vol dir que vulgui renunciar a veure’ls…

―I on proposes que anem, a veure, que puguem organitzar el viatge en dues setmanes?

―Doncs a Montréal, és clar. Em vaig criar allà i no costaria gens, de trobar la manera.

La V va començar a parlar però es va aturar de cop, com si li hagués caigut un llamp a sobre. Finals de maig, a Montréal.

L’aniversari del seu pare.

―I no hi podríem anar a l’estiu, quan haguem salvat el món i tal? ―va preguntar en Jared―. Segur que a la V li seria més fàcil de comb…

―Bé, potser ho puc gestionar ―va intervenir-hi la V, davant de les mirades sorpreses de tots dos―. No et prometo res, però ho miraré. Al capdavall, sí que necessitem escampar la boira. No trobes, Jared?

L’interpel·lat va arrufar les celles, però es va arronsar d’espatlles i va fer que sí amb el cap.

―El que digueu m’adaptaré.

―Està decidit, doncs! ―va seguir Kai amb una expressió alegre que hauria pogut enganyar qualsevol; potser, fins i tot, a si mateix―. A Montréal! Potser fins i tot aconseguirem or a algun lloc!

La V li va dedicar un somriure encoratjador i va mirar les joies que havien quedat dins de la caixa metàl·lica. Potser or, potser una altra cosa, però fos com fos, esperava que tots trobessin el que necessitaven.

*

El fogonet va deixar anar un parell de flamarades abans d’apagar-se del tot. El líquid que hi havia al recipient de just a sobre no va deixar de bullir, encara, però la V sabia que ho faria al cap d’uns minuts. Els fums que es generaven a l’aparell desapareixien cel enllà, allunyant-se d’Ilvermorny i barrejant-se en la boira des de la terrassa de la seva habitació, exactament del color que havien de ser. Uns dies més, i ho tindria tot llest.

Va mirar el rellotge de la paret i es va anar a asseure just a sota, on uns pergamins amb un encanteri perquè no sortissin volant s’esperaven a mig corregir. Les pràctiques de sisè en la seva primera experiència amb transmutacions elementals havien estat frustrants i emocionants a parts iguals, i la gran majoria de la classe havia aconseguit uns resultats bastants positius. L’informe de la Scarlett, per exemple, tot pulcre i detallat, explicava una transmutació de l’aire perfecta. La V sabia que tenia un deu abans de llegir-lo, però no per això el va passar de llarg. Se’l va col·locar davant, a terra, i va agafar un bolígraf de tinta lila per posar-se a corregir.

Just llavors, es va sentir un soroll de passos que pujaven per les escales i se li va accelerar la freqüència cardíaca en qüestió de segons. Calma’t, V, va pensar. Ja ho sabia, que no podia faltar gaire perquè en Jared es llevés. I tot i això…

No va apartar la mirada del pergamí quan va arribar al replà, com si estigués molt concentrada en la correcció. De fet, ho hauria d’estar, es va recordar. Volia tenir allò enllestit abans que s’acabés el cap de setmana, que només faltaven sis dies pel viatge a Montréal i no podria fer res, aquells dies, per compensar, entre la sortida i el fet que aniria més tardes a casa entre setmana. I ja havien arribat a la meitat de maig. No era que faltés gaire per final de curs.

Ni per l’aniversari de la Chepi, és clar. El d’en Jared era dos dies després i, encara que ja tenia els regals, li semblava que havia de passar en un altre univers. Cosa que podria ser bastant certa, val a dir, tal com anaven.

Va notar que en Jared s’asseia darrere d’ella, arrepenjant-se a la paret, i es va concentrar (molt, moltíssim) en la cal·ligrafia immaculada de la Scarlett mentre ell li envoltava la cintura amb els braços i li feia un petó a la galta abans de fer-se enrere per deixar-la corregir amb tranquil·litat. Les preguntes van atacar la ment de la V. Li hauria de preguntar en aquell moment, o era millor esperar? I si esperava, fins a quan? No era que tingués tot el temps del món, perquè al cap d’una hora marxava cap a casa, i s’havien de decidir abans.

Quan acabés de corregir l’informe de la Scarlett, va sentenciar mentre agafava bé el bolígraf. De ben segur que això ho podria fer, que no hi havia gaire res a dir. Però… i si s’estava equivocant? Al capdavall, feia exactament dues setmanes que estava amb en Jared, i tampoc no ho havien fet oficial en cap moment ni res per l’estil. I no era ella, que no parava de dir i pensar que no podia posar-hi pressió extra per no carregar-s’ho? I tanmateix… estava anant tan bé, tot plegat, que d’alguna manera tenia la sensació que era el que tocava, com si fes mesos, que la cosa funcionava. S’havia tornat boja? Sí, definitivament es devia haver tornat boja, perquè s’estava saltant mil passos. I si no deia res i ho deixava per un altre moment? Si és que hi havia un altre moment, és clar…

―Què? ―va fer en Jared, no ben bé amb to de pregunta sinó d’afirmació.

―Què de què?

―És evident que et ronda alguna cosa pel cap ―va seguir ell―. Ho vols compartir? Perquè si dubtes tant, probablement té a veure amb mi.

Va ser notar com ell es tensava a la seva esquena i la V es va incorporar de cop, per treure-li del cap el que fos que havia pensat.

―No. Vull dir, sí. Però no és res dolent. Espero ―va afegir a sota veu.

―Llavors? ―va preguntar en Jared.

La V va agafar aire i va clavar la mirada en les ungles curtes de la mà dreta, que portava pintades d’un color blau clar que ja començava a caure a trossets en els extrems, trobant-les molt interessants de cop.

―Pots dir que no ―va dir primer, com a prefaci, perquè quedés clar―. No t’ho retrauré, ni m’enfadaré, ni res. Només presento una possibilitat que pot ser acceptada o rebutjada sense cap conseqüència.

―T’escolto ―va fer en Jared, però la V va sentir que empassava saliva.

―Vols venir avui a casa a conèixer els meus pares? ―va deixar anar de cop.

Es va fer el silenci.

―No com a res en concret ―es va afanyar a aclarir―. Vull dir, que els puc dir que ets un amic, i ja està, si ho prefereixes. Fa molt de temps que coneixen a Kai, al capdavall, i han sentit parlar de tu tot el curs. La meva mare fins i tot t’ha alimentat diversos dilluns a base de tamales vegans de carmanyola. Només és perquè et posin cara.

Abans que la seva mare les oblidés totes, ara que els noms ja anaven i venien. Les cares, almenys, encara restaven intactes. El pas del temps diria per quant.

―I que pots dir que no ―va recordar-li―. Sense cap problema. Ja està, això era tot.

Va empènyer un lateral del pintaungles que tenia pintat al polze, fent-ne caure un trosset esquerdat a terra. S’havia equivocat, definitivament. En què pensava? Ara el pobre havia de donar-li una resposta! L’havia deixat totalment acorralat?

―Guai ―va dir, només.

La V va alçar la mirada cap a ell.

―Guai?

―Sí, cap problema. De fet, m’agradarà molt conèixer-los. Ja anava sent hora.

La V va somriure i es va arrapar una mica més a ell, encara amb el cor a mil, però alleugerida. Va fixar-se un moment en la samarreta que portava, la de Star Wars que li havia deixat el quatre de maig i ella havia portat uns dies més abans de tornar-la a passar per la rentadora. La nit abans li havia fet posar perquè havia perdut la seva olor, i volia tornar-la a portar uns quants dies.

―De veritat?

―Que sí, pesada. I em pots presentar com et sigui més còmode. A mi tot m’està bé.

El somriure de la V es va eixamplar a mida que les paraules s’anaven assentant al seu cap. Estava prou convençut del que tenien per deixar que el presentés com alguna cosa més que un amic. Allò, de per si sol, venint d’ell, ja era… enorme. Enorme.

Finalment, va deixar el pergamí de la Scarlett a terra i es va recolzar en ell, acomodant-se bé. Era… plàcid, el que havien aconseguit. Tranquil. Havien entrat de seguida en una mena de comoditat i rutina que ni tan sols no havien hagut de planificar. Com si hagués caigut una torrada de melmelada de la taula i no tan sols hagués arribat pel cantó que no estava sucat, sinó que algú hagués deixat per alguna raó un plat a terra i la torrada hagués anat a parar exactament al mig.

Les metàfores no eren el seu fort.

Però era igual. Tenia en Jared, i Kai, i les coses amb la seva família rutllaven dins de les circumstàncies, i si el món s’acabava al cap de quinze dies, podia dir que havia tingut uns darrers moments prou lluminosos.

I això estava molt bé.

*

El somriure de la V no marxava.

Es va asseure a l’extrem del sofà i va agafar l’iPad mentre les imatges del que acabava de passar es repetien al seu cap. Les cares dels seus pares quan els havia dit que volia explicar-los una cosa, la mirada còmplice que s’havien fet entre ells com si ho haguessin sabut tot aquell temps, en Jared entrant i fent que ja no hi hagués marxa enrere. El moment de dubte després de dir “aquest és…”, de no saber com presentar-lo, per acabar dient “en Jared” i saber que ja ho entendrien. El seu pare comentant com si res que era evident que la feia feliç, la seva mare amb la cara més alegre que li havia vist en les últimes setmanes. “El dels tamales vegans”, havia dit, sense que ella ho hagués d’explicar. I llavors havia fet que sí amb el cap, com si tot tingués sentit.

Va obrir l’excel dels números familiars i es va posar a prendre nota de les darreres despeses. Just llavors, en Jared, que havia passat pel lavabo, va entrar a la sala d’estar amb una cara de satisfacció que devia rivalitzar amb la seva pròpia. I en lloc d’aprofitar l’espai que li havia deixat la V per seure, es va estirar tan llarg com era al sofà, deixant el cap recolzat a la seva falda.

―Eh, tu, tinc feina, ho saps? ―va fer ella apartant la tauleta.

―Sempre tens feina. Si no fos intrusiu, no et veuria mai!

―Això és mentida i ho saps.

Li va fer un cop a l’espatlla i en Jared va riure. Es feia estrany, ser amb ell allà, a la casa on s’havia criat, però estava convençuda que no li costaria acostumar-s’hi. Li va apartar una grenya de la cara i va deixar l’iPad definitivament a un costat.

―Quan en Matt em renyi per no tenir la feina feta, diré que ha estat culpa teva.

―Estaràs en el teu dret.

―I quan l’hagi de fer després de sopar i no m’aguanti, em faràs un te i me’l portaràs.

―No ho faig sempre?

―No, al matí estàs massa adormit.

―És clar, però aquí hi ha la gràcia. Al matí no necessites ajuda de ningú perquè estàs amb l’energia pels núvols. I jo hi soc quan et baixa i et cal que tingui cura de tu. És perfecte, i no ho dic jo, els fets parlen per si sols.

―Sempre tens una resposta per a tot, oi?

―És part del meu encant.

La V va somriure, deixant-se anar tot i que volia mantenir la falsa irritació una estona. Havia anat massa bé, el dia, per ni tan sols fer veure que sentia alguna cosa més que alegria. Va començar a passar els cabells pels dits d’en Jared, que li va aguantar la mirada.

―T’havia de demanar una cosa ―va dir ell.

―Hm?

―No sé si recordes que tinc una entrada doble per anar a passar un cap de setmana a un santuari d’aus de tro.

―Ahà. No sé si recordes que te la vaig regalar jo.

En Jared va posar els ulls en blanc i la V va riure, sense deixar de jugar amb els seus cabells.

―Pensava que ja hi hauries anat ―va confessar-li―. Just després de Nadal, quan no parlàvem.

―Nah. De fet… t’ho volia demanar a tu, però primer la situació era complicada, i després no m’hi atrevia, i… bé, total, que m’ha semblat que potser ara… seria un bon moment. I hi podríem anar el cap de setmana de després del meu aniversari. Ja saps, si salvem el món i tal.

―No és una mica lleig, això d’aprofitar jo mateixa un regal que t’he fet?

―El regal era per mi, no? I compartir-ho amb qui vull també és part de l’experiència. Però que si no et ve de gust, ho entenc, eh? És el que m’agrada a mi, no a tu.

―No, no, i tant, que em ve de gust ―es va afanyar a respondre―. Si tu n’estàs segur, a mi em farà molta il·lusió, ser-hi.

―N’estic segur.

―Doncs ja ho tindríem ―va fer ella, i es van mirar amb un somriure.

Just llavors, es va obrir la porta.

―V, necessito que facis la… Oh.

En Jared es va incorporar de cop i es van quedar tots dos mirant en Matt, que havia quedat congelat a l’entrada. Quan havia entrat? Havien deixat els pares de la V fent la migdiada feia uns minuts, i estava segura que no rondava per allà, llavors. Estava tan distreta que ni tan sols havia sentit el cop de porta?

I la pregunta més important: ara què havia de fer?

En Jared va decidir per ella.

―Jared Graves, encantat ―va fer, posant-se dret i allargant-li la mà―. Em sembla que no ens hem presentat… correctament ―va afegir―. Soc professor a Ilvermorny.

La V es va aixecar per no ser l’única que es quedava parada, tement la reacció del seu germà. L’única vegada que s’havien trobat havien acabat a crits, i tot i que feia molt de temps de Nadal, tots sabien que el ressentiment era un sentiment que li solia durar. Llavors, en Matt va fer un pas endavant, encara amb cara d’estar processant la situació. 

I va acceptar l’encaixada que li oferia en Jared. La V es va adonar que havia estat aguantant la respiració.

―Matt Wilson ―va dir ell, amb l’expressió que començava a canviar a curiositat―. Tot i que segur que ja ho saps.

En Jared es va arronsar d’espatlles i es va fer enrere, per quedar a l’alçada de la V. En Matt es va quedar mirant-los a tots dos, i la V es va meravellar de l’expressió relaxada que semblava tenir en Jared al respecte, encara que el coneixia prou per saber que els nervis li anaven per dins i només estava intentant facilitar-li la vida.

Ara li tocava a ella, conduir la situació, per molt que li agraís infinitament que ell hagués arrencat la presentació i hagués establert aquell to cordial.

―He posat els papes a dormir i ara anàvem a dinar nosaltres, si t’hi vols afegir. Has menjat res?

―Tranquil·la, ja he dinat ―va fer ell sense deixar de mirar-los―. Ara entenc per què estaves de tan bon humor, últimament…

―Matt!

La V li va fer un cop al braç mentre li pujaven els colors i ell es va posar a riure, amb en Jared darrere. Primer el seu pare, i ara això… Tan horrible era, dissimulant? Dues setmanes, i resulta que se n’havia assabentat mig Massachusetts, que passava alguna cosa. Uns quants dies més i no podria anar pel carrer sense que algú la parés per preguntar. Perquè és clar, ara ho sabia en Matt, cosa que volia dir que també se n’assabentarien en Shawn, i els altres germans, i les seves famílies…

D’aquí, a les notícies locals.

―Us deixo que feu, doncs ―va seguir el seu germà―. Només passava a veure com estava tot i a recollir un àlbum de fotos, que les estic digitalitzant totes. Ja t’ho faré arribar quan ho tingui.

La V va fer que sí amb el cap, sorpresa d’aquesta iniciativa, i en Matt va girar cua cap al passadís, que portava a l’entrada.

―Ah, i recorda que l’excel hauria d’estar llest avui!

La V va mirar malament en Jared, com si li digués “veus?”, i ell va aixecar les mans com si no sabés de què estava parlant. Es va sentir la porta de l’entrada.

―Doncs no ha anat tan malament, oi?

―Sorprenentment, no ―va fer ella abans de deixar-se caure altre cop al sofà.

En Jared es va asseure al seu costat i es va arrepenjar en ella, que li va envoltar les espatlles amb els braços. Ell es va remoure una mica, tancant els ulls i posant-se còmode. Com sempre, a la V li va fer gràcia aquella manera que tenia de buscar carícies, que li recordava un gat. I com sempre, es va meravellar de veure com es relaxava, de veritat, estant amb ella. Dues setmanes enrere, no l’havia vist mai abaixar la guàrdia en cap moment. I ara…

Van sonar uns cops a la finestra i en Jared es va tensar de cop.

―Ja hi vaig jo ―li va dir ella, deixant-lo assegut al sofà.

Tal com esperava, hi havia un mussol bru a la finestra amb un sobre enganxat a la pota. La V el va recollir amb cura, donant-li les gràcies a l’animal, que no recordava haver vist mai abans. I mentre la bèstia s’allunyava, va mirar l’exterior de la carta i es va adonar que no era per ella.

―És per a tu ―va dir a en Jared.

Ell es va aixecar, arrufant les celles, i es va acostar a ella per agafar el sobre que li oferia. La V es va fer enrere, donant-li privacitat, i va mirar per la finestra com la gent passava. Es notava que era hora de dinar, per la poca afluència que hi havia. Ells hi haurien d’anar aviat, i no creia que pogués acabar els números abans, com havia planificat.

Una petita exclamació d’en Jared va fer que es girés per veure si alguna cosa anava malament. El va trobar amb els ulls molt oberts i la mirada fixada al pergamí que tenia davant, llegint a gran velocitat el que hi posava. En uns segons que se li van fer eterns, es va esperar que acabés per saber què li acabaven d’anunciar.

―La reserva ―va dir ell, i la V va saber com seguiria aquella frase abans de sentir-la. Va desitjar poder aturar el temps en aquell moment, per no saber-ho, per no confirmar-ho, però en Jared va continuar―. M’han donat la feina.

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 22/10/2022 a les 23:16:26
  	#28150	He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

  
  
  Maaaaaaare meva la de coses que passen en aquest capítol, i com tot es va lligant una cosa amb la següent, a poc a poc, ara dos passos endavant, un enrere, dos endavant, dos enrere, tres endavant. No sé com us ho feu, i no tinc ni idea de com s'acabarà solucionant tot això. Que si l'or, que si el viatge, el passat de Kai, la Dhalia, el senyor director Ricky Martin, la Chepi. Jo no sabria pas com resoldre-ho! Per això m'alegro immensament que us n'encarregueu vosaltres xD/ Que bé que lo de casa la V amb en Matt hagi anat bé també. Quina una en deu portar de cap en Matt, que vol digitalitzar fotografies? Potser està preparant alguna cosa./ I quin final! Ni me'n recordava de lo de la reserva, ara què farà? Can't wait to know. Well, I can wait until tomorrow I guess. Però no gaire més xD/ Ah i que guai que el Jared és friki d'Star Wars ara! Així ho poden compartir ^_^
  
  
  
  

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 09/12/2022 a les 23:58:17
  	#28161	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  Hahahahah!

  "No havia fet comprar gaire or, en els anys que portava allà, però no era res descabellat. Comparat amb el que gastaven altres professors, allò no tenia cap importància." OMG. Però QUANTS DINERS GASTEN aquesta gent amb les asisgnatures? No puc XD Ah, ah, que ara diu que sñon "uns grams", que en Kai volia "uns kilos..." XDXDXD

  I... dic jo, abans que posar-se a robar or a la gent del carrer, que OMG Kai, no seria millor aparetre's a dins de la cambra cuirassada d'un banc muggle i emportar-s'ho tot, entrar i sortir, i després sempre el poden tornar igual, no? XD Lingots d'or tal qual, potser amb tres o quatre ja farien... no robeu a la gent, no robeu a la gent! Que sou mags ffs XD 

  Huh, wait... en Jared no coneix els pares de la V? Però si ha estat a casa seva, no? No van tenir una enganxada amb el seu germà, pels voltants de Nadal? No hi eren els pares? I un altre dia Kai i ell no s'havien qiedat a dormir, i al germà gairebé li dona algo quan els va trobar allà? Ai, ara potser m'estic confonent molt... Ah, no, que sí que es coneixen, ara ho he vist, quan ha entrat en Matt... Bueno, els pares devien dormir, doncs, per Nadal? Bueno, és igual, que m'alegro que les presentacions hagi anat tan bé tant amb els pares com amb el Matt. 

  Ai, YAAAAAAY, li han donat la feina al Jared! Wiiiiiii! <3 És a Estats Units també, oi? Vull dir que es poden veure cada dia amb un aparetratge? I si no, doncs mira, un temps a distància i per això hi ha avions. Estic molt contenta que li hagin sortit bé les coses; a ell no li agrada gaire ser profe...