La seva fanfiction era canon. CANON. C-A-N-O-N. 

Mira, quasi li perdonava a la V haver-se presentat tard.

Tots els dies que havia vist parlar a la V i en Jared ― la seva química en l’aire i ells sense adonar-se’n, quin atreviment ― i s’havia preguntat quant tardarien a començar a sortir s’havien acabat. Per fi. Era una realitat, ara. La V està sortint amb en Jared. La V i en Jared. En Jared i la V. Ja es podia imaginar les invitacions a la seva boda ―de les quals s’encarregaria ille d’estilitzar perquè estiguessin fabuloses―, amb la cal·ligrafia dels seus noms ben pulcra en la targeta. Quin dia més esplèndid!

Kai va fer un somriure d’orella a orella. Segur que havien sigut resultat de les seves habilitats de celestina, més bones que les de l’Emma Woodhouse. Totes les estones que els havia deixat deliberadament sols, que els havia aparellat quan no hi havia necessitat, havien donat els seus fruits. No podia estar més feliç per ells. Ara, doncs i evidentment, ho havia de saber tot. Els orígens de la història, la versió de la V. Quan s’havien adonat dels seus sentiments per l’altre? Quan la V li va enviar una postal al Jared per Sant Valentí? Quan ille els va enviar a fer-li un pastís d’aniversari? (Quina bona idea i quin pastís encara més bo.) Per Nadal, que s’havien quedat sols? O encara més, per Acció de Gràcies!? 

Havia de crear la situació ideal perquè la V soltés la llengua. Necessitaria una mica de te, però Kai no tenia cap tetera al seu despatx ni a l’habitació. Quan en volia prendre, sempre passava a veure la V. Així que va fer una mirada al remolí de colors que era el seu despatx desordenat... no, desordenat no, sinó caòticament endreçat en una barreja d’objectes que no se sabia ben bé si era el despatx d’ile professor de Runes Màgiques i Llatí o la sastreria d’ile president extra-oficial del club de moda. 

Li dirien alguna cosa, els pukwudgies, sobre l’estat del seu despatx? Solien endreçar-los, de la mateixa manera que s’encarregaven de les cuines, però Kai havia aconseguit que deixessin de posar les mans al seu despatx. Que si no ille perdia les coses, enmig de tanta netedat! O els projectes rúnics que deixava a mitges a la taula, se’ls trobava ben afilats. I les revistes de moda, que sempre estaven al conjunt de butaques del racó, classificades per data de publicació! Quin atreviment. Havia aconseguit que els pukwudgies li deixessin de desordenar el despatx pagant el preu que ara no els queia gaire bé.

Kai va fer espetegar els dits. Al cap de poquíssima estona, un pukwudgie va entrar al despatx, amb l’esquena encorbada pels anys i el seu uniforme monocromàtic. Va entrar sense trucar a la porta i, sense miraments, va repassar amb la vista el despatx de Kai de dalt a baix. Va arrufar les celles. Per Morrigan, encara se’n recordaven.

―Què vol, senyor professor? ―va fer finalment.

―Em pot portar dues tasses de te, si us plau? Chai.

―D’acord, senyor professor. ―Tot seguit, es va girar i va caminar cap a la porta, però abans de desaparèixer del seu camp de visió es va girar i va preguntar:― A les tasses, hi posarà purpurina, quan les torni?

―Va ser fa cinc anys! ―va exclamar Kai dramàticament. Ho sabia. Maleïts pukwudgies... Li ho recordarien cada cop que els trobés fins que es jubilés o deixés l’escola!?―. Un cop, fa cinc anys! 

Aquelles criatures volien que es disculpés, però Kai no ho faria. Deixar purpurina pel despatx havia servit perquè, des de llavors, els pukwudgies no li moguessin les coses de lloc. La pau que coneixia des de llavors no la canviaria per res. El pukwudgie va clavar una última mirada al despatx i se’n va anar sense dir res. Kai va tancar la porta no fos que se li acudís de tornar. Segurament seria el tema de xafardeig dels pukwudgies durant les pròximes setmanes i n’estaria encantat.

Però era hora de tornar a l’esdeveniment del dia: en Jared i la V estaven junts. Gairebé sentia que els hi hauria de donar les gràcies, que així compensaven amb escreix com havia sigut per ille la nit anterior. No volia ni pensar en la nit anterior. Es va posar a endreçar una mica el despatx abans no arribés la V; tot traient les revistes de moda de la tauleta per fer espai i deixant-les a l’habitació. Després es va posar a endreçar la taula del despatx, on tenia a punt els llibres dels quals volia parlar amb la V. La ment, però, se li’n va anar a la nit anterior. 

Havia pogut evitar la seva mare, que tenia tan poc interès en ille com al revés, però no li havia tret els ulls de sobre. L’havia estat estudiant mentre interactuava amb altres convidats: els gestos altius que tant coneixia, les mirades que clavava, els rictus de la cara quan parlava. Les paraules que anaven a fer mal. Ho coneixia massa bé, tot plegat. Però, allà a la festa, en aquell instant quan els havien presentat... Havia sigut diferent. Havia sigut perquè estaven en públic? Havia sigut perquè havien passat tants anys? Perquè tots dos eren persones diferents respecte l’última vegada que s’havien vist?

El comentari del seu nom. Geez Louise. La seva reacció. Els seus ulls ja no havien fingit una calidesa que, en el fons, no havia sigut mai allà, sinó fingida per les aparences. Era una mirada d’aquelles que maten, d’aquelles que li havien dit que la dona que tenia al seu davant ja no era la seva mare. Aquesta era la frase que s’havia anat repetint insistentment durant tota la nit, ja fos mentre parlava amb en Darius, ja fos mentre parlava amb la Dahlia, ja fos mentre parlava amb en Ricky, en Fontaine i tots els altres. Se l’havia anat repetint tants cops que a estones no havia pogut seguir les converses al seu voltant ― tampoc li havien importat ― però era l’única manera de poder ser allà…

Estava segur que així no hi tornaria a parlar, per més que el director Fontaine no deixés de mencionar el seu nom una vegada i una altra. No entenia què hi havia vist aquell home, però els seus comentaris el perseguirien als malsons la resta de la seva vida: si ser sexy fos un delicte, la senyora Lafayette tindria la perpètua no era pas el pitjor que havia murmurat aquella nit. El Fontaine amb alcohol era una de les pitjors combinacions que s’havia trobat mai a la vida. Era ben cert que hi havia algun motiu pel qual havien delimitat l’alcohol a Drag Race. Hauria d’haver establert una regla semblant mentre ajudava a preparar la festa.

La festa que, per fi, s’havia acabat.

Toc, toc, toc.

Kai va obrir la porta i a l’altra banda es va trobar el pukwudgie amb una safata amb dues tasses de te, una tetera i sucre. Li va entregar la safata a les mans, il va mirar desafiadorament i se’n va entornar. Sorprès, Kai anava a tancar la porta, quan va sentir la V dir:

―Espera, espera, no tanquis! Ja sóc aquí ―Tenia somriure a la cara, un nou outfit dels de cada dia, els cabells més ben pentinats i una bossa amb uns pocs croissants a les mans―. Per fer-me perdonar.

―Suborn, ah!  ―va fer Kai, dramàticament, mentre la deixava entrar.

Tots dos es van asseure a les butaques d’un racó del despatx, amb la tauleta baixa i la safata de te del pukwudgie. Kai va servir el te per tots dos, va agafar la seva tassa i amb l’actitud corporal de les millors xafarderes, va dir:

―I doncs, il·lumina’m.

―Au, vinga, Kai. No sé què vols que t’expliqui... ―Va fer una pausa.-― Va passar ahir després de la festa. És tot molt nou. Estic contenta ―un somriure li va il·luminar la cara―, i ja està.

Kai va haver-se de mossegar la llengua, literalment. Que ille volia saber més cosa! Però ho havia de respectar, es va recordar. La V no tenia ganes d’explicar-li gaire coses, així que Kai no preguntaria. Paciència, Kai, paciència. Algun dia ho sabria tot i podria fer el discurs més memorable que s’hagués fet mai en el casament del Jared i la V. Això mateix. Aniria recopilant de mica en mica, de mica en mica, tots els detalls i algun dia sabria la història completa. Seria millor que les queens dient que podien trencar els seus contractes i explicar coses interessants de la producció de Drag Race. Setanta-quatre vegades millor.

Es va adonar que la V havia dit ahir.  A-H-I-R. Coi, que profitosa va ser la festa de l’escola, eh. Però no preguntis sobre això, Kai. No preguntis sobre això. No ara. Va recordar quan havia tardat més temps a explicar-li a la V que estava sortint amb l’Alexis. Perquè, ara que havia baixat una mica de revolucions, en el fons ho entenia. Aquella cosa preciosa que tot just acaba de començar, una incertesa electrificant per dins quan es converteix en realitat però que no deixa de ser això: un camí per explorar. Dóna’ls espai, va pensar una veu interior que pràcticament era la de l’Alexis, amb un marcat accent alemany.

―Me n’alegro moltíssim. Espero que les meves habilitats de celestina hi hagin contribuït una mica. I, ara, al tema que ens ocupa! ―va decidir canviar de tema ràpidament per no posar més incòmoda la V.

Es va aixecar d’una revolada de la cadira i va anar a recollir els llibres que li interessaven de sobre la seva taula de despatx. La V, mentrestant, va fer un glop del te. Assegut de nou, Kai va obrir el llibre de biografies per la pàgina de Nikolaus von Hohenheim i li va ensenyar el retrat de l’alquimista, amb un estil de roba que li havia cridat l’atenció suficientment per llegir la biografia i adonar-se que justament era qui necessitaven.

―N’has sentit mai a parlar, d’aquest bon home?

La V va mirar la fotografia en movimen, la picada d’ullet de l’alquimista, i va llegir un tros de la biografia abans de respondre:

―No, no em sona.

―No m’estranya, era un ningú. El seu únic mèrit segons la història era ser el descendent de Paracels. Però també ens ajudarà a nosaltres, per salvar l’arbre i prevenir la profecia. O això espero! Durant la seva vida va fer aquesta teoria sobre la interconnectivitat de les diverses disciplines del coneixement màgic, i el primer volum el va basar en la connexió entre les runes nòrdiques, l’alquímia i els elements naturals. Simbiosi de les Arts Arcanes, et sona el títol?

La V va tornar a negar el cap, mentre Kai li passava el llibre, que va llegir atentament. Després va afegir, pensativa:

―Entenc la relació individual de les runes i l’alquímia amb els elements naturals, però com relaciona les tres coses? No dius sempre que amb els metalls les runes no funcionen gaire bé?

―Tens raó, és el que va passar amb el níquel i la plata que em vas prestar fa unes setmanes... I mira que ja vaig afegir la sang com matèria viva per compensar que el metall no ho és. La meva preciosa sang! Però tot per les runes. En fi, segons el nostre bon amic ―Kai va assenyalar els llibres a la taula―, podria ser possible. Consistiria en gravar la runa al metall amb sang, evidentment, i a més a més fusta de saire feta pols, en el cas que ens ocupa.

―I quin metall necessites?

―Aquí està la qüestió. Or. Quilos d’or, segurament. No en tindries pas a l’aula d’alquímia?

―M’encanta l’or! Ja t’he comentat més d’un cop que és un dels millors metalls, oi? Sí, sí, em sembla perfecte provar-ho amb or. Seguríssim que funcionarà ―va exclamar la V, parlant ràpid i amb els ulls brillants. Va fer una respiració i va continuar―. A veure, segurament en trobaré, si en busco a l’aula d’alquímia... però no pas quilos. Això ho ha d’aprovar el Fontaine, el subministrament que necessito per les classes, però... Podria arribar a ser una mica massa sospitós. De quants quilos estem parlant?

Kai va fer espetegar la llengua.

―Heus aquí el problema. Aquest llibre no aprofundeix en això, però fa referència a d’altres. Potser podríem trobar-hi la informació, allà. Mira, queda-te’l i consulta’l ―li va posar el llibre a les mans―, a veure si tu tens controlat algun dels llibres mencionats, perquè a la biblioteca de l’escola no he trobat res, però potser tu el trobes. I si no...

Li anava a preguntar “i no el podries fer tu?” com si fos la cosa més òbvia del món, però la V no era Paracels, que podia fer or del ferro. I no era, a més a més, aquesta, la gran qüestió de l’alquímia? Aconseguir el somni del rei Mides i convertir-ho tot en or. El món seria totalment diferent si l’or fos tan fàcil de fer ― no seria utilitzat com a moneda, els seus vestits brillarien de daurat. Però els alquimistes portaven anys darrere aquesta qüestió i només uns pocs ho havien aconseguit. Per molt que la V fos una de les millors professores que Kai havia vist en aquella escola, i per més que havia après tant a l’estranger, ella no entrava en aquesta categoria. Potser algun dia, quan tots dos tinguessin setanta-quatre anys i seguissin prenent junts el te de la tarda.

―Bé, doncs sembla que l’haurem de buscar pel nostre compte, tot aquest or, eh?

―Per a què el necessiteu? ―va preguntar en Jared, que havia entrat sense que se n’adonessin gràcies al seu permís d’entrada al despatx de Kai, que també tenia concedit la V. 

Kai va acostar una altra cadira per a que pogués seure, convenientment al costat de la V, i casualment va preguntar:

―Has tingut bona nit, Jared?

―Eh... Sí ―va respondre ell, una mica massa ràpid, amb un to sec mentre mirava de reüll a la V i alçava lleugerament les celles.

La V es va reaccionar de seguida:

―T’està prenent el pèl. M’he presentat amb el vestit d’ahir i despentinada, així que no li he pogut amagar res.

La postura d’en Jared va canviar de cop i volta: va relaxar les espatlles, un somriure lleugerament idiota als llavis i l’arruga entre les celles va desaparèixer.

―Ah, que bé. Ja no he de dissimular. ―Assegut a la cadira, en Jared tenia la V just al costat. La va mirar als ulls, va somriure i va entrellaçar la seva mà amb la d’ella.

―Ai, me n’alegro tant per vosaltres ―va dir Kai, sincerament, amb la mà al cor―. Ja estic pensant com us organitzaré el casament...

―Kai! ―va exclamar la V.

―D’acord, d’acord. I, doncs, com va anar el ball?

*

Tota la bona sort que hi havia reservada per aquell dia, el primer de maig, es devia haver gastat amb la notícia que en Jared i la V estaven sortint, va pensar Kai quan va sortir del seu despatx. Era l’única manera d’explicar que, així que havia posat els peus al passadís, el Ricky s’hagués materialitzat uns metres enllà i il buscava. Si havien acabat la petita reunió amb en Jared i la V feia tan sols uns minuts era justament perquè Kai en tenia una altra amb el director i en Fontaine. Així que ja els veuria quan hagués pujat totes les escales fins al capdamunt de la torre intentant no suar en aquella túnica i no pas un minut abans. Però així que el Ricky il va veure, ja era massa tard perquè Kai pogués tornar entrar al seu despatx.

—Le Fay! —va saludar-le amb el seu bon humor habitual, lleugerament més agre. Devia ser de la quantitat de copes que s’havia pres la nit anterior; era el que passava quan s’era companyia del director.

—Professor Martin.

—Amb vostè volia parlar, abans de veure l’Agilbert.

Kai va sospirar i va enfilar passadís enllà direcció la torre del director i ràpidament el Ricky va començar a caminar al seu costat. Kai va estar temptat d’accelerar el pas per treure-se’l de sobre, però tampoc no tenia ganes d’arribar al despatx del Fontaine més d’hora. L’estona avorrida de tortura començava ara, doncs.

—Digui, doncs, Ricky. O necessita una catifa vermella, uns focus i un micròfon?

—No sigui impertinent, Le Fay. —Fins i tot la vena semblava que li clavés una mala mirada.— Ahir el vell Aglibert va prendre alguna copa de més… És possible que no recordi què va passar durant la nit. Deixi’m que sigui jo qui el posa al dia, abans de discutir com procedirem. Així no hi afegirà alguna tonteria de les seves.

—No es preocupi, Martin. Crec que en Fontaine ja va fer molt bona feina ell tot sol.

Tal i com en Fontaine li havia anat dient una vegada i una altra, tants cops que Kai ja esperava que la frase sortís de la seva boca com les catchprhases de la Ru, la festa de l’aniversari de la fundació de l’escola era per enfortir les relacions entre Ilvermorny i el COMEUA. Que per això era tan important que Kai es parlés amb tothom, establís tants vincles com pogués, i comencés a valorar fils pel projecte educatiu que el director tenia en ment. Kai, evidentment, no havia fet res de tot això. Sí que havia mantingut les aparences i havia parlat amb la majoria dels convidats, però més a partir de les converses amb en Darius, qui li va anar recordant cada corrupte quina posició ocupava i quant de poder tenia, que no pas per res que hagués dit el vell director.

Tot i així, en realitat, s’havia passat tota la nit fent tres coses:

En primer lloc, evitar convertir-se en la cangur del director però al mateix temps no treure-li els ulls de sobre, especialment quan l’alcohol va treure-li els pocs filtres que tenia a sobre i va començar a ser tan descarat sobre les intencions reals que els corruptes del COMEUA tenien amb la Chepi. 

En segon lloc, evitar parlar amb qualsevol persona avorrida, que era pràcticament tothom que hi havia en aquella festa. Sort d’en Darius. Entenia per què la V havia sortit amb ell en el seu dia, perquè les seves personalitats eren tan semblants i complementàries que s’hi podia tenir una conversa interessant.

En tercer lloc, gràcies a tots els déus de la moda que havia sigut previsor i s’havia posat un parell d’encanteris protectors damunt del vestit perquè així l’havia pogut lluir en tota la seva esplendor. (També s’havia passat tota la nit evitant tres persones.)

Finalment, i sense suar gaire per sort que no era intenció d’arruïnar l’outfit de bon matí, van arribar al capdamunt de les escales de cargol que portaven al despatx del director. Kai havia pujat al davant i, abans d’obrir la porta, va sospirar amb el pom a la mà. Li tocava patir mínim una hora amb dos dinosaures. Que Morrigan s’apiadés d’ille. Era massa demanar que hi hagués un incendi a la sala de professors i haguessin de desallotjar tota l’escola? Però va posar un somriure a la cara, va obrir la porta de bat a bat i va dir, a ple pulmó:

—Bonjour! —Segur que si encara hi havia algú dormint en el castell, l’acabava de despertar.

Tot i així, al contrari de tots els altres cops que estava llegint o dormint a la seva taula de despatx, el director va tenir el despropòsit de no ser-hi. Com podia ser que, en el que anava d’any, no fos el primer cop que no podia apreciar una de les seves entrades? Tan bé que se les currava! Va girar-se cap al Ricky que estava situat just darrere seu, com si el subdirector hagués de saber on era el director — bé, segurament sí que era part de la seva feina.

—Hem quedat avui, oi? —va preguntar Kai, mirant el rellotge de butxaca com si fos un calendari. Si s’havien equivocat de dia… Mira que a ille ja li semblava mala idea quedar just l’endemà de la festa, però el director havia tingut molta urgència. 

El més estrany de tot plegat era… On se suposava que havia de ser, el director, si no al seu despatx? No era pas l’hora dels àpats i tampoc les de les classes, i tothom sabia que el director no tenia vida personal més enllà d’aquestes coses… i la corrupció, va afegir mentalment tot recordant les cites de l’agenda que, sota “assumptes personals”, el director havia anat marcant els dies de les reunions del COMEUA. Que pràctic havia acabat resultant. 

Quan va mirar en Ricky, la vena bategant-li nerviosament, el subdirector semblava tan confós com ell.

—Per què no va a mirar a la seva habitació, Le Fay? —va ordenar-li en Ricky.

Però qui es pensava que era ille, un pukwudgie? Però l’actitud del subdirector, que ja s’havia acomodat en una cadira davant la taula del despatx, no admetia rèplica, així que va estalviar-se de dir-la en veu alta.

La porta al dormitori del director en un racó del despatx, just al costat d’una llibreria enorme. Kai no hi havia parat mai gaire atenció perquè, amb el despatx cobert de branquillons per a la xilomància, a vegades costava recordar que dessota hi havia mobles. Amb passes decidides va obrir la porta de l’habitació i es va sorprendre de veure que estava ben buida de branquillons. Hi havia una estranya olor en l’aire, però la cambra estava ventilada amb la finestra oberta. Al llit, el director estava dormint plàcidament.

—És un nou dia a la werk room, senyor director. No ha rebut el memo? —va dir prou alt perquè el despertés, però en Fontaine va seguir sense moure’s. 

No havia vist mai ningú dormir tan tranquil.

Li va tocar el braç per despertar-lo d’una sacsejada. Rígid. A Kai li va venir un calfred. Li va tocar el canell. Després, li va prendre el pols al coll. Les senyals eren les mateixes; la pell, igual de freda. No n’hi havia, de pols. Evidentment, tampoc no respirava. Sense poder-s’ho creure, es va quedar mirant el director com si s’hagués de despertar en qualsevol moment. 

Eihwaz invertida, li va recordar una veu perduda dins del seu cap. Una eihwaz invertida era l’última runa que havia hagut d’interpretar pel director. Però li havia mentit. Li havia dit que portaria a un nou món, als canvis que ell volia implementar, totes aquestes tonteries perquè se les cregués. Però l’eihwaz parla de preparar-se per a una batalla, de destrucció i debilitats, sí, però també és la runa del pas de la vida a la mort. Un presagi, al qual Kai no havia donat gaire importància.

Ho hauria d’haver fet? 

Va observar el cos estirat al llit, va recordar la nit anterior. En certa manera, es podia dir que era el karma després de la festa d’ahir. Oi? En un moment donat, quan Kai havia aconseguit que el director no s’acostés per enèsima vegada a la Chepi després del ridícul, li havia dit que es comportés una mica, pel prestigi que (ell mateix creia que) tenia, com calia que fes un home de la seva edat.

I, heus aquí, l’havia palmat.

―Le Fay, que s’ha perdut? ―La veu desagradable del Ricky va recordar-li d’on era i de què havia estat fent.

Kai va obrir els ulls com uns plats. Com se suposava que havia de dir res, que el director l’havia palmat? Per què, de totes les persones que el podria haver trobat, havia de ser ille? This does not spark joy. Va inspirar profundament per ordenar-se les idees i l’estranya aroma d’aquella habitació el va fer estossegar. Podia ser una herba, però no sabia quina. Que estrany. Va arrufar les celles.

Les passes del Ricky es van acostar a l’habitació i Kai va recular fins a la porta per impedir-li el pas.

―Le Fay?

―Em sembla que... que sembla que el director està indisposat. Seria millor que vagi a buscar les russ... les Zamolodchikova. Au, vinga, corri! Abans no sigui massa tard! ―Va empènyer el Ricky enrere, tot i que no havia pogut impedir que el subdirector veiés el Fontaine.― És urgent! Jo intento estabilitzar-lo.

Es va girar a observar el mort, mentre va sentir com en Ricky sortia de l’habitació. Qui és el pukwudgie, ara? Tot i així, hi havia tantes altres preguntes, pendents per resoldre. Per començar, aquella estranya olor d’herbes que no sabia ben bé d’on venia. Va estar observant l’habitació pam a pam, començant per comprovar que no vingués de fora la finestra oberta. No era el cas. Un cop resolt això, com que l’habitació del director era austera i relativament petita, no va tardar gaires minuts a localitzar-ho: provenia del Fontaine. De la seva boca, exactament, que com tota la gent gran quan dorm havia deixat oberta. Kai no tirava per forense, així que no va posar-se a comprovar per dins de la boca, però mirant des de fora, entre les dents hi havia restes d’herbes. Als llavis, butllofes, que pel que veia de la boca entreoberta també n’hi havia a dins.

Un suïcidi?

El director no tenia pinta dels que se suïcidaven, així que només quedava una opció. Com les runes li havien dit feia tan sols uns dies, el director estava sol, es creia més important del que era i no sabia tancar la boca. Encara li va venir vergonya aliena de recordar la manera tan descoberta com s’havia acostat a la Chepi, la manera com es relacionava amb els altres a mesura que la seva ingestió d’alcohol augmentava, amb una necessitat gairebé infantil de demostrar que tenia molts amics i una lògica de “com que és la meva escola, jo mano aquí”. No era d’estranyar que més d’un l’hagués volgut eliminar, abans que destapés la corrupció i arruïnés els seus plans d’aconseguir fer complir la profecia. Algun dia, a Kai també li havien vingut ganes.

Però aquell cop era real. A Kai li va venir un calfred.

Si era un assassinat ―que aquella aroma estranya, la coincidència que hagués sigut aquella nit on pràcticament hi havia tants corruptes al castell, que hi havia gent amb motius per matar-lo―, es quedaria amb només un de sol? Era un assumpte puntual, un objectiu concret, eliminar en Fontaine? O en Jared, la V i ille en serien els següents? I la Crystal Ball Smith, la professora de futurologia, qui havia fet la profecia, què passaria amb ella?

I, per sobre de tot, qui ho havia fet? Hi havia tantes possibilitats, va pensar, en recordar la llarga llista de convidats, tots els vestits de gala que hi havia al Menjador la nit anterior, els ulls gèlids de la seva mare amb aquell rictus a la cara, la Dahlia i les seves paraules afilades com dagues. Qualsevol d’ells ho hauria pogut fer, pel bé de tota la trama corrupta en què hi estaven implicats o per greuges personals amb el director d’Ilvermorny. Però l’única persona que realment se’n beneficiava... La persona que, un cop es fes l’anunci públic al Menjador enmig de tot el professorat i l’alumnat consternat, ocuparia la posició de director interí era un home mal educat amb una vena palpitant que tenia vida pròpia.

Van arribar diverses passes i veus agitades. Accents russos.

Kai va apartar-se del cos del Fontaine i es va trobar a les germanes Zamolodchikova, tan simpàtiques com sempre, al marc de la porta.

―He intentat fer tot el que he pogut... ―va murmurar Kai. Potser s’havia passat amb la veu de lamentació? Perquè, a veure, demostrar que no li sabia gens de greu la mort en sí del director, que estava més preocupat per com l’afectaria a ille i als seus amics, no seria gaire ben vist.

―Ara pretén ser sanador, Le Fay? ―va dir una de les dues bessones, mentre l’altra va donar suport a les seves paraules amb una mirada assassina. Kai va aixecar les mans amb gest de disculpa i va apartar-se a un costat.

Al seu darrere hi havia en Ricky, amb un posat greu al rostre, que va fer un esguard general a l’habitació després de mirar-se-le. Kai va apartar-ne la mirada, no fos cas que un gest tan simple fes que decidís que ille seria el següent a morir. Les sanadores parlaven amb una veu massa ràpida i un accent massa fort, que en algun moment Kai es va preguntar si havien passat al rus. Ille estava palplantat al mig del despatx, fregant-se nerviosament les mans. Dirien les Zamolodchikova alguna cosa semblant al que ille havia observat? No era una mica pretensiós que unes sanadores reputades dirien el mateix que ille?

No havien passat ni cinc minuts que en Ricky es va girar en un gest brusc. Il va mirar de dalt a baix i amb aquella amabilitat carismàtica que tan el caracteritzava va preguntar:

―Necessita que li ensenyi com baixar les escales, Le Fay?

I en un tres i no-res, Kai es va veure fora del despatx, les escales de cargol davant seu.

Quina falta de respecte! En Ricky l’havia fet fora. En Ricky que casualment s’havia trobat en el camí d’anar al despatx del director. En Ricky que li havia comentat que fos ille qui entrés a l’habitació del Fontaine. En Ricky que tants cops havia intentat aturar les anades de llengua del director. En Ricky que es beneficiaria molt d’aquella vacant.

*

Caos. 

Kai sempre havia volgut que hi hagués una mica de caos a l’escola. Trencar la rutina avorrida del dia a dia, que els alumnes aprenguessin coses noves de maneres diferents. A l’hora de dinar, quan s’havia fet pública la notícia del canvi d’estat vital del director, hi havia hagut caos i els alumnes havien après sobre la mort. Després, la resta del dia havia passat enmig d’una calma estranya i un silenci expectant. El relat oficial, totalment creïble per l’edat del director, era que havia mort de vell després d’una nit massa intensa. Massa alcohol al sistema, pel que sembla. Per a sorpresa de ningú i a desgrat de tothom, el Ricky havia sigut nomenat director interí fins que, al setembre, es nomenés un nou director que, a desgrat de tothom i a sorpresa de ningú, segurament seguiria sent el Ricky.

Ille havia sigut qui n’havia informat a la V i en Jared minuts abans que saltés la notícia oficialment, de la mateixa manera que els retrats de les queens es filtraven a internet hores abans de l’anunci oficial d’una nova temporada de Drag Race. Havien compartit unes poques paraules, però no havien tingut temps de pronunciar en veu alta la pregunta que Kai estava segur que tots tres pensaven, o almenys els l’havia intentat transmetre telepàticament. Amb el director sospitosament mort després de sortir de línia la nit anterior, estaven segurs, ells? 

La resta del dia havia sigut frenètica, perquè el Ricky havia convocat una reunió pel claustre en ple cap de setmana. (Quina falta de respecte, que ille no havia seguit el memo de cancel·lar la reunió del club de moda per “respecte” a la memòria del director, i els del Ilvermorny: Untucked estaven fent hores extres entre la crítica dels outfits dels convidats i escriure una esquela per la cantonada inferior de la pàgina esquerra, després de la secció del Quodpot.) Total, en aquesta reunió del claustre que, en la línia típica del Ricky, hauria pogut ser un comunicat, el subdirector-passat-a-director els havia anunciat solemnement que es faria un funeral amb tota la pompa a l’escola. Evidentment, tota la gent d’estatus de la societat americana que havia estat a la festa, corruptes inclosos, tornaria a trepitjar els jardins del castell. Això podria ser-los beneficiós, va pensar Kai. Així podrien tornar a posar els ulls sobre tots els convidats, a veure si algú reaccionava de manera estranya.

Hi havia hagut caos, sí. Però en aquell moment hi havia calma. Una calma estranya, gairebé tensa. Kai no es podia treure l’olor de les herbes del nas mentre la V i en Jared entraven al seu despatx, l’un al darrere de l’altra agafats de la mà. Al cap d’una estona se’ls afegiria en Darius, però Kai els havia demanat de veure’s abans tots tres. Abans que cap dels dos tinguessin temps de dir res, així que van haver tancat la porta, Kai va dir:

—L’han assassinat. M’hi jugo el meu millor vestit.

—Oh, per Morrigan.

Kai va explicar-los la situació de l’habitació, el tema de l’herba i les proves que el director n’havia ingerit així com les butllofes que li havia deixat a les galtes. La cara de la V i en Jared es van anar tornant cada cop més fosques.

—El pitjor de tot és que he anat a veure les russes per no-res. —Kai va sospirar.— Elles han sigut les següents a veure el cos després de mi, quin honor tan estrany, i he anat a veure-les perquè no he tingut temps de sentir què pensaven de les butllofes abans que en Ricky em fes fora del despatx, perquè a sobre m’ha fet fora del despatx. Total, les he anat a veure i sabeu què m’he trobat? No pas el cadàver. I no és que el vell Fontaine hagi de començar una invasió zombi, sinó que casualment no li faran una autòpsia. Això explica perquè l’enterrament és demà, també. L’han fotut directament al taüt.

—Qui el pot haver matat?

—La llista és llarga, després de la festa. No hi ha ni la consideració de deixar-nos eliminar algun sospitós dels corruptes.

—No l’haurien pogut matar qualsevol altre dia de l’any, al vejestorio?

—I si no és l’únic assassinat? —va preguntar Kai, una idea que feia massa estona que li rondava el cap—. Podríem ser els següents, oi? Bé sabien de la nostra existència, que el director ens va enviar a la missió d’Utica.

—Però la vam fallar. Segons ells. Hauríem d’anar a veure la professora Ball Smith ―va afegir, preocupada

—Ja m’hi he passat, després de l’assumpte del director. No fos cas que haguéssim de lamentar dues morts. M’ha tancat la porta als nassos, però estava viva.

—I ara què fem?

—Has trobat res del tema de l’or que t’he comentat aquest matí? —va preguntar Kai a la V. Renoi, aquell dia s’estava fent tan llarg com gravar un episodi de Drag Race. No sabia ni quina hora era, però feia estona que s’havia post el sol.

—No he tingut gaire temps, Kai —va fer la V negant amb el cap—. Quan sàpiga alguna cosa de les quantitats us ho diré. Mentrestant, hauríem de pensar llocs on podríem aconseguir-ne. Tal com estan les circumstàncies, no podem accedir al F... bé, al Ricky ―va afegir amb una ganyota.

La porta del despatx de Kai es va obrir de cop i volta, i tots tres es van girar cap a ella, sobresaltats. Kai i en Jared amb les varetes alçades, la V que s’havia quedat d’esquena a la porta tan sols va tenir temps de girar-se abans de veure la figura d’en Darius entrar.

―Perdoneu l’espant. Estem tots dels nervis crispats, mmmh? ―va dir ell, amigablement, un cop va haver entrat i tancat la porta darrere seu. Kai i en Jared van baixar les varetes a l’instant; de l’instint, en Jared havia avançat unes passes en direcció a la V i no es va moure de lloc, quedant just al seu costat, gairebé espatlla per espatlla.

―Tens algunes notícies, d’ells? ―va preguntar Kai.

―Hi ha canvis dins del grup. Alguns estan inquiets, d’altres... sembla que s’ho esperaven. ―Va sospirar.― No sé com canviaran les dinàmiques, però sembla que aquest mes que ens queda serà el més complicat de tots.

―Tens alguna idea de qui podria...?

―Era una de les persones menys estimades. Coneixent-los, podria ser qualsevol.

Kai va pensar en tots els corruptes que havia anat coneixent a la festa. O dels que ja coneixia. En la Dahlia i tot el mal que li havia fet a en Jared. En el Ricky i com s’havia comportat al despatx, aquells últims dies. En el Ricky i com s’havia comportat al despatx, aquells últims dies, els beneficis que li suposava.  En la seva... en la Louise Lafayette, la seva despietat, la seva astúcia, la seva ambició, la seva maldat

―Tinc notícies de la Confederació Internacional ―va afegir el Darius. Kai va sospirar alleugerit―. Sembla que... l’assumpte de les últimes hores els ha espavilat una mica.

En Darius era l’enviat de la Confederació per espiar els corruptes. Des que sabien la data de la profecia, en Darius havia estat insistint d’enviar una delegació d’aurors internacionals a Ilvermorny el dia de l’aniversari de la Chepi per impedir que la profecia es complís. La reticència d’assumir riscos o aixecar la tapadora de l’espionatge massa aviat, així com també la lentitud de la burocràcia, feia que a menys d’un mes encara no hi hagués res concretat.

―Què? Què han decidit? ―va preguntar Kai, impacient, després d’uns segons de silenci.

• 	Cass Ross	Enviat el 27/08/2022 a les 11:57:23
  	#28142	He escrit 13 fanfics amb un total de 62 capítols

  
  

  You're welcome.

  Una de les primeres coses que vam discutir a l'hora de planificar la fanfiction és si matavem algú i si hi hauria alguna ship. El punt dos ja l'hem vist al llarg de la fanfiction, tan amb la V i en Jared com en menor grau amb Kai i l'Alexis. I el punt dos, AH, you're welcome. Aquí teniu un mort, però què passarà a partir d'ara? Estan segurs, la V, en Jared i Kai? Tinc ganes de saber què en penseu.

  Evidenment el títol fa referència a això: al final de cada episodi de Drag Race queden les dues queens que han quedat més mal valorades pels jutges. Després de fer un lip sync (és a dir, un karaoke amb dansa), la Ru diu qui es queda tot dient-li Shantay, you stay (la frase del títol del capítol anterior de la V) i qui és eliminada del programa, Sashay away. Normalment es diu en aquest ordre, també.

  

  Sobre la reacció de Kai en saber que la V i en Jared s'han liat és una reacció molt Kai, però volia aclarir-ho una mica. La V li diu a Kai que s'ha liat amb el Jared i Kai es passa tres pobles ja pensant que estan sortint, la relació consolidadíssima i en un any hi ha boda HAHAHAHA

  Em sembla que això és tot, per avui.

  Ens llegim,

  Cass

  
  
  
  

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 20/10/2022 a les 23:45:11
  	#28149	He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

  
  
  I'm back b*tches! A veure si me'n recordo de tot el que he anat pensant mentre llegia (spoiler: no)./ "El Fontaine amb alcohol era una de les pitjors combinacions que s,havia trobat mai a la vida." Aquesta frase em sembla brillant, no sé si ho has fet expressament amb doble sentit lo de les combinacions, amb el tema de la moda, però em sembla tan ideal. Yas. Arwen Puns TM approves/ Després, no sé com t'ho fas però integres molt bé els comentaris i les referències a drag race, m'impressiona, crec que jo seria incapaç de recordar detallets i saber com mesclar-los amb la història d'aquesta manera. Lo dels títols que heu fet junt amb l'anterior, em sembla una genialitat./ Respecte al director mort, no m'ho havia vist venir gens. Jo crec que sí que haurien d'anar amb compte, Kai i la V i el Jared, sobretot després de les males mirades que li ha llançat el pukwudgie al portar-li el te. M'ha semblat sospitós. I, ja que menciono els pukwudgies, m'agradaria recordar quin aspecte tenen, perquè no me'ls sé imaginar xD/ Què més, a veure... Ah, crec que hi ha una frase que (a mi, almenys) em sembla desafortunada: quan el narrador diu que el Fontaine no tenia pinta de ser dels que es suïciden. Entenc què volies dir, en part, eh? Com de caràcter... Però no puc evitar pensar que no m'agrada, perquè els qui es suïciden no tenen cap pinta en concret, ni físic ni caràcter en comú, que jo sàpiga(?)/ A veure com segueix la trama. Podria haver estat el Ricky l'assassí, sí... però no sé si és molt obvi i ho heu posat per despistar.../ I el final, sento com que s'ha tallat molt de cop, i ara m'hauré d'esperar a demà o quan pugui seguir per veure què han decidit xD nuuu./ Segur que em deixo coses a comentar, és que ha sigut un capítol molt ple i complet, felicitats ^_^
  
  
  
  

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 07/12/2022 a les 23:50:03
  	#28153	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  Yaaaaay, he tornat!

  Aquest capítol m'ha recordat que a Ilvermorny els que fan la "feina" dels elfs domèstics són els Pukwudgies. Com funciona exactament? Els tenen contractats, suposo? O els fan de servents por amor al arte perquè volen? Hahaha, almenys no són dòcils com els elfs domèstics, aquests! XD quin corte a Kai!

  Estic conten ta que tot i morir-se'n de ganes Kai hagi refrenat les preguntes i li doni espai a la V. I a parlar del que importa ara: EN KAI VOL KILOS D'OR. Hahahaha, però a veure Kai! XD Quilos d'or? OMG, qui ho pot pagar això? Ho he mirat i a Espanya un kilo d'or costa 54.000 euros! XD Kai, si Ilvermorny tingués aquest pressupost per les assignatures, crec que no hi haurien dinosaures perquè es jubilarien tots als 40 XD 

  WHAAAAAT s'ha mort el director! OMG! I ara serà director el Ricky? OMG però què fas Kai? Com que "està indisposat, que busqui a les infermeres que tu el vigiles"? WTF? Que es pensaran que l'has matat tu mentre estàveu a soles! Millor dir ara que l'acabes trobar mort! OMg, que mala idea, això li petarà a la cara... Ah, okay, que res d'autòpsia, okay DONCS SORT HAS TINGUT, KAI, DEIXA'M DIR-TE!

  Ai, m'ha agradat molt molt el capítol! Crec que és el millor de Kai que he llegit fins ara! Normalment els seus capítols sñon mol pausats i reflexius i aquest ha estat... trepidant. Se m'ha passat volant. La conversa amb ells tres de la primera meitat ha passat molt de pressa, i amb lo de l'assassinat tot s'ha posat superinteressant! I a més trobo que està molt ben escrit, els pensaments de Kai i com narra les coses trobo que estan molt ben caracteritzats pel seu personatge. I em fa venir ganes de seguir llegint, així que molt, molt bé, felicitats!

  Intentaré anar llegint cada dia, a veure si em poso al dia abans de Cap d'Any! Petonet!