La V sabia que la situació se li havia escapat de les mans feia estona, però va apartar una vegada més el pensament del seu cap per concentrar-se en els ulls d’en Jared davant d’ella.

Merda, el que li encantava aquella mirada.

Els seus peus es movien totalment sols mentre se sentia la veu de la Bethany de fons, i ni tan sols no sabia si anaven al ritme, però no li podia importar menys. La música, les persones que ballaven al seu voltant i tots aquells que probablement els observaven, tot era secundari. El braç d’en Jared a la seva cintura, la proximitat entre ells dos, la mà d’ella que reposava al seu clatell i el va fregar lleugerament fent que ell tingués un petit calfred però mantingués la mirada totalment enfocada en ella. I, per Hermes, aquells ulls blaus que l’havien tornat boja des del primer dia que s’havien trobat, si s’atrevia a ser sincera amb si mateixa. Això era el que existia, això era el que importava. La resta es podia esperar.

Tot i això, al fons de la seva ment, hi havia una veu que cridava que tot el que portava mesos amagant amb tanta cura havia quedat al descobert en qüestió d’una estona. I era cert. Les barreres que havia construït durant tant de temps per protegir-se s’havien desintegrat. No només havia posat els seus sentiments a la vista de tothom, alumnes, professors i conspiradors alhora, sinó que també els havia fet evidents davant d’en Jared, cosa que encara feia més pànic. En aquell moment ell estava probablement massa afectat per lligar caps, però segur que quan l’endemà es llevés i veiés les coses amb claredat, arribaria a la conclusió correcta. I segur que això tindria conseqüències, amb el que li havia costat arreglar l’amistat després d’haver tan sols temptejat el terreny.

Però no podia. En el moment que havia vist la cara d’en Jared en aparèixer la Dahlia, tot el que havia volgut era treure’l d’allà per allunyar-lo d’ella, i ja que no podia fer-ho, necessitava donar-li tot el suport que pogués. De moment, ell no ho havia rebutjat, i fins que no ho fes, no pensava fer-se enrere. Si el que necessitava el Jared en aquell moment era confort i contacte, era el que tindria. I ja encaixaria l’endemà les conseqüències. Per molt de mal que fessin, no pensava deixar-lo sol, no aquella nit, amb la Dahlia corrent per allà i veient l’efecte que tenia en ell. Per sobre del seu cadàver.

Quan la cançó ja s’estava acabant, va entreveure de cua d’ull una massa de verd fosc que es movia ràpidament per la zona VIP, i es va obligar a apartar la mirada d’en Jared per centrar-se en el que, va confirmar de seguida, era la Dahlia. Va mantenir en Jared d’esquena perquè no la veiés, però quan just després va entendre cap on es dirigia, es va quedar quieta al lloc.

La Mandy i la Chepi havien arribat, i tenien l’auror a deu metres.

Havia d’actuar, i amb rapidesa. Davant de la mirada perduda d’en Jared, que no acabava d’enfocar-se enlloc després que haguessin parat, va agrair els centímetres de més que li donaven els talons i es va acostar a ell per fer-li un petó a la galta abans de separar-se. 

―No cal que vinguis, me n’encarrego jo ―va assegurar amb més confiança de la que sentia.

No es va esperar que en Jared entengués a què es referia i va començar a caminar cap a elles en un equilibri precari. Si hagués estat més atenta tot i voler distreure en Jared… Però no era moment de lamentar-se, no amb la Dahlia tan a prop d’elles, a punt de dirigir-los la paraula, coneixent el seu poder de convicció. Va accelerar el pas, però l’auror anava massa avançada i ja començava a obrir la boca, i tot i que eren a mitja balada i va haver de fer un crit a l’orella d’en Hathaway i en Fragonard, que ballaven totalment acaramel·lats, la V va moure el braç enèrgicament en direcció a les noies abans de fer:

―Eh, Chepi, Mandy! No us havia vist!

Va ser el torn de la Dahlia de quedar-se aturada mentre la Chepi i la Mandy, que semblava que no s’havien adonat que ningú s’acostés a elles i es veien un pèl fora de lloc al seu racó de la zona VIP, somreien a la V i li tornaven la salutació. La V va haver de reprimir un esbufec quan va arribar fins a elles sense cap més obstacle que un parell de queixes de parelles de ball per haver aixecat la veu i les noies la van rebre amb un somriure, clarament contentes de trobar una cara coneguda. La Dahlia va acabar caminant en direcció a en Darius per allunyar-se de la situació, no sense passar a tocar de la V i fregant-li l’esquena amb l’espatlla, per fer-li saber que era conscient del que acabava de fer i que no ho apreciava.

Un avís. O una amenaça, més aviat.

La V va empassar saliva. Almenys, en Jared se n’havia lliurat.

―T’he vist ballant ―va fer la Chepi amb to acusatori―. Sembla que t’ho estàs passant bé, oi?

―Oh, és que m’encanten les Fruit Salad ―va respondre, esquivant les segones intencions.

―I a qui no! ―va afegir-s’hi la Mandy. La V li va fer un somriure.

―Bah, estan sobrevalorades, crec jo. Massa comercials ―va opinar la Chepi.

―Però pots viure una mica? ―li va retreure la Mandy sense perdre el seu to suau.

La V les va mirar a totes dues i com se’ls escapaven els somriures. Li va semblar totalment adorable. Tan diferents, i alhora, encaixant tan bé. Com a l’alquímia, li havia explicat a en Jared uns mesos enrere. Dues forces oposades que fan un tot perfecte.

―Heu arribat ara? ―va preguntar, buscant la Dahlia amb la mirada i veient que s’esperava amb en Darius no gaire lluny d’elles.

―Sí, és que a la Mandy no l’entusiasmen les multituds i ens ho hem pres amb calma ―va explicar la Chepi traient ferro a l’assumpte. Per una persona tan independent i que actuava com si tot li rellisqués, la noia es prenia moltes molèsties per acomodar la seva parella. A cada cosa que deien, la V les trobava més entranyables.

Però no, no podia fixar-se en això. S’havia de concentrar per trobar la manera d’allunyar-les de les urpes de la Dahlia el que quedava de nit, i de pressa, abans que ella pogués planejar un segon assalt. Si a la Mandy no li agradaven les multituds, dubtava que es barregessin gaire entre els alumnes. Llavors, havia de…

―Ho entenc, allà en tinc un que és igual ―va fer, assenyalant en Jared, que seguia on l’havia deixat i anava fent llambregades mal dissimulades cap on eren elles―. Què pensàveu fer, doncs?

Totes dues es van arronsar d’espatlles alhora.

―Intentar no socialitzar gaire, que no serà difícil perquè no crec que aquesta gent de per aquí ens trobi interessants, i passar una estona juntes ―va deixar anar la Chepi. Ai, si ella sabés…―. Per què? ―va seguir amb mirada de sospita―. Tenies alguna proposta alternativa?

La V no es podia creure el que estava a punt de dir. Tot fos per allunyar-les d’allà, es va repetir.

―Vas dir que volies una cita doble, no? No estic dient que nosaltres en tinguem una ―va aclarir ràpidament en veure el somriure que havia aparegut a la cara de la Chepi. Com ho sabia, que amb allò l’atraparia―. Però sí que som allà ballant, i tampoc no tenim gaire intenció de socialitzar. Potser ens podem fer companyia.

La Chepi i la Mandy es van mirar, comunicant-se sense necessitat de paraules, i la Mandy va fer que sí imperceptiblement amb el cap.

―Som-hi, doncs ―va fer la Chepi―. Cita doble, ja no ho pots retirar.

La V va posar els ulls en blanc i les dues adolescents van riure. Bé, no vindria d’elles. A aquelles alçades, ja devia haver-s’hi fixat tothom.

Començaven a tirar juntes cap a la pista quan la V va notar que algú li tocava el braç i la feia parar. Es va girar i, davant seu, va veure en Darius. Es va haver d’aguantar el riure de veure’l tan repentinat, quan sabia que no era gens el seu estil, i es va recordar a si mateixa que, pel públic general, era la primera vegada que es veien des d’Egipte, i havien decidit no amagar la seva antiga relació perquè segur que al COMEUA se n’assabentarien igualment i sospitarien d’ell per haver mentit.

―Darius! ―va exclamar, posant la seva millor cara de sorpresa―. Però… què hi fas, aquí? D’on has sortit?

―Ja m’ho ha semblat, que eres tu ―va fer ell acostant-se per fer-li dos petons, una rebuda freda i artificial per com eren ells dos. La V va veure que la Dahlia els observava de lluny―. Estic treballant a l’Ambaixada Màgica d’Iran als Estats Units, i m’han convidat uns amics del COMEUA. Em preguntava si encara treballaves a l’escola, veig que sí.

―Sí, bé, és evident que sí.

―I va tot bé? Què tal, la família?

La V estava a punt de respondre, però una veu pujada de to va interrompre aquella conversa que li era tan antinatural. Si no fos per les circumstàncies, li hauria donat les gràcies.

―Isabella! ―va cridar el director Fontaine acostant-se a ells sense dissimular de cap manera―. La millor alumna de l’escola!

―Chepi ―va murmurar la noia, amb cara de perplexitat però protestant contra el seu nom legal, que tant detestava.

―El que sigui ―va seguir el vell, posant-li una mà a l’espatlla. A l’altra, hi tenia una copa que movia amunt i avall, esquitxant la gent amb el seu contingut, i per la manera com caminava, no era ni la primera ni la cinquena. Tots es van tensar, fins i tot la Mandy, que va fer un petit pas cap a la Chepi. A la distància, en Jared semblava preparat per sortir corrents cap allà si calia―. Ja has conegut tota aquesta gent tan important d’aquí? ―va seguir, assenyalant el grup del COMEUA, que començava a fixar-se en l’escena gràcies als crits del director―. Són tots els meus amics, saps? Els meus col… col·laboradors. I te’ls vull presentar.

―Estic segur que estan ocupats, Agilbert ―va dir en Darius amb veu neutra mentre l’ambient de la zona VIP començava a enrarir-se.

―Bestieses, tu perquè ets nou i no en tens ni idea. Tinc molts amics, al COMEUA. Formem un gran equip. I tenim molts plans per…

―Agilbert ―va sonar la veu melodiosa de la Dahlia just al costat de l’orella de la V, que va haver de lluitar contra les ganes d’allunyar-se deu metres―. Vine amb mi, va. Estic segura que necessites seure.

Una mirada gèlida de l’auror va ser suficient perquè el director, tot i l’estat en què es trobava, callés i li oferís el braç per allunyar-se. En Darius i la V es van tornar a mirar.

―He d’anar amb ells ―es va disculpar ell―. Ja ens veurem.

―Segur que sí ―va respondre la V mentre s’allunyava.

―Què acaba de passar? ―va preguntar la Chepi palplantada al seu lloc. Si era difícil deixar-la sense paraules, semblava que el director ho havia aconseguit.

―Que t’han ensenyat un exemple de per què no t’has de passar amb l’alcohol. Apa, anem. Cita doble, no?

La Chepi va assentir a poc a poc i la Mandy va enllaçar el braç amb el d’ella, amb la mateixa cara de confusió. En silenci, la V va començar a anar cap a en Jared, amb les noies darrere.

*

Durant la resta de la festa, la V i en Jared es van dedicar a vigilar on eren la Mandy i la Chepi en tot moment i evitar que la Dahlia o qualsevol persona del COMEUA poguessin acostar-s’hi. Si elles es posaven a ballar, ells feien el mateix i es movien per barrar el pas als conspiradors, i si una d’elles anava a buscar alguna cosa per prendre, se separaven per tenir-les acompanyades. La V va intentar ser ella, qui anés sempre cap a la taula de begudes, ja que en Jared ja havia ingerit massa alcohol durant la primera hora de la nit, i per la resta, va donar tant de suport al seu company com va ser possible, sense oblidar la missió. No hi va haver cap altre intent gros com el del director, potser perquè els feia por que després d’allò semblés massa obvi, i van passar unes tres hores fins que la Chepi i la Mandy van anunciar que estaven cansades i tornaven a l’habitació sense que hi hagués hagut més incidents. En veure com s’allunyaven per la porta, en Jared i la V van estar pendents que cap dels conspiradors sortís darrere d’elles, i quan van haver passat quinze minuts, van arribar a la conclusió que, per aquella nit, havien decidit deixar-ho estar.

La V es va desinflar totalment i es va deixar caure a una cadira. Ho havien aconseguit. De fons, el director seguia cridant les glòries del COMEUA i els seus amics, probablement la raó per la qual els convidats VIP havien estat un pèl més distrets del compte. Al final, li haurien d’agrair la seva ajuda. El subdirector li anava darrere i intentava ser diplomàtic amb els seus socis irritats, amb la vena que semblava que li hagués de sortir volant del cap en qualsevol moment, i Kai pul·lulava per allà quedant bé amb la gent però sense implicar-s’hi excessivament. Per sort, havia aconseguit feia unes hores que li presentessin en Darius oficialment, i s’hi havia pogut enganxar la majoria de la nit. Suposava que el passat que tenia amb ella havia estat una bona excusa, i esperava que allò li hagués evitat a Kai tenir contacte amb la seva mare. Si no fos que ja havien quedat l’endemà al matí per mirar una coincidència de metalls i runes que havia trobat en un llibre, anar-le a veure seria el primer que faria quan es llevés. Per aquella nit, però, havien decidit mantenir-se a distància, per evitar sospites. Esperava que estigués bé.

―Vols marxar? ―va preguntar en Jared asseient-se al seu costat i posant-li la mà a la part baixa de l’esquena, fent-li una frega.

―Suposo ―va dir ella fent un badall―. La nostra feina s’ha acabat, oi? Ara la resta ja és per Kai i en Darius.

I ella encara, que podia quedar-se allà amb el nivell mitjà d’incomoditat que li suposava, però si podia treure en Jared de la situació, doncs millor. Quatre hores amb la Dahlia a la mateixa sala era més que suficient. Se’n feia creus, de com havia aguantat. Entre ell i Kai amb la seva mare, la tenien totalment impressionada. Ella no sabia com ho hauria fet.

Va posar la mà a la cama d’en Jared i li va dedicar un somriure. Sí, definitivament, era hora de deixar aquell lloc.

―Intentem que Kai ens vegi per avisar-le que marxem, i a dormir.

En Jared li va tornar el somriure, agraït, i es va posar dempeus, allargant-li la mà per ajudar-la a aixecar-se. Ella li va agafar i li va estrènyer abans de deixar-se anar.

Van passar a recollir la bossa de la V al racó on l’havia deixat feia estona i a prop de Kai, que estava xerrant amb en Darius i un parell de bruixots més. Tots dos els van veure passar de llarg i, tot i que no els van fer cap senyal de comiat, va quedar clar que eren conscients que, per aquell dia, ells ja marxaven. La V va aixecar la mà discretament per saludar-los, encara que ells no poguessin retornar-l’hi, i va mirar en Jared abans d’avançar costat per costat amb ell i marxar per la porta. Per fi.

*

El primer que va fer en sortir del camp visual de les persones que hi havia al Menjador va ser treure’s aquelles maleïdes sabates de taló. Mai més, mai més. Per molt que Kai insistís.

―Quin horror de coses ―va queixar-se.

No sabia si era la destensió després d’estar en alerta tota la nit, però de cop, es notava tots els mals. Els peus destrossats, l’esquena que també estava carregada, i la picor dels ulls per culpa de les lentilles. Va recordar que portava l’estoig de les ulleres a la bossa i es va posar a remenar-la, ignorant la veu de la raó que li deia que al cap de cinc minuts seria a la seva habitació i es podria treure les lentilles amb calma. No les volia portar ni un segon més.

Les sabates que tenia a la mà dreta li dificultaven molt la feina, però, i va maleir en veu baixa. Se les estava a punt de posar sota l’aixella a veure si s’aguantaven quan va notar la mà d’en Jared que l’hi agafava perquè pogués buscar amb més calma.

―Gràcies ―va fer.

Ell, però, va seguir caminant al seu costat en silenci, carregant les sabates. La V li va dedicar una llambregada i el va trobar mirant a terra, pensatiu. Calia, preguntar-li què li passava, o seria una estupidesa, tenint en compte el que havia hagut d’aguantar aquella nit? Potser seria millor portar-lo a donar un tomb perquè li toqués l’aire fresc, abans de deixar-lo a la seva habitació, tot i que segurament necessitava dormir, encara més que ella. El molestaria, si li proposava en aquell moment que es veia tan absort?

Va decidir deixar-li espai uns segons mentre es treia les lentilles, i després ja veuria què feien. Fos el que fos que necessités, ella era allà si li demanava.

Amb la mà lliure, va tornar a remenar la bossa i, aquesta vegada sí, va trobar l’estoig de les ulleres, on tenia la capseta de les lentilles. Sense parar de caminar, va obrir el primer cercle i es va agafar la lentilla dreta de l’ull per deixar-la dins del líquid. Bufar i fer ampolles. L’ull es va calmar al moment, content de no tenir cap objecte molest a dins per fi, i la V va passar a l’esquerra. Va intentar agafar-la amb els dits, però es va clavar l’ungla i va haver de fer-se enrere.

―Au.

Ho va tornar a intentar, amb la mateixa sort, i es va començar a posar nerviosa. Per què no col·laborava, aquella lentilla? I per què estava tan tensa, quan el pitjor ja havia passat i no tenia cap raó per posar-se d’aquella manera? Estava tot bé. La Chepi i la Mandy havien marxat i havia pogut allunyar en Jared de la Dahlia. No hi havia res per preocupar-se, no?

Exceptuant el fet que en qualsevol moment en Jared es podia adonar de com havia actuat aquella nit i sumar dos i dos. Potser ja ho havia fet, per la manera com no li dirigia la paraula. El cor se li va accelerar al moment. Ja estava? L’amistat que havia lluitat tant per conservar havia arribat fins allà? Si almenys tingués la nit per fer-se’n a la idea abans que ell digués res, si tingués unes hores després de l’estrès i l’angoixa del ball, almenys ho podria pair amb perspectiva. No, no se’n penedia, del que havia fet, si era el que necessitava en Jared. I tot i això…

Quan va tornar a intentar agafar la lentilla, es va adonar que estava enfonsada en unes llàgrimes molestes. No, no, ara no tocava. Ja es podien esperar. Al capdavall, havien arribat al final del passadís on hi havia els despatxos dels dos professors. Dues portes més enllà, deixaria en Jared, i després ella ja s’ocuparia de si mateixa.

I la lentilla, que no sortia!

―Si vols… ―va fer la veu d’en Jared― pots passar a la meva habitació a treure’t bé la lentilla, que hi ha el mirall del lavabo.

―No, no ―va respondre la V, irritada―. Me n’he de sortir com em dic Violeta Wilson-Torres. Només és un maleït tros de plàstic.

Efectivament, al següent intent i potser gràcies a la humitat que tenia als ulls, va aconseguir treure la lent que tant li molestava i va tancar la capseta on podria descansar durant uns quants dies, perquè no pensava tornar-les a fer servir l’endemà ni l’altre. Triomfant, es va posar les ulleres, i el món es va tornar a fer clar. Ah, ara sí.

Va tornar a mirar en Jared i el que va veure va fer que el cor li fes un bot. Va allargar el braç cap a ell instintivament, però el va deixar parat a mig aire. Què havia passat, en aquells segons, perquè el posat abans pensatiu del seu company tingués aquell aire tan decaigut? Les espatlles, que abans tenia bastant rectes, estaven enfonsades, i el seu pas s’havia alentit. I la cara, aquella expressió…

Va intentar fer memòria. Abans de treure’s les lentilles no estava d’aquella manera, i quan s’havia posat les ulleres, ja havia canviat totalment d’actitud. No havia interactuat amb ell ni l’havia vist en aquella estona, amb l’excepció del moment que ell li havia proposat que entrés a la seva habitació per treure’s…

Oh.

A la seva habitació.

Els batecs de la V es van disparar i va notar com el color li pujava a les galtes. En Jared. En Jared li havia proposat que entrés a la seva habitació, tot i que la d’ella estava uns metres més enllà i evidentment no li venia d’això. Cosa que volia dir que només era una excusa.

En Jared li havia proposat d’anar a la seva habitació, i ella havia dit que no.

La comprensió del que acabava de passar li va caure a sobre com una llosa i tot de veus cridant li van omplir el cap. Merda, merda, merda. Però com d’estúpida podia arribar a ser? No s’ho havia plantejat, no li havia passat pel cap, que en Jared li estigués proposant…

Ho havia d’arreglar. Merda, fos com fos, havia de tornar enrere a la conversa i dir-li que sí. No hi havia cap manera de fer anar enrere el temps uns segons? Només necessitava això, uns instants, per retirar el que havia fet, per acceptar la invitació, per assegurar-se que en Jared volia dir el que a ella li semblava. Però no podia, no podia reviure-ho, de manera que havia de dir-li d’una manera o altra que s’havia equivocat, que no l’havia entès, i que sí, que volia passar.

Es va girar a ell amb tot de paraules cremant per sortir-li de la gola i sense tenir ni idea de per on començaria, i el va trobar parat davant de la porta de la seva habitació amb una cara totalment seriosa. La va mirar, i l’expressió que tenia li va comunicar que s’esperés, que havia de dir alguna cosa important. La V va empassar saliva, intentant també emportar-se les paraules per dedicar-li la seva atenció.

―Jo… et volia donar les gràcies ―va començar ell, fent un esforç per no desviar la mirada tot i que li tremolava la veu―. Sé que vinc amb molta càrrega i molt de passat a sobre que encara no sé gestionar bé, i que estar pendent de mi només et dona més problemes quan ja tens prou feina. I tot i això, no has parat d’intentar confortar-me. Fas que una cosa que sembla impossible en un principi sigui… no fàcil, però suportable. De fet, em sorprèn que encara no hagis sortit corrents ―va seguir, amb una rialla amarga―, i ho entendré, si en algun moment et canses de mi i…

Se li va encallar la veu i, finalment, va desviar la mirada. La V va recordar-se que havia d’agafar aire. Totes les paraules que volia dir feia uns segons havien quedat ofegades, i havien estat substituïdes per un altre sentiment que no solia tenir. Li va costar una mica adonar-se de què era, però aviat ho va tenir clar.

Ràbia. Ràbia per la Dahlia, i totes les persones que havien fet que algú tan meravellós, atent i generós com en Jared es cregués de veritat que era impossible que ningú l’estimés per ell mateix, i que quan deixés de ser útil o donés massa problemes, es tornaria a quedar sol. Ràbia perquè li havien pres allò que més s’estimava, i en el procés s’havien emportat gran part també de la seva persona. Ràbia perquè en Jared no pogués entendre que res de tot allò no era culpa seva i seguís pensant que el problema havia estat ell, després de tot aquell temps.

Va veure una sola llàgrima a la galta d’en Jared i hi va portar la mà, eixugant-li amb el polze i agafant-li la cara amb delicadesa per girar-lo cap a ella. Ell no s’hi va resistir.

―La Dahlia va fer moltes coses horribles ―va fer la V amb la mandíbula tensa, sense amagar la bilis que sentia cap a ella i cap a aquella situació, mirant fixament en Jared per fer-li arribar el seu missatge amb claredat―. Però una de les pitjors va ser fer-te creure que la gent, quan ha aconseguit el que vol de tu, marxa. No és veritat ―va seguir, remarcant cada paraula i sense treure-li la mà de la galta―. No té raó. La gent, la gent que val la pena, no marxa. La gent es queda. I jo em quedo. Mentre tu m’hi vulguis, jo em quedo.

Els ulls d’en Jared es van obrir molt en sentir aquelles paraules, en interioritzar-les, però la V es va quedar allà quieta, sense apartar-li la mirada, perquè veiés que no defallia. Que era sincera, quan deia que es quedava. Que si ell no la volia fora de la seva vida, hi seria sempre. En un moment, el professor va fer un esforç per agafar aire profundament, i va començar a separar-se, però la V no l’hi va permetre.

Amb la mà que tenia a la seva galta, va fer que tornés a mirar-la, i va ser llavors que hi va haver un canvi en l’atmosfera. Als ulls d’en Jared hi va aparèixer primer el reconeixement de la situació, de la proximitat de la V que no tenia intenció d’allunyar-se, i després, l’interrogant, com si li preguntés si s’ho estava imaginant, si estaven pensant el mateix. Com a tota resposta, la V va fer un petit pas que la va acostar més a ell, i en Jared va agafar aire immediatament, entenent què volia dir. La V va tenir la sensació que, si qualsevol metge li prengués el pols en aquell moment, pensaria que estava a punt de desmaiar-se. Però no es va fer enrere quan va notar les mans d’en Jared a la cintura, ni a mesura que la distància entre ells dos s’escurçava, ni quan estaven tan a prop que la cara d’ell es va desenfocar i va tancar els ulls. Va agafar aire.

I llavors, en Jared es va separar.

La V va notar com es marejava i va buscar alguna cosa per recolzar-se, tot i que no en va trobar cap. Què… què? Li havia semblat que ell també volia, estava segura que ell també volia. Com era, que s’havia separat? Havia canviat d’idea?

―Perdó ―va fer ell, però la V no es va atrevir a mirar-lo―. Avui també hem begut.

La V no va entendre el que li deia. Sí que havien begut una mica, però no estaven pas aparetent. I no només era això. En Jared havia dit “també”, cosa que implicava que estava pensant en una altra situació. Quan més havien begut, ells dos? Quan…?

Per enèsima vegada aquella nit, es va adonar de la situació uns segons més tard. Per Nadal, havien begut, és clar. Va mirar amunt, a en Jared, i el dolor que va veure en els seus ulls va fer que es tirés enrere un petit pas. No recordava què havia passat, a part que s’havien separat, però no li va costar gaire arribar a una conclusió, tenint en compte com havia reaccionat en Jared. Ell havia aturat la situació abans que pogués passar res, com si per haver begut haguessin de penedir-se d’alguna cosa.

Cosa que volia dir que, després del petó de Nadal, probablement ella havia dit alguna estupidesa que l’havia portat a aquella conclusió.

Feia quatre mesos, de Nadal. Quatre mesos. El món li va caure als peus. Encara que fos inconscientment, havia fet que en Jared carregués allò durant setmanes i setmanes. Era culpa d’ella. Com podia, però, posar en paraules el que en aquell moment no acabava d’entendre del tot? O com podria resumir-ho perquè en Jared entengués que no, que no se’n penediria, que estava segura que allò era el que volia?

El va tornar a mirar fixament.

―Sé perfectament el que em faig ―va dir.

En Jared va deixar anar aire de cop, com si l’hagués estat aguantant, i es va tornar a acostar a ella temptativament. La V, però, sabia que no n’hi havia prou, perquè l’ombra dels ulls d’en Jared no s’havia esvaït del tot. Havia de fer més. Havia de ser millor.

―I perquè en quedi constància ―va afegir, aturant-se un instant mentre encara estaven prou separats per poder veure la seva reacció―, per Nadal també ho sabia, només que no estava preparada per admetre-ho.

La confessió va semblar que atacava en Jared, que es va quedar en xoc un moment, entenent el que li estava dient. Que aquells quatre mesos, ella també havia pensat en ell. Que el que sentia, fos el que fos, era recíproc. L’ombra de la seva mirada, finalment, es va esvair, i va ser tot el que necessitava la V per posar-se de puntetes ràpidament i recórrer l’espai que els separava.

Quan els seus llavis es van tocar, la V va notar com si una descàrrega elèctrica recorrés el seu cos i n’activés cada cèl·lula. Si el dia de Nadal la seva ment era caos i confusió, en aquell moment tot el que hi havia era claredat. Va enterrar la mà en els cabells d’en Jared, i ell li va envoltar la cintura amb els braços, i els petons que havien començat temptatius van agafar seguretat.

Per moltes vegades que s’hagués imaginat aquell moment, quedava totalment curt comparat amb la realitat. La manera com en Jared i ella encaixaven; la manera com estant amb ell, tenia la sensació que les coses eren exactament com havien de ser; la manera com no hi havia ni un dubte en el seu cap que el que estava passant estava bé; tot li confirmava que no s’equivocava. Que allò tenia sentit. Que no calia pensar en l’endemà, en el que podia passar després, perquè en aquell moment, tot era perfecte.

Els braços d’en Jared es van estrènyer més al seu voltant, acostant-la a ell, com si tota distància fos massa gran, i ella li va passar els seus per darrere del clatell, abraçant-lo. Tenia la sensació que s’hauria pogut estar hores allà, que per molt de temps que passés, no en tindria prou, d’ell.

I tot i això, en algun moment, una veueta del seu cap li va recordar que eren al mig d’un passadís del castell, a uns escassos minuts del Menjador on s’havia reunit l’escola sencera, i que els podia veure qualsevol. Una altra veu temptadora d’escoltar li va dir que allò li havia de ser totalment igual, però de mica en mica, va anar alentint-se, i els petons es van aturar, tot i que no es va separar. Davant seu, la respiració d’en Jared estava tan agitada com la d’ella, i es va donar uns segons per pensar què dir. Quan es va posar a parlar, estaven tan a prop que podia notar els seus llavis.

―Diria que m’ha quedat un tros de lentilla a l’ull ―va fer, dient el primer que li passava pel cap―. Segueix dempeus, l’oferta d’entrar a mirar-ho?

Notar el somriure d’en Jared contra el seu es va convertir, oficialment, en la seva nova cosa preferida. Abans que tingués temps de pensar en res més, els peus de la V van abandonar el terra i va fer un petit xisclet mentre s’aferrava al coll d’en Jared, que havia passat el braç per sota dels seus genolls i reia mentre la portava cap al despatx. Al mig del passadís, la V hi va veure les sabates i la bossa, que devien haver deixat caure en algun moment, i es va treure la vareta ràpidament del mitjó transparent on la portava per fer un Appropinquet. Tot seguit, van volar cap a dins del despatx, on ells ja eren a mig camí de l’habitació, i van tenir el temps just d’entrar abans que es tanqués la porta.

*

La llum que entrava per la finestra reposava sobre la cara de la V, que en notava l’escalfor encara que es resistia a obrir els ulls. Havia dormit tan bé i profundament que no tenia ni idea de quina hora era, tot i que el fet que notés els rajos del sol volia dir que no eren els primers del matí, més lleus. Havent dit això, no tenia pressa per moure’s. Estava tan còmoda, allà…

Finalment, va obrir els ulls i va veure l’habitació d’en Jared al seu voltant, il·luminada a trossos perquè les cortines estaven mig corregudes. Va notar l’espai buit de darrere seu sense necessitat de girar-se, i un repàs general de l’habitació li va confirmar que en Jared no hi era. Tot i això, si hi pensava bé, li semblava recordar que, una estona abans, l’havia abraçat, li havia murmurat alguna cosa i havia marxat. Si hagués estat res greu, l’hauria despertat, i segur que tornaria d’un moment a l’altre. Oi?

Intentant no donar-li més importància, la V es va incorporar i es va apartar els cabells de la cara. L’olor d’en Jared se sentia a tot arreu, i va fer més real el que havia passat. Es va ruboritzar lleugerament i va somriure. I ella que ja s’estava preparant mentalment, la nit abans, perquè ell deixés de parlar-li quan s’adonés dels seus sentiments…

Sense moure’s del llit, va fer una repassada al voltant buscant alguna cosa per posar-se. El vestit estava a terra, a prop de la porta de l’habitació, però seria massa incòmode, en aquell moment. Segurament en Jared tenia les samarretes dins de l’únic armari que hi havia, el de fusta fosca bàsic que els proporcionava Ilvermorny, però no se sentia bé remenant-lo sense el seu permís ni la seva presència. Va seguir el tour visual de la sala, i finalment la seva mirada es va aturar en la camisa blanca que en Jared havia portat pel ball, que estava sobre la cadira de l’escriptori. Amb la seva típica energia dels matins, es va aixecar del llit d’un bot agafant les ulleres de la tauleta i va anar a buscar-la.

Mentre se la posava, un deix de color a la taula que tenia al costat li va cridar l’atenció. Entre plomes, tinters, un parell de llibres i pergamins dispersos, hi havia una targeta rosa que coneixia prou bé. La va agafar, sense poder amagar el somriure d’orella a orella en veure que havia decidit deixar-la allà, i va rellegir el que hi posava. Era la targeta que li havia regalat ella per Sant Valentí. Va recordar com d’alterada s’havia posat perquè no es pensés el que no era i li van venir ganes de riure. Ah, la perspectiva.

Al costat de les plomes, hi va veure un llapis, i els seus ànims, que ja estaven amunt, van pujar encara més de seguida. Amb un moviment ràpid, es va fer un monyo i se’l va clavar als cabells perquè quedés ben aguantat. Xiuxiuejant una tonada, es va dirigir al lavabo per veure què havia quedat a la seva cara del maquillatge que no s’havia tret la nit abans, agafant la vareta pel camí. Podia esperar que en Jared tornés, però això no volia dir que s’hagués d’estar quieta sense aprofitar el temps. Si trigava gaire, encara tindria temps de meditar uns minuts.

Quan estava arribant al mirall, va recordar l’excusa de la lentilla, cosa que va fer que, en mirar-s’hi, el primer que li donés la benvinguda fos un somriure idiota. Oh, s’havia de controlar abans que tornés en Jared. Si posava aquella cara quan el veiés, encara l’espantaria. O pitjor, se’n riuria d’ella. El seu somriure estúpid només va fer que eixamplar-se quan hi va pensar. Irritant.

El maquillatge, sí, s’havia de distreure fent alguna cosa. Va centrar-s’hi per contemplar la magnitud del desastre, i va aixecar les celles en veure que no era tan greu. Com s’esperava, el tenia escampat per la cara, especialment la màscara de pestanyes, que li havia quedat al voltant dels ulls com si fos un panda o algú li hagués fet un ull de vellut, però per la resta, era bastant indetectable. Va agafar la vareta mentre es treia les ulleres, recordant l’encanteri que li havia ensenyat Kai feia anys per retirar el maquillatge, i un líquid transparent en va sortir directament a la seva cara. Les restes fosques del voltant dels ulls van desaparèixer al moment.

Estava atacant les acumulacions de base a la galta dreta quan va sentir que s’obria la porta del despatx, i uns segons després, la de l’habitació. Les passes es van quedar parades a l’entrada, i un soroll com si algú deixés una cosa a terra es va sentir des del lavabo.

―V? ―va preguntar la veu d’en Jared.

―Aquí, aquí! ―va respondre ella a prop del mirall fregant-se amb força la galta, que no volia acabar de fer net.

En qüestió de segons, en Jared es va presentar sota la porta i es va quedar un moment allà parat, esbufegant. La V va fer un somriure tot i que no veia res sense les ulleres, i no va tenir temps de moure’s que en Jared va arribar a ella en dos passos grans i la va abraçar des de darrere, fent-li un petó a la galta. Se li va escapar un somriure que, tot i que no veia, estava convençuda que devia tenir una pinta molt semblant a la que havia trobat abans al mirall, però si en Jared se’n va adonar, no en va dir res.

―Has dormit bé? ―va preguntar ell, acotant-se per arrepenjar el cap a la seva espatlla d’una manera que a la V li va semblar un gat buscant carícies.

―Fantàsticament. Tu?

Ell va fer que sí, i la V va inclinar el cap per recolzar-lo al seu mentre ell l’agafava més fort. Conscient que s’havia acabat la sessió de treure maquillatge, va allargar la mà per agafar les ulleres, i quan les va tenir posades i va poder observar el reflex d’ells dos al mirall, es va adonar que en Jared estava més blanc del compte.

―Jared? ―va preguntar, encara sense moure’s i analitzant la seva expressió―. Estàs bé? T’has marejat?

―Què? Ah, no, no ―va dir ell, i es va tornar a posar ben dret, mirant cap a un altre cantó―. És que… quan he entrat i no t’he vist, m’he espantat. He pensat que potser t’havia passat alguna cosa, o que havies decidit marxar perquè te’n penedies o així. Però estic bé. El meu cap, que sempre s’ha de posar en el pitjor.

―Jared…

La V va intentar fer contacte visual amb ell, però en Jared la va esquivar i va mantenir la mirada apartada. Com ho podia fer, per convèncer-lo que era impossible que es penedís del que havia passat? Com podia fer-li entrar al cap amb tanta tossuderia?

―Jared, mira’m ―va ordenar, i ell ho va fer. La V li va passar els braços pel voltant del coll, i es va concentrar totalment en ell―. Confies en mi?

En Jared no va dubtar ni una mil·lèsima de segon abans d’assentir amb el cap, i la V va notar una sensació estranya a l’estómac, sorpresa si no de la resposta, de la vehemència que havia tingut. Havia aconseguit que en Jared, que desconfiava de la seva ombra, tingués una confiança total en ella. I tot i que se sentia totalment afortunada perquè hagués decidit triar-la, també sabia que allò era una gran responsabilitat que no es pensava prendre a la lleugera.

―Doncs escolta’m. No em penediré del que ha passat. Per res del món ―va remarcar, parlant a poc a poc per si així les seves paraules calaven una mica―. És més ―es va acostar un pèl més a ell, que no va deixar de mirar-la en cap moment―, feia molt de temps que no era tan feliç com ho soc ara mateix. I sí, n’estic segura.

En Jared va somriure i la V va acabar d’acostar-se a ell per fer-li un petó ràpid i llavors abraçar-s’hi amb força. Ell també la va envoltar amb els braços i es van quedar allà parats un minut, i dos, i tres, fins que a la V li va semblar que feia una eternitat que estaven abraçats i alhora que qualsevol moment que s’aturés seria massa aviat. 

De cop, però, en Jared la va agafar més fort per aixecar-li els peus de terra i va començar a caminar de tornada a l’habitació. La V es va espantar un moment, buscant algun lloc on reposar els peus, i els va acabar deixant sobre els d’ell.

―Què fas? ―va preguntar, aferrant-se per no caure.

En Jared, però, no va respondre i només va riure mentre arribava al costat del llit i la deixava allà. Llavors, va anar al costat de la porta i va agafar una bossa de roba. Ho havia sentit bé, doncs, quan li havia semblat que deixava alguna cosa a terra. Per la mida, però, no podia deduir què era. Va mirar en Jared amb curiositat mentre tornava a acostar-se i posava la bossa sobre el llit, i llavors, en va treure el que tenia dins.

La V va obrir molt els ulls. Croissants. De xocolata. Amb el paper del forn de pa del seu barri.

Era diumenge.

―Jared ―va fer, només, sense creure’s el que veia.

―He pensat que encara que siguis a l’escola, no hauries de trencar la tradició de tants anys ―va dir ell arronsant-se d’espatlles, com si no fos res―. Si et venen de gust, eh? Si no, no cal que te’ls mengis. Els he portat vegans, espero que t’estiguin bé.

La V es va quedar callada, processant. Tot i que sempre se li enganxaven els llençols i havien anat a dormir tard, en Jared s’havia llevat aviat, havia aparès a Pittsfield, d’alguna manera havia trobat el forn de pa, havia comprat croissants de xocolata i havia tornat. I tot, perquè havia recordat un comentari de feia dies sobre la seva tradició familiar i havia volgut honorar-la. Va fer que no amb el cap, encara sense creure-s’ho. Ella ni hi pensava, en l’esmorzar, en aquell moment. Però en Jared…

―No en tens ganes? ―va preguntar ell, canviant l’expressió per una de preocupada.

―No, vull dir, sí ―va fer la V ràpidament―. Evidentment, que sí. És només que… te n’has recordat.

En Jared va arrufar les celles, com si no acabés d’entendre el que li deia.

―És clar, que me’n recordo. M’ho vas explicar.

La V es va passar la mà pels cabells, apartant un floc que li havia caigut del monyo fet amb rapidesa, i va mirar en Jared, que estava esperant la seva resposta, com si el que acabés de fer fos la cosa més normal del món. Com si tothom recordés els comentaris que fas sense importància en un moment i ja no tornes a mencionar mai més.

Li va agafar la cara entre les mans i li va fer un petó.

―Ho arribo a saber i et vaig a buscar croissants fa mesos.

La V va riure mentre anava a agafar el seu esmorzar i s’asseia al llit, arrepenjada al capçal i deixant lloc per en Jared al seu costat. Va respirar profundament, canviant una mica d’energia. Si bé les darreres paraules d’ell havien estat una broma, també havien recordat a la V el temps que havia passat des de Nadal i el que havia descobert el dia abans. Que, probablement, havia estat culpa seva, que ell se’n distanciés, però no per intentar que passés alguna cosa després, sinó per la seva reacció quan sí que havia passat.

Va fer una mossegada al croissant i va agafar aire.

―Vaig dir alguna estupidesa, oi, per Nadal? Després… després de separar-nos.

Al seu costat, en Jared es va tensar i va mirar cap a un altre cantó. Allà tenia la seva resposta, doncs, sense necessitat de sentir-la.

―Vas donar a entendre… que el que havia passat havia estat culpa de l’alcohol, i que en realitat no ho volies.

Tot i que era el que s’esperava, no per això feia menys mal. Estúpida, estúpida. Si sabia perfectament el que volia dir, per què havia dit una altra cosa? Es va fer un recordatori mental de no tornar-se a passar mai més tant amb el xampany. I, ja que hi era, de processar els seus sentiments amb anticipació, per no haver de reaccionar al moment. Ja feia temps, que li agradava en Jared, llavors. Si ho hagués acceptat abans, les coses haurien anat d’una altra manera.

―No ho recordo, Jared. De veritat. Si ho hagués sabut, l’endemà mateix t’hauria vingut a explicar que això no era el que volia dir perquè no et fessis la idea equivocada. Si hagués sabut que vaig donar a entendre això…

Va negar amb el cap. És clar que després quan ella se li acostava ell es posava a la defensiva. És clar, que la rebutjava, després d’allò.

―Em sap molt de greu. Molt. Saber que t’he fet mal i que ho hauria pogut evitar fàcilment no és fàcil de veure, i de veritat que ho sento. No era el que volia dir, per molt confosa que estigués. Em va venir de sorpresa, no només el petó, sinó adonar-me que realment volia que passés, perquè no m’ho havia plantejat del tot, abans, i tots els sentiments que vaig tenir en aquell moment em van descol·locar. I llavors vaig tenir clar que, si havia de passar, no volia que fos d’aquella manera, no quan amb prou feines sabia què feia. Per això em vaig separar. No perquè no volgués, perquè volia que fos més… no ho sé, especial. Perquè era massa important perquè passés d’aquella manera, i perquè havia de processar com em sentia al respecte.

En Jared es va quedar callat, i la V va decidir continuar. Ja que hi era, li pensava fer saber tot. Els secrets s’havien acabat, havien causat prou de dolor en els darrers mesos, i havia de trencar aquell cicle. Ja havia anat massa lluny per fer-se enrere, ara.

―Llavors vaig intentar acostar-me a tu per veure si també volies que passés alguna cosa més, i tot i que just després de Nadal pràcticament no ens vam veure, el dia del COMEUA em va fer tenir esperances que sí. I després, no sé com… No ho sé, però era evident que la meva proximitat et molestava, i estàvem sempre tensos, i vaig arribar a la conclusió que només era de la meva banda i el millor que podia fer era salvar l’amistat. Especialment després de la nit que vam trobar la Chepi i la Mandy a l’arbre ―va riure dels nervis, tot i que no li feia especial gràcia―. Aquell dia em vaig adonar que havia de parar, perquè els meus sentiments eren… massa forts.

Tot i que sabia que estava fent el correcte, se sentia totalment exposada, i tenia ganes de tornar a entrar a la muralla que l’esperava quan volgués fer retirada. Es va preguntar, però, si hi havia retirada possible, ja. No era important, però. Havia de seguir.

―Llavors em vaig enfocar a mantenir distàncies i refer de zero la relació que havíem tingut, i funcionava. Encara que em fes mal, i que no em fes oblidar tota la resta, funcionava. Fins ahir, és clar. Estava convençuda que aquest matí ja no em voldries veure més, quan t’adonessis del que sentia en realitat, i que tornaria a passar com al gener.

En Jared va enllaçar els dits amb els d’ella, tot i que va seguir mirant la seva falda. La V s’hi va aferrar com si fos el seu salvavides. No calia que digués res, ell, en aquell moment, no li devia cap resposta, per molt que deixar la conversa allà penjada la tingués en la incertesa altra vegada. Era ella, qui s’havia equivocat, i havia de pagar-ne les conseqüències.

―Pensava que voldries tornar amb en Darius ―va deixar anar ell de cop, i la V va estar a punt d’ennuegar-se amb el croissant.

―Què?

―Després de veure com us vau saludar el dia del COMEUA, i com de perfectes semblàveu junts, i el seu bon humor, i que bé que us enteníeu… vaig pensar que si tu seguissis a Egipte, estaríeu junts, i que el més natural seria que reprenguéssiu la relació un cop us havíeu retrobat. Ell és… tot el que imaginaria que et mereixes. I jo soc… bé, tot el contrari.

―Ets atent ―va deixar anar la V sense pensar gaire. Li havia de treure totes aquelles idees que s’allunyaven tant de la realitat del cap, fos com fos―. Ets afectuós, i generós, i et preocupes pels altres. Ets molt protector amb aquells que t’estimes, i sempre reacciones davant de les injustícies d’una manera que jo no he sabut fer mai. Ets curiós i t’encanta aprendre coses noves. Estimes els animals, i la natura. Intentes sempre ser millor del que has estat, i ho aconsegueixes amb una perseverança enorme. Dono gràcies cada dia perquè apareguessis a la meva vida. Ja no sé imaginar un moment en què no hi fossis. En Darius està molt bé, sí, i és un gran amic. I ja està. En cap moment des que ens hem retrobat he entretingut la idea de poder tornar-hi a tenir una relació. A part, diguem que el meu cap ja estava ocupat. Tens una manera molt irritant de ficar-te a la ment dels altres i no sortir-ne, t’ho han dit mai?

En Jared li va fer un cop de colze i la V va riure, tot i que res del que havia dit no era una broma. Ho havia de saber, el que era. I si ell no ho veia, ja li explicaria ella.

―No tens res a envejar-li. Això, objectivament parlant. I, ni que no fos així, subjectivament, diguem que no hi ha cap raó per patir, tampoc. 

En Jared li va passar el braç per les espatlles i es van mirar finalment. Als seus ulls va veure que alguna cosa en ell es resistia a creure del tot les seves paraules, però en un racó, també hi va distingir l’agraïment. Li va fer un petó a la galta i es va acomodar, arrepenjant-se en ell, per fer una altra mossegada al croissant, que havia tingut injustament oblidat. Pas a pas. Aconseguiria ficar-li al cap, amb temps i paciència.

―Sort que tenim esmorzar, que a aquestes hores ja han tancat el Menjador.

La V va mirar la paret, on en Jared tenia penjat un rellotge que marcava les deu i deu. Alguna cosa dins seu es va alterar, però no va saber ben bé què era. Tenia alguna cosa a fer? No, oi? Era diumenge, que normalment seria a casa, però havien quedat amb la Grace que hi aniria a les dotze per dinar. Tenia temps de sobres d’esmorzar, dutxar-se i anar cap allà. I abans d’això, dubtava que s’hagués posat…

Kai. Havia quedat amb Kai a les deu.

Es va aixecar d’un bot i va sortir del llit, fent que en Jared s’espantés, i va anar en direcció al vestit que seguia tirat per terra.

―Què passa? ―va fer ell, amb preocupació.

―Havia quedat amb Kai fa deu minuts. Merda, merda, merda.

Es va treure la camisa d’una revolada i es va posar el vestit. I les sabates? Ah, sí, havien quedat al despatx. De tota manera, no li servirien per córrer. Era millor que anés descalça.

―Puc fer res?

―Em portes el croissant? Me l’acabaré pel camí.

De seguida, en Jared va arribar al seu costat amb el que quedava del seu esmorzar, i la V el va agafar. Sentint-se una mica malament per deixar-lo allà de manera tan sobtada, es va girar a en Jared i li va dedicar un somriure.

―Ens veiem després, oi? ―en Jared va fer que sí―. Busca’ns d’aquí una horeta, que haurem acabat. Suposo que serem al despatx de Kai. I gràcies. Pels croissants, i per tota la resta.

Es va posar de puntetes sense deixar-li temps per respondre i li va fer un petó. Veient les sabates i la bossa de cua d’ull al terra del despatx, va anar cap allà i va tancar la porta.

*

Kai va obrir la porta amb cara de mala lluna. Era cert que ille normalment feia tard a les reunions, però tres minuts, no quinze. La V va posar una mirada de disculpa.

―Perdóperdópe rdóperdó.

Va fer per entrar al despatx, amb ganes d’anar per feina, però Kai no la va deixar passar i va encreuar els braços mentre l’observava en silenci. La V es va començar a posar nerviosa amb tanta quietud i anàlisi, però li va retornar la mirada buscant alguna cosa fora del normal en ille. Tot i això, no la va trobar. Es veia com sempre, amb una de les seves túniques turqueses que queien gairebé fins a terra i el maquillatge impol·lut dels ulls. Si no fos per aquella expressió de sospita, res no estaria fora del corrent.

Va esperar que parlés ille.

―Portes el vestit de la festa.

Ah. Això. Ara que ho deia…

―Eh, és veritat ―va respondre, amb la sensació que el seu cervell s’acabava de fregir. Pensa, V, pensa―. És que li vaig trobar el gust, a això d’anar arreglada. Ets una bona influència.

Kai va empetitir els ulls, ignorant el compliment i afegint un punt de perplexitat a la seva expressió. Havia colat, l’excusa? No li semblava gaire brillant, si hi pensava, però ja havia sortit de la seva boca i no es podia fer enrere. Tot depenia del veredicte d’ile seu amic.

Kai va canviar el pes de cama.

―I els cabells?

―Què els passa? ―va saltar la V ràpidament.

―Que tot i que els tinguis recollits, encara porten l’arrissat d’ahir.

―Ah, així aprofito, que em vaig passar molta estona arreglant-los.

―Però si vas despentinadíssima. T’acabes de llevar?

―Hm.

L’eloqüència personificada. Es va intentar calmar pensant que la primera resposta havia sonat més lògica que la segona. Podia respirar, encara que li semblés una mica més difícil del normal i no aconseguís de cap manera destensar-se. Com se li havia acudit, anar al despatx de Kai sense passar pel seu ni que fos a canviar-se? Una dutxa li hauria fet perdre massa temps, però posar-se una altra roba? Estava tan preocupada per fer tard, cosa que no li passava mai, que s’havia plantat allà sense pensar. 

―Em deixaràs passar? ―va preguntar, creuant els dits, pensant que si es posava impacient potser Kai cediria―. O té algun dubte més, senyor agent de l’FBI?

Esperava que s’hagués acabat l’interrogatori, de veritat que sí. Passaria a dins, escoltaria el que Kai li hagués de dir i tornaria corrents a la seva habitació per dutxar-se i canviar-se abans que en Jared fes acte de presència. Ho tenia tot controlat. Tot controlat.

―Només un més.

Evidentment que tenia un altre dubte. La V va començar a jugar amb els dits, intentant que els nervis no se li transmetessin a la cara.

―Vinga, sentim-lo.

―Per què vens descalça?

―Ah. Bona pregunta.

―V ―va fer Kai amb veu totalment calmada, i es va aturar per fer una pausa dramàtica que va fer que la V aguantés la respiració―. On has dormit, avui?

La V va quedar-se un moment parada. Tenia sentit, pensar més excuses? O hauria d’admetre la veritat? Era Kai, al capdavall. Abans o després, li acabaria explicant.

Va agafar aire.

―A la meva habitació, no.

No sabia quina reacció s’esperava, però definitivament no era el crit d’alegria que va sortir de la seva gola abans que comencés a riure, fent-se enrere cap al despatx. Es va cobrir la boca amb les mans, observant la V, que il va mirar parpellejant, ara sent ella qui no entenia la situació.

―Estàs bé?

―PER. FI. Gràcies a Morrigan. Però pots fer el favor de passar i explicar-m’ho bé? No, espera ―es va aturar a si mateix, en un estat hiperactiu que la V ja li havia vist altres vegades―. Tira cap a dalt a dutxar-te, et vesteixes com una persona normal i baixes a parlar. Et dono deu minuts. V, que bé, que fabulós. Me n’alegro tant! Perquè tu estàs contenta, oi? No em diguis que no estàs contenta, per favor, que porto massa temps remant per tenir un disgust, ara.

La V va sacsejar el cap, sense acabar-se de creure la reacció de Kai. Si semblava que tenia més ganes que ella que passés i tot…

―Contentíssima ―va admetre.

―Fabulós, fabulós. Ah, espero que em deixeu fer de dama d’honor al casament, que el nuvi és capaç de posar aquelles bèsties amb banyes a desfilar pel passadís central.

La V es va posar a riure i va acostar-se a Kai, que havia obert els braços per abraçar-la.

―Deu minuts ―li va recordar―. No em tinguis esperant més estona, eh?

―Ni un segon més ―va assegurar ella.

―Bé. Au, doncs, tira, tira! ―la V li va fer cas, i ja era al passadís quan va sentir un sospir enorme que venia del despatx de Kai―. Ah, la meva fanfiction ja és canon!

• 	Agatha Black (Moderador/a FF)	Enviat el 13/08/2022 a les 01:25:11
  	#28110	He escrit 10 fanfics amb un total de 208 capítols

  
  

  HHAHAHAHAHAHAHA JA HO SABIA EL QUE VENIA! Tanta expectació per aquest capítol només podia voler dir una cosa XD

  Ai, ai, crec que estem tots com Kai, ara mateix. Ja és canon! XD Bueno, no tinc gaire res a comentar més que que bonic que ha estat tot! I les disculpes del matí, que de veritat que tocaven, estava totalment amb el Jared, pobre, que realment feia l'efecte que la V no volia res pero com que s'hi acostava com que sí i com que no <3

  L'únic que ara em preocupa és que queden molts capítols i espero que no ens feu patir més (almenys amb la relació, amb la profecia feu-nos patir tot el que vulgueu!). 

  Em sap molt greu la opinió que té el Jared d'ell mateix, i m'alegro molt que la V li reforci una mica la confiança i que sàpiga dir les coses correctes. Com que ella és més reflexiva (ell és molt volàtil) sap calmar-lo quan cal i dir les coses correctes (menys quan ha begut xampany i tal XD).

  Bueno, el que importa és que la nit va ser un èxit! Tant amb la Chepi com després! I hale, ja he complert de llegir aviat! Segueixo al dia on fire! 

  
  
  
  

• 	marta_ginny (Moderador/a FF)	Enviat el 13/08/2022 a les 11:14:26
  	#28111	He escrit 15 fanfics amb un total de 182 capítols

  
  

  AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAA AAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAAH

  Okay, Marta, respira.

  AH.

  Mesos, fa, que aquestes escenes ronden pel meu cap. I si ja va ser totalment surrealista posar-les per escrit, encara ho és més pensar que ja estan publicades i a l'abast de tothom. És que penseu que hi ha trossos que tenia escrits mentalment paraula per paraula i que havia repetit mil vegades al meu cap durant tot aquest temps. Aish. AISH.

  QUE SÓN CANON. PER FI. Ah, és que ho escric i no m'ho crec. Els nens <3<3<3 Kai a l'última escena em representa totalment. Però anem a pams.

  L'inici he de dir que en principi no em tocava perquè el capítol de la Mercè havia de quedar tallat un pèl més tard, però em vaig trobar això quan vaig llegir el seu i ja que en tenia l'oportunitat vaig pensar, mira, posem-nos-hi bé (havia de començar ja veient la Dahlia). Tot el tros de la Dahlia i la Chepi i la Mandy estava poc planificat comparat amb la resta, però estic contenta de com ha quedat, amb el director per allà borratxíssim liant-la parda i fent anar de cul els del COMEUA per dissimular els seus tractes. La conversa amb el Darius també va ser un afegit d'última hora, però era necessària.

  I llavors ve l'escena del passadís. No hi ha hagut escena que hagi repetit més vegades al meu cap en aquesta fanfiction. Ha passat un procés de creació i finalment crec que està a l'alçada del que són i el que han viscut, i la frase final de la V m'encanta hahaha I al principi, quan ella no s'adona del que li diu el Jared? Omg ho escrivia i li volia tirar un llibre al cap o algo a la nena. V, carinyo meu, READ THE SIGNS!

  Però no passa res perquè per fi, PER FI, s'han adonat que el que senten és mutu. Que ja era hora. Amb els milers de malentesos que hi ha hagut pel mig entre un i l'altre, ja era hora que posessin les coses en clar.

  No vull acabar aquest comentari sense mencionar la meva cosa preferida del capítol. ELS CROISSANTS. És que no puc, són uns cuquis. I l'última escena amb Kai, que em mata. M'estava pixant de riure mentre l'escrivia, i mira que també estava imaginada de fa temps. Kai som nosaltres, gràcies per tant.

  I au, ara que finalment tenim aquest punt resolt, ja pràcticament no queda res més abans d'entrar plenament en la resolució de la trama que AH, ja us dic jo que va forta. PERQUÈ NOMÉS FALTEN 9 CAPÍTOLS, GENT. Ara sí que sí. Arbre, profecia, Chepi, màgia negra, i el pròxim capítol que no puc dir res però AH SE VIENEN COSITAS.

  Ai, i no he dit res del títol del capítol! Em va costar horrors triar-lo i encara no n'estic convençuda, però finalment deixarem aquest. És el que diu la Ru a les queens quan decideix no eliminar-les i es poden quedar a la competició. M'agrada pels múltiples sentits que té: la conversa sobre la gent que marxa i es queda de la teva vida, el malentès sobre quedar-se o no a l'habitació, i la intenció de la V de no allunyar-se ara ja.

  I això és tot! Espero que disfruteu tant llegint-lo com jo escrivint-lo, tot i que tinc els meus dubtes que sigui possible hahaha i que no us hagi agafat una sobredosi de sucre, això també!

  Ens llegim!

  
  
  
  

• 	Arwen Black (Moderador/a FF)	Enviat el 13/08/2022 a les 11:42:58
  	#28112	He escrit 2 fanfics amb un total de 5 capítols

  
  
  Sobredosi de sucre rebuda! GRÀCIES PER TANT. El comentari de la V que creu que encara té un tros de lentilla a l'ull és el meu preferit xD El millor que hauria pogut dir! Junt amb el comentari de Kai que ja és CANON. Fan. FAN he dit. / El pobre Jared té moltes cicatrius obertes i necessita que se li comencin a tancar. Bona feina, V! Que quan a la V se li acumulaven tantes coses a dir, pensava, mare meva, i ara com transformarà en paraules tot aquest cúmul de coses? Digues algo. Digues alguna cosa JA. Jo hauria explotat. Però no! Se'n surt molt bé ^_^ / Per què tinc la sensació que això no hauria de ser així? O sigui, serà el teu aniversari, i TU ens fas un regal a NOSALTRES?? That's not how it's supposed to go xD / Fan de la "cita doble" hahahah, allà mantenint la Chepi distreta tota la nit. Són tan moldejables, els adolescents, només faltaria els del COMEUA amb la seva mala influència apropant-se-li. Quina gràcia el Fontaine borratxo, per això, i quina vergüenza ajena que devien estar sentint els del COMEUA./ I això, fan de la reacció de Kai. Kai ens representa. / Crec que tenia alguna altra cosa a comentar però ja no me'n recordo mmm bé, que no sé com us ho feu per tenir escenes al cap durant tant de temps i no oblidant-les. Admiració profunda./ I això, moltes gràcies per aquest capítol que portàvem desitjant des de fa temps. Des del Nadal com a mínim, quan la V va dir allò, que la pobra a sobre va oblidar. YAS. FUCKING FINALLY. / Petoneeeeeets i fins al pròxim! Ara ja puc tenir tota la meva atenció posada en la profecia. Here we go!